Té mala premsa la tristesa?

Una sana maduració personal no passa per eliminar el sentiment de tristesa, sinó per aprendre-la a detectar i a tractar adequadament. Acomiadar la tristesa sense que s'instal.li en nosaltres eternament és fer el camí de l'acceptació, que no és el de la resignació, és acollida cordial de la condició humana.

Francesc Torralba

* * *

Moltes persones es treuen les flors marcides de la tristesa mitjançant l'entreteniment: la lectura, l'esport, el cinema, trencaclosques, el son, somiar desperts... Les distraccions més eficaces són les que poden canviar el nostre estat d'ànim. Tambés són antídots contra la tristesa donar-se ànims a un mateix amb regals i plaers sensorials com prendre un bany d'aigua calenta, gaudir dels menjars preferits, escoltar música, fer una activitat que ens pugui proporcionar un petit triomf, ajudar els altres, intentar veure les coses des d'una òptica diferent...

Daniel Goleman

* * *

Estàs trist? Busca una altra persona trista i consola-la: trobaràs l'alegria.

Rabindranath Tagore

* * *

He decidit ser feliç perquè és bo per a la salut

Voltaire

* * *

La tristesa és un mur entre dos jardins

Kahlil Gibral

* * *

En un reino encantado donde los hombres nunca pueden llegar, o quizás donde los hombres transitan eternamente sin darse cuenta...
En un reino mágico, donde las cosas no tangibles, se vuelven concretas...
Había una vez... un estanque maravilloso.
Era una laguna de agua cristalina y pura donde nadaban peces de todos los colores existentes y donde todas las tonalidades del verde se reflejaban permanentemente...
Hasta ese estanque mágico y transparente se acercaron a bañarse haciéndose mutua compañía, la tristeza y la furia.
Las dos se quitaron sus vestimentas y desnudas las dos entraron al estanque.
La furia, apurada (como siempre está la furia), urgida -sin saber por qué- se baño rápidamente y mas rápidamente aun, salió del agua...
Pero la furia es ciega, o por lo menos no distingue claramente la realidad, así que, desnuda y apurada, se puso, al salir, la primera ropa que encontró...
Y sucedió que esa ropa no era la suya, sino la de la tristeza...
Y así vestida de tristeza, la furia se fue.
Muy calma, y muy serena, dispuesta como siempre a quedarse en el lugar donde está, la tristeza terminó su baño y sin ningún apuro (o mejor dicho, sin conciencia del paso del tiempo), con pereza y lentamente, salió del estanque.
En la orilla se encontró con que su ropa ya no estaba.
Como todos sabemos, si hay algo que a la tristeza no le gusta es quedar al desnudo, así que se puso la única ropa que había junto al estanque, la ropa de la furia.
Cuentan que desde entonces, muchas veces uno se encuentra con la furia, ciega, cruel, terrible y enfadada, pero si nos damos el tiempo de mirar bien, encontramos que esta furia que vemos es sólo un disfraz, y que detrás del disfraz de la furia, en realidad... está escondida la tristeza.

Jorge Bucay, La tristeza y la furia

* * *

És ben cert que la pau existeix, però no una pau que visqui dins nostre per sempre més. L'única pau que hi ha és aquella que es conquereix lliurant continus combats i que s'ha de reconquerir cada dia.

Hermann Hesse

* * *

Los dolores y alegrías existenciales y los dolores y alegrías esenciales son cualitativamente diferentes. [...] Así, el dolor existencial se solventa multiplicando nuestro haber: aumentando nuestras posesiones materiales, ejercitando nuestras facultades y habilidades, multiplicando nuestras tenencias intelectuales, recibiendo el afecto del exterior, adquiriendo reconocimiento social, etc. El dolor esencial, por el contrario, no se solventa con nada que se puede tener. En ocasiones, puesto que este dolor se traduce psicológicamente en una sensación de vacío, lo malinterpretamos: creemos que se trata de un vacío relacionado con la necesidad de cosas, experiencias, logros, etc. Pero ninguna cosa, persona, situación, experiencia o logro puede llenarlo, porque se trata de un vacío de nosotros mismos. [...] El vacío esencial, por el contrario, sólo se supera cuando abandonamos el impulso por tener (...) y dejamos a las cosas, a las personas y a las situaciones ser lo que son, sin esperar que sean de ningún modo particular, sin buscar en ellas ningún provecho o beneficio personal. También cuando nos permitimos sencillamente ser y abandonamos nuestra ansiedad por lograr, por tener que llegar a ser esto o lo otro.

Mónica Cavallé, La sabiduría recobrada

Reflexionem:

• S'ha dit que la tristesa és la crosta que amb el temps formen les llàgrimes no vessades i  dipositades en el cor, i que aquesta crosta tot sovint ens paralitza. Què en penseu?
• Si això és així, vol dir que és important donar-nos permís i donar-ne també als altres per poder expressar la tristesa?
• La tristesa és una emoció primària i necessària que portem en el nostre equipatge vital, i que ens aporta informació. Hauríem d'aprendre a saber escoltar la tristesa. Acostuma a ser un bon indicador de com ens van les coses, del nivell de satisfacció de la nostra vida?
• La tristesa ens hauria de fer aturar-nos, pensar i reflexionar?
• La tristesa, doncs, ens aporta molta informació valuosa sobre la nostra vida i les nostres relacions?
• Si la sabem escoltar, ens pot ajudar a anar passant la nostra itv vital?
• La tristesa, en la mesura que ens atura, que ens provoca una pausa en el brogit diari, ens facilita també una pausa per a la reflexió? Ens obliga a fer un balanç de la nostra vida?
• Podríem considerar-la també com una mena de recordatori de la nostra irreversible condició humana?
• La tristesa és uniforme o, com la vida mateixa, naix, creix i mor?
• Si la tristesa és una emoció bàsica, i forma part del nostre equipatge emocional, per què ens resulta tot sovint tan estranya?
• Sempre que estem o ens sentim tristos la tenim identificada la tristesa, el motiu?
• I quan no?
• Tenim dret a estar tristos?
• Tenim dret a sentir el que sentim?
• Ens hauríem de permetre sentir el que sentim?
• Els triem els sentiments, o apareixen?
• És possible estar sempre en un estat de permanent felicitat?
• La cultura actual tendeix a amagar el dolor, la mort... la tristesa?
• En aquesta atmosfera, pot ser que hi hagi persones que a més d'estar tristes se sentin culpables per estar-ne?
• Intentar viure el sentiments, acceptar-los, és la millor manera d'aconseguir que no es arrosseguin? És la millor manera de gestionar-los, de poder-los canalitzar?
• Ser capaç d'observar i ser conscient del que sentim és una bona estratègia?
• Actuant així, aconseguim convertir els sentiments, fins i tot el sentiment de tristesa, en els nostres aliats?
• Actuant així, els sentiments ens poden donar una informació molt valuosa sobre la nostra vida que, tot sovint, el pensament no ens pot donar?
• Què us fa pensar aquest habitual somriure forçat dels americans? I dels polítics en general?
• Amb tot, els francesos van posar de moda la tristesa, gairebé l'obligació d'estar tristos. O no? Després de la segona guerra mundial, l'existencialisme va potenciar la tristesa, la nàusea, l'angoixa... com si la moda fóra estar tristos. Pensem en Sartre, Françoise Sagan i el seu Bon jour, tristesse...
• L'existencialisme ve a ser el reconeixement que estem ben perduts i no sabem cap on tirar, i amb el pensar no arribem enlloc, estem perduts... L'home ha perdut qualsevol punt on ancorar-se.
• Quina versió de la tristesa mana avui en dia, l'americana o la francesa?
• La tristesa podria ser una mena de davallada física com a conseqüència d'un estat mental?
• La tristesa ens provoca gairebé sempre una baixada del to vital?
• La pèrdua d'espiritualitat, de connexió amb alguna cosa més gran que un mateix, o de connexió amb el món interior d'un mateix, expliquen bona part de la tristesa o de les tristeses d'avui en dia?
• Estem com desconnectats del nostre origen i la filosofia i el pensament, per si sols, són incapaços de restablir aquesta connexió? Ens cal sumar-hi unes altres facultats?
• Diríem que en principi, tot i que pot tenir aspectes positius molt interessants, la tristesa és una emoció negativa perquè sempre parteix d'un dol, d'una pèrdua, d'una desil.lusió, d'un problema...? Per tal de veure-la sempre així ens han d'ensenyar a saber-la gestionar i a usar-la en benefici nostre?
• Als nostres nens se'ls educa en aquest sentit?
• Els preparem adequadament per poder afrontar i canalitzar les distintes emocions?
• Permetem als nens sentir el que senten?
• Els permetem expressar el que realment senten?
• Quan els pares diuen els seus fills petits o adolescents que els expressin el que realment senten, o més aviat el que volen sentir?
• Davant d'un nen trist o enrabiat, com acostumen a actuar els pares d'avui en dia?
• I davant d'un adolescent que està un dia o dos un pèl capficat i sense gaire ganes d'enraonar?
• No els estem trametent la idea que tot ha de ser perfecte, que tot ha de quadrar, que no és possible cap frustració?
• No els hauríem d'ensenyar que totes les emocions formen part de la nostra condició humana, i que totes tenen aspectes positius si les sabem gestionar?
• I sobretot, no els hauríem de donar l'oportunitat que, quan calgui, les puguin viure i experimentar?
• Teoritzar sobre les emocions i alhora privar-los de viure-les serveix d'alguna cosa?
• La tristesa en els nens només ens hauria de preocupar si va acompanyada d'altres símptomes, quan suposa un canvi dels seus patrons de comportament habituals? Hi esteu d'acord?
• Els pensaments obsessius, reiterats, afavoreixen que la tristesa s'instal.li més del que voldríem en les nostres vides?
• Els romàntics exaltaven la tristesa?
• Els fados parlen de la saudade... (melangia?)
• Podem arribar a recrear-nos en la melangia? Per què? Què ens dóna: un plaer morbós?
• En els nens, doncs, donar-los l'oportunitat de reconèixer la tristesa, el seu estat, la seva tristesa, i que la puguin comunicar lliurement, és un bon antídot?
• Ens eduquen o eduquem massa per a la comoditat? I per a la lluita, el compromís, el sofriment...?
• Una vida còmoda és una vida feliç?
• Una vida no lluitada és una vida feliç?
• Les coses difícils ens ajuden, però les fàcils també. Hi esteu d'acord?
• El problema de les coses fàcils és sobretot que, en no valorar-les com cal, les devaluem?
• Hauríem de ser capaços d'afrontar tant el dolor com el plaer? Diríem que avui en dia ens costa acceptar i afrontar el dolor? Hi ha hagut èpoques, però, en què allò difícil d'afrontar i de saber gaudir ha estat el plaer?
• Shakespeare: no hi ha nit que no vegi el dia.
• Quines estratègies us acostumen a funcionar més bé per gestionar adequadament la tristesa?
• Segons Rousseau, l'ànima resisteix millor els dolors aguts que la tristesa perllongada. Què en penseu?
• Pot ser que, de vegades fins i tot ens agradi la tristesa? Potser que amb un determinat estat de tristesa ens vingui també un estat de tranquil.litat, de pau?
• Podem usar la tristesa també per cridar l'atenció dels altres, perquè ens estimin més?
• La tristesa afavoreix la creativitat?
• És veritat el que diu Bucay que la tristesa acostuma a anar disfressada de malhumor i d'agressivitat? 
• I per què?
• Perquè preferim mostrar-nos agressius que tristos...?
• La tristesa sempre és l'altra cara de l'alegria o bé també és possible una zona neutra, indiferenciada i de mal pair?
• La tristesa aparentment immotivada és la que sap burxar més la ferida de la possible buidor de la nostra vida?
• Tenir una sèrie de creences massa idealitzades sobre el que és i hauria de ser la vida, afavoreix les probabilitats de topar-nos sovint amb estat de tristesa?
• Podem tenir totes les necessitats cobertes amb escreix i, amb tot, sentir-nos tristos?
• Podríem distingir, doncs, entre necessitats existencials (necessitats del fet d'estar en el món) i necessitats essencials (necessitats del ser)? Són les segones les que ens procuren una alegria essencial?
• Un tipus de vida inautèntic que no connecta ni respecta el nostre jo profund, la nostra essència més intima, és el millor camí cap a la infelicitat i la tristesa?
• Tancar-nos en nosaltres mateixos i estar sempre pendents de com ens trobem, de com ens sentim, és un bon camí per gestionar el que sentim?