Què ens atrau dels altres?

La certitud religiosa, sobretot entre catòlics (no entro ara a dilucidar si aquesta certitud és il.lusòria o concreta), produeix sovint una infatuació que trobo asfixiant [...] Però encara aquesta infatuació no és mortífera. És molt pitjor la infatuació produïa per la certitud política [...] Només es pot conviure -i perdonin- amb escèptics.

Josep Pla

* * *

Es fa malbé un jove amb tota seguretat quan se li ensenya a apreciar més els que pensen com ell que els que pensen el contrari.

Friedric Nietzsche, Aurora

* * *

Els homes que no tenen cap defecte m'embafen sobiranament. I el curiós és que n'hi ha, almenys públicament. M'embafen tant com les cases de les quals la gent diu que no hi falta res. L'avantatge dels defectes és que solen anar lligats a les millors qualitats.

Josep Pla

* * *

El desocupat supera sempre, com a home, l'enfeinat. Però quan parlo d'oci i d'ociositat, ¿no creureu, tanmateix, que em refereixo a vosaltres, els mandrosos?...

Friedrich Nietzsche, Humà, massa humà

* * *

Els homes actius roden com ho fa una pedra, segons l'absurd de la mecànica.

F. Nietzsche, Humà, massa humà

* * *

El ritme monstruosament accelerat de la vida acostuma l'esperit i la mirada a una visió i un judici parcials o falsos, i tothom s'assembla a aquests viatgers que només coneixen els països i les seves gents sense sortir del tren.

F. Nietzsche, Humà, massa humà

Algunes preguntes atractives:

• Hi estem més bé amb persones que denoten vitalitat, és a dir, ganes d'aprendre i capacitat d'apreciar i gaudir de la vida?
  
• És el mateix vitalitat que força física? Hi ha gent jove amb molta força física i amb molt poca vitalitat, amb poques ganes de viure i estimar la vida?
  
• Llavors, l'edat, per si mateixa, és capaç de provocar atracció o rebuig? Per què parlem, doncs, de forma tan desmesurada de l'atractiu de la joventut?
  
• Una persona gran, o fins i tot molt gran, amb vitalitat, no és per a la resta de persones, un autèntic regal del cel? No és un dels estimulants més potents que podem trobar per animar-nos a viure i a estimar la vida?
• Per què ens resulta tan reconfortant el seu exemple?
• La pau interior o un cert equilibri emocional acostumen a ser indestriables de la vitalitat d'una persona?
• Ens atrauen les persones que gairebé sempre i a la més petita inconveniència s'alteren, s'irriten, es desequilibren?
• Ens atrauen les persones neutres? Ens atrauen les persones que no mostren cap mena de passió?
• I les que no es mullen mai?
  
• I les opaques?
• Ens resulten interessants les persones que van per la vida sempre amb una cuirassa, que no mostren mai els seus sentiments, que són realment impermeables?
• I les que sempre són i es comporten de forma políticament correcta?
• I les que s'esforcen i procuren dissimular sempre les seves mancances, els seus petits o grans errors, les seves pors, els seus neguits, els seus dubtes... la seva humanitat?
• És veritat que, tot sovint, com més s'amaguen, més es mostren?
  
• I les persones que tenen sempre necessitat d'explicar-nos les últimes manifestacions del seu ull de poll?
• Tenim dret a anar pel món atabalant els altres amb les nostres petites misèries?
• Ens atrauen les persones dites sense defectes?
• Existeixen realment?
• Virtuts i defectes no són les dues cares de la mateixa moneda?
• Virtuts i defectes són absoluts, o aspectes interpretables?
• Pot ser que allò que algunes persones ens valoren com a virtuts, d'altres ho consideren greus defectes?
• Pot ser que alguns aspectes de la nostra manera de ser dels que ens en sentim orgullosos, siguin denostats per alguns? I a l'inrevés?
• Quan acabem de conèixer algú, i amb un tres i no res, i sense haver-li-ho demanat, ens ha fet saber les grandeses de la seva vida, els seus enormes assoliments, les seves extraordinàries capacitats, com ens sentim? Com ens sentim davant d'algú acabat de conèixer que ens palplanta el seu currículum?
• Coincidiu amb el que diu el psiquiatre Carlos Castilla del Pino?: Si t'exhibeixes, canses. No t'exhibeixis, deixa que els altres et descobreixin.
• És veritat, doncs, que si un vol ser reconegut pels altres és millor no exhibir-se?
  
• Per què tenim tanta necessitat d'impressionar els altres? Ho solem aconseguir? I en positiu?
• L'exhibicionisme lliga també amb un cert afany d'immortalitat. Perquè la immortalitat, en el fons, és estar sempre presents, és desitjar estar sempre presents. Els diners, el poder, la fama són bones estratègies per perpetuar-nos en la memòria dels altres?
  
• És veritat que ens resulten més interessants les persones que ens donen l'oportunitat d'anar descobrint-les a poc a poc?
• La seriositat, ens atrau? La seriositat permanent i gratuïta, ens resulta còmoda i agradable?
• Una persona amb tot un allau de grans virtuts, però mancada de sentit de l'humor, ens resulta atractiva?
• Les persones que ens fan riure, que tenen sentit de l'humor, són persones amb qui ens hi trobem a gust?
• I per què? Què aporta, què ens aporta l'humor? A què ens ajuden les persones que són capaces fins i tot d'enriure-se'n dels seus propis defectes?
• Com ens hi trobem amb la gent que ens respecta, que ens comprèn, i que encara que no coincideixi del tot o gens amb nosaltres, ens escolta i és capaç de no estar jutjant-nos contínuament?
• I amb persones que sempre ens estan donant consells, que sempre ens diuen allò que hauríem de fer o de deixar de fer, de dir o deixar de dir, de pensar o deixar de pensar?
• Costa trobar algú amb qui tenim la sensació de ser escoltats de forma sincera i autèntica?
• És dolorós notar que el nostre interlocutor fa comèdia i que, realment, no li interessa gens allò que amb tota la bona fe li expliquem?
• És dolorós haver-nos despullat davant algú que sempre guarda la roba?
• Tenir la sort de comptar amb algun bon amic/ga resulta tot sovint terapèutic?
• Amb gent molt i molt convençuda, molt i molt segura de les seves idees i/o creences ens hi trobem a gust?
• Amb una persona, posem per cas, de fortíssimes conviccions religioses i/o polítiques, amb una fe sense cap mena de crivells, ens hi agrada enraonar? S'hi pot dialogar de manera amena i enriquidora?
• És veritat que només es pot dialogar amb escèptics?
• Les persones que parlen molt d'ells mateixos és que, realment, tenen moltes coses a amagar, o ens amaguen moltes coses?
• La bellesa física d'una persona té tanta força com diuen? I quan descobrim que la bellesa física només és bellesa física, i que més enllà de l'epidermis no hi ha res més?
  
• Per què les persones que estimem les trobem maques?
• Per què els nostres enemics són tan lletjos?
• Esforçar-nos sempre per intentar caure bé a tothom, per agradar tothom, és la millor manera de no agradar ni atreure ningú?
• És possible realment caure bé a tothom?
• Intentar sempre complaure els altres per tal que els altres no puguin tenir mai cap motiu de queixa, acostuma a ser una bona estratègia perquè ens respectin i ens valorin?
• És una bona estratègia esforçar-nos a moure sempre la coa en presència dels altres?
  
• Resulta atractiva la gent que no demostren un mínim de personalitat, un mínim de vida pròpia?
• S'hi està bé amb persones que no ens porten mai la contrària i que sistemàticament sempre ens donen la raó?
  
• Esteu d'acord amb el que diu el Dalai Lama: sigueu intel.ligentment egoistes?
• Quina impressió us fan les persones que diuen?: jo sempre vaig amb la veritat per endavant.
• De què depèn, bàsicament, que ens trobéssim còmodes amb algú?
• És veritat que hi ha persones que només se saben fixar en els aspectes negatius dels altres? I com els valoreu?
  
• Com és que hi ha gent que necessita sempre negar per a poder autoafirmar-se?
• És bo admirar algú que té unes qualitats superiors a les nostres? S'esdevé un estímul que ens invita a l'aprenentage i a la superació personals?
• Com és que en els llibres de lectura que es recomanen als nostres adolescents actuals hi apareixen tants pocs personatges dignes d'admiració?
• És interessant tenir models positius a imitar?
  

Read more...

Com ens ho fem per conviure amb la incertesa?

Tothom ha de ser plenament conscient que la vida és una aventura, fins i tot quan ens pensem que la tenim tancada en una seguretat funcionària; qualsevol destí humà comporta una incertesa irreductible, fins i tot en la certesa absoluta, que és la de la mort, ja que n'ignorem la data. Tothom ha de ser plenament conscient de participar en l'aventura de la humanitat, que va, d'ara endavant, a una velocitat accelerada, llançada cap al desconegut.

Edgar Morin, Tenir el cap clar, pàgs. 76-77

* * *

La condició humana està determinada per dues grans incerteses: la incertesa cognitiva i la incertesa històrica.

Conèixer i pensar no és arribar a una veritat absolutament segura; és dialogar amb la incertesa.

Edgar Morin, pàg. 72

* * *

Reconduir alguna cosa desconeguda a alguna coneguda alleugera, tranquil.litza, satisfà i dóna també una sensació de poder. Allò incògnit comporta a més el perill, la inquietud, la preocupació; el primer instint és el d'abolir aquestes desagradables situacions. Primer principi: una explicació és millor que cap explicació. Com que fonamentalment es tracta d'una voluntat d'alliberar-se d'idees opressives, no es fila gaire prim quant als mitjans per alliberar-se'n: la primera idea que explica allò desconegut com a conegut fa tant de bé que ja se la considera vertadera. [...] L'instint de les causes està llavors determinat i avivat pel sentiment de la por.

Friedrich Nietzsche, Com es filosofa a cops de martell

* * *

Unes quantes preguntes amb respostes, inevitablement, incertes:

• Una de les aportacions cabdals del segle XX ha estat l'adquisició de la plena consciència que les certeses absolutes s'han acabat. Hem adquirit, doncs, d'una manera clara i definitiva, una gran certesa: la certesa de la incertesa. Dels castells de les veritats absolutes només en queden les runes. El segle XX ens ha resituat a escala humana. Què en penseu?
• Així les coses, què us sembla? El futur, i la vida en general, resulten més fascinants que mai o, per contra, estem bloquejats i paralitzats per la presència anorreadora de la incertesa?
• La incertesa de les nostres accions ja la coneixíem. Ara sabem, però, que el nostre propi coneixement és i serà sempre incert. Per què ens costa tant acceptar aquesta situació? Qui redimonis ens havíem cregut que érem?
• Si la ciència ens diu que tot coneixement sempre és i serà provisional -en el sentit de millorable, perfeccionable i fins i tot refutable-, per què en lloc de fer-nos els suecs, no ens esforcem més a aprendre a viure des d'aquesta provisionalitat? Tant difícil és acceptar i procurar viure des de la provisionalitat i la incertesa?
• És la por la que ens reclama certituds absolutes?
• En nom de la por som capaços d'edificar i d'acceptar les absurditats més absurdes?
  
• La revifada actual de les sectes i de les supersticions és, en bona part, una resposta a aquesta por?
• Tan difícil és acceptar la vida tal com és amb el seu fons incomprensible, inabastable, atzarós... tràgic?
• Tan difícil és acceptar la vida sense edulcorants?
• Tan difícil és admetre que passem quatre dies en aquest món, i que ens n'anirem sense haver entès pràcticament res de substantiu?
• Tanta set de Veritat -la que sigui- tenim?
• Tant costa autoacceptar-nos com som?
• Per què totes les persones que han fet avançar la humanitat, persones que han dinamitat certeses donades per definitives, han tingut sempre tants i tants problemes? Per què, habitualment, han generat rebuig i fins i tot odi per part dels seus coetanis? Potser perquè haver d'acceptar noves veritats vol dir haver de desprendre's de les nostres entranyables i caduques creences?
  
• Estem i estarem sempre condemnats a haver d'admetre veritats com a Veritats?
• El malestar que genera avui la incertesa es viu i es digereix més malament que en generacions pretèrites?
  
• L'evolució espectacular de la ciència i la tecnologia han generat en molta gent la creença que la vida és controlable. I, és clar, en no ser-ho, les frustracions i l'ansietat estan augmentat molt?
• Som massa exigents en coses que mai no podrem controlar del tot, i ens oblidem massa sovint de tot allò que sí que està a les nostres mans?
• Per què ens obsessionem tant per voler controlar al mil.límetre tots els esdeveniments de la nostra vida i, en canvi, oblidem que l'actitud davant d'aquests esdeveniments, de qualsevol circumstància, sigui quina sigui, depèn exclusivament de nosaltres?
• Davant de la incertesa, què ens funciona? Quins intents de solució ens donen més bon resultat? I quins no?
• Ens sentim absolutament aclaparats i impotents davant la incertesa?
• Intentar donar-nos i/o cercar respostes intel.ligents davant dels dubtes obsessius generats per la incertesa, desfà els dubtes i l'ansietat o més aviat els retroalimenta?
• Què en penseu d'aquesta afirmació del filòsof alemany I. Kant: la intel.ligència d'una persona es mesura per la seva capacitat de conviure amb la incertesa?
• Obsessionar-nos per obtenir i disposar de seguretats, de veritats absolutes, no és propi més aviat de nens petits?
• És possible imaginar-nos vivint en un món on tots els interrogants bàsics i essencials de la nostra existència estiguessin resolts? Us agradaria viure en un món així? Seria estimulant viure en un món així?
• Quan estem ocupats en alguna cosa il.lusionant i a la que li trobem un sentit, l'angoixa per la incertesa, augmenta, minva o desapareix?
• Pensem massa en el futur, i molt poc en el present?
• Si abans de fer, de posar en pràctica, d'efectuar qualsevol acció poguéssim preveure'n totes i cadascuna de les possibles conseqüències i repercussions, la vida seria molt més tranquil.la i segura? I més interessant? I més avorrida?
• Sense un cert risc, sense una certa indeterminació, la vida seria apassionant?
• Segons Freud, hi ha una relació inversament proporcional entre felicitat i seguretat. Els nostres primitius avantpassats, diu a El malestar en la cultura, vivien menys, la seva vida tenia molt més risc, però eren molt més feliços. Què n'opineu?
• Quan ens lamentem que la nostra vida ens resulta trista, avorrida, monòtona, quins ingredients hi acostumen a mancar?
  

Read more...

De quina manera o maneres ens comuniquem millor amb els altres?

El fondo y la forma. No basta la sustancia, también se necesita la circunstancia. Los malos modos todo lo corrompen, hasta la justicia y la razón. Los buenos todo lo remedian: doran el no, endulzan la verdad y hermosean la misma vejez. En las cosas tiene gran parte el cómo. Las maneras simpáticas són el tahúr de los gustos. Lo más estimado en la vida es un comportamiento cortés. Hablar y portarse de buen modo resuelve cualquier situación difícil.

Baltasar Gracián, El arte de la prudencia

* * *

No ens enfrontem amb les adversitats perquè són difícils, sinó que són difícils perquè no ens hi enfrontem.

Sèneca

* * *

Quan tenim por d'algú és perquè a aquest algú li hem cedit poder sobre nosaltres.

Hermann Hesse

* * *

Qui no encaixa amb el món sempre és a prop de trobar-se a si mateix. Aquell que sí que hi encaixa no es trobarà mai, però arribarà a conseller nacional.

Hermann Hesse

* * *

És la teoria la qui decideix el que podem observar.

Albert Einstein

* * *

En una cola de espera para hacer fotocopias en la biblioteca, la petición por parte de un estudiante de que se le permita no respetar el orden de la fila produce efectos diferentes según sea su formulación. Perdona, tengo cinco páginas, ¿puedo usar la fotocopiadora?, porque tengo mucha prisa. La eficacia de esta petición, con explicación (contenido), ha sido casi total: el 95% de los interpelados lo han dejado pasar delante en la fila. Compárese este porcentaje de éxitos con los resultados obtenidos con la simple petición Perdona, tengo cinco páginas, ¿puedo usar la fotocopiadora? En esta situación solamente lo conseguía el 60%. A primera vista parece que la diferencia decisiva entre las dos formulaciones consistía en la información añadida contenida en las palabras porque tengo mucha prisa. Pero una tercera fórmula experimentada por la profesora Langer ha demostrado que las cosas no eran exactamente así. Por lo que parece, lo que constituía la diferencia no era la serie entera de palabras con sentido completo, sino la primera: porque. En vez de dar una verdadera razón para justificar la petición, la tercera formulación se limitaba a usar el porque sin añadir nada nuevo: Perdona tengo cinco páginas ¿puedo usar la fotocopiadora?, porque tengo que hacer fotocopias.
El resultado fue que, una vez más, casi todos (93%) dieron su consentimiento, aun cuando no había ninguna información nueva que explicase su condescendencia. Al igual que el piar de los polluelos basta para desencadenar la respuesta automática de la madre, aun cuando provenga de un aparato mecánico, así también la palabra porque lograba desencadenar una respuesta automática por parte de los sujetos de Langer, aunque tras la palabra porque no llegaba ninguna razón particularment decisiva.

G. Nardone i P. Watzlawick

* * *

Doncs bé: quan al mercat laboral hi ha tants llicenciats, tots amb una formació tècnica prou adequada, quin és el factor de discriminació en l'elecció d'un candidat per incorporar-lo a una feina de responsabilitat? Sense cap mena de dubte, les seves qualitats formals, enteses en el sentit de les seves virtuts cíviques: la puntualitat, una parla acurada, el compromís en el compliment dels terminis, la cordialitat en el tracte, la capacitat de sacrifici en el treball, l'entusiasme en els objectius, les ganes de seguir aprenent... Tot plegat criteris per a una bona orientació professional. Efectivament, ser ben educat és decisiu quan ja tothom té formació tècnica. El problema és que ningú els ho ha fet saber.

Salvador Cardús, Ben educats, pàg. 115.

Provem de discutir una mica?:

• La majoria de les vegades que ens discutim ho fem per coses substantives, de pes, per qüestions i/o aspectes realment importants?
  


• Us sembla que concedim més importància al què ens diem que al com ens ho diem? En les relacions interpersonals, la forma de dir-nos les coses no hauria de tenir un protagonisme i un relleu més grans?


• Quantes vegades generem autèntics incendis amb petiteses quotidianes, ridícules, insignificants, estúpides i... aparentment incombustibles?
  


• I quants cops, després de l'incendi, ens hem adonat que no hi havia llenya per cremar? Per què: perquè en realitat no volíem cremar res o perquè potser només volíem fer foc?


• I amb tot, quantes vegades ens hem acabat cremant de veritat? Quantes vegades hem acabat construint, generant diferències substantives allí on només hi havia simples malentesos formals?


• Per què sabent que no ens agraden, que ens disgusten determinades formes comunicatives, som tan poc curosos quan parlem amb els altres?


• Creieu que, en general, s'estan perdent cada cop més les formes amables de dir-nos les coses?
  


• Per què, fins i tot en l'escola, es continua emfasitzant tant la quantitat de coses que es diuen, i ben poc la forma d'explicar-nos-les? Per què es continua valorant molt més vint-i-cinc pàgines impersonals que dues línies imaginatives i carregades de sensibilitat?


• Com és que de vegades anem al metge i en sortir ens demanen què ens ha dit, què tenim, i no sabem contestar-los? Com és que, amb tot, continuem dient que és un gran metge?


• Aquell que té realment saviesa i no sap comunicar-la, és realment savi?


• No és veritat que com més dominem una qüestió, més fàcil ens resulta explicar-nos?


• Com és que encara continuem associant llenguatge críptic amb profunditat?


• Com és que ens costa tant explicar-nos amb paraules senzilles?


• Qualsevol moment és bo per parlar de qualsevol cosa? Caldria saber seleccionar l'atmosfera adequada per parlar de segons què?


• Es pot generar voluntàriament una determinada atmosfera?


• Ens ha passat algun cop que hem desistit de comentar alguna cosa perquè l'aire que s'hi respirava era massa viciat?


• I en cas contrari: hem arribat a parlar i sincerar-nos d'aspectes que creiem del tot inconfessables només perquè els decorats comunicatius ens resultaven còmodes?


• Costa cada cop més trobar persones que ens escoltin sense que ens sentim a cada instant jutjats?


• Ens vénen ganes d'enrahonar amb persones que sempre sempre són políticament correctes?


• Què ens atrau més dels altres: la sinceritat, la noblesa, l'autenticitat...?


• Continuaríeu venint a aquests cafès filosòfics si els aspectes formals de comunicació no es tinguessin en compte?


• Si veniu als cafès filosòfics és, sobretot, pels temes que es tracten, per l'erudició dels assistents o per com es tracten?
  


• Els silencis ben administrats no diuen, a vegades, molt més que les pròpies paraules?


• Com és que ens acostuma a neguitejar tant el silenci?
  


• Parlar en excés no és, tot sovint, una forma d'amagar-se?


• Hi ha molts adolescents monosil.làbics?


• I no adolescents?


• És veritat que és impossible no comunicar?


• Prestem l'atenció que es mereix al cos i al seu llenguatge?


• Quan notem que algú ens comunica un missatge ambigu i notem disparitat entre el que ens transmeten les seves paraules i el que ens està comunicant el seu cos (expressió de la cara, mirada...), de què ens en refiem més?
  


• Emoció i motivació procedeixen totes dues del mateix vocable llatí, movere, que vol dir moure. Com volem moure, motivar algú per fer o convèncer-lo d'alguna cosa, si amb les nostres paraules no intentem evocar cap emoció, si no mouen?


• Cal variar les modalitats comunicatives en funció de la relació que tenim amb les persones amb què ens estem comunicant? És el mateix parlar amb un company de feina que amb el nostre fill o amb la nostra parella? Caldria usar fórmules comunicatives distintes? En som conscients? Ho fem?


• Giorgio Nardone, a Corrígeme si me equivoco, diu que la reina de les modalitats comunicatives destinades al fracàs és la reprovació, és a dir, el famós sí, però... Hi esteu d'acord? És veritat que vivim en el país de perolàndia?


• D'altres fórmules que no acostumen a funcionar en relacions presidides per vincles afectius són: puntualitzar, sermonejar, ho veus?, ja t'ho havia dit, deixa-ho, ja ho faig jo, el xantatge emocional... Parlem-ne una mica des de les vostres experiències.
• Per tenir bones relacions n'hi ha prou amb tenir bones intencions? O cal també disposar de la capacitat d'utilitzar de manera eficaç les distintes formes de comunicar?
  

Read more...

Com gestionem el dolor en la nostra vida?

No has de sofrir per a aprendre, però si no aprens del sofriment sobre el qual no tens control, llavors la teva vida perd veritablement tot el sentit.

V. Frankl: L’home a la recerca del sentit

* * *

Allò que no em mata, m'enforteix.

Friedrich Nietzsche

* * *

Ningú no pot fer que et sentis infeliç si tu no li ho permets.

F. D. Roosevelt

* * *

El mal que ens turmenta no està en el lloc en què ens trobem, sinó en nosaltres mateixos. Estem sense força per suportar qualsevol contrarietat, incapaços de tolerar el dolor, impotents per gaudir de coses agradables, sempre descontents de nosaltres mateixos.

Sèneca, De tranquillitate animi

* * *

La veritat no és allò que descobrim sinó allò que creiem.

Antoine de Saint-Exupéry

* * *

Cuando tenemos esperanzas es fácil pasar a la acción. El milagro ocurre cuando no tenemos demasiada esperanza y sin embargo nos obligamos a pasar a la acción. Quizá sea el cerebro, estimu­lado por la acción, el que hace que regresen nuestras esperanzas. No sé por qué funciona. Sólo sé que lo hace.

SHARI LEWIS, citada por el rabino Maurice Larn en The Power of Rope

Intents de reflexió no dolorosos:

• Realment el dolor és consubstancial amb l'existència humana? Viure acostuma a ser, de tant en tant, una cosa força dolorosa?

• Hem evolucionat molt en el control del dolor del cos?



• I en el de l'ànima? En les situacions especialment doloroses, demostrem avui tenir més bones estratègies per tirar endavant que, posem per cas, els nostres pares? Hem guanyat en saviesa respecte al moments de sofriment?
• Ens abandonem amb massa facilitat als psicofàrmacs? Acostumen a ser una bona solució?
  



• No sentir dolor en el cos ni malestar ni preocupacions en la ment, equival al plaer i a la felicitat?



• El no dolor, l'absència de dolor, és sempre un plaer?



• És possible no experimentar dolor en el cos ni trasbalsos en l'ànima, i malgrat tot, no sentir-nos bé, no ser feliç?



• Creieu que es pot distingir, com faria V. Frankl, entre dolor físic, dolor psíquic i dolor espiritual?



• L'homeostasi és, en el cas humà, sinònim de benestar, de gaudi... de felicitat?



• Som cada cop més instransigents amb els petits dolors físics?



• Cal portar una temporada de dolor físic per valorar com cal, per apreciar, el benestar orgànic?



• És durant aquests períodes que aprenem a valorar els petits plaers de cada dia?



• El dolor o malestar producte del fet d'existir, del simple fet de viure, d'haver de viure sabent que tenim data de caducitat, es pot suprimir, es pot eliminarde soca-rel?



• Tots els intents per eliminar-lo no estan condemnats al fracàs?



• Sense el dolor existiria l'art, la ciència... el coneixement?



• Sense el dolor, creixeríem com a persones?
• Cal haver de tocar fons perquè ens decidim a canviar substancialment la nostra manera de viure i d'enfocar la vida?
• Si disposéssim d'una vareta màgica capaç d'esborrar i suprimir els moments dolorosos de la nostra vida, els esborraríem tots? I si no, en funció de quins criteris faríem la tria?
  


• Com afrontem els processos dolorosos? Quines estratègies posem en marxa habitualment?



• Funcionen?



• Quines resulten millors?



• I quines, no ens han funcionat mai?



• Quan adopto l'actitud de renúncia davant la vida i em situo en la posició de víctima, les coses m'acostumen a anar millor o pitjor?
  
• Hi ha dolors que no desapareixen mai del tot?


• El temps acostuma a ser un bon antídot?


• Amb tot, cal un cert i imprescindible període de temps?


• La precipitació acostuma a funcionar?

Read more...

Tenim o no tenim por a la llibertat?

Atreveix-te a pensar!

Lema de la Il.lustració

Compte amb allò que desitges perquè ho aconseguiràs.

Charles Chaplin

Res no li venia de gust, però menjava de tot.

G.C. Lichtenberg

L'home està condemnat a ser lliure.

J. P. Sartre

Quan algú és capaç d'escoltar i descobrir les demandes del seu esperit, del seu jo més profund, experimenta una tensió que el fa estar viu i que el fa superar qualsevol circumstància adversa que se li pugui presentar.

Elisabeth Lukas: Logoteràpia

La malaltia és un obstacle per al cos, però no per a la voluntat, a no ser que la tinguem afeblida. Sóc discapacitat (Epictet era coix). Vet aquí un impediment per als meus peus, però de cap manera per a la meva voluntat.

Epictet

Si vols que els teus fills i la teva dona i els teus amics visquin sempre, estàs boig, perquè vols que les coses que no depenen de tu, en depenguin, i que allò aliè, sigui teu. De la mateixa manera, si vols que un subordinat teu no cometi cap error, estàs boig, perquè ell és el teu col.laborador i no a l'inrevés. Aquesta és una bona raó. Si vols no frustrar els teus desitjos, pots aconseguir-ho: només has de desitjar allò que depèn de tu.

Epictet

Cuando un alfarero consultó a Sócrates sobre qué hacer, si casarse o permanecer soltero, Sócrates le aconsejó:
-Hagas lo que hagas, te arrepentirás.

Pedro González: Filosofía para bufones

-D'acord, diguem, doncs, que sóc pobre, sense futur... I sobretot que penso massa, no puc evitar d'analitzar i d'intentar comprendre com s'aguanta i funciona aquest tinglado, que m'entristeix immensament comprovar que no som lliures i que cada pensament, cada acte lliure ens costa una ferida que no cicatritza.
(...) -És això el que vull! -exclamà Antoine, martellejant el taulell amb el seu petit puny-. Ja no tinc prou força per ser jo, ja no tinc el coratge ni les ganes de tenir el que se'n diu una personalitat. La personalitat és un luxe que em costa massa car. Vull ser un espectre banal. Ja en tinc prou de la meva llibertat de pensar, de tots els meus coneixements, de la meva satanitzada consciència!

Martin Page: Com em vaig convertir en un estúpid

Una joven pareja estaba paseando por la playa después de varios días de impresionantes tormentas. El mar se había agitado con frenesí. Las turbulentas olas y la subida de la marea habían llenado la orilla de desafortunadas criaturas marinas. Los desechos de vida marina eran tan abundantes que la pareja apenas tenía sitio para pasear. Medusas, caracolas y estrellas de mar y otros animales cubrían la playa como un manto de muerte.
Al avanzar en su paseo vieron en la costa a un anciano y curtido hombre de mar entrando y saliendo del agua. Se detuvieron a observar su curioso comportamiento. El hombre se agachó y cogió una de las criaturas marinas. La sostuvo suavemente entre sus manos, la depositó en el agua y la devolvió al mar.
La pareja empezó a reir. Cuando se acercaron al hombre le preguntaron: ¿Qué está usted haciendo, anciano? ¿No ve lo inútiles que resultan sus esfuerzos? La orilla está cubierta con miles de criaturas muertas o agónicas. Sus esfuerzos no cambiarán nada.
El hombre recogió un pequeño pulpo que parecía estar muerto. Lo sostuvo cuidadosamente en sus manos y se volvió a introducir en el mar, como si ignorara a la pareja. Colocó el pulpo dentro del agua con ternura, quitándole la arena y las algas que lo cubrían y que se enredaban entre sus tentáculos. Lentamente, bajó sus manos y dejó que la pequeña criatura volviera a sentir la caricia del mar. El pulpo extendió sus extremidades al percibir el entorno familiar de su hogar. Con cuidado, el anciano sostuvo al pulpo hasta que éste tuvo fuerzas suficientes para impulsarse por sí solo y marchar. El hombre de mar permaneció de pie mirando; una leve sonrisa se esbozaba en su rostro ante el placer de ver otra criatura a salvo.
Sólo entonces se dio la vuelta y se dirigió hacia la orilla. Levantó la vista, miró a la pareja a los ojos y dijo: ¡Seguro que para éste sí que han cambiado las cosas!

George W. Burns: El empleo de metáforas en psicoterapia.

Algunes preguntes per exercitar la llibertat:

• Esteu d'acord que allò que ens dignifica, ens humanitza, ens fa ser alguna cosa especial dins del multiforme escenari de la vida, és la capacitat d'escollir?


• I si és un bé tan preuat, com és que tan sovint, hi renunciem?


• Cal que ens el prenguin per valorar-lo com es mereix? A nivell col.lectiu, el valoren més, posem per cas, els que han viscut -o sobreviscut- amb moltes llibertats bàsiques retallades i/o suprimides, que els que, per sort, han nascut ja en plena democràcia?


• Es pot ser lliure malgrat viure en una dictadura?


• Es pot viure com un esclau en plena democràcia?
  


• Què vol dir ser ciutadà? I súbdit?
  


• Diríem que la democràcia és condició necessària però no suficient per a la llibertat?


• Atrevir-nos a pensar és, ras i curt, el mateix que atrevir-nos a ser lliures?

• Estem disposats a bescanviar llibertat per felicitat?


• S'hi pot realment accedir a la felicitat sense passar pel peatge de la llibertat?


• A quin tipus de felicitat accediríem -o accedim?


• A una felicitat que ens dignifica, que ens fa estar realment orgullosos i satisfets de la nostra condició humana?


• Trobeu que cada cop més ens venen seguretat a canvi de renúncies a la llibertat?


• Es pot estar i viure realment segur sense llibertat?


• Confiar i cedir parcel.les essencials de la nostra vida al poder establert, ens assegura més tranquil.litat? O és només una sensació?


• El poder -o els poders- són realment fiables?


• Renunciar a portar el volant de la nostra vida, la fa més fàcil? La fa millor?


• O la fa menys compromesa?


• Una vida sense compromisos val la pena ser viscuda? Ens omple? Ens fa sentir bé?


• És possible créixer sense reptes i desafiaments nous?


• L'exercici de la llibertat comporta la responsabilitat del que fem o deixem de fer, del que diem o deixem de dir, del que pensem o deixem de pensar, del que creiem o deixem de creure. Assumir la responsabilitat de la nostra vida ens pesa massa?


• Ens pesa massa assumir els nostres errors?


• L'alternativa és deixar-se tutoritzar pels altres?


• De petits, érem més feliços?


• Ens agradaria retornar-hi? Ens agradaria viure en un món on no hem de prendre cap decisió, on les decisisons importants les prenen els altres?
• Quan un adolescent, en època d'exàmens, demana als pares si aquella nit pot sortir, i li responen tu mateix, com acostuma a reaccionar?
  


• Com és que tots els models de societats ideals, tots els projectes utòpics, coincideixen en un aspecte: la manca de llibertat? Què us fa pensar tot això?


• La renúncia sistemàtica a decidir l'orientació de la nostra vida ens fa sentir millor, és una bona estratègia?


• Una vida plena o viscuda amb plenitud què és: una vida triada o una vida patida, suportada?


• Quan amb la memòria recorrem el nostre passat i cerquem moments agradables i satisfactoris, són moments majoritàriament escollits o imposats? Són moments bàsicament de submissió o d'una certa revolta?
  


• Viure tant de lloguer d'idees, creences i valors no assumits com a propis, no ens hipoteca la vida?


• S'hi està més bé amb persones sense identitat, sense criteris propis, que han renunciat a escollir el seu propi itinerari vital? Amb aquest tipus de persones ens sentim més acompanyats, notem més la seva escalfor vital o, per contra, la seva presència, el seu contacte amplifica el mar de la nostra solitud?


• Té raó V. Frankl quan afirma que siguin quines siguin les circumstàncies de la nostra vida sempre tenim la facultat de decidir, de triar, amb quina actitud ens hi enfrontem?


• Els grecs deien que un coneixement no compartit no és autèntic coneixement. I una llibertat no compartida, no conjugada en plural? Es pot continuar exercint la nostra llibertat envoltats d'una majoria de desertors? Quina reacció ens provoca això?


• A algú que s'emborratxa o que es droga, i que després conduint provoca un accident, i addueix en descàrreg que no era ell, que estava borratxo i/o drogat, què li diríem? Es pot eludir tan fàcilment la nostra responsabilitat?


• Quan diem que no tenim cap altra opció, que no podem triar, la majoria de vegades ho diem perquè realment no podem, o perquè tenim por a assumir les conseqüències de la nostra elecció?


• Si no tinguéssim tan present allò que els altres suposem que esperen de nosaltres, triaríem de forma més lliure?


• Necessitem dels altres per entendre'ns a nosaltres mateixos, necessitem de la seva llibertat i de les seves experiències d'homes lliures. Què passa, però, quan els que ens envolten són i actuen de forma tan estereotipada, tan previsible? Quines experiències valuoses poden aportar-vos?


• Teniu la sensació que, cada cop més, ens donen la vida molt i molt precuinada?
  


• I si és així, què ens està passant?
  

Read more...

El mite de la perfecció

Per als obsessionats no hi ha elecció: l'obsessió ha elegit ja per ells, abans que ells.

E. Cioran

Si estic bé escullo el camí que desitjo, si estic malalt, no sóc jo qui decideix: és la meva malaltia.

E. Cioran

Tot és molt difícil abans de ser senzill.

Thomas Fuller

Portar una vida amargada ho pot fer qualsevol, però amargar-se la vida expressament és un art que s'aprèn, i no n'hi ha prou amb tenir alguna experiència personal amb un parell de contratemps.

Paul Watzlawick

Un grupo de mujeres se había reunido para celebrar la inminente boda de una amiga. Durante el curso de la velada la futura novia se dirigió a una vieja amiga que todavía seguía soltera y le preguntó: ¿Cómo es que nunca te has casado? ¿En alguna ocasión has encontrado al hombre adecuado?
Oh sí!, le contestó ella. Ya encontré al hombre apropiado.
Entonces, qué sucedió? ¿Por qué no te casaste con él?, inquirió la prometida.
Las cosas sucedieron así, dijo la amiga. Sabía exactament a quién estaba buscando. Tenia que ser el hombre perfecto. Había confeccioado una lista con todas las cualidades que yo deseaba que tuviera un hombre, y empecé a viajar alrededor del mundo para encontrarlo. Tenía que estar en algún sitio. Y efectivamente estaba.
Explícame entonces, preguntó la curiosa novia. Qué sucedió?.
Bien, empecé buscando en Nueva York, explicó la amiga. Allí encontré un hombre muy rico. Era generoso con el dinero, pero era retraído, introvertido y poco sociable. Esto hizo que lo sacara de la lista.
Entonces viajé a Los Angeles, buscando en cada rincón entre Nueva York y la Costa Oeste. En Los Ángeles encontré un hombre que no sólo era rico, sino que también era divertido, de talante feliz y sociable. Gozaba de prosperidad económica y tenía todas las cualidades sociales que siempre había deseado en un hombre. Lamentablemente, no era demasiado guapo. Pensé durante mucho tiempo, “si me caso me tendré que despertar cada mañana junto a esa fea cara”. No, tampoco era Don Perfecto.
En Sidney sentí que me estaba acercando mucho. Allí conocí a un hombre independiente. Era amigable y extrovertido, e increíblemente guapo. Era alto, rubio y musculoso. Era surfista, solía acudir al gimnasio regularmente, y tenía un cuerpo de modelo de portada. Pero como todos los hombres que había encontrado tenía una faceta inaceptable. Con éste era su arrogante actitud machista. Era un chauvinista.
Así pues, viajé a Europa. En Londres encontré un hombre rico, sociable, guapo y liberado de prejuicios respecto a las mujeres. Estaba realmente muy cerca de mi objetivo. Al principio pensé que finalmente lo había enconrado, pero faltaba la sensualidad y el romance que yo ansiaba. Está bien encontrar a un hombre que cocine y que lave los platos, pero a mí también me gusta que me regalen rosas rojas y cenar a la luz de la luna.
Viajé cruzando el Canal hasta llegar a París y allí lo encontré. Ya sabes lo que dicen de los franceses. Bien, lo tenía todo. Era rico, extrovertido, guapo, liberal y extremadamente sensual. Tenía la máxima puntuación en todos los aspectos contemplados en mi lista. No había duda. Era mi homre perfecto.
¿Entonces?, preguntó con curiosidad la novia, ¿por qué no te casaste con él?
Oh!, respondió la amiga. La razón fue simple. Él estaba buscando la mujer perfecta.

George W. Burns. El empleo de metáforas en psicoterapia. Masson. Barcelona. 2005. pàgs. 80-81

Algunes preguntes imperfectes:

• En un món que sempre ha estat, és i serà imperfecte, quin sentit pot tenir obsessionar-nos per ser perfectes?
• Pensar que les coses sempre han de sortir com jo voldria, és un pensament gaire racional, gaire lògic, gaire assenyat... gaire funcional?
• Tinc realment dret a exigir que tot funcioni tal com a mi m'agradaria? És humà desitjar això? És racional exigir-ho? Llavors, què ens està passant?
• Creieu que la gent d'abans (els nostres pares, iaios, oncles...) tenien, en general, més capacitat d'acceptar allò que no els agradava: el dolor, els contratemps, els errors, les equivocacions, els fracassos, els imprevistos, els desenganys... que ara?
• Eren més resignats? Per què?
• Perquè no esperaven tant de la vida?
• Perquè no tenien tants coneixements, però eren més savis, i sabien que la vida és com és, amb els seus moments bons però també dolents, i que els humans som, això, humans?
• És veritat que, tot sovint, creiem o si més no actuem com si la vida fos una mena de programa informàtic amb totes les variables controlades?
• És correcte pensar realment així?
• No us sembla una forma de pensar egoista, una forma de pensar més pròpia de déus que d'humans?
• Com podem afrontar de manera no traumàtica el procés natural i inevitable de l'envelliment?
• A quantes operacions de cirurgia ens voldrem sotmetre? I l'ànima, ens l'haurem també d'operar?
• Existeix realment la perfecció? Existeix algú perfecte? I si existís ens resultaria atractiu?
• Els pares que, amb tota la bona fe, protegeixen els seus fills per tal que no hagin de patir cap frustració, desencís, cap mancança, cap dolor... els estan preparant per a la vida? No estan fabricant exigents implacables i obsessius de perfecció?
• Els grans genis de la humanitat com han arribat a desenvolupar el seu alt grau de perfecció: obsessionant-s'hi i no fent res, o treballant cada dia i anant polint els inevitables errors?
• Per què tenim tanta por que les coses no surtin com nosaltres desitjaríem?
• Els grecs tenien sempre al cap un ideal, un model, una mena de plantilla perfecta a imitar que els esperonava a superar-se i a avançar. Amb tot, ells tenien molt clar que mai no arribarien a assolir aquest ideal per molt que s'hi capfiquessin, perquè un ideal és això, un ideal. Què ens està passant, però, avui en dia? Per què molts cops actuem sense tenir prou en compte que sempre hi haurà una certa distància, més o menys llarga, més o menys curta, entre el desig de perfecció i el grau de perfecció que aconseguirem assolir?
• Per què ens fa tanta por cometre errors, equivocar-nos... no ser prou competitius?
• Per què ens costa tan acceptar que les coses, el món, la vida, no serà mai tal com nosaltres voldríem i potser necessitaríem que fos?
• Quan acostumem obtenir més bons resultats, quan ens n'oblidem i ens limitem a treballar el màxim possible, o quan sempre els tenim in ment?
• L'obsessió per la perfecció pot arribar a bloquejar l'espontaneïtat i la imaginació necessàries per produir alguna obra interessant?
• Anar per la vida sempre amb una cuirassa que oculta i dissimula les nostres mancances, insuficiències... imperfeccions acostuma a ser una bona estratègia? Ens enforteix o acaba produint-nos una bona llaga?
• Una persona que s'esforça per aparentar davant dels altres seguretat, control, que no té defectes, la fa més atractiva? Hi estem millor?
  
• Què acostuma a passar quan, amb tota naturalitat, ens atrevim a relatar algunes de les nostres petites o no tan petites desgràcies quotidianes?
  

Read more...

Com seria la nostra vida sense memòria?

La memòria és una senyora no gaire endreçada

* * *

La memòria és el diari que portem arreu amb nosaltres.

O. Wilde

* * *

La meva vida no té propòsit, ni direcció, ni finalitat, ni significat, i malgrat tot sóc feliç. No ho puc entendre. Què estaré fent bé?

