El mite de la perfecció

>> dijous, 25 d’octubre de 2007


Per als obsessionats no hi ha elecció: l'obsessió ha elegit ja per ells, abans que ells.
E. Cioran


Si estic bé escullo el camí que desitjo, si estic malalt, no sóc jo qui decideix: és la meva malaltia.
E. Cioran


Tot és molt difícil abans de ser senzill.
Thomas Fuller

Portar una vida amargada ho pot fer qualsevol, però amargar-se la vida expressament és un art que s'aprèn, i no n'hi ha prou amb tenir alguna experiència personal amb un parell de contratemps.
Paul Watzlawick



Un grupo de mujeres se había reunido para celebrar la inminente boda de una amiga. Durante el curso de la velada la futura novia se dirigió a una vieja amiga que todavía seguía soltera y le preguntó: ¿Cómo es que nunca te has casado? ¿En alguna ocasión has encontrado al hombre adecuado?
Oh sí!, le contestó ella. Ya encontré al hombre apropiado.
Entonces, qué sucedió? ¿Por qué no te casaste con él?, inquirió la prometida.
Las cosas sucedieron así, dijo la amiga. Sabía exactament a quién estaba buscando. Tenia que ser el hombre perfecto. Había confeccioado una lista con todas las cualidades que yo deseaba que tuviera un hombre, y empecé a viajar alrededor del mundo para encontrarlo. Tenía que estar en algún sitio. Y efectivamente estaba.
Explícame entonces, preguntó la curiosa novia. Qué sucedió?.
Bien, empecé buscando en Nueva York, explicó la amiga. Allí encontré un hombre muy rico. Era generoso con el dinero, pero era retraído, introvertido y poco sociable. Esto hizo que lo sacara de la lista.
Entonces viajé a Los Angeles, buscando en cada rincón entre Nueva York y la Costa Oeste. En Los Ángeles encontré un hombre que no sólo era rico, sino que también era divertido, de talante feliz y sociable. Gozaba de prosperidad económica y tenía todas las cualidades sociales que siempre había deseado en un hombre. Lamentablemente, no era demasiado guapo. Pensé durante mucho tiempo, “si me caso me tendré que despertar cada mañana junto a esa fea cara”. No, tampoco era Don Perfecto.
En Sidney sentí que me estaba acercando mucho. Allí conocí a un hombre independiente. Era amigable y extrovertido, e increíblemente guapo. Era alto, rubio y musculoso. Era surfista, solía acudir al gimnasio regularmente, y tenía un cuerpo de modelo de portada. Pero como todos los hombres que había encontrado tenía una faceta inaceptable. Con éste era su arrogante actitud machista. Era un chauvinista.
Así pues, viajé a Europa. En Londres encontré un hombre rico, sociable, guapo y liberado de prejuicios respecto a las mujeres. Estaba realmente muy cerca de mi objetivo. Al principio pensé que finalmente lo había enconrado, pero faltaba la sensualidad y el romance que yo ansiaba. Está bien encontrar a un hombre que cocine y que lave los platos, pero a mí también me gusta que me regalen rosas rojas y cenar a la luz de la luna.
Viajé cruzando el Canal hasta llegar a París y allí lo encontré. Ya sabes lo que dicen de los franceses. Bien, lo tenía todo. Era rico, extrovertido, guapo, liberal y extremadamente sensual. Tenía la máxima puntuación en todos los aspectos contemplados en mi lista. No había duda. Era mi homre perfecto.
¿Entonces?, preguntó con curiosidad la novia, ¿por qué no te casaste con él?
Oh!, respondió la amiga. La razón fue simple. Él estaba buscando la mujer perfecta.

George W. Burns. El empleo de metáforas en psicoterapia. Masson. Barcelona. 2005. pàgs. 80-81



Algunes preguntes imperfectes:

  • En un món que sempre ha estat, és i serà imperfecte, quin sentit pot tenir obsessionar-nos per ser perfectes?
  • Pensar que les coses sempre han de sortir com jo voldria, és un pensament gaire racional, gaire lògic, gaire assenyat... gaire funcional?
  • Tinc realment dret a exigir que tot funcioni tal com a mi m'agradaria? És humà desitjar això? És racional exigir-ho? Llavors, què ens està passant?
  • Creieu que la gent d'abans (els nostres pares, iaios, oncles...) tenien, en general, més capacitat d'acceptar allò que no els agradava: el dolor, els contratemps, els errors, les equivocacions, els fracassos, els imprevistos, els desenganys... que ara?
  • Eren més resignats? Per què?
  • Perquè no esperaven tant de la vida?
  • Perquè no tenien tants coneixements, però eren més savis, i sabien que la vida és com és, amb els seus moments bons però també dolents, i que els humans som, això, humans?
  • És veritat que, tot sovint, creiem o si més no actuem com si la vida fos una mena de programa informàtic amb totes les variables controlades?
  • És correcte pensar realment així?
  • No us sembla una forma de pensar egoista, una forma de pensar més pròpia de déus que d'humans?
  • Com podem afrontar de manera no traumàtica el procés natural i inevitable de l'envelliment?
  • A quantes operacions de cirurgia ens voldrem sotmetre? I l'ànima, ens l'haurem també d'operar?
  • Existeix realment la perfecció? Existeix algú perfecte? I si existís ens resultaria atractiu?
  • Els pares que, amb tota la bona fe, protegeixen els seus fills per tal que no hagin de patir cap frustració, desencís, cap mancança, cap dolor... els estan preparant per a la vida? No estan fabricant exigents implacables i obsessius de perfecció?
  • Els grans genis de la humanitat com han arribat a desenvolupar el seu alt grau de perfecció: obsessionant-s'hi i no fent res, o treballant cada dia i anant polint els inevitables errors?
  • Per què tenim tanta por que les coses no surtin com nosaltres desitjaríem?
  • Els grecs tenien sempre al cap un ideal, un model, una mena de plantilla perfecta a imitar que els esperonava a superar-se i a avançar. Amb tot, ells tenien molt clar que mai no arribarien a assolir aquest ideal per molt que s'hi capfiquessin, perquè un ideal és això, un ideal. Què ens està passant, però, avui en dia? Per què molts cops actuem sense tenir prou en compte que sempre hi haurà una certa distància, més o menys llarga, més o menys curta, entre el desig de perfecció i el grau de perfecció que aconseguirem assolir?
  • Per què ens fa tanta por cometre errors, equivocar-nos... no ser prou competitius?
  • Per què ens costa tan acceptar que les coses, el món, la vida, no serà mai tal com nosaltres voldríem i potser necessitaríem que fos?
  • Quan acostumem obtenir més bons resultats, quan ens n'oblidem i ens limitem a treballar el màxim possible, o quan sempre els tenim in ment?
  • L'obsessió per la perfecció pot arribar a bloquejar l'espontaneïtat i la imaginació necessàries per produir alguna obra interessant?
  • Anar per la vida sempre amb una cuirassa que oculta i dissimula les nostres mancances, insuficiències... imperfeccions acostuma a ser una bona estratègia? Ens enforteix o acaba produint-nos una bona llaga?
  • Una persona que s'esforça per aparentar davant dels altres seguretat, control, que no té defectes, la fa més atractiva? Hi estem millor?
  • Què acostuma a passar quan, amb tota naturalitat, ens atrevim a relatar algunes de les nostres petites o no tan petites desgràcies quotidianes?

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP