• És veritat que la millor manera d'anar de pressa és anar a poc a poc?
>> divendres, 5 de maig del 2006
- Esteu d'acord amb la l'enunciat de la pregunta?
- Què enteneu o què hem d'entendre per anar de pressa? Hi ha maneres i maneres d'anar de pressa?
- Hi ha maneres d'anar de pressa no justificades? I si no són justificades, per què les seguim? Com les justifiquem?
- Anar o no anar de pressa és una cosa que depèn bàsicament del caràcter, de la manera de ser de cadascú, i no es pot canviar? O depèn més aviat de les circumstàncies amb que ens trobem?
- Sense rellotges, també correríem? O no caldria anar a contra-rellotge?
- En un món on sembla que s'ha imposat la velocitat i on, per tant, també sembla que tothom va de bòlit, aconseguim algun avantatge afegint-nos-hi?
- Anar de pressa es considera, avui, sinònim de persona ocupada, de persona responsable, de persona treballadora? I és realment així?
- És veritat que molts cops diem No tinc temps per donar-nos importància? Ens preocupa no poder-nos mostrar davant dels altres com a persones molt i molt ocupades?
- Les agendes serveixen per recordatori de tasques a fer o per recordar-nos i poder constatar que hem fet alguna cosa? Una agenda buida denota una vida buida?
- Hi ha una relació directa entre velocitat i competitivitat?
- Allò que veritablement importa és anar ràpid o anar més ràpid que els altres?
- Haver viscut veloçment equival a haver viscut intensament?
- Les coses que més deixen pòsit, les que més es recorden, les que més ens satisfan acostumen a ser les que hem viscut de forma més frenètica?
- Us sembla que hi ha una relació entre desig de córrer i desig d'oblidar?
- I entre desig de córrer i por a pensar?
- La velocitat aconsegueix allunyar-nos d'un personatge miserable, pesat i odiós anomenat jo mateix?
- Us sembla que la velocitat iguala, uniformitza, fa perdre els matisos, les distincions... la riquesa i diversitat infinita de la vida?
- Què us sembla més important: arribar de pressa a un lloc, o saber per què hi volem anar?
- Qui hauria de marcar el ritme adequat de la nostra vida?
- Creieu que, avui en dia, la velocitat impregna gairebé tots els aspectes de la nostra existència?
- El cine, la televisió, la publicitat ajuden a incrementar el ritme perceptiu de les nostres vides?
- Per què molta gent jove no suporta determinades i meravelloses pel.lícules que ells en diuen lentes?
- La velocitat és la millor eina per malmetre la sensibilitat vers les coses senzilles, belles i profundes?
Alguns llibres:
Honoré, Carl. Elogio de la lentitud (un movimiento mundial desafía el culto a la velocidad). Barcelona. RBA. 2004.
Kundera, Milan. La lentitud. Barcelona. Destino.
Sansot, Piérre. Del buen uso de la lentitud. Barcelona. Tusquets.
Nadolny, Sten. El descubrimiento de la lentitud. Barcelona. Edhasa.
Entrades
8 comentaris:
De vegades jo també, i estic més animada, més activa. Tenint projectes al cap, corrent amunt i avall, fent moltes coses... però després d'un temps així és com si "em trobés a faltar". No crec que aguantés durant molt de temps anar a aquest ritme. Necessito molts moments de calma i d'estar sola. Si em permeteu ;)...
Ens agrada anar depressa,
Ens imposen anar depressa o tenim por de retrobar-nos, d'estar sols amb nosaltres mateixos?
Pel que sembla una calma continuada acaba posant-nos nerviosos. I un estrés continuu també ens estressa. La solució és saber combinar-ho?
Saber adaptar el temps al nostre ritme i no dependre'n. Nosaltres estem abans que cap rellotge del món!
!!, tens molta raó. En realitat, nosaltres hauríem de ser l'únic rellotge important.
Però si tot sovint és quan tenim festa quan ens marquem un ritme més frenètic... Amb tot, coincideixo amb tu, Tagah, que potser amb un ritme horari més civilitzat tots hi guanyaríem. I si no, almenys ja no tindríem excusa.
Potser sí que nosaltres som l'únic rellotge important, però alhora trobo indispensable un rellotge "social" comú que estableixi un ritme de vida més o menys estàndar i ordenat per hom.
Igualment, crec que per molt estressats que anem sempre podem trobar un moment de calma per retrobar-nos (o no) amb nosaltres, malgrat que això últim crec que és una cosa que pocs fan/fem.
Estic molt d'acord amb el que dius, perquè, en el fons, ens dius que totes les coses que t'acaben donant sentit al que fas es conjuguen sempre amb el verb estimar. Des de l'egoisme i la recerca obsessiva de la utilitat, és impossible trobar sentit a res.
Salutacions. Me n'alegro d'haver conegut aquesta pàgina i de què una amiga m'hagi parlat de tot això. Em sembla molt interessant. Enhorabona per la pàgina.
A part d'això, dir que clar, en aquesta pàgina parlem de molts temes i m'agradaria parlar de molts però intentaré ser el més breu possible. En quant a la felicitat, o al fet de trobar sentit a la nostra vida (que crec que són dues coses que van fortament lligades) el que ens cal és estimar-nos i que ens estimin. És dir, creure en el que fem, fer el que realment volem fer (sobretot en casos de feina, treballar d'allò que a un el motiva és molt important) i que els altres no ens possin pegues, que estiguin d'acord amb el que fem. Quan parlo dels altres em refereixo als éssers estimats o als éssers que realment apreciem i de qui valorem la seva opinió.
Necesitem amor, sigui de la manera que sigui, recordo un amic meu que va dir-me: hi ha moltes maneres d'estimar Sònia, a cada persona que coneixes te l'estimes d'una manera diferent i les sensacions que et crea són diferents que d'altres. Per això hi ha moments en que et ve de gust sentir les sensacions d'una persona i no d'una altra i això no vol dir que te l'estimis menys.
Crec que per ser feliç s'ha de sapiguer aprendre dels errors, es saborejen molt les victòries quan abans han sigut derrotes. En segon lloc tot allò que ens costa un esforç guanyar, que ens costa un treball del tipus que sigui també ens aporta un grau de satisfacció que fa pujar el termòmetre de l'autoestima. Bè i seguiria dient coses, però penso que potser és quelcom tan subjectiu trobar sentit a la vida i trobar la felicitat... Jo potser em baso en la meva experiència personal, o en la d'algú conegut, però... Hi han maneres de ser feliç com persones en el món, o com maneres d'estimar.
Publica un comentari a l'entrada