Charles M. Schulz, Charlie Brown, 1999

* * *

Con el tiempo, el Libro de la Vida de cada persona se va espesando hasta que no se puede leer completamente. Entonces viene la elección. Unos leen las primeras páginas para conocerse de niños, otros prefieren leer el final para conocerse de mayores. Algunos, sin embargo, dejan de leer del todo. Abandonan el pasado. Deciden que da igual si ayer fueron ricos o pobres, instruidos o ignorantes, orgullosos o sencillos, amorosos o de corazón frío. Estos hombres y mujeres caminan con el paso ágil de su juventud. Han aprendido a vivir sin rencor en un mundo sin memoria.

Alan Lightman, Los sueños de Einstein

* * *

Els continguts del coneixement sense les estructures del pensament són cecs, i les estructures del pensament sense els continguts del coneixement són buides.

I. Kant

* * *

De hecho, tanto si estamos con amigos íntimos como si nos encontramos ante personas que acabamos de conocer, todos hablamos continuamente sobre nuestro pasado. Varios investigadores que han grabado y analizado las conversaciones espontáneas que se producen entre las personas han concluido que rememorar algun aspecto del ayer es un tema de conversación favorito universal que sale a colación un promedio de seis veces por cada hora de conversación.

Luis Rojas Marcos, La fuerza del optimismo

* * *

Pretender que un individuo retenga todo lo que ha leído es como exigir que lleve consigo todo lo que ha comido. Ha vivido físicamente, en cuanto al cuerpo, de lo que ha comido, y ha vivido espiritualmente de lo que ha leído, y gracias a eso ha llegado a ser lo que es. Lo mismo que el cuerpo asimila tan sólo lo que le es homogéneo, así cada uno conservará en sí lo que le interesa; es decir lo que se adapta a su sistema de pensamiento o a sus fines.

Arthur Schopenhauer, Pensamiento, palabras y música

Algunes qüestions:

• És veritat que la reforma educativa ha suposat, en la pràctica, un descrèdit de la memòria?
• Us sembla fal.laç discutir sobre què és més important a l’hora d’educar: els continguts o la formació, informar o formar?
• Us sembla que forma i contingut són dues coses conceptualment distintes però que no poden funcionar autònomament?
• Perquè: es pot ordenar una habitació buida?
• I uns continguts desestructurats, serveixen d’alguna cosa?
• Esteu d’acord que, avui en dia, i potser més que mai, l’important és tenir el cap ben clar, ben ordenat?
• Es pot tenir un cap ben ordenat sense criteris previs d’ordenació, sense coneixements que ens ajudin a ordenar?
• Serveix d’alguna cosa una informació que no formi? És possible una formació sense informació, sense continguts?
• Té sentit distingir entre intel.ligència i memòria?
• Si considerem la intel.ligència a la manera d’un joc, com els escacs posem per cas, podem jugar, podem funcionar intel.lectivament sense les distintes peces dels escacs, sense les idees?
• Com és que molta gent presumeix de falta de memòria (com si memòria i intel.ligència fossin inversament proporcionals) i ningú de manca d’intel.ligència?
• En el món de l’educació es diu que l’important no és que els estudiants adquireixin coneixements, sinó destreses. Creieu possible, però, adquirir la destresa de dividir, si abans no em sé les taules de multiplicar? Com es pot entendre el diari si no sé res d’història contemporània?
• És veritat que els llibres amplifiquen la nostra memòria però no la substitueixen?
• Puc consultar –o arribaré a consultar- alguna cosa de la qual no en sé res de res?
• Com és que els estudiants, en els exàmens en què el professor els deixa el llibre, acostumen a treure pitjors resultats?
• Si els mètodes que en el passat –època franquista- es van aplicar per educar la memòria eren dolents, això vol dir que cal suprimir la memòria o bé substituir-los per uns altres?
• Créixer, evolucionar, madurar no és, en el fons, intentar no cometre els errors del passat? I tot això, es pot fer sense el recurs de la memòria?
• Els continguts no són més que un camp d’entrenament per afinar la intel.ligència?
• O és més aviat a l’inrevés: cal un instrument afinat per poder saber sobre coses?
• Una dosi raonable d’amnèsia selectiva ens ajuda a sobreviure?
• És veritat que, en general –i sempre que no estéssim deprimits-, els humans ens en recordem més de les experiències positives que de les negatives?
• És empipador no recordar determinades coses?
• Seria horrorós no oblidar mai res?
• Oblidar, com l’avellana, és cosa sana?
• Segons Nietzsche, oblidar, la capacitat d’oblidar és patrimoni dels forts. Els dèbils, no obliden mai. Hi esteu d’acord?
• Com és que tendim a responsabilitzar-nos més dels nostres èxits que dels nostres fracassos?
• Subscriviu aquesta frase: digue’m quins records selecciones del teu passat, i et diré quin nivell d’autoestima o d’optimisme-pessimisme tens sobre la teva vida?
• Es pot esborrar a voluntat un esdeveniment dolorós del passat amb una forta càrrega emocional? Què podríem fer, doncs?
• Recordar el passat és fotocopiarlo o re-construir-lo?
• L’estat emocional del present condiciona les tonalitats dels records del passat?
• Una persona que cada cop parla més del passat, del seu passat, és una persona que comença a ésser o que s’ha fet gran?
• Per a un vellet/a els records d’altres temps l’ajuda a suportar el seu present-futur?
• Recordar i viure són inversament proporcionals?
• I quan aquesta persona gran està afectada per una malatia degenerativa de la memòria, què perd aquesta persona: només els seus records?
• Les olors són dipòsits de memòria? Quan una olor o un sabor és capaç d’activar un record, en tenim control?
• Com és que, a vegades, algú ens demana: aquesta paraula s’escriu amb b o v, i nosaltres li responem: un moment, deixe-me-la escriure?
• Com és que, a vegades, tenim una sensació de familiaritat amb persones o coses que no som conscients d’haver-les vistes mai?
• Tots els successos i esdeveniments que guardem en la memòria i que creiem que els hem viscut, podem estar absolutament segurs que els hem viscut realment?
• Amb el bombardeig mediàtic tan bèstia que patim avui en dia, no estem sobresaturant massa d’estupideses la nostra pobra memòria? No valdria la pena procurar ser una mica més selectius?
• Els forats que el temps va produint en la cadena de la memòria, com els reomplim?
• Perquè, realment, la nostra ment quan recorda el passat, què hi cerca: la veritat o la coherència, el sentit? I l’obsessió pel sentit pot fer que siguem capaços de reconstruir o reinventar de dalt a baix parts considerables de la nostra vida?

Read more...