Ens costa molt trobar un sentit a la vida?

Quan ocorre una catàstrofe, podem sentir tanta llàstima per nosaltres mateixos que perdem de vista els que ens envolten. La sortida, però, es troba en les relacions. La sortida de la tristesa o de l'obsessió és concentrar-se en allò que necessita el teu fill petit o adolescent i la resta de la gent que t'envolta. Costa molt d'aconseguir-ho i tot sovint hom s'ha de forçar. Aquesta és, però, la resposta al problema d'estar paralitzat. Almenys la resposta que jo vaig trobar.

Christopher Reeve (Superman)

Mai no hem d'acontentar-nos amb el que ja hem aconseguit. La vida no para mai de qüestionar-nos, no permet que descansem [...]. A l'home que resta immòbil, la vida el deixarà endarrere; l'home que s'acontenta amb aires de suficiència, es perd a si mateix. No hem de descansar, no hem d'acontentar-nos amb els assoliments aconseguits ni am el que respecta al crear, ni a l'experimentar; cada nou dia i cada nova hora exigeix noves accions i noves experiències.

V. Frankl

No cerqueu mai l'èxit. Com més el cerqueu i el convertiu en el vostre objectiu, més us n'allunyareu. Perquè l'èxit, com la felicitat, no pot ser perseguit; ha de ser una conseqüència i només ho serà com a efecte secundari d'una cosa més gran que un mateix o com el subproducte de la nostra renúncia en favor d'un altre. La felicitat ha d'esdevenir-se i el mateix es pot dir de l'èxit: has de deixar que s'esdevingui deixant de pretendre-ho.

V. Frankl

Si vols rebre, comença donant.

Lao Tse

Si fas comptes al final de la teva vida i examines els dies de la teva existència, t’adonaràs que n’has viscut molt pocs per a tu.

Sèneca

Que ningú tracti de saber quan s’esdevindrà el darrer dia; més aviat vetllem tots els dies, vivint bé perquè el nostre últim dia ens agafi desvetllats.

Agustí d'Hipona

Tenim la sensació que fins i tot quan totes les possibles preguntes científiques s’han contestat, encara no s’han tocat gens els nostres problemes vitals.

Wittgenstein, Tractatus (& 6.52)

Viure amb la mirada atenta en la mort ens desperta a la vida, ens estimula a fruir, el més intensa i exhaustivament possible, de tot el que se’ns ofereix ara i aquí.

Francesc Torralba

No canto perquè sóc feliç, sinó que sóc feliç perquè canto.

W. James

Pot ser que l’acció no et porti la felicitat, però no hi ha felicitat sense acció.

W. James

Com més m’esforço per intentar comprendre una mica el món, més absurd se’m manifesta. Amb tot, mentre ho faig, jo diria que em sento millor.

Joan

* * *

Algunes possibles qüestions:

• Procurem aclarir-nos una mica: de què estem parlant quan parlem del sentit de la vida? A què ens estem referint?
• Quan ens preguntem pel sentit de la vida, en realitat estem pensant en el sentit de la nostra vida? És així? En som sempre conscients d’això?
• Amb tot, pot ser compatible haver trobat un sentit a la meva vida, i no trobar-ne a la VIDA?
• La pregunta pel sentit va molt lligada a la percepció del temps. Si fóssim eterns, si poguéssim començar i recomençar infinites vegades la nostra vida, ens preocuparíem per com omplenar-la i dotar-la de sentit?
• És, per tant, quan comencem a ser plenament conscients del pas del temps i de les nostres limitacions, en la maduresa de la nostra vida, quan tenim més necessitat de discernir allò que val i allò que no val per a nosaltres?
• Així, com més percebem l’acceleració del temps, més sentim la necessitat i el neguit per omplenar-lo de coses i activitats substantives?
• Podem dir que el temps que es viu amb sentit no es perd mai?
• I el que dediquem a activitats estúpides, és un temps perdut, buit?
• Viu igual la mort i l’envelliment qui ha viscut amb sentit, que qui no?
• Interrogar-nos pel sentit de la vida és un símptoma que alguna cosa falla? És com un toc d’alerta que ens avisa de la necessitat d’introduir canvis una mica importants en la nostra forma de viure?
• Pot representar també un cert luxe existencial? Qui lluita cada dia per poder sobreviure, se la fa gaire aquesta pregunta? Se la pot permetre?
• Quan sentim que tot va bé, solem preguntar-nos pel sentit?
• Cal, doncs, que es produeixi alguna fractura, algun trencament, alguna desgràcia, alguna frustració, la presència de la injustícia en el món  per fer-nos-la?
• Quan percebem la proximitat de la mort, la pregunta pel sentit es torna més virulenta que mai? I per què? Perquè ja només ens acontentem amb allò que considerem més essencial? Perquè els decorats portaventura ja no ens satisfan?
• Ser conscients de la futura i alhora propera absència ens fa ser i estar més presents en el present de la vida?
• D’altra banda, podem dir que hi ha algunes experiències que ens aboquen o que són facilitadores de pensar en el sentit de la vida? Contemplar un cel estelat, caminar silenciosament per la natura, escoltar un determinat tipus de música…
• Podem carregar la responsabilitat als altres del possible tedi de viure?
• Quan prenem consciència de la nostra presència contingent en el món: hi sóc, però podria no ser-hi, és quan experimentem més la necessitat de dotar-la de sentit: dotar i omplenar de sentit la nostra contingència?
• Si algú, un personatge enigmàtic, en llevar-nos al matí ens digués que avui és l’últim dia de la nostra vida, com viuríem aquest darrer dia? Reordenaríem de forma dràstica les nostres prioritats? Viuríem aquest últim dia amb més autenticitat?
• Bertrand Russell explicava que si se li donés l’oportunitat de viure una altra vegada, tornaria a viure exactament igual. Què en penseu?
• Una persona realment feliç faria aproximadament el mateix que els altres dies?
• Intentaríem actualitzar els assumptes pendents?
• Trencaríem moltes cadenes?
• I per què cal esperar tant? Per què cal esperar la certesa de l’últim dia per ser capaços de dir gràcies, de mostrar de manera franca els nostres sentiments, per demanar perdó, per curar i tancar ferides, per abraçar algú…?
• I si en néixer ja sabéssim el dia de la nostra mort, viuríem de forma més conscient? Però potser també de forma més desesperada?
• La incertesa, doncs, tant que la rebutgem i potser, en el fons, és el que fa il.lusionant la nostra vida? La incertesa ens incomoda però alhora ens deixa camp per córrer? Fa que ens il.lusionem i ens esforcéssim per coses que a la millor no aconseguirem, però mentre ens hi esforcem, mentre lluitem, la vida té un sentit, perquè ens sentim bé?
• Us sembla que avui en dia la pregunta pel sentit queda eclipsada i enfosquida per la pregunta per la utilitat: per a què serveix una cosa? Quina utilitat té? Passa, però, que tot sovint allò que més ens omple interiorment és molt poc útil des del punt de vista econòmic, social o polític?
• Quan algú es pregunta pel sentit de la seva vida és també perquè s’adona que ha estat vivint mig endormiscat, és com si tingués ganes i necessitat de viure més despert, i d’assumir, d’una vegada per totes, la responsabilitat de la seva existència?
• Pot ser que visquéssim en la riquesa i l'abundància, amb un treball segur i una llar confortable i, malgrat tot, notéssim una enorme buidor en la nostra vida?
• Pot ser que situacions doloroses i, fins i tot molt dures i molt doloroses, no solament no ens bloquegin el sentit sinó que, potser gràcies a elles, el retrobem?
• Pot succeir que situacions que en el passat ens han abocat gairebé a la desesperació, han resultat ser, temps després, les millors aliades per enfortir i potenciar el sentit?
• La desídia, la desgana de viure, és la més profunda de les tristeses?
• Viure sense sentit és viure desganat, sense desig?
• Qui viu amb sentit espera ansiós que arribi el cap de setmana, les vacances…? Té necessitat de fugir, d’evadir-se, d’oblidar-se de si mateix?
• Qui viu amb sentit no s’avorreix? Una persona que s’avorreix és una persona que ha perdut la passió per viure, que té la sensació que la seva presència al món és prescindible, sobrera?
• Sembla que avui en dia la solució a l’avorriment es troba fora d’un mateix? És realment així?
• No tenir clar quines són les nostres veritables prioritats, fa que malgastéssim la vida en activitats que no ens omplen?
• Com és que es diu que l’actual crisi ens ha fet valorar coses o aspectes de la vida que teníem del tot abandonats? Què ha canviat, la presència d’aquestes coses o la nostra mirada? ¿Necessitem experimentar certes frustracions per afinar la mirada, per ser capaços de captar la bellesa d’un gest, la calidesa d’una conversa, d’una abraçada, d’una carícia, d’una ridícula i entranyable goteta de pluja fina davallant pel vidre de la finestra des d’on s’albira un tros de natura agraïda…?
• ¿Quan passem de dir: les punyeteres ulleres de l’avi que se les deixa per tot arreu, a dir, oh! mira, són les ulleres del meu avi estimat? Cal, doncs, repeteixo, una certa frustració, un cert o gran dolor, per fer possible un canvi de mirada que ens permeti captar la bellesa del món?
• Viure amb sentit no vol dir fer moltes coses i fer-les de pressa, sinó fer-les amb la màxima atenció i intensitat, posant-hi els cinc sentits. Hi esteu d’acord?
• Allò que en un moment determinat omple i dóna sentit a la nostra vida es manté sempre igual, o va canviant?
• Quan som grans ens omplen les mateixes coses que quan érem joves?
• Puc dir el que ara i aquí dóna sentit a la meva vida. Puc anticipar, però, el que la dotarà de sentit en el futur?
• Hem d’anar, doncs, construint el sentit al llarg de la vida? És possible i desitjable cercar una mena d’homeostasi definitiva
• Hi ha desitjos que es mantenen al llarg de la vida: ser feliços, ser estimats, acollits, cuidats, però la manera de satisfer-los pot canviar i canvia. Penseu igual?
• Això ens fa pensar que la vida, més que un cercle és una espiral, perquè encara que retornem a situacions força originàries, mai hi tornem de la mateixa manera, perquè l’equipatge no és el mateix?
• Escoltar les persones grans ens pot servir de guia per trobar i/o retrobar el nostre propi i inalienable sentit? Les escoltem gaire, avui en dia?
• La pregunta pel sentit ens humanitza, ens apropa, però les distintes respostes ens singularitzen. És així?
• Es pot anar a la recerca d’un sentit sense pensar, sense un mínim de reflexió? Pensar, però, fa por perquè, d’entrada ens aïlla, ens separa, ens singularitza i ens fa construir i triar el nostre propi camí. Si ens posem a pensar, podem continuar delegant responsabilitats?
• Diríeu que entendre algú és, en el fons, entendre el sentit que empeny i guia la seva vida?
• N’hi ha prou amb voler convèncer amb raons i arguments que el que ha donat sentit a la meva vida és un determinat comportament, actitud, dedicació?  En l’acte de trobar sentit a la vida es pot obviar el que se sent? Cal que allò que doni sentit se senti? O és que, en realitat, només si sentim que alguna cosa té sentit, la podrem considerar com a veritablement valuosa?
• Viktor Frankl afirmava que tot el que dóna sentit a la vida sempre es conjuga amb el mateix verb: el verb estimar. Què en penseu?
• El sentit s’esdevé, doncs, sobretot quan som capaços de donar, d’estimar, sense càlculs utilitaris. Potser per això, posem per cas, ajudar a créixer un fill, omple tant. Ser pares és, en certa manera, oblidar-se d’un mateix, i és per això, un acte d’amor, de donar de despreniment…
• Preocupar-nos, ajudar, esforçar-nos, estimar els altres acostuma a ser una bona estratègia per trobar sentit?
• Així, allò que dóna sentit és el culte al jo, o més aviat, l’oblit del jo?
• Penseu que el sentit de la vida el dóna la quantitat de relacions socials que tenim, o la qualitat dels vincles que establim? Les relacions, les converses superficials ens omplen?
• Tot sovint cerquem el sentit en el treball, en l’èxit social, en els diners, en el reconeixement. I potser ens oblidem d’aprofundir en una amistat mig abandonada que ens donaria, gratuïtament, tot allò pel qual lluitem sense èxit en altres àmbits. És així?
• Potser és perquè, massa sovint, busquem en les coses coses que les coses no ens poden donar
• I la qualitat dels vincles, de què depèn sobretot: de nosaltres o dels altres? Exigim profunditat i autenticitat en l’altre, abans, però, sóc capaç jo d’obrir-li la porta del meu petit món?
• Cal marxar al desert per cercar el sentit?
• Una conversa sincera i oberta no pot fer el mateix, i millor?
• Quan una persona és acceptada i estimada tal com és, acostuma a tenir ganes de viure? És per això que la qualitat dels vincles no és irrellevant en la qüestió del sentit?
• Els solitaris que s’aïllen del món no ho fan, en el fons, per poder-se connectar millor amb un Tot més gran que els parla des de dins? Potser és per això que les persones solitàries solen ser molt acollidores?
• El tipus majoritari de relacions socials dels nostres dies: líquides, efímeres, superficials, sense compromís, ajuden gaire a facilitar un sentit? La manca de vincles relacionals de qualitat ens fa sentir més buits?
• Comprometre’s en alguna lluita per millorar algun aspecte de la vida de la gent és una altra manera de dotar de sentit la vida?
• La necessitat de fugir, d’evadir-se, és un altre símptoma de malestar, d’una buidor interior, d’un desassossec?
• L’oci enllaunat actual s’ha convertit en una forma d’evasió col.lectiva?
• L’evasió és una forma d’escórrer la responsabilitat, de no voler afrontar el motiu del malestar? És també una forma d’inautenticitat: incapacitat d’assumir el món i la vida tal com és?
• La pitjor evasió és la d’evadir-se d’un mateix?
• Com més ens desconeixem, com més desconeixem allò que ens ompliria la vida, més acostumem a donar a la nostra vida un ritme més accelerat, més trepidant? Per què? Potser perquè la velocitat intensifica l’oblit?
• Segons V. Frankl, l’ésser humà té 4 tipus de necessitats: físiques, psíquiques, socials i espirituals. I, segons ell, les necessitats d’ordre espiritual són les que inclouen tant la necessitat de dotar de sentit la vida, com també la necessitat de pau interior, de silenci, de meditació, de comunicar-se amb símbols, d’esperar una última reconciliació. Creieu, com V. Frankl, que la voluntat de sentit està present en tota persona i que brolla d’aquest nucli interior espiritual?
• Encara té mala premsa parlar d’una dimensió espiritual en l’ésser humà? Potser perquè espiritualitat es continua associant a religiositat? Parlar d’espiritualitat, però, no és altra cosa que reconèixer el desig de l’home d’obrir-se a la dimensió més profunda de la realitat: al sentiment del Tot, a allò que Romain Rolland, segons Freud, en deia experiència oceànica, a l’obertura cap als valors més nobles i a la necessitat de sentit. Hi esteu d’acord?
• No sabem ni potser sabrem mai si la VIDA té, en si mateixa, un sentit últim. I mal que ens pesi, la ciència tampoc no ens pot ajudar gaire, perquè la ciència només ens explica -i cada cop ens ho explica millor- com passen les coses, però la pregunta pel sentit és una pregunta que busca no el com sinó el per què, i això diguem-ne que no ho treballa ni ho pot treballar la  ciència. Així que, ara per ara, acontentem-nos a cercar un sentit només a títol personal, entre d’altres coses perquè, quan sentim, encara que a través d’instants fugissers, que l’hem trobat, és com si estiguéssim tastant ja un trosset d’eternitat. Procurem, doncs, multiplicar i afavorir els  nostres instants d’eternitat.