La vellesa, parada i fonda?

>> divendres, 7 de gener de 2011

Sóc una anciana, sóc un ancià, ens diem de tant en tant per convèncer-nos que realment ho som, perquè com tothom en aquestes circumstàncies, tenim tendència a oblidar-ho. Ens costa creure que tenim l'edat que tenim, i encara més dir-la i escriure-la, i quan ens arribem a convèncer que realment som uns ancians, de tota manera hem de fer un esforç per adonar-nos que els altres no ens veuen com ens veiem nosaltres, sinó com nosaltres veiem els altres ancians.
Rosa Regàs, L'hora de la veritat
* * *

El cas és que arribats a aquestes edats continuem comptant amb la imatge del que vam ser en un punt determinat de la nostra història. Hi ha qui, en el seu fur intern, continua veient-se com era en la infantesa o en la joventut o fins i tot com un home o una dona madurs en els seus anys gloriosos, però poques vegades amb l'edat que tenim. [...] Amb un mateix passa el contrari del que passa amb els fills, estranys jocs a què ens sotmet el pas del temps: ens costa veure'ns com som i, en canvi, se'ns fa difícil reconèixer en els nostres fills els nadons que dúiem a coll o els nens que ens seguien pertot arreu..., uns fills que ja no hi són, uns fills que s'han convertit en homes i dones.
Rosa Regàs, L'hora de la veritat
* * *
Els vells s'han convertit en un sector de la societat marginat, igual que els immigrants o els pobres.
Simone de Beauvoir, La viellesse
* * *

La vida segueix un curs precís i enriqueix cada edat amb qualitats pròpies. Per això, la debilitat dels nens, la fogositat dels joves, la seriositat dels adults, la maduresa de la vellesa, són característiques naturals, i cadascuna n'ha de ser apreciada en el moment just. De fet, quan la vellesa permet que ens alliberem dels deures dels quals ens vam voler alliberar en la joventut, ho fem fins i tot millor que com ho hauríem fet aleshores. Ni la força ni l'agilitat física ni la rapidesa són el que permet dur a terme les grans empreses, són altres qualitats com la saviesa, la previsió i el discerniment. Qualitats que no només no manquen a la vellesa, sinó que, per contra, la vellesa les pot desenvolupar àmpliament.
Marco Tullio Cicerone, De Senectute
* * *

Viuré el temps que em funcioni el cervell, i quan per factors químics perdi la capacitat de pensar, deixaré dit al meu testament biològic que vull que m'ajudin a deixar la vida amb dignitat.
Rita Levi-Montalcini, neuròloga, premi Nobel de Medicina el 1986
 * * *
No hi ha culpa ni mèrit a fer 100 anys. Han caigut la vista i l'oïda, però no el cervell. El meu cervell té un segle, però no coneix la senilitat, el cos s'arruga, és inevitable, però no el cervell. Continuo tenint la capacitat mental que tenia a 20 anys, potser superior. I no ha decaigut la capacitat de pensar, de viure. (...) Mantingues el teu cervell il.lusionat, actiu, fes-lo funcionar i no es degenerarà mai.
 Rita Levi-Montalcini
 * * *

Adéu, que sigui feliç amb la seva feina. No ho oblidi, la feina no és un càstig, la feina és un regal que ens fan els déus perquè el pas del temps no ens faci embogir.
Bachir Zuhdi
* * *
Si vols que els teus fills i la teva dona i els teus amics visquin per sempre, ets un insensat, perquè vols que allò que no depèn de tu depengui de tu i que allò que t'és aliè et sigui propi.
Epictet
* * *
No és la mort o el sofriment allò que hem de témer, sinó la por al sofriment o a la mort.
Epictet
* * *
Hi ha vida abans de la mort?
Anys 60, graffiti del metro de Nova York. Citat per Eduard Punset
* * *
 Santiago Dexeus, 75 anys, després que els seus exsocis l'acomiadessin de la clínica que porta el seu nom, ha començat de nou a una edat en què la majoria es jubila. Ara dirigeix el seu propi centre ginecològic a la Clínica Tres Torres.
-Com ho porta, això de tornar a començar a la seva edat?
-És un repte meravellós perquè he comptat amb gent que m'ha donat suport. No puc oblidar la meva dona (fa dos mesos que l'ha perduda), que ha estat l'ànima per tirar endavant, i la clínica transpira feminitat. Podria acabar els meus dies com qualsevol metge privat amb el meu despatx i els meus pacients, però no és el meu caràcter. A més, tinc una història familiar que es remunta a 75 anys i el meu fill és la continuació de la saga Dexeus. La meva presència en aquest projecte donava garantia de continuïtat. (...)
-Està preparat per a la jubilació?
-Què diu? Aquesta paraula no l'entenc. Em jubilaré el dia que em fallin el cap o les mans. 
-La feina és el seu refugi?
-Sí, fa dos mesos que he perdut la meva dona, i si no tingués la feina estaria molt enfonsat. Diuen que el temps ho cura tot, però la meva dona no la puc canviar per res. Ho és tot, des del seu perfum a la seva manera de riure o la seva sensibilitat. Ella em cuidava. No la puc oblidar. 
Ara, dimecres, 5 de gener 
* * *
 Una cosa que va fer genial Epicur va ser la seva anticipació del concepte modern de l'inconscient. Aquest filòsof emfatitzà que la preocupació davant la mort no és conscient en la majoria dels individus, sinó que ha de ser deduïda a partir de manifestacions disfressades. D'entre les quals mencionà l'excés de religiositat, l'obsessiva acumulació de riqueses, i la recerca cega de poder i honor, tot això ofereix una versió falsificada de la immortalitat.
Irvin D. Yalom, Mirar al sol, pàg. 74
D'entre tots els conceptes que han sorgit dels meus anys de pràctica dedicats a contrarestar l'ansietat davant la mort, considero que el de la propagació per ones concèntriques és molt útil.
Això de les ones concèntriques vol dir que tots nosaltres creem, tot sovint de forma no intencional i sense tenir-ne consciència, cercles concèntrics d'influència que poden afectar els altres durant anys o fins i tot, generacions. L'efecte que tenim sobre els altres es transmet, al seu torn, a d'altres, de la mateixa manera que els cercles concèntrics que es produeixen en llançar una pedra a un llac es continuen expandint, encara que ja no siguin visibles per a nosaltres. La idea que podem deixar alguna cosa nostra, encara que no hi siguéssim per tal de veure-ho, ofereix una potent resposta als que afirmen que la manca de sentit és la conclusió necessària de la nostra finitud i transitorietat.
Produir ones concèntriques no necessàriament significa que el  nostre nom o la nostra imatge vagin a sobreviure. (...) Els intents de preservar la identitat personal sempre són fútils. La transitorietat és permanent. El concepte d'ones concèntriques es refereix a deixar alguna cosa de la pròpia experiència de vida. Algun gest, algun bon consell, alguna guia, algun consol als altres, sabent-ho o no.
Irvin D. Yalom, Mirar al sol
* * *
 La vellesa és (potser) un procés de refredament del cos, que no té pas un començament fixat per l'abundància d'anys, sinó que es pot manifestar en qualsevol moment i que es va accentuant. En el meu cas aquest procés comença a la tardor del 1966, abans de complir els setanta anys i coincidint amb uns dies de reuma en el braç dret i en l'articulació del braç i l'espatlla —reuma molt dolorós, sobretot al llit, a causa de la dificultat de trobar una posició que no accentuï el mal. En la vellesa —m'havia dit moltes vegades el doctor Pascual—, més important que el menjar i que el beure és viure en una temperatura agradable. Em penso que és exacte; quan m'imagino el fred de la mort de la gent enmig del fred multisecular d'aquest país, els cabells se'm posen de punta només de pensar-hi. Em demano sovint si aquest no és el meu cas.
Tornar-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura —però una caricatura no solament del que hom és, sinó —i sobretot— del que hom ha estat. Aquesta caricatura és tant més exacta com més accentuada. La vida és un esforç per assemblar-nos a l'aspecte que tenim quan som vells. 
Josep Pla, Notes per a Sílvia
 
Per rumiar-hi una mica:
  • Envellir, poder envellir, és un privilegi o una condemna?
  • Preferiríem desaparèixer sense haver de suportar la gradual i, ara per ara, inevitable decrepitud del cos?
  • A partir de quina edat la majoria de la gent s'adona, pren realment consciència, que s'entra en l'últim tram de la vida?
  • A partir de quin moment descobrim que els que es fan vells no són només els altres?
  • Hi ha fets i circumstàncies que poden fer oscilar de manera força acusada aquesta edat? O és la biologia la que sempre té l'última paraula?
  • O és més aviat i sobretot la jubilació la que realment ens fa prendre consciència de l'entrada real en la vellesa?
  •  Perquè és veritat que acostumem a viure amb absoluta inconsciència respecte del pas del temps i de la vellesa?
  • És veritat també que només els altres ens veuen amb l'edat real que tenim, i a l'inrevès? Ens arribem a identificar amb la nostra edat real?
  • En la nostra societat, una de les pitjors coses de la vellesa és la marginació?  
  • Què els margina més, però, a la gent gran, l'edat o la penúria econòmica?
  • Les empreses que es treuen de sobre la gent gran i la substitueixen per gent jove ho fan per augmentar la productivitat, o el benefici? Potser perquè a la gent jove se li paga menys i se li pot exigir més...
  • Com és que els directius de les empreses que fan gala de rejovenir la plantilla no es jubilen si no volen fins als 90 anys o bé fins que els jubila la mort? No és una mostra clara d'hipocresia i cinisme?
  • A qui es discrimina, doncs, als ancians o als ancians pobres?
  • Fer-se grans i arribar a la vellesa vol dir que moltes o algunes de les persones que constituïen el nostre món han desaparegut?
  • La vellesa implica sempre i necessàriament solitud? Durant la vellesa el setge de la solitud augmenta gradualment?
  • Hi ha dues actituds davant la vellesa que no semblen gaire funcionals. Una, negar-la,  procurant semblar el que ja no som. L'altra, rendir-nos, i renunciar a continuar vivint amb plenitud. Què en penseu?
  • A què us sona això de la Tercera Edat o la Quarta Edat? Qui se'ls creu aquests eufemismes?
  • I suposant que sigui possible semblar més joves, què ens hi acosta més, una cara amb arrugues disfressades, un cos prim, una forma de vestir juvenil, o l'humor que conservem, la curiositat que sentim, la creativitat que demostrem i la nostra actitud davant les distintes circumstàncies?
  • Viure ancorats en el passat i mantenir contínuament la nostàlgia pels anys perduts, ens ajuda a tirar endavant i a fruir del present i del futur que encara tenim? 
  • En traiem alguna cosa positiva d'estar contínuament comparant-nos amb quan teníem 20, 30, 40 anys...?
  • La seducció és una cosa exclusiva de la joventut? Un home o una dona vells no poden tenir una gran capacitat de seduir? O és que només es pot seduir a través del cos?
  • Quins aspectes avantatjosos, quines oportunitats noves apareixen durant la vellesa?
  • Què guanyem amb la vellesa?
  • Fer-se gran és tenir cada cop més present el pensament de la mort?
  • És quan som vells que comencem a dir: això ja no ho veuré?
  • És possible tenir present la mort i no experimentar por o neguit? 
  • Creieu que aquest sentiment és universal i l'únic que ens diferencia és la manera més o menys funcional de saber-lo gestionar?
  • Tenir creences religioses ajuda o pot ajudar molt a reduir l'impacte negatiu d'aquest sentiment?
  • I han de ser necessàriament de tipus religiós aquestes creences reductores de por?
  • Viure ancorats en el passat no és en el fons una manera d'incrementar dia rera dia el temor a la mort? No és renunciar a continuar vivint?
  • Com es pot matar el temor  a la mort, renunciant a viure o vivint-la amb intensitat?
  • Què en penseu del concepte d'ones concèntriques de l'Irvin Yalom?
  • Us sembla que, tal com pensava Epicur, l'excés de religiositat, l'obsessiva acumulació de riqueses, i la recerca cega de poder i honor són manifestacions inconscients de la por davant la mort' Creieu també que són estratègies del tot inútils? O penseu que sí que ens ajuden a apaivagar aquesta por?
  • En quins moments o temporades acostuma a aparèixer amb més insistència i rotunditat el pensament sobre la mort, quan estem actius i embrancats en les nostres coses o quan ens domina l'apatia i la passivitat? 
  • Us sembla que hi ha una correlació molt gran entre la por a la mort i la sensació de no viure, de no estar vivint o de no haver viscut la vida?
  • Què ens fa por, doncs, sobretot, de la mort: la mort en si o no haver viscut la vida?
  • I si és la consciència d'haver-la desaprofitat, es pot reparar d'alguna manera això? No és veritat que hi ha estrelles que, quan són a punt de desaparèixer, brillen més que mai, són capaces d'omplenar de llum tot una vida?
  • És impossible saber fer compatible recordar i alhora viure?
  • Tots els problemes i inconvenients de la vellesa procedeixen de l'exterior? Nosaltres, la nostra actitud davant d'aquesta etapa de la vida, no en tenim cap responsabilitat? Una bona o mala vellesa no depèn també, i potser sobretot, de nosaltres?
  • Si no patim una malaltia mental greu, hi ha alguna cosa que ens privi de gaudir del tresor més valuós que posseïm, la consciència i el pensament?
  • Rosa Regàs: si busques una mà que t'ajudi, ens deien a l'escola, la trobaràs al final del teu braç. Què en penseu?
  • Ens costa acceptar el deteriorament físic?
  • Ens hi arribem a obsessionar?
  • Quants cops anem al metge perquè ens digui el que ja ens va dir el primer dia, que són coses de l'edat?
  • Pensant contínuament i estant sempre pendent de les diverses xacres, tenim la sensació d'augmentar-les o de minvar-les?
  • En envellir, els nostres defectes van en augment?
  • Encara que és del tot impossible generalitzar, com creieu que evolucionen les relacions amb els nostres fills a mesura que ens anem fent més grans? Creieu que es mantenen més o menys com sempre, o hi ha canvis força substantius?
  • De vells reclamem més atenció i afecte per part dels fills?
  • De vells, però, acostumem a explicar-nos o  si més no a parlar d'alguns problemes antics que vam tenir amb els fills?
  • I si cal, no seria el moment de parlar-ne amb més franquesa?
  • Quan som grans, deixem de patir pels fills?
  • Quan som grans i no obtenim l'afecte o l'atenció que crèiem que hauríem d'obtenir dels nostres fills, acostumem a fer servir el xantage emocional com a estratègia més habitual?
  • Tenim dret a convertir-nos en la consciència moral dels nostres fills quan aquests ja són plenament autònoms i lliures?
  • Tenen dret els fills a convertir els seus pares en pares dels seus fills? Què en penseu dels avis pares de la nostra societat?
  • En la vellesa, l'avorriment és potser el pitjor enemic? De l'avorriment naixen tots els desànims i mal humors?
  • És possible intentar viure com si no tinguéssim por a la mort, com si no tinguéssim por al deteriorament, com si no ens afectés la solitud, com si tinguésim tota la vida per endavant...?
  • Rita Levi-Montalcini diu que la vellesa mental no existeix. Som realment conscients que el cervell no envelleix? Som conscients de les immenses possibilitats que ens continua oferint aquesta eina tan meravellosa? O més aviat creiem que ha arribat l'hora de deixar-la d'usar, de no forçar-la... de renunciar-hi al màxim possible i d'esperar, només esperar...?
  • Procurar tenir sempre, tal com deia Viktor Frankl, un motiu per viure, una il.lusió, un propòsit, un projecte... és el millor antídot contra el desànim, la mandra, la frustració o la solitud? És la millor teràpia per a l'ànima, tinguem l'edat que tinguem? I és sobretot durant la vellesa quan ho hem de procurar tenir més?

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP