La memòria, una senyora no gaire endreçada

La gent creu que la memòria és el retorn al passat, i no es tracta gens d'això. La memòria és la representació del passat. És a dir, que busquem en el nostre passat les imatges, les paraules, les escenes i els arguments que construeixen una representació del passat. Si sóc feliç, buscaré en el meu passat les imatges, les paraules i les situacions que expliquin la meva felicitat d'avui; i si sóc infeliç, buscaré en el meu passat unes altres imatges, unes paraules i uns esdeveniments que expliquin per què avui no sóc feliç. No menteixo i, no obstant això, tinc dos relats completament oposats. No menteixo perquè la memòria és intencional. Anem a cercar intencionalment en el nostre passat allò que pot donar coherència al que ens succeeix avui.

Boris Cyrulnik

*

[...] los recuerdos explícitos y conscientes sólo son una fracción de lo que guardamos en nuestra memoria implícita e inconsciente y los recuerdos autobiográficos que retenemos no son estables, sino que estan sujetos a cambios, como Freud señaló repetidamente. Los recuerdos se revisan con el tiempo y sus significados cambian a medida que envejecemos, algo que hoy reconoce la neurociencia y que se denomina reconsolidación de los recuerdos. El acto de recordar no consiste en recuperar algún hecho real almacenado en el disco duro del cerebro. Lo que nos viene a la memoria es la última versión de ese recuerdo. A quien escribe una autobiografía no se le exige que lo haga desde la perspectiva de una tercera persona, sino que asuma su identidad de primera persona plenamente y escriba lo que él o ella recuerde. Dicho esto, mi marido y yo, que llevamos viviendo juntos casi treinta años, a menudo recordamos los mismos hechos de maneras diferentes. Él sostiene que cuando nuestra hija nos comunicó que deseaba ser actriz nos encontrábamos los tres en el metro; yo digo que íbamos en un taxi. Sophie, el centro de la disputa, no recuerda con exactitud dónde fue ni lo que nos dijo en aquel momento. Yo estoy convencida que aquel recuerdo me pertenece a mí sola, pero para complicar más las cosas, mi marido cree que es de su exclusiva propiedad mental. Él recuerda el hecho perfectamente y está seguro de que quien se equivoca soy yo. Uno de los dos yerra. Lo que esta anécdota nos aclara acerca de la memoria es que cuando escuchamos a alguien contar una historia, quizás a una persona con la que tenemos una relación íntima, su relato puede evocar unas imágenes mentales tan vívidas que podemos llegar a registrarlas como nuestras, como una experiencia subjetiva originada, sin embargo, fuera de nuestra mente y no dentro de ella. El yo adopta el recuerdo del tú. La memoria, como la percepción, no es un recuerdo pasivo de algo, sino un proceso activo y creativo que involucra a la imaginación. Siempre estamos reinventando nuestro pasado, pero no lo hacemos a propósito.

Siri Hustvedt, Vivir, pensar, mirar

*

És obvi que no es pot establir una demarcació clara entre les imatges de la imaginació i les de la memòria [...] Tots els nostres records estan, per tant, compostos de realitat i fantasia. Sota la influència dels sentiments i de la voluntat, la memòria canvia i crea imatges procedents de la imaginació que solen enganyar-nos per la seva semblança amb les experiències reals.

Wilhelm Wundt, Compendi de psicologia

*

Penso, ara mateix, en el desig manifestat per moltes persones grans quan intueixen que s’apropa el seu final, de retornar al lloc on van nàixer i on van passar els primers anys de la seva vida.  Penso també alhora en les habituals excuses dels seus familiars per intentar no satisfer aquest desig: i per què hi vol tornar? Han passat més de seixanta anys, tot ha canviat, no queda ningú dels seus antics amics o coneguts. No reconeixerà ningú. Ningú no el reconeixerà. La casa on vivia ja no existeix. Que no ho veu que tindrà una gran decepció, que s’entristirà encara més...? I penso també en qualsevol vellet o velleta que, malgrat tot, intueix i està convençut que tot no ha canviat. I que la remor de l’aire, les olors, els arbres, els camps de conreu, els crits dels nens, les pedres, el bosc, el sol, aquella típica pluja, els ocells... tot això hi ha de ser: seran les pistes que l’ajudaran a desvetllar escenaris i veus del seu passat que ara mateix resten com a endormiscats. No sap com succeirà ni el perquè, però té la convicció plena que si hi va, aquestes veus silenciades li tornaran a parlar i l’ajudaran a relligar tota una vida que, malgrat tot, ha tingut un sentit. Una força enigmàtica l’impulsa. Hi anirà. I ho aconseguirà. En les coses realment importants, la memòria no acostuma a fallar-nos mai.

Em pregunto, però, si aquests desitjos dels nostres ancians actuals es podran continuar satisfent sempre? Penso ara en l’antropòleg francès Marc Augé, i en el seu fructífer concepte dels no-llocs de la nostra contemporaneïtat. Marc Augé utilitza el terme no-lloc per referir-se a una sèrie d’espais de transitorietat, com autopistes, centres comercials, portsaventures, eurovegas, aeroports o hotels. Les relacions interpersonals en aquests no llocs no parteixen de la família, l’amistat o la confiança. Les relacions s’estableixen només a partir de la lògica del consum. En un no-lloc tothom és client, consumidor, tripulació, usuari, informador o venedor. No hi ha context, ni relacions personals ni de confiança vàlides. La identitat es redueix a un paper oficial. Als hotels, els documents i els formularis donen fe de la nostra presència, encara que sigui fugaç, encara que no hi hagi contacte amb les persones. La nostra petjada és un número, un codi en un llibre, un tiquet de compra, ni tan sols una firma. Són espais freds, uniformes i uniformadors, de trànsit, indiferenciats. Espais que no deixen pòsit en les nostres vides. Espais on el present anihila la història.

Tot i que Augé no planteja la relació llocs / no-llocs com a polaritats absolutes, em pregunto què passarà quan els no-llocs, aquests espais de l’anonimat, ho hagin envaït gairebé tot. Com s’ho farà la nostra memòria amb unes pistes contextuals tan poc singulars, tan flonges, tan inestables... tan provisionals? Com ens reconeixerem? On podrem ancorar les nostres vivències?

Joan Bosquet

*

Con el tiempo, el Libro de la Vida de cada persona se va espesando hasta que no se puede leer completamente. Entonces viene la elección. Unos leen las primeras páginas para conocerse de niños, otros prefieren leer el final para conocerse de mayores. Algunos, sin embargo, dejan de leer del todo. Abandonan el pasado. Deciden que da igual si ayer fueron ricos o pobres, instruidos o ignorantes, orgullosos o sencillos, amorosos o de corazón frío. Estos hombres y mujeres caminan con el paso ágil de su juventud. Han aprendido a vivir sin rencor en un mundo sin memoria.

Alan Lightman, Los sueños de Einstein

* * *

S'ha d'haver començat a perdre la memòria, ni que sigui només a fragments, per adonar-se que aquesta memòria és allò que conforma tota la nostra vida. Una vida sense memòria no seria vida [...] La nostra memòria és la nostra coherència, la nostra raó, la nostra acció, el nostre sentiment. Sense ella no som res [...] (Arriba finalment l'amnèsia retrògrada, que pot esborrar tota una vida, com li va passar a la meva mare).

Luis Buñuel 

*

Aquest fragment commovedor i espantós de les memòries de Buñuel planteja interrogants fonamentals de tipus clínic, pràctic, existencial i filosòfic: quina mena de vida (si és que es pot parlar de vida), quina mena de món, quina mena de jo pot sobreviure en la persona que ha perdut la major part de la memòria i, amb ella, el seu passat i el seu ancoratge en el temps? 

Oliver Sacks, l'home que va confondre la seva dona amb un barret 

*

De hecho, tanto si estamos con amigos íntimos como si nos encontramos ante personas que acabamos de conocer, todos hablamos continuamente sobre nuestro pasado. Varios investigadores que han grabado y analizado las conversaciones espontáneas que se producen entre las personas han concluido que rememorar algun aspecto del ayer es un tema de conversación favorito universal que sale a colación un promedio de seis veces por cada hora de conversación.

Luis Rojas Marcos, La fuerza del optimismo

*

Pretender que un individuo retenga todo lo que ha leído es como exigir que lleve consigo todo lo que ha comido. Ha vivido físicamente, en cuanto al cuerpo, de lo que ha comido, y ha vivido espiritualmente de lo que ha leído, y gracias a eso ha llegado a ser lo que es. Lo mismo que el cuerpo asimila tan sólo lo que le es homogéneo, así cada uno conservará en sí lo que le interesa; es decir lo que se adapta a su sistema de pensamiento o a sus fines.

Arthur Schopenhauer, Pensamiento, palabras y música

Algunes qüestions:

• Vivim temps saludables per a la memòria?
• Està prestigiada o són temps de descrèdit de la memòria?
• Us sembla fal·laç discutir si a l'hora d'educar és més important els continguts o la formació?
• Us sembla que forma i contingut són dues coses conceptualment distintes però que no poden funcionar autònomament?
• Perquè: es pot ordenar una habitació buida?
• Esteu d’acord que, avui en dia, i potser més que mai, l’important és tenir el cap ben clar, ben ordenat?
• Es pot tenir un cap ben ordenat sense criteris previs d’ordenació, sense coneixements que ens ajudin a ordenar?
• Serveix d’alguna cosa una informació que no formi? És possible una formació sense informació, sense continguts?
• Té sentit distingir entre intel·ligència i memòria?
• Si considerem la intel·ligència a la manera d’un joc, com els escacs posem per cas, podem jugar, podem funcionar intel·lectivament sense les distintes peces dels escacs, sense les idees?
• Com és que molta gent presumeix de falta de memòria (com si memòria i intel·ligència fossin inversament proporcionals) i ningú de manca d’intel·ligència?
• En el món de l’educació es diu que l’important no és que els estudiants adquireixin coneixements, sinó destreses. Creieu possible, però, adquirir la destresa de dividir, si abans no em sé les taules de multiplicar? Com es pot entendre el diari si no sé res d’història contemporània?
• És veritat que els llibres amplifiquen la nostra memòria però no la substitueixen?
• Puc consultar –o arribaré a consultar- alguna cosa de la qual no en sé res de res?
• Com és que els estudiants, en els exàmens en què el professor els deixa el llibre, acostumen a treure pitjors resultats?
• Si els mètodes que en el passat –època franquista- es van aplicar per educar la memòria eren dolents, això vol dir que cal suprimir la memòria o bé substituir-los per uns altres?
• Créixer, evolucionar, madurar no és, en el fons, intentar no cometre els errors del passat? I tot això, es pot fer sense el recurs de la memòria?
• Amb el bombardeig mediàtic tan bèstia que patim avui en dia, no estem sobresaturant massa d’estupideses la nostra pobra memòria? No valdria la pena procurar ser una mica més selectius?
• Una dosi raonable d’amnèsia selectiva ens ajuda a sobreviure?
• És veritat que, en general –i sempre que no estéssim deprimits-, els humans ens en recordem més de les experiències positives que de les negatives?
• És empipador no recordar determinades coses?
•  Alguns elements que no ajuden gens la memòria podrien ser?:
• La velocitat. Les presses. L'ansietat.
• La manca d'atenció. L'ús i sobretot l'abús de les multitasques.
• La manca d'espais de silenci, de sedimentació d'experiències.
• La infoxicació: la intoxicació per excés d'informació.
• L'excés, en conseqüència, de brossa mental.
• La cada cop més gran dificultat per discriminar entre el que són autèntiques deixalles i allò que realment val la pena i resulta significatiu per a les nostres vides.
• Les olors són dipòsits de memòria? Quan una olor o un sabor és capaç d’activar un record, en tenim control?
• Com és que, a vegades, algú ens demana: aquesta paraula s’escriu amb b o v, i nosaltres li responem: un moment, deixeu-me-la escriure?
• Com és que, a vegades, tenim una sensació de familiaritat amb persones o coses que no som conscients d’haver-les vistes mai?
• Seria horrorós no oblidar mai res?
• Oblidar, com l’avellana, és cosa sana?
• Segons Nietzsche, oblidar, la capacitat d’oblidar és patrimoni dels forts. Els dèbils, no obliden mai. Hi esteu d’acord?
• Quan el passat, un determinat passat dolorós o traumàtic, es fa present, es fa massa present i volem, necessitem oblidar, què acostumem a fer?
• Perquè, l'intent de voler oblidar voluntàriament, amb tota la intencionalitat i consciència del món, acostuma a funcionar?
• Per poder deixar el passat en el passat i que no interfereixi el present, cal tornar al passat, cal tornar-lo a recordar? Però, com? De quina manera?
• Podem aconseguir esborrar el passat? I deixar el passat en el passat?
• Com és que tendim a responsabilitzar-nos més dels nostres èxits que dels nostres fracassos?
• Subscriviu aquesta frase: digue’m quins records selecciones del teu passat, i et diré quin nivell d’autoestima o d’optimisme-pessimisme tens sobre la teva vida?
• Recordar el passat és fotocopiar-lo o re-construir-lo?
• L’estat emocional del present condiciona les tonalitats dels records del passat?
• Quan recordem, estem recordant allò que realment va passar o allò que creiem que va passar? 
• Percebem la realitat d'una determinada manera, i llavors el record el fixem en funció d'aquesta percepció?
• Com és que ens costa tant admetre que quan recordem estem, en el fons, construint o reconstruint contínuament el nostre passat? Com és que ens costa d'admetre que això ho fem d'una manera inconscient, no deliberada?
• Com és que en gairebé totes les famílies, hi ha sempre algú que creu tenir la versió autèntica i irrefutable dels distints esdeveniments?
• Som conscients que, al llarg de la nostra vida, anem modificant la pel·lícula de les nostres vivències?
• Un mateix esdeveniment, recordat en distints moments de la nostra existència, adquireix colors o tonalitats distints?
• Sempre, doncs, i inevitablement recordem des del present, des d'un determinat present?
• Tots els successos i esdeveniments que guardem en la memòria i que creiem que els hem viscut, podem estar absolutament segurs que els hem viscut realment?
• Els forats que el temps va produint en la cadena de la memòria, com els reomplim?
• Perquè, realment, la nostra ment quan recorda el passat, què hi cerca: la veritat o la coherència, el sentit? I l’obsessió pel sentit pot fer que siguem capaços de reconstruir o reinventar de dalt a baix parts considerables de la nostra vida?
• Una persona que cada cop parla més del passat, del seu passat, és una persona que comença a ésser o que s’ha fet gran?
• Per a un vellet/a els records d’altres temps l’ajuda a suportar el seu present-futur?
• Recordar i viure són inversament proporcionals?
• Segons Tulving, tot és conserva, res no es perd.  Si el problema del recordar és trobar la clau o pista d’accés requerida, possiblement estem en condicions de poder sentenciar i de manera força categòrica que nosaltres som una construcció de la memòria, perquè tot  el nostre bagatge existencial ens acompanya fins al final.
• I quan aquesta persona gran està afectada per una malaltia degenerativa de la memòria, què perd aquesta persona: només els seus records? 
• Segons el filòsof empirista, David Hume, nosaltres, allò que anomenem la nostra identitat, el nostre jo, no és altra cosa que un conjunt d'impressions (més o menys semblants però no idèntiques) unides per la memòria al llarg del temps. En desaparèixer la capacitat de fixar, retenir i connectar impressions aïllades, el nostre suposat jo, comença a diluir-se. Es desfà. Si tot, qualsevol impressió, es perd ràpidament, tot, en el fons, sempre és nou i, per tant, indiferent. En no poder establir associacions de familiaritat en la meva vida, en no poder lligar res amb res, el fil conductor que ho enganxa tot desapareix, i jo amb ell. Perquè jo no sóc altra cosa que la resultant d'aquesta unió necessària d'impressions. Com ho veieu?
• Som ben bé conscients que el jo és, en el fons, una construcció de la memòria i que quan es produeix una aluminosi mental, no solament perdem els records sinó que, en la mesura que estem fets per aquests materials, al final ens acabem perdent nosaltres mateixos? Potser és per això que la majoria de malalties degeneratives en què hi està implicada la memòria són tan cruels?
• A Blade Runner, els famosos replicants eren gairebé idèntics als humans. Només els mancava una cosa per ser-ho de veritat: els records.

Read more...

Quin paper juguen les creences en la nostra vida?

Quan l'individu ha d'estar a l'alçada de l'etiqueta que el classifica, l'ésser deixa d'existir. Totes les autoclassificacions vénen del passat de l'individu. Tots els jo sóc autodestructius provenen d'aquestes quatre frases: jo sóc així, jo sempre he estat així, no ho puc evitar, és el meu caràcter. Aquestes són les traves que t'impedeixen créixer, canviar i fer la teva vida nova, estimulant i plena de moments plens i feliços.

Wayne Dyer

* * *

Les creences són una força molt poderosa en les nostres vides.

Robert Dilts

* * *

Si aconseguim canviar les nostres creences, automàticament es produirà un canvi en les nostres accions.

Walter Dresel

* * *

El món és tan còmic fora dels manicomis com a dins.

* * *

La fe i el dubte es corresponen l'una amb l'altre, són complementaris. Si no es posa en dubte mai res, tampoc no es creu de veritat

* * *

Considero que el més important no és quina creença té una persona, sinó que en tingui una.

Hermann Hesse

* * *

El 1962 un psicòleg que havia estat psicoanalista, Albert Ellis, proposa una teoria sobre les emocions des de la perspectiva cognitiva. Afirma que els problemes emocionals provenen d'una sèrie de creences irracionals que tenim les persones i que orienten la nostra vida i la nostra conducta. Es tracta d'una mena de regles o principis que tenim interioritzats i que desconeixem. És com una concepció global del món i de la vida que tenim les persones, i que considerem com a indiscutibles de  tant  convençuts  com  n'estem.  Aquestes  idees  irracionals  són,  però,  les responsables de les pertorbacions emocionals i dels nostres conflictes psíquics. En el seu primer llibre sobre aquest tema  Ellis va elaborar una relació d'11 idees o pensaments irracionals:

1. És una necessitat fonamental de cada persona ser estimada i que la seva conducta sigui aprovada per les persones importants de la seva comunitat. 
2. Per  considerar-se un mateix valuós, s'ha de ser molt competent i tenir capacitat per aconseguir qualsevol cosa en tots els aspectes possibles. 
3. Hi ha certa gent que és vil, malèvola i infame i han de ser castigats i culpabilitzats per la seva dolenteria. 
4. És terrible i catastròfic el fet que les coses no vagin pel camí que a una persona li agradaria que anessin. 
5. La desgràcia humana s'origina per causes externes i la gent té poca capacitat, o cap, per controlar les seves penes i pertorbacions. 
6. Si alguna cosa és o pot ser perillosa o temible, caldrà tenir una inquietud terrible cap a aquesta cosa i caldrà pensar constantment en la possibilitat que succeeixi. 
7. És més fàcil evitar que afrontar certes responsabilitats i dificultats de la vida. 
8. S'ha de dependre dels altres i es necessita algú més fort en qui confiar. 
9. La història passada d'una persona és determinant i decisiva en la conducta actual, i si en el passat va tenir una mala actuació o una mala experiència, això ha de seguir afectant-la de manera indefinida.
10. Una persona s'ha de sentir molt preocupada pels problemes i pertorbacions dels altres.
11. Només hi ha una solució correcta, perfecta i concreta pel que fa als problemes humans, i si no es troba aquesta solució perfecta es produeix la catàstrofe

 * * *

El resum seria aquest: les persones experimenten més o menys el que creuen, si bé a vegades no creuen que ho estan creient.

Harry Palmer

* * *

És molt aconsellable fer un treball de revisió de les nostres creences. Descobrir el que pensem sobre la vida, les relacions, els diners, sobre nosaltres mateixos, la nostra comunicació, la nostra salut... sobre qualsevol aspecte que potser ens amoïna o és font habitual de conflictes. És convenient descobrir com utilitzem aquestes creences, fins a quin punt són un obstacle en la nostra vida o bé operen amb extrema utilitat, encara que aparentment semblin negatives.

[...] Per això hi ha una cosa que no hem d'oblidar: podem dubtar de moltes coses, però allò que considerem del tot cert és el que atraurem a la nostra vida, és la realitat que crearem.

Xavier Guix, Pensar no és de franc

* * *

• Les creences són inevitables?
• La creença és un acte de fe, mai no es basa en evidències. Hi esteu d'acord?
• Quan algú parla, creu, confia que l'escolten; portem els nostres fills a l'escola i creiem que ens l'educaran i formaran correctament; creiem que si vivim d'una manera saludable, no ens passarà res; creiem que si ens donem de forma generosa i desinteressada als altres, els altres no ens fallaran; creiem que si lluitem, ens esforcem, acabarem aconseguint el que ens proposem; creiem que si som bons treballadors no ens faran fora de l'empresa; creiem que si som bons creients anirem al cel...
• Si les creences són com a actes de fe, es podria viure sense aquests actes de fe?
• Es pot viure sense confiar i fiar-nos dels nostres amics, de la nostra parella, del menjar del restaurant, del metge que ens atén...?
• Amb tot, la realitat s'esdevé o s'hauria d'esdevenir l'autèntic tribunal d'aquestes creences o actes de fe. És realment així: legitimem o desestimem les nostres creences en funció de la seva corroboració o no per la realitat? Som capaços d'anar modificant i substituint unes creences per unes de noves?
• I quan s'esdevenen rígides? I quan som incapaços de flexibilitzar-les i/o modificar-les? 
• És veritat que les nostres creences actuen com una pantalla, com un filtre a través del qual ens observem a nosaltres mateixos, i ens impedeixen veure'ns tal com som, tal com és la nostra ment?
• És possible, però, autoobservar-nos sense cap pressupòsit previ? És possible mirar-nos des de cap perspectiva concreta? És possible fer abstracció de tota hipòtesi prèvia?
• No és una altra creença creure que ens podem autoobservar d'una forma pura?
• Les velles creences que continuem mantenint -potser perquè fins aleshores ens han estat útils- poden, a partir d'un determinat moment esdevenir-se una autèntica llosa que hipoteca el canvi, la transformació i l'evolució més o menys funcional de la nostra vida?
• Es poden canviar directament, voluntàriament, les nostres creences. O és més aviat la vida, les coses que ens passen, i les noves accions que hem dut a terme i que ens han proporcionat noves vivències, noves experiències, noves sensacions, les que ens fan canviar de creences?
• Hi ha molts tipus de creences limitadores: sobre si una cosa és possible o no, sobre si jo sóc o no capaç de fer alguna cosa, sobre si jo em mereixo ser feliç, sobre si em mereixo l'amor...?
• Podem arribar a creure'ns que no tenim dret a ser feliços, que no ens mereixem que ens vagin bé les coses, que algú ens estimi de veritat, que algunes persones confiïn en nosaltres...?
•  I quan ens diem ( potser perquè abans ens ho han dit) jo sóc com l'avi, o jo sóc com el tiet?
•  I quan: sóc un desastre, no me'n sortiré, sempre igual... mai no canviaré, no seré capaç... no podré... jo això no puc dir-li...  m'ha tocat a mi... ho sento, t'ha tocat...? Aquests pensaments acaben provocant i produint efectes reals?
• Com podem esbrinar les creences limitadores d'algú? Seria un bon sistema demanar-li que completi aquestes frases: jo sóc.........; la vida és.........; els altres són........?
• Seria també un bon sistema demanar-li en quina àrea de la seva vida té dificultats?
• Coses que se'ns diuen i ens repeteixen de petits, podem acabar fent-les nostres, creient-nos-les i esdevenint limitadores de cara al nostre futur? Coses com: sempre seràs gras, ets un maldestre, ets un sapastre, ets un ingenu, ets un ruc...?
• Les creences vénen a ser com un software que acaba programant la nostra vida?
• Quantes frases hem sentit de petits i ens les hem empassat com si fossin nostres, però sense triar-les ni digerir-les?
• Les creences que els altres tenen sobre nosaltres ens afecten o ens poden arribar a afectar moltíssim?
• Tenim molts prejudicis que es van enquistant de generació en generació?
• És possible desaprendre algunes creences?
• Hi ha creences que s'instal.len en l'inconscient col.lectiu?
• La gent a qui les coses els va malament acostumen a ser persones víctimes -tot sovint inconscient- d'alguna o algunes creences limitadores?
• Les persones que empenyen, que obren camins, que fan avançar la humanitat, són persones que trenquen creences limitadores col.lectives?
• La ruptura de velles creences, en genera de noves?
• Hi ha creences que es poden trencar o esquarterar amb una pregunta?
• Digue'm que creus sobre el teu futur, i et diré com estaràs en el futur. Què en penseu?
• Tot procés terapèutic és, en el fons, un desbloqueig de creences inhibidores?
• Totes les creences són limitants?
• Les creences limitadores ho són perquè descompten una part de la realitat, convertint una part, una variable, una perspectiva, en l'única possible?
• Les creences no entenen gaire de flexibilitat i de matisos? Acostumen a ser molt absolutes?
• Darrera d'una crisi personal sempre hi ha el trencament d'alguna creença fortament arrelada?
• Un procés depressiu s'inicia sempre amb el trencament d'una creença realment capital per a la nostra vida?
• Què és, en el fons, una desil.lusió?
• Ens fem tan nostres les creences perquè són un bon antídot contra la incertesa de la vida?
• Com més por hi ha davant d'aquesta incertesa, com més ens costa acceptar-la, tenim necessitat de més creences i més rígides? A més por, més absolutesa i radicalitat en les nostres creences?
• Hi ha creences o pensaments que no resisteixen cap mínima anàlisi i, això no obstant, dirigeixen i programen la nostra vida?
• Som o acostumem a ser conscients del poder que tenen les nostres creences, sobretot de les limitadores, sobre el govern de la nostra vida?
• Les creences són com una mena de profecia que s'acaba acomplint?
• Les nostres creences tenen repercussions directes en les nostres accions i comportaments? És per això que les creences sempre produeixen efectes reals en les nostres vides?
• Les creences, limitadores o no, ens acompanyen sempre i inconscientment? Són els filtres que ens impedeixen veure tota la gamma possible de colors?
• Les nostres creences són fruit del que hem experimentat o més aviat de com ho hem experimentat? Són fruit de les nostres vivències o de la percepció i interpretació d'aquestes vivències? 
• Si com diu Schopenhauer el món és la meva representació, i, per tant, tot, en el fons, és representació, té sentit encaparrar-nos tant i tant en les nostres creences, presentant-les sempre com l'única veritat possible? Això, no ens arriba a allunyar massa dels altres?
• Les pors, les ansietats, són el resultat de creences negatives sobre el futur més proper o més allunyat?
• Són, doncs, les nostres creences les que condicionen la nostra percepció de la realitat? Quan percebem, doncs, no cerquem tant trobar la veritat de les coses sinó aquella imatge del món que més s'adequa a les nostres creences prèvies. Ho creieu així?
• Abans que vegem el món, doncs, el nostre cervell ja l'ha interpretat de manera que encaixi amb el que volem veure?
• Estem més predisposats a veure allò que ens agrada o allò que ens desagrada o espanta?
• I davant d'una imatge ambigua, tendim a interpretar-la en benefici o en contra nostre?
• Com és que habitualment no en som conscients de les nostres creences?
• Potser perquè la majoria habiten a les golfes de l'inconscient?
• És en bona part per això que tot sovint no aconseguim fer el que ens havíem proposat, tot i haver-ho decidit?
• Aquestes creences inconscients, darrera de les quals sempre hi ha una determinada emoció, actuen com un obstacle que paralitza uns cops i condueix d'altres la nostra vida cap a indrets no volguts?
• Descartes distingia entre certesa i veritat. Afirmava que la certesa és la seguretat subjectiva, el convenciment, la creença que una cosa donada com a veritat és realment veritat. En aquest sentit, penseu que té més força la certesa que la veritat? Això explica que algunes veritats científiques, corroborades una i deu mil vegades, no sigui cregudes per tothom? Explicaria això el conflicte, posem per cas, entre creacionisme i evolucionisme que es dóna en alguns indrets i sectors dels EEUU?

Read more...

És terapèutic tenir sentit de l'humor?

Es diu que certa tràcia, una noia sagaç i divertida, va riure's de Tales quan aquest, tot mirant cap amunt per seguir la marxa dels astres, va caure en un pou. La noia deia que amb el seu deler de saber què passava al cel, ignorava el que tenia davant dels seus peus.

Plató, Teetet

* * *

 Desconfiem d'aquells que mai no riuen. No són persones serioses.

Juli Cèsar 

* * *

Després d'un curs de lectura ràpida, vaig ser capaç de llegir-me Guerra i pau en vint minuts. Crec que deia alguna cosa de Rússia.

Woody Allen

* * *

L'acudit ens proporciona el mitjà de superar les censures, i ens obre d'aquesta manera unes fonts de plaer altrament inaccessibles.

Sigmund Freud

* * *

Hom elogia encara -que els déus em perdonin- la il.lustre sentència de Plató: Les repúbliques serien afortunades si governessin els filòsofs o si els governants filosofessin. I què més! Qui consulti els historiadors s'adonarà, ben segur, que mai no hi ha hagut prínceps tan perjudicials per a un estat com quan el govern ha recaigut en algun afeccionat a la filosofia o a la literatura.

Erasme de Rotterdam, Elogi de la Follia

* * *

Quan la contradicció fa patir, és tràgica; quan és còmica, no provoca dolor.

S. Kierkegaard

* * *

Hi ha dos insults que cap ésser humà no suporta: que no té sentit de l'humor i que no sap el que és sofrir.

Sinclair Lewis

* * *

Ser conscient d'allò horrible i enriure-nos-en és dominar-ho. Només l'humor pot donar-nos la força necessària per suportar les tragèdies de l'existència.

Eugène Ionesco

* * *

Déu és un actor que interpreta una obra còmica davant d'un auditori massa esporuguit per riure-se'n.

Voltaire

* * *

L'humor és la cara civilitzada de la desesperació.

Boris Vian 

* * *

Alguns dels millors acudits del món són jueus. S'han escrit milers de pàgines sobre l'humor jueu. Per què hi ha tants acudits jueus? Es podrien adduir moltes raons. Raons històriques: els acudits són historietes que s'han de de dir amb gràcia, i la cultura jueva és probablement (per causes religioses molt fondes) la més verbal de totes les de la història humana. Raons psicològiques: els acudits alleugen els patiments, i en el decurs dels segles, quin altre poble ha patit tant com el jueu? Raons sociològiques: durant molt bona part de la seva història, els jueus han viscut en els marges de les societats, i la marginalitat afavoreix la perspectiva còmica. I la raó més profunda de totes, una raó teològica: els jueus són el poble que es va inventar Déu. O, si es vol dir així, el poble que el va descobrir. O bé, si és que realment el lector vol pensar en categories teològiques, el poble que Déu es va inventar.

Peter L. Berger, La rialla que salva

* * *

Antigament, en un llogarret de l'Europa oriental, un viatger arriba a la petita ciutat jueva al bell mig d'un hivern molt cru. A la porta de la sinagoga hi ha un home ja gran, assegut en un banc i tremolant de fred.

