Quin paper juguen les emocions i els sentiments en la nostra vida?

• Trobeu correcte afirmar que en poc temps hem passat de menystenir i infravalorar la importància de les emocions en la nostra vida a desmesurar-ne la seva importància?
• Quin tipus d’emocions creieu que cerquem, sobretot, avui en dia: les que Michel Lacroix anomena emocions-xoc o les emocions contemplatives?
• L’actual sobreestimulació sensorial, la recerca obsessiva de descàrregues d’adrenalina, afavoreix o empobreix la nostra imaginació?
• L’acceleració de la vida afavoreix el desig d’emocions que ens enriqueixen, que ens fan créixer, o més aviat bloquegen la capacitat de commoure’ns davant aquelles petites coses que ens humanitzen?
• L’home que fa les coses lentament pot extreure tot el suc emocional de l’ara i aquí? Assaboreix més el gust per la vida?
• Com podem saber si l’emoció que estem experimentant és una emoció que val la pena, que ens deixarà un pòsit, que es transformarà en un sentiment agradable de recordar?
• L’home contemporani s’està decantant massa cap a la recerca obsessiva de sensacions cada cop més fortes, cada cop més bèsties? Què us fa pensar tot això?
• Quin valor tenen unes emocions provocades de manera artificial, instrumentalitzades i consumides voraçment?
• Com és que l’home contemporani necessita sacsejar la seva subjectivitat amb estimulants, éxtasis, estats modificats de consciència, conductes de risc, velocitat, esports acrobàtics, videojocs palpitants, ocis sorollosos, aventures extremes, violència?
• Les sensacions fortes es poden realment compartir, o és una cosa que egoistament ens guardem per a nosaltres mateixos? Quan l’emoció es redueix a excitació, l’altre compta?
• Les persones que cerquen emocionar-se amb activitats de risc és perquè se senten incapaços de commoure’s amb els seus semblants?
• L’home intuïtiu viu i sent d’una manera molt més intensa que el previsor i cerebral home racional?
• Les persones més sensibles, capaços d’emocionar-se i de commoure’s davant de determinades situacions, viuen més intensament? Són més proclius també al patiment, al dolor?
• Es pot ser feliç domesticant de forma rígida els sentiments? Es pot ser feliç a la manera estoica?
• El llenguatge sempre s’esdevé un bon aliat de l’expressió dels sentiments o, segons com, pot arribar a esmussar-los? Les persones que més xerren són potser les que menys senten? L’expressió sincera dels sentiments requereix més aviat poques paraules, requereix una certa austeritat i, per tant, paraules senzilles, directes, sentides... profundes?
• No acabem de captar l’autèntic estat emocional d’una persona fins que no sentim el seu discurs verbal o, abans que digui res, el seu cos ja ens ha transmès allò més essencial?
• Si notem que el que ens diu una persona i el que ens transmet el seu cos entren en conflicte, de què ens en fiem més? És possible separar el missatge conceptual del missatge sensorial?
• Quan en la nostra vida se’ns presenta un dilema, un trilema... què és el que pesa més, què és el que, en última instància, ens fa decantar per un camí o per un altre: l’anàlisi racional o l’impuls sentimental?
• Les emocions i els sentiments distorsionen i dificulten la presa de decisions? Les nostres eleccions, les nostres decisions, serien més encertades i més benèfiques per a nosaltres sense el tic tac inoportú de les emocions?
• Com és que, posem per cas, un alpinista es proposa ocupar-se d’infants malalts després d’haver escalat l’Everest? Cal pujar tan amunt per adonar-nos del que està passant per aquí baix?
• La contaminació acústica voluntària, l’absència d’espais de silenci, ajuden al conreu de la vida interior?
• I la sobreestimulació visual? Resta espai per a les nostres pròpies imatges? Quants resets hem de fer abans de començar a parlar, a escriure, a imaginar des de nosaltres mateixos? De quantes coses ens hem de desintoxicar abans de generar un espai propi, un espai no contaminat pels impactes mediàtics? Estem perdent la capacitat d’emocionar-nos per coses triades, decidides, fabricades per nosaltres mateixos, per coses no enllaunades?
• I quan viatgem a països exòtics i allunyats com és moltes vegades la nostra actitud: contemplativa o predadora, devoradora? Com és que algunes agències de viatges inclouen passajades pels barris i els indrets on la misèria és més extrema? Les emocions morboses que tenen els turistes els afecta realment quan retornen satisfets als seus luxosos hotels?
• Quan només es viatja a la recerca i captura d’emocions fortes el paisatge, la geografia visitada, l’indret en si és realment important?
• Quan reflexionem sobre la nostra vida, o una circumstància concreta de la nostra vida, què pesa més: la reflexió o l’estat emocional des del qual reflexionem? És realment possible una reflexió neutra, asèptica, farmacològica... objectiva?
• Quan la raó domina les emocions, què acostuma a passar? Puc ser feliç amb una feina molt ben pagada però que no em motiva? O amb una dona o un home que no estimo i que sexualment m’és indiferent?
• I quan les emocions i els sentiments s’imposen sobre la raó? Llavors, què passa, la raó s’esdevé una mena de veu de la consciència que ens rosega per dins i no ens deixa viure? Va ser per això que Günter Grass va decidir fer pública la seva pertinença a les joventuts de les SS? Va ser gaire racional aquesta decisió?
• És possible, doncs, separar el benestar de les persones dels seu estat emocional?
• Pot la raó esborrar, eliminar, emocions i sentiments negatius? I com creieu que ho fa: esborrant-los de soca-rel o produint-ne d’altres, incompatibles amb els primers?