Virtuts i misèries del sentiment de culpa

La culpa té el poder de deteriorar la nostra autoestima, la nostra pau interior, la nostra felicitat i, malgrat tot, també té aspectes positius. La culpa és com un baròmetre que ens ajuda a controlar els nostres impulsos, a diferenciar entre la bona i la mala conducta, a ser delicats amb els altres, i ens indueix a reparar els danys provocats als altres. El sentiment de culpa ens ajuda a diferenciar entre la bona i la mala conducta, així com els nostres pensaments positius i negatius, de manera que és saludable tenir un cert nivell de culpa perquè aporta equilibri mental i emocional a les nostres vides. El sentiment de culpa té una funció essencial en les relacions personals perquè ens ajuda a tenir en compte els sentiments dels altres.

Laura Rojas Marcos, El sentimiento de culpa, Ed. Aguilar

* * *

Aquell que ell mateix es culpa del seu infortuni comença a entrar en el camí de la saviesa.

Epictet

* * *

Cosa terrible és sentir com a pròpia la culpa aliena.

O. Wilde

* * *

Els sentiments de culpa són molt repetitius. Es repeteixen tant en la ment humana que arriba un punt que t'avorreixen.

A. Miller

* * *

Fins que no ens fem grans no som conscients de la singularitat de la bellesa ni del miracle que és que les plantes treguin flors entre les fàbriques i els canons i que entre els diaris i la llista de valors i d'accions hi apuntin poesies.

Hermann Hesse

* * *

Mentre continuïs estant en el passat, situaràs el passat en el present i impediràs la possibilitat de crear el futur.

W. James

Sensè ànim de culpabilitzar ningú:

• Us sembla que totes les cultures promouen el sentiment de culpa?
• No hi ha motius reals, objectius, per sentir-nos culpables. Cada societat determina i construeix els seus motius. Matar, segons els distints contextos, tant pot fer-nos sentir culpables com herois. Hi esteu d'acord?
• La cultura occidental regula la conducta a través de la culpa interna, des de la pròpia consciència. D'altres, com en alguns països orientals, ho fan a través de la vergonya social i la deshonra. Què en penseu?
• És possible un tipus de convivència més o menys harmònica i en pau sense algun regulador intern o extern fonamentat en la por?
• Caldria diferenciar entre normes realment assumides com a pròpies per nosaltres, i normes que ens les sentim imposades per la cultura, la tradició, els costums?
• Malgrat la sensació de malestar que ens pot arribar a produir, creieu que el necessitem el sentiment de culpa?
• Trobeu que de vegades el vivim i el sentim en excés, sobretot quan l'usem per manipular o fer mal algú?
• El sentiment de culpa és com una mena de guardià de la conducta que ens ajuda a controlar els nostres impulsos?
• El sentiment de culpa ens ajuda a posar-nos en el lloc de l'altra persona, ens ajuda a establir-hi empatia, a sentir com se sent o es pot sentir?
• El sentiment de culpa ens ajuda a responsabilitzar-nos de les nostres accions i comportaments?
• Fins a quin punt la culpa és un sentiment emocionalment sà?
• Caldria diferenciar entre un sentiment de culpa, diríem que saludable, que ens fa adonar i sentir que hem fet alguna cosa dolenta i/o inconvenient, i un sentiment de culpabilitat permanent, que s'esdevé una mena de càrrega, de llosa sempre present, que arrosseguem tota una vida i de la qual no ens en podem desfer mai, i tot per alguna cosa que vam poder fer algun dia?
• Com ens en podem desfer d'aquest sentiment? Com podem alleugerir aquesta pesada càrrega?
• La religió cristiana, ho fa a través de la confessió. Quan això no és possible, un psicòleg, un psiquiatre, un amic, en la mesura que ens ajuden a compartir un pes massa gros per sobreportar-lo només nosaltres, poden realitzar aquesta funció de descàrrega?
• Perquè, parlar de les nostres culpes i culpabilitats, descarrega?
• Sentir-nos culpables, sobretot quan som responsables d'un dany, és important?
• I quan no? I quan ens responsabilitzem de danys que no som responsables? 
• Perquè tot sovint, massa sovint, ens culpem de coses de què realment no som responsables: la víctima d'una agressió sexual, els fills de pares separats...
• Hi ha víctimes d'agressions (sexuals o no) que, a sobre es pregunten si hi havia alguna cosa que haguessin pogut fer per tal d'evitar-ho. I de vegades pensen que sí. Com és possible això? És perquè tenen la punyetera creença que nosaltres, els humans, podem disposar del control absolut de la nostra vida?
• Arriben a pensar: vaig fer alguna cosa que va provocar l'abús? Hi vaig col.laborar? Com és possible aquesta culpa falsa?
• Un dels motius pels quals només un 10% de les violacions són denunciades és perquè durant el judici es qüestionarà la seva culpabilitat? Què en penseu?
• L'abús infantil tot sovint provoca episodis d'amnèsia. És com si la psique necessités defensar-se, necessités esborrar. En molts casos, això també pot generar de més grans, sentiments de culpa.
• I les persones que de grans no experimenten cap sentiment de culpa. És perquè de petites, necessitaven protegir-se de l'agressivitat, de la manca d'afecte de determinats entorns familiars? Per no patir tant, van aconseguir immunitzar-se? 
• Hi ha persones que no senten cap mena de culpa, ni remordiment, ni penediment, ni són capaços de responsabilitzar-se dels seus actes que produeixen dany, i que fins i tot arriben a fruir del dolor aliè; en aquest últim cas estem parlant dels anomenats psicòpates. 
• Com podem diferenciar la culpa real de la falsa? Sóc o no sóc objectivament responsable d'un dany determinat?
• És veritat que, avui en dia, comença a haver-hi molta gent que se sent culpable perquè se sent fracassat, perquè no ha estat capaç de respondre a determinades expectatives?
• És que som massa esclaus dels hauria d'haver fet això... i això altre?
• És veritat que aquests hauria de no satisfets ens porten fàcilment al sentiment de frustració, i tot sovint, al sentiment de culpa?
• Hi ha dones que se senten angoixades i amb molta culpa perquè no aconsegueixen brillar en tots els papers de l'auca: bones professionals, mares perfectes, esposes competents, amants ideals? I com se senten al final del dia? Com se senten quan s'adonen que amb tants rols a cobrir, no tenen temps per a elles mateixes?
• Hi ha mares que se senten culpables pel fet de marxar cada matí a treballar? Pot ser que es retreguin que són males mares?
• Pot ser, acostuma a passar cada cop més que, per compensar aquest desagradable i mortificador sentiment de culpa, actuïn sobreprotegint els fills i justificant-los qualsevol comportament?
• I d'on neix aquest sentiment? De determinades pautes, patrons o cànons socials?
• Hi ha persones que, per raó de l'educació rebuda, viuen el sexe des de la culpa?
• Si tinguéssim més clar que no som éssers perfectes i que cometre errors forma part de la nostra naturalesa, podríem lluitar millor contra els sentiments de culpa falsos?
• Ens ensenyen a perdonar els altres, però hem après a saber perdonar-nos a nosaltres mateixos?
• Hi ha una relació entre el nivell de les nostres expectatives i el grau o nivell del nostre sentiment de culpa?
• Sentir-nos culpables implica, en el fons, creure'ns perfectes?
• Si creiem que som perfectes augmenten molt les probabilitats de sentir-nos culpables?
• Quan cometem un error, en lloc de sentir-nos culpables, seria millor somriure i dir-nos: sóc humà, i per tant, cometo errors. No passa res. Ho continuaré intentant?
• El sentiment de culpa està també molt relacionat amb la rigidesa mental?
• Hi ha persones que no es perdonen absolutament res?
• Per que no som capaços, per què ens costa tant de somriure, nio que sigui una mica, davant d'algun dels nostres inevitables errors?
• Fer sentir, aconseguir fer sentir algú culpable, atorga un gran poder a qui ho aconsegueix? Us sembla que la tradició judeocristiana hi té la mà trencada en això?
• Els xantatges emocionals pivoten sobre el sentiment de culpa?
• En les relacions de parella el sentiment de culpa és com una pilota de ping-pong, que va d'una banda a l'altra?
• Quan com a conseqüència d'una frustració es genera un sentiment de ràbia, acostumem a culpar cap enfora o cap endins. És així?
• Si l'adreço cap endins, em deprimeixo.  Si  cap enfora, no em responsabilitzo, i així, difícilment podré canviar.
• La culpa vindria a ser, doncs, una mena d'interiorització del mal, d'allò que prèviament s'ha decidit que és el mal?
• Quan alguna persona propera se'ns mort, acostumem a sentir-nos culpables per alguna cosa que vam fer o deixar de fer, que vam dir o deixar de dir, que...?
• Ser capaços, de tant en tant, de riure'ns de nosaltres mateixos, perquè tot el món és imperfecte, és o pot ser un bon dissolvent de la culpabilitat?
• Fomentar i conrear conductes positives pot ser també un bon antídot contra el sentiment de culpa? Perquè la culpa és no-acció, bloqueig, per tant, reaccionar, fer coses positives, pot omplenar aquest buit, pot deslligar aquesta paràlisi?
• La culpa ens vincula massa al passat i pot arribar a bloquejar i paralitzar el futur?
• La culpa només és positiva si va lligada a l'acció, a la reparació?
• Tota culpa que bloqueja i paralitza i que, per tant, dificulta el nostre projecte vital, és indesitjable?
• Quna no som conscients d'obrar malament, és lògic que, amb tot, ens consideréssim culpables per les conseqüències de les nostres accions?
• És fàcil sentir-nos culpables en una societat en què se'ns diu contínuament què hem de fer per ser bons en alguna cosa?
• De joves, ens sentim més culpables? I per més coses?
• En una societat fragmentada i descohesionada, la culpa recau amb més força sobre cadascun dels individus?
• Ens podem dentir culpables per haver-nos menjat un tros de pastís de xocolata i haver augmentat 100 grams de pes? No és patològic això?
• Ens podem sentir culpables per haver-nos sentit culpables durant molts anys, durant massa anys?
• Em puc sentir culpable de no ser feliç?
• Em puc sentir culpable de no sentir-me culpable?