-Què hi fa vostè aquí?, pregunta el viatger.

-Espero l'arribada del Messies!

-Això sí és una feina important, diu el viatger. La comunitat li deu pagar un bon sou?

-No s'ho cregui pas, contesta l'home. No em paguen ni cinc. Simplement em deixen seure en aquest banc, i de tant en tant surt algú i em dóna una mica de menjar.

-Que dur!, exclama el viatger. Però encara que no el paguin, segur que l'aprecien moltíssim per fer una feina tan important.

-I ca!, diu l'home. Tots troben que estic boig.

-Ara sí que no ho entenc, replica el viatger. No el paguen. No el respecten. I vostè assegut aquí, passant gana i fred. Quina mena de feina és aquesta?

-Diu l'home: Què vol? És una feina fixa!

Recollit per Peter L. Berger

*  * *

Una parella que acaba de fer l'amor (sense cap èxit espectacular).

Ell: Et pots imaginar com és això per a un home?

Ella: I tu?

Idèntiques circumstàncies.

Ell: Que t'he fet mal?

Ella: Per què ho dius?

Ell: Com que t'has mogut... 

Avner Ziv

Algunes qüestions:

• L'humor, entès com la capacitat de percebre una cosa com a divertida, és universal? Hi ha hagut mai una cultura humana sense humor? Així, podem considerar l'humor com un ingredient bàsic, essèncial, constitutiu de la humanitat?
• Si l'humor és inherent a la humanitat, en canvi allò que el provoca, allò que hom troba divertit, varia enormement d'una època a una altra, d'una cultura a una altra, d'una persona a una altra. És així?
• Més enllà de les diferències, podríem parlar de la comicitat com l'element en comú de tots els distints maneres d'entendre i de percebre l'humor?
• Tales, un filòsof que no para de mirar el cel i observar els distints astres cau en un forat. Veiem al filòsof, aquest personatge que pretén comprendre racionalment el món, com una figura còmica. És, en el fons, una metàfora de la condició humana? Podríem dir que, d'una banda, l'experiència còmica manifesta la nostra feblesa, la nostra impotència, la nostra petitesa davant d'una immensitat que ens desborda però, d'altra banda, mostra la força, la capacitat que tenim de poder relativitzar-ho tot, de canviar la mirada?
• En general, la filosofia i la comicitat no s'han agradat gaire. Perquè la filosofia sempre ha estat un intent d'abraçar tota la realitat en un ordre presidit per la raó. I la comicitat, justament el que denuncia és la impossibilitat i fins i tot l'absurd d'aquesta abraçada. 
• I la comicitat és experimentada sempre com a incongruència? La comicitat mostra, denuncia,  les fractures, les incongruències, els límits, fins i tot l'absurd d'aquest món de cada dia, aparentment tan reglat, tan racional, tan lògic?
• El riure sempre acostuma, doncs, a implicar la percepció d'una incongruència: el món sempre o habitualment tan quadriculat, se'ns presenta de sobte com a contradictori. És així?
• La percepció còmica és conseqüència, doncs, del contrast entre allò que un voldria ser i allò que és en realitat. Contradicció entre els nostres esforços i els resultats, entre l'ambició i les capacitats, entre els objectius i els inevitables accidents externs. Contradicció entre el món real i el món al qual aspirem. Contradicció entre com són les coses, el món, la vida i com voldríem, desitjaríem que fossin. Contradicció entre la nostra insuperable finitud i l'insaciable desig d'infinitud.  
• La comicitat mostra la incongruència d'allò que se'ns vol presentar com a paradigma de l'ordre, de la congruència?
• La comicitat ens manifesta que les coses no són el que semblen ser? 
• Ara, si la comicitat expressa i és resultat d'una incongruència, això no seria possible si els humans no tinguéssim aquesta obsessiva necessitat d'ordenar i de classificar la realitat. La terra no és una rodona perfecta, però els homes ho hem solucionat inventant la circumferència. I tan contents! La mirada còmica dirà, però: sí, sí, contents i enganyats!
• La comicitat ens ajuda a saltar els límits tot sovint massa estrets de les nostres formes de vida, del que els sociòlegs anomenen el món d'allò que hom dóna per descomptat?
• Freud veu la comicitat com una sublimació, com l'expressió que permet donar sortida, disfressada, als desitjos inconscients; com un mitjà que ens permet superar, esquivar les censures. Potser per això els acudits sexuals són alliberadors? Permeten dir coses fortes d'una manera que permet saltar algunes censures?
• I els acudits polítics, sobretot en les dictadures?
• El Quixot se'ns presenta com una mena d'heroi de la comicitat. Potser perquè se'ns manifesta tan per damunt, tan alliberat de la dura i vulgar realitat representada per Sancho Panza? Creieu que, d'alguna manera, sempre hi ha un cert lligam entre llibertat, entre alliberar-se i comicitat?
• La persona que riu, que és capaç de somriure, creieu que en el fons ho fa des d'un cert sentiment de superioritat? No de riure-se'n a les costelles d'un altre, sinó de la superioritat d'una mirada que se sent lliure i capaç de mirar la dura realitat d'una altra manera? Com si fos capaç fins i tot d'entendre la vida com un joc, i on ell és capaç de jugar-hi?
• La comicitat, doncs, permet oxigenar i anar més enllà dels límits d'una quotidianitat tot sovint massa asfixiant?
• Permet la percepció d'una dimensió de la realitat que habitualment resta amagada? Així, podríem dir que la comicitat amplifica i enriqueix la mirada, i en aquest sentit, permet desbloquejar algunes mirades massa rígides, massa neuròtiques?
• Allò còmic és també una mena d'epojé, de suspensió del judici, i per tant, dels dubtes? És com dir: i jo què sé! Aquest món, tot plegat, és tan estrany...! No cal amoïnar-s'hi tant!
• Allò còmic seria comparable amb els somnis? El somni representa una altra realitat, amb una lògica distinta. Tot és possible. Mentre dura, el somni és ben real. Quan despertem, però, és un xoc. I nosaltres mateixos ens diem per tranquil.litzar-nos: només era un somni. Amb la comicitat, no ens passa alguna cosa semblant? També hem de retornar a la dura, seriosa i implacable realitat. Però, com hi retornem? Com abans? Perquè en els moments o instants en què vivíem la comicitat, la realitat de cada dia queda com en suspens. I això no és ja un alliberament? No produeix un efecte de descompressió? No ens ajuda a posar distància, a relativitzar el nostre dia a dia?
• Ara bé, un somni sobre l'infern, acostuma a ser un malson infernal. En canvi, un acudit sobre l'infern, permet l'epojé, el terror queda en suspens, posat entre parèntesi. 
• Creieu que l'humor és capaç d'humanitzar una situació i també de trencar i facilitar barreres i formalismes relacionals?
• La comicitat s'hauria d'entendre, doncs, com una mena de màgia, perquè és capaç de provocar un canvi en la percepció de la realitat?  
• L'humor permet, doncs, l'accés a altres lògiques, no aristotèliques, no cartesianes, no tan quadriculades? L'humor dóna accés i facilita la creativitat?
• Així, si alguna cosa ens provoca el somriure és perquè algú altre o nosaltres mateixos hem estat capaços de mirar-nos i de mirar les coses a través d'unes ulleres distintes?
• Però, sempre riure amb els altres, més que no pas riure'ns dels altres, no? 
• Perquè l'humor, a l'igual que la ironia, pot arribar a ser una forma socialment acceptada, diplomàtica, de ferir l'altre?
• Quan l'altre no riu, ens ho hauríem de fer mirar? Els acudits sobre defectes (especialment els fisiològics) seria preferible que els expliquessin, si els ve de gust, els qui els tinguin?
• Us sembla que la nostra societat, en general, valora prou el sentit de l'humor o més aviat el ridiculitza?
• Tot sovint ens prenem la vida massa seriosament?
• L'humor permet distanciar-nos, agafar perspectiva i no obsessionar-nos tant pels nostres problemes? És com un lubricant que suavitza les rigideses excessives? És un bon antídot contra la neurosi?
• Riure'ns de les coses és com permetre'ns un petit descontrol que ens assegura continuar mantenint el control? L'humor permet continuar sent seriosos?
• Tenir sentit de l'humor exigeix com a condició prèvia la capacitat de saber riure'ns de nosaltres mateixos?
• Ser capaços de riure'ns de nosaltres mateixos produeix una espècie d'alliberació? I l'obertura, per tant, a un món sense les limitacions pròpies de la condició humana?
• El sentit de l'humor s'expandeix i es contagia si s'està envoltat de gent que també en té?
• L'humor facilita la comunicació? Pot ser una manera d'escurçar distàncies i freds protocols relacionals?
• El riure o somriure és una conseqüència d'haver trobat, d'haver entès, el sentit de l'humor? És per això que l'home és l'únic ésser capaç de riure, perquè és l'únic capaç de trobar el sentit còmic i tot sovint, ridícul, de la realitat?
• Potser per això un riure hipòcrita, sense fonament, apareix com a ridícul?
• És possible, voluntàriament, conscientment, atacar un dolor profund amb l'humor? O més aviat, l'aparició de l'humor és un dels primers símptomes indicadors que la temperatura emocional comença a cedir? I és, per tant, a partir de llavors que l'humor ens pot ajudar a escurçar i accelerar el procés dolorós?
• Prendre's la vida o determinades situacions de la vida amb humor és fruit d'un tarannà, d'una manera de ser, o amb tot, exigeix sempre una decisió, un acte de la voluntat de no permetre exagerar segons quines mirades tràgiques?
• Groucho Marx deia tragèdia més temps, igual a comèdia.
• David Rousset, membre de la resistència francesa, després de la seva experiència en els camps de concentració nazis va dir que no havia après gairebé res que no hagués sabut ja abans. Però una de les poques coses que sí va aprendre va ser la constatació que, per molt bèsties que siguin les circumstàncies, la comicitat és un ingredient constitutiu de la realitat. Què en penseu?
• La vida té components ben absurds. Si comencem a analitzar i analitzar les coses acabem arribant a l'absurd, i per tant, per què no riure? Si accentuem l'aspecte seriós de la vida, arribem a allò còmic?
• Tenir sentit de l'humor vol dir ser una persona frívola, que no dóna importància a les coses?
• No seria més aviat a l'inrevés? Només aquell que aprofundeix en el misteri de la vida és capaç i veu necessari, justament per això mateix, de relativitzar-ho a través de l'humor. És així?
• En aquest sentit, potser no caldria esperar que ens passin tragèdies per aprendre a relativitzar. L'humor també pot fer la mateixa feina i de manera indolora. O no?
• Alguns humoristes són molt bons fent riure els altres, però no són capaços de riure's d'ells mateixos. Què en penseu?
• Quin és el poder terapèutic dels pallassos (en hospitals, en països en guerra...)?
• El millor somriure és aquell que es produeix de manera inesperada, no buscada, i que apareix enmig, de vegades, de situacions on no tocaria? Com és que, tot sovint, on ens ve més ganes de riure és en moments i situacions on no està ben vist fer-ho?
• Hem compartimentat massa els espais, els moments i el dies d'humor? I fent això, restringint-lo tant, no l'hem arrabassat dels nostres espais més habituals? Només ens autoritzem (i/o ens autoritzen) una espurna d'humor quan toca i pertoca. O no?
• Hi ha riures i riures. Una persona pot riure perquè li fan pessigolles, o perquè està molt contenta, o perquè se sent violenta o avergonyida. Però el riure específicament còmic és el provocat per la percepció d'una cosa com a divertida. I una percepció no és una simple reacció a un estímul, sinó que implica una mirada, una capacitat de mirar, en definitiva, una determinada concepció del món.  
• Què en penseu dels tallers de risoteràpia? En teniu alguna experiència? No fa riure que hi hagi tallers per riure?
• Penseu i digueu-me alguna situació delicada, tensa, rígida, problemàtica que, gràcies a l'humor, la vau poder reconduir molt millor. A què us va ajudar l'humor?
• I en les relacions pares-fills, per què l'usem tan poc? Per què no fem més ús de la ironia?
• I en les relacions de parella, quants conflictes i mals rotllos podríem canalitzar? 
• I algunes disfuncions sexuals?
• I entre els companys de feina?
• I quan hi ha algun incident en els transports públics?
• Es pot sobreviure a la Renfe sense l'humor?
• Digueu-me algunes situacions còmiques.
• Us costa molt percebre la vessant còmica de les distintes situacions per les quals passeu?

Read more...

Enraonem una estona sobre espiritualitat?

L'espiritualitat és una cosa massa important per deixar-la a les mans dels sacerdots, els mul.làs o els espiritualistes. És el vessant més noble de l'home, o més aviat la seva funció més elevada, que ens converteix en quelcom diferent de les bèsties, més i millor que els animals que també som. [...] És la nostra manera d'habitar a l'univers o a l'absolut, que habiten en nosaltres. No podem viure res millor, més interessant ni més elevat. No creure en Déu no és raó perquè ens amputem una part de la nostra humanitat, i sobretot aquesta! No tenir religió no és una raó per renunciar a tota vida espiritual.

André Comte-Sponville, L'ànima de l'ateisme

* * *

La primera vegada va passar en un bosc del nord de França. Tenia 25 o 26 anys. Donava classes de filosofia (era la meva primera feina) a l'institut d'una ciutat molt petita, perduda entre els camps, a la vora d'un canal, no gaire lluny de Bèlgica. Aquella nit, després de sopar, vaig sortir a passejar amb alguns amics per aquell bosc que ens estimàvem. Era fosc. Caminàvem. De mica en mica, els riures es van apagar; les paraules escassejaven. Hi quedava l'amistat, la confiança, la presència compartida, la tendresa d'aquella nit i de tot... No pensava en res. Mirava. Escoltava. Envoltat per la foscor del sotabosc. La sorprenent lluminositat del cel. El silenci sorollós del bosc: alguns cruixits de les branques, alguns crits d'animals, el soroll més sord del nostres passos... Tot això feia que el silenci fos més audible. I de sobte... què? No res! És a dir, tot! Cap discurs. Cap sentit. Cap interrogació. Només una sorpresa. Només una evidència. Només una felicitat que semblava infinita. Només una pau que semblava eterna. El cel estelat sobre el meu cap, immens, insondable, lluminós, i cap altra cosa en mi llevat d'aquell cel, del qual jo formava part, cap altra cosa en mi llevat d'aquell silenci, d'aquella llum, com una vibració feliç, com una alegria sense subjecte, sense objecte (sense altre objecte que tot, sense altre subjecte que ella mateixa), cap altra cosa en mi, en la nit fosca, que la presència enlluernadora de tot! Pau. Una pau immensa. Simplicitat. Serenitat. Alegria. Aquestes dues últimes paraules podrien semblar contradictòries, però no es tracta de paraules: era una experiència, un silenci, una harmonia. Formava una mena de calderó, però etern, sobre un acord perfectament afinat que era el món. Em sentia bé. Sorprenentment bé! Tan bé que no sentia la necessitat de dir-m'ho, ni tan sols el desig que no acabés. Ja no hi havia paraules, ni mancança ni espera: pur present de la presència. Amb prou feines puc dir que hi passegés: només hi havia la passejada, el bosc, els estels, la colla d'amics... Ja no hi havia ego, ni separació, ni representació: únicament la presència silenciosa de tot. Ja no hi havia judicis de valor: tan sols el que és real. Ja no hi havia temps: tan sols el present. Ja no hi havia el no-res: tan sols l'ésser. Ja no hi havia insatisfacció, ni odi, ni por, ni còlera ni angoixa: únicament alegria i pau. Ja no hi havia comèdia, ni il.lusions ni mentides: tan sols la veritat que em conté i a la qual jo no continc. Tot això va durar tot just alguns segons. (...) Només hi havia el tot, i la bellesa del tot. (...) I la mort? No era res. I la vida? Només era aquella palpitació de l'ésser dins meu. (...) Va ser el moment més bonic que hagi viscut mai, el més alegre, el més seré i el més evidentment espiritual. Que ridícules em semblen, al seu costat, les oracions de la meva infantesa o adolescència! Massa paraules. Massa ego. Massa narcisisme. El que vaig viure aquella nit, i el que altres vegades vaig arribar a viure o a fregar, és més aviat el contrari: com una veritat sense paraules, com una consciència sense ego, com una felicitat sense narcisisme. Intel.lectualment, no considero que sigui cap prova de res, però tampoc puc fer com si això no hagués tingut lloc. (...) Vaig deixar que l'eternitat continués sense mi... No sóc d'aquests que saben habitar de forma duradora en l'absolut. Però, al cap i a la fi, l'absolut m'havia habitat per espai d'un moment. Finalment havia entès el que era la salvació (o la beatitud, o l'eternitat: poc importen les paraules, ja que no es tracta de discursos), o més aviat l'havia tastat, sentit, experimentat, i això em va dispensar en endavant de cercar-la.

André Comte-Sponville, Una experiència mística, dins de L'ànima de l'ateisme

* * *

El vent no es pot dirigir -recorda Krishnamurti- però cal deixar la finestra oberta. L'absolut és el vent, i l'esperit, la finestra.

André Comte-Sponville, L'ànima de l'ateisme

* * *

Si entenem per eternitat no la durada infinita sinó la intemporalitat, aleshores qui viu al present ja posseeix la vida eterna.

L. Wittgenstein

* * *

Una persona que no es meravella de res està espiritualment morta.

A. Einstein

* * *

Després de contemplar una estona l'immens quadre celestial, emergeixen, com dolls d'aigua, preguntes inquietants, et sents assejat per qüestions que, fins a aquell moment, t'eren desconegudes: ¿Què hi pinto jo aquí enmig? -ressona una veu dins teu- ¿Sóc una pura casualitat de la matèria viva? ¿Quin sentit té aquesta vida? ¿Sóc un bri d'eternitat que cerca a les palpentes la tendresa infinita d'una Mare eterna? ¿Hi ha algú més que se senti tan perdut com jo? ¿Tots estem perduts? ¿Algú em mira i vetlla per mi? ¿Qui sóc jo perquè algú es recordi de mi? I, si hi ha algú que vetlla per mi, ¿per què em trobo tan sol?

[...] De vegades sentim el desig de fer-nos arbre, pedra, carena, de ser-ho tot en tots, de fondre'ns en un tot inconscient, però, immediatament, anhelem projectar la nostra individualitat i fer de la vida una tasca que mereixi la pena, un projecte ple de sentit.

[...] Els grans pensadors de tots els temps s'han referit a l'experiència musical com una vivència quasi de caràcter espiritual, com una ruptura del present, com una espècie de viatge de retorn al fons de les coses, de transcendència cap a l'invisible que ho penetra tot. La música estimula i desenvolupa la religiositat de la persona, la seva voluntat de vincular-se al fons últim de la realitat, al que roman per dessota les infinites formes.

En l'obra de sant Agustí, l'audició de música sacra és un mode d'enlairar l'esperit cap a Déu, de transcendir l'ordre material i de travessar la frontera del cel, a on habiten els àngels i l'Altíssim. En el pensament del jove Friedrich Nietzsche, la música -especialment la de Richard Wagner- és una ocasió per vincular-se amb la matriu del món, amb la Mare de l'ésser d'on provenim tots, amb l'eterna i cega voluntat de viure que va intuir Arthur Schopenhauer.

[...] La gran música suscita la nostàlgia de l'origen, propicia el retorn cap al principi, cap aquell temps originari on tot era u i no sentíem, encara, la necessitat de justificar l'existència, ni el drama de la dualitat.

Francesc Torralba, El sentit de la vida

* * * 

El vent no es pot dirigir -recorda Krishnamurti- però cal deixar la finestra oberta. L'absolut és el vent, i l'esperit, la finestra.

André Comte-Sponville, L'ànima de l'ateisme

* * *

Si entenem per eternitat no la durada infinita sinó la intemporalitat, aleshores qui viu al present ja posseeix la vida eterna.

L. Wittgenstein

A manera d'exercicis espirituals:

