Les societats meritocràtiques afavoreixen l'ansietat?

Només envegem a qui considerem similars a nosaltres; només envegem els membres del nostre grup de referència. Hi ha pocs èxits més inaguantables que els dels nostres suposats iguals.

Alain de Botton, Ansietat per l'estatus

* * *

Si vols, pots. Gran sentència. Sobretot per als que han volgut, i no han pogut.

* * *

La vida no és breu, sinó que nosaltres la fem breu malgastant el nostre temps en activitats sense sentit, sense adonar-nos que mentre esperem viure, la vida passa.

Sèneca

* * *

L'enveja no veu mai les coses pel que són, sinó en relació amb els altres. Si el que desitges és glòria i poder, pots envejar Napoleó, però Napoleó envejava Juli Cèsar. Juli Cèsar envejava Alexandre Magne. I Alexandre segurament envejava Hèrcules, que no va existir mai.

Bertrand Russell

* * *

Si no t'alliberes de l'enveja i de voler constantment el que té l'altre, oblida't de la felicitat.

A. Schopenhauer

* * *

És molt més important estimar-se que esperar estimació.

Rogeli Armengol

* * *

L'enveja va sempre lligada a la comparació. On no hi ha comparació, no hi ha enveja.

Francis Bacon

* * *

Quan et conformis a ser tu mateix i no algú altre, tothom et respectarà.

Lao Tse

Algunes qüestions:

• Durant gran part de la història hem viscut creient o fent-nos creure que existia la desigualtat, com una cosa natural. I que només uns quants, per tant, podien aspirar a enriquir-se i a realitzar-se. Tenir poques expectatives era, doncs, una cosa ben normal, a més a més d'assenyada. En aquest context les coses resultaven més fàcils o més difícils per a l'ansietat? 
• Els nostres pares i avis experimentaven més o menys ansietat que nosaltres davant la vida?
• Per què?
• Quan ens convencem que tots som iguals i que tots podem aconseguir, si ens ho proposem, qualsevol cosa, la presència de l'ansietat augmenta o disminueix?
• Quan la valoració i el prestigi que tenim davant dels altres depèn de nosaltres, dels nostres mèrits o demèrits, l'ansietat s'esmorteix o es dispara?
• Així, doncs, les societats meritocràtiques afavoreixen realment l'ansietat per l'estatus que obtenim?
• En una societat meritocràtica se'ns ven que tothom pot triomfar. Si vols, pots. Què en penseu? 
• En una societat meritocràtica, els triomfadors són mereixedors del seu triomf, i els fracassats del seu fracàs. Ocupar un estatus inferior no solament resulta ser una cosa lamentable, sinó merescuda. Així les coses, l'ansietat i el sentiment de culpa i de fracàs es disparen, oi?
• I en una societat de capitalisme avançat -malauradament potser massa avançat- quin és el factor essencial que fa pujar l'estatus de la gent?
• Si diem que és sobretot el treball, el tipus de treball, i sobretot la seva remuneració el que fa oscil.lar el termòmetre de l'estatus, en una societat on la feina és cada cop més insegura i inestable, com afecta a l'ansietat per aconseguir tenir un bon estatus?
• L'ansietat dels nostres dies és filla, doncs, de la incertesa amb què ens enfrontem amb el futur i amb la possibilitat o no de reeixir, sobretot en l'aspecte monetari? 
• L'impacte de la pobresa sobre l'autoestima és el mateix en totes les èpoques i cultures? L'explicació que se'ns dóna fa oscil.lar els distints nivells d'ansietat?
• La religió, i en el nostre cas el cristianisme, en predicar que la vida autèntica no està aquí baix, sinó en l'altra vida, actuava com un mecanisme de compensació a la pressió per aconseguir un determinat estatus?
• La pèrdua de fe en una vida eterna afegeix, doncs, dramatisme a la nostra situació: només una oportunitat per triomfar, tot el que podem ser es redueix als èxits o no èxits terrenals. És així?
• Tenia raó, doncs, Freud quan afirmava que la religió era una il.lusió però que, amb tot, era un antídot contra la neurosi?
• La incertesa laboral genera incertesa en tots els altres àmbits? O dit d'una altra manera: la inestabilitat laboral genera inestabilitat en els àmbits familiars, relacionals, emotius?
• Com més insegurs estem de la nostra vàlua, més pendents estem de l'atenció i valoració que ens atorguen els altres?
• Avui en dia sembla que la sort o la mala sort ja no serveixen d'excuses per a triomfar o no triomfar. I amb tot, la sort (la incertesa) és cada cop més gran. Com es menja això?
• Ens fan creure que si volem, podem controlar la nostra vida, i per contra, el model social que se'ns imposa és cada cop més inestable i incert. No hi ha estabilitat, uns canvis tecnològics substitueixen els altres, i les empreses se la juguen contínuament amb el llancament de nous productes. Com gestionar aquest aiguabarreig?
• D'altra banda el món s'ha fet molt petit. Tot repercuteix en tot. Depenem de l'economia global. Cap on hem de mirar per trobar un mínim d'estabilitat i d'equilibri?
• Si l'autoestima està en funció de la relació existent entre els nostres èxits i les nostres expectatives, de què depèn més, dels èxits o de les expectatives?
• Per molt bé que ens vagin les coses, si les expectatives que teníem eren molt altes, com ens sentim?
• En època de crisi, les expectatives baixen. Això vol dir que els èxits, els petits o grans encerts, les coses aconseguides, es valoren molt més, i en conseqüència la nostra autoestima augmenta? 
• Hem de passar-ho malament, doncs, per valorar allò que tenim?
• És que no canviarem mai?
• Si ens hem acostumat a esperar poc, podem ser feliços amb poc?
• I si ens han ensenyat a esperar-ho tot, ens podem sentir fatal tenint-ho tot?
• Segons Rousseau hi ha dues maneres de fer-nos rics: acaparar més diners o limitar i refrenar els nostres desitjos. 
• En la nostra societat, per quina via hem optat?
• Quin és, en el fons, l'objectiu primer i principal de la publicitat?
• Segons Rousseau, els pobles primitius eren moralment superiors i més feliços. I els primers anglesos que van entrar en contacte amb els indis americans es queixaven que no hi havia manera de vendre'ls els seus productes, no hi havia manera de fabricar-los nous desitjos, noves necessitats. La possessió i adquisició d'objectes no era en absolut la condició de la seva felicitat. Què en penseu?  Per on passa la nostra felicitat?
• Hem generat un abisme massa profund entre el que som i el que podríem o voldríem ser?
• El progrés cientifico-tecnològic ha suposat també un increment més o menys proporcional de felicitat?
• Alexis de Tocqueville quan va viatjar a Amèrica es va sorprendre de l'elevat grau d'enveja que existia entre els americans. Com més igualitària és una societat, més augmenta l'enveja i per tant, l'ansietat per no tenir el que els altres tenen?
• Quan les diferències entre nosaltres són mínimes, ens fixem en les petitíssimes diferències, i som capaços fins i tot d'envejar-les?
• El secret per no sentir enveja i, per tant, ansietat és deixar de comparar-nos amb els altres?
• Sembla com si el nostre valor depèn del que han aconseguit els altres. És així?
• I és per això que, encara que ens costi reconèixer-ho, els fracassos dels altres, o alguns fracassos dels altres, poden arribar a reconfortar-nos?
• I l'èxit dels altres, quan ens molesta: quan és un tipus d'èxit que nosaltres també hauríem pogut assolir, o quan és un èxit que queda absolutament fora de les nostres possibilitats?
• Si sempre estem pendents dels altres, acostumem a saber valorar el que tenim? Viure pendents dels altres no ens instal.la en la insatisfacció permanent?
• El model de societat vigent ens empeny més a comparar-nos?
• Gelosia, enveja, ressentiment, ràbia són algunes de les emocions que generen la contínua i obsessiva comparació amb els altres?
• I si penséssim o tinguéssim més present que el que rebem de la societat és més o molt més del que li retornem, aquest malestar generat per la comparació i l'enveja, minvaria substancialment?
• Quan confiem en nosaltres mateixos, no necessitem tant de l'aprovació o desaprovació dels altres?
• Creieu que, en el fons, ens passem el dia jutjant com hauríem de ser nosaltres, com haurien de ser o de comportar-se els altres, com hauria de ser el món, la humanitat i l'univers sencer? I si acceptéssim amb més normalitat que les coses són com són? Encara que només fos una mica. Només una mica.
• Jutjar ens fa sentir superiors?
• Jutjant contínuament, ni ens acceptem a nosaltres tal com som ni acceptem els altres. És una mica així?
• I si tinguéssim més clar que cada persona és única i que, en el fons, no ens podem comparar amb ningú. No podem comparar un amic amb un altre, una parella que vam tenir amb l'actual, un fill amb un altre...
• Comparar és desacreditar?
• Mirar sempre de reüll l'altre, és un indicador de poca autoconfiança? De por o recel a expressar el que un és?
• És veritat que tot sovint quan comparem, comparem els resultats, però no els esforços o sacrificis que potser ha fet aquesta o aquella persona per assolir-los?
• Quan ens comparem amb un altre, sempre ens comparem amb el que imaginem de l'altra persona? Vist així, les comparacions són més ficcions nostres, que constatació de dades objectives?
• La comparació és, doncs, en realitat, una comparació entre jo i jo mateix, entre jo i les meves idealitzacions?
• Així, quan em comparo amb els altres, inevitablement em comparo i jutjo a mi mateix?
• L'enveja sempre ens trasllada al futur, impedint així poder i saber gaudir de més d'una cosa agradable que disposem en el present. Com ho veieu?
• I no seria possible emmirallar-nos en els altres, veure'ls com a models a imitar, sense experimentar el negativisme de l'enveja?
• Hauríem de potenciar més l'enveja sana, l'enveja que ens estimula a créixer i ser millors?