Va en augment la infoxicació?

Agafant la humanitat en conjunt, la quantitat de coneixements que hi ha avui en dia en el món és enorme, fenomenal. Aquesta quantitat cada dia augmenta, a passos de gegant. Per a un home sol, accedir a una part mínima, petitissima, d'aquests coneixements és pràcticament prohibitiu, impossible. [...] Així, com més coneixements reals -o sigui momentanis- hi hagi en aquest món, més ase serà el savi reconegudament existent, declarat. Serà un gran especialista, és a dir, un home limitat, certament útil, però donat a la intemperància, a causa de la tendència dels especialistes a veure les coses d'aquest món a través de les morralles de la seva especialitat. Com més avancen els coneixements, més passen de moda i són inexistents les idees generals.

Josep Pla

* * *

 En primer lloc, a inicis del segle XXI, ens trobem immersos, pel que fa al coneixement, en un immens procés maltlhusià: amb les creixents interrelacions que genera la globalització i Internet, el creixement hiperbòlic en la informació disponible és molt superior al de la capacitat dels individus per processar aquesta informació. Malgrat les ajudes informàtiques, bibliogràfiques, documentalistes, etc., la condició humana té uns límits biològics i neuronals que impedeixen, a llarg termini, seguir aquesta progressió geomètrica dels coneixements. Atesa, doncs, la creixent desproporció entre la capacitat col·lectiva per crear saber i la capacitat individual per assumir i integrar vitalment, sembla justificat i potser inevitable l’adveniment d’una “societat de la ignorància” (Brey), “del desconeixement” (Innerarity) o “de la incultura “(Mayos).

En segon lloc, per damunt d’altres perspectives similars, la denominació “societat de la incultura” sembla descriure més adequadament les paradoxes i contradiccions que avui emanen després de la “societat del coneixement”. Perquè el procés de creixent especialització dels experts continuarà acceleradament, amb la qual cosa no es preveu a mig termini el col·lapse del coneixement expert ni dels tècnics especialitzats. Salvant els aspectes específics destacats per Innerarity, la “societat del coneixement” cientificotecnològica podrà determinar el que en cada cas serà considerat com a “cert”, “establert per la ciència” o “més adequat tecnològicament”.

Ara bé, sí que cal dubtar que la majoria de la població pugui tenir un coneixement, cultura o “sàvia” composició general de l’estat global dels sabers humans i les seves problemàtiques. És a dir, continuarà el coneixement especialitzat i expert, però augmentaran les dificultats de la gent (fora del propi camp d’especialització) per disposar d’una “cultura” general o “capacitat de fer-se càrrec” reflexivament de les problemàtiques humanes en conjunt. Això no és accessori, ja que si la majoria de la població no pot interioritzar aquest coneixement general, les seves decisions polítiques mitjançant el vot i la participació democràtica resultaran altament problemàtiques.

Gonçal Mayos, La societat de la incultura

* * *

El coneixement no implica saviesa, així com la informació no implica coneixement.

T.S. Elliot

 * * *

A mesura que multipliquem la informació, de ser bona passa a ser contaminant.

David Shenk

* * *

Un món concentrat només en el fet de veure és un món estúpid. L'homo sapiens, un ésser caracteritzat per la reflexió, per la seva capacitat per generar abstraccions, s'està convertint en un homo videns, una criatura que mira però que no pensa, que veu però que no entén.

Giovanni Sartori, Homo videns 

* * *

Persisteix una lògica errònia que ens porta a pensar que l'ús d'eines cada cop més sofisticades implica necessàriament un coneixement més gran, i confonem la destresa per utilitzar un complex programa informàtic que ens permet escriure amb el fet d'escriure alguna cosa interessant, o fins i tot amb saber escriure. Ens hem convençut que disposar d'una xarxa que ens permet veure el que emet la televisió a l'altra punta del món és tornar-se més savis, quan l'únic que fem és passar l'estona o, en el millor dels casos, adquirir coneixements trivials. I ens encanta sentir "Societat del Coneixement" quan a escala individual, en molts casos, consisteix simplement a passar un munt d'hores xatejant amb els amics o intentant lligar per Internet. [...] La Societat de la Ignorància és, al cap i a  la fi, l'estat més avançat d'un sistema capitalista que basa l'estabilitat de la societat en el progrés, entès bàsicament com a progrés econòmic, però que un cop satisfetes les necessitats bàsiques només és possible mantenir gràcies a l'existència d'unes masses empatxades, fascinades i essencialment ignorants. 

Antoni Brey, La societat de la ignorància

* * *

Però si acceptem mirar el revers de la moneda possiblement descobrirem que a més de nens prodigi o eficients executius també estan proliferant al nostre voltant individus incapaços de concentrar-se en un text de més de quatre págines, persones que només poden assimilar conceptes predigerits en formats multimèdia, estudiants que confonen aprendre amb recopilar, tallar i enganxar fragments d'informació trobats a Internet, o un nombre creixent d'analfabets funcionals. Si bé és cert que el nou mitjà posa al nostre abast tot el saber disponible, això no implica necessàriament que siguem capaços de treure'n profit.

Antoni Brey, La societat de la ignorància

 

 Sense ànim d'infoxicar més:

•  Infoxicació és un terme creat per l'Alfons Cornella, fundador d' infonomia.com per indicar l'excés d'informació: descriu l'estat d'estrés que pateix l'ésser humà davant l'actual sobrecàrrega d'informació. Als EEUU fins i tot s'ha tipificat com un trastorn psicològic, que es podria traduir com a síndrome de fatiga per la informació. La persona que el pateix experimenta confusió mental, angoixa i por de col.lapsar-se. En l'origen d'aquest trastorn està el volum creixent i ingent d'estímuls que rebem cada dia tots o pràcticament tots. La informació que rebem i generem augmenta sense parar i ens sentim angoixats davant la impossibilitat d'estar al dia. Entre correus electrònics, sms, missatges a la bústia de veu, trucades telefòniques... el volum d'informació a què hem de donar resposta s'incrementa i s'infla exponencialment. A tot això, a aquests estímuls personals hi hem d'afegir la ràdio, la televisió, la publicitat als mitjans escrits i audiovisuals... Què podem fer davant d'aquest allau d'informació que de manera implacable ens cau cada dia a sobre?
• Als EEUU, a la dècada dels 70, el nombre de missatges diaris publicitaris que rebia un ciutadà mig era d'uns 500, avui n'hi arriben més de 3000. I les persones que tenen un càrrec estan exposades a deu o vint vegades aquest volum. S'ha calculat que un gerent típic entre missatges i informes ha de llegir un milió de paraules per setmana, és a dir, l'equivalent a empassar-se tres vegades el Quixot sencer. Què en penseu?
• En aquestes circumstàncies, és possible no estressar-se?
• Cada vegada rebem més informació per unitat de temps i en conseqüència la nostra capacitat per prestar atenció a aquesta informació decreix. Com es pot resoldre aquest conflicte?
• L'Alfons Cornella diu que a través d'una combinació de tecnologia i de psicologia. Necessitem, diu, d'una banda instruments que ens permetin manegar millor aquesta informació. Per exemple, en lloc d'haver de consultar quin dia farà a través de l'ordinador, podria disposar d'un paraigua el pom del qual estés connectat al servei meteorològic i en funció de la previsió s'encengués una llum d'un determinat color. I de l'altra, fer una crida perquè tothom que emet informació faci un esforç suplementari per sintetitzar-la i fer-la més fàcil d'entendre. És a dir, noves tecnologies i noves formes de compressió per fer-la més capturable i per poder viure, per tant, sense angoixar-se tant. Què en penseu?
• Avui ja es parla d'ibiqüitat o d'informació ibíqua, i es refereix a una sèrie d'aplicacionsque fan possible trobar la informació que realment m'interessa, sense pensar i de manera molt ràpida. És com si li diguéssim a la xarxa: no em maregis, dóna'm exactament el que vull en el moment en què ho vull. Per exemple: dóna'm la música que ara necessito d'acord amb el meu estat d'ànim actual. Com ho veieu?
• Si la informació cada cop va creixent d'una manera més exponencial, per molt bones i noves eines de cribatge que siguem capaços d'elaborar, no és una quimera, o una batalla perduda, pretendre gestionar de manera totalment eficaç i eficient tot aquest allau d'informació? Els facilitadors d'informació podran solventar el problema?
• No ens haurem d'acontentar a gestionar, com a mal menor, l'inevitable ansietat que comportarà? 
• Si això és així, l'única solució és la desconnexió?
• Serà realment possible això? 
• En un món cada cop més i més interconnectat, serà cada cop més difícil gestionar i salvaguardar la nostra autonomia?
• No poder desconnectar ens condemna, doncs, a un estrès permanent?
• És urgent educar les noves generacions en la gestió de la informació?
• Saber ser més selectius a l'hora d'informar-nos, preferir la qualitat a la quantitat és una cosa a aprendre?
• Si no podem aprofundir en res, com podem tenir i/o elaborar bons criteris per ser selectius a l'hora de filtrar informació?
• A estar infoxicats s'hi arriba de manera conscient? Algú infoxicat s'adona que està infoxicat?
• Adonar-se'n ja és la solució?
• La infoxicació genera addicció?
• Quins plaers o gratificacions ens ofereix?
• Ara per ara, treballem i usem informació. Aviat, però, gestionar la informació serà una part més del treball? 
• Habitualment ens llancem a la caça i captura d'informació sense saber què volem exactament, i si disposem de les eines (coneixements) adequats per caçar? Cada vegada serà més necessari una reflexió prèvia sobre què vull buscar exactament, què m'interessa i què (ara mateix) no m'interessa?
• Es dóna molt sovint el fenomen de la serendipitat?
• Si sabéssim buscar, ens estalviaríem molt brossa?
• Torna a ser cada cop més veritat el que deien els vells i no tan vells filòsofs que allò realment important és saber preguntar, saber què busquem i quines fonts són fiables?
• Anem per les xarxes com a zombis? 
• Saber memoritzar com hem classificat i on hem emmagatzemat la informació serà cada cop més valuós?
• Sense una mínima reflexió i/o algun criteri de cerca, la xarxa genera fàcilment dispersió i un cert caos?
• Podem aconseguir tenir i mantenir el mateix estat emocional davant d'una pantalla que davant un llibre, un diari... uns fulls escrits?
• El suport amb què accedim a la informació, condiciona molt i molt el tipus de lectura que en fem?
• Un pensador francès, Edgar Morin, ha reiterat sovint que cada cop serà més important tenir el cap clar, que tenir el cap ple. Hi esteu d'acord?
• Aquesta tendència que tenim a emmagatzemar i emmagatzemar tot el que trobem, és realment operativa?
• Què n'acabem fent de tot el que guardem?
• Igual que se'ns ha ensenyat a llegir paraules, caldria ensenyar-nos a llegir imatges i a llegir pantalles?
• Tenim una actitud massa passiva, i fins i tot de bona fe, davant la informació i els continguts que ens ofereixen les pantalles?
• La creixent ultraespecialització, cada cop sabem més però de més poques coses) no suposa un greu perill: la incapacitat d'elaborar una visió global, integradora i crítica sobre el món i sobre nosaltres mateixos? 
• Aquests sabers cada cop més fragmentaris no amenacen la construcció d'una identitat mínimament sòlida i estable?

Read more...

Ocupats-desocupats: què ens ajuda més a viure?

El treball és el refugi dels que no tenen res a fer

O. Wilde

* * *

Em sembla que la vida està totalment mancada d'interès, i això succeïa especialment quan treballava vuit o deu hores al dia. I la majoria dels homes treballen vuit hores per dia un mínim de cinc dies a la setmana. I tampoc ells estimen la vida. No hi ha cap raó per estimar la vida per a algú que treballa vuit hores al dia, perquè és un derrotat. Dorms vuit hores, en treballes vuit, vas d'una banda a l'altra amb totes les bajanades que has de fer. [...] a algú que treballi vuit hores al dia li'n resten només dues o una i mitja lliures per a ell mateix. Pot viure veritablement només hora i mitja al dia. Com és possible estimar la vida si només es viu una hora i mitja per dia i es perden totes les altres hores? I això és el que jo he fet durant tota la vida. I no la he estimat. Crec que si hi ha algú que l'estimi és un enorme idiota. No hi ha manera d'estimar aquest tipus de vida.

Charles Bukowski, Lo que más me gusta es rascarme los sobacos.

* * *

El desocupat supera sempre, com a home, l'enfeinat. Però, quan parlo d'oci i d'ociositat, ¿no creureu, tanmateix, que em refereixo a vosaltres, els mandrosos?...

F. Nietzsche, Humà, massa humà, 284 

* * *

No tinc res en contra del treballador i creador infatigable, ni de l'ermità que es mira el melic, però cap dels dos no em sembla interessant ni tampoc exemplar. La persona que busco i desitjo és aquella que és capaç tant d'integrar-se en la comunitat com de viure tota sola, tant d'actuar com de reflexionar. I si fa la impressió que en els meus escrits anteposo la vida contemplativa a l'activa, deu ser perquè veig el nostre món i el nostre temps ple de persones actives, eficients i emprenedores, però incapaces per a la contemplació.

