Estem condemnats a mentir-nos i a mentir?

>> dimarts, 22 de novembre de 2016

Per a eliminar la mentida hauríem d'eliminar el llenguatge, que és l'àmbit en què s'expressa.

Sant Agustí
* * *
En l'amor, la sinceritat a petites dosis és perillosa, a grans dosis és letal.
O. Wilde 
* * *
 La veritat no és més que una mentida que es creu vertadera.
O. Wilde
* * *

La mentida és la forma més simple d'autodefensa.
Susan Sontang
* * *
Qui tingui ulls per veure-hi i orelles per sentir-hi, es pot convèncer ell mateix que cap mortal no és capaç de guardar un secret. El que els llavis callen, ho diuen els dits o la cara.
Sigmund Freud
* * *
El que diu una mentida no s'adona de la feina que comporta, perquè després n'ha d'inventar mil més per tal d'aguantar la primera.
Alexander Pope
* * *
Erase una mujer que vivía disfrazada de mujer y un hombre que vivía disfrazado de hombre. Cuando se encontraron creyeron esta comedia y formaron pareja. El hombre falso y la mujer falsa haciendo esfuerzos tremendos alcanzaron una modorra que llamaron felicidad. El hombre y la mujer verdaderos nunca llegaron a conocerse.
Alejandro Jodorowsky
* * *

Jo mai no he pretès dir la veritat a ningú, en part perquè de res serveix, i en part perquè no la conec.
Fernando Pessoa
* * *
Quan el mentider sent com a vertadera la seva mentida, la transmet a l'oient activant-li les neurones espill, que la faran no solament creïble, sinó també emocionalment familiar.
Giorgio Nardone

Condemnats a mentir i a mentir-nos:
  • Com és que heu vingut avui, aquí, en aquest cafè filosòfic? Doncs, segurament, perquè heu imaginat que podríeu passar una estona agradable. És a dir, heu construït l'autoengany que si veniu, estareu bé. Podem pensar, en conseqüència, que hi ha una realitat del cafè filosòfic neutra, objectiva i igual per a tothom? No. Perquè si tothom que s'ha assabentat que hi ha un cafè filosòfic, s'hagués construït aquest autoengany, ara, aquí, no hi cabríem. De manera que sempre, en tot moment estem filtrant, interpretant... construint la realitat que després patim o gaudim. Aquest acte de mentir-nos a nosaltres mateixos, d'autoenganyar-nos, ens pot portar efectes beneficiosos, facilitadors de la vida, de la nostra vida o perjudicials. Ara, el que està clar és són absolutament inevitables.
  • Sempre actuem i ens comportem com si allò que anomenem realitat fos d'una determinada manera. I aquests com si produeixen, certament, efectes reals en les nostres vides. Fins i tot quan els fem servir només com a estratègia més o menys calculada i oportunista i sense, d'entrada, creure'ns-els (Pascal, cas dels paranoics...)
  • Així, doncs, els autoenganys són inevitables. No són deliberats ni conscients, però els vivim com si fossin visions absolutament reals i objectives, els vivim com la Veritat. Des d'aquesta perspectiva, us sembla que allò més sensat seria aprendre a mentir-nos i autoenganyar-nos d'una manera com més funcional millor?
  • Recordo que, de petit, quan ens feien confessar amb el capellà de torn, un dels meus pecats clàssics i reincidents era he dit mentides. I recordo també com, just en acabar de confessar-me, en sortir al carrer i retrobar-me amb els meus amics, passaven ben pocs segons abans que, sense adonar-me'n, no digués una o altra mentida. Això em feia sentir fatal: un nen molt dolent, condemnat irremeiablement al foc etern de l'infern. Amb els anys vaig anar assumint que la mentida forma part substancial de la vida i que, fins i tot, ens ajuda a viure. Com ho veieu?
  • Quins dos autoenganys ens diem quan decidim unir-nos afectivament amb una altra persona?
  • Quan ens enamorem, no acostumem a sobrevalorar les virtuts de la persona a qui estimem?
  • Quan es produeix el desamor, diem  és que ja no és ell/ella. I potser sí que és així, però potser som nosaltres qui li hem arrabassat les qualitats que els nostres autoenganys amorosos li havien atribuït. Què en penseu?
  • És possible mantenir una relació de parella sense mentir? Cal dir-ho tot?
  • En el món de la parella, també hi ha un acord tàcit sobre el que es diu i el que no. I, en bona part, d'això depèn l'estabilitat de la parella. Cal l'expressió sincera de les emocions i sentiments, però també l'omissió de fantasies incòmodes i pertorbadores que, a la millor, l'altre no suportaria. És així?
  • I l'amor dels pares als fills que, tot sovint els fa cecs als seus defectes, i que fins i tot els porta a defensar-los en situacions indefensables? 
  • El mentir també té una funció educativa. Quants cops hem mentit els nostres fills? El xumet, substitut del pit de la mare, no és ja una gran mentida? I les històries que ens inventem per tal que deixin el xumet, perquè mengin no sé quins aliments saludables, perquè vagin a dormir...?
  • I l'experiment de Rosenthal, l'anomenat efecte Pigmalió? Creure en les capacitats d'algú genera un autoengany, que acaba convertint el que només era una creença en una realitat.
  • I el mentir terapèutic: l'efecte placebo?
  • Com és que molts metges són tan poc convincents i persuasius en els seus actes comunicatius amb els pacients?
  • I el poder terapèutic dels rituals religiosos d'oració?
  • I la religió?
  • En l'exercici de professions que donen suport a la gent, la regla bàsica és ajudar i per això, d'entrada, mai no desqualificar la perspectiva, l'autoengany del que pateix. Després, l'induirem a canviar, però només ho aconseguirem si prèviament hem acceptat la seva perspectiva com si fos correcta i vertadera. Aquesta manera d'actuar és extrapolable a la majoria d'interaccions socials en què pretenem ajudar canviant la perspectiva disfuncional de qui sol.licita el nostre ajut. Us sembla, doncs, que el consol i el suport psicològic (humà, en definitiva) requereix, si més no al principi, un mentir benèvol?
  • I el perillós autoengany consistent a creure que si controlem al màxim les variables de la nostra existència viurem més tranquils i farem desaparèixer la incertesa? No és ben bé, a l'inrevés? Com més cerquem una cosa inexistent, la certesa absoluta, més insegurs ens sentim i més incerta i trasbalsadora apareix la nostra existència?
  • Per definir la mentida no solament hem de tenir en compte el mentider sinó també el destinatari de la mentida. Així, hi ha mentida quan el destinatari ha demanat no ser enganyat i quan el que la diu no avisa de la seva intenció de mentir.
  • Anem aprenent a mentir per protegir-nos i/o també per no ferir els altres?
  • Hi ha diverses formes de mentir: negació, omissió censura, desinformació. La combinació de les tres primeres genera hipocresia o un cínic distanciament d'alguna cosa de la que, en realitat, som responsables. La desinformació consisteix a intentar fer creïble allò fals. En mans de qui estan els distints mass media?
  • Una mentida ben construïda té més números de ser creguda que un fet vertader però sorprenent.
  • La versemblança és una bona eina per fer creïble la falsedat. Una mentida ben contada pot semblar-nos més creïble que el veritable relat dels fets? La ficció versemblant té un impacte persuasiu més gran i eficaç que el relat històric. És així?
  • Potser perquè la nostra ment cerca més la coherència que la veritat? Tendeix més a reconèixer que a conèixer i descobrir?
  • Una veritat que no respecti la coherència, la congruència i la no contradicció, és més difícil de creure i acceptar que una mentida (versemblant) que ho respecti?
  • Per mentir amb eficàcia cal narrar històries que barregin allò vertader i allò fals. Així, la veritat contagia la falsedat fent-la creïble.  No ho fan molt això tant la publicitat com alguns programes televisius?
  • Ho podeu comprovar contant una història construïda així als vostres amics i us adonareu què fàcil que és convèncer-los que és vertadera. I això passa perquè la nostra ment associa les informacions, i si concorden dins del relat, de la trama narrativa, les dóna per bones. Un relat incoherent, per contra, encara que sigui vertader, no s'accepta fàcilment. 
  • Avui en dia, la forma de mentir de molts mitjans és saturant-nos d'informacions verídiques però intranscendents per tal de tapar i bloquejar la informació de qüestions realment importants.
  • Som més sincers, més autèntics i més espontanis quan som petits?  Als petits, se'ls nota molt quan menteixen? Hi ha, doncs, un aprenentatge del mentir?
  • A banda de considerar la mentida des del punt de vista moral, cal tenir també en compte els possibles efectes beneficiosos que, de vegades, té el fet de mentir? O, cal condemnar sempre, siguin quines siguin les circumstàncies i els contextos, la mentida?
  • Allò que està bé o malament es pot decidir amb independència del context i de les finalitats? Si l'objectiu és noble i benèvol, la mentida pot ser considerada ètica. Hi esteu d'acord?
  • Acostumem a ser comprensius amb els qui ens menteixen? 
  • Si del fet de dir la veritat se'n poden derivar greus conseqüències, és millor ocultar part de la veritat?
  • Més que de les mentides en si, ens hauríem de penedir del possible mal que amb elles hem ocasionat?
  • Si dic bon dia a una persona que no em cau bé, i ho faig per crear un millor ambient, és una mentida reprovable?
  • I les mentides pietoses?
  • Si dic una mentida pietosa a algú, en el fons no li estic transmetent el missatge que no és prou fort, que no serà capaç, per afrontar aquest entrebanc de la vida? No és, en el fons, una falta de respecte cap a la persona en qüestió? Qui som nosaltres per decidir la capacitat de lluita, de resistència i de superació d'un altre?
  • En principi una mentida pietosa no està justificada ni tan sols quan es fa per compassió i/o per misericòrdia. Potser fóra millor, però, parlar, diu Francesc Torralba, de veritat suportable. I llavors, és clar, podem suportar totes les veritats o tota la veritat de cop? Evidentment, no. Però si se'ns dóna temps i se'ns diu d'una determinada manera, la podem o les podem acabar per digerir. Hi esteu d'acord?
  • Un pacient té dret a estar informat. També a no voler estar informat?
  • I com ho descobrim això? Potser a través del que ens pregunta i de com ho pregunta? La retòrica de la pregunta, oi que no em moriré, doctor? predisposa una resposta distinta a em moriré, oi doctor?
  • Potser el voler no saber, l'ajuda més a afrontar la seva vida?
  • En la vida quotidiana, les petites mentides ajuden la convivència?
  • Acompanyar un malalt vol dir acompanyar-lo, i no fer un pas endavant si el pacient no ho ha demanat. Si fa, però, una pregunta directa, sí que cal respondre-li perquè hi té dret. Com ho veieu?
  • Pot ser que ens acabem creient les nostres pròpies mentides i acabem vivint en un món falsejat?
  • Per què creieu que molts fills menteixen els pares? De què depèn, només dels fill? O sobretot, de com acostumen a reaccionar els pares davant segons quins comentaris o situacions dels fills? Pot ser que moltes mentides dels fills als pares són per protegir-los, perquè els veuen dèbils per digerir i assimilar segons què?
  • Què fa que hi hagi persones amb molta facilitat per a la mentida i d'altres que els costi tant?
  • Una persona que menteix sistemàticament és que té poca autoconfiança? És un intent també de fugir de la responsabilitat? 
  • Com més parlem, més ens veiem obligats a mentir?
  • Com que vivim en la societat de l'exhibició, tot sovint ens veiem obligats a mostrar-nos distints del que som i a mostrar virtuts i capacitats que no tenim. Qui porta una vida mediocre, amb dificultats per arribar a final de mes i amb una autoestima molt baixa, pot tendir a mentir per tal de ser acceptat. Així, de vegades la mentida és una forma de supervivència: no vull quedar desmanegat. És clar que això no ho justifica, però potser sí que ho explica, ni que sigui una mica. Què us sembla?
  • Seria l'explicació del camaleó: en funció del lloc, assumeixo un color o un altre.
  • Internet és com intentar viure una segona vida? És un territori molt adobat per a la impostura?
  • Què fer quan notem que l'altre ens està mentint de manera descarada? Potser, en lloc de dir-li: menteixes, dir-li: la meva visió (o, tal com ho ho vaig viure jo) és diferent de la teva?
  • A vegades, o molt sovint, amb la nostra actitud dificultem molt, posem molts obstacles als altres perquè ens diguin la veritat?
  • Amb el mòbil: estic arribant!, i potser tardo més de mitja hora. Uf, no hi manera, definitivament: enganxats a la mentida...

Read more...

Va en augment la infoxicació?

>> dimecres, 19 d’octubre de 2016

Agafant la humanitat en conjunt, la quantitat de coneixements que hi ha avui en dia en el món és enorme, fenomenal. Aquesta quantitat cada dia augmenta, a passos de gegant. Per a un home sol, accedir a una part mínima, petitissima, d'aquests coneixements és pràcticament prohibitiu, impossible. [...] Així, com més coneixements reals -o sigui momentanis- hi hagi en aquest món, més ase serà el savi reconegudament existent, declarat. Serà un gran especialista, és a dir, un home limitat, certament útil, però donat a la intemperància, a causa de la tendència dels especialistes a veure les coses d'aquest món a través de les morralles de la seva especialitat. Com més avancen els coneixements, més passen de moda i són inexistents les idees generals.
Josep Pla

* * *
 En primer lloc, a inicis del segle XXI, ens trobem immersos, pel que fa al coneixement, en un immens procés maltlhusià: amb les creixents interrelacions que genera la globalització i Internet, el creixement hiperbòlic en la informació disponible és molt superior al de la capacitat dels individus per processar aquesta informació. Malgrat les ajudes informàtiques, bibliogràfiques, documentalistes, etc., la condició humana té uns límits biològics i neuronals que impedeixen, a llarg termini, seguir aquesta progressió geomètrica dels coneixements. Atesa, doncs, la creixent desproporció entre la capacitat col·lectiva per crear saber i la capacitat individual per assumir i integrar vitalment, sembla justificat i potser inevitable l’adveniment d’una “societat de la ignorància” (Brey), “del desconeixement” (Innerarity) o “de la incultura “(Mayos).
En segon lloc, per damunt d’altres perspectives similars, la denominació “societat de la incultura” sembla descriure més adequadament les paradoxes i contradiccions que avui emanen després de la “societat del coneixement”. Perquè el procés de creixent especialització dels experts continuarà acceleradament, amb la qual cosa no es preveu a mig termini el col·lapse del coneixement expert ni dels tècnics especialitzats. Salvant els aspectes específics destacats per Innerarity, la “societat del coneixement” cientificotecnològica podrà determinar el que en cada cas serà considerat com a “cert”, “establert per la ciència” o “més adequat tecnològicament”.
Ara bé, sí que cal dubtar que la majoria de la població pugui tenir un coneixement, cultura o “sàvia” composició general de l’estat global dels sabers humans i les seves problemàtiques. És a dir, continuarà el coneixement especialitzat i expert, però augmentaran les dificultats de la gent (fora del propi camp d’especialització) per disposar d’una “cultura” general o “capacitat de fer-se càrrec” reflexivament de les problemàtiques humanes en conjunt. Això no és accessori, ja que si la majoria de la població no pot interioritzar aquest coneixement general, les seves decisions polítiques mitjançant el vot i la participació democràtica resultaran altament problemàtiques.
Gonçal Mayos, La societat de la incultura

* * *

El coneixement no implica saviesa, així com la informació no implica coneixement.
T.S. Elliot
 * * *
A mesura que multipliquem la informació, de ser bona passa a ser contaminant.

David Shenk
* * *
Un món concentrat només en el fet de veure és un món estúpid. L'homo sapiens, un ésser caracteritzat per la reflexió, per la seva capacitat per generar abstraccions, s'està convertint en un homo videns, una criatura que mira però que no pensa, que veu però que no entén.
Giovanni Sartori, Homo videns 
* * *
Persisteix una lògica errònia que ens porta a pensar que l'ús d'eines cada cop més sofisticades implica necessàriament un coneixement més gran, i confonem la destresa per utilitzar un complex programa informàtic que ens permet escriure amb el fet d'escriure alguna cosa interessant, o fins i tot amb saber escriure. Ens hem convençut que disposar d'una xarxa que ens permet veure el que emet la televisió a l'altra punta del món és tornar-se més savis, quan l'únic que fem és passar l'estona o, en el millor dels casos, adquirir coneixements trivials. I ens encanta sentir "Societat del Coneixement" quan a escala individual, en molts casos, consisteix simplement a passar un munt d'hores xatejant amb els amics o intentant lligar per Internet. [...] La Societat de la Ignorància és, al cap i a  la fi, l'estat més avançat d'un sistema capitalista que basa l'estabilitat de la societat en el progrés, entès bàsicament com a progrés econòmic, però que un cop satisfetes les necessitats bàsiques només és possible mantenir gràcies a l'existència d'unes masses empatxades, fascinades i essencialment ignorants. 
Antoni Brey, La societat de la ignorància
* * *
Però si acceptem mirar el revers de la moneda possiblement descobrirem que a més de nens prodigi o eficients executius també estan proliferant al nostre voltant individus incapaços de concentrar-se en un text de més de quatre págines, persones que només poden assimilar conceptes predigerits en formats multimèdia, estudiants que confonen aprendre amb recopilar, tallar i enganxar fragments d'informació trobats a Internet, o un nombre creixent d'analfabets funcionals. Si bé és cert que el nou mitjà posa al nostre abast tot el saber disponible, això no implica necessàriament que siguem capaços de treure'n profit.
Antoni Brey, La societat de la ignorància
 

 Sense ànim d'infoxicar més:

  •  Infoxicació és un terme creat per l'Alfons Cornella, fundador d' infonomia.com per indicar l'excés d'informació: descriu l'estat d'estrés que pateix l'ésser humà davant l'actual sobrecàrrega d'informació. Als EEUU fins i tot s'ha tipificat com un trastorn psicològic, que es podria traduir com a síndrome de fatiga per la informació. La persona que el pateix experimenta confusió mental, angoixa i por de col.lapsar-se. En l'origen d'aquest trastorn està el volum creixent i ingent d'estímuls que rebem cada dia tots o pràcticament tots. La informació que rebem i generem augmenta sense parar i ens sentim angoixats davant la impossibilitat d'estar al dia. Entre correus electrònics, sms, missatges a la bústia de veu, trucades telefòniques... el volum d'informació a què hem de donar resposta s'incrementa i s'infla exponencialment. A tot això, a aquests estímuls personals hi hem d'afegir la ràdio, la televisió, la publicitat als mitjans escrits i audiovisuals... Què podem fer davant d'aquest allau d'informació que de manera implacable ens cau cada dia a sobre?
  • Als EEUU, a la dècada dels 70, el nombre de missatges diaris publicitaris que rebia un ciutadà mig era d'uns 500, avui n'hi arriben més de 3000. I les persones que tenen un càrrec estan exposades a deu o vint vegades aquest volum. S'ha calculat que un gerent típic entre missatges i informes ha de llegir un milió de paraules per setmana, és a dir, l'equivalent a empassar-se tres vegades el Quixot sencer. Què en penseu?
  • En aquestes circumstàncies, és possible no estressar-se?
  • Cada vegada rebem més informació per unitat de temps i en conseqüència la nostra capacitat per prestar atenció a aquesta informació decreix. Com es pot resoldre aquest conflicte?
  • L'Alfons Cornella diu que a través d'una combinació de tecnologia i de psicologia. Necessitem, diu, d'una banda instruments que ens permetin manegar millor aquesta informació. Per exemple, en lloc d'haver de consultar quin dia farà a través de l'ordinador, podria disposar d'un paraigua el pom del qual estés connectat al servei meteorològic i en funció de la previsió s'encengués una llum d'un determinat color. I de l'altra, fer una crida perquè tothom que emet informació faci un esforç suplementari per sintetitzar-la i fer-la més fàcil d'entendre. És a dir, noves tecnologies i noves formes de compressió per fer-la més capturable i per poder viure, per tant, sense angoixar-se tant. Què en penseu?
  • Avui ja es parla d'ibiqüitat o d'informació ibíqua, i es refereix a una sèrie d'aplicacionsque fan possible trobar la informació que realment m'interessa, sense pensar i de manera molt ràpida. És com si li diguéssim a la xarxa: no em maregis, dóna'm exactament el que vull en el moment en què ho vull. Per exemple: dóna'm la música que ara necessito d'acord amb el meu estat d'ànim actual. Com ho veieu?
  • Si la informació cada cop va creixent d'una manera més exponencial, per molt bones i noves eines de cribatge que siguem capaços d'elaborar, no és una quimera, o una batalla perduda, pretendre gestionar de manera totalment eficaç i eficient tot aquest allau d'informació? Els facilitadors d'informació podran solventar el problema?
  • No ens haurem d'acontentar a gestionar, com a mal menor, l'inevitable ansietat que comportarà? 
  • Si això és així, l'única solució és la desconnexió?
  • Serà realment possible això? 
  • En un món cada cop més i més interconnectat, serà cada cop més difícil gestionar i salvaguardar la nostra autonomia?
  • No poder desconnectar ens condemna, doncs, a un estrès permanent?
  • És urgent educar les noves generacions en la gestió de la informació?
  • Saber ser més selectius a l'hora d'informar-nos, preferir la qualitat a la quantitat és una cosa a aprendre?
  • Si no podem aprofundir en res, com podem tenir i/o elaborar bons criteris per ser selectius a l'hora de filtrar informació?
  • A estar infoxicats s'hi arriba de manera conscient? Algú infoxicat s'adona que està infoxicat?
  • Adonar-se'n ja és la solució?
  • La infoxicació genera addicció?
  • Quins plaers o gratificacions ens ofereix?
  • Ara per ara, treballem i usem informació. Aviat, però, gestionar la informació serà una part més del treball? 
  • Habitualment ens llancem a la caça i captura d'informació sense saber què volem exactament, i si disposem de les eines (coneixements) adequats per caçar? Cada vegada serà més necessari una reflexió prèvia sobre què vull buscar exactament, què m'interessa i què (ara mateix) no m'interessa?
  • Es dóna molt sovint el fenomen de la serendipitat?
  • Si sabéssim buscar, ens estalviaríem molt brossa?
  • Torna a ser cada cop més veritat el que deien els vells i no tan vells filòsofs que allò realment important és saber preguntar, saber què busquem i quines fonts són fiables?
  • Anem per les xarxes com a zombis? 
  • Saber memoritzar com hem classificat i on hem emmagatzemat la informació serà cada cop més valuós?
  • Sense una mínima reflexió i/o algun criteri de cerca, la xarxa genera fàcilment dispersió i un cert caos?
  • Podem aconseguir tenir i mantenir el mateix estat emocional davant d'una pantalla que davant un llibre, un diari... uns fulls escrits?
  • El suport amb què accedim a la informació, condiciona molt i molt el tipus de lectura que en fem?
  • Un pensador francès, Edgar Morin, ha reiterat sovint que cada cop serà més important tenir el cap clar, que tenir el cap ple. Hi esteu d'acord?
  • Aquesta tendència que tenim a emmagatzemar i emmagatzemar tot el que trobem, és realment operativa?
  • Què n'acabem fent de tot el que guardem?
  • Igual que se'ns ha ensenyat a llegir paraules, caldria ensenyar-nos a llegir imatges i a llegir pantalles?
  • Tenim una actitud massa passiva, i fins i tot de bona fe, davant la informació i els continguts que ens ofereixen les pantalles?
  • La creixent ultraespecialització, cada cop sabem més però de més poques coses) no suposa un greu perill: la incapacitat d'elaborar una visió global, integradora i crítica sobre el món i sobre nosaltres mateixos? 
  • Aquests sabers cada cop més fragmentaris no amenacen la construcció d'una identitat mínimament sòlida i estable?



















Read more...

Ocupats-desocupats: què ens ajuda més a viure?

>> dijous, 22 de setembre de 2016

El treball és el refugi dels que no tenen res a fer

O. Wilde


* * *
Em sembla que la vida està totalment mancada d'interès, i això succeïa especialment quan treballava vuit o deu hores al dia. I la majoria dels homes treballen vuit hores per dia un mínim de cinc dies a la setmana. I tampoc ells estimen la vida. No hi ha cap raó per estimar la vida per a algú que treballa vuit hores al dia, perquè és un derrotat. Dorms vuit hores, en treballes vuit, vas d'una banda a l'altra amb totes les bajanades que has de fer. [...] a algú que treballi vuit hores al dia li'n resten només dues o una i mitja lliures per a ell mateix. Pot viure veritablement només hora i mitja al dia. Com és possible estimar la vida si només es viu una hora i mitja per dia i es perden totes les altres hores? I això és el que jo he fet durant tota la vida. I no la he estimat. Crec que si hi ha algú que l'estimi és un enorme idiota. No hi ha manera d'estimar aquest tipus de vida.
Charles Bukowski, Lo que más me gusta es rascarme los sobacos.
* * *
El desocupat supera sempre, com a home, l'enfeinat. Però, quan parlo d'oci i d'ociositat, ¿no creureu, tanmateix, que em refereixo a vosaltres, els mandrosos?...
F. Nietzsche, Humà, massa humà, 284 
* * *

No tinc res en contra del treballador i creador infatigable, ni de l'ermità que es mira el melic, però cap dels dos no em sembla interessant ni tampoc exemplar. La persona que busco i desitjo és aquella que és capaç tant d'integrar-se en la comunitat com de viure tota sola, tant d'actuar com de reflexionar. I si fa la impressió que en els meus escrits anteposo la vida contemplativa a l'activa, deu ser perquè veig el nostre món i el nostre temps ple de persones actives, eficients i emprenedores, però incapaces per a la contemplació.
Hermann Hesse
* * *
Declaració del poble més longeu del món
Als vuitanta anys encara sóc un nen,
Quan vinguis a buscar-me als noranta, 
oblida't de mi i espera'm fins que en faci cent. 
Com més vells, més forts,
i res de deixar que els nostres fills ens mimin. 
Si vols llarga vida i salut, ets benvingut al nostre poble, 
on rebràs les benediccions de la naturalesa
 i descobrirem junts els secrets de la longevitat.
3 d'abril de 1993
Federació de Clubs d'Ancians d'Ogimi
***

Igual que la peresa física es cobra un preu, així també ho fa la peresa mental. La peresa mental durant la joventut posa en perill el cervell durant la vellesa. Recordem l'admonició de William James de no malgastar els anys formatius, quan la ment és plàstica. Aquells que frueixen amb els desafiaments mentals i els cerquen més enllà de les necessitats bàsiques de l'existència quotidiana, apresten la ment i el cervell amb una resistent capa de protecció que els ajudarà a preservar una vida mental sana i rica fins la vellesa.
Elkhonon Goldberg, La paradoja de la sabiduría (Cómo la mente puede mejorar con la edad)
* * *
Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de l'home d'estar assegut, sol i en silenci.
Blaise Pascal
* * *
Si tot continua igual, sospito que en el segle XXI es donarà encara més importància al fet de construir-se una vida que a construir-se un mitjà de vida. Per tant, a mesura que la gent sigui m és conscient de la seva pròpia mortalitat i de la necessitat de comprometre's amb valors significatius (per exemple, amb la seva voluntat de sentit), tots prestarem més atenció al llegat personal que volem deixar. 
Alex Pattakos, En busca del sentido. Los principios de V. Krankl aplicados al mundo del trabajo.
* * *

D'entre tots els conceptes que han sorgit dels meus anys de pràctica dedicats a contrarestar l'ansietat davant la mort, considero que el de la propagació per ones concèntriques és molt útil.
Això de les ones concèntriques vol dir que tots nosaltres creem, tot sovint de forma no intencional i sense tenir-ne consciència, cercles concèntrics d'influència que poden afectar els altres durant anys o fins i tot, generacions. L'efecte que tenim sobre els altres es transmet, al seu torn, a d'altres, de la mateixa manera que els cercles concèntrics que es produeixen en llançar una pedra a un llac es continuen expandint, encara que ja no siguin visibles per a nosaltres. La idea que podem deixar alguna cosa nostra, encara que no hi siguéssim per tal de veure-ho, ofereix una potent resposta als que afirmen que la manca de sentit és la conclusió necessària de la nostra finitud i transitorietat.
Produir ones concèntriques no necessàriament significa que el nostre nom o la nostra imatge vagin a sobreviure. (...) Els intents de preservar la identitat personal sempre són fútils. La transitorietat és permanent. El concepte d'ones concèntriques es refereix a deixar alguna cosa de la pròpia experiència de vida. Algun gest, algun bon consell, alguna guia, algun consol als altres, sabent-ho o no.
Irvin D. Yalom, Mirar al sol
* * *
Tenir presa vol dir no estar en el que cada moment s'ha de fer. Vol dir tenir el cap en un altre lloc, en una altra cosa, en el que vindrà [...] Hi ha cada vegada més persones que es passen els dies anant d'una banda a l'altra, sense parar mai, sense donar pau als peus, ni als tramvies, ni als autobusos, ni als taxis, i que, quan ens troben, ens diuen: tinc pressa, molta pressa, faig tard, m'esperen, ja ens veurem d'un moment a l'altre [...] I, al capdavall, no fan absolutament res. Es passen anys sense fer literalment res [...] i, així, el que s'anomena fer bé les coses no es produeix mai perquè la disposició mental s'hi oposa d'una manera maquinal [...] En realitat, és ja literalment impossible d'aturar-se en el que es fa, dedicar un mínim de lentitud en els successius moments del present, fer les coses ben fetes.
Josep Pla, OC (31, 336)



Algunes qüestions:
  • Tot funciona millor amb una certa activitat? Tant la ment com el cos ens ho reclamen?
  • Així, doncs, l'activitat és una de les claus del benestar físic i psicològic?
  • La ment i el cos ocupats ens allarga la vida?
  • Ha de ser, però, quan es tracta d'un actuar que ens atorga sentit?
  • O fins i tot, l'actuar per actuar, sempre és millor que l'apatia i la inacció?
  • Estar ocupats permanentment consultant els emails, els watsapps, facebook... ens fa sentir bé?
  • Hi ha formes d'estar ocupats postisses, artificials, neuròtiques que són com una escapatòria desesperada per evitar trobar-nos amb nosaltres mateixos?
  • El possible sentit de l'actuar acostuma a venir abans, durant o després de l'acció?
  • Diríem que un estrès sa i desitjable és aquell en què puntualment m'activo, però després em relaxo? 
  • I, per contra, un estrès insà seria aquell en què estic permanentment ansiós?
  • Si ens accelerem massa, si anem hiperactius, perdem la sensació de control, i ens podem posar maníacs?
  • Quan em sento bé i en tinc ganes, faig coses. És així habitualment? O més aviat, faig coses i em vénen ganes de fer coses? Què acostuma a venir abans, la motivació o l'acció?
  • A Ikigai, llibre de Francesc Miralles i Héctor Lozano, la gent no es jubila mai. És clar que la paraula jubilació, en el nostre sentit occidental, no existeix. Jubilar-se, aquí ve a dir acabar. I al Japó, indica més aviat un canvi d'aires, on procures estar ocupat en alguna cosa, i gairebé sempre fent la teva aportació a la comunitat. Què en penseu?
  • Com ho veieu aquest continuar aportant coses a la comunitat d'una manera no productiva?
  • Què us sembla això de procurar sentir-se un membre útil i actiu de la societat, i no un individu ja aparcat?
  • La dieta d'Ogimi consisteix en la llei del 80%; és a dir, quan menges i notes, sents, que estàs ja al 80%, deixes de menjar. És el que d'una manera habitual i majoritària practiquem per aquí?
  • V. Frankl no es va cansar mai de proclamar que quan la persona perd el sentit de la seva vida, emmalalteix. Si no tenim un per a què viure, se'ns enfonsa tot. Els habitants d'Ogimi sempre tenen un motiu per llevar-se al matí, alguna cosa que si ells no fan, quedarà per fer. Diríeu que aquest és un dels secrets si no d'una vida més llarga, d'una vida més plena?
  • V. Frankl també deia que allò que atorga sentit a una persona pot divergir molt del que li atorga a una altra. D'acord. Però també insistia en què siguin quin siguin les activitats capaces d'injectar un sentit a la nostra vida, totes es conjuguen amb el verb estimar. És això? 
  • Són activitats, doncs, en què l'aspecte més pròpiament productiu, si hi és, és només secundari. Hi coincidiu?
  • Pot ser que algú que realitza una feina pesada, sense cap al.licient i mal pagada, amb tot, sigui capaç de trobar-hi un sentit?
  • Voldrà dir això que s'hi hagi de resignar per sempre més? Voldrà dir que no s'ha de lluitar per defensar unes condicions laborals justes i més humanes?
  • Voldrà dir, però, que el sentit o no d'una activitat està més enllà de la pròpia activitat, què depèn força de la consciència amb què la realitzem?
  • Cal tenir un treball remunerat perquè la vida tingui sentit?
  • Quan tenim o estem patint una determinada situació vital complexa i que ens trasbalsa, per on començaríeu a gestionar-la d'una manera més funcional: pel que pensem, pel que sentim o per les accions i comportaments?
  • Una persona té el caràcter que té, o més aviat, el caràcter es forma i, per tant, és conseqüència del que hom fa? Podem, doncs, canviar el nostre caràcter directament?
  • Ens aniria bé, com a filosofia de fons, com a bona filosofia de fons, pensar que el món és un lloc imperfecte, que les persones també ho som, però que, amb tot, està ple de possibilitats de creixement i realització?
  • Caldria, doncs, interrogar-nos sobre quin és el nostre combustible existencial, què és allò, quin tipus d'activitats ens fan mantenir la passió per la vida?

Read more...

Sabem discriminar entre desitjos i necessitats?

>> dimecres, 30 de gener de 2013

El desig i la felicitat no poden viure junts.

Epictet
. . .
El desig és sempre desig insatisfet.
El desig és una nova mostra de finitud
L'ésser humà és l'ésser finit que desitja ser infinit. L'ésser incomplert que desitja ser complert.
Joan-Carles Mèlich
* * *
Que dolç és haver pogut experimentar tots els plaers i concupiscències i haver pogut comprovar l'engany que representen.
Sèneca
* * *
La saviesa dóna un sentit, no de felicitat, però sí de tranquil.litat i de benestar que no té qui no l'assoleix. La saviesa és veure les coses de manera que s'ultrapassi el món material.
Moisès Broggi
* * *
Quan és vell i veu les coses que ha viscut, que tot és efímer, que el que creia que tenia més valor no en té tant, pensa que les penes i les desgràcies no es poden evitar, però sí menysprear. Això està molt bé. Quan veus els infortunis, tot allò que et deixa enfonsat, que les coses materials surten al revés del que pensaves, que tot és efímer. Això, el vell, com que ho ha viscut, ja ho veu. Les penes i desgràcies no poden evitar-se a la vida, però sí menysprear-se.
Moisès Broggi
* * *
Si t’ho concedeixes, pots renunciar-hi. Si no t’ho concedeixes, passa a ser irrenunciable.
                                                                                                                                                 G. Nardone
  • L'actual societat de consum ens dificulta més avui que en temps pretèrits distingir amb una certa nitidesa entre desitjos i necessitats?
  • Abans que res, però, caldria aclarir què entenem per necessitats? I per desitjos?
  • És fàcil poder-ho consensuar?
  • Allò que avui en dia considerem com a necessari coincideix en essència amb allò que sempre s'hi ha considerat? 
  • Podríem atrevir-nos a elaborar un llistat mínim d'aquelles coses o aspectes sense els quals no es pot donar una vida humana de qualitat?
  • Esteu d'acord amb allò que ens recorda l'Elsa Punset que l'abundància no és tenir molt sinó allò suficient?
  • Com és que, però, això habitualment només ho tenim clar els humans quan vivim per sota del nivell de supervivència?
  • Les necessitats tenen a veure amb evolucionar i amb tocar de peus al terra?
  • Els desitjos, per contra, tenen a veure sempre amb el passat, amb mancances o carències que hem tingut, o fins i tot que hem imaginat tenir?
  •  El patró cultural que estem patint tendeix, com hem insinuat abans, a confondre desitjos i necessitats, però a més a més identifica desitjos i necessitats com a desitjos i necessitats exclusivament materials? No és una autèntica monstruositat això?
  • És que les persones, posem per cas, no tenim una absoluta necessitat de trobar sentit al que fem, o d'entendre el sentit del que estem fent? 
  • Tenim necessitat de tenir una identitat?
  • Tenim necessitat de pertànyer a algun grup, familiar o més gran, un grup de pertinença?
  • Tenim necessitat de transcendir-nos?
  • Tenim necessitat d'amor, o de ser reconeguts?
  • Si en lloc de preguntar-nos el perquè volem unes determinades coses, ens preguntem el per a què les volem, estem fent una crida al futur, i ens aboca gairebé sempre a les necessitats. Hi esteu d'acord?
  • Així, doncs, la nostra malaltissa i patètica cultura consumista ens ha fet considerar com a necessàries coses absolutament supèrflues, i ens ha fet deixar de banda aspectes veritablement fonamentals per a poder portar una vida realment satisfactòria. És així?
  • La crisi actual ajuda a clarificar les coses, o penseu que continuem confosos?
  • Les necessitats biològiques o primàries han d'estar cobertes o mínimament cobertes. I les necessitats, diguem-ne, existencials: la necessitat de ser acollit, de ser reconegut, de ser acompanyat, sobretot en els mals moments?
  • Podem viure sense amics? Aristòtil deia que es pot viure sense pares, sense parella, però no sense amics. És així?
  • L'únic veritablement important és estimar i ser estimat?
  • Tots tenim a les nostres cases racons de coses: roba, cd's, llibres... que no hem fet servir? Amb tot hi ha hagut una despesa energètica per fabricar-les. Quantes coses ens hem comprat només per impuls, i després no n'hem fet res?
  • S'acabarà algun dia aquest consumir per consumir, aquest consumir inútil, que només serveix per mantenir unes multinacionals que necessiten expandir-se a costa dels recursos del planeta?
  • Caldria distingir entre el desig existencial, antropològic, i el caprici?
  • Caldria diferenciar entre desig i consum? Una cosa és el consum i el caprici i l'altra el desig?
  • L'objectiu últim de la publicitat no és tant vendre un determinat producte, sinó fer que la gent se senti permanentment insatisfeta. Què en penseu?
  • Hi ha una dimensió antropològica bàsica de l'ésser humà com l'ésser que no es conforma mai amb allò donat. Podríem dir que els humans sempre ens trobem, partim d'un món i d'unes situacions determinades, i desitgem un altre món i unes altres circumstàncies. Hi esteu d'acord? Esteu d'acord que el desig, no el caprici, forma part constitutiva i estructural de l'ésser humà?
  • Estoïcisme i budisme proclamen que, per ser feliç, cal eliminar els desitjos? És realment possible això?
  • Més que eliminar, podríem parlar d'intentar controlar-los, d'intentar que no ens desbordin. Això és possible?
  • Estar content, posem per cas, vol dir estar contingut, dins dels meus límits.
  • És important aprendre que totes les coses tenen el seu moment, i que no sempre tot es pot satisfer immediatament?
  • És aquest un dels problemes més greus dels nens i joves d'avui en dia?
  • Què en penseu d'expressions del tipus: tinc un mòbil que em funciona perfectament, però necessito canviar-lo. Tinc un cotxe que va molt bé, però necessito canviar-lo...? No és una qüestió força malaltissa?
  •  No és malaltís associar objectes de consum amb la pròpia identitat?
  • Tenim una identitat molt afeblida, molt mancada de substància, i és per això que necessitem alimentar-la com sigui i de la manera que sigui?

Read more...

Els nostres rituals diaris

>> dimarts, 7 de febrer de 2012

El costum és el gran guia de la vida humana.

David Hume
* * *
És cert que tinc mals hàbits: prenc el te a les tres.
Mick  Jagger
* * *
Ocupa't de les petites coses, i les coses grans s'ocuparan d'elles mateixes.
Emily Dickinson
* * * 
Els hàbits formen el caràcter, i el caràcter forma el destí.
Joseph Kaynes
* * *
La felicitat és el desig de repetir.
Milan Kundera
* * *
L'hàbit és una forma de mandra mental.
*
En la vida humana, pesant com pesen decisivament els hàbits, les repeticions, l'automatisme continuat i persistent, els ulls serveixen ben just per al que fan habitualment, de manera que són ulls que no miren més del que exigeix l'automatisme de cada dia.
Josep Pla
Unes quantes preguntes rutinàries:
  • Creieu que som ritualistes per naturalesa?
  • Creieu que, en el fons, som un animal de costums?
  • Seríeu capaços de detallar els petits rituals a partir dels quals organitzeu la vostra quotidianitat diària?
  • Som realment conscients que la majoria de les nostres accions i activitats diàries les tenim automatitzades, i algunes, fortament ritualitzades?
  • Fins a quin punt ens podem sentir perduts, desorientats o fins i tot ansiosos si no podem dur a terme algun dels nostres imprescindibles rituals? 
  • És important anar incorporant petits hàbits a la vida quotidiana?
  • És important ajudar, sobretot els nens, a incorporar petits hàbits, suposadament útils, funcionals i saludables?
  • És bo acostumar-los a la rutina de les menjades, del bany diari, de l'anar a dormir a la mateixa hora...?
  • Els hàbits, les rutines i els distints rituals implicats ajuden a fer-los sentir més relaxats i segurs?
  • Quan una acció, comportament o activitat l'hem convertit en un hàbit, l'esforç que suposa haver-los de dur a terme és menor? 
  • Tendim a realitzar-los de manera semiautomàtica, sense haver de pensar o haver de decidir si les fem o no les fem, si són pesades i rutinàries o no ho són? Les fem, i punt?
  • En els adults, hi ha rituals com posem per cas el cafè diari, la lectura abans d'anar a dormir, l'estoneta sagrada que ens hem reservat per escoltar música, per veure aquella pel.lícula d'aquell director que tant ens fascina... per cuidar les quatre plantes que tenim... que suposen una mena de parada, d'oasi, en el batibull de les nostres vides?
  • Us sembla que els nens i adolescents actuals, encara que sigui inconscientment, ens estan reclamant unes rutines i pautes de conducta que els facin sentir més segurs i que els facilitin la majoria de tasques diàries?
  • Pot ser que moltes de les dificultats dels nostres nens i adolescents que acostumem a atribuir a una falta de voluntat, d'interès o de motivació, siguin degudes a una incapacitat dels adults d'haver-los fet interioritzar una sèrie d'hàbits i rutines funcionals?
  • No li estem donant massa importància, posem per cas, a la motivació?
  • Quantes de les activitats que hem de dur a terme cada dia les fem realment motivats?
  • I amb tot, les continuem fent. O no? Llavors...?
  • Els rituals principals dels humans són els hàbits?
  • Els rituals, en totes les cultures, serveixen per canalitzar els moments més importants de la vida?
  • Els rituals de pas: de naixement, d'entrada a la vida adulta, de matrimoni... de mort, tant vius i presents en moltes cultures, creieu que en l'actualitat i entre nosaltres, s'estan descafeinant força pel que fa a la repercussió real que tenen en les nostres vides?
  • I això quines conseqüències té? Guanyem més llibertat individual o més aviat ens sentim més indefensos, més a la deriva, per poder navegar per les aigües no sempre clares de la vida?
  • Els rituals ajuden a crear vincles amb els altres, ens ajuden a ajuntar-nos? I si això és així, vol dir que contribueixen a la nostra felicitat?
  • Els rituals ajuden a no fer les coses de  qualsevol manera? L'hora de menjar és alguna cosa més que el moment d'incorporar nutrients al nostre cos, és una ocasió per trobar-nos i per parlar i comentar coses. És així?
  • Veieu diferències entre els rituals i les petites rutines de cada dia?
  • Els rituals més aviat tenen un contingut simbòlic, és a dir, no importa tant el que faig sinó el que hi ha a sota del que faig, i a més ho faig a consciència, i me n'adono del que estic fent i del perquè ho estic fent?
  • En canvi, les petites rutines diàries serien comportaments més automatitzats, que ens estalvien molta energia, pèrò que, en no ser-hi realment presents, no generen el benestar dels rituals pròpiament conscients?
  • En aquest sentit, podríem dir que, tot sovint transformem alguns rituals en coses purament rutinàries? Podem fàcilment  convertir el ritual de menjar i reunir-nos al voltant d'una taula amb la rutina d'haver de menjar?
  • Si ens llevéssim una hora abans del que ho fem habitualment, seríem capaços de trobar temps per a d'altres coses, i per programar-nos amb més consciència i ajustament les petites rutines del dia que acabem d'encetar?
  •  Quins petits rituals de cada dia us ajuden a ser una mica més feliços?
  • Hi procureu destinar-hi un espai?
  • Esgarrapar un espai diari per a aquests petits rituals us sembla una bona inversió? Us sembla una simple distracció o són, en el fons, allò que dóna suc i sentit a la nostra vida?
  • Quan el ritual es fa amb consciència i amb sentit, us sembla que deixa de ser una simple i mecànica rutina?
  • Segons com fem el petó de bona nit a les persones que estimem, pot ser que sigui una simple mecànica o un desig sincer de transmissió d'afecte?
  • Podríem dir que quan fem el ritual perquè toca l'estem transformant en una rutina?
  • El ritual del bany abans d'anar a dormir en el nounat, el ritual de llegir un conte també abans de dormir, la dutxa reparadora del final del dia, el ritual d'esmorzar amb la lectura del diari... els acostumem a fer amb consciència o són pura i fatigosa repetició?
  • El ritme superaccelerat de la nostra vida desvirtua i buida de contingut molts dels nostres i antics rituals més entranyables? La velocitat ho acaba matant tot?
  • La pèrdua gradual en la nostra cultura dels petits ritus de pas ha estat un autèntic desastre? Aquests petis ritus dels primers pantalons llargs, del primer rellotge, del regal del padrí, de la primera comunió en persones creients, de la primera regla, de la primera fotografia feta per un professional, del primer dia que el pare o la mare ens autoritzava a ajudar-los en les seves respectives feines... no creieu que ens ajudaven a marcar uns decorats i unes referències que ens permetien transitar millor en aquests anys difícils i insegurs, sobretot  de la primera adolescència? 
  • Podíem dir que aquests ritus de pas són com una mena d'aixopluc que ens facilita la cultura per dotar de sentit i coherència uns moments de canvis profunds i, per tant, d'incertesa?
  • Així, doncs, diríem que els rituals serveixen per gestionar millor els processos de canvi?
  • I per afrontar millor les diverses pèrdues que tots tenim al llarg de la vida?
  • I per tranquil.litzar-nos, per canalitzar millor unes determinades emocions?
  • I per tenir una certa il.lusió que, fins a cert punt, tenim un cert control de les coses i de la vida?
  • És ben clar que l'exageració d'això últim contribueix a formes patològiques d'intents reiterats i fracassats de controls obsessius sobre tot allò que ens envolta. No ho veieu així?
  • Serveixen també per integrar-nos millor i fer-nos sentir membres d'una comunitat que participa d'uns mateixos símbols ritualitzats? 
  • Encara que evidentment varien les formes dels rituals de les distintes cultures, no us sembla que el fons és bastant compartit?
  • Què passa amb tota l'energia que no sabem canalitzar de forma creativa o que la societat no dóna eines per poder-la canalitzar? Segons Fromm, s'esdevé energia destructiva. Què en penseu? Hem deixat els joves a la intempèrie a l'hora d'ajudar-los a canalitzar aquest plus d'energia? 
  • Potser hauríem de revisar i actualitzar alguns d'aquest rituals?
  • Els actuals i rapidíssims rituals de dol ajuden a canalitzar-lo adequadament?
  • És que només ens interessa els resultats, la solució, ja? Ens estem oblidant massa dels processos?
  • Ens hem oblidat que les persones també tenim el dret d'estar tristos?
  • En reduir a la mínima expressió els processos provoquem que tot ho visquéssim per dins, d'amagat? És, però, la millor i més funcional manera de canalitzar-ho?
  • I els ritus estacionals, la majoria agraris? No ens ajudaven a recordar el nostre vincle indestructible amb la terra, amb la vida, amb el pas del temps?
  • I les fogueres de Sant Joan, i el foc que purifica, que ens permet renovar-nos i desfer-nos dels trastos vells i atrotinats?  Psicològicament, no hauríem de tant en tant també de cremar vells problemes per fer espai a il.lusions i projectes nous? 
  • I quan els rituals s'esdevenen rutina, i la rutina una forma de mandra mental?
  • No caldria, de tant en tant, oxigenar-nos una mica i ser capaços de trencar aquelles rutines que ens acomoden en excés a aquells costums i hàbits que no ens donen cap mena de satisfacció?
  • Quantes vegades no ens comportem com autèntics esclaus de cadenes rutinàries que, a poc a poc, ens acaben amargant l'existència?
  • On trobar el terme mig entre la tranquil.litat i els inqüestionables beneficis dels hàbits i els perills de caure sota la seva implacable tirania?
  • Caldria flexibilitzar i actualitzar contínuament els nostres costums?
  • Caldria prescindir absolutament de cap costum? És possible això?
  • On trobar un petit recer on aixoplugar-nos de la implacable i irreversible contingència i incertesa de la vida?

Read more...

En sabem molt d'amargar-nos la vida?

>> dimarts, 22 de novembre de 2011

-M'estimes?
-Sí.
-De veritat?
-Sí, de veritat.
-Però, de veritat de veritat?

Ronald D. Laing
* * *
Portar una vida amargada ho pot fer qualsevol, però amargar-nos la vida expressament és un art que s'aprèn, no n'hi ha prou de tenir alguna experiència personal amb un parell de contratemps.
Paul Watzlawick
* * *
Un home vol penjar un quadre, però quan té el clau a la mà s'adona que li falta el martell. Tot seguit pensa a trucar el veí perquè li'n deixi un, però en el viatge de casa seva a la del veí comença a fer-se càbales sobre què li dirà quan li demani l'eina. De cop recorda que el veí el va mirar de forma estranya quan el va trobar a l'ascensor l'última vegada, i arriba a la conclusió que li té mania, i que a diferència del que ell faria, mai no li deixarà el martell. Molt enfadat, quan el veí li obre la porta li crida: ja et pots quedar el teu martell, tros d'ase!
Paul Watzlawick, L'art d'amargar-se la vida
* * *
Per tal d'amargar-nos el cafè:
  • Penseu que realment tenim molta capacitat i habilitat per amargar-nos la vida?
  • Tanta facilitat tenim per fer-nos la vida difícil i complicada?
  • Gairebé tots tenim motius, i cada dia, per sentir-nos tristos o preocupats, però espatllar-nos la vida a propòsit és una altra qüestió, oi? I amb tot, ho acostumem a fer. O no?
  • Això és una habilitat, no?
  • I per tant, cal aprendre-la.
  • Obstinar-nos, posem per cas, a veure només l'aspecte negatiu de les coses, és una d'aquestes extraordinàries habilitats apreses? 
  • Diríem també que les persones amb grans habilitats per amargar-se la vida són també molt hàbils a l'hora de saber amargar la vida als altres?
  • Tots tenim uns determinats patrons o estil personal amb què ens enfrontem amb la vida? 
  • En som sempre conscients d'aquesta manera particular, personal i apresa d'enfrontar-nos amb les qüestions de l'existència diària?
  • Quan comencem a estar convençuts que estem en possessió de la veritat i que és el món qui està equivocat, és quan posem en marxa la fàbrica d'amargar-nos la vida?
  • Penseu que tenim la capacitat de construir-nos una vida veritablement desgraciada?
  • Tanta responsabilitat tenim en el còmput global de felicitat o infelicitat de la nostra vida? 
  • Som cadascun de nosaltres els principals artífexs dels obstacles i limitacions a una vida agradable?
  • I si és que sí, en som conscients?
  • Tenim molta tendència a treballar i a identificar-nos amb el patiment?
  • D'on ho aprenem aquesta tendència a patir per tot, a amargar-nos per gairebé qualsevol cosa?
  • D'on neix aquest posicionament vital?
  • Potser perquè a força de victimitzar-nos ens alliberem de la nostra responsabilitat personal a intentar canviar les coses?
  • El camí destructiu és més fàcil que el constructiu?
  • Tenim més models de destrucció que de construcció?
  • Quantes vegades acostumem a dir: és que jo sóc així, jo sóc patidor o patidora de mena? Ho expressem com si fos un destí inevitable que cal acatar? Com una condemna irreversible?
  • Com és `possible que ens arribéssim a identificar amb allò que no ens agrada, i que a sobre diguem que no ho podem canviar?
  • Watzlawick diu que per viure en la infelicitat i l'amargor només cal:
    1. Que ens creéssim problemes i, si no en tenim prou amb els nostres, que assumim com a propis els problemes dels altres, que omplim la nostra vida de complicacions reals o fictícies  i que concedim molta importància a tots els esdeveniments negatius. 
    2. En segon lloc, ens aconsella pensar que sempre tenim la raó, i que tot és blanc o negre, i que només existeix una veritat absoluta, la nostra. Rebutgem d'entrada tot el que diguin els altres. 
    3. Vivim obsessionats: triem un esdeveniment prou negatiu de la teva vida i convertim-lo en un record inesborrable, portem-lo una vegada i una altra a la nostra ment, fins que només visquéssim per pensar en això. 
    4. El present no val la pena, pensem sempre en el futur. Pensem sempre en el futur o en el passat. Ajornem sempre el gaudi dels plaers del present perquè no podem saber què ens portarà el futur.
    5. Mai no ens perdonem. Arribarem a un punt en que només sentirem autocompassió. Pensem que som els únics responsables del que ens passa i que mai no hi ha situacions que s'escapen del nostre control.
  • Què en penseu de tot plegat? Us hi sentiu identificats? Molt? Poc? Una mica? Una mica molt?...
  • Us sembla que som molt detallistes a l'hora de fer coses per amargar-nos la vida i, per contra, quan ho volem arreglar, habitualment no som gaire estudiosos ni primmirats, i ho volem resoldre a l'engròs? I precipitadament?
  • Hi ha persones, posem per cas, que són extremadament patidores i que tot i que els amarga la vida ser així, estan contentes i orgulloses del seu patiment perquè és la manera que tenen de demostrar-nos que es preocupen per nosaltres: fins que no m'has trucat no he pogut dormir, m'has fet patir molt. Això és realment un mèrit?
  • Pot ser que davant d'una mateixa situació, una persona ho vegi com un problema i una altra, no? Llavors, on són realment els problemes?
  • El nostre posicionament davant d'una determinada situació complicada, pot fer que generéssim vies per resoldre  el problema o, per contra, per cronificar-lo?
  • Bona part del problema del patiment són les nostres expectatives exagerades. Hi esteu d'acord?
  • Schopenhauer, que passa per ser el prototipus de filòsof pessimista, a L'art de ser feliç, diu que el primer que hem de saber és que venim a patir, i un cop ho sabem, no patim tant. Què en penseu?
  • N'hi ha que diuen que tots els problemes tenen solució, i si no tenen solució, és que no són un problema. És així?
  • Entendre per què hi ha un determinat patiment rebaixa molt el patiment?
  • I entendre que no ho puc entendre, també? Això ajuda a relativitzar-ho?
  • L'humor, el sentit de l'humor, ajuda també a relativitzar les coses, i ens tranquil.litza?
  • Perquè l'humor es basa, en el fons, en el contrast entre allò que voldríem i allò que s'esdevé, de manera que ens fa tocar de peus a terra i ens obliga a resituar-nos en la nostra condició humana. Com ho veieu?
  • N'hi ha que parlen de la terribilitis com una de les grans malalties contemporànies: la tendència a qualificar de molt dolent o terrible successos o esdeveniments de la nostra vida que no ho són. Penseu que és veritat?
  • Caldria, doncs, analitzar i potser desfer, modificar o substituir algunes de les nostres creences?
  • Tenim interioritzades, de manera inconscient, moltes creences que són autèntiques fàbriques d'amargar i complicar-nos la vida?
  • Coneixem persones que s'amarguen la vida i que, a més, aconsegueixen amargar la vida dels altres?
  • Hi ha moltes persones corrosives, persones vinagre?
  • I quins trets comuns creieu que tenen?
  • Com podríem ajudar a algú que veiem que s'està amargant la vida?
  • Que vigili les seves relacions i que estigui disposat a canviar i a intentar canviar?...

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP