És terapèutic tenir sentit de l'humor?

>> dissabte, 25 de març de 2017

Es diu que certa tràcia, una noia sagaç i divertida, va riure's de Tales quan aquest, tot mirant cap amunt per seguir la marxa dels astres, va caure en un pou. La noia deia que amb el seu deler de saber què passava al cel, ignorava el que tenia davant dels seus peus.
Plató, Teetet
* * *
 Desconfiem d'aquells que mai no riuen. No són persones serioses.
Juli Cèsar 
* * *
Després d'un curs de lectura ràpida, vaig ser capaç de llegir-me Guerra i pau en vint minuts. Crec que deia alguna cosa de Rússia.
Woody Allen
* * *
L'acudit ens proporciona el mitjà de superar les censures, i ens obre d'aquesta manera unes fonts de plaer altrament inaccessibles.
Sigmund Freud
* * *
Hom elogia encara -que els déus em perdonin- la il.lustre sentència de Plató: Les repúbliques serien afortunades si governessin els filòsofs o si els governants filosofessin. I què més! Qui consulti els historiadors s'adonarà, ben segur, que mai no hi ha hagut prínceps tan perjudicials per a un estat com quan el govern ha recaigut en algun afeccionat a la filosofia o a la literatura.
Erasme de Rotterdam, Elogi de la Follia
* * *
Quan la contradicció fa patir, és tràgica; quan és còmica, no provoca dolor.
S. Kierkegaard
* * *

Hi ha dos insults que cap ésser humà no suporta: que no té sentit de l'humor i que no sap el que és sofrir.
Sinclair Lewis
* * *
Ser conscient d'allò horrible i enriure-nos-en és dominar-ho. Només l'humor pot donar-nos la força necessària per suportar les tragèdies de l'existència.
Eugène Ionesco
* * *
Déu és un actor que interpreta una obra còmica davant d'un auditori massa esporuguit per riure-se'n.
Voltaire
* * *

L'humor és la cara civilitzada de la desesperació.
Boris Vian 
* * *
Alguns dels millors acudits del món són jueus. S'han escrit milers de pàgines sobre l'humor jueu. Per què hi ha tants acudits jueus? Es podrien adduir moltes raons. Raons històriques: els acudits són historietes que s'han de de dir amb gràcia, i la cultura jueva és probablement (per causes religioses molt fondes) la més verbal de totes les de la història humana. Raons psicològiques: els acudits alleugen els patiments, i en el decurs dels segles, quin altre poble ha patit tant com el jueu? Raons sociològiques: durant molt bona part de la seva història, els jueus han viscut en els marges de les societats, i la marginalitat afavoreix la perspectiva còmica. I la raó més profunda de totes, una raó teològica: els jueus són el poble que es va inventar Déu. O, si es vol dir així, el poble que el va descobrir. O bé, si és que realment el lector vol pensar en categories teològiques, el poble que Déu es va inventar.
Peter L. Berger, La rialla que salva
* * *
Antigament, en un llogarret de l'Europa oriental, un viatger arriba a la petita ciutat jueva al bell mig d'un hivern molt cru. A la porta de la sinagoga hi ha un home ja gran, assegut en un banc i tremolant de fred.
-Què hi fa vostè aquí?, pregunta el viatger.
-Espero l'arribada del Messies!
-Això sí és una feina important, diu el viatger. La comunitat li deu pagar un bon sou?
-No s'ho cregui pas, contesta l'home. No em paguen ni cinc. Simplement em deixen seure en aquest banc, i de tant en tant surt algú i em dóna una mica de menjar.
-Que dur!, exclama el viatger. Però encara que no el paguin, segur que l'aprecien moltíssim per fer una feina tan important.
-I ca!, diu l'home. Tots troben que estic boig.
-Ara sí que no ho entenc, replica el viatger. No el paguen. No el respecten. I vostè assegut aquí, passant gana i fred. Quina mena de feina és aquesta?
-Diu l'home: Què vol? És una feina fixa!
Recollit per Peter L. Berger
*  * *
Una parella que acaba de fer l'amor (sense cap èxit espectacular).
Ell: Et pots imaginar com és això per a un home?
Ella: I tu?

Idèntiques circumstàncies.
Ell: Que t'he fet mal?
Ella: Per què ho dius?
Ell: Com que t'has mogut... 
Avner Ziv

Algunes qüestions:
  • L'humor, entès com la capacitat de percebre una cosa com a divertida, és universal? Hi ha hagut mai una cultura humana sense humor? Així, podem considerar l'humor com un ingredient bàsic, essèncial, constitutiu de la humanitat?
  • Si l'humor és inherent a la humanitat, en canvi allò que el provoca, allò que hom troba divertit, varia enormement d'una època a una altra, d'una cultura a una altra, d'una persona a una altra. És així?
  • Més enllà de les diferències, podríem parlar de la comicitat com l'element en comú de tots els distints maneres d'entendre i de percebre l'humor?
  • Tales, un filòsof que no para de mirar el cel i observar els distints astres cau en un forat. Veiem al filòsof, aquest personatