La buidor existencial. Aquells moments o temporades en què la vida no sembla tenir cap sentit

Jutjar si la vida val o no la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia.

Albert Camus, El mite de Sísif

* * *

Aquell que hagi sentit sempre no solament el desig de viure, sinó també el de portar una vida digna d'un ésser humà, haurà d'admetre que qualsevol ésser humà que mereixi dit nom no s'hauria d'acontentar amb el simple fet d'estar i permanèixer viu. Una existència així s'assembla més al fet de vegetar, i així s'hauria d'anomenar.

Quan el desig, la lluita per trobar un objectiu en la vida i un contingut existencial, no es pot satisfer, llavors això no solament es manifesta en l'àmbit dels sentiments, és a dir, en el sentiment de monotonia i buidor, sinó que també produeix efectes negatius en el cos. Així, per exemple, sabem que les persones que es jubilen i que no tenen una activitat substitutiva d'igual valor psíquic que la seva professió, tard o d'hora acostumen a emmalaltir.

Contràriament, la consciència de tenir una missió concreta i personal no solament manté psíquicament i intel.lectual les persones grans, sinó que les preserva de malalties. El fet de ser útil té una gran importància psicològica. En la meva opinió, el valor d'estar enfeinat rau a deixar en la persona gran el sentiment de tenir un sentit malgrat la seva edat.

El que és important no és que hom sigui jove o vell; allò que és decisiu és la qüestió de si el seu temps i la seva consciència tenen un objectiu, al qual aquesta persona es lliura, i si ella mateixa té la sensació, a pesar de la seva edat, de viure una existència valuosa i digna de ser viscuda; ras i curt, si és capaç de realitzar-se interiorment, tingui l'edat que tingui.

Frankl, Viktor E., La psicoterapia al alcance de todos

* * *

La nostra capacitat d’afrontar les coses i la nostra resistència personal es posa a prova en les situacions més difícils de la vida. És llavors quan la llibertat d’escollir la nostra actitud adquireix rellevància. Per fer un bon ús d’aquesta llibertat, això no obstant, hem de ser capaços de veure qualsevol situació des de diferents posicions estratègiques. Hem de saber qui som i ser prou flexibles i valents com per fer un canvi quan calgui, encara que això signifiqui allunyar-se del que s’espera de nosaltres o del que es considera.

Alex Pattakos: En busca del sentido.

Algunes preguntes mancades de sentit:

• Quan parlem de buidor o de buit existencial, ens estem referint, en el fons, a una existència buida?
• Teniu la impressió que vivim temps proclius a la buidor?
• L'actual estil de vida us sembla que afavoreix i incrementa aquesta buidor?
• Preguntar sobre si la vida té o no sentit, us sembla una pregunta del tot ben formulada?
• Per a Viktor E. Frankl preguntar d'una forma obsessiva sobre el sentit o no sentit de la vida és una pregunta mal formulada (sense sentit) que només ens portarà a respostes errònies. Capficar-nos i hiperreflexionar sobre si la vida té sentit i sobre si val la pena o no de ser viscuda, ens empresona i ens bloqueja en una mena d'espiral d'angoixa i de buidor que cada cop es retroalimenta més. La pregunta no és, segons ell, què esperem de la vida, sinó què espera la vida de nosaltres, què ens està demanant a cada moment. Quina cosa o quines coses ens requereix que nosaltres i només nosaltres podem satisfer. Perquè si som capaços de descobrir alguna de les missions que la vida ens ha encarregat, ens oblidarem de la pregunta, ens llancarem a l'acció, i de retruc ens adonarem que la nostra acció, el nostre esforç, el nostre sacrifici, té sentit i justifica plenament la nostra existència, la nostra vida. Només quan som capaços de descobrir alguna cosa que ens permet autotranscendir-nos, sortir de nosaltres mateixos i del nostre egoisme, només llavors ens retrobem realment. Ens retrobem, però, satisfets: amerats de sentit i de ganes de viure. Què en penseu de tot plegat?
• Amb tot, segons Frankl, allò que dóna sentit a la vida de les persones correspon sempre al seu jo moral, a la part més noble i generosa de l'ésser humà. I sempre sempre, totes les coses capaces d'atorgar sentit a una existència es conjuguen amb el verb estimar . Estimar algú, estimar alguna cosa per la cosa mateixa, no pel que podem aconseguir a través d'ella. Les accions o activitats que donen sentit són autosuficients, són fins per elles mateixes, no són mai mitjans. Com ho veieu?
• El buit existencial demana, doncs, acció, metes, objectius pels quals esforçar-se i lluitar?
• Així, doncs, la felicitat, la nostra felicitat, la de cadascú, no s'aconsegueix, com prediquen la majoria de psicologies, quan retrobem l'equilibri, l'homeostasi, de les tensions que ens aclaparen?
• Perquè potser hauria de quedar ben clar que no som només animals, necessitem alguna cosa més. O no? Quan tenim les necessitats psicofísiques cobertes, ens manca encara la satisfacció de la nostra part fonamental: l'esperit. I aquest només resta satisfet quan l'home surt d'ell mateix, quan deixa d'autocontemplar-se satisfet, quan deixa de mirar-se el melic, quan no es dóna per satisfet, quan es tensió vers algú o alguna cosa que manca i que només ell pot proporcionar. Quan descobreix que encara resta una feina que només ell pot complir. És més o menys així?
  
• Us sembla que per això mateix, a l'home contemporani occidental, tancat egoistament en ell mateix i només preocupat per satisfer les seves falses necessitats, l'amenaça del nihilisme, de la buidor, de l'absurd de l'existència cada cop l'amenaçarà més i més?
• Cal sempre un objectiu que ens mogui i que ens faci sortir de la nostra confortable closca de caragol?
• Cal sempre una certa tensió, un cert malestar, per trobar el veritable benestar?
  
• Pot haver-hi, doncs, autorealització sense autotrascendir-nos?
• Si l'home no surt d'ell mateix, i es llença cap algun objectiu que la vida li reclama,pot arribar a retrobar-se (ell mateix)?
• És una bona estratègia intentar trobar un sentit a la vida, tancant-me en mi mateix, tancant les portes a la vida?
• Decidim, elegim, triem massa per imitació i, massa poc, per reflexió i per pròpia voluntat el nostre estil de vida i, de retruc, el nostre projecte vital? I quan la tria no coincideix amb les demandes del que podríem anomenar el nostre jo interior, com ens sentim?
• Com és que sabem diferenciar perfectament entre bons i mals hàbits de vida, i no canviem quan caldria fer-ho? Per què ens fa tanta mandra replantejar-nos les coses amb contundència? Potser perquè l'equivocat estil de vida que portem encara no ens fa prou mal? Cal una pressió dolorosa forta, gairebé irresistible, perquè reaccionem? Cal haver tocat fons?
• Així, doncs, trobar o no sentit a la vida és responsabilitat meva? Sóc jo qui dóna o deixa de donar sentit a la vida?
  
• Té raó, per tant, Sartre quan diu: la vida a priori no té sentit. Abans de viure la vida no és res. Ens correspon a nosaltres donar-li un sentit?
  
• I si això és així, com és que tot sovint sentim la necessitat de trobar alguna cosa, més enllà de mi mateix, més enllà de la meva subjectivitat, que em garanteixi i que em justifiqui la meva tria?
  
• Per què continuem exigint que la VIDA, per si mateixa, tingui sentit?
• Per què continuem esperant que des d'algun lloc o des d'algú ens arribi una mena de sentit precuinat de la VIDA?
  
• Per què ens tempta tant poder eludir la nostra irreductible i inalienable responsabilitat?
• Creieu que ser capaços d'experimentar el buit dins de nosaltres mateixos i no abocar-nos a la depressió és un dels passos necessaris per desenvolupar-nos com a éssers humans i per madurar com a persones?
• Perquè quan vivim moments realment dolorosos i de sofriment recórrer a allò que dia a dia, per activa i per passiva, maxaconament, sobretot a través de la publicitat i dels media, se'ns proclama com a ideals de felicitat, funciona?
  
• Com és que, només en moments així, deixem d'escoltar les habituals estupideses ambientals, i procurem sintonitzar amb nosaltres mateixos, amb la nostra desatesa veu interior?
• Podríem dir que el buit existencial és el dolor de la vida no viscuda, és el dolor que experimenta una persona quan sent que no està vivint la seva vida?
• La pretensió, de vegades l'obsessió, per voler o intentar controlar la nostra vida, incrementa la sensació de buit?
• Segons Hawking, a mesura que entenem més l'univers ens adonem que no té cap sentit, si entenem per sentit que pretèn alguna cosa, que té una direcció, alguna finalitat, algun per a què. Com ho veieu?
• El buit existencial us sembla que és sobretot alguna cosa pensable o sobretot una cosa sentida, experimentada, que fa patir?
• Tothom amb un mínim de sensibilitat ha tingut moments de buidor, de manca de sentit, d'absurd de la seva existència?
• En qualsevol procés de canvi, de creixement, de pèrdua de la comoditat i seguretat habituals, ens pot visitar aquesta sensació de buit, si més no en els primers moments?
  
• Per als existencialistes francesos, el buit existencial, el no-res, no és tant un obstacle a superar, sinó que forma part ineludible de la condició humana, i així ho hem d'entendre i acceptar. Hi esteu d'acord?
• Els guionistes de la nostra han perdut credibilitat. Davant d'això, ens cal inventar i escriure el nostre propi guió de vida? I aquesta possibilitat, aquesta meravellosa possibilitat, ens fa molta i molta por? Ens pesa massa?
• El tot de la Naturalesa, el curs de la Història o un Déu transcendent són bons companys de viatge per evitar el buit existencial? Sense cap d'ells la tria del nostre projecte de vida ens causa massa vertigen?
• Necessitem sentir-nos connectats amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos?
  
• Viure amb autenticitat, procurar estar connectats i escoltar el nostre jo autèntic, i fer de la nostra vida un projecte personal, pot ser un bon antídot contra la buidor existencial?
• Pensar, sentir i actuar en la mateixa direcció pot ser també una bona estratègia?
• Eduquem els nens, fent-los forts per poder afrontar els inevitables moments de manca de sentit de la vida? Quin coi d'educació estem trametent?
• Cal sentir-nos completament buits algun cop a la vida però donar-nos l'oportunitat de reomplir-nos de coses realment valuoses?
• Té sentit medicalitzar la manca de sentit vital?
• Acceptar aquest buit, la possibilitat d'aquest buit, és gairebé una condició indispensable per madurar com a persones? Viure el buit, i malgrat tot, continuar, tirar endavant, ens fa més forts i millors?
• En aquest sentit, el buit és una cosa a superar (és realment superable?) o a afrontar?
• Podem viure de manera autèntica sense afrontar amb tota la radicalitat que calgui la nostra irreversible condició humana? Podem viure intentant permanentment defugir o fugir del buit?
• I si al capdavall resultés que l'únic sentit que té la vida és justament permete'ns plantejar-nos i qüestionar-nos el seu sentit?...
• I si al capdavall resultés que l'únic sentit de la vida és permetre muntar un cafè filosòfic al Vendrell sobre el sentit de la vida?...