Per què tenim tanta por a prendre decisions?

Són les teories les que determinen les observacions.

Einstein

* * *

La realitat és fruit del llenguatge que fem servir per descriure-la.

Wittgenstein

* * *

Encara que no sempre fem el que volem, continuem sent responsables del que som.

Jean-Paul Sartre

* * *

La ment intuïtiva és un regal sagrat, i la ment racional, un fidel servent.

A. Einstein

* * *

Casa't i te'n penediràs, no et casis i també te'n penediràs; casar-se o no casar-se, te'n penediràs  de totes maneres; et casis  o no et casis, ho lamentaràs. Riute'n de les absurditats del món i te'n penediràs; plora per les absurditats del món i te'n penediràs; riguis o ploris te'n penediràs igualment; tant si te'n rius o bé ploris ho lamentaràs de totes maneres. Confia en una noia i te'n penediràs; no hi confiïs i te'n penediràs igualment; tant si li dónes com si no li dónes confiança ho lamentaràs. Penja't i te'n penediràs; no et pengis i te'n penediràs; et pengis o no et pengis, ho lamentaràs; tant si et penges com si no ho fas, ho lamentaràs de totes maneres.

S. Kierkegaard

* * *

La vida és tota una sèrie de problemes que cal resoldre. [...] Com més grans siguin les competències adquirides, més complexos seran els problemes als que cal trobar solució.

Karl Popper 

* * *

Davant de certes pors els arguments de la raó resulten tan ineficaços com els subterfugis de l'esperança.

E. Cioran 

* * *

Abans d'esforçar-nos a cercar les respostes s'ha de valorar la correcció de les preguntes.

I. Kant 

* * *

Els homes, davant la incertesa, tot sovint donen per vertadera una realitat que saben falsa, després, actuant en virtut d'aquesta, es convencen de la seva efectiva veracitat.

F. Nietzsche, La Gaia Ciència

Engeguem la maquina de pensar. Màquina de dubtar?

La por a decidir afecta, en gradacions distintes, tothom: homes i dones, rics i pobres, intel.ligents i menys dotats. A mesura que hem anat tenint la sensació de control sobre la natura i sobre els distints esdeveniments de la nostra vida, hem anat construint una realitat cada cop més complexa en què haver de prendre decisions s'esdevé cada cop més complicat.

Així, i paradoxalment, com més poder operatiu tenim -o creiem tenir- sobre la realitat, més complicats es tornen els nostres dilemes, trilemes, quadrilemes... En augmentar les nostres opcions, les nostres possibilitats d'elecció, la nostra responsabilitat també ha augmentat. I s'ha produït la paradoxa que com més opcions a triar tenim, com més llibertat, més bloqueig, més dubtes, més col.lapse. 

A tot això, s'hi afegeix també el fet que els models familiars i socials protectors, cada cop més majoritaris, afavoreixen la delegació i no l'assumpció de responsabilitats. Resulta més còmode delegar responsabilitats individuals en els altres. Sí, certament, d'entrada és molt més còmode. A la llarga, però, ens va incapacitant a prendre aquelles decisions que són imprescindibles per a la construcció d'una vida mínimament funcional. 

• Per tal de ser capaços de prendre decisions importants primer hem de ser capaços de gestionar les distintes emocions associades a les decisions, sobretot la por, i després, estar en possessió de les capacitats i competències necessàries per executar-les. És així? O a l'inrevés?
• Dit d'una altra manera, què us sembla més primordial: disposar de les competències i capacitats per tal d'executar el que requereix una decisió, o saber gestionar la por que comporta l'execució? La por a parlar en públic, posem per cas, se soluciona únicament capacitant-lo i dotant-lo d'eines i recursos? Creieu que serà capaç d'aplicar aquests nous recursos si encara està bloquejat per la por?
• Qui pateix i té més por (ansietat) davant dels exàmens: l'alumne que ha estudiat més o el que ni s'ho ha mirat?
• Sartre deia que estem condemnats a ser lliures. La vida ens obliga contínuament a elegir i a prendre decisions. Ens obliga a exercir la llibertat. Què ens passa quan, sistemàticament, i sempre que ens ho podem permetre, renunciem a elegir?
• Amb les nostres decisions anem construint i ens fem responsables, doncs, de la nostra existència. Així les coses, és comprensible que apareguin les por a l'hora de triar entre distintes opcions?
• Distintes formes adoptades per la por a decidir:
• La por a equivocar-nos. És segurament la por més recurrent i que està en la base de totes les formes de por. I com més crucial és la decisió a prendre, més vacil.lació, fins i tot, bloqueig i paràlisi. Però, què en penseu, la por a equivocar-nos depèn de la situació objectiva, de la realitat, sobre la que hem de decidir, o més aviat de com la percebem?
• La por a no estar a l'alçada. És com si tinguéssim una mena de perseguidor interior, una veu interior que ens fa dubtar de les nostres capacitats. És una lluita contra nosaltres mateixos. Tot sovint, com que confio tan poc amb mi mateix, intento convèncer-me que sóc capaç i ho faig d'una manera tan espectacular que genero en els altres unes expectatives més grans que alhora incrementen la meva responsabilitat. Les persones que tenen por a no estar a l'alçada, no s'atribueixen els èxits com a resultat dels seus mèrits, sinó com a producte de la sort. Així, d'alguna manera, sempre perden. Com ho veieu?
• La por a exposar-se (al judici i a la valoració dels altres). Situacions de parlar en públic, i en general, quan prenem decisions i les hem de comunicar-les als altres. Què en penseu?
• La por a no tenir el control o a perdre'l. La por a no tenir el control o a perdre'l ens obliga a cercar la seguretat abans d'emprendre qualsevol acció. I, és clar, com que no és possible obtenir una seguretat absoluta sobre res, com més la cerquem, més insegurs ens sentim, i per tant, més bloquejats a l'hora de decidir-nos. Penseu que, abans de qualsevol acció, podem estar absolutament segurs, al cent per cent, d'alguna cosa? 
• La por a la impopularitat, a no caure bé a la gent. Paradoxalment, com més intentem caure bé a tothom, menys ho aconseguirem, menys atractius per als altres resultarem. És veritat que, enduts per aquesta por, a vegades ens costa saber dir no.
• Vist tot això, podem concloure que, en realitat, tots construïm la realitat que després gaudirem o patirem? 
• Així, des del punt de vista perceptiu, hi ha sobretot tres modalitats perceptives disfuncionals: la del que vol o intenta controlar-ho tot, la del que evita i retarda infínitament les seves responsabilitats delegant-les en els altres, i la del que tracta de defensar-se culpant o pensant sempre que són els altres els que el volen perjudicar.
• La por a decidir pot generar un estat d'ansietat més elevat que el del nostre llindar habitual tolerable. Llavors, què penseu, si tractem l'ansietat, ja ho hem solucionat tot? O el que cal és modificar la nostra percepció disfuncional de les distintes situacions ansiògenes? 
• És el mateix estar angoixat que estar ansiós?
• Una persona ansiosa té por davant d'esdeveniments que no s'han produït o d'accions que encara no ha realitzat. Una persona angoixada, per contra, té la certesa que les coses aniran a pitjor sense possibilitat d'intervenir-hi. Se sent com un condemnat sense escapatòria possible. Prengui la decisió que prengui, està convençut que no hi ha solució. Moltes persones amb aquesta percepció de la realitat, per intentar no patir, opten per la renuncia i acostumen a caure en una fase depressiva. És això?
• Hi ha decisions i decisions. N'hi ha, efectivament, de més crucials i transcendentals que unes altres. Amb tot, el grau de malestar que podem experimentar a l'hora de prendre una decisió no és directament proporcional a la importància de la decisió, tal com podríem pensar, sinó a com la persona viu i percep l'obligació que té de decidir. Hi esteu d'acord?
• Sembla que, un cop més, hem de donar la raó al vell Epictet quan deia que el que determina les nostres reaccions no són les coses o situacions en si, sinó com les percebem. Potser les nostres pors ens fan engrandir els perills, potser la nostra baixa autoestima ens fot fer sentir incapaços de superar fins i tot obstacles ben petits. És així?
• En siguem o no conscients, a l'hora de decidir tenim tendència a sobrevalorar o infravalorar les distintes circumstàncies, i és, justament això el que complica més la feina de decidir. 
• Les persones ens podem trobar i veure afectades per diferents modes d'incapacitat: incapacitat per trobar la solució davant d'una determinada dificultat o problema, dificultat per aplicar la solució, dificultat per continuar mantenint la solució adoptada i dificultat per gestionar-ne els efectes. Quina incapacitat creieu que és la més habitual?
• L'indubtable avantatge que suposa disposar de moltes opcions pot convertir una decisió banal en una de crucial, tal com passa com quan hem de triar un jersei, la destinació d'unes vacances o el restaurant on portar a algú que ens importa. És així?
• L'home actual no solament entra en crisi quan s'enfronta a eleccions que provocaran profunds canvis en la seva vida, sinó fins i tot, tot sovint, quan s'enfronta a decisions força menys determinants. I és que el fet d'haver d'estar constantment ocupats decidint collonades ens distrau i ens resta capacitat per reflexionar amb atenció sobre les més importants. Com ho veieu?
• Us sembla que allò que realment converteix en difícil una elecció no és tant l'elecció en si, sinó la consciència dels seus efectes? Perquè de vegades no resulta complicat ni emocionalment compromès saber quina és la decisió adequada, però sí dur-la a terme perquè al costat dels avantatges també comportarà alguns efectes indesitjats. Pensem, posem per cas, en algú que dubta a acceptar un ascens laboral perquè, juntament amb els avantatges hi va implícit un horari més carregat i haver de viure lluny de casa. 
• Encara que saber decidir implica saber gestionar alhora pensaments, accions i emocions, allò més important i que ajuda més a una persona amb dificultats per prendre decisions, és ajudar-la abans que res a saber gestionar les seves pors. Perquè si no, podem formar persones i professionals hàbils i competents, però incapaços. Ho veieu així?
• És veritat que, al llarg del dia, bona part de les decisions que hem de prendre, en realitat no les hem de prendre perquè els hàbits decideixen per nosaltres?
• Les millors decisions són les decisions passejades i fetes sense precipitació?
• Algunes decisions del passat ens poden arribar a condicionar molt, potser massa, les decisions del present?
• Tot es complica, però, quan esperem fins a obtenir evidències. Es pot aconseguir alguna evidència sobre el futur?
• Què acostuma a passar quan les decisions que prenem estan sempre hipotecades per complaure els altres?
• Què passa quan en lloc de decidir nosaltres, decideixen les nostres pors?
• Escriure pot ajudar-nos a clarificar i ordenar el nostre possible caos mental i així facilitar l'acte de decidir?
• Les decisions irreversibles com, posem per cas, tenir un fill són infinitament més complicades que d'altres en què podem fer marxa enrere?
• Les conseqüències de les nostres decisions, bones o dolentes, per a nosaltres i per als altres són un factor realment molt determinant? La pregunta ètica, en definitiva, és un factor essencial? 
• Quan reflexionem sobre què fer, acostumem a pensar únicament en les possibles repercussions a nivell personal? Tenim prou en compte els altres? I si els hi tenim, això complica o facilita la decisió?
• Ara bé, realment es pot prendre una decisió que no afecti en absolut ningú, ni directament ni indirecta? Vivint socialment, és possible això? 
• Tot sovint ens hem d'inclinar per la decisió menys injusta?
• Hi ha decisions químicament pures? Escollir una opció implica sempre descartar-ne d'altres. Tenir més clar aquest aspecte evitaria molts capficaments inútils?
• Som conscients que quan no decidim, ja estem decidint?
• Som conscients que no ens podem escapar?
• No decidir, allargassar eternament les decisions expressa i manifesta una certa enyorança de la infantesa?
• Com podem ajudar i estimular els fills a decidir i a responsabilitzar-se de les seves decisions? S'ha de fer només a partir de determinada edat, o hauria de ser un procés gradual i progressiu?
• Dialogar amb algú que estimem i en qui confiem ens pot ajudar, o sempre és millor consultar-ho amb el coixí?
• Pot ser, però, que fem trampa, que escollim consultar-ho només amb qui creiem que validarà la nostra opció principal?
• Som conscients, però, que escoltar els altres, no eludeix la nostra inalienable responsabilitat?
• Veig clarament que amb aquesta persona m'hi entendré i seré feliç, o tinc arguments molt sòlids per pensar que amb aquesta persona tot anirà bé? Intuir o pensar? O intuir i alhora pensar? 
• Intuir és sentir alguna cosa profundament, però des de la pau i la serenor, sense urgències. Per contra, seguir un impuls emocional és deixar-se endur per l'alteració i el desig. 
• Les emocions són importants i ens ajuden a prendre bones decisions, sempre i quan, però, no estiguem alterats i torbats. M'hi caso perquè estic molt enamorat/da o deixa que baixi una mica el suflé i potser decidiràs millor? 
• La memòria, el record d'experiències passades, ens pot ajudar en la presa de decisions? La memòria de l'error ens pot ajudar a encertar la propera decisió?
• Les decisions equivocades del passat ens poden ajudar a prendre millors decisions en el present?
• El passat, però, ha de ser lliçó i no tortura. No hem de permetre que els errors, les males decisions del passat, hipotequin i/o bloquegin les inevitables decisions del present. Hi esteu d'acord? 
• Moltes vegades entrem en una mena de bucle, i sempre estem explicant com ens hagués anat la vida si no haguéssim pres aquella decisió. És així?
• Tenim tendència, doncs, a idealitzar els camins deixats de banda, els no triats? Si no m'hagués casat, si no hagués tingut fills, si no hagués anat a viure, si no...
• Qui pot saber les pedres que hom pot trobar en un camí que hem decidit no trepitjar?...
• Estar, doncs, sempre lamentant-nos de les males decisions del passat ens ajuda a encarar de manera adequada el futur?
• La pressió social, les convencions socials, ens fan prendre decisions no adaptades als nostres veritables interessos i necessitats?
• Porto la vida que he triat, o he triat el tipus de vida que els altres em diuen que és la correcta... la normal?
• Compta molt la necessitat de ser acceptats a l'hora de decidir segons quines coses?
• ¿Quan prenem una decisió d'una certa rellevància vital, hem de tenir present també que possiblement no tot serà un camí de roses, i que sorgiran entrebancs i imprevistos però que, amb tot, creiem i confiem en els nostres recursos per tirar-la endavant?
• És important el grau de contundència i de convenciment amb què decidim i ens proposem fer alguna cosa? Què acostuma a passar quan la decisió la prenem a mig gas?
• Tenir la possibilitat de decidir què fer amb la nostra vida no és, en el fons, un cert luxe existencial? Algú que lluita diàriament per sobreviure, per poder satisfer les seves necessitats primàries, l'afecten alguns dubtes més aviat patològics de les classes socials que viuen en l'opulència?