En sabem molt d'amargar-nos la vida?

>> dimarts, 22 de novembre de 2011

-M'estimes?
-Sí.
-De veritat?
-Sí, de veritat.
-Però, de veritat de veritat?

Ronald D. Laing
* * *
Portar una vida amargada ho pot fer qualsevol, però amargar-nos la vida expressament és un art que s'aprèn, no n'hi ha prou de tenir alguna experiència personal amb un parell de contratemps.
Paul Watzlawick
* * *
Un home vol penjar un quadre, però quan té el clau a la mà s'adona que li falta el martell. Tot seguit pensa a trucar el veí perquè li'n deixi un, però en el viatge de casa seva a la del veí comença a fer-se càbales sobre què li dirà quan li demani l'eina. De cop recorda que el veí el va mirar de forma estranya quan el va trobar a l'ascensor l'última vegada, i arriba a la conclusió que li té mania, i que a diferència del que ell faria, mai no li deixarà el martell. Molt enfadat, quan el veí li obre la porta li crida: ja et pots quedar el teu martell, tros d'ase!
Paul Watzlawick, L'art d'amargar-se la vida
* * *
Per tal d'amargar-nos el cafè:
  • Penseu que realment tenim molta capacitat i habilitat per amargar-nos la vida?
  • Tanta facilitat tenim per fer-nos la vida difícil i complicada?
  • Gairebé tots tenim motius, i cada dia, per sentir-nos tristos o preocupats, però espatllar-nos la vida a propòsit és una altra qüestió, oi? I amb tot, ho acostumem a fer. O no?
  • Això és una habilitat, no?
  • I per tant, cal aprendre-la.
  • Obstinar-nos, posem per cas, a veure només l'aspecte negatiu de les coses, és una d'aquestes extraordinàries habilitats apreses? 
  • Diríem també que les persones amb grans habilitats per amargar-se la vida són també molt hàbils a l'hora de saber amargar la vida als altres?
  • Tots tenim uns determinats patrons o estil personal amb què ens enfrontem amb la vida? 
  • En som sempre conscients d'aquesta manera particular, personal i apresa d'enfrontar-nos amb les qüestions de l'existència diària?
  • Quan comencem a estar convençuts que estem en possessió de la veritat i que és el món qui està equivocat, és quan posem en marxa la fàbrica d'amargar-nos la vida?
  • Penseu que tenim la capacitat de construir-nos una vida veritablement desgraciada?
  • Tanta responsabilitat tenim en el còmput global de felicitat o infelicitat de la nostra vida? 
  • Som cadascun de nosaltres els principals artífexs dels obstacles i limitacions a una vida agradable?
  • I si és que sí, en som conscients?
  • Tenim molta tendència a treballar i a identificar-nos amb el patiment?
  • D'on ho aprenem aquesta tendència a patir per tot, a amargar-nos per gairebé qualsevol cosa?
  • D'on neix aquest posicionament vital?
  • Potser perquè a força de victimitzar-nos ens alliberem de la nostra responsabilitat personal a intentar canviar les coses?
  • El camí destructiu és més fàcil que el constructiu?
  • Tenim més models de destrucció que de construcció?
  • Quantes vegades acostumem a dir: és que jo sóc així, jo sóc patidor o patidora de mena? Ho expressem com si fos un destí inevitable que cal acatar? Com una condemna irreversible?
  • Com és `possible que ens arribéssim a identificar amb allò que no ens agrada, i que a sobre diguem que no ho podem canviar?
  • Watzlawick diu que per viure en la infelicitat i l'amargor només cal:
    1. Que ens creéssim problemes i, si no en tenim prou amb els nostres, que assumim com a propis els problemes dels altres, que omplim la nostra vida de complicacions reals o fictícies  i que concedim molta importància a tots els esdeveniments negatius. 
    2. En segon lloc, ens aconsella pensar que sempre tenim la raó, i que tot és blanc o negre, i que només existeix una veritat absoluta, la nostra. Rebutgem d'entrada tot el que diguin els altres. 
    3. Vivim obsessionats: triem un esdeveniment prou negatiu de la teva vida i convertim-lo en un record inesborrable, portem-lo una vegada i una altra a la nostra ment, fins que només visquéssim per pensar en això. 
    4. El present no val la pena, pensem sempre en el futur. Pensem sempre en el futur o en el passat. Ajornem sempre el gaudi dels plaers del present perquè no podem saber què ens portarà el futur.
    5. Mai no ens perdonem. Arribarem a un punt en que només sentirem autocompassió. Pensem que som els únics responsables del que ens passa i que mai no hi ha situacions que s'escapen del nostre control.
  • Què en penseu de tot plegat? Us hi sentiu identificats? Molt? Poc? Una mica? Una mica molt?...
  • Us sembla que som molt detallistes a l'hora de fer coses per amargar-nos la vida i, per contra, quan ho volem arreglar, habitualment no som gaire estudiosos ni primmirats, i ho volem resoldre a l'engròs? I precipitadament?
  • Hi ha persones, posem per cas, que són extremadament patidores i que tot i que els amarga la vida ser així, estan contentes i orgulloses del seu patiment perquè és la manera que tenen de demostrar-nos que es preocupen per nosaltres: fins que no m'has trucat no he pogut dormir, m'has fet patir molt. Això és realment un mèrit?
  • Pot ser que davant d'una mateixa situació, una persona ho vegi com un problema i una altra, no? Llavors, on són realment els problemes?
  • El nostre posicionament davant d'una determinada situació complicada, pot fer que generéssim vies per resoldre  el problema o, per contra, per cronificar-lo?
  • Bona part del problema del patiment són les nostres expectatives exagerades. Hi esteu d'acord?
  • Schopenhauer, que passa per ser el prototipus de filòsof pessimista, a L'art de ser feliç, diu que el primer que hem de saber és que venim a patir, i un cop ho sabem, no patim tant. Què en penseu?
  • N'hi ha que diuen que tots els problemes tenen solució, i si no tenen solució, és que no són un problema. És així?
  • Entendre per què hi ha un determinat patiment rebaixa molt el patiment?
  • I entendre que no ho puc entendre, també? Això ajuda a relativitzar-ho?
  • L'humor, el sentit de l'humor, ajuda també a relativitzar les coses, i ens tranquil.litza?
  • Perquè l'humor es basa, en el fons, en el contrast entre allò que voldríem i allò que s'esdevé, de manera que ens fa tocar de peus a terra i ens obliga a resituar-nos en la nostra condició humana. Com ho veieu?
  • N'hi ha que parlen de la terribilitis com una de les grans malalties contemporànies: la tendència a qualificar de molt dolent o terrible successos o esdeveniments de la nostra vida que no ho són. Penseu que és veritat?
  • Caldria, doncs, analitzar i potser desfer, modificar o substituir algunes de les nostres creences?
  • Tenim interioritzades, de manera inconscient, moltes creences que són autèntiques fàbriques d'amargar i complicar-nos la vida?
  • Coneixem persones que s'amarguen la vida i que, a més, aconsegueixen amargar la vida dels altres?
  • Hi ha moltes persones corrosives, persones vinagre?
  • I quins trets comuns creieu que tenen?
  • Com podríem ajudar a algú que veiem que s'està amargant la vida?
  • Que vigili les seves relacions i que estigui disposat a canviar i a intentar canviar?...

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP