Ens costa molt trobar un sentit a la vida?

>> divendres, 13 de gener de 2017

Quan ocorre una catàstrofe, podem sentir tanta llàstima per nosaltres mateixos que perdem de vista els que ens envolten. La sortida, però, es troba en les relacions. La sortida de la tristesa o de l'obsessió és concentrar-se en allò que necessita el teu fill petit o adolescent i la resta de la gent que t'envolta. Costa molt d'aconseguir-ho i tot sovint hom s'ha de forçar. Aquesta és, però, la resposta al problema d'estar paralitzat. Almenys la resposta que jo vaig trobar.
Christopher Reeve (Superman)

Mai no hem d'acontentar-nos amb el que ja hem aconseguit. La vida no para mai de qüestionar-nos, no permet que descansem [...]. A l'home que resta immòbil, la vida el deixarà endarrere; l'home que s'acontenta amb aires de suficiència, es perd a si mateix. No hem de descansar, no hem d'acontentar-nos amb els assoliments aconseguits ni am el que respecta al crear, ni a l'experimentar; cada nou dia i cada nova hora exigeix noves accions i noves experiències.
V. Frankl

No cerqueu mai l'èxit. Com més el cerqueu i el convertiu en el vostre objectiu, més us n'allunyareu. Perquè l'èxit, com la felicitat, no pot ser perseguit; ha de ser una conseqüència i només ho serà com a efecte secundari d'una cosa més gran que un mateix o com el subproducte de la nostra renúncia en favor d'un altre. La felicitat ha d'esdevenir-se i el mateix es pot dir de l'èxit: has de deixar que s'esdevingui deixant de pretendre-ho.
V. Frankl

Si vols rebre, comença donant.
Lao Tse

Si fas comptes al final de la teva vida i examines els dies de la teva existència, t’adonaràs que n’has viscut molt pocs per a tu.
Sèneca
Que ningú tracti de saber quan s’esdevindrà el darrer dia; més aviat vetllem tots els dies, vivint bé perquè el nostre últim dia ens agafi desvetllats.
Agustí d'Hipona
Tenim la sensació que fins i tot quan totes les possibles preguntes científiques s’han contestat, encara no s’han tocat gens els nostres problemes vitals.
Wittgenstein, Tractatus (& 6.52)

Viure amb la mirada atenta en la mort ens desperta a la vida, ens estimula a fruir, el més intensa i exhaustivament possible, de tot el que se’ns ofereix ara i aquí.
Francesc Torralba

No canto perquè sóc feliç, sinó que sóc feliç perquè canto.
W. James

Pot ser que l’acció no et porti la felicitat, però no hi ha felicitat sense acció.
W. James

Com més m’esforço per intentar comprendre una mica el món, més absurd se’m manifesta. Amb tot, mentre ho faig, jo diria que em sento millor.
Joan

* * *
Algunes possibles qüestions:
  • Procurem aclarir-nos una mica: de què estem parlant quan parlem del sentit de la vida? A què ens estem referint?
  • Quan ens preguntem pel sentit de la vida, en realitat estem pensant en el sentit de la nostra vida? És així? En som sempre conscients d’això?
  • Amb tot, pot ser compatible haver trobat un sentit a la meva vida, i no trobar-ne a la VIDA?
  • La pregunta pel sentit va molt lligada a la percepció del temps. Si fóssim eterns, si poguéssim començar i recomençar infinites vegades la nostra vida, ens preocuparíem per com omplenar-la i dotar-la de sentit?
  • És, per tant, quan comencem a ser plenament conscients del pas del temps i de les nostres limitacions, en la maduresa de la nostra vida, quan tenim més necessitat de discernir allò que val i allò que no val per a nosaltres?
  • Així, com més percebem l’acceleració del temps, més sentim la necessitat i el neguit per omplenar-lo de coses i activitats substantives?
  • Podem dir que el temps que es viu amb sentit no es perd mai?
  • I el que dediquem a activitats estúpides, és un temps perdut, buit?
  • Viu igual la mort i l’envelliment qui ha viscut amb sentit, que qui no?
  • Interrogar-nos pel sentit de la vida és un símptoma que alguna cosa falla? És com un toc d’alerta que ens avisa de la necessitat d’introduir canvis una mica importants en la nostra forma de viure?
  • Pot representar també un cert luxe existencial? Qui lluita cada dia per poder sobreviure, se la fa gaire aquesta pregunta? Se la pot permetre?
  • Quan sentim que tot va bé, solem preguntar-nos pel sentit?
  • Cal, doncs, que es produeixi alguna fractura, algun trencament, alguna desgràcia, alguna frustració, la presència de la injustícia en el món  per fer-nos-la?
  • Quan percebem la proximitat de la mort, la pregunta pel sentit es torna més virulenta que mai? I per què? Perquè ja només ens acontentem amb allò que considerem més essencial? Perquè els decorats portaventura ja no ens satisfan?
  • Ser conscients de la futura i alhora propera absència ens fa ser i estar més presents en el present de la vida?
  • D’altra banda, podem dir que hi ha algunes experiències que ens aboquen o que són facilitadores de pensar en el sentit de la vida? Contemplar un cel estelat, caminar silenciosament per la natura, escoltar un determinat tipus de música…
  • Podem carregar la responsabilitat als altres del possible tedi de viure?
  • Quan prenem consciència de la nostra presència contingent en el món: hi sóc, però podria no ser-hi, és quan experimentem més la necessitat de dotar-la de sentit: dotar i omplenar de sentit la nostra contingència?
  • Si algú, un personatge enigmàtic, en llevar-nos al matí ens digués que avui és l’últim dia de la nostra vida, com viuríem aquest darrer dia? Reordenaríem de forma dràstica les nostres prioritats? Viuríem aquest últim dia amb més autenticitat?
  • Bertrand Russell explicava que si se li donés l’oportunitat de viure una altra vegada, tornaria a viure exactament igual. Què en penseu?
  • Una persona realment feliç faria aproximadament el mateix que els altres dies?
  • Intentaríem actualitzar els assumptes pendents?
  • Trencaríem moltes cadenes?
  • I per què cal esperar tant? Per què cal esperar la certesa de l’últim dia per ser capaços de dir gràcies, de mostrar de manera franca els nostres sentiments, per demanar perdó, per curar i tancar ferides, per abraçar algú…?
  • I si en néixer ja sabéssim el dia de la nostra mort, viuríem de forma més conscient? Però potser també de forma més desesperada?
  • La incertesa, doncs, tant que la rebutgem i potser, en el fons, és el que fa il.lusionant la nostra vida? La incertesa ens incomoda però alhora ens deixa camp per córrer? Fa que ens il.lusionem i ens esforcéssim per coses que a la millor no aconseguirem, però mentre ens hi esforcem, mentre lluitem, la vida té un sentit, perquè ens sentim bé?
  • Us sembla que avui en dia la pregunta pel sentit queda eclipsada i enfosquida per la pregunta per la utilitat: per a què serveix una cosa? Quina utilitat té? Passa, però, que tot sovint allò que més ens omple interiorment és molt poc útil des del punt de vista econòmic, social o polític?
  • Quan algú es pregunta pel sentit de la seva vida és també perquè s’adona que ha estat vivint mig endormiscat, és com si tingués ganes i necessitat de viure més despert, i d’assumir, d’una vegada per totes, la responsabilitat de la seva existència?
  • Pot ser que visquéssim en la riquesa i l'abundància, amb un treball segur i una llar confortable i, malgrat tot, notéssim una enorme buidor en la nostra vida?
  • Pot ser que situacions doloroses i, fins i tot molt dures i molt doloroses, no solament no ens bloquegin el sentit sinó que, potser gràcies a elles, el retrobem?
  • Pot succeir que situacions que en el passat ens han abocat gairebé a la desesperació, han resultat ser, temps després, les millors aliades per enfortir i potenciar el sentit?
  • La desídia, la desgana de viure, és la més profunda de les tristeses?
  • Viure sense sentit és viure desganat, sense desig?
  • Qui viu amb sentit espera ansiós que arribi el cap de setmana, les vacances…? Té necessitat de fugir, d’evadir-se, d’oblidar-se de si mateix?
  • Qui viu amb sentit no s’avorreix? Una persona que s’avorreix és una persona que ha perdut la passió per viure, que té la sensació que la seva presència al món és prescindible, sobrera?
  • Sembla que avui en dia la solució a l’avorriment es troba fora d’un mateix? És realment així?
  • No tenir clar quines són les nostres veritables prioritats, fa que malgastéssim la vida en activitats que no ens omplen?
  • Com és que es diu que l’actual crisi ens ha fet valorar coses o aspectes de la vida que teníem del tot abandonats? Què ha canviat, la presència d’aquestes coses o la nostra mirada? ¿Necessitem experimentar certes frustracions per afinar la mirada, per ser capaços de captar la bellesa d’un gest, la calidesa d’una conversa, d’una abraçada, d’una carícia, d’una ridícula i entranyable goteta de pluja fina davallant pel vidre de la finestra des d’on s’albira un tros de natura agraïda…?
  • ¿Quan passem de dir: les punyeteres ulleres de l’avi que se les deixa per tot arreu, a dir, oh! mira, són les ulleres del meu avi estimat? Cal, doncs, repeteixo, una certa frustració, un cert o gran dolor, per fer possible un canvi de mirada que ens permeti captar la bellesa del món?
  • Viure amb sentit no vol dir fer moltes coses i fer-les de pressa, sinó fer-les amb la màxima atenció i intensitat, posant-hi els cinc sentits. Hi esteu d’acord?
  • Allò que en un moment determinat omple i dóna sentit a la nostra vida es manté sempre igual, o va canviant?
  • Quan som grans ens omplen les mateixes coses que quan érem joves?
  • Puc dir el que ara i aquí dóna sentit a la meva vida. Puc anticipar, però, el que la dotarà de sentit en el futur?
  • Hem d’anar, doncs, construint el sentit al llarg de la vida? És possible i desitjable cercar una mena d’homeostasi definitiva
  • Hi ha desitjos que es mantenen al llarg de la vida: ser feliços, ser estimats, acollits, cuidats, però la manera de satisfer-los pot canviar i canvia. Penseu igual?
  • Això ens fa pensar que la vida, més que un cercle és una espiral, perquè encara que retornem a situacions força originàries, mai hi tornem de la mateixa manera, perquè l’equipatge no és el mateix?
  • Escoltar les persones grans ens pot servir de guia per trobar i/o retrobar el nostre propi i inalienable sentit? Les escoltem gaire, avui en dia?
  • La pregunta pel sentit ens humanitza, ens apropa, però les distintes respostes ens singularitzen. És així?
  • Es pot anar a la recerca d’un sentit sense pensar, sense un mínim de reflexió? Pensar, però, fa por perquè, d’entrada ens aïlla, ens separa, ens singularitza i ens fa construir i triar el nostre propi camí. Si ens posem a pensar, podem continuar delegant responsabilitats?
  • Diríeu que entendre algú és, en el fons, entendre el sentit que empeny i guia la seva vida?
  • N’hi ha prou amb voler convèncer amb raons i arguments que el que ha donat sentit a la meva vida és un determinat comportament, actitud, dedicació?  En l’acte de trobar sentit a la vida es pot obviar el que se sent? Cal que allò que doni sentit se senti? O és que, en realitat, només si sentim que alguna cosa té sentit, la podrem considerar com a veritablement valuosa?
  • Viktor Frankl afirmava que tot el que dóna sentit a la vida sempre es conjuga amb el mateix verb: el verb estimar. Què en penseu?
  • El sentit s’esdevé, doncs, sobretot quan som capaços de donar, d’estimar, sense càlculs utilitaris. Potser per això, posem per cas, ajudar a créixer un fill, omple tant. Ser pares és, en certa manera, oblidar-se d’un mateix, i és per això, un acte d’amor, de donar de despreniment…
  • Preocupar-nos, ajudar, esforçar-nos, estimar els altres acostuma a ser una bona estratègia per trobar sentit?
  • Així, allò que dóna sentit és el culte al jo, o més aviat, l’oblit del jo?
  • Penseu que el sentit de la vida el dóna la quantitat de relacions socials que tenim, o la qualitat dels vincles que establim? Les relacions, les converses superficials ens omplen?
  • Tot sovint cerquem el sentit en el treball, en l’èxit social, en els diners, en el reconeixement. I potser ens oblidem d’aprofundir en una amistat mig abandonada que ens donaria, gratuïtament, tot allò pel qual lluitem sense èxit en altres àmbits. És així?
  • Potser és perquè, massa sovint, busquem en les coses coses que les coses no ens poden donar
  • I la qualitat dels vincles, de què depèn sobretot: de nosaltres o dels altres? Exigim profunditat i autenticitat en l’altre, abans, però, sóc capaç jo d’obrir-li la porta del meu petit món?
  • Cal marxar al desert per cercar el sentit?
  • Una conversa sincera i oberta no pot fer el mateix, i millor?
  • Quan una persona és acceptada i estimada tal com és, acostuma a tenir ganes de viure? És per això que la qualitat dels vincles no és irrellevant en la qüestió del sentit?
  • Els solitaris que s’aïllen del món no ho fan, en el fons, per poder-se connectar millor amb un Tot més gran que els parla des de dins? Potser és per això que les persones solitàries solen ser molt acollidores?
  • El tipus majoritari de relacions socials dels nostres dies: líquides, efímeres, superficials, sense compromís, ajuden gaire a facilitar un sentit? La manca de vincles relacionals de qualitat ens fa sentir més buits?
  • Comprometre’s en alguna lluita per millorar algun aspecte de la vida de la gent és una altra manera de dotar de sentit la vida?
  • La necessitat de fugir, d’evadir-se, és un altre símptoma de malestar, d’una buidor interior, d’un desassossec?
  • L’oci enllaunat actual s’ha convertit en una forma d’evasió col.lectiva?
  • L’evasió és una forma d’escórrer la responsabilitat, de no voler afrontar el motiu del malestar? És també una forma d’inautenticitat: incapacitat d’assumir el món i la vida tal com és?
  • La pitjor evasió és la d’evadir-se d’un mateix?
  • Com més ens desconeixem, com més desconeixem allò que ens ompliria la vida, més acostumem a donar a la nostra vida un ritme més accelerat, més trepidant? Per què? Potser perquè la velocitat intensifica l’oblit?
  • Segons V. Frankl, l’ésser humà té 4 tipus de necessitats: físiques, psíquiques, socials i espirituals. I, segons ell, les necessitats d’ordre espiritual són les que inclouen tant la necessitat de dotar de sentit la vida, com també la necessitat de pau interior, de silenci, de meditació, de comunicar-se amb símbols, d’esperar una última reconciliació. Creieu, com V. Frankl, que la voluntat de sentit està present en tota persona i que brolla d’aquest nucli interior espiritual?
  • Encara té mala premsa parlar d’una dimensió espiritual en l’ésser humà? Potser perquè espiritualitat es continua associant a religiositat? Parlar d’espiritualitat, però, no és altra cosa que reconèixer el desig de l’home d’obrir-se a la dimensió més profunda de la realitat: al sentiment del Tot, a allò que Romain Rolland, segons Freud, en deia experiència oceànica, a l’obertura cap als valors més nobles i a la necessitat de sentit. Hi esteu d’acord?
  • No sabem ni potser sabrem mai si la VIDA té, en si mateixa, un sentit últim. I mal que ens pesi, la ciència tampoc no ens pot ajudar gaire, perquè la ciència només ens explica -i cada cop ens ho explica millor- com passen les coses, però la pregunta pel sentit és una pregunta que busca no el com sinó el per què, i això diguem-ne que no ho treballa ni ho pot treballar la  ciència. Així que, ara per ara, acontentem-nos a cercar un sentit només a títol personal, entre d’altres coses perquè, quan sentim, encara que a través d’instants fugissers, que l’hem trobat, és com si estiguéssim tastant ja un trosset d’eternitat. Procurem, doncs, multiplicar i afavorir els  nostres instants d’eternitat.

Read more...

Per què tenim tanta por a prendre decisions?

>> dimarts, 20 de desembre de 2016

Són les teories les que determinen les observacions.

Einstein
* * *
La realitat és fruit del llenguatge que fem servir per descriure-la.
Wittgenstein
* * *
Encara que no sempre fem el que volem, continuem sent responsables del que som.
Jean-Paul Sartre
* * *
La ment intuïtiva és un regal sagrat, i la ment racional, un fidel servent.
A. Einstein
* * *
Casa't i te'n penediràs, no et casis i també te'n penediràs; casar-se o no casar-se, te'n penediràs  de totes maneres; et casis  o no et casis, ho lamentaràs. Riute'n de les absurditats del món i te'n penediràs; plora per les absurditats del món i te'n penediràs; riguis o ploris te'n penediràs igualment; tant si te'n rius o bé ploris ho lamentaràs de totes maneres. Confia en una noia i te'n penediràs; no hi confiïs i te'n penediràs igualment; tant si li dónes com si no li dónes confiança ho lamentaràs. Penja't i te'n penediràs; no et pengis i te'n penediràs; et pengis o no et pengis, ho lamentaràs; tant si et penges com si no ho fas, ho lamentaràs de totes maneres.
S. Kierkegaard
* * *
La vida és tota una sèrie de problemes que cal resoldre. [...] Com més grans siguin les competències adquirides, més complexos seran els problemes als que cal trobar solució.
Karl Popper 
* * *
Davant de certes pors els arguments de la raó resulten tan ineficaços com els subterfugis de l'esperança.
E. Cioran 
* * *
Abans d'esforçar-nos a cercar les respostes s'ha de valorar la correcció de les preguntes.
I. Kant 
* * *
Els homes, davant la incertesa, tot sovint donen per vertadera una realitat que saben falsa, després, actuant en virtut d'aquesta, es convencen de la seva efectiva veracitat.
F. Nietzsche, La Gaia Ciència

Engeguem la maquina de pensar. Màquina de dubtar?
La por a decidir afecta, en gradacions distintes, tothom: homes i dones, rics i pobres, intel.ligents i menys dotats. A mesura que hem anat tenint la sensació de control sobre la natura i sobre els distints esdeveniments de la nostra vida, hem anat construint una realitat cada cop més complexa en què haver de prendre decisions s'esdevé cada cop més complicat.
Així, i paradoxalment, com més poder operatiu tenim -o creiem tenir- sobre la realitat, més complicats es tornen els nostres dilemes, trilemes, quadrilemes... En augmentar les nostres opcions, les nostres possibilitats d'elecció, la nostra responsabilitat també ha augmentat. I s'ha produït la paradoxa que com més opcions a triar tenim, com més llibertat, més bloqueig, més dubtes, més col.lapse. 
A tot això, s'hi afegeix també el fet que els models familiars i socials protectors, cada cop més majoritaris, afavoreixen la delegació i no l'assumpció de responsabilitats. Resulta més còmode delegar responsabilitats individuals en els altres. Sí, certament, d'entrada és molt més còmode. A la llarga, però, ens va incapacitant a prendre aquelles decisions que són imprescindibles per a la construcció d'una vida mínimament funcional. 
  • Per tal de ser capaços de prendre decisions importants primer hem de ser capaços de gestionar les distintes emocions associades a les decisions, sobretot la por, i després, estar en possessió de les capacitats i competències necessàries per executar-les. És així? O a l'inrevés?
  • Dit d'una altra manera, què us sembla més primordial: disposar de les competències i capacitats per tal d'executar el que requereix una decisió, o saber gestionar la por que comporta l'execució? La por a parlar en públic, posem per cas, se soluciona únicament capacitant-lo i dotant-lo d'eines i recursos? Creieu que serà capaç d'aplicar aquests nous recursos si encara està bloquejat per la por?
  • Qui pateix i té més por (ansietat) davant dels exàmens: l'alumne que ha estudiat més o el que ni s'ho ha mirat?
  • Sartre deia que estem condemnats a ser lliures. La vida ens obliga contínuament a elegir i a prendre decisions. Ens obliga a exercir la llibertat. Què ens passa quan, sistemàticament, i sempre que ens ho podem permetre, renunciem a elegir?
  • Amb les nostres decisions anem construint i ens fem responsables, doncs, de la nostra existència. Així les coses, és comprensible que apareguin les por a l'hora de triar entre distintes opcions?
  • Distintes formes adoptades per la por a decidir:
    • La por a equivocar-nos. És segurament la por més recurrent i que està en la base de totes les formes de por. I com més crucial és la decisió a prendre, més vacil.lació, fins i tot, bloqueig i paràlisi. Però, què en penseu, la por a equivocar-nos depèn de la situació objectiva, de la realitat, sobre la que hem de decidir, o més aviat de com la percebem?
    • La por a no estar a l'alçada. És com si tinguéssim una mena de perseguidor interior, una veu interior que ens fa dubtar de les nostres capacitats. És una lluita contra nosaltres mateixos. Tot sovint, com que confio tan poc amb mi mateix, intento convèncer-me que sóc capaç i ho faig d'una manera tan espectacular que genero en els altres unes expectatives més grans que alhora incrementen la meva responsabilitat. Les persones que tenen por a no estar a l'alçada, no s'atribueixen els èxits com a resultat dels seus mèrits, sinó com a producte de la sort. Així, d'alguna manera, sempre perden. Com ho veieu?
    • La por a exposar-se (al judici i a la valoració dels altres). Situacions de parlar en públic, i en general, quan prenem decisions i les hem de comunicar-les als altres. Què en penseu?
    • La por a no tenir el control o a perdre'l. La por a no tenir el control o a perdre'l ens obliga a cercar la seguretat abans d'emprendre qualsevol acció. I, és clar, com que no és possible obtenir una seguretat absoluta sobre res, com més la cerquem, més insegurs ens sentim, i per tant, més bloquejats a l'hora de decidir-nos. Penseu que, abans de qualsevol acció, podem estar absolutament segurs, al cent per cent, d'alguna cosa? 
    • La por a la impopularitat, a no caure bé a la gent. Paradoxalment, com més intentem caure bé a tothom, menys ho aconseguirem, menys atractius per als altres resultarem. És veritat que, enduts per aquesta por, a vegades ens costa saber dir no.
  • Vist tot això, podem concloure que, en realitat, tots construïm la realitat que després gaudirem o patirem? 
  • Així, des del punt de vista perceptiu, hi ha sobretot tres modalitats perceptives disfuncionals: la del que vol o intenta controlar-ho tot, la del que evita i retarda infínitament les seves responsabilitats delegant-les en els altres, i la del que tracta de defensar-se culpant o pensant sempre que són els altres els que el volen perjudicar.
  • La por a decidir pot generar un estat d'ansietat més elevat que el del nostre llindar habitual tolerable. Llavors, què penseu, si tractem l'ansietat, ja ho hem solucionat tot? O el que cal és modificar la nostra percepció disfuncional de les distintes situacions ansiògenes? 
  • És el mateix estar angoixat que estar ansiós?
  • Una persona ansiosa té por davant d'esdeveniments que no s'han produït o d'accions que encara no ha realitzat. Una persona angoixada, per contra, té la certesa que les coses aniran a pitjor sense possibilitat d'intervenir-hi. Se sent com un condemnat sense escapatòria possible. Prengui la decisió que prengui, està convençut que no hi ha solució. Moltes persones amb aquesta percepció de la realitat, per intentar no patir, opten per la renuncia i acostumen a caure en una fase depressiva. És això?
  • Hi ha decisions i decisions. N'hi ha, efectivament, de més crucials i transcendentals que unes altres. Amb tot, el grau de malestar que podem experimentar a l'hora de prendre una decisió no és directament proporcional a la importància de la decisió, tal com podríem pensar, sinó a com la persona viu i percep l'obligació que té de decidir. Hi esteu d'acord?
  • Sembla que, un cop més, hem de donar la raó al vell Epictet quan deia que el que determina les nostres reaccions no són les coses o situacions en si, sinó com les percebem. Potser les nostres pors ens fan engrandir els perills, potser la nostra baixa autoestima ens fot fer sentir incapaços de superar fins i tot obstacles ben petits. És així?
  • En siguem o no conscients, a l'hora de decidir tenim tendència a sobrevalorar o infravalorar les distintes circumstàncies, i és, justament això el que complica més la feina de decidir. 
  • Les persones ens podem trobar i veure afectades per diferents modes d'incapacitat: incapacitat per trobar la solució davant d'una determinada dificultat o problema, dificultat per aplicar la solució, dificultat per continuar mantenint la solució adoptada i dificultat per gestionar-ne els efectes. Quina incapacitat creieu que és la més habitual?
  • L'indubtable avantatge que suposa disposar de moltes opcions pot convertir una decisió banal en una de crucial, tal com passa com quan hem de triar un jersei, la destinació d'unes vacances o el restaurant on portar a algú que ens importa. És així?
  • L'home actual no solament entra en crisi quan s'enfronta a eleccions que provocaran profunds canvis en la seva vida, sinó fins i tot, tot sovint, quan s'enfronta a decisions força menys determinants. I és que el fet d'haver d'estar constantment ocupats decidint collonades ens distrau i ens resta capacitat per reflexionar amb atenció sobre les més importants. Com ho veieu?
  • Us sembla que allò que realment converteix en difícil una elecció no és tant l'elecció en si, sinó la consciència dels seus efectes? Perquè de vegades no resulta complicat ni emocionalment compromès saber quina és la decisió adequada, però sí dur-la a terme perquè al costat dels avantatges també comportarà alguns efectes indesitjats. Pensem, posem per cas, en algú que dubta a acceptar un ascens laboral perquè, juntament amb els avantatges hi va implícit un horari més carregat i haver de viure lluny de casa. 
  • Encara que saber decidir implica saber gestionar alhora pensaments, accions i emocions, allò més important i que ajuda més a una persona amb dificultats per prendre decisions, és ajudar-la abans que res a saber gestionar les seves pors. Perquè si no, podem formar persones i professionals hàbils i competents, però incapaços. Ho veieu així?
  • És veritat que, al llarg del dia, bona part de les decisions que hem de prendre, en realitat no les hem de prendre perquè els hàbits decideixen per nosaltres?
  • Les millors decisions són les decisions passejades i fetes sense precipitació?
  • Algunes decisions del passat ens poden arribar a condicionar molt, potser massa, les decisions del present?
  • Tot es complica, però, quan esperem fins a obtenir evidències. Es pot aconseguir alguna evidència sobre el futur?
  • Què acostuma a passar quan les decisions que prenem estan sempre hipotecades per complaure els altres?
  • Què passa quan en lloc de decidir nosaltres, decideixen les nostres pors?
  • Escriure pot ajudar-nos a clarificar i ordenar el nostre possible caos mental i així facilitar l'acte de decidir?
  • Les decisions irreversibles com, posem per cas, tenir un fill són infinitament més complicades que d'altres en què podem fer marxa enrere?
  • Les conseqüències de les nostres decisions, bones o dolentes, per a nosaltres i per als altres són un factor realment molt determinant? La pregunta ètica, en definitiva, és un factor essencial? 
  • Quan reflexionem sobre què fer, acostumem a pensar únicament en les possibles repercussions a nivell personal? Tenim prou en compte els altres? I si els hi tenim, això complica o facilita la decisió?
  • Ara bé, realment es pot prendre una decisió que no afecti en absolut ningú, ni directament ni indirecta? Vivint socialment, és possible això? 
  • Tot sovint ens hem d'inclinar per la decisió menys injusta?
  • Hi ha decisions químicament pures? Escollir una opció implica sempre descartar-ne d'altres. Tenir més clar aquest aspecte evitaria molts capficaments inútils?
  • Som conscients que quan no decidim, ja estem decidint?
  • Som conscients que no ens podem escapar?
  • No decidir, allargassar eternament les decisions expressa i manifesta una certa enyorança de la infantesa?
  • Com podem ajudar i estimular els fills a decidir i a responsabilitzar-se de les seves decisions? S'ha de fer només a partir de determinada edat, o hauria de ser un procés gradual i progressiu?
  • Dialogar amb algú que estimem i en qui confiem ens pot ajudar, o sempre és millor consultar-ho amb el coixí?
  • Pot ser, però, que fem trampa, que escollim consultar-ho només amb qui creiem que validarà la nostra opció principal?
  • Som conscients, però, que escoltar els altres, no eludeix la nostra inalienable responsabilitat?
  • Veig clarament que amb aquesta persona m'hi entendré i seré feliç, o tinc arguments molt sòlids per pensar que amb aquesta persona tot anirà bé? Intuir o pensar? O intuir i alhora pensar? 
  • Intuir és sentir alguna cosa profundament, però des de la pau i la serenor, sense urgències. Per contra, seguir un impuls emocional és deixar-se endur per l'alteració i el desig. 
  • Les emocions són importants i ens ajuden a prendre bones decisions, sempre i quan, però, no estiguem alterats i torbats. M'hi caso perquè estic molt enamorat/da o deixa que baixi una mica el suflé i potser decidiràs millor? 
  • La memòria, el record d'experiències passades, ens pot ajudar en la presa de decisions? La memòria de l'error ens pot ajudar a encertar la propera decisió?
  • Les decisions equivocades del passat ens poden ajudar a prendre millors decisions en el present?
  • El passat, però, ha de ser lliçó i no tortura. No hem de permetre que els errors, les males decisions del passat, hipotequin i/o bloquegin les inevitables decisions del present. Hi esteu d'acord? 
  • Moltes vegades entrem en una mena de bucle, i sempre estem explicant com ens hagués anat la vida si no haguéssim pres aquella decisió. És així?
  • Tenim tendència, doncs, a idealitzar els camins deixats de banda, els no triats? Si no m'hagués casat, si no hagués tingut fills, si no hagués anat a viure, si no...
  • Qui pot saber les pedres que hom pot trobar en un camí que hem decidit no trepitjar?...
  • Estar, doncs, sempre lamentant-nos de les males decisions del passat ens ajuda a encarar de manera adequada el futur?
  • La pressió social, les convencions socials, ens fan prendre decisions no adaptades als nostres veritables interessos i necessitats?
  • Porto la vida que he triat, o he triat el tipus de vida que els altres em diuen que és la correcta... la normal?
  • Compta molt la necessitat de ser acceptats a l'hora de decidir segons quines coses?
  • ¿Quan prenem una decisió d'una certa rellevància vital, hem de tenir present també que possiblement no tot serà un camí de roses, i que sorgiran entrebancs i imprevistos però que, amb tot, creiem i confiem en els nostres recursos per tirar-la endavant?
  • És important el grau de contundència i de convenciment amb què decidim i ens proposem fer alguna cosa? Què acostuma a passar quan la decisió la prenem a mig gas?
  • Tenir la possibilitat de decidir què fer amb la nostra vida no és, en el fons, un cert luxe existencial? Algú que lluita diàriament per sobreviure, per poder satisfer les seves necessitats primàries, l'afecten alguns dubtes més aviat patològics de les classes socials que viuen en l'opulència?

Read more...

Estem condemnats a mentir-nos i a mentir?

>> dimarts, 22 de novembre de 2016

Per a eliminar la mentida hauríem d'eliminar el llenguatge, que és l'àmbit en què s'expressa.

Sant Agustí
* * *
En l'amor, la sinceritat a petites dosis és perillosa, a grans dosis és letal.
O. Wilde 
* * *
 La veritat no és més que una mentida que es creu vertadera.
O. Wilde
* * *

La mentida és la forma més simple d'autodefensa.
Susan Sontang
* * *
Qui tingui ulls per veure-hi i orelles per sentir-hi, es pot convèncer ell mateix que cap mortal no és capaç de guardar un secret. El que els llavis callen, ho diuen els dits o la cara.
Sigmund Freud
* * *
El que diu una mentida no s'adona de la feina que comporta, perquè després n'ha d'inventar mil més per tal d'aguantar la primera.
Alexander Pope
* * *
Erase una mujer que vivía disfrazada de mujer y un hombre que vivía disfrazado de hombre. Cuando se encontraron creyeron esta comedia y formaron pareja. El hombre falso y la mujer falsa haciendo esfuerzos tremendos alcanzaron una modorra que llamaron felicidad. El hombre y la mujer verdaderos nunca llegaron a conocerse.
Alejandro Jodorowsky
* * *

Jo mai no he pretès dir la veritat a ningú, en part perquè de res serveix, i en part perquè no la conec.
Fernando Pessoa
* * *
Quan el mentider sent com a vertadera la seva mentida, la transmet a l'oient activant-li les neurones espill, que la faran no solament creïble, sinó també emocionalment familiar.
Giorgio Nardone

Condemnats a mentir i a mentir-nos:
  • Com és que heu vingut avui, aquí, en aquest cafè filosòfic? Doncs, segurament, perquè heu imaginat que podríeu passar una estona agradable. És a dir, heu construït l'autoengany que si veniu, estareu bé. Podem pensar, en conseqüència, que hi ha una realitat del cafè filosòfic neutra, objectiva i igual per a tothom? No. Perquè si tothom que s'ha assabentat que hi ha un cafè filosòfic, s'hagués construït aquest autoengany, ara, aquí, no hi cabríem. De manera que sempre, en tot moment estem filtrant, interpretant... construint la realitat que després patim o gaudim. Aquest acte de mentir-nos a nosaltres mateixos, d'autoenganyar-nos, ens pot portar efectes beneficiosos, facilitadors de la vida, de la nostra vida o perjudicials. Ara, el que està clar és són absolutament inevitables.
  • Sempre actuem i ens comportem com si allò que anomenem realitat fos d'una determinada manera. I aquests com si produeixen, certament, efectes reals en les nostres vides. Fins i tot quan els fem servir només com a estratègia més o menys calculada i oportunista i sense, d'entrada, creure'ns-els (Pascal, cas dels paranoics...)
  • Així, doncs, els autoenganys són inevitables. No són deliberats ni conscients, però els vivim com si fossin visions absolutament reals i objectives, els vivim com la Veritat. Des d'aquesta perspectiva, us sembla que allò més sensat seria aprendre a mentir-nos i autoenganyar-nos d'una manera com més funcional millor?
  • Recordo que, de petit, quan ens feien confessar amb el capellà de torn, un dels meus pecats clàssics i reincidents era he dit mentides. I recordo també com, just en acabar de confessar-me, en sortir al carrer i retrobar-me amb els meus amics, passaven ben pocs segons abans que, sense adonar-me'n, no digués una o altra mentida. Això em feia sentir fatal: un nen molt dolent, condemnat irremeiablement al foc etern de l'infern. Amb els anys vaig anar assumint que la mentida forma part substancial de la vida i que, fins i tot, ens ajuda a viure. Com ho veieu?
  • Quins dos autoenganys ens diem quan decidim unir-nos afectivament amb una altra persona?
  • Quan ens enamorem, no acostumem a sobrevalorar les virtuts de la persona a qui estimem?
  • Quan es produeix el desamor, diem  és que ja no és ell/ella. I potser sí que és així, però potser som nosaltres qui li hem arrabassat les qualitats que els nostres autoenganys amorosos li havien atribuït. Què en penseu?
  • És possible mantenir una relació de parella sense mentir? Cal dir-ho tot?
  • En el món de la parella, també hi ha un acord tàcit sobre el que es diu i el que no. I, en bona part, d'això depèn l'estabilitat de la parella. Cal l'expressió sincera de les emocions i sentiments, però també l'omissió de fantasies incòmodes i pertorbadores que, a la millor, l'altre no suportaria. És així?
  • I l'amor dels pares als fills que, tot sovint els fa cecs als seus defectes, i que fins i tot els porta a defensar-los en situacions indefensables? 
  • El mentir també té una funció educativa. Quants cops hem mentit els nostres fills? El xumet, substitut del pit de la mare, no és ja una gran mentida? I les històries que ens inventem per tal que deixin el xumet, perquè mengin no sé quins aliments saludables, perquè vagin a dormir...?
  • I l'experiment de Rosenthal, l'anomenat efecte Pigmalió? Creure en les capacitats d'algú genera un autoengany, que acaba convertint el que només era una creença en una realitat.
  • I el mentir terapèutic: l'efecte placebo?
  • Com és que molts metges són tan poc convincents i persuasius en els seus actes comunicatius amb els pacients?
  • I el poder terapèutic dels rituals religiosos d'oració?
  • I la religió?
  • En l'exercici de professions que donen suport a la gent, la regla bàsica és ajudar i per això, d'entrada, mai no desqualificar la perspectiva, l'autoengany del que pateix. Després, l'induirem a canviar, però només ho aconseguirem si prèviament hem acceptat la seva perspectiva com si fos correcta i vertadera. Aquesta manera d'actuar és extrapolable a la majoria d'interaccions socials en què pretenem ajudar canviant la perspectiva disfuncional de qui sol.licita el nostre ajut. Us sembla, doncs, que el consol i el suport psicològic (humà, en definitiva) requereix, si més no al principi, un mentir benèvol?
  • I el perillós autoengany consistent a creure que si controlem al màxim les variables de la nostra existència viurem més tranquils i farem desaparèixer la incertesa? No és ben bé, a l'inrevés? Com més cerquem una cosa inexistent, la certesa absoluta, més insegurs ens sentim i més incerta i trasbalsadora apareix la nostra existència?
  • Per definir la mentida no solament hem de tenir en compte el mentider sinó també el destinatari de la mentida. Així, hi ha mentida quan el destinatari ha demanat no ser enganyat i quan el que la diu no avisa de la seva intenció de mentir.
  • Anem aprenent a mentir per protegir-nos i/o també per no ferir els altres?
  • Hi ha diverses formes de mentir: negació, omissió censura, desinformació. La combinació de les tres primeres genera hipocresia o un cínic distanciament d'alguna cosa de la que, en realitat, som responsables. La desinformació consisteix a intentar fer creïble allò fals. En mans de qui estan els distints mass media?
  • Una mentida ben construïda té més números de ser creguda que un fet vertader però sorprenent.
  • La versemblança és una bona eina per fer creïble la falsedat. Una mentida ben contada pot semblar-nos més creïble que el veritable relat dels fets? La ficció versemblant té un impacte persuasiu més gran i eficaç que el relat històric. És així?
  • Potser perquè la nostra ment cerca més la coherència que la veritat? Tendeix més a reconèixer que a conèixer i descobrir?
  • Una veritat que no respecti la coherència, la congruència i la no contradicció, és més difícil de creure i acceptar que una mentida (versemblant) que ho respecti?
  • Per mentir amb eficàcia cal narrar històries que barregin allò vertader i allò fals. Així, la veritat contagia la falsedat fent-la creïble.  No ho fan molt això tant la publicitat com alguns programes televisius?
  • Ho podeu comprovar contant una història construïda així als vostres amics i us adonareu què fàcil que és convèncer-los que és vertadera. I això passa perquè la nostra ment associa les informacions, i si concorden dins del relat, de la trama narrativa, les dóna per bones. Un relat incoherent, per contra, encara que sigui vertader, no s'accepta fàcilment. 
  • Avui en dia, la forma de mentir de molts mitjans és saturant-nos d'informacions verídiques però intranscendents per tal de tapar i bloquejar la informació de qüestions realment importants.
  • Som més sincers, més autèntics i més espontanis quan som petits?  Als petits, se'ls nota molt quan menteixen? Hi ha, doncs, un aprenentatge del mentir?
  • A banda de considerar la mentida des del punt de vista moral, cal tenir també en compte els possibles efectes beneficiosos que, de vegades, té el fet de mentir? O, cal condemnar sempre, siguin quines siguin les circumstàncies i els contextos, la mentida?
  • Allò que està bé o malament es pot decidir amb independència del context i de les finalitats? Si l'objectiu és noble i benèvol, la mentida pot ser considerada ètica. Hi esteu d'acord?
  • Acostumem a ser comprensius amb els qui ens menteixen? 
  • Si del fet de dir la veritat se'n poden derivar greus conseqüències, és millor ocultar part de la veritat?
  • Més que de les mentides en si, ens hauríem de penedir del possible mal que amb elles hem ocasionat?
  • Si dic bon dia a una persona que no em cau bé, i ho faig per crear un millor ambient, és una mentida reprovable?
  • I les mentides pietoses?
  • Si dic una mentida pietosa a algú, en el fons no li estic transmetent el missatge que no és prou fort, que no serà capaç, per afrontar aquest entrebanc de la vida? No és, en el fons, una falta de respecte cap a la persona en qüestió? Qui som nosaltres per decidir la capacitat de lluita, de resistència i de superació d'un altre?
  • En principi una mentida pietosa no està justificada ni tan sols quan es fa per compassió i/o per misericòrdia. Potser fóra millor, però, parlar, diu Francesc Torralba, de veritat suportable. I llavors, és clar, podem suportar totes les veritats o tota la veritat de cop? Evidentment, no. Però si se'ns dóna temps i se'ns diu d'una determinada manera, la podem o les podem acabar per digerir. Hi esteu d'acord?
  • Un pacient té dret a estar informat. També a no voler estar informat?
  • I com ho descobrim això? Potser a través del que ens pregunta i de com ho pregunta? La retòrica de la pregunta, oi que no em moriré, doctor? predisposa una resposta distinta a em moriré, oi doctor?
  • Potser el voler no saber, l'ajuda més a afrontar la seva vida?
  • En la vida quotidiana, les petites mentides ajuden la convivència?
  • Acompanyar un malalt vol dir acompanyar-lo, i no fer un pas endavant si el pacient no ho ha demanat. Si fa, però, una pregunta directa, sí que cal respondre-li perquè hi té dret. Com ho veieu?
  • Pot ser que ens acabem creient les nostres pròpies mentides i acabem vivint en un món falsejat?
  • Per què creieu que molts fills menteixen els pares? De què depèn, només dels fill? O sobretot, de com acostumen a reaccionar els pares davant segons quins comentaris o situacions dels fills? Pot ser que moltes mentides dels fills als pares són per protegir-los, perquè els veuen dèbils per digerir i assimilar segons què?
  • Què fa que hi hagi persones amb molta facilitat per a la mentida i d'altres que els costi tant?
  • Una persona que menteix sistemàticament és que té poca autoconfiança? És un intent també de fugir de la responsabilitat? 
  • Com més parlem, més ens veiem obligats a mentir?
  • Com que vivim en la societat de l'exhibició, tot sovint ens veiem obligats a mostrar-nos distints del que som i a mostrar virtuts i capacitats que no tenim. Qui porta una vida mediocre, amb dificultats per arribar a final de mes i amb una autoestima molt baixa, pot tendir a mentir per tal de ser acceptat. Així, de vegades la mentida és una forma de supervivència: no vull quedar desmanegat. És clar que això no ho justifica, però potser sí que ho explica, ni que sigui una mica. Què us sembla?
  • Seria l'explicació del camaleó: en funció del lloc, assumeixo un color o un altre.
  • Internet és com intentar viure una segona vida? És un territori molt adobat per a la impostura?
  • Què fer quan notem que l'altre ens està mentint de manera descarada? Potser, en lloc de dir-li: menteixes, dir-li: la meva visió (o, tal com ho ho vaig viure jo) és diferent de la teva?
  • A vegades, o molt sovint, amb la nostra actitud dificultem molt, posem molts obstacles als altres perquè ens diguin la veritat?
  • Amb el mòbil: estic arribant!, i potser tardo més de mitja hora. Uf, no hi manera, definitivament: enganxats a la mentida...

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP