En sabem molt d'amargar-nos la vida?

-M'estimes?
-Sí.
-De veritat?
-Sí, de veritat.
-Però, de veritat de veritat?

Ronald D. Laing

* * *

Portar una vida amargada ho pot fer qualsevol, però amargar-nos la vida expressament és un art que s'aprèn, no n'hi ha prou de tenir alguna experiència personal amb un parell de contratemps.

Paul Watzlawick

* * *

Un home vol penjar un quadre, però quan té el clau a la mà s'adona que li falta el martell. Tot seguit pensa a trucar el veí perquè li'n deixi un, però en el viatge de casa seva a la del veí comença a fer-se càbales sobre què li dirà quan li demani l'eina. De cop recorda que el veí el va mirar de forma estranya quan el va trobar a l'ascensor l'última vegada, i arriba a la conclusió que li té mania, i que a diferència del que ell faria, mai no li deixarà el martell. Molt enfadat, quan el veí li obre la porta li crida: ja et pots quedar el teu martell, tros d'ase!

Paul Watzlawick, L'art d'amargar-se la vida

* * *

Per tal d'amargar-nos el cafè:

• Penseu que realment tenim molta capacitat i habilitat per amargar-nos la vida?
• Tanta facilitat tenim per fer-nos la vida difícil i complicada?
• Gairebé tots tenim motius, i cada dia, per sentir-nos tristos o preocupats, però espatllar-nos la vida a propòsit és una altra qüestió, oi? I amb tot, ho acostumem a fer. O no?
• Això és una habilitat, no?
• I per tant, cal aprendre-la.
• Obstinar-nos, posem per cas, a veure només l'aspecte negatiu de les coses, és una d'aquestes extraordinàries habilitats apreses? 
• Diríem també que les persones amb grans habilitats per amargar-se la vida són també molt hàbils a l'hora de saber amargar la vida als altres?
• Tots tenim uns determinats patrons o estil personal amb què ens enfrontem amb la vida? 
• En som sempre conscients d'aquesta manera particular, personal i apresa d'enfrontar-nos amb les qüestions de l'existència diària?
• Quan comencem a estar convençuts que estem en possessió de la veritat i que és el món qui està equivocat, és quan posem en marxa la fàbrica d'amargar-nos la vida?
• Penseu que tenim la capacitat de construir-nos una vida veritablement desgraciada?
• Tanta responsabilitat tenim en el còmput global de felicitat o infelicitat de la nostra vida? 
• Som cadascun de nosaltres els principals artífexs dels obstacles i limitacions a una vida agradable?
• I si és que sí, en som conscients?
• Tenim molta tendència a treballar i a identificar-nos amb el patiment?
• D'on ho aprenem aquesta tendència a patir per tot, a amargar-nos per gairebé qualsevol cosa?
• D'on neix aquest posicionament vital?
• Potser perquè a força de victimitzar-nos ens alliberem de la nostra responsabilitat personal a intentar canviar les coses?
• El camí destructiu és més fàcil que el constructiu?
• Tenim més models de destrucció que de construcció?
• Quantes vegades acostumem a dir: és que jo sóc així, jo sóc patidor o patidora de mena? Ho expressem com si fos un destí inevitable que cal acatar? Com una condemna irreversible?
  
• Com és `possible que ens arribéssim a identificar amb allò que no ens agrada, i que a sobre diguem que no ho podem canviar?
• Watzlawick diu que per viure en la infelicitat i l'amargor només cal:

1. Que ens creéssim problemes i, si no en tenim prou amb els nostres, que assumim com a propis els problemes dels altres, que omplim la nostra vida de complicacions reals o fictícies  i que concedim molta importància a tots els esdeveniments negatius. 
2. En segon lloc, ens aconsella pensar que sempre tenim la raó, i que tot és blanc o negre, i que només existeix una veritat absoluta, la nostra. Rebutgem d'entrada tot el que diguin els altres. 
3. Vivim obsessionats: triem un esdeveniment prou negatiu de la teva vida i convertim-lo en un record inesborrable, portem-lo una vegada i una altra a la nostra ment, fins que només visquéssim per pensar en això. 
4. El present no val la pena, pensem sempre en el futur. Pensem sempre en el futur o en el passat. Ajornem sempre el gaudi dels plaers del present perquè no podem saber què ens portarà el futur.
5. Mai no ens perdonem. Arribarem a un punt en que només sentirem autocompassió. Pensem que som els únics responsables del que ens passa i que mai no hi ha situacions que s'escapen del nostre control.

• Què en penseu de tot plegat? Us hi sentiu identificats? Molt? Poc? Una mica? Una mica molt?...
• Us sembla que som molt detallistes a l'hora de fer coses per amargar-nos la vida i, per contra, quan ho volem arreglar, habitualment no som gaire estudiosos ni primmirats, i ho volem resoldre a l'engròs? I precipitadament?
• Hi ha persones, posem per cas, que són extremadament patidores i que tot i que els amarga la vida ser així, estan contentes i orgulloses del seu patiment perquè és la manera que tenen de demostrar-nos que es preocupen per nosaltres: fins que no m'has trucat no he pogut dormir, m'has fet patir molt. Això és realment un mèrit?
• Pot ser que davant d'una mateixa situació, una persona ho vegi com un problema i una altra, no? Llavors, on són realment els problemes?
• El nostre posicionament davant d'una determinada situació complicada, pot fer que generéssim vies per resoldre  el problema o, per contra, per cronificar-lo?
• Bona part del problema del patiment són les nostres expectatives exagerades. Hi esteu d'acord?
• Schopenhauer, que passa per ser el prototipus de filòsof pessimista, a L'art de ser feliç, diu que el primer que hem de saber és que venim a patir, i un cop ho sabem, no patim tant. Què en penseu?
• N'hi ha que diuen que tots els problemes tenen solució, i si no tenen solució, és que no són un problema. És així?
• Entendre per què hi ha un determinat patiment rebaixa molt el patiment?
• I entendre que no ho puc entendre, també? Això ajuda a relativitzar-ho?
• L'humor, el sentit de l'humor, ajuda també a relativitzar les coses, i ens tranquil.litza?
• Perquè l'humor es basa, en el fons, en el contrast entre allò que voldríem i allò que s'esdevé, de manera que ens fa tocar de peus a terra i ens obliga a resituar-nos en la nostra condició humana. Com ho veieu?
• N'hi ha que parlen de la terribilitis com una de les grans malalties contemporànies: la tendència a qualificar de molt dolent o terrible successos o esdeveniments de la nostra vida que no ho són. Penseu que és veritat?
• Caldria, doncs, analitzar i potser desfer, modificar o substituir algunes de les nostres creences?
• Tenim interioritzades, de manera inconscient, moltes creences que són autèntiques fàbriques d'amargar i complicar-nos la vida?
• Coneixem persones que s'amarguen la vida i que, a més, aconsegueixen amargar la vida dels altres?
• Hi ha moltes persones corrosives, persones vinagre?
• I quins trets comuns creieu que tenen?
• Com podríem ajudar a algú que veiem que s'està amargant la vida?
• Que vigili les seves relacions i que estigui disposat a canviar i a intentar canviar?...

Read more...

Justícia o injustícia de la vida

La teva vida està circumscrita a un període de temps limitat. Si no aprofites aquesta oportunitat per asserenar-te, passarà i tu també passaràs i ja no n’hi haurà cap altra.

 *

Cadascú viu exclusivament el present, l’instant fugaç. La resta, o ja s’ha viscut o és incert; insignificant és, per tant, la vida de cadascú i insignificant també el racó de la terra on viu.

 Marc Aureli

* * *

Per creure en la possibilitat de ser feliços, primer cal tocar el fons de la desil.lusió.

W. Shakespeare

* * *

 Si existeix alguna possibilitat d'aconseguir alguna cosa semblant a la felicitat, consisteix a aprendre a tolerar la frustració.

Lucía Etxebarría

* * *

Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de l'home d'estar assegut, sol i en silenci.

Blaise Pascal

* * *

Tota l'energia que no aprenem a dirigir a crear es converteix en energia destructiva.

Erich Fromm

* * *

L'ocell trenca la closca de l'ou. L'ou és el món. Qui vulgui nàixer ha de trencar un món.

Hermann Hesse

 * * *

Quan hom parteix de la idea que aquest és el millor dels mons possibles, quedar-se sense diners, tenir mal de queixal o errar el matrimoni constitueix un indescriptible ridícul [...] En canvi, quan hom parteix del principi que aquest és el pitjor dels mons imaginables i que en el curs de la vida succeeixen les coses pitjors, les coses inherents a l'animalitat humana, el fet de tenir encara que no sigui més que una salut relativa, el fet de menjar seguit i de poder anar tirant amb més o menys immodèstia constitueix una satisfacció lluminosa, tònica, evident.

Josep Pla

Parlem-ne una mica:

• Es pot arribar a determinar objectivament la justícia o injustícia de la vida?
• Parlar de trobar justa o injusta la vida és parlar més aviat de sensacions, de sentiments, o de realitats objectives que es poden quantificar i mesurar?
• Perquè sempre que diem, posem per cas, que la vida és injusta, ens estem referint a la vida en si, o a la nostra vida?
• Hi ha gent que ha rebut molt i, això no obstant, senten que la vida els deu molt, que ha estat injusta?
• Hi ha gent, per contra, que ha rebut molt poc i se senten satisfets amb la vida, consideren que ha estat prou justa?
• Si tal com sembla, la valoració decisiva és en termes inevitablement subjectius, de què depèn, sobretot, que ens decantéssim per l'agraïment o per la reclamació?
• Us sembla que les nostres creences i les consegüents expectatives generades tenen molt a veure en el nostre dictamen final?
• Unes creences rígides o molt rígides sobre com hauria de ser el món, els altres i nosaltres mateixos, afavoreixen sempre una certa decepció, una certa desil.lusió i, per tant, una certa sensació d'injustícia?
• Quan considerem que nosaltres, el món o  els altres no funcionen com creiem i esperem que haurien de funcionar, com acostumem a reaccionar?  Quina emoció bàsica se'ns dispara?
• La ràbia, oi?
• I quan se'ns dispara la ràbia, el problema que sorgeix és saber-la canalitzar adequadament, i poder-la convertir en motor d'acció. És així?
• Habitualment, però, ho aconseguim?
• És difícil no pensar que la vida és injusta quan estem passant per circumstàncies difícils o traumàtiques?
• És gaire habitual considerar aquest moments o temporades dolorosos com una prova que ens posa la vida per a poder millorar i créixer?
• És que no és veritat que quan som capaços de superar un fracàs o una contrarietat, la nostra autoestima augmenta?
• És que continuem pensant, ingènuament, que la nostra autoestima només s'alimenta de coses positives?
• Com s'enforteix un sistema immunològic? Llavors?...
• Quan diem que la vida és injusta és perquè esperem que altres persones o altres circumstàncies ens atorguin o ens retornin aquesta justícia? Hi esteu d'acord?
• Siguin quines siguin les vivències i circumstàncies per les quals passem, no tenim dret a dir que la vida és injusta?
• És tot i sempre un problema de canalització i gestió internes?
• Tot es redueix a analitzar i reflexionar sobre com som, quins valors tenim i quines expectatives ens hem format, que ens han portat a trobar la vida injusta?
• Si anem per la vida sempre amb una mena de calculadora que sempre va sumant i restant, és més possible que no trobéssim l'equitat de la vida?
• La generositat, l'espontaneïtat i no posar-nos unes expectatives molt elevades poden ser bons antídots contra la possible injustícia de la vida?
• I quan la vida ens regala coses de forma gratuïta, coses que no ens esperàvem i que potser ni tan sols ens mereixíem, llavors què diem de la vida, que és injustament justa?
•  Donar gratuïtament sense esperar res a canvi incrementa la probabilitat que la vida, també gratuïtament, d'una o altra manera ens ho acabi recompensant?
• Pot ser que, tot sovint, ens costa veure aquesta recompensa perquè pretenem que les nostres accions tinguin resultats immediats?
•  Quan analitzem circumstàncies de la nostra vida, pequem tot sovint de saber adoptar una perspectiva adequada?
• Així, doncs, només quan som capaços de gaudir de la vida, aquesta ens sembla justa?
• I gaudir, saber gaudir realment de la vida, és una cosa que només depèn dels vents favorables o desfavorables de l'exterioritat?
• Som molt estrictes a l'hora d'usar el concepte de justícia? La justícia és necessàriament una cosa que implica reciprocitat, una relació simètrica entre el que dono i el que rebo?
• I quan no rebem l'equivalent al que hem donat, parlem d'injustícia?
• Això, però, ens obliga a anar per la vida sempre calculant i comparant, no?
• D'altra banda, parlar de si la vida ha estat o no justa amb mi, no és una cosa massa genèrica i impersonal?
• No fóra millor parlar de relacions més justes o de relacions més injustes?
• Podem realment ser justos amb els nostres pares si tenim en compte que ells ens van donar la vida?
• Tenim, d'altra banda, una gran facilitat per fixar-nos en allò no rebut i oblidar-nos i no valorar com cal allò rebut?
• Una petita gota d'ingratitud pot arribar a esborrar tot un mar de generositat?
• Tenim un concepte massa sòlid, massa fix, del que és la justícia, i en funció justament d'aquesta rigidesa patim. És així?
• Pot ser, doncs, que el que ens fa sofrir veritablement no és allò que ens passa, sinó com ho tenim categoritzat, com a just, injust... o terriblement injust?
• Hauríem de ser capaços, de tant en tant, de saber flexibilitzar determinats conceptes?
• Té sentit i serveix realment d'ajut voler convèncer racionalment algú que ens diu que està passant per una situació dolorosa i injusta, dient-li que està equivocat, que no té motius per sentir-se així... i que ara mateix li mostrarem i demostrarem?
• Què és, doncs, allò que primer hauríem de fer, si és que realment volem ajudar-lo?
• Perquè, si una persona ha sofert, això ja és una cosa independent de les seves idees, és una cosa que viu en el seu cos. Hi esteu d'acord?
• Esteu d'acord, doncs, que només quan l'haguéssim fer-se sentir acompanyat en el seu dolor, podem començar, molt a poc a poc, molt gradualment, a desmuntar i desgranar la rigidesa d'algun dels seus conceptes (o creences)?
• Els pares, hauríem d'ajudar els joves adolescents a articular i vehicular de manera adequada el seu saludable desig de justícia, i de denúncia de la injustícia?
• Amb una generació o generacions de joves adormits i sense ganes de canviar i transformar el món, hi hauria conquestes socials?
• És bo, doncs, ajudar a canalitzar els ideals dels adolescents?
• I quan el cinisme de molts adults només els ajuda a avortar-los?
• I quan els tractem d'ingenus, i de romàntics?
• Com es pot treballar la fortalesa interior davant de les adversitats de la vida?
• Pot ser que, de vegades, tenim una versió massa idealitzada de nosaltres, dels altres i de la vida en general?
• Realment ens preparen per poder afrontar les inevitables adversitats de la vida?
• És veritat que, tot sovint, la vida no ens dóna allò que creiem que ens hem guanyat? És, però, també veritat que la vida, a vegades,  ens dóna allò que no ens mereixem?
• Si la vida és com és, i nosaltres, cadascun de nosaltres, en som un trosset insignificant, un trosset insignificant d'alguna cosa que ens ultrapassa i que va a la seva, del tot indiferent als nostres desitjos i necessitats, per què aquesta obsessió nostra a queixar-nos llastimosament quan la vida no satisfà les nostres previsions? És que no hi havíem inclòs també allò dolorós i desagradable? És que això no forma part inseparable de la vida? Llavors, quan apareix el fracàs, el desencís, el dolor, diem que això no hauria de passar, que això no és vida, i que la vida és terriblement injusta. I quan això s'esdevé, la VIDA, observant-los incrèdula de dalt estant, conclou que als humans ens costa molt aprendre a viure.

Read more...

Com il.lusionar-nos en temps de desil.lusions?

Aliud agere quam nihil.

(Fer alguna cosa abans que res.)

Sèneca

* * *

 La veritat no és allò que descobrim sinó allò que creiem.

Antoine de Saint-Exupéry

* * *

 El mal que ens turmenta no està en el lloc en què ens trobem, sinó en nosaltres mateixos. Estem sense força per suportar qualsevol contrarietat, incapaços de tolerar el dolor, impotents per gaudir de coses agradables, sempre descontents de nosaltres mateixos.

Sèneca, De tranquillitate animi

* * *

Ningú no pot fer que et sentis infeliç si tu no li ho permets.

Franklin D. Roosevelt

* * *

La desgràcia és literalment inevitable, i quan apareix, per la raó que sigui, l'excepció, la sort, la chance, el luck, la seva presència ens inunda de llum inusitada i meravellosa, és una cosa que té la frescor de la sorpresa -és una propina.

Josep Pla

* * *

Fes desaparèixer la il.lusió, i així deixaràs també de queixar-te i de sentir compassió per tu mateix; i, quan deixis de queixar-te i de sentir compassió per tu mateix, desapareixerà també el dolor.

Marc Aureli

* * *

Les il.lusions ens fan reaccionar en moments difícils, ens permeten recuperar l'esperança, ens ajuden quan estem cansats, apàtics, desil.lusionats, i ens proporcionen la força necessària quan necessitem tornar a creure en nosaltres.

M. Jesús Álaba, Recuperar la ilusión

* * *

La il.lusió no és el contingut de la felicitat, però sí el seu embolcall. Tenir il.lusions és viure mirant en direcció al futur i, per tant, tenir metes, reptes, objectius i un pla per acomplir. És important viure amb il.lusió perquè és el motor que ens mou i ens condueix sempre a alguna cosa millor, a millorar-nos a nosaltres mateixos.

Luís Rojas Marcos

* * *

Tots tenim la capacitat d'afrontar amb ànim els reptes de la vida, però a vegades perdem el contacte amb la font d'energia interior. Per poder gaudir-ne hem de conrear alguns sentiments clau, com ara la passió, l'alegria, l'esperança i el sentit de la vida. Si ens centrem en això, estarem més satisfets amb el nostre projecte vital i descobrirem un propòsit superior a nosaltres mateixos.

José Antonio Marina

* * *

L'ànima té il.lusions, com l'ocell té ales. Això és el que la sosté.

Víctor Hugo

* * *

Preguntes desil.lusionants:

• La il.lusió ha tingut i té bona i mala premsa. De vegades parlem de fer-se il.lusions, d'il.lusions també es viu, és un il.lús, no toca de peus a terra... Amb tot, la il.lusió és també una poderosa eina per viure. Com ho veieu?
•  N'hi ha que diuen que la il.lusió és la nostra millor companyia, la nostra aliada més fidel davant les dificultats i de la vida en general. Hi esteu d'acord?
• Si la pèrdua, l'absència d'algú o d'alguna cosa, és allò que ens empeny a crear, l'art, o qualsevol activitat creativa, és una bona manera de recuperar la il.lusió?
• La creativitat és de les coses que ens fa sentir la vida amb sentit, que val la pensa ser viscuda?
• Com us ho feu habitualment per recuperar la il.lusió o les il.lusions? Quines estratègies us acostumen a funcionar? Quins automatismes se us posen en marxa davant  d'una pèrdua d'il.lusió o il.lusions?
• Amb els anys, costa cada cop més recuperar la il.lusió o il.lusions perdudes?
• Amb els anys, cada cop costa més mobilitzar recursos i energies? O no? O no necessàriament?
• Les il.lusions acostumen a anar associades a projectes o a grans projectes?
• No és un perill això?
• Llavors, quan tenim vuitanta i més anys, enmancar-nos un projecte, estem condemnats a viure del tot desil.lusionats?
• La il.lusió, doncs, hauria d'estar més vinculada al present, a cada moment viscut?
• Seria convenient entrenar la nostra percepció de la realitat perquè no estigui tan centrada en allò que ens manca, i més en allò que tenim?
• Seria bo quedar-nos amb la il.lusió d'allò que tenim?
• Les il.lusions construïdes sobre projectes a llarg termini, no tenen molts números d'esdevenir estèrils? El marge d'interferències, de conflictes, de problemes... d'incertesa, no és molt i molt gran? No ens arrisquem massa a jugar-nos-ho tot a una sola carta, i a més a més, una carta molt llarga?
• Fóra bo ser capaços, si més no, de fraccionar, de segmentar les distintes etapes d'aquest gran projecte? Així, valorant els petits passos assolits, no ens arriscaríem tant a la possibilitat de desil.lusionar-nos?
• Hauríem de procurar compensar una mica la il.lusió, posem per cas, pel que pensem cfer durant l'estiu, amb la il.lusió pel que estem fent ara, aquests dies? És bo i convenient deixar que el present se'ns esmunyi entre els dits?
• Posar tota la il.lusió en una cosa tan incerta com el futur, no és arriscar-nos molt?
• La il.lusió, la possible il.lusió per un projecte no hauria d'anul.lar la il.lusió pel present. Hi esteu d'acord?
• La il.lusió pel proper cap de setmana no aconseguei, tot sovint, esborrar d'il.lusions i de possibilitats de gaudir la resta dels dies de la setmana?
• Vivim moments no gaire il.lusionants pel que fa al futur. Això de centrar-nos una mica més en el present i a exhaurir totes les possibilitats no és més necessari avui que mai, per no desil.lusionar-nos?
• Cal, més que mai, procurar afrontar les petites coses de cada dia amb el màxim d'il.lusió?
• En una època en què hem rebaixat les nostres expectatives, estem més preparats per fer aquest canvi de valoració del dia a dia?
• Cal procurar entrenar la mirada cap al present i també cap al nostre interior, perquè tot sovint tenim recursos i capacitats que desconeixem que tenim?
• Vénen temps d'aprendre a redireccionar la mirada cap a l'interior?
• En un món cada cop més inestable i incert, cal cxercar una mica d'estabilitat en la nostra fortalesa interior?
• Habitualment sentim a dir: la il.lusió de la meva vida seria tenir... Què en penseu?
• Si focalitzem la il.lusió en els objectes, què ens queda d'il.lusionant en època de crisi?
• I l'àmbit de la relació, no podria ser un continent fascinant i il.lusionant?
• Conèixer més a fons els nostres fills, la nostra parella, els amics... no pot ser també il.lusionant?
• I anara a prendre un cafetó amb algú que fa molt o poc temps que no veiem?
• La crisi és també una oportunitat per ser capaços d'il.lusionar-nos per coses que van més enllà dels objectes de consum?
• De les desil.lusions, dels fracassos, n'aprenem o en podem aprendre molt? A través seu podem aprendre i descobrir nous motius, nous projectes per il.lusionar-nos?
• Com és que bona part dels joves d'avui en dia estan tan poc il.lusionats? Tot s'explica per l'actual crisi?
• Segurament mai no hi ha hagut cap generació de pares tan preocupats pel benestar i la felicitat dels seus fills, i paradoxalment, assistim a l'eclosió d'una generació de joves majoritàriament desencisats i mancats de vitalitat. Com us ho expliqueu?
• Com viuen els nostres joves, posem per cas, els seus desenganys sentimentals? Com és que s'enfonsen tant i tan?
• Si no tenim, o deixem de tenir, il.lusions pròpies, es pot viure des de la il.lusió o il.lusions dels altres, per exemple, les dels fills?
• Els fracassos, les desil.lusions, sobretot les primeres, ens ajuden a recalibrar les nostres il.lusions? Ens ajuden també a tocar de peus a terra?
• Ser capaços d'incorporar sempre alguna petita novetat en les coses rutinàries de cada dia, ajuda a mantenir viu el foc de la il.lusió?
• Hi ha persones especialitzades a robar-nos, a xuclar-nos, les nostres petites o grans il.lusions?
• N'hi ha, per contra, que amb el seu caràcter, amb la seva forma d'actuar, ens fan venir ganes de viure i d'enganxar-nos a la vida?
• Un optimista fantasiós que no toca gaire de peus a terra és capaç de fabricar il.lusions consistents?
• Ser capaç d'acceptar que les coses són com són i no com voldríem, desitjaríem o necessitaríem que fossin, és un bon antídot contra les decepcions?
• Les il.lusions utòpiques, plantejar-nos objectius inassolibles, realment ens ajuden? O són el camí directe per a una desil.lusió colossal?
• L'espiritualitat, procurar conrear l'espiritualitat, pot ajudar-nos a mantenir viva la il.lusió?
• La quantitat i freqüència de les nostres desil.lusions depèn molt del tipus de creences més o menys funcionals amb què intentem gestionar la nostra vida?

Read more...

L'avorriment. Condemna, privilegi o oportunitat?

La cultura consumista promou la cultura de l'excitació. Sembla que les emocions han de ser millors quan són més intenses i valorem més la novetat. Per això tenim dificultats perquè ens agradin la familiaritat i el confort, perquè ho associem a l'avorriment.

Eva Ilouz, sociòloga / Ara, 9 de maig del 2011

* * *

Ara qui s'avorreix és la joventut. És natural que sigui així. Quantes vegades ho he escrit? El període de la joventut és el període més pobre, més magre, més ineficient, més desgraciat de la vida. Ho he escrit i reescrit enmig del tolle-tolle de la societat del país, segons la qual la joventut és l'època de la felicitat en aquesta vida. Contra aquesta falsedat, tot el que he escrit ha resultat inútil i pervers. Aquest període només es pot tolerar si la joventut té projectada sobre si mateixa una gran disciplina, familiar, social, etc. Una joventut lliure i pagada pel papà, en cada moment, és perillosíssima. Ara la joventut s'avorreix. Què pot fer sinó avorrir-se? Una joventut disciplinada pot ser l'origen d'una vida correctíssima. Una joventut lliure, com la d'avui, pot implantar un desori indescriptible.

Madame de La Rochefoucauld és partidària de l'avorriment, però d'un avorriment matisat, practicat en dosis petites. La senyora escriu: "El tedi ha estat i és l'origen de tot: de l'art, de les ciències, de les guerres. És la causa de l'evolució, dels canvis de les civilitzacions, de les modes successives". D'acord. Hi ha un nombre de persones que s'avorreixen, i això les porta a manar, a dirigir. Ara, la immensa majoria de persones no s'avorreixen mai, i, si hi cauen, no es queixen. Les persones que treballen, que tenen alguna cosa al cap, que aspiren a fer alguna cosa, a mantenir una família, a seguir el procés de la vida, no s'avorreixen mai. Tiren... què es pot demanar més?

 Josep Pla, Notes del capvesprol

* * *

L’avorriment és un dels privilegis dels col·lectius amb oci. L’avorriment com a malaltia de les persones ‘felices’. La nostra existència pot caure dins l’avorriment perquè ens podem permetre la inactivitat. A molts pobles —o grups dins la nostra societat— això no els és possible: no tenen temps per aturar-se i avorrir-se, perquè si ho fessin caurien dins la més absoluta indigència. Qui té diners pot avorrir-se: l’avorriment és un luxe, com les segones residències o les vacances intercontinentals.

L’experiència de l’avorriment, doncs, està lligada a l’essència del temps. Per uns moments descobrim el temps en tota la seva simplicitat vàcua. Però això ens espanta. Durant uns instants guaitem dins la nostra interioritat i no veiem res. Però en lloc d’usar aquesta clarividència per conèixer-nos n’escapem. I és que la nostra ànima, ai!, no és prou atrevida. Horroritzats no podem fer més que transformar aquesta por en epilèpsia, en l’histerisme consumista que omple els centres comercials, o en una lletja instrumentalització de l’altre: sí, és llavors quan rebem aquelles fastigoses trucades que ens diuen ‘et truco perquè m’avorria i havia pensat que…’. L’amistat entesa com a refugi dels desganats. 

Melcior Comes, Elogi de l'avorriment, Avui,  28/11/2005 

* * * 

Avorrir significa etimològicament patir un estat d'ànim produït per la falta d'estímul, diversions o distraccions. Podríem dir també que, per a molts, avorrir seria també el no poder suportar el no estar ocupat. El nen que no està entretingut diu que s'avorreix, com queixant-se als seus pares. "Papa! m'avorreixoooo!" I llavors el pare s'horroritza perquè se sent en l'obligació d'entretenir el seu fill amb una o altra cosa. Hauríem de poder entendre que en realitat, el no tenir res a fer, per a un nen és una forma de que comenci a desenvolupar la seva imaginació... imaginació que en els nens sembla estar una mica paralitzada.

Pensar amb els ulls oberts, des del sofà, el cotxe o la mateixa habitació és una oportunitat per desitjar noves coses o activitats així com per construir alguna nova idea o possibilitat.

Quan el temps dels nens està absolutament programat no pot aparèixer l'espai necessari per a la improvisació, l'angoixa o l'avorriment. Per a pensar una cosa nova és necessari sentir que ens falta alguna cosa, ja que si ho tenim tot no necessitem res. Ho havíeu pensat així? Si un nen sap que després del col.legi té anglès, després deures, després dutxa, tele, sopar i a dormir, no sent el buit necessari perquè es pugui produir una innovació.

Mònica Dosil, Psicòloga ISEP 

Qui viu amb sentit, no s'avorreix. L'avorriment és l'expressió més eloqüent d'una vida que no ha estat capaç de determinar el seu fi. És un mal anímic que travessa tota la persona, l'afecta tant en la seva dimensió física com mental. En si mateix, és insuportable a llarg termini i exigeix per part de la persona, un antídot, una solució. En una vida sense horitzó, el temps es fa etern i cal, d'alguna manera, matar-lo amb elements externs. L'avorriment és l'expressió vital de la manca de fi, de motivació.

Una persona s'avorreix quan no sap què fer, ni com passar les hores; quan té la percepció que tot està fet i que la seva presència en el món és completament sobrera. L'avorriment s'oposa dialècticament a la passió. Qui sent passió per realitzar un fi, de l'ordre que sigui, viu la seva vida amb sentit. Pot, lògicament, experimentar la decepció si veu fracassat el seu objectiu, però només viu, de veres, qui experimenta el foc de la passió dins de la seva ànima, qui estima, radicalment, alguna realitat d'aquest món i està disposat a donar-ho tot per ella, a descentrar-se. La solució a l'avorriment, doncs, no es troba a fora. No s'ha de cercar al marge de la persona. Està dins d'un mateix.

Francesc Torralba, El sentit de la vida

* * *

 Viu molt trist el que no desitja.

Ramon Llull

Algunes preguntes soporíferes:

• Què podríem entendre per avorriment, per avorrir-se?
• Sobre quin eix principal creieu que sobretot pivota: sobre el què o sobre el qui?
• Us sembla que l'avorriment és un privilegi, un luxe d'alguns col.lectius amb oci?
• És, doncs, un bon símptoma poder experimentar l'avorriment?
• Habitualment ho acostumem a valorar així, pero?
• Diríeu que és impossible lligar l'avorriment amb l'activitat?
• Hi ha feines que ens mantenen permanentment ocupats, actius, i malgrat tot, les trobem avorrides?
• Llavors, diríeu que no és tant l'estar ocupats, sinó si aquell estar ocupats en concret ens satisfà més o menys, si el sentim com a més o menys suportable. És així?
• Perquè us sembla que ordinàriament l'avorriment no ha estat gens ben vist? Com és que fins i tot sovint se l'ha associat amb el pecat, i amb el vici?
• I en els temps que vivim, està ben vist que una persona manifesti que s'avorreix?
• Què acostumem a pensar quan una persona ens diu que s'avorreix?
• I quan de sobte algú ens truca i ens diu: et truco perquè m'avorreixo...?
• En una societat que disposa i disposarà de cada cop més oci, més temps lliure, saber emplenar de foma gratificant aquests espais potencialment personals, serà cada cop més important?
• Caldrà introduir en els currículums escolars alguna assignatura sobre com emplenar el temps lliure... i no morir en l'intent?
• És que les actuals i cada cop més potents indústries de l'oci no aconsegueixen distreure'ns prou?
• O és que el problema és justament aquest: que només ens distreuen?
• Com és que els nens actuals no suporten avorrir-se?
• Com és que els pares actuals de nens actuals no suporten veure els seus fills avorrits?
• Com és que sempre estan amatents a que això no passi?
• El lema és: prohibit avorrir-se?
• Tan dolent és donar-los l'oportunitat d'experimentar l'avorriment?
• Si no s'han avorrit mai, vol dir que no han tingut l'oportunitat d'elaborar per si mateixos alternatives imaginatives per saber-ho gestionar?
• Llavors, quan vagin a l'escola, què? Exigiran de l'escola que es transmuti en una mena de Port Aventura amb contínues descàrregues d'adrenalina?
• I els adults, què? Si majoritàriament actuem així amb els nens és perquè pensem que l'avorriment va lligat de manera irreversible a la monotonia de les petites coses de cada dia? 
• Associem avorriment a plaers estàtics i gratuïts?
• O som capaços d'experimentar i cercar emocions-xoc o tot és un fàstic?
• Sentiu aquest cafè filosòfic com una llosa pesadíssima? 
• Penseu que Francesc Torralba té raó en oposar avorriment i passió? Una persona que s'avorreix és una persona que ha perdut la passió per viure, que sent la seva vida buida, mancada d'algun objectiu, d'alguna finalitat... d'alguna cosa que li doni sentit?
• Aquest tipus d'avorriment, la desídia, la desgana per viure, diríeu que és el causant de la més profunda de les tristeses? És, o pot ser, de vegades la porta d'accés a la depressió?
• Qui viu amb sentit no espera, amb ansietat, el divendres a la tarda?
• Amb tot, es pot tenir una vida globalment plena de sentit, i això no obstant, rebre de tant en tant la visita de l'avorriment i de la desgana? O és que això és matemàticament impossible? Algú de vosaltres no ha rebut mai la inesperada visita d'allò que n'acostumem a dir la buidor existencial
• I quina és la sortida, la salvació, de l'avorriment? L'evasió? Omplir el temps amb activitats divertides?
• I quan l'evasió i la diversió són l'unica finalitat de la nostra vida, aconsegueixen realment emplenar-la de sentit? O més aviat ens retornen als dilluns més miserables de l'existència?
• Quan estem bé, necessitem gaires distraccions? Quan no ens sentim bé, les distraccions ens aconsegueixen distreure?
• Procurar estar permanentment ocupats és un antídot infalible contra l'amenaça de l'avorriment?
• Les coses que tenim molt a l'abast, que les sentim com a segures, com a guanyades i aconseguides, i que, per tant, no requereixen cap mena de lluita, d'esforç, acaben provocant-nos indiferència i fins i tot aversió?
• Diu Sèneca: si fas comptes al final de la teva vida i examines els dies de la teva existència, t'adonaràs que n'has viscut molts pocs per a tu. Atendre exclusivament o gairebé a les nostres múltiples obligacions rutinàries, i no fer cas i alhora postergar els nostres desitjos més íntims i profunds, acaba passant-nos factura en les ganes de viure?
• Amb unes poques, però profundes, convicions, el fantasma de l'avorriment s'atreveix tant a envair les nostres vides?
• En quines circumstàncies i moments de la vostra vida acostumeu a topar-vos més sovint amb l'avorriment? I quan això passa, què feu? L'amagueu, el combateu, l'analitzeu, l'aprofiteu... l'accepteu?
• Si triem, si elegim, si decidim portar el timó de la nostra vida, i no ens deixem endur per la mecànica de l'existència, la possibilitat de trobar gust i satisfacció pel que fem, augmenta o disminueix?
• Qui creieu que evita més l'avorriment aquell que fa moltes coses i molt de pressa, o aquell que les procura fer amb atenció i concentració màximes?
• Com us expliqueu que molts dels adolescents i postadolescents actuals manifesten una desgana per viure, tot i estar envoltats i tenir a la seva disposició un autèntic arsenal de mecanismes d'evasió i de distracció?
• Com creieu que es podria combatre l'actual desídia dels nostres joves?
• Què els manca?
• Què els és sobrer?
• És insuportablement avorrit... i emprenyador que us faci tantes preguntes?

 

Read more...

Existeix i és necessària una espiritualitat atea?

Periodista: Professor, vostè creu en Déu?

Einstein: Primer digui'm què entén vostè per Déu; llavors li diré si hi crec

* * * 

Sobre els déus no puc dir res: ni que existeixin, ni que no existeixin, ni tampoc què és el que són. Massa coses ens impedeixen saber-ho: primer, l'obscuritat de la qüestió; i després, la brevetat de la vida humana.

Protàgores

* * *

Quan un creu estar en possessió de la veritat -deia Lequier-, ha de saber que ho creu i no pas creure que ho sap. Aquesta és la meva posició, especialment en matèria de religió. Jo no sé si Déu existeix, però sé que crec que no existeix. L'ateisme és una creença negativa (a-theos, en grec, significa sense Déu), però no deixa de ser una creença: per tant, alguna cosa menys que un saber, però alguna cosa més que la confessió d'una ignorància o que el rebuig prudent o confortable a pronunciar-se. Aquest és el motiu pel qual sóc ateu, insisteixo, i no pas agnòstic. Hi estem embarcats, com continuaria dient Pascal: la qüestió de Déu ens arriba plantejada per la nostra finitud, per la nostra angoixa, per la nostra història, per la nostra civilització, per la nostra intel.ligència i, fins i tot, per la nostra ignorància. No puc pretendre que no tingui interès per a mi, ni fingir no tenir, pel que fa a la resposta, cap opinió. Un ateu no dogmàtic no és menys ateu que un altre. Simplement, és més lúcid.

André Comte-Sponville, L'ànima de l'ateisme

* * *

L'espiritualitat és una cosa massa important per deixar-la a les mans dels sacerdots, els mul.làs o els espiritualistes. És el vessant més noble de l'home, o més aviat la seva funció més elevada, que ens converteix en quelcom diferent de les bèsties, més i millor que els animals que també som. [...] És la nostra manera d'habitar a l'univers o a l'absolut, que habiten en nosaltres. No podem viure res millor, més interessant ni més elevat. No creure en Déu no és raó perquè ens amputem una part de la nostra humanitat, i sobretot aquesta! No tenir religió no és una raó per renunciar a tota vida espiritual.

André Comte-Sponville, L'ànima de l'ateisme

No són preguntes banals, aquestes. Potser no podem respondre-les de manera concloent, però afloren en el nostre esperit quan, de tant en tant, ens aturem; quan la ment queda suspesa en un detall que ens captiva l'atenció i que, curiosament, ens transporta molt enllà. De vegades, la realitat té aquesta capacitat simbòlica de projectar-nos molt lluny, cap al passat, cap als escenaris de  la infantesa, cap al futur, cap al que ignorem. Quedem com embadalits amb una flor, una veu, una paraula, una pluja fina. Restem bocabadats davant del rostre d'una dona i d'un estel fix, quiet, en la cúpula celestial. En aquell moment, perdem la noció de nosaltres mateixos. La dualitat es desfà. No som davant de la realitat. Som la realitat. El sentit del jo es desintegra. Ens fonem en la realitat; deixem de ser espectadors; abandonem el paper d'analistes, per ser part del que observem. 

Hi ha altres experiències que susciten la pregunta pel sentit. N'hi ha tres que, per motius estrictament personals, han estat especialment significatives en el decurs de la meva vida: la contemplació del cel estelat, el clamorós silenci de la natura i la música que eleva l'ànima cap a l'esfera més alta del món espiritual.

Si has fet l'experiència d'estirar-te sobre un prat en una nit d'estiu i contemplar, solitàriament, la immensa cúpula del cel estelat sobre el teu petit i insignificant cos, reconeixeràs el valor que té aquesta experiència i com de profunda és. Quan tens els ulls fitats en la cúpula celestial, et captiven els milers d'estels que pampalluguen a anys llum del teu ull; et fascinen les remotes constel.lacions que s'intueixen més enllà de tot i les estrelles fugaces que es precipiten enmig de la foscor. Et sents petit, un minúscul gra de pols.

Després de contemplar una estona l'immens quadre celestial, emergeixen, com dolls d'aigua, preguntes inquietants, et sents assejat per qüestions que, fins a aquell moment, t'eren desconegudes: ¿Què hi pinto jo aquí enmig? -ressona una veu dins teu- ¿Sóc una pura casualitat de la matèria viva? ¿Quin sentit té aquesta vida? ¿Sóc un bri d'eternitat que cerca a les palpentes la tendresa infinita d'una Mare eterna? ¿Hi ha algú més que se senti tan perdut com jo? ¿Tots estem perduts? ¿Algú em mira i vetlla per mi? ¿Qui sóc jo perquè algú es recordi de mi? I, si hi ha algú que vetlla per mi, ¿per què em trobo tan sol?

[...] De vegades sentim el desig de fer-nos arbre, pedra, carena, de ser-ho tot en tots, de fondre'ns en un tot inconscient, però, immediatament, anhelem projectar la nostra individualitat i fer de la vida una tasca que mereixi la pena, un projecte ple de sentit.

[...] Els grans pensadors de tots els temps s'han referit a l'experiència musical com una vivència quasi de caràcter espiritual, com una ruptura del present, com una espècie de viatge de retorn al fons de les coses, de transcendència cap a l'invisible que ho penetra tot. La música estimula i desenvolupa la religiositat de la persona, la seva voluntat de vincular-se al fons últim de la realitat, al que roman per dessota les infinites formes.

En l'obra de sant Agustí, l'audició de música sacra és un mode d'enlairar l'esperit cap a Déu, de transcendir l'ordre material i de travessar la frontera del cel, a on habiten els àngels i l'Altíssim. En el pensament del jove Friedrich Nietzsche, la música -especialment la de Richard Wagner- és una ocasió per vincular-se amb la matriu del món, amb la Mare de l'ésser d'on provenim tots, amb l'eterna i cega voluntat de viure que va intuir Arthur Schopenhauer.

[...] La gran música suscita la nostàlgia de l'origen, propicia el retorn cap al principi, cap aquell temps originari on tot era u i no sentíem, encara, la necessitat de justificar l'existència, ni el drama de la dualitat.

Francesc Torralba, El sentit de la vida

* * * 

El vent no es pot dirigir -recorda Krishnamurti- però cal deixar la finestra oberta. L'absolut és el vent, i l'esperit, la finestra.

André Comte-Sponville, L'ànima de l'ateisme

* * *

Si entenem per eternitat no la durada infinita sinó la intemporalitat, aleshores qui viu al present ja posseeix la vida eterna.

L. Wittgenstein

A manera d'exercicis espirituals:

• Si per espiritualitat entenem la vida de l'esperit, què seria un esperit? En un sentit ampli, què entenem per esperit?
• En un sentit ampli, l'espiritualitat englobaria la totalitat, o gairebé la totalitat, de la vida humana, oi? Seria més o menys sinònim de mental o de psíquic, no? 
• Pel que fa, però, a la qüestió a debatre avui, ens seria més útil parlar d'espiritualitat en un sentit més restringit. Així, espiritualitat, o vida de l'esperit, faria referència sobretot a tot allò que té relació amb l'absolut, l'infinit o l'eternitat. Podríem posar-nos d'acord en aquesta accepció?
• És correcte identificar religió amb espiritualitat?
• No seria més adequat considerar la religió com una de les formes possibles de l'espiritualitat?
• Podem trobar persones que es manifesten molt religioses però amb ben poca o nul.la espiritualitat?
• Aixi, doncs, quedem que no tota espiritualitat és necessàriament religiosa?
• Independentment del tipus de creences que tinguem o deixem de tenir, qüestions com l'eternitat, l'absolut, l'infinit sempre ens acaben interpel.lant? No ens en podem amagar. És així?
• Ser ateu, significar negar l'absolut, o negar que l'absolut sigui Déu?
• Podríem entendre per absolut allò que existeix independentment de tota condició, de tota relació o tot punt de vista?
• Perquè el conjunt de totes les condicions és necessàriament incondicionat? Així, podríem parlar de la natura, l'univers o la veritat com a absoluts?
• Tot i que podem convenir que l'esperit no és la causa de la natura, podríem afirmar que n'és el resultat més interessant, el més espectacular i el més prometedor?
• És veritat que en la nostra cultura, pràcticament l'única forma observable d'espiritualitat ha estat la religió?
• És per això que molta gent els considera sinònims?
• És per això que també per a molta gent no hi ha espiritualitat fora de la religió?
• Si tot és immanent, l'esperit també ho és?
• Si tot és natural, l'esperit també ho és?
• Si som al món i pertanyem a la natura, l'esperit també forma part de la natura?
• L'espiritualitat depèn més de l'experiència, de les experiències, de vivències, més que de pensament?
• L'espiritualitat és més una porta oberta al misteri, cap a la impossibilitat de comprendre, entendre i saber el perquè de l'ésser?
• L'espiritualitat, doncs, és més bona amiga del silenci, dels silencis, que de les paraules, i sobretot dels discursos?
• És una experiència espiritual el que podem sentir quan, a la nit, ens dediquem a mirar els estels?
• Ens sentim com una petitíssima part d'un Tot immens, llunyà, cada cop més llunyà, més inesgotable. És així?
• I com pot ser que nosaltres, una ridiculesa finita, que formem part immanent d'aquest Tot, el sentim infinit perquè ens envolta, ens conté, ens supera? És que potser aquest Tot és una transcendència? De cap manera, no pot ser, nosaltres ens hi trobem a dins...
• Aquesta experiència, d'altra banda ben banal, no és capaç d'emocionar-nos molt més que la Bíblia o qualsevol altre llibre sagrat de qualsevol religió?
• Davant d'aquest espectacle extraordinari d'una nit estrellada, i la nostra atenció serena i callada, què experimentem: inquietud, pau... ?
• I que s'acostuma a posar en marxa, el pensament o la percepció?
• Si penseu, com us sentiu?
• I si sentiu, en lloc de pensar, com us sentiu?
• Els mestres zen diuen: Qui pensa, no percep; qui percep, no pensa. Què me'n podeu dir?
• La contemplació d'una immensitat tan immensa no contribueix a resituar-nos a escala humana? 
• No representa una bona bufetada a l'orgull tot sovint del nostre ego que es creu més gran, potent i important que l'univers sencer?
• I és potser per això que l'efecte d'aquest vivència és calmar-nos, tranquil.litzar-nos, donar-nos pau i... relativitzar les nostres grans coses, a l'igual que les nostres pors i misèries?
• Només és consoladora aquesta experiència, o també és un aprenentatge, també ens ajuda a crèixer, a alliberar-nos de la presó del jo, i cobrar consciència de la nostra petitesa?
• La natura en general, amb la seva immensitat, produeix tot sovint aquest efecte alliberador?
• Contemplar la immensitat, ridiculitza el meu ego, debilita el meu egocentrisme i fa minvar, en conseqüència, l'ansietat ocasionada pels grans o petits problemes del meu gran ego acostumat a viure en un petit món?
• La contemplació d'allò que és llunyà -i, per tant, immens- m'allunya també dels meus problemes? 
• Al costat del Tot, tot es fa més petit? Tot es relativitza o es pot relativitzar més? 
• Necessitem, de tant en tant, perdre'ns o capbussar-nos en la immensitat per tal de resituar-nos i recuperar el nostre lloc real a escala humana?
• Quan ens oblidem, quan desapareix l'ego, s'esdevé la pau, la tranquil.litat, l'absència de preocupacions, l'ataràxia dels grecs?
• És allò que tot sovint s'anomena l'instant?
• Pascal deia: El silenci etern d'aquests espais infinits m'espanta. A vosaltres, us espanta o més aviat us assossega?
• Aquells instants de plenitud, en què es desfan, desapareixen les coordenades espai-temps, per què no els afavorim, potenciem i provoquem més? Llegir, escoltar música, contemplar la natura... fer coses... crear...?
• Per que no multipliquem totes aquelles excepcions a la monotonia, preocupacions i buidor quotidianes?
• Francesc d'Assís diu que un sol raig de llum és capaç de desfer mil i una obscuretats. Què en penseu?
• En tenim prou amb nàixer, créixer, reproduir-nos i morir?
• O és que esperem alguna cosa més de la vida?
• Aquest esperar alguna cosa més, fa referència a la dimensió transcendent i espiritual de la persona?
• I tot i que difícilment no podrem obtenir mai una resposta racional convincent sobre aquestes qüestions que van més enllà dels nostres límits, tenim com una necessitat interna de pensar-les i repensar-les. És així?
• El misteri, l'enigma de la nostra existència, no deixa d'interpel.lar-nos?
• Potser perquè tot plegat està molt lligat al sentit o no sentit de la nostra vida?
• Això voldria dir que el sentit és, sobretot, una construcció humana?
• Es pot fer compatible el desig que de vegades sentim de voler fondre'ns i desaparèixer en el Tot, i el desig de fer de la nostra vida un projecte que valgui la pena, que justifiqui la nostra existència?
•  Per què sentim tanta nevcessitat d'haver de justificar la nostra existència?
• És que no som capaços de viure amb una certa plenitud i harmonia sense haver trobat un perquè i un per a què viure?
• Si a partir d'un determinat moment de la nostra vida no adquiríssim la consciència d'existir, i en conseqüència, la terrible responsabilitat que això comporta, tot seria més senzill?
• És potser per això que aquells instants en què ens sentim connectats, relligats amb el tot, aquells instants on desapareix el drama de la dualitat, són tan i tan reconfortants?
• Quan experimentem allò que Romain Rolland anomenava sentiment oceànic, tenim necessitat d'una altra cosa? D'un Déu? D'una Església? O amb l'univers, amb el TOT, n'hi ha prou? És que pot haver-hi alguna cosa més més enllà del Tot?
• Tenim necessitat d'una fe? O amb aquesta experiència n'hi ha prou? Hi ha alguna cosa més convincent que una vivència?
• És possible una mística no religiosa?
• Heu tingut mai una experiència mística?
• Què heu guanyat i com us heu sentit?
• En quins aspectes, la vostra vida ja no és la mateixa? O és que, passats els instants de l'experiència, tot retorna a la normalitat, i no hi ha cap mena de repercussió real?
• Quan una cosa, una activitat, qualsevol, deixem de fer-la cercant algun objectiu o finalitat, i no pretenem res més que el que estem fent i com ho estem fent, vol dir que hem iniciat una mena d'aventura o pelegrinatge interior, i que ens dóna un plaer més profund, més elevat? Podríem parlar, en aquest cas, d'una experiència espiritual?
• Quan una activitat ens absorbei desapareix l'ego? Podem abocar-nos amb atenció i concentració màximes a alguna cosa i alhora autoobservar-nos i analitzar-nos?
• Quan, com acabem de dir, alguna cosa ens absorbeix fins al punt de fer desaparèixer les coordenades espai-temps, i l'únic que existeix és el present, aleshores el present s'esdevé etern?
• Si no hi ha ego, només existeix el present i, per tant, desapareixen les ansietats i angoixes?
• Cercar l'aliment de l'esperit consisteix a tancar-se dins d'un mateix, pretenent assolir allò que avui en dia se'n diu l'autorealització, o més aviat, obrir-se al món, als altres i a l'univers tot intentant autotranscendir-se? Sense autotranscendència ens podem arribar a sentir veritablement, sincerament, autorealitzats? 

Read more...

Les societats meritocràtiques afavoreixen l'ansietat?

Només envegem a qui considerem similars a nosaltres; només envegem els membres del nostre grup de referència. Hi ha pocs èxits més inaguantables que els dels nostres suposats iguals.

Alain de Botton, Ansietat per l'estatus

* * *

Si vols, pots. Gran sentència. Sobretot per als que han volgut, i no han pogut.

* * *

La vida no és breu, sinó que nosaltres la fem breu malgastant el nostre temps en activitats sense sentit, sense adonar-nos que mentre esperem viure, la vida passa.

Sèneca

* * *

L'enveja no veu mai les coses pel que són, sinó en relació amb els altres. Si el que desitges és glòria i poder, pots envejar Napoleó, però Napoleó envejava Juli Cèsar. Juli Cèsar envejava Alexandre Magne. I Alexandre segurament envejava Hèrcules, que no va existir mai.

Bertrand Russell

* * *

Si no t'alliberes de l'enveja i de voler constantment el que té l'altre, oblida't de la felicitat.

A. Schopenhauer

* * *

És molt més important estimar-se que esperar estimació.

Rogeli Armengol

* * *

L'enveja va sempre lligada a la comparació. On no hi ha comparació, no hi ha enveja.

Francis Bacon

* * *

Quan et conformis a ser tu mateix i no algú altre, tothom et respectarà.

Lao Tse

Algunes qüestions:

• Durant gran part de la història hem viscut creient o fent-nos creure que existia la desigualtat, com una cosa natural. I que només uns quants, per tant, podien aspirar a enriquir-se i a realitzar-se. Tenir poques expectatives era, doncs, una cosa ben normal, a més a més d'assenyada. En aquest context les coses resultaven més fàcils o més difícils per a l'ansietat? 
• Els nostres pares i avis experimentaven més o menys ansietat que nosaltres davant la vida?
• Per què?
• Quan ens convencem que tots som iguals i que tots podem aconseguir, si ens ho proposem, qualsevol cosa, la presència de l'ansietat augmenta o disminueix?
• Quan la valoració i el prestigi que tenim davant dels altres depèn de nosaltres, dels nostres mèrits o demèrits, l'ansietat s'esmorteix o es dispara?
• Així, doncs, les societats meritocràtiques afavoreixen realment l'ansietat per l'estatus que obtenim?
• En una societat meritocràtica se'ns ven que tothom pot triomfar. Si vols, pots. Què en penseu? 
• En una societat meritocràtica, els triomfadors són mereixedors del seu triomf, i els fracassats del seu fracàs. Ocupar un estatus inferior no solament resulta ser una cosa lamentable, sinó merescuda. Així les coses, l'ansietat i el sentiment de culpa i de fracàs es disparen, oi?
• I en una societat de capitalisme avançat -malauradament potser massa avançat- quin és el factor essencial que fa pujar l'estatus de la gent?
• Si diem que és sobretot el treball, el tipus de treball, i sobretot la seva remuneració el que fa oscil.lar el termòmetre de l'estatus, en una societat on la feina és cada cop més insegura i inestable, com afecta a l'ansietat per aconseguir tenir un bon estatus?
• L'ansietat dels nostres dies és filla, doncs, de la incertesa amb què ens enfrontem amb el futur i amb la possibilitat o no de reeixir, sobretot en l'aspecte monetari? 
• L'impacte de la pobresa sobre l'autoestima és el mateix en totes les èpoques i cultures? L'explicació que se'ns dóna fa oscil.lar els distints nivells d'ansietat?
• La religió, i en el nostre cas el cristianisme, en predicar que la vida autèntica no està aquí baix, sinó en l'altra vida, actuava com un mecanisme de compensació a la pressió per aconseguir un determinat estatus?
• La pèrdua de fe en una vida eterna afegeix, doncs, dramatisme a la nostra situació: només una oportunitat per triomfar, tot el que podem ser es redueix als èxits o no èxits terrenals. És així?
• Tenia raó, doncs, Freud quan afirmava que la religió era una il.lusió però que, amb tot, era un antídot contra la neurosi?
• La incertesa laboral genera incertesa en tots els altres àmbits? O dit d'una altra manera: la inestabilitat laboral genera inestabilitat en els àmbits familiars, relacionals, emotius?
• Com més insegurs estem de la nostra vàlua, més pendents estem de l'atenció i valoració que ens atorguen els altres?
• Avui en dia sembla que la sort o la mala sort ja no serveixen d'excuses per a triomfar o no triomfar. I amb tot, la sort (la incertesa) és cada cop més gran. Com es menja això?
• Ens fan creure que si volem, podem controlar la nostra vida, i per contra, el model social que se'ns imposa és cada cop més inestable i incert. No hi ha estabilitat, uns canvis tecnològics substitueixen els altres, i les empreses se la juguen contínuament amb el llancament de nous productes. Com gestionar aquest aiguabarreig?
• D'altra banda el món s'ha fet molt petit. Tot repercuteix en tot. Depenem de l'economia global. Cap on hem de mirar per trobar un mínim d'estabilitat i d'equilibri?
• Si l'autoestima està en funció de la relació existent entre els nostres èxits i les nostres expectatives, de què depèn més, dels èxits o de les expectatives?
• Per molt bé que ens vagin les coses, si les expectatives que teníem eren molt altes, com ens sentim?
• En època de crisi, les expectatives baixen. Això vol dir que els èxits, els petits o grans encerts, les coses aconseguides, es valoren molt més, i en conseqüència la nostra autoestima augmenta? 
• Hem de passar-ho malament, doncs, per valorar allò que tenim?
• És que no canviarem mai?
• Si ens hem acostumat a esperar poc, podem ser feliços amb poc?
• I si ens han ensenyat a esperar-ho tot, ens podem sentir fatal tenint-ho tot?
• Segons Rousseau hi ha dues maneres de fer-nos rics: acaparar més diners o limitar i refrenar els nostres desitjos. 
• En la nostra societat, per quina via hem optat?
• Quin és, en el fons, l'objectiu primer i principal de la publicitat?
• Segons Rousseau, els pobles primitius eren moralment superiors i més feliços. I els primers anglesos que van entrar en contacte amb els indis americans es queixaven que no hi havia manera de vendre'ls els seus productes, no hi havia manera de fabricar-los nous desitjos, noves necessitats. La possessió i adquisició d'objectes no era en absolut la condició de la seva felicitat. Què en penseu?  Per on passa la nostra felicitat?
• Hem generat un abisme massa profund entre el que som i el que podríem o voldríem ser?
• El progrés cientifico-tecnològic ha suposat també un increment més o menys proporcional de felicitat?
• Alexis de Tocqueville quan va viatjar a Amèrica es va sorprendre de l'elevat grau d'enveja que existia entre els americans. Com més igualitària és una societat, més augmenta l'enveja i per tant, l'ansietat per no tenir el que els altres tenen?
• Quan les diferències entre nosaltres són mínimes, ens fixem en les petitíssimes diferències, i som capaços fins i tot d'envejar-les?
• El secret per no sentir enveja i, per tant, ansietat és deixar de comparar-nos amb els altres?
• Sembla com si el nostre valor depèn del que han aconseguit els altres. És així?
• I és per això que, encara que ens costi reconèixer-ho, els fracassos dels altres, o alguns fracassos dels altres, poden arribar a reconfortar-nos?
• I l'èxit dels altres, quan ens molesta: quan és un tipus d'èxit que nosaltres també hauríem pogut assolir, o quan és un èxit que queda absolutament fora de les nostres possibilitats?
• Si sempre estem pendents dels altres, acostumem a saber valorar el que tenim? Viure pendents dels altres no ens instal.la en la insatisfacció permanent?
• El model de societat vigent ens empeny més a comparar-nos?
• Gelosia, enveja, ressentiment, ràbia són algunes de les emocions que generen la contínua i obsessiva comparació amb els altres?
• I si penséssim o tinguéssim més present que el que rebem de la societat és més o molt més del que li retornem, aquest malestar generat per la comparació i l'enveja, minvaria substancialment?
• Quan confiem en nosaltres mateixos, no necessitem tant de l'aprovació o desaprovació dels altres?
• Creieu que, en el fons, ens passem el dia jutjant com hauríem de ser nosaltres, com haurien de ser o de comportar-se els altres, com hauria de ser el món, la humanitat i l'univers sencer? I si acceptéssim amb més normalitat que les coses són com són? Encara que només fos una mica. Només una mica.
• Jutjar ens fa sentir superiors?
• Jutjant contínuament, ni ens acceptem a nosaltres tal com som ni acceptem els altres. És una mica així?
• I si tinguéssim més clar que cada persona és única i que, en el fons, no ens podem comparar amb ningú. No podem comparar un amic amb un altre, una parella que vam tenir amb l'actual, un fill amb un altre...
• Comparar és desacreditar?
• Mirar sempre de reüll l'altre, és un indicador de poca autoconfiança? De por o recel a expressar el que un és?
• És veritat que tot sovint quan comparem, comparem els resultats, però no els esforços o sacrificis que potser ha fet aquesta o aquella persona per assolir-los?
• Quan ens comparem amb un altre, sempre ens comparem amb el que imaginem de l'altra persona? Vist així, les comparacions són més ficcions nostres, que constatació de dades objectives?
• La comparació és, doncs, en realitat, una comparació entre jo i jo mateix, entre jo i les meves idealitzacions?
• Així, quan em comparo amb els altres, inevitablement em comparo i jutjo a mi mateix?
• L'enveja sempre ens trasllada al futur, impedint així poder i saber gaudir de més d'una cosa agradable que disposem en el present. Com ho veieu?
• I no seria possible emmirallar-nos en els altres, veure'ls com a models a imitar, sense experimentar el negativisme de l'enveja?
• Hauríem de potenciar més l'enveja sana, l'enveja que ens estimula a créixer i ser millors?