• Si per espiritualitat entenem la vida de l'esperit, què seria un esperit? En un sentit ampli, què entenem per esperit?
• En un sentit ampli, l'espiritualitat englobaria la totalitat, o gairebé la totalitat, de la vida humana, oi? Seria més o menys sinònim de mental o de psíquic, no? 
• Pel que fa, però, a la qüestió a debatre avui, ens seria més útil parlar d'espiritualitat en un sentit més restringit. Així, espiritualitat, o vida de l'esperit, faria referència sobretot a tot allò que té relació amb l'absolut, l'infinit o l'eternitat. Podríem posar-nos d'acord en aquesta accepció?
• És correcte identificar religió amb espiritualitat?
• No seria més adequat considerar la religió com una de les formes possibles de l'espiritualitat?
• Podem trobar persones que es manifesten molt religioses però amb ben poca o nul.la espiritualitat?
• Aixi, doncs, quedem que no tota espiritualitat és necessàriament religiosa?
• Independentment del tipus de creences que tinguem o deixem de tenir, qüestions com l'eternitat, l'absolut, l'infinit sempre ens acaben interpel.lant? No ens en podem amagar. És així?
• Ser ateu, significar negar l'absolut, o negar que l'absolut sigui Déu?
• Podríem entendre per absolut allò que existeix independentment de tota condició, de tota relació o tot punt de vista?
• Perquè el conjunt de totes les condicions és necessàriament incondicionat? Així, podríem parlar de la natura, l'univers o la veritat com a absoluts?
• Tot i que podem convenir que l'esperit no és la causa de la natura, podríem afirmar que n'és el resultat més interessant, el més espectacular i el més prometedor?
• És veritat que en la nostra cultura, pràcticament l'única forma observable d'espiritualitat ha estat la religió?
• És per això que molta gent els considera sinònims?
• És per això que també per a molta gent no hi ha espiritualitat fora de la religió?
• I els savis grecs? I la seva saviesa? Sòcrates ens invita a autoexaminar-nos. I això no és una manifestació de la nostra dimensió espiritual?
• Si tot és immanent, l'esperit també ho és?
• Si tot és natural, l'esperit també ho és?
• Si som al món i pertanyem a la natura, l'esperit també forma part de la natura?
• L'espiritualitat depèn més de l'experiència, de les experiències, de vivències, més que de pensament?
• L'espiritualitat és més una porta oberta al misteri, cap a la impossibilitat de comprendre, entendre i saber el perquè de l'ésser?
• L'espiritualitat, doncs, és més bona amiga del silenci, dels silencis, que de les paraules, i sobretot dels discursos?
• És una experiència espiritual el que podem sentir quan, a la nit, ens dediquem a mirar els estels?
• Ens sentim com una petitíssima part d'un Tot immens, llunyà, cada cop més llunyà, més inesgotable. És així?
• I com pot ser que nosaltres, una ridiculesa finita, que formem part immanent d'aquest Tot, el sentim infinit perquè ens envolta, ens conté, ens supera? És que potser aquest Tot és una transcendència? De cap manera, no pot ser, nosaltres ens hi trobem a dins...
• Aquesta experiència, d'altra banda ben banal, no és capaç d'emocionar-nos molt més que la Bíblia o qualsevol altre llibre sagrat de qualsevol religió?
• Davant d'aquest espectacle extraordinari d'una nit estrellada, i la nostra atenció serena i callada, què experimentem: inquietud, pau... ?
• I que s'acostuma a posar en marxa, el pensament o la percepció?
• Si penseu, com us sentiu?
• I si sentiu, en lloc de pensar, com us sentiu?
• Els mestres zen diuen: Qui pensa, no percep; qui percep, no pensa. Què me'n podeu dir?
• La contemplació d'una immensitat tan immensa no contribueix a resituar-nos a escala humana? 
• No representa una bona bufetada a l'orgull tot sovint del nostre ego que es creu més gran, potent i important que l'univers sencer?
• I és potser per això que l'efecte d'aquest vivència és calmar-nos, tranquil.litzar-nos, donar-nos pau i... relativitzar les nostres grans coses, a l'igual que les nostres pors i misèries?
• Només és consoladora aquesta experiència, o també és un aprenentatge, també ens ajuda a crèixer, a alliberar-nos de la presó del jo, i cobrar consciència de la nostra petitesa?
• La natura en general, amb la seva immensitat, produeix tot sovint aquest efecte alliberador?
• Contemplar la immensitat, ridiculitza el meu ego, debilita el meu egocentrisme i fa minvar, en conseqüència, l'ansietat ocasionada pels grans o petits problemes del meu gran ego acostumat a viure en un petit món?
• La contemplació d'allò que és llunyà -i, per tant, immens- m'allunya també dels meus problemes? 
• Al costat del Tot, tot es fa més petit? Tot es relativitza o es pot relativitzar més? 
• Necessitem, de tant en tant, perdre'ns o capbussar-nos en la immensitat per tal de resituar-nos i recuperar el nostre lloc real a escala humana?
• Quan ens oblidem, quan desapareix l'ego, s'esdevé la pau, la tranquil.litat, l'absència de preocupacions, l'ataràxia dels grecs?
• És allò que tot sovint s'anomena l'instant?
• Pascal deia: El silenci etern d'aquests espais infinits m'espanta. A vosaltres, us espanta o més aviat us assossega?
• Aquells instants de plenitud, en què es desfan, desapareixen les coordenades espai-temps, per què no els afavorim, potenciem i provoquem més? Llegir, escoltar música, contemplar la natura... fer coses... crear...?
• Per que no multipliquem totes aquelles excepcions a la monotonia, preocupacions i buidor quotidianes?
• Francesc d'Assís diu que un sol raig de llum és capaç de desfer mil i una obscuritats. Què en penseu?
• En tenim prou amb nàixer, créixer, reproduir-nos i morir?
• O és que esperem alguna cosa més de la vida?
• Aquest esperar alguna cosa més, fa referència a la dimensió transcendent i espiritual de la persona?
• I tot i que difícilment no podrem obtenir mai una resposta racional convincent sobre aquestes qüestions que van més enllà dels nostres límits, tenim com una necessitat interna de pensar-les i repensar-les. És així?
• El misteri, l'enigma de la nostra existència, no deixa d'interpel.lar-nos?
• Potser perquè tot plegat està molt lligat al sentit o no sentit de la nostra vida?
• Això voldria dir que el sentit és, sobretot, una construcció humana?
• Es pot fer compatible el desig que de vegades sentim de voler fondre'ns i desaparèixer en el Tot, i el desig de fer de la nostra vida un projecte que valgui la pena, que justifiqui la nostra existència?
•  Per què sentim tanta necessitat d'haver de justificar la nostra existència?
• És que no som capaços de viure amb una certa plenitud i harmonia sense haver trobat un perquè i un per a què viure?
• Si a partir d'un determinat moment de la nostra vida no adquiríssim la consciència d'existir, i en conseqüència, la terrible responsabilitat que això comporta, tot seria més senzill?
• És potser per això que aquells instants en què ens sentim connectats, relligats amb el tot, aquells instants on desapareix el drama de la dualitat, són tan i tan reconfortants?
• Quan experimentem allò que Romain Rolland anomenava sentiment oceànic, tenim necessitat d'una altra cosa? D'un Déu? D'una Església? O amb l'univers, amb el TOT, n'hi ha prou? És que pot haver-hi alguna cosa més més enllà del Tot?
• Tenim necessitat d'una fe? O amb aquesta experiència n'hi ha prou? Hi ha alguna cosa més convincent que una vivència?
• És possible una mística no religiosa?
• Heu tingut mai una experiència mística?
• Què heu guanyat i com us heu sentit?
• En quins aspectes, la vostra vida ja no és la mateixa? O és que, passats els instants de l'experiència, tot retorna a la normalitat, i no hi ha cap mena de repercussió real?
• Quan una cosa, una activitat, qualsevol, deixem de fer-la cercant algun objectiu o finalitat, i no pretenem res més que el que estem fent i com ho estem fent, vol dir que hem iniciat una mena d'aventura o pelegrinatge interior, i que ens dóna un plaer més profund, més elevat? Podríem parlar, en aquest cas, d'una experiència espiritual?
• Quan una activitat ens absorbeix desapareix l'ego? Podem abocar-nos amb atenció i concentració màximes a alguna cosa i alhora autoobservar-nos i analitzar-nos?
• Quan, com acabem de dir, alguna cosa ens absorbeix fins al punt de fer desaparèixer les coordenades espai-temps, i l'únic que existeix és el present, aleshores el present s'esdevé etern?
• Si no hi ha ego, només existeix el present i, per tant, desapareixen les ansietats i angoixes?
• Cercar l'aliment de l'esperit consisteix a tancar-se dins d'un mateix, pretenent assolir allò que avui en dia se'n diu l'autorealització, o més aviat, obrir-se al món, als altres i a l'univers tot intentant autotranscendir-se? Sense autotranscendència ens podem arribar a sentir veritablement, sincerament, autorealitzats? 
• Francesc Torralba, entre d'altres, parla d'intel.ligència espiritual, a vegades també anomenada intel.ligència existencial o intel.ligència transcendent. Segons ell és universal, la tenim tots, i a més es pot educar. Aquesta intel.ligència ens capacita i fa possible una sèrie de beneficis: 
• la capacitat de prendre distància respecte a la nostra vida i poder-la analitzar. 
• prendre distància respecte a les nostres emocions. Quan em sento trasbalsat per les emocions, puc prendre distància i no deixar-me arrossegar per les seves aigües tèrboles.
• prendre distància respecte de les nostres creences: per què crec el que crec, podent no creure-hi? Un fanàtic és incapaç de fer-ho.
• quins vincles em sostenen en les hores i nits més fosques?
• la capacitat de transcendir, de creuar límits, d'anar més enllà del que coneixem. L'espiritualitat permet anar més enllà dels estereotips, dels prejudicis, dels tòpics, de les generalitzacions, del que es diu. Quantes persones viuen de tòpics que repeteixen de generació en generació?
•  la capacitat d'admirar-nos, de meravellar-nos, de sorprendre'ns. Com més espiritualitat, més ens meravellem per tot. Si no, només ens resta consumir i produir.
•  la capacitat de sentir-nos part d'un gran Tot. Capacitat de veure, de sentir, allò que uneix el meu ésser amb l'ésser de l'altre, dels altres, i del tots els elements de l'univers. L'espiritualitat ens apropa als altres i al món. Desfà dualitats, dicotomies. Permet descentrar-nos i oblidar-nos de ser el centre. Perquè allí on hi ha centre hi ha perifèria, i marginalitat.
• capacitat d'auscultar. Capacitat de captar la nostra vocació, la nostra missió en el món. Quantes persones representen un paper que no té res a veure amb el paper que desitjarien representar?
• capacitat de vivència plena de l'ara. Capacitat d'atenció plena. Quan estem en el passat o en futur, el temps passa, però no el vivim, no el fem nostre.
• Aquesta intel.ligència espiritual ha existit des de sempre. La novetat, però, és que ara se la comença a reconèixer en àmbits no religiosos ni confessionals. I, segons Frankl, és una de les dimensions de l'ésser humà. Una dimensió, per cert, que segons ell no emmalalteix mai. Per això, siguin quines siguin les dificultats o situacions per les quals està passant una persona, sempre cal tractar-la amb respecte i amb dignitat, perquè la seva essència espiritual  resta intacta i, com a tal, l'humanitza. Hi esteu d'acord? 

                                                                            

Read more...