Com gestionem les nostres crisis personals?

Si el teu tren circula per la via equivocada, qualsevol estació on arribis serà l'estació equivocada.

Bernard Malamud

* * *

Una filla estava molt amoïnada perquè semblava que quan un entrebanc se li solucionava apareixia un problema nou encara més complicat. Això li va explicar al seu pare, que era xef de cuina: se la va mirar i somrient va agafar tres olles. En un tupí va posar uns ous; en un altre, unes pastanagues; i en una tercera olleta, cafè. La noia es va quedar pensant que el seu pare no l'escoltava, com ja era habitual, perquè en comptes de donar-li una resposta s'havia posat a cuinar. Després de vint minuts de cocció, el pare li va preguntar a la filla: què veus? Ara sí que la noia es va quedar atònita: Què vols que vegi? Com no em fas gens de cas mentre cous uns ous i unes pastanagues i fas cafè!, va respondre mig enfadada. El pare, impertorbable, va convidar-la a tocar els tres ingredients. La noia, astorada, li va va preguntar al pare què significava.
Ell li va respondre que els ous eren fràgils abans de la cocció i que davant l'adversitat (l'escalfament del foc) s'havien tornat durs; les pastanagues, en canvi, eren dures i amb el foc havien esdevingut toves; en canvi, el cafè quan s'ha escalfat ha estat fins i tot capaç de poder transformar el seu context: el cafè ha transformat l'aigua. Què vols ser tu, filla meva, davant les adversitats? Tan de bo siguis com el cafè i que quan vinguin els problemes o les adversitats, siguis capaç de fer-te forta, sense deixar-te vèncer ni aïllar-te, reeixir, i fins i tot millorar tu mateixa, tot canviant el teu entorn.

Metàfora que circula per internet recollida per Jordi Grané i Anna Forés a La resiliència, UOC, 2007

* * *

De totes les il.lusions, la més perillosa consisteix a pensar que només hi ha una única realitat.

Paul Watzlawick

* * *

No existeix res tan perillós com tenir una única idea.

Emile Chartier

* * *

Pienso que existen dos tipos de crisis. El primero es casual y exterior; es decir, ocurre algo terrible, de lo que no somos artífices en absoluto, y este hecho nos afecta enormemente. Puede más que los mecanismos que poseemos para soportar adversidades. El otro tipo es el que nosotros mismos generamos; es decir, crisis de las que, de algún modo, somos cómplices.

Bill O'Hanlon, Crecer a partir de las crisis, Paidós, 2005

* * *

A mediados de la década de 1990, a mi mujer, Steffanie, le diagnosticaron una disfunción aguda del sistema inmunológico de carácter neurodegenerativo que además ponía en peligro su vida. En 1997 ya estaba postrada en la cama, demacrada y consumida, y sufría además dolores extremos. Los médicos no acababan de encontrar el tratamiento efectivo y muchos de ellos incluso tiraron la toalla. Steffanie estaba abatida y bastante segura de que iba a morir, sufría tanto dolor que a menuda deseaba que llegase el final.

Sin embargo, quizá porque soy alguien que suelo buscar soluciones, y además soy hombre, yo quería arreglar las cosas o, por lo menos, hacer que mejorasen. Asimismo, había crecido en una família en la que la norma tácita era no ponerse enfermo. Mi madre, que siempre había vivido en un entorno rural, no sentía simpatía alguna por las enfermedades. De hecho, teníamos que encontrarnos en nuestro lecho de muerte para no ir al colegio. Quedarnos en casa significaba estar sin televisión y sin amigos que viniesen a jugar con nosotros al salir de clase. Cuando nos poníamos enfermos, mi madre tenía la costumbre de dejarnos un refresco y algunas galletas en la mesilla de noche y luego pasaba a vernos de vez en cuando para comprobar que seguíamos vivos. Nada de médicos ni de medicamentos. Era como si mostrar empatía en estas situaciones significase reforzar la enfermedad o mimarnos, lo que, según ella, podía traducirse en más días en la cama. De pequeño me ponía enfermo con frecuencia, pero pronto lo superé. Inconscientemente, debo de haber adquirido la misma actitud que mi madre, porque luego, en mis relaciones posteriores, cuando mi pareja se ponía enferma la dejaba sola y le mostraba muy poco afecto. Este hecho siempre comportaba conflictos. Así pues, cuando Steffanie enfermó seriamente, para mí fue todo un reto dejar atrás esta pauta.

Enfrentándome a su más absoluta impotencia, le decía cosas como: Tiene que haber una solución y vamos a encontrarla, o Todo va a salir bien y tú no vas a morir. Steffanie me contestaba que con esas palabras no hacía más que empeorar la situación y que se sentía muy sola. Ahora creo que de algún modo yo temía que, si aceptaba su punto de vista, la estaba condenando y entonces acabaría perdiéndola. Mi experiencia me decía que si no encontraba argumentos alternativos, estaría reforzando el dolor y la impotencia.

Más o menos en esa época, vimos una película llamada Más allá de los sueños, en la que Robin Williams hace el papel de un hombre cuyos hijos han muerto y cuya mujer se culpa de ello, porque trabajar en la galería de arte le impidió ir a buscarlos al colegio y murieron en un accidente de coche de camino a casa. Williams intenta llevarlo lo mejor posible; en cambio, ella se derrumba, intenta suicidarse y termina en un psiquiátrico. Lo que desea es rendirse y morir. Un día, cuando él acude a visitarla, le cuenta que ha comprendido que la ha dejado sola ante el dolor porque había creído que era su deber hacer de tripas corazón y animarla para que no se culpase. Entonces le dice que está dispuesto a solicitar el divorcio e irse, si así lo desea ella. Asimismo, le cuenta que había hablado con sus compañeros de la galería de arte y les había dicho que, si ella volvía al trabajo, sería señal de que aceptaba no ser culpable de la muerte de sus hijos. Los compañeros le respondieron que ésta era una idea descabellada; que no cabía duda de que ella no tenía culpa alguna de lo sucedido. Él les contestó que de hecho no lo habían entendido: si alguien cree que algo es cierto, entonces para él es cierto y basta. Cuando ella entiende, gracias a él, que los compañeros de la galería comprendieron que los sentimientos de responsabilidad de ella eran legítimos, se da cuenta de que él no va a abandonarla porque ha dejado de intentar convencerla de que no es culpable. Entonces decide que quiere seguir viviendo.

Cuando Steffanie y yo hablamos después de haber visto la película, me di cuenta de que con mi actitud positiva inflexible yo también había dejado a Steffanie sola con su dolor. Al cabo de poco tiempo, al llegar un día a casa después de una clase, me dirigí a nuestra habitación y simplemente me tumbé a su lado y la abracé. Luego me dijo que ésa había sido la primera vez que no se había sentido sola ante la impotencia y el dolor. Asimismo, comprendí que aunque me uniera a su dolor y a su impotencia no tenía por qué haber perdido la esperanza. Al cabo de un tiempo comenzó a hablarme de planes de futuro así como de otras cosas que indicaban que no había perdido la esperanza. Confié, pues, en que estar pendiente de su desesperación no excluía la esperanza. Ya no tenía por qué hablarle de esas esperanzas; podía simplemente retenerlas en silencio mientras me unía a su dolor. Así pues, empecé a mantener a raya mi propia ansiedad y a estar más presente en su experiencia. Mientras escribo esto, Steffanie todavía está viva y me dice que ahora no se siente tan sola, pese a que estoy muy lejos de haber alcanzado la perfección a la hora de escucharla.

Bill O'Hanlon, Crecer a partir de las crisis, Paidós, 2005

Algunes preguntes crítiques:

• De què parlem quan parlem de crisis personals?
• Caldria distingir entre entrebancs i crisis?
• La mort d'un familiar, un divorci o una separació traumàtica, la malaltia, un fill toxicòman, un accident amb seqüeles, el maltractament, els abusos sexuals, un acomiadament laboral amb fortes repercussions (arruinar-nos), una depressió o malaltia mental que afecti greument la nostra vida... són només entrebancs? O són adversitats, esdeveniments, que alteren, paralitzen i afecten la nostra vida i la percepció que tenim de nosaltres mateixos fins al punt que ens bloquegem i perdem la capacitat de tirar endavant amb normalitat? Podíem realment, en aquests casos, parlar de crisis?
• Quan les dificultats provocades per distints esdeveniments ens ultrapassen, poden més que nosaltres, i ens bloquegen, podem parlar de crisis?
• Quan ens trobem en aquest tipus de situacions, hi ha un moment en què hem de triar entre enfonsar-nos, intentar no ofegar-nos o agafar-nos a un clau ardent?
• Quan esclata la crisi, com acostumem a reaccionar: culpem al món, als altres, a Déu i ens fem les víctimes?
• Acostumem a tardar una mica per intentar posar fil a l'agulla, i començar a analitzar possibles sortides?
• Les crisis poden aconseguir de nosaltres reflotar i reactivar recursos i potencialitats desconegudes -fins aquell moment- per a nosaltres mateixos?
  