Read more...

La vellesa, parada i fonda?

Sóc una anciana, sóc un ancià, ens diem de tant en tant per convèncer-nos que realment ho som, perquè com tothom en aquestes circumstàncies, tenim tendència a oblidar-ho. Ens costa creure que tenim l'edat que tenim, i encara més dir-la i escriure-la, i quan ens arribem a convèncer que realment som uns ancians, de tota manera hem de fer un esforç per adonar-nos que els altres no ens veuen com ens veiem nosaltres, sinó com nosaltres veiem els altres ancians.

Rosa Regàs, L'hora de la veritat

* * *

El cas és que arribats a aquestes edats continuem comptant amb la imatge del que vam ser en un punt determinat de la nostra història. Hi ha qui, en el seu fur intern, continua veient-se com era en la infantesa o en la joventut o fins i tot com un home o una dona madurs en els seus anys gloriosos, però poques vegades amb l'edat que tenim. [...] Amb un mateix passa el contrari del que passa amb els fills, estranys jocs a què ens sotmet el pas del temps: ens costa veure'ns com som i, en canvi, se'ns fa difícil reconèixer en els nostres fills els nadons que dúiem a coll o els nens que ens seguien pertot arreu..., uns fills que ja no hi són, uns fills que s'han convertit en homes i dones.

Rosa Regàs, L'hora de la veritat

* * *

Els vells s'han convertit en un sector de la societat marginat, igual que els immigrants o els pobres.

Simone de Beauvoir, La viellesse

* * *

La vida segueix un curs precís i enriqueix cada edat amb qualitats pròpies. Per això, la debilitat dels nens, la fogositat dels joves, la seriositat dels adults, la maduresa de la vellesa, són característiques naturals, i cadascuna n'ha de ser apreciada en el moment just. De fet, quan la vellesa permet que ens alliberem dels deures dels quals ens vam voler alliberar en la joventut, ho fem fins i tot millor que com ho hauríem fet aleshores. Ni la força ni l'agilitat física ni la rapidesa són el que permet dur a terme les grans empreses, són altres qualitats com la saviesa, la previsió i el discerniment. Qualitats que no només no manquen a la vellesa, sinó que, per contra, la vellesa les pot desenvolupar àmpliament.

Marco Tullio Cicerone, De Senectute

* * *

Viuré el temps que em funcioni el cervell, i quan per factors químics perdi la capacitat de pensar, deixaré dit al meu testament biològic que vull que m'ajudin a deixar la vida amb dignitat.

Rita Levi-Montalcini, neuròloga, premi Nobel de Medicina el 1986

 * * *

No hi ha culpa ni mèrit a fer 100 anys. Han caigut la vista i l'oïda, però no el cervell. El meu cervell té un segle, però no coneix la senilitat, el cos s'arruga, és inevitable, però no el cervell. Continuo tenint la capacitat mental que tenia a 20 anys, potser superior. I no ha decaigut la capacitat de pensar, de viure. (...) Mantingues el teu cervell il.lusionat, actiu, fes-lo funcionar i no es degenerarà mai.

 Rita Levi-Montalcini

 * * *

Adéu, que sigui feliç amb la seva feina. No ho oblidi, la feina no és un càstig, la feina és un regal que ens fan els déus perquè el pas del temps no ens faci embogir.

Bachir Zuhdi

* * *

Si vols que els teus fills i la teva dona i els teus amics visquin per sempre, ets un insensat, perquè vols que allò que no depèn de tu depengui de tu i que allò que t'és aliè et sigui propi.

Epictet

* * *

No és la mort o el sofriment allò que hem de témer, sinó la por al sofriment o a la mort.

Epictet

* * *

Hi ha vida abans de la mort?

Anys 60, graffiti del metro de Nova York. Citat per Eduard Punset

* * *

 Santiago Dexeus, 75 anys, després que els seus exsocis l'acomiadessin de la clínica que porta el seu nom, ha començat de nou a una edat en què la majoria es jubila. Ara dirigeix el seu propi centre ginecològic a la Clínica Tres Torres.

-Com ho porta, això de tornar a començar a la seva edat?

-És un repte meravellós perquè he comptat amb gent que m'ha donat suport. No puc oblidar la meva dona (fa dos mesos que l'ha perduda), que ha estat l'ànima per tirar endavant, i la clínica transpira feminitat. Podria acabar els meus dies com qualsevol metge privat amb el meu despatx i els meus pacients, però no és el meu caràcter. A més, tinc una història familiar que es remunta a 75 anys i el meu fill és la continuació de la saga Dexeus. La meva presència en aquest projecte donava garantia de continuïtat. (...)

-Està preparat per a la jubilació?
-Què diu? Aquesta paraula no l'entenc. Em jubilaré el dia que em fallin el cap o les mans. 
-La feina és el seu refugi?

-Sí, fa dos mesos que he perdut la meva dona, i si no tingués la feina estaria molt enfonsat. Diuen que el temps ho cura tot, però la meva dona no la puc canviar per res. Ho és tot, des del seu perfum a la seva manera de riure o la seva sensibilitat. Ella em cuidava. No la puc oblidar. 

Ara, dimecres, 5 de gener 

* * *

 Una cosa que va fer genial Epicur va ser la seva anticipació del concepte modern de l'inconscient. Aquest filòsof emfatitzà que la preocupació davant la mort no és conscient en la majoria dels individus, sinó que ha de ser deduïda a partir de manifestacions disfressades. D'entre les quals mencionà l'excés de religiositat, l'obsessiva acumulació de riqueses, i la recerca cega de poder i honor, tot això ofereix una versió falsificada de la immortalitat.

Irvin D. Yalom, Mirar al sol, pàg. 74

D'entre tots els conceptes que han sorgit dels meus anys de pràctica dedicats a contrarestar l'ansietat davant la mort, considero que el de la propagació per ones concèntriques és molt útil.

