En sabem molt d'amargar-nos la vida?

-M'estimes?
-Sí.
-De veritat?
-Sí, de veritat.
-Però, de veritat de veritat?

Ronald D. Laing

* * *

Portar una vida amargada ho pot fer qualsevol, però amargar-nos la vida expressament és un art que s'aprèn, no n'hi ha prou de tenir alguna experiència personal amb un parell de contratemps.

Paul Watzlawick

* * *

Un home vol penjar un quadre, però quan té el clau a la mà s'adona que li falta el martell. Tot seguit pensa a trucar el veí perquè li'n deixi un, però en el viatge de casa seva a la del veí comença a fer-se càbales sobre què li dirà quan li demani l'eina. De cop recorda que el veí el va mirar de forma estranya quan el va trobar a l'ascensor l'última vegada, i arriba a la conclusió que li té mania, i que a diferència del que ell faria, mai no li deixarà el martell. Molt enfadat, quan el veí li obre la porta li crida: ja et pots quedar el teu martell, tros d'ase!

Paul Watzlawick, L'art d'amargar-se la vida

* * *

Per tal d'amargar-nos el cafè:

• Penseu que realment tenim molta capacitat i habilitat per amargar-nos la vida?
• Tanta facilitat tenim per fer-nos la vida difícil i complicada?
• Gairebé tots tenim motius, i cada dia, per sentir-nos tristos o preocupats, però espatllar-nos la vida a propòsit és una altra qüestió, oi? I amb tot, ho acostumem a fer. O no?
• Això és una habilitat, no?
• I per tant, cal aprendre-la.
• Obstinar-nos, posem per cas, a veure només l'aspecte negatiu de les coses, és una d'aquestes extraordinàries habilitats apreses? 
• Diríem també que les persones amb grans habilitats per amargar-se la vida són també molt hàbils a l'hora de saber amargar la vida als altres?
• Tots tenim uns determinats patrons o estil personal amb què ens enfrontem amb la vida? 
• En som sempre conscients d'aquesta manera particular, personal i apresa d'enfrontar-nos amb les qüestions de l'existència diària?
• Quan comencem a estar convençuts que estem en possessió de la veritat i que és el món qui està equivocat, és quan posem en marxa la fàbrica d'amargar-nos la vida?
• Penseu que tenim la capacitat de construir-nos una vida veritablement desgraciada?
• Tanta responsabilitat tenim en el còmput global de felicitat o infelicitat de la nostra vida? 
• Som cadascun de nosaltres els principals artífexs dels obstacles i limitacions a una vida agradable?
• I si és que sí, en som conscients?
• Tenim molta tendència a treballar i a identificar-nos amb el patiment?
• D'on ho aprenem aquesta tendència a patir per tot, a amargar-nos per gairebé qualsevol cosa?
• D'on neix aquest posicionament vital?
• Potser perquè a força de victimitzar-nos ens alliberem de la nostra responsabilitat personal a intentar canviar les coses?
• El camí destructiu és més fàcil que el constructiu?
• Tenim més models de destrucció que de construcció?
• Quantes vegades acostumem a dir: és que jo sóc així, jo sóc patidor o patidora de mena? Ho expressem com si fos un destí inevitable que cal acatar? Com una condemna irreversible?
  
• Com és `possible que ens arribéssim a identificar amb allò que no ens agrada, i que a sobre diguem que no ho podem canviar?
• Watzlawick diu que per viure en la infelicitat i l'amargor només cal:

1. Que ens creéssim problemes i, si no en tenim prou amb els nostres, que assumim com a propis els problemes dels altres, que omplim la nostra vida de complicacions reals o fictícies  i que concedim molta importància a tots els esdeveniments negatius. 
2. En segon lloc, ens aconsella pensar que sempre tenim la raó, i que tot és blanc o negre, i que només existeix una veritat absoluta, la nostra. Rebutgem d'entrada tot el que diguin els altres. 
3. Vivim obsessionats: triem un esdeveniment prou negatiu de la teva vida i convertim-lo en un record inesborrable, portem-lo una vegada i una altra a la nostra ment, fins que només visquéssim per pensar en això. 
4. El present no val la pena, pensem sempre en el futur. Pensem sempre en el futur o en el passat. Ajornem sempre el gaudi dels plaers del present perquè no podem saber què ens portarà el futur.
5. Mai no ens perdonem. Arribarem a un punt en que només sentirem autocompassió. Pensem que som els únics responsables del que ens passa i que mai no hi ha situacions que s'escapen del nostre control.

• Què en penseu de tot plegat? Us hi sentiu identificats? Molt? Poc? Una mica? Una mica molt?...
• Us sembla que som molt detallistes a l'hora de fer coses per amargar-nos la vida i, per contra, quan ho volem arreglar, habitualment no som gaire estudiosos ni primmirats, i ho volem resoldre a l'engròs? I precipitadament?
• Hi ha persones, posem per cas, que són extremadament patidores i que tot i que els amarga la vida ser així, estan contentes i orgulloses del seu patiment perquè és la manera que tenen de demostrar-nos que es preocupen per nosaltres: fins que no m'has trucat no he pogut dormir, m'has fet patir molt. Això és realment un mèrit?
• Pot ser que davant d'una mateixa situació, una persona ho vegi com un problema i una altra, no? Llavors, on són realment els problemes?
• El nostre posicionament davant d'una determinada situació complicada, pot fer que generéssim vies per resoldre  el problema o, per contra, per cronificar-lo?
• Bona part del problema del patiment són les nostres expectatives exagerades. Hi esteu d'acord?
• Schopenhauer, que passa per ser el prototipus de filòsof pessimista, a L'art de ser feliç, diu que el primer que hem de saber és que venim a patir, i un cop ho sabem, no patim tant. Què en penseu?
• N'hi ha que diuen que tots els problemes tenen solució, i si no tenen solució, és que no són un problema. És així?
• Entendre per què hi ha un determinat patiment rebaixa molt el patiment?
• I entendre que no ho puc entendre, també? Això ajuda a relativitzar-ho?
• L'humor, el sentit de l'humor, ajuda també a relativitzar les coses, i ens tranquil.litza?
• Perquè l'humor es basa, en el fons, en el contrast entre allò que voldríem i allò que s'esdevé, de manera que ens fa tocar de peus a terra i ens obliga a resituar-nos en la nostra condició humana. Com ho veieu?
• N'hi ha que parlen de la terribilitis com una de les grans malalties contemporànies: la tendència a qualificar de molt dolent o terrible successos o esdeveniments de la nostra vida que no ho són. Penseu que és veritat?
• Caldria, doncs, analitzar i potser desfer, modificar o substituir algunes de les nostres creences?
• Tenim interioritzades, de manera inconscient, moltes creences que són autèntiques fàbriques d'amargar i complicar-nos la vida?
• Coneixem persones que s'amarguen la vida i que, a més, aconsegueixen amargar la vida dels altres?
• Hi ha moltes persones corrosives, persones vinagre?
• I quins trets comuns creieu que tenen?
• Com podríem ajudar a algú que veiem que s'està amargant la vida?
• Que vigili les seves relacions i que estigui disposat a canviar i a intentar canviar?...

Read more...

Justícia o injustícia de la vida

La teva vida està circumscrita a un període de temps limitat. Si no aprofites aquesta oportunitat per asserenar-te, passarà i tu també passaràs i ja no n’hi haurà cap altra.

 *

Cadascú viu exclusivament el present, l’instant fugaç. La resta, o ja s’ha viscut o és incert; insignificant és, per tant, la vida de cadascú i insignificant també el racó de la terra on viu.

 Marc Aureli

* * *

Per creure en la possibilitat de ser feliços, primer cal tocar el fons de la desil.lusió.

W. Shakespeare

* * *

 Si existeix alguna possibilitat d'aconseguir alguna cosa semblant a la felicitat, consisteix a aprendre a tolerar la frustració.

Lucía Etxebarría

* * *

Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de l'home d'estar assegut, sol i en silenci.

Blaise Pascal

* * *

Tota l'energia que no aprenem a dirigir a crear es converteix en energia destructiva.

Erich Fromm

* * *

L'ocell trenca la closca de l'ou. L'ou és el món. Qui vulgui nàixer ha de trencar un món.

Hermann Hesse

 * * *

Quan hom parteix de la idea que aquest és el millor dels mons possibles, quedar-se sense diners, tenir mal de queixal o errar el matrimoni constitueix un indescriptible ridícul [...] En canvi, quan hom parteix del principi que aquest és el pitjor dels mons imaginables i que en el curs de la vida succeeixen les coses pitjors, les coses inherents a l'animalitat humana, el fet de tenir encara que no sigui més que una salut relativa, el fet de menjar seguit i de poder anar tirant amb més o menys immodèstia constitueix una satisfacció lluminosa, tònica, evident.

Josep Pla

Parlem-ne una mica:

• Es pot arribar a determinar objectivament la justícia o injustícia de la vida?
• Parlar de trobar justa o injusta la vida és parlar més aviat de sensacions, de sentiments, o de realitats objectives que es poden quantificar i mesurar?
• Perquè sempre que diem, posem per cas, que la vida és injusta, ens estem referint a la vida en si, o a la nostra vida?
• Hi ha gent que ha rebut molt i, això no obstant, senten que la vida els deu molt, que ha estat injusta?
• Hi ha gent, per contra, que ha rebut molt poc i se senten satisfets amb la vida, consideren que ha estat prou justa?
• Si tal com sembla, la valoració decisiva és en termes inevitablement subjectius, de què depèn, sobretot, que ens decantéssim per l'agraïment o per la reclamació?
• Us sembla que les nostres creences i les consegüents expectatives generades tenen molt a veure en el nostre dictamen final?
• Unes creences rígides o molt rígides sobre com hauria de ser el món, els altres i nosaltres mateixos, afavoreixen sempre una certa decepció, una certa desil.lusió i, per tant, una certa sensació d'injustícia?
• Quan considerem que nosaltres, el món o  els altres no funcionen com creiem i esperem que haurien de funcionar, com acostumem a reaccionar?  Quina emoció bàsica se'ns dispara?
• La ràbia, oi?
• I quan se'ns dispara la ràbia, el problema que sorgeix és saber-la canalitzar adequadament, i poder-la convertir en motor d'acció. És així?
• Habitualment, però, ho aconseguim?
• És difícil no pensar que la vida és injusta quan estem passant per circumstàncies difícils o traumàtiques?
• És gaire habitual considerar aquest moments o temporades dolorosos com una prova que ens posa la vida per a poder millorar i créixer?
• És que no és veritat que quan som capaços de superar un fracàs o una contrarietat, la nostra autoestima augmenta?
• És que continuem pensant, ingènuament, que la nostra autoestima només s'alimenta de coses positives?
• Com s'enforteix un sistema immunològic? Llavors?...
• Quan diem que la vida és injusta és perquè esperem que altres persones o altres circumstàncies ens atorguin o ens retornin aquesta justícia? Hi esteu d'acord?
• Siguin quines siguin les vivències i circumstàncies per les quals passem, no tenim dret a dir que la vida és injusta?
• És tot i sempre un problema de canalització i gestió internes?
• Tot es redueix a analitzar i reflexionar sobre com som, quins valors tenim i quines expectatives ens hem format, que ens han portat a trobar la vida injusta?
• Si anem per la vida sempre amb una mena de calculadora que sempre va sumant i restant, és més possible que no trobéssim l'equitat de la vida?
• La generositat, l'espontaneïtat i no posar-nos unes expectatives molt elevades poden ser bons antídots contra la possible injustícia de la vida?
• I quan la vida ens regala coses de forma gratuïta, coses que no ens esperàvem i que potser ni tan sols ens mereixíem, llavors què diem de la vida, que és injustament justa?
•  Donar gratuïtament sense esperar res a canvi incrementa la probabilitat que la vida, també gratuïtament, d'una o altra manera ens ho acabi recompensant?
• Pot ser que, tot sovint, ens costa veure aquesta recompensa perquè pretenem que les nostres accions tinguin resultats immediats?
•  Quan analitzem circumstàncies de la nostra vida, pequem tot sovint de saber adoptar una perspectiva adequada?
• Així, doncs, només quan som capaços de gaudir de la vida, aquesta ens sembla justa?
• I gaudir, saber gaudir realment de la vida, és una cosa que només depèn dels vents favorables o desfavorables de l'exterioritat?
• Som molt estrictes a l'hora d'usar el concepte de justícia? La justícia és necessàriament una cosa que implica reciprocitat, una relació simètrica entre el que dono i el que rebo?
• I quan no rebem l'equivalent al que hem donat, parlem d'injustícia?
• Això, però, ens obliga a anar per la vida sempre calculant i comparant, no?
• D'altra banda, parlar de si la vida ha estat o no justa amb mi, no és una cosa massa genèrica i impersonal?
• No fóra millor parlar de relacions més justes o de relacions més injustes?
• Podem realment ser justos amb els nostres pares si tenim en compte que ells ens van donar la vida?
• Tenim, d'altra banda, una gran facilitat per fixar-nos en allò no rebut i oblidar-nos i no valorar com cal allò rebut?
• Una petita gota d'ingratitud pot arribar a esborrar tot un mar de generositat?
• Tenim un concepte massa sòlid, massa fix, del que és la justícia, i en funció justament d'aquesta rigidesa patim. És així?
• Pot ser, doncs, que el que ens fa sofrir veritablement no és allò que ens passa, sinó com ho tenim categoritzat, com a just, injust... o terriblement injust?
• Hauríem de ser capaços, de tant en tant, de saber flexibilitzar determinats conceptes?
• Té sentit i serveix realment d'ajut voler convèncer racionalment algú que ens diu que està passant per una situació dolorosa i injusta, dient-li que està equivocat, que no té motius per sentir-se així... i que ara mateix li mostrarem i demostrarem?
• Què és, doncs, allò que primer hauríem de fer, si és que realment volem ajudar-lo?
• Perquè, si una persona ha sofert, això ja és una cosa independent de les seves idees, és una cosa que viu en el seu cos. Hi esteu d'acord?
• Esteu d'acord, doncs, que només quan l'haguéssim fer-se sentir acompanyat en el seu dolor, podem començar, molt a poc a poc, molt gradualment, a desmuntar i desgranar la rigidesa d'algun dels seus conceptes (o creences)?
• Els pares, hauríem d'ajudar els joves adolescents a articular i vehicular de manera adequada el seu saludable desig de justícia, i de denúncia de la injustícia?
• Amb una generació o generacions de joves adormits i sense ganes de canviar i transformar el món, hi hauria conquestes socials?
• És bo, doncs, ajudar a canalitzar els ideals dels adolescents?
• I quan el cinisme de molts adults només els ajuda a avortar-los?
• I quan els tractem d'ingenus, i de romàntics?
• Com es pot treballar la fortalesa interior davant de les adversitats de la vida?
• Pot ser que, de vegades, tenim una versió massa idealitzada de nosaltres, dels altres i de la vida en general?
• Realment ens preparen per poder afrontar les inevitables adversitats de la vida?
• És veritat que, tot sovint, la vida no ens dóna allò que creiem que ens hem guanyat? És, però, també veritat que la vida, a vegades,  ens dóna allò que no ens mereixem?
• Si la vida és com és, i nosaltres, cadascun de nosaltres, en som un trosset insignificant, un trosset insignificant d'alguna cosa que ens ultrapassa i que va a la seva, del tot indiferent als nostres desitjos i necessitats, per què aquesta obsessió nostra a queixar-nos llastimosament quan la vida no satisfà les nostres previsions? És que no hi havíem inclòs també allò dolorós i desagradable? És que això no forma part inseparable de la vida? Llavors, quan apareix el fracàs, el desencís, el dolor, diem que això no hauria de passar, que això no és vida, i que la vida és terriblement injusta. I quan això s'esdevé, la VIDA, observant-los incrèdula de dalt estant, conclou que als humans ens costa molt aprendre a viure.

Read more...