• N'hi ha que diuen que els problemes són oportunitats camuflades. Les crisis, també?
• Les crisis són, com la febre, un toc d'alerta, un avís perquè ens adonéssim que hi ha coses que no funcionen?
• Parlar de crisis és parlar de canvis inevitables?
• Es pot afrontar i superar una crisi sense introduir alguns canvis en la nostra vida?
• Un cop superada la crisi, aquests canvis es mantenen, els hem incorporat a la nostra vida?
• Els resultats d'una crisi depenen molt de la manera en què l'afrontem, de com reaccionem quan la crisi resulta ja imminent i de quina resposta li donem quan la crisi ja s'ha materialitzat?
• Hi ha crisis que no tenen cap caràcter redemptor? Els camps d'extermini, l'holocaust, en poden tenir?
• Les crisis ens posen en contacte amb un gran desconegut, amb un personatge gairebé foraster: nosaltres mateixos?
• És impossible en una crisi continuar fugint de nosaltres mateixos?
• Quan una persona porta una vida molt allunyada d'allò que podríem dir el seu jo intern, la seva veu interior, el seu propi ésser, perquè viu una vida molt acomodada i ha agafat molts compromisos, vol dir que aviat la crisi, alguna crisi, treurà el nas?
• Les crisis ens avisen que ens estem allunyant massa de nosaltres mateixos, d'allò que sentim i volem realment?
• Tenim una mena d'indicador per saber allò que realment ens proporciona alegria i vitalitat, d'allò que ens anima i ens dóna energia i ganes de viure?
• I en fem cas?
  
• Viure sempre només des d'un rol, que no té mai en compte la nostra identitat real, és un passaport per a la crisi?
  
• Tenim les armadures massa rovellades?
• Les èpoques de creixement, de canvis, són èpoques de crisis?
• Canvis i crisis són dues cares de la mateixa moneda?
• Hi ha gent que davant una crisi la seva estratègia immediata és fugir, no voler acceptar-ho, no assumir-ho?

• L'alcohol, les drogues, el consumisme, dormir més del compte, menjar més del compte, sobrecarregar-nos de treball, fer més exercici del compte, ser cada cop més promiscus sexualment... s'acostumen a usar com antídot de les crisis? Funcionen?
• Si fugim, les crisis s'acaben diluint, desfent... se'n van soles?
  

• Quan algú està passant una forta crisi, realment l'ajudem donant-li ànims, consells i un llistat de solucions i d'històries positives?
• No l'ajudaríem més escoltant-lo, escoltant el seu dolor i estant al seu costat?
• Per què ens costa tant no saber aguantar-nos d'entaforar-li la nostra opinió -sobretot si no ens l'ha demanada?
• I quan fem servir expressions del tipus: tot anirà bé, et recuperaràs, tot s'arreglarà...?
• O del tipus: què vas fer, com vas actuar perquè et passés això? Ja veuràs com d'aquesta situació en treuràs alguna cosa positiva. Quina part teva es beneficia d'aquest sofriment?
  
• Intentar racionalitzar de seguida una situació d'un fort impacte emotiu realment ajuda?
• Es pot frenar abans d'hora el dolor? Es pot superar el dolor sense dolor? Es pot superar el dolor sense travessar-lo?
• Llegir testimonis personals de gent que ha passat per situacions tan o més dures que les nostres ens pot ajudar?
• Més que els clàssics i convencionals llibres d'autoajuda?
• Per evitar les crisis, l'impacte terrorífic de les grans crisi, hauríem de procurar estar cada dia una mica en crisi?
• Les famoses crisis dels 30, 40, 50... es basen en la consciència del límit del temps? És per això que les persones que s'hi instal.len actuen precipitadament: Si no ho faig ara o aviat, potser ja serà massa tard.
• Afecten per igual a homes i dones?
  

• Per què algunes persones poden fer front als entrebancs i a les proves més dures de la vida, mentre que altres se senten superades per l'obstacle més nimi? Quin és el secret que permet recollir flors en el femer?