Estem condemnats a mentir-nos i a mentir?

Per a eliminar la mentida hauríem d'eliminar el llenguatge, que és l'àmbit en què s'expressa.

Sant Agustí

* * *

En l'amor, la sinceritat a petites dosis és perillosa, a grans dosis és letal.

O. Wilde 

* * *

 La veritat no és més que una mentida que es creu vertadera.

O. Wilde

* * *

La mentida és la forma més simple d'autodefensa.

Susan Sontang

* * *

Qui tingui ulls per veure-hi i orelles per sentir-hi, es pot convèncer ell mateix que cap mortal no és capaç de guardar un secret. El que els llavis callen, ho diuen els dits o la cara.

Sigmund Freud

* * *

El que diu una mentida no s'adona de la feina que comporta, perquè després n'ha d'inventar mil més per tal d'aguantar la primera.

Alexander Pope

* * *

Erase una mujer que vivía disfrazada de mujer y un hombre que vivía disfrazado de hombre. Cuando se encontraron creyeron esta comedia y formaron pareja. El hombre falso y la mujer falsa haciendo esfuerzos tremendos alcanzaron una modorra que llamaron felicidad. El hombre y la mujer verdaderos nunca llegaron a conocerse.

Alejandro Jodorowsky

* * *

Jo mai no he pretès dir la veritat a ningú, en part perquè de res serveix, i en part perquè no la conec.

Fernando Pessoa

* * *

Quan el mentider sent com a vertadera la seva mentida, la transmet a l'oient activant-li les neurones espill, que la faran no solament creïble, sinó també emocionalment familiar.

Giorgio Nardone

Condemnats a mentir i a mentir-nos:

• Com és que heu vingut avui, aquí, en aquest cafè filosòfic? Doncs, segurament, perquè heu imaginat que podríeu passar una estona agradable. És a dir, heu construït l'autoengany que si veniu, estareu bé. Podem pensar, en conseqüència, que hi ha una realitat del cafè filosòfic neutra, objectiva i igual per a tothom? No. Perquè si tothom que s'ha assabentat que hi ha un cafè filosòfic, s'hagués construït aquest autoengany, ara, aquí, no hi cabríem. De manera que sempre, en tot moment estem filtrant, interpretant... construint la realitat que després patim o gaudim. Aquest acte de mentir-nos a nosaltres mateixos, d'autoenganyar-nos, ens pot portar efectes beneficiosos, facilitadors de la vida, de la nostra vida o perjudicials. Ara, el que està clar és són absolutament inevitables.
• Sempre actuem i ens comportem com si allò que anomenem realitat fos d'una determinada manera. I aquests com si produeixen, certament, efectes reals en les nostres vides. Fins i tot quan els fem servir només com a estratègia més o menys calculada i oportunista i sense, d'entrada, creure'ns-els (Pascal, cas dels paranoics...)
• Així, doncs, els autoenganys són inevitables. No són deliberats ni conscients, però els vivim com si fossin visions absolutament reals i objectives, els vivim com la Veritat. Des d'aquesta perspectiva, us sembla que allò més sensat seria aprendre a mentir-nos i autoenganyar-nos d'una manera com més funcional millor?

• Recordo que, de petit, quan ens feien confessar amb el capellà de torn, un dels meus pecats clàssics i reincidents era he dit mentides. I recordo també com, just en acabar de confessar-me, en sortir al carrer i retrobar-me amb els meus amics, passaven ben pocs segons abans que, sense adonar-me'n, no digués una o altra mentida. Això em feia sentir fatal: un nen molt dolent, condemnat irremeiablement al foc etern de l'infern. Amb els anys vaig anar assumint que la mentida forma part substancial de la vida i que, fins i tot, ens ajuda a viure. Com ho veieu?
• Quins dos autoenganys ens diem quan decidim unir-nos afectivament amb una altra persona?
• Quan ens enamorem, no acostumem a sobrevalorar les virtuts de la persona a qui estimem?
• Quan es produeix el desamor, diem  és que ja no és ell/ella. I potser sí que és així, però potser som nosaltres qui li hem arrabassat les qualitats que els nostres autoenganys amorosos li havien atribuït. Què en penseu?
• És possible mantenir una relació de parella sense mentir? Cal dir-ho tot?
• En el món de la parella, també hi ha un acord tàcit sobre el que es diu i el que no. I, en bona part, d'això depèn l'estabilitat de la parella. Cal l'expressió sincera de les emocions i sentiments, però també l'omissió de fantasies incòmodes i pertorbadores que, a la millor, l'altre no suportaria. És així?
• I l'amor dels pares als fills que, tot sovint els fa cecs als seus defectes, i que fins i tot els porta a defensar-los en situacions indefensables? 
• El mentir també té una funció educativa. Quants cops hem mentit els nostres fills? El xumet, substitut del pit de la mare, no és ja una gran mentida? I les històries que ens inventem per tal que deixin el xumet, perquè mengin no sé quins aliments saludables, perquè vagin a dormir...?
• I l'experiment de Rosenthal, l'anomenat efecte Pigmalió? Creure en les capacitats d'algú genera un autoengany, que acaba convertint el que només era una creença en una realitat.
• I el mentir terapèutic: l'efecte placebo?
• Com és que molts metges són tan poc convincents i persuasius en els seus actes comunicatius amb els pacients?
• I el poder terapèutic dels rituals religiosos d'oració?
• I la religió?
• En l'exercici de professions que donen suport a la gent, la regla bàsica és ajudar i per això, d'entrada, mai no desqualificar la perspectiva, l'autoengany del que pateix. Després, l'induirem a canviar, però només ho aconseguirem si prèviament hem acceptat la seva perspectiva com si fos correcta i vertadera. Aquesta manera d'actuar és extrapolable a la majoria d'interaccions socials en què pretenem ajudar canviant la perspectiva disfuncional de qui sol.licita el nostre ajut. Us sembla, doncs, que el consol i el suport psicològic (humà, en definitiva) requereix, si més no al principi, un mentir benèvol?
• I el perillós autoengany consistent a creure que si controlem al màxim les variables de la nostra existència viurem més tranquils i farem desaparèixer la incertesa? No és ben bé, a l'inrevés? Com més cerquem una cosa inexistent, la certesa absoluta, més insegurs ens sentim i més incerta i trasbalsadora apareix la nostra existència?
• Per definir la mentida no solament hem de tenir en compte el mentider sinó també el destinatari de la mentida. Així, hi ha mentida quan el destinatari ha demanat no ser enganyat i quan el que la diu no avisa de la seva intenció de mentir.
• Anem aprenent a mentir per protegir-nos i/o també per no ferir els altres?
• Hi ha diverses formes de mentir: negació, omissió censura, desinformació. La combinació de les tres primeres genera hipocresia o un cínic distanciament d'alguna cosa de la que, en realitat, som responsables. La desinformació consisteix a intentar fer creïble allò fals. En mans de qui estan els distints mass media?
• Una mentida ben construïda té més números de ser creguda que un fet vertader però sorprenent.
• La versemblança és una bona eina per fer creïble la falsedat. Una mentida ben contada pot semblar-nos més creïble que el veritable relat dels fets? La ficció versemblant té un impacte persuasiu més gran i eficaç que el relat històric. És així?
• Potser perquè la nostra ment cerca més la coherència que la veritat? Tendeix més a reconèixer que a conèixer i descobrir?
• Una veritat que no respecti la coherència, la congruència i la no contradicció, és més difícil de creure i acceptar que una mentida (versemblant) que ho respecti?
• Per mentir amb eficàcia cal narrar històries que barregin allò vertader i allò fals. Així, la veritat contagia la falsedat fent-la creïble.  No ho fan molt això tant la publicitat com alguns programes televisius?
• Ho podeu comprovar contant una història construïda així als vostres amics i us adonareu què fàcil que és convèncer-los que és vertadera. I això passa perquè la nostra ment associa les informacions, i si concorden dins del relat, de la trama narrativa, les dóna per bones. Un relat incoherent, per contra, encara que sigui vertader, no s'accepta fàcilment. 
• Avui en dia, la forma de mentir de molts mitjans és saturant-nos d'informacions verídiques però intranscendents per tal de tapar i bloquejar la informació de qüestions realment importants.
• Som més sincers, més autèntics i més espontanis quan som petits?  Als petits, se'ls nota molt quan menteixen? Hi ha, doncs, un aprenentatge del mentir?
• A banda de considerar la mentida des del punt de vista moral, cal tenir també en compte els possibles efectes beneficiosos que, de vegades, té el fet de mentir? O, cal condemnar sempre, siguin quines siguin les circumstàncies i els contextos, la mentida?
• Allò que està bé o malament es pot decidir amb independència del context i de les finalitats? Si l'objectiu és noble i benèvol, la mentida pot ser considerada ètica. Hi esteu d'acord?
• Acostumem a ser comprensius amb els qui ens menteixen? 
• Si del fet de dir la veritat se'n poden derivar greus conseqüències, és millor ocultar part de la veritat?
• Més que de les mentides en si, ens hauríem de penedir del possible mal que amb elles hem ocasionat?
• Si dic bon dia a una persona que no em cau bé, i ho faig per crear un millor ambient, és una mentida reprovable?
• I les mentides pietoses?
• Si dic una mentida pietosa a algú, en el fons no li estic transmetent el missatge que no és prou fort, que no serà capaç, per afrontar aquest entrebanc de la vida? No és, en el fons, una falta de respecte cap a la persona en qüestió? Qui som nosaltres per decidir la capacitat de lluita, de resistència i de superació d'un altre?
• En principi una mentida pietosa no està justificada ni tan sols quan es fa per compassió i/o per misericòrdia. Potser fóra millor, però, parlar, diu Francesc Torralba, de veritat suportable. I llavors, és clar, podem suportar totes les veritats o tota la veritat de cop? Evidentment, no. Però si se'ns dóna temps i se'ns diu d'una determinada manera, la podem o les podem acabar per digerir. Hi esteu d'acord?
• Un pacient té dret a estar informat. També a no voler estar informat?
• I com ho descobrim això? Potser a través del que ens pregunta i de com ho pregunta? La retòrica de la pregunta, oi que no em moriré, doctor? predisposa una resposta distinta a em moriré, oi doctor?
• Potser el voler no saber, l'ajuda més a afrontar la seva vida?
  
• En la vida quotidiana, les petites mentides ajuden la convivència?
• Acompanyar un malalt vol dir acompanyar-lo, i no fer un pas endavant si el pacient no ho ha demanat. Si fa, però, una pregunta directa, sí que cal respondre-li perquè hi té dret. Com ho veieu?
• Pot ser que ens acabem creient les nostres pròpies mentides i acabem vivint en un món falsejat?
• Per què creieu que molts fills menteixen els pares? De què depèn, només dels fill? O sobretot, de com acostumen a reaccionar els pares davant segons quins comentaris o situacions dels fills? Pot ser que moltes mentides dels fills als pares són per protegir-los, perquè els veuen dèbils per digerir i assimilar segons què?
• Què fa que hi hagi persones amb molta facilitat per a la mentida i d'altres que els costi tant?
• Una persona que menteix sistemàticament és que té poca autoconfiança? És un intent també de fugir de la responsabilitat? 
• Com més parlem, més ens veiem obligats a mentir?
• Com que vivim en la societat de l'exhibició, tot sovint ens veiem obligats a mostrar-nos distints del que som i a mostrar virtuts i capacitats que no tenim. Qui porta una vida mediocre, amb dificultats per arribar a final de mes i amb una autoestima molt baixa, pot tendir a mentir per tal de ser acceptat. Així, de vegades la mentida és una forma de supervivència: no vull quedar desmanegat. És clar que això no ho justifica, però potser sí que ho explica, ni que sigui una mica. Què us sembla?
• Seria l'explicació del camaleó: en funció del lloc, assumeixo un color o un altre.
• Internet és com intentar viure una segona vida? És un territori molt adobat per a la impostura?
• Què fer quan notem que l'altre ens està mentint de manera descarada? Potser, en lloc de dir-li: menteixes, dir-li: la meva visió (o, tal com ho ho vaig viure jo) és diferent de la teva?
• A vegades, o molt sovint, amb la nostra actitud dificultem molt, posem molts obstacles als altres perquè ens diguin la veritat?
• Amb el mòbil: estic arribant!, i potser tardo més de mitja hora. Uf, no hi manera, definitivament: enganxats a la mentida...