En sabem molt d'amargar-nos la vida?

-M'estimes?
-Sí.
-De veritat?
-Sí, de veritat.
-Però, de veritat de veritat?

Ronald D. Laing

* * *

Portar una vida amargada ho pot fer qualsevol, però amargar-nos la vida expressament és un art que s'aprèn, no n'hi ha prou de tenir alguna experiència personal amb un parell de contratemps.

Paul Watzlawick

* * *

Un home vol penjar un quadre, però quan té el clau a la mà s'adona que li falta el martell. Tot seguit pensa a trucar el veí perquè li'n deixi un, però en el viatge de casa seva a la del veí comença a fer-se càbales sobre què li dirà quan li demani l'eina. De cop recorda que el veí el va mirar de forma estranya quan el va trobar a l'ascensor l'última vegada, i arriba a la conclusió que li té mania, i que a diferència del que ell faria, mai no li deixarà el martell. Molt enfadat, quan el veí li obre la porta li crida: ja et pots quedar el teu martell, tros d'ase!

Paul Watzlawick, L'art d'amargar-se la vida

* * *

Per tal d'amargar-nos el cafè:

• Penseu que realment tenim molta capacitat i habilitat per amargar-nos la vida?
• Tanta facilitat tenim per fer-nos la vida difícil i complicada?
• Gairebé tots tenim motius, i cada dia, per sentir-nos tristos o preocupats, però espatllar-nos la vida a propòsit és una altra qüestió, oi? I amb tot, ho acostumem a fer. O no?
• Això és una habilitat, no?
• I per tant, cal aprendre-la.
• Obstinar-nos, posem per cas, a veure només l'aspecte negatiu de les coses, és una d'aquestes extraordinàries habilitats apreses? 
• Diríem també que les persones amb grans habilitats per amargar-se la vida són també molt hàbils a l'hora de saber amargar la vida als altres?
• Tots tenim uns determinats patrons o estil personal amb què ens enfrontem amb la vida? 
• En som sempre conscients d'aquesta manera particular, personal i apresa d'enfrontar-nos amb les qüestions de l'existència diària?
• Quan comencem a estar convençuts que estem en possessió de la veritat i que és el món qui està equivocat, és quan posem en marxa la fàbrica d'amargar-nos la vida?
• Penseu que tenim la capacitat de construir-nos una vida veritablement desgraciada?
• Tanta responsabilitat tenim en el còmput global de felicitat o infelicitat de la nostra vida? 
• Som cadascun de nosaltres els principals artífexs dels obstacles i limitacions a una vida agradable?
• I si és que sí, en som conscients?
• Tenim molta tendència a treballar i a identificar-nos amb el patiment?
• D'on ho aprenem aquesta tendència a patir per tot, a amargar-nos per gairebé qualsevol cosa?
• D'on neix aquest posicionament vital?
• Potser perquè a força de victimitzar-nos ens alliberem de la nostra responsabilitat personal a intentar canviar les coses?
• El camí destructiu és més fàcil que el constructiu?
• Tenim més models de destrucció que de construcció?
• Quantes vegades acostumem a dir: és que jo sóc així, jo sóc patidor o patidora de mena? Ho expressem com si fos un destí inevitable que cal acatar? Com una condemna irreversible?
  
• Com és `possible que ens arribéssim a identificar amb allò que no ens agrada, i que a sobre diguem que no ho podem canviar?
• Watzlawick diu que per viure en la infelicitat i l'amargor només cal:

1. Que ens creéssim problemes i, si no en tenim prou amb els nostres, que assumim com a propis els problemes dels altres, que omplim la nostra vida de complicacions reals o fictícies  i que concedim molta importància a tots els esdeveniments negatius. 
2. En segon lloc, ens aconsella pensar que sempre tenim la raó, i que tot és blanc o negre, i que només existeix una veritat absoluta, la nostra. Rebutgem d'entrada tot el que diguin els altres. 
3. Vivim obsessionats: triem un esdeveniment prou negatiu de la teva vida i convertim-lo en un record inesborrable, portem-lo una vegada i una altra a la nostra ment, fins que només visquéssim per pensar en això. 
4. El present no val la pena, pensem sempre en el futur. Pensem sempre en el futur o en el passat. Ajornem sempre el gaudi dels plaers del present perquè no podem saber què ens portarà el futur.
5. Mai no ens perdonem. Arribarem a un punt en que només sentirem autocompassió. Pensem que som els únics responsables del que ens passa i que mai no hi ha situacions que s'escapen del nostre control.

• Què en penseu de tot plegat? Us hi sentiu identificats? Molt? Poc? Una mica? Una mica molt?...
• Us sembla que som molt detallistes a l'hora de fer coses per amargar-nos la vida i, per contra, quan ho volem arreglar, habitualment no som gaire estudiosos ni primmirats, i ho volem resoldre a l'engròs? I precipitadament?
• Hi ha persones, posem per cas, que són extremadament patidores i que tot i que els amarga la vida ser així, estan contentes i orgulloses del seu patiment perquè és la manera que tenen de demostrar-nos que es preocupen per nosaltres: fins que no m'has trucat no he pogut dormir, m'has fet patir molt. Això és realment un mèrit?
• Pot ser que davant d'una mateixa situació, una persona ho vegi com un problema i una altra, no? Llavors, on són realment els problemes?
• El nostre posicionament davant d'una determinada situació complicada, pot fer que generéssim vies per resoldre  el problema o, per contra, per cronificar-lo?
• Bona part del problema del patiment són les nostres expectatives exagerades. Hi esteu d'acord?
• Schopenhauer, que passa per ser el prototipus de filòsof pessimista, a L'art de ser feliç, diu que el primer que hem de saber és que venim a patir, i un cop ho sabem, no patim tant. Què en penseu?
• N'hi ha que diuen que tots els problemes tenen solució, i si no tenen solució, és que no són un problema. És així?
• Entendre per què hi ha un determinat patiment rebaixa molt el patiment?
• I entendre que no ho puc entendre, també? Això ajuda a relativitzar-ho?
• L'humor, el sentit de l'humor, ajuda també a relativitzar les coses, i ens tranquil.litza?
• Perquè l'humor es basa, en el fons, en el contrast entre allò que voldríem i allò que s'esdevé, de manera que ens fa tocar de peus a terra i ens obliga a resituar-nos en la nostra condició humana. Com ho veieu?
• N'hi ha que parlen de la terribilitis com una de les grans malalties contemporànies: la tendència a qualificar de molt dolent o terrible successos o esdeveniments de la nostra vida que no ho són. Penseu que és veritat?
• Caldria, doncs, analitzar i potser desfer, modificar o substituir algunes de les nostres creences?
• Tenim interioritzades, de manera inconscient, moltes creences que són autèntiques fàbriques d'amargar i complicar-nos la vida?
• Coneixem persones que s'amarguen la vida i que, a més, aconsegueixen amargar la vida dels altres?
• Hi ha moltes persones corrosives, persones vinagre?
• I quins trets comuns creieu que tenen?
• Com podríem ajudar a algú que veiem que s'està amargant la vida?
• Que vigili les seves relacions i que estigui disposat a canviar i a intentar canviar?...

Read more...

Tenim o no tenim por a la llibertat?

Atreveix-te a pensar!

Lema de la Il.lustració

Compte amb allò que desitges perquè ho aconseguiràs.

Charles Chaplin

Res no li venia de gust, però menjava de tot.

G.C. Lichtenberg

L'home està condemnat a ser lliure.

J. P. Sartre

Quan algú és capaç d'escoltar i descobrir les demandes del seu esperit, del seu jo més profund, experimenta una tensió que el fa estar viu i que el fa superar qualsevol circumstància adversa que se li pugui presentar.

Elisabeth Lukas: Logoteràpia

La malaltia és un obstacle per al cos, però no per a la voluntat, a no ser que la tinguem afeblida. Sóc discapacitat (Epictet era coix). Vet aquí un impediment per als meus peus, però de cap manera per a la meva voluntat.

Epictet

Si vols que els teus fills i la teva dona i els teus amics visquin sempre, estàs boig, perquè vols que les coses que no depenen de tu, en depenguin, i que allò aliè, sigui teu. De la mateixa manera, si vols que un subordinat teu no cometi cap error, estàs boig, perquè ell és el teu col.laborador i no a l'inrevés. Aquesta és una bona raó. Si vols no frustrar els teus desitjos, pots aconseguir-ho: només has de desitjar allò que depèn de tu.

Epictet

Cuando un alfarero consultó a Sócrates sobre qué hacer, si casarse o permanecer soltero, Sócrates le aconsejó:
-Hagas lo que hagas, te arrepentirás.

Pedro González: Filosofía para bufones

-D'acord, diguem, doncs, que sóc pobre, sense futur... I sobretot que penso massa, no puc evitar d'analitzar i d'intentar comprendre com s'aguanta i funciona aquest tinglado, que m'entristeix immensament comprovar que no som lliures i que cada pensament, cada acte lliure ens costa una ferida que no cicatritza.
(...) -És això el que vull! -exclamà Antoine, martellejant el taulell amb el seu petit puny-. Ja no tinc prou força per ser jo, ja no tinc el coratge ni les ganes de tenir el que se'n diu una personalitat. La personalitat és un luxe que em costa massa car. Vull ser un espectre banal. Ja en tinc prou de la meva llibertat de pensar, de tots els meus coneixements, de la meva satanitzada consciència!

Martin Page: Com em vaig convertir en un estúpid

Una joven pareja estaba paseando por la playa después de varios días de impresionantes tormentas. El mar se había agitado con frenesí. Las turbulentas olas y la subida de la marea habían llenado la orilla de desafortunadas criaturas marinas. Los desechos de vida marina eran tan abundantes que la pareja apenas tenía sitio para pasear. Medusas, caracolas y estrellas de mar y otros animales cubrían la playa como un manto de muerte.
Al avanzar en su paseo vieron en la costa a un anciano y curtido hombre de mar entrando y saliendo del agua. Se detuvieron a observar su curioso comportamiento. El hombre se agachó y cogió una de las criaturas marinas. La sostuvo suavemente entre sus manos, la depositó en el agua y la devolvió al mar.
La pareja empezó a reir. Cuando se acercaron al hombre le preguntaron: ¿Qué está usted haciendo, anciano? ¿No ve lo inútiles que resultan sus esfuerzos? La orilla está cubierta con miles de criaturas muertas o agónicas. Sus esfuerzos no cambiarán nada.
El hombre recogió un pequeño pulpo que parecía estar muerto. Lo sostuvo cuidadosamente en sus manos y se volvió a introducir en el mar, como si ignorara a la pareja. Colocó el pulpo dentro del agua con ternura, quitándole la arena y las algas que lo cubrían y que se enredaban entre sus tentáculos. Lentamente, bajó sus manos y dejó que la pequeña criatura volviera a sentir la caricia del mar. El pulpo extendió sus extremidades al percibir el entorno familiar de su hogar. Con cuidado, el anciano sostuvo al pulpo hasta que éste tuvo fuerzas suficientes para impulsarse por sí solo y marchar. El hombre de mar permaneció de pie mirando; una leve sonrisa se esbozaba en su rostro ante el placer de ver otra criatura a salvo.
Sólo entonces se dio la vuelta y se dirigió hacia la orilla. Levantó la vista, miró a la pareja a los ojos y dijo: ¡Seguro que para éste sí que han cambiado las cosas!

George W. Burns: El empleo de metáforas en psicoterapia.

Algunes preguntes per exercitar la llibertat:

• Esteu d'acord que allò que ens dignifica, ens humanitza, ens fa ser alguna cosa especial dins del multiforme escenari de la vida, és la capacitat d'escollir?


• I si és un bé tan preuat, com és que tan sovint, hi renunciem?


• Cal que ens el prenguin per valorar-lo com es mereix? A nivell col.lectiu, el valoren més, posem per cas, els que han viscut -o sobreviscut- amb moltes llibertats bàsiques retallades i/o suprimides, que els que, per sort, han nascut ja en plena democràcia?


• Es pot ser lliure malgrat viure en una dictadura?


• Es pot viure com un esclau en plena democràcia?
  


• Què vol dir ser ciutadà? I súbdit?
  


• Diríem que la democràcia és condició necessària però no suficient per a la llibertat?


• Atrevir-nos a pensar és, ras i curt, el mateix que atrevir-nos a ser lliures?

• Estem disposats a bescanviar llibertat per felicitat?


• S'hi pot realment accedir a la felicitat sense passar pel peatge de la llibertat?


• A quin tipus de felicitat accediríem -o accedim?


• A una felicitat que ens dignifica, que ens fa estar realment orgullosos i satisfets de la nostra condició humana?


• Trobeu que cada cop més ens venen seguretat a canvi de renúncies a la llibertat?


• Es pot estar i viure realment segur sense llibertat?


• Confiar i cedir parcel.les essencials de la nostra vida al poder establert, ens assegura més tranquil.litat? O és només una sensació?


• El poder -o els poders- són realment fiables?


• Renunciar a portar el volant de la nostra vida, la fa més fàcil? La fa millor?


• O la fa menys compromesa?


• Una vida sense compromisos val la pena ser viscuda? Ens omple? Ens fa sentir bé?


• És possible créixer sense reptes i desafiaments nous?


• L'exercici de la llibertat comporta la responsabilitat del que fem o deixem de fer, del que diem o deixem de dir, del que pensem o deixem de pensar, del que creiem o deixem de creure. Assumir la responsabilitat de la nostra vida ens pesa massa?


• Ens pesa massa assumir els nostres errors?


• L'alternativa és deixar-se tutoritzar pels altres?


• De petits, érem més feliços?


• Ens agradaria retornar-hi? Ens agradaria viure en un món on no hem de prendre cap decisió, on les decisisons importants les prenen els altres?
• Quan un adolescent, en època d'exàmens, demana als pares si aquella nit pot sortir, i li responen tu mateix, com acostuma a reaccionar?
  


• Com és que tots els models de societats ideals, tots els projectes utòpics, coincideixen en un aspecte: la manca de llibertat? Què us fa pensar tot això?


• La renúncia sistemàtica a decidir l'orientació de la nostra vida ens fa sentir millor, és una bona estratègia?


• Una vida plena o viscuda amb plenitud què és: una vida triada o una vida patida, suportada?


• Quan amb la memòria recorrem el nostre passat i cerquem moments agradables i satisfactoris, són moments majoritàriament escollits o imposats? Són moments bàsicament de submissió o d'una certa revolta?
  


• Viure tant de lloguer d'idees, creences i valors no assumits com a propis, no ens hipoteca la vida?


• S'hi està més bé amb persones sense identitat, sense criteris propis, que han renunciat a escollir el seu propi itinerari vital? Amb aquest tipus de persones ens sentim més acompanyats, notem més la seva escalfor vital o, per contra, la seva presència, el seu contacte amplifica el mar de la nostra solitud?


• Té raó V. Frankl quan afirma que siguin quines siguin les circumstàncies de la nostra vida sempre tenim la facultat de decidir, de triar, amb quina actitud ens hi enfrontem?


• Els grecs deien que un coneixement no compartit no és autèntic coneixement. I una llibertat no compartida, no conjugada en plural? Es pot continuar exercint la nostra llibertat envoltats d'una majoria de desertors? Quina reacció ens provoca això?


• A algú que s'emborratxa o que es droga, i que després conduint provoca un accident, i addueix en descàrreg que no era ell, que estava borratxo i/o drogat, què li diríem? Es pot eludir tan fàcilment la nostra responsabilitat?


• Quan diem que no tenim cap altra opció, que no podem triar, la majoria de vegades ho diem perquè realment no podem, o perquè tenim por a assumir les conseqüències de la nostra elecció?


• Si no tinguéssim tan present allò que els altres suposem que esperen de nosaltres, triaríem de forma més lliure?


• Necessitem dels altres per entendre'ns a nosaltres mateixos, necessitem de la seva llibertat i de les seves experiències d'homes lliures. Què passa, però, quan els que ens envolten són i actuen de forma tan estereotipada, tan previsible? Quines experiències valuoses poden aportar-vos?


• Teniu la sensació que, cada cop més, ens donen la vida molt i molt precuinada?
  


• I si és així, què ens està passant?
  

Read more...