Això de les ones concèntriques vol dir que tots nosaltres creem, tot sovint de forma no intencional i sense tenir-ne consciència, cercles concèntrics d'influència que poden afectar els altres durant anys o fins i tot, generacions. L'efecte que tenim sobre els altres es transmet, al seu torn, a d'altres, de la mateixa manera que els cercles concèntrics que es produeixen en llançar una pedra a un llac es continuen expandint, encara que ja no siguin visibles per a nosaltres. La idea que podem deixar alguna cosa nostra, encara que no hi siguéssim per tal de veure-ho, ofereix una potent resposta als que afirmen que la manca de sentit és la conclusió necessària de la nostra finitud i transitorietat.

Produir ones concèntriques no necessàriament significa que el  nostre nom o la nostra imatge vagin a sobreviure. (...) Els intents de preservar la identitat personal sempre són fútils. La transitorietat és permanent. El concepte d'ones concèntriques es refereix a deixar alguna cosa de la pròpia experiència de vida. Algun gest, algun bon consell, alguna guia, algun consol als altres, sabent-ho o no.

Irvin D. Yalom, Mirar al sol

* * *

 La vellesa és (potser) un procés de refredament del cos, que no té pas un començament fixat per l'abundància d'anys, sinó que es pot manifestar en qualsevol moment i que es va accentuant. En el meu cas aquest procés comença a la tardor del 1966, abans de complir els setanta anys i coincidint amb uns dies de reuma en el braç dret i en l'articulació del braç i l'espatlla —reuma molt dolorós, sobretot al llit, a causa de la dificultat de trobar una posició que no accentuï el mal. En la vellesa —m'havia dit moltes vegades el doctor Pascual—, més important que el menjar i que el beure és viure en una temperatura agradable. Em penso que és exacte; quan m'imagino el fred de la mort de la gent enmig del fred multisecular d'aquest país, els cabells se'm posen de punta només de pensar-hi. Em demano sovint si aquest no és el meu cas.

Tornar-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura —però una caricatura no solament del que hom és, sinó —i sobretot— del que hom ha estat. Aquesta caricatura és tant més exacta com més accentuada. La vida és un esforç per assemblar-nos a l'aspecte que tenim quan som vells. 

Josep Pla, Notes per a Sílvia

 

Per rumiar-hi una mica:

• Envellir, poder envellir, és un privilegi o una condemna?
• Preferiríem desaparèixer sense haver de suportar la gradual i, ara per ara, inevitable decrepitud del cos?
• A partir de quina edat la majoria de la gent s'adona, pren realment consciència, que s'entra en l'últim tram de la vida?
• A partir de quin moment descobrim que els que es fan vells no són només els altres?
• Hi ha fets i circumstàncies que poden fer oscilar de manera força acusada aquesta edat? O és la biologia la que sempre té l'última paraula?
• O és més aviat i sobretot la jubilació la que realment ens fa prendre consciència de l'entrada real en la vellesa?
•  Perquè és veritat que acostumem a viure amb absoluta inconsciència respecte del pas del temps i de la vellesa?
• És veritat també que només els altres ens veuen amb l'edat real que tenim, i a l'inrevès? Ens arribem a identificar amb la nostra edat real?
• En la nostra societat, una de les pitjors coses de la vellesa és la marginació?  
• Què els margina més, però, a la gent gran, l'edat o la penúria econòmica?
• Les empreses que es treuen de sobre la gent gran i la substitueixen per gent jove ho fan per augmentar la productivitat, o el benefici? Potser perquè a la gent jove se li paga menys i se li pot exigir més...
• Com és que els directius de les empreses que fan gala de rejovenir la plantilla no es jubilen si no volen fins als 90 anys o bé fins que els jubila la mort? No és una mostra clara d'hipocresia i cinisme?
• A qui es discrimina, doncs, als ancians o als ancians pobres?
• Fer-se grans i arribar a la vellesa vol dir que moltes o algunes de les persones que constituïen el nostre món han desaparegut?
• La vellesa implica sempre i necessàriament solitud? Durant la vellesa el setge de la solitud augmenta gradualment?
• Hi ha dues actituds davant la vellesa que no semblen gaire funcionals. Una, negar-la,  procurant semblar el que ja no som. L'altra, rendir-nos, i renunciar a continuar vivint amb plenitud. Què en penseu?
• A què us sona això de la Tercera Edat o la Quarta Edat? Qui se'ls creu aquests eufemismes?
• I suposant que sigui possible semblar més joves, què ens hi acosta més, una cara amb arrugues disfressades, un cos prim, una forma de vestir juvenil, o l'humor que conservem, la curiositat que sentim, la creativitat que demostrem i la nostra actitud davant les distintes circumstàncies?
• Viure ancorats en el passat i mantenir contínuament la nostàlgia pels anys perduts, ens ajuda a tirar endavant i a fruir del present i del futur que encara tenim? 
• En traiem alguna cosa positiva d'estar contínuament comparant-nos amb quan teníem 20, 30, 40 anys...?
• La seducció és una cosa exclusiva de la joventut? Un home o una dona vells no poden tenir una gran capacitat de seduir? O és que només es pot seduir a través del cos?
• Quins aspectes avantatjosos, quines oportunitats noves apareixen durant la vellesa?
• Què guanyem amb la vellesa?
• Fer-se gran és tenir cada cop més present el pensament de la mort?
• És quan som vells que comencem a dir: això ja no ho veuré?
• És possible tenir present la mort i no experimentar por o neguit? 
• Creieu que aquest sentiment és universal i l'únic que ens diferencia és la manera més o menys funcional de saber-lo gestionar?
• Tenir creences religioses ajuda o pot ajudar molt a reduir l'impacte negatiu d'aquest sentiment?
• I han de ser necessàriament de tipus religiós aquestes creences reductores de por?
• Viure ancorats en el passat no és en el fons una manera d'incrementar dia rera dia el temor a la mort? No és renunciar a continuar vivint?
• Com es pot matar el temor  a la mort, renunciant a viure o vivint-la amb intensitat?
• Què en penseu del concepte d'ones concèntriques de l'Irvin Yalom?
• Us sembla que, tal com pensava Epicur, l'excés de religiositat, l'obsessiva acumulació de riqueses, i la recerca cega de poder i honor són manifestacions inconscients de la por davant la mort' Creieu també que són estratègies del tot inútils? O penseu que sí que ens ajuden a apaivagar aquesta por?
• En quins moments o temporades acostuma a aparèixer amb més insistència i rotunditat el pensament sobre la mort, quan estem actius i embrancats en les nostres coses o quan ens domina l'apatia i la passivitat? 
• Us sembla que hi ha una correlació molt gran entre la por a la mort i la sensació de no viure, de no estar vivint o de no haver viscut la vida?
• Què ens fa por, doncs, sobretot, de la mort: la mort en si o no haver viscut la vida?
• I si és la consciència d'haver-la desaprofitat, es pot reparar d'alguna manera això? No és veritat que hi ha estrelles que, quan són a punt de desaparèixer, brillen més que mai, són capaces d'omplenar de llum tot una vida?
• És impossible saber fer compatible recordar i alhora viure?
• Tots els problemes i inconvenients de la vellesa procedeixen de l'exterior? Nosaltres, la nostra actitud davant d'aquesta etapa de la vida, no en tenim cap responsabilitat? Una bona o mala vellesa no depèn també, i potser sobretot, de nosaltres?
  
• Si no patim una malaltia mental greu, hi ha alguna cosa que ens privi de gaudir del tresor més valuós que posseïm, la consciència i el pensament?
• Rosa Regàs: si busques una mà que t'ajudi, ens deien a l'escola, la trobaràs al final del teu braç. Què en penseu?
• Ens costa acceptar el deteriorament físic?
• Ens hi arribem a obsessionar?
• Quants cops anem al metge perquè ens digui el que ja ens va dir el primer dia, que són coses de l'edat?
• Pensant contínuament i estant sempre pendent de les diverses xacres, tenim la sensació d'augmentar-les o de minvar-les?
• En envellir, els nostres defectes van en augment?
• Encara que és del tot impossible generalitzar, com creieu que evolucionen les relacions amb els nostres fills a mesura que ens anem fent més grans? Creieu que es mantenen més o menys com sempre, o hi ha canvis força substantius?
• De vells reclamem més atenció i afecte per part dels fills?
• De vells, però, acostumem a explicar-nos o  si més no a parlar d'alguns problemes antics que vam tenir amb els fills?
• I si cal, no seria el moment de parlar-ne amb més franquesa?
• Quan som grans, deixem de patir pels fills?
• Quan som grans i no obtenim l'afecte o l'atenció que crèiem que hauríem d'obtenir dels nostres fills, acostumem a fer servir el xantage emocional com a estratègia més habitual?
• Tenim dret a convertir-nos en la consciència moral dels nostres fills quan aquests ja són plenament autònoms i lliures?
• Tenen dret els fills a convertir els seus pares en pares dels seus fills? Què en penseu dels avis pares de la nostra societat?
• En la vellesa, l'avorriment és potser el pitjor enemic? De l'avorriment naixen tots els desànims i mal humors?
• És possible intentar viure com si no tinguéssim por a la mort, com si no tinguéssim por al deteriorament, com si no ens afectés la solitud, com si tinguésim tota la vida per endavant...?
• Rita Levi-Montalcini diu que la vellesa mental no existeix. Som realment conscients que el cervell no envelleix? Som conscients de les immenses possibilitats que ens continua oferint aquesta eina tan meravellosa? O més aviat creiem que ha arribat l'hora de deixar-la d'usar, de no forçar-la... de renunciar-hi al màxim possible i d'esperar, només esperar...?
• Procurar tenir sempre, tal com deia Viktor Frankl, un motiu per viure, una il.lusió, un propòsit, un projecte... és el millor antídot contra el desànim, la mandra, la frustració o la solitud? És la millor teràpia per a l'ànima, tinguem l'edat que tinguem? I és sobretot durant la vellesa quan ho hem de procurar tenir més?

Read more...