Hermann Hesse

* * *

Declaració del poble més longeu del món

Als vuitanta anys encara sóc un nen,
Quan vinguis a buscar-me als noranta, 
oblida't de mi i espera'm fins que en faci cent. 
Com més vells, més forts,
i res de deixar que els nostres fills ens mimin. 
Si vols llarga vida i salut, ets benvingut al nostre poble, 
on rebràs les benediccions de la naturalesa
 i descobrirem junts els secrets de la longevitat.

3 d'abril de 1993
Federació de Clubs d'Ancians d'Ogimi

***

Igual que la peresa física es cobra un preu, així també ho fa la peresa mental. La peresa mental durant la joventut posa en perill el cervell durant la vellesa. Recordem l'admonició de William James de no malgastar els anys formatius, quan la ment és plàstica. Aquells que frueixen amb els desafiaments mentals i els cerquen més enllà de les necessitats bàsiques de l'existència quotidiana, apresten la ment i el cervell amb una resistent capa de protecció que els ajudarà a preservar una vida mental sana i rica fins la vellesa.

Elkhonon Goldberg, La paradoja de la sabiduría (Cómo la mente puede mejorar con la edad)

* * *

Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de l'home d'estar assegut, sol i en silenci.

Blaise Pascal

* * *

Si tot continua igual, sospito que en el segle XXI es donarà encara més importància al fet de construir-se una vida que a construir-se un mitjà de vida. Per tant, a mesura que la gent sigui m és conscient de la seva pròpia mortalitat i de la necessitat de comprometre's amb valors significatius (per exemple, amb la seva voluntat de sentit), tots prestarem més atenció al llegat personal que volem deixar. 

Alex Pattakos, En busca del sentido. Los principios de V. Krankl aplicados al mundo del trabajo.

* * *

D'entre tots els conceptes que han sorgit dels meus anys de pràctica dedicats a contrarestar l'ansietat davant la mort, considero que el de la propagació per ones concèntriques és molt útil.
Això de les ones concèntriques vol dir que tots nosaltres creem, tot sovint de forma no intencional i sense tenir-ne consciència, cercles concèntrics d'influència que poden afectar els altres durant anys o fins i tot, generacions. L'efecte que tenim sobre els altres es transmet, al seu torn, a d'altres, de la mateixa manera que els cercles concèntrics que es produeixen en llançar una pedra a un llac es continuen expandint, encara que ja no siguin visibles per a nosaltres. La idea que podem deixar alguna cosa nostra, encara que no hi siguéssim per tal de veure-ho, ofereix una potent resposta als que afirmen que la manca de sentit és la conclusió necessària de la nostra finitud i transitorietat.
Produir ones concèntriques no necessàriament significa que el nostre nom o la nostra imatge vagin a sobreviure. (...) Els intents de preservar la identitat personal sempre són fútils. La transitorietat és permanent. El concepte d'ones concèntriques es refereix a deixar alguna cosa de la pròpia experiència de vida. Algun gest, algun bon consell, alguna guia, algun consol als altres, sabent-ho o no.

Irvin D. Yalom, Mirar al sol

* * *

Tenir presa vol dir no estar en el que cada moment s'ha de fer. Vol dir tenir el cap en un altre lloc, en una altra cosa, en el que vindrà [...] Hi ha cada vegada més persones que es passen els dies anant d'una banda a l'altra, sense parar mai, sense donar pau als peus, ni als tramvies, ni als autobusos, ni als taxis, i que, quan ens troben, ens diuen: tinc pressa, molta pressa, faig tard, m'esperen, ja ens veurem d'un moment a l'altre [...] I, al capdavall, no fan absolutament res. Es passen anys sense fer literalment res [...] i, així, el que s'anomena fer bé les coses no es produeix mai perquè la disposició mental s'hi oposa d'una manera maquinal [...] En realitat, és ja literalment impossible d'aturar-se en el que es fa, dedicar un mínim de lentitud en els successius moments del present, fer les coses ben fetes.

Josep Pla, OC (31, 336)

Algunes qüestions:

• Tot funciona millor amb una certa activitat? Tant la ment com el cos ens ho reclamen?
• Així, doncs, l'activitat és una de les claus del benestar físic i psicològic?
• La ment i el cos ocupats ens allarga la vida?
• Ha de ser, però, quan es tracta d'un actuar que ens atorga sentit?
• O fins i tot, l'actuar per actuar, sempre és millor que l'apatia i la inacció?
• Estar ocupats permanentment consultant els emails, els watsapps, facebook... ens fa sentir bé?
• Hi ha formes d'estar ocupats postisses, artificials, neuròtiques que són com una escapatòria desesperada per evitar trobar-nos amb nosaltres mateixos?
• El possible sentit de l'actuar acostuma a venir abans, durant o després de l'acció?
• Diríem que un estrès sa i desitjable és aquell en què puntualment m'activo, però després em relaxo? 
• I, per contra, un estrès insà seria aquell en què estic permanentment ansiós?
• Si ens accelerem massa, si anem hiperactius, perdem la sensació de control, i ens podem posar maníacs?
• Quan em sento bé i en tinc ganes, faig coses. És així habitualment? O més aviat, faig coses i em vénen ganes de fer coses? Què acostuma a venir abans, la motivació o l'acció?
• A Ikigai, llibre de Francesc Miralles i Héctor Lozano, la gent no es jubila mai. És clar que la paraula jubilació, en el nostre sentit occidental, no existeix. Jubilar-se, aquí ve a dir acabar. I al Japó, indica més aviat un canvi d'aires, on procures estar ocupat en alguna cosa, i gairebé sempre fent la teva aportació a la comunitat. Què en penseu?
• Com ho veieu aquest continuar aportant coses a la comunitat d'una manera no productiva?
• Què us sembla això de procurar sentir-se un membre útil i actiu de la societat, i no un individu ja aparcat?
• La dieta d'Ogimi consisteix en la llei del 80%; és a dir, quan menges i notes, sents, que estàs ja al 80%, deixes de menjar. És el que d'una manera habitual i majoritària practiquem per aquí?
• V. Frankl no es va cansar mai de proclamar que quan la persona perd el sentit de la seva vida, emmalalteix. Si no tenim un per a què viure, se'ns enfonsa tot. Els habitants d'Ogimi sempre tenen un motiu per llevar-se al matí, alguna cosa que si ells no fan, quedarà per fer. Diríeu que aquest és un dels secrets si no d'una vida més llarga, d'una vida més plena?
• V. Frankl també deia que allò que atorga sentit a una persona pot divergir molt del que li atorga a una altra. D'acord. Però també insistia en què siguin quin siguin les activitats capaces d'injectar un sentit a la nostra vida, totes es conjuguen amb el verb estimar. És això? 
• Són activitats, doncs, en què l'aspecte més pròpiament productiu, si hi és, és només secundari. Hi coincidiu?
• Pot ser que algú que realitza una feina pesada, sense cap al.licient i mal pagada, amb tot, sigui capaç de trobar-hi un sentit?
• Voldrà dir això que s'hi hagi de resignar per sempre més? Voldrà dir que no s'ha de lluitar per defensar unes condicions laborals justes i més humanes?
• Voldrà dir, però, que el sentit o no d'una activitat està més enllà de la pròpia activitat, què depèn força de la consciència amb què la realitzem?
• Cal tenir un treball remunerat perquè la vida tingui sentit?
• Quan tenim o estem patint una determinada situació vital complexa i que ens trasbalsa, per on començaríeu a gestionar-la d'una manera més funcional: pel que pensem, pel que sentim o per les accions i comportaments?
• Una persona té el caràcter que té, o més aviat, el caràcter es forma i, per tant, és conseqüència del que hom fa? Podem, doncs, canviar el nostre caràcter directament?
• Ens aniria bé, com a filosofia de fons, com a bona filosofia de fons, pensar que el món és un lloc imperfecte, que les persones també ho som, però que, amb tot, està ple de possibilitats de creixement i realització?
• Caldria, doncs, interrogar-nos sobre quin és el nostre combustible existencial, què és allò, quin tipus d'activitats ens fan mantenir la passió per la vida?

Read more...

Sabem discriminar entre desitjos i necessitats?

El desig i la felicitat no poden viure junts.

Epictet

. . .

El desig és sempre desig insatisfet.
El desig és una nova mostra de finitud
L'ésser humà és l'ésser finit que desitja ser infinit. L'ésser incomplert que desitja ser complert.

Joan-Carles Mèlich

* * *

Que dolç és haver pogut experimentar tots els plaers i concupiscències i haver pogut comprovar l'engany que representen.
Sèneca

* * *

La saviesa dóna un sentit, no de felicitat, però sí de tranquil.litat i de benestar que no té qui no l'assoleix. La saviesa és veure les coses de manera que s'ultrapassi el món material.

Moisès Broggi

* * *

Quan és vell i veu les coses que ha viscut, que tot és efímer, que el que creia que tenia més valor no en té tant, pensa que les penes i les desgràcies no es poden evitar, però sí menysprear. Això està molt bé. Quan veus els infortunis, tot allò que et deixa enfonsat, que les coses materials surten al revés del que pensaves, que tot és efímer. Això, el vell, com que ho ha viscut, ja ho veu. Les penes i desgràcies no poden evitar-se a la vida, però sí menysprear-se.

Moisès Broggi

* * *

Si t’ho concedeixes, pots renunciar-hi. Si no t’ho concedeixes, passa a ser irrenunciable.

                                                                                                                                                 G. Nardone

• L'actual societat de consum ens dificulta més avui que en temps pretèrits distingir amb una certa nitidesa entre desitjos i necessitats?
• Abans que res, però, caldria aclarir què entenem per necessitats? I per desitjos?
• És fàcil poder-ho consensuar?
• Allò que avui en dia considerem com a necessari coincideix en essència amb allò que sempre s'hi ha considerat? 
• Podríem atrevir-nos a elaborar un llistat mínim d'aquelles coses o aspectes sense els quals no es pot donar una vida humana de qualitat?
• Esteu d'acord amb allò que ens recorda l'Elsa Punset que l'abundància no és tenir molt sinó allò suficient?
• Com és que, però, això habitualment només ho tenim clar els humans quan vivim per sota del nivell de supervivència?
• Les necessitats tenen a veure amb evolucionar i amb tocar de peus al terra?
• Els desitjos, per contra, tenen a veure sempre amb el passat, amb mancances o carències que hem tingut, o fins i tot que hem imaginat tenir?
•  El patró cultural que estem patint tendeix, com hem insinuat abans, a confondre desitjos i necessitats, però a més a més identifica desitjos i necessitats com a desitjos i necessitats exclusivament materials? No és una autèntica monstruositat això?
• És que les persones, posem per cas, no tenim una absoluta necessitat de trobar sentit al que fem, o d'entendre el sentit del que estem fent? 
• Tenim necessitat de tenir una identitat?
• Tenim necessitat de pertànyer a algun grup, familiar o més gran, un grup de pertinença?
• Tenim necessitat de transcendir-nos?
• Tenim necessitat d'amor, o de ser reconeguts?
• Si en lloc de preguntar-nos el perquè volem unes determinades coses, ens preguntem el per a què les volem, estem fent una crida al futur, i ens aboca gairebé sempre a les necessitats. Hi esteu d'acord?
• Així, doncs, la nostra malaltissa i patètica cultura consumista ens ha fet considerar com a necessàries coses absolutament supèrflues, i ens ha fet deixar de banda aspectes veritablement fonamentals per a poder portar una vida realment satisfactòria. És així?
• La crisi actual ajuda a clarificar les coses, o penseu que continuem confosos?
• Les necessitats biològiques o primàries han d'estar cobertes o mínimament cobertes. I les necessitats, diguem-ne, existencials: la necessitat de ser acollit, de ser reconegut, de ser acompanyat, sobretot en els mals moments?
• Podem viure sense amics? Aristòtil deia que es pot viure sense pares, sense parella, però no sense amics. És així?
• L'únic veritablement important és estimar i ser estimat?
• Tots tenim a les nostres cases racons de coses: roba, cd's, llibres... que no hem fet servir? Amb tot hi ha hagut una despesa energètica per fabricar-les. Quantes coses ens hem comprat només per impuls, i després no n'hem fet res?
• S'acabarà algun dia aquest consumir per consumir, aquest consumir inútil, que només serveix per mantenir unes multinacionals que necessiten expandir-se a costa dels recursos del planeta?
• Caldria distingir entre el desig existencial, antropològic, i el caprici?
• Caldria diferenciar entre desig i consum? Una cosa és el consum i el caprici i l'altra el desig?
• L'objectiu últim de la publicitat no és tant vendre un determinat producte, sinó fer que la gent se senti permanentment insatisfeta. Què en penseu?
• Hi ha una dimensió antropològica bàsica de l'ésser humà com l'ésser que no es conforma mai amb allò donat. Podríem dir que els humans sempre ens trobem, partim d'un món i d'unes situacions determinades, i desitgem un altre món i unes altres circumstàncies. Hi esteu d'acord? Esteu d'acord que el desig, no el caprici, forma part constitutiva i estructural de l'ésser humà?
• Estoïcisme i budisme proclamen que, per ser feliç, cal eliminar els desitjos? És realment possible això?
• Més que eliminar, podríem parlar d'intentar controlar-los, d'intentar que no ens desbordin. Això és possible?
• Estar content, posem per cas, vol dir estar contingut, dins dels meus límits.
• És important aprendre que totes les coses tenen el seu moment, i que no sempre tot es pot satisfer immediatament?
• És aquest un dels problemes més greus dels nens i joves d'avui en dia?
• Què en penseu d'expressions del tipus: tinc un mòbil que em funciona perfectament, però necessito canviar-lo. Tinc un cotxe que va molt bé, però necessito canviar-lo...? No és una qüestió força malaltissa?
•  No és malaltís associar objectes de consum amb la pròpia identitat?
• Tenim una identitat molt afeblida, molt mancada de substància, i és per això que necessitem alimentar-la com sigui i de la manera que sigui?

Read more...

Els nostres rituals diaris

El costum és el gran guia de la vida humana.

David Hume

* * *

És cert que tinc mals hàbits: prenc el te a les tres.

Mick  Jagger

* * *

Ocupa't de les petites coses, i les coses grans s'ocuparan d'elles mateixes.

Emily Dickinson

* * * 

Els hàbits formen el caràcter, i el caràcter forma el destí.

Joseph Kaynes

* * *

La felicitat és el desig de repetir.

Milan Kundera

* * *

L'hàbit és una forma de mandra mental.

*

En la vida humana, pesant com pesen decisivament els hàbits, les repeticions, l'automatisme continuat i persistent, els ulls serveixen ben just per al que fan habitualment, de manera que són ulls que no miren més del que exigeix l'automatisme de cada dia.

Josep Pla

Unes quantes preguntes rutinàries:

• Creieu que som ritualistes per naturalesa?
• Creieu que, en el fons, som un animal de costums?
• Seríeu capaços de detallar els petits rituals a partir dels quals organitzeu la vostra quotidianitat diària?
• Som realment conscients que la majoria de les nostres accions i activitats diàries les tenim automatitzades, i algunes, fortament ritualitzades?
• Fins a quin punt ens podem sentir perduts, desorientats o fins i tot ansiosos si no podem dur a terme algun dels nostres imprescindibles rituals? 
• És important anar incorporant petits hàbits a la vida quotidiana?
• És important ajudar, sobretot els nens, a incorporar petits hàbits, suposadament útils, funcionals i saludables?
• És bo acostumar-los a la rutina de les menjades, del bany diari, de l'anar a dormir a la mateixa hora...?
• Els hàbits, les rutines i els distints rituals implicats ajuden a fer-los sentir més relaxats i segurs?
• Quan una acció, comportament o activitat l'hem convertit en un hàbit, l'esforç que suposa haver-los de dur a terme és menor? 
• Tendim a realitzar-los de manera semiautomàtica, sense haver de pensar o haver de decidir si les fem o no les fem, si són pesades i rutinàries o no ho són? Les fem, i punt?
• En els adults, hi ha rituals com posem per cas el cafè diari, la lectura abans d'anar a dormir, l'estoneta sagrada que ens hem reservat per escoltar música, per veure aquella pel.lícula d'aquell director que tant ens fascina... per cuidar les quatre plantes que tenim... que suposen una mena de parada, d'oasi, en el batibull de les nostres vides?
• Us sembla que els nens i adolescents actuals, encara que sigui inconscientment, ens estan reclamant unes rutines i pautes de conducta que els facin sentir més segurs i que els facilitin la majoria de tasques diàries?
• Pot ser que moltes de les dificultats dels nostres nens i adolescents que acostumem a atribuir a una falta de voluntat, d'interès o de motivació, siguin degudes a una incapacitat dels adults d'haver-los fet interioritzar una sèrie d'hàbits i rutines funcionals?
• No li estem donant massa importància, posem per cas, a la motivació?
• Quantes de les activitats que hem de dur a terme cada dia les fem realment motivats?
• I amb tot, les continuem fent. O no? Llavors...?
• Els rituals principals dels humans són els hàbits?
• Els rituals, en totes les cultures, serveixen per canalitzar els moments més importants de la vida?
• Els rituals de pas: de naixement, d'entrada a la vida adulta, de matrimoni... de mort, tant vius i presents en moltes cultures, creieu que en l'actualitat i entre nosaltres, s'estan descafeinant força pel que fa a la repercussió real que tenen en les nostres vides?
• I això quines conseqüències té? Guanyem més llibertat individual o més aviat ens sentim més indefensos, més a la deriva, per poder navegar per les aigües no sempre clares de la vida?
• Els rituals ajuden a crear vincles amb els altres, ens ajuden a ajuntar-nos? I si això és així, vol dir que contribueixen a la nostra felicitat?
• Els rituals ajuden a no fer les coses de  qualsevol manera? L'hora de menjar és alguna cosa més que el moment d'incorporar nutrients al nostre cos, és una ocasió per trobar-nos i per parlar i comentar coses. És així?
• Veieu diferències entre els rituals i les petites rutines de cada dia?
• Els rituals més aviat tenen un contingut simbòlic, és a dir, no importa tant el que faig sinó el que hi ha a sota del que faig, i a més ho faig a consciència, i me n'adono del que estic fent i del perquè ho estic fent?
• En canvi, les petites rutines diàries serien comportaments més automatitzats, que ens estalvien molta energia, pèrò que, en no ser-hi realment presents, no generen el benestar dels rituals pròpiament conscients?
• En aquest sentit, podríem dir que, tot sovint transformem alguns rituals en coses purament rutinàries? Podem fàcilment  convertir el ritual de menjar i reunir-nos al voltant d'una taula amb la rutina d'haver de menjar?
• Si ens llevéssim una hora abans del que ho fem habitualment, seríem capaços de trobar temps per a d'altres coses, i per programar-nos amb més consciència i ajustament les petites rutines del dia que acabem d'encetar?
•  Quins petits rituals de cada dia us ajuden a ser una mica més feliços?
• Hi procureu destinar-hi un espai?
• Esgarrapar un espai diari per a aquests petits rituals us sembla una bona inversió? Us sembla una simple distracció o són, en el fons, allò que dóna suc i sentit a la nostra vida?
• Quan el ritual es fa amb consciència i amb sentit, us sembla que deixa de ser una simple i mecànica rutina?
• Segons com fem el petó de bona nit a les persones que estimem, pot ser que sigui una simple mecànica o un desig sincer de transmissió d'afecte?
• Podríem dir que quan fem el ritual perquè toca l'estem transformant en una rutina?
• El ritual del bany abans d'anar a dormir en el nounat, el ritual de llegir un conte també abans de dormir, la dutxa reparadora del final del dia, el ritual d'esmorzar amb la lectura del diari... els acostumem a fer amb consciència o són pura i fatigosa repetició?
• El ritme superaccelerat de la nostra vida desvirtua i buida de contingut molts dels nostres i antics rituals més entranyables? La velocitat ho acaba matant tot?
• La pèrdua gradual en la nostra cultura dels petits ritus de pas ha estat un autèntic desastre? Aquests petis ritus dels primers pantalons llargs, del primer rellotge, del regal del padrí, de la primera comunió en persones creients, de la primera regla, de la primera fotografia feta per un professional, del primer dia que el pare o la mare ens autoritzava a ajudar-los en les seves respectives feines... no creieu que ens ajudaven a marcar uns decorats i unes referències que ens permetien transitar millor en aquests anys difícils i insegurs, sobretot  de la primera adolescència? 
• Podíem dir que aquests ritus de pas són com una mena d'aixopluc que ens facilita la cultura per dotar de sentit i coherència uns moments de canvis profunds i, per tant, d'incertesa?
• Així, doncs, diríem que els rituals serveixen per gestionar millor els processos de canvi?
• I per afrontar millor les diverses pèrdues que tots tenim al llarg de la vida?
• I per tranquil.litzar-nos, per canalitzar millor unes determinades emocions?
• I per tenir una certa il.lusió que, fins a cert punt, tenim un cert control de les coses i de la vida?
• És ben clar que l'exageració d'això últim contribueix a formes patològiques d'intents reiterats i fracassats de controls obsessius sobre tot allò que ens envolta. No ho veieu així?
• Serveixen també per integrar-nos millor i fer-nos sentir membres d'una comunitat que participa d'uns mateixos símbols ritualitzats? 
• Encara que evidentment varien les formes dels rituals de les distintes cultures, no us sembla que el fons és bastant compartit?
• Què passa amb tota l'energia que no sabem canalitzar de forma creativa o que la societat no dóna eines per poder-la canalitzar? Segons Fromm, s'esdevé energia destructiva. Què en penseu? Hem deixat els joves a la intempèrie a l'hora d'ajudar-los a canalitzar aquest plus d'energia? 
• Potser hauríem de revisar i actualitzar alguns d'aquest rituals?
• Els actuals i rapidíssims rituals de dol ajuden a canalitzar-lo adequadament?
• És que només ens interessa els resultats, la solució, ja? Ens estem oblidant massa dels processos?
• Ens hem oblidat que les persones també tenim el dret d'estar tristos?
• En reduir a la mínima expressió els processos provoquem que tot ho visquéssim per dins, d'amagat? És, però, la millor i més funcional manera de canalitzar-ho?
• I els ritus estacionals, la majoria agraris? No ens ajudaven a recordar el nostre vincle indestructible amb la terra, amb la vida, amb el pas del temps?
• I les fogueres de Sant Joan, i el foc que purifica, que ens permet renovar-nos i desfer-nos dels trastos vells i atrotinats?  Psicològicament, no hauríem de tant en tant també de cremar vells problemes per fer espai a il.lusions i projectes nous? 
• I quan els rituals s'esdevenen rutina, i la rutina una forma de mandra mental?
• No caldria, de tant en tant, oxigenar-nos una mica i ser capaços de trencar aquelles rutines que ens acomoden en excés a aquells costums i hàbits que no ens donen cap mena de satisfacció?
• Quantes vegades no ens comportem com autèntics esclaus de cadenes rutinàries que, a poc a poc, ens acaben amargant l'existència?
• On trobar el terme mig entre la tranquil.litat i els inqüestionables beneficis dels hàbits i els perills de caure sota la seva implacable tirania?
• Caldria flexibilitzar i actualitzar contínuament els nostres costums?
• Caldria prescindir absolutament de cap costum? És possible això?
• On trobar un petit recer on aixoplugar-nos de la implacable i irreversible contingència i incertesa de la vida?

Read more...

En sabem molt d'amargar-nos la vida?

-M'estimes?
-Sí.
-De veritat?
-Sí, de veritat.
-Però, de veritat de veritat?

Ronald D. Laing

* * *

Portar una vida amargada ho pot fer qualsevol, però amargar-nos la vida expressament és un art que s'aprèn, no n'hi ha prou de tenir alguna experiència personal amb un parell de contratemps.

Paul Watzlawick

* * *

Un home vol penjar un quadre, però quan té el clau a la mà s'adona que li falta el martell. Tot seguit pensa a trucar el veí perquè li'n deixi un, però en el viatge de casa seva a la del veí comença a fer-se càbales sobre què li dirà quan li demani l'eina. De cop recorda que el veí el va mirar de forma estranya quan el va trobar a l'ascensor l'última vegada, i arriba a la conclusió que li té mania, i que a diferència del que ell faria, mai no li deixarà el martell. Molt enfadat, quan el veí li obre la porta li crida: ja et pots quedar el teu martell, tros d'ase!

Paul Watzlawick, L'art d'amargar-se la vida

* * *

Per tal d'amargar-nos el cafè:

• Penseu que realment tenim molta capacitat i habilitat per amargar-nos la vida?
• Tanta facilitat tenim per fer-nos la vida difícil i complicada?
• Gairebé tots tenim motius, i cada dia, per sentir-nos tristos o preocupats, però espatllar-nos la vida a propòsit és una altra qüestió, oi? I amb tot, ho acostumem a fer. O no?
• Això és una habilitat, no?
• I per tant, cal aprendre-la.
• Obstinar-nos, posem per cas, a veure només l'aspecte negatiu de les coses, és una d'aquestes extraordinàries habilitats apreses? 
• Diríem també que les persones amb grans habilitats per amargar-se la vida són també molt hàbils a l'hora de saber amargar la vida als altres?
• Tots tenim uns determinats patrons o estil personal amb què ens enfrontem amb la vida? 
• En som sempre conscients d'aquesta manera particular, personal i apresa d'enfrontar-nos amb les qüestions de l'existència diària?
• Quan comencem a estar convençuts que estem en possessió de la veritat i que és el món qui està equivocat, és quan posem en marxa la fàbrica d'amargar-nos la vida?
• Penseu que tenim la capacitat de construir-nos una vida veritablement desgraciada?
• Tanta responsabilitat tenim en el còmput global de felicitat o infelicitat de la nostra vida? 
• Som cadascun de nosaltres els principals artífexs dels obstacles i limitacions a una vida agradable?
• I si és que sí, en som conscients?
• Tenim molta tendència a treballar i a identificar-nos amb el patiment?
• D'on ho aprenem aquesta tendència a patir per tot, a amargar-nos per gairebé qualsevol cosa?
• D'on neix aquest posicionament vital?
• Potser perquè a força de victimitzar-nos ens alliberem de la nostra responsabilitat personal a intentar canviar les coses?
• El camí destructiu és més fàcil que el constructiu?
• Tenim més models de destrucció que de construcció?
• Quantes vegades acostumem a dir: és que jo sóc així, jo sóc patidor o patidora de mena? Ho expressem com si fos un destí inevitable que cal acatar? Com una condemna irreversible?
  
• Com és `possible que ens arribéssim a identificar amb allò que no ens agrada, i que a sobre diguem que no ho podem canviar?
• Watzlawick diu que per viure en la infelicitat i l'amargor només cal:

1. Que ens creéssim problemes i, si no en tenim prou amb els nostres, que assumim com a propis els problemes dels altres, que omplim la nostra vida de complicacions reals o fictícies  i que concedim molta importància a tots els esdeveniments negatius. 
2. En segon lloc, ens aconsella pensar que sempre tenim la raó, i que tot és blanc o negre, i que només existeix una veritat absoluta, la nostra. Rebutgem d'entrada tot el que diguin els altres. 
3. Vivim obsessionats: triem un esdeveniment prou negatiu de la teva vida i convertim-lo en un record inesborrable, portem-lo una vegada i una altra a la nostra ment, fins que només visquéssim per pensar en això. 
4. El present no val la pena, pensem sempre en el futur. Pensem sempre en el futur o en el passat. Ajornem sempre el gaudi dels plaers del present perquè no podem saber què ens portarà el futur.
5. Mai no ens perdonem. Arribarem a un punt en que només sentirem autocompassió. Pensem que som els únics responsables del que ens passa i que mai no hi ha situacions que s'escapen del nostre control.

• Què en penseu de tot plegat? Us hi sentiu identificats? Molt? Poc? Una mica? Una mica molt?...
• Us sembla que som molt detallistes a l'hora de fer coses per amargar-nos la vida i, per contra, quan ho volem arreglar, habitualment no som gaire estudiosos ni primmirats, i ho volem resoldre a l'engròs? I precipitadament?
• Hi ha persones, posem per cas, que són extremadament patidores i que tot i que els amarga la vida ser així, estan contentes i orgulloses del seu patiment perquè és la manera que tenen de demostrar-nos que es preocupen per nosaltres: fins que no m'has trucat no he pogut dormir, m'has fet patir molt. Això és realment un mèrit?
• Pot ser que davant d'una mateixa situació, una persona ho vegi com un problema i una altra, no? Llavors, on són realment els problemes?
• El nostre posicionament davant d'una determinada situació complicada, pot fer que generéssim vies per resoldre  el problema o, per contra, per cronificar-lo?
• Bona part del problema del patiment són les nostres expectatives exagerades. Hi esteu d'acord?
• Schopenhauer, que passa per ser el prototipus de filòsof pessimista, a L'art de ser feliç, diu que el primer que hem de saber és que venim a patir, i un cop ho sabem, no patim tant. Què en penseu?
• N'hi ha que diuen que tots els problemes tenen solució, i si no tenen solució, és que no són un problema. És així?
• Entendre per què hi ha un determinat patiment rebaixa molt el patiment?
• I entendre que no ho puc entendre, també? Això ajuda a relativitzar-ho?
• L'humor, el sentit de l'humor, ajuda també a relativitzar les coses, i ens tranquil.litza?
• Perquè l'humor es basa, en el fons, en el contrast entre allò que voldríem i allò que s'esdevé, de manera que ens fa tocar de peus a terra i ens obliga a resituar-nos en la nostra condició humana. Com ho veieu?
• N'hi ha que parlen de la terribilitis com una de les grans malalties contemporànies: la tendència a qualificar de molt dolent o terrible successos o esdeveniments de la nostra vida que no ho són. Penseu que és veritat?
• Caldria, doncs, analitzar i potser desfer, modificar o substituir algunes de les nostres creences?
• Tenim interioritzades, de manera inconscient, moltes creences que són autèntiques fàbriques d'amargar i complicar-nos la vida?
• Coneixem persones que s'amarguen la vida i que, a més, aconsegueixen amargar la vida dels altres?
• Hi ha moltes persones corrosives, persones vinagre?
• I quins trets comuns creieu que tenen?
• Com podríem ajudar a algú que veiem que s'està amargant la vida?
• Que vigili les seves relacions i que estigui disposat a canviar i a intentar canviar?...

Read more...

Justícia o injustícia de la vida

La teva vida està circumscrita a un període de temps limitat. Si no aprofites aquesta oportunitat per asserenar-te, passarà i tu també passaràs i ja no n’hi haurà cap altra.

 *

Cadascú viu exclusivament el present, l’instant fugaç. La resta, o ja s’ha viscut o és incert; insignificant és, per tant, la vida de cadascú i insignificant també el racó de la terra on viu.

 Marc Aureli

* * *

Per creure en la possibilitat de ser feliços, primer cal tocar el fons de la desil.lusió.

W. Shakespeare

* * *

 Si existeix alguna possibilitat d'aconseguir alguna cosa semblant a la felicitat, consisteix a aprendre a tolerar la frustració.

Lucía Etxebarría

* * *

Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de l'home d'estar assegut, sol i en silenci.

Blaise Pascal

* * *

Tota l'energia que no aprenem a dirigir a crear es converteix en energia destructiva.

Erich Fromm

* * *

L'ocell trenca la closca de l'ou. L'ou és el món. Qui vulgui nàixer ha de trencar un món.

Hermann Hesse

 * * *

Quan hom parteix de la idea que aquest és el millor dels mons possibles, quedar-se sense diners, tenir mal de queixal o errar el matrimoni constitueix un indescriptible ridícul [...] En canvi, quan hom parteix del principi que aquest és el pitjor dels mons imaginables i que en el curs de la vida succeeixen les coses pitjors, les coses inherents a l'animalitat humana, el fet de tenir encara que no sigui més que una salut relativa, el fet de menjar seguit i de poder anar tirant amb més o menys immodèstia constitueix una satisfacció lluminosa, tònica, evident.

Josep Pla

Parlem-ne una mica:

• Es pot arribar a determinar objectivament la justícia o injustícia de la vida?
• Parlar de trobar justa o injusta la vida és parlar més aviat de sensacions, de sentiments, o de realitats objectives que es poden quantificar i mesurar?
• Perquè sempre que diem, posem per cas, que la vida és injusta, ens estem referint a la vida en si, o a la nostra vida?
• Hi ha gent que ha rebut molt i, això no obstant, senten que la vida els deu molt, que ha estat injusta?
• Hi ha gent, per contra, que ha rebut molt poc i se senten satisfets amb la vida, consideren que ha estat prou justa?
• Si tal com sembla, la valoració decisiva és en termes inevitablement subjectius, de què depèn, sobretot, que ens decantéssim per l'agraïment o per la reclamació?
• Us sembla que les nostres creences i les consegüents expectatives generades tenen molt a veure en el nostre dictamen final?
• Unes creences rígides o molt rígides sobre com hauria de ser el món, els altres i nosaltres mateixos, afavoreixen sempre una certa decepció, una certa desil.lusió i, per tant, una certa sensació d'injustícia?
• Quan considerem que nosaltres, el món o  els altres no funcionen com creiem i esperem que haurien de funcionar, com acostumem a reaccionar?  Quina emoció bàsica se'ns dispara?
• La ràbia, oi?
• I quan se'ns dispara la ràbia, el problema que sorgeix és saber-la canalitzar adequadament, i poder-la convertir en motor d'acció. És així?
• Habitualment, però, ho aconseguim?
• És difícil no pensar que la vida és injusta quan estem passant per circumstàncies difícils o traumàtiques?
• És gaire habitual considerar aquest moments o temporades dolorosos com una prova que ens posa la vida per a poder millorar i créixer?
• És que no és veritat que quan som capaços de superar un fracàs o una contrarietat, la nostra autoestima augmenta?
• És que continuem pensant, ingènuament, que la nostra autoestima només s'alimenta de coses positives?
• Com s'enforteix un sistema immunològic? Llavors?...
• Quan diem que la vida és injusta és perquè esperem que altres persones o altres circumstàncies ens atorguin o ens retornin aquesta justícia? Hi esteu d'acord?
• Siguin quines siguin les vivències i circumstàncies per les quals passem, no tenim dret a dir que la vida és injusta?
• És tot i sempre un problema de canalització i gestió internes?
• Tot es redueix a analitzar i reflexionar sobre com som, quins valors tenim i quines expectatives ens hem format, que ens han portat a trobar la vida injusta?
• Si anem per la vida sempre amb una mena de calculadora que sempre va sumant i restant, és més possible que no trobéssim l'equitat de la vida?
• La generositat, l'espontaneïtat i no posar-nos unes expectatives molt elevades poden ser bons antídots contra la possible injustícia de la vida?
• I quan la vida ens regala coses de forma gratuïta, coses que no ens esperàvem i que potser ni tan sols ens mereixíem, llavors què diem de la vida, que és injustament justa?
•  Donar gratuïtament sense esperar res a canvi incrementa la probabilitat que la vida, també gratuïtament, d'una o altra manera ens ho acabi recompensant?
• Pot ser que, tot sovint, ens costa veure aquesta recompensa perquè pretenem que les nostres accions tinguin resultats immediats?
•  Quan analitzem circumstàncies de la nostra vida, pequem tot sovint de saber adoptar una perspectiva adequada?
• Així, doncs, només quan som capaços de gaudir de la vida, aquesta ens sembla justa?
• I gaudir, saber gaudir realment de la vida, és una cosa que només depèn dels vents favorables o desfavorables de l'exterioritat?
• Som molt estrictes a l'hora d'usar el concepte de justícia? La justícia és necessàriament una cosa que implica reciprocitat, una relació simètrica entre el que dono i el que rebo?
• I quan no rebem l'equivalent al que hem donat, parlem d'injustícia?
• Això, però, ens obliga a anar per la vida sempre calculant i comparant, no?
• D'altra banda, parlar de si la vida ha estat o no justa amb mi, no és una cosa massa genèrica i impersonal?
• No fóra millor parlar de relacions més justes o de relacions més injustes?
• Podem realment ser justos amb els nostres pares si tenim en compte que ells ens van donar la vida?
• Tenim, d'altra banda, una gran facilitat per fixar-nos en allò no rebut i oblidar-nos i no valorar com cal allò rebut?
• Una petita gota d'ingratitud pot arribar a esborrar tot un mar de generositat?
• Tenim un concepte massa sòlid, massa fix, del que és la justícia, i en funció justament d'aquesta rigidesa patim. És així?
• Pot ser, doncs, que el que ens fa sofrir veritablement no és allò que ens passa, sinó com ho tenim categoritzat, com a just, injust... o terriblement injust?
• Hauríem de ser capaços, de tant en tant, de saber flexibilitzar determinats conceptes?
• Té sentit i serveix realment d'ajut voler convèncer racionalment algú que ens diu que està passant per una situació dolorosa i injusta, dient-li que està equivocat, que no té motius per sentir-se així... i que ara mateix li mostrarem i demostrarem?
• Què és, doncs, allò que primer hauríem de fer, si és que realment volem ajudar-lo?
• Perquè, si una persona ha sofert, això ja és una cosa independent de les seves idees, és una cosa que viu en el seu cos. Hi esteu d'acord?
• Esteu d'acord, doncs, que només quan l'haguéssim fer-se sentir acompanyat en el seu dolor, podem començar, molt a poc a poc, molt gradualment, a desmuntar i desgranar la rigidesa d'algun dels seus conceptes (o creences)?
• Els pares, hauríem d'ajudar els joves adolescents a articular i vehicular de manera adequada el seu saludable desig de justícia, i de denúncia de la injustícia?
• Amb una generació o generacions de joves adormits i sense ganes de canviar i transformar el món, hi hauria conquestes socials?
• És bo, doncs, ajudar a canalitzar els ideals dels adolescents?
• I quan el cinisme de molts adults només els ajuda a avortar-los?
• I quan els tractem d'ingenus, i de romàntics?
• Com es pot treballar la fortalesa interior davant de les adversitats de la vida?
• Pot ser que, de vegades, tenim una versió massa idealitzada de nosaltres, dels altres i de la vida en general?
• Realment ens preparen per poder afrontar les inevitables adversitats de la vida?
• És veritat que, tot sovint, la vida no ens dóna allò que creiem que ens hem guanyat? És, però, també veritat que la vida, a vegades,  ens dóna allò que no ens mereixem?
• Si la vida és com és, i nosaltres, cadascun de nosaltres, en som un trosset insignificant, un trosset insignificant d'alguna cosa que ens ultrapassa i que va a la seva, del tot indiferent als nostres desitjos i necessitats, per què aquesta obsessió nostra a queixar-nos llastimosament quan la vida no satisfà les nostres previsions? És que no hi havíem inclòs també allò dolorós i desagradable? És que això no forma part inseparable de la vida? Llavors, quan apareix el fracàs, el desencís, el dolor, diem que això no hauria de passar, que això no és vida, i que la vida és terriblement injusta. I quan això s'esdevé, la VIDA, observant-los incrèdula de dalt estant, conclou que als humans ens costa molt aprendre a viure.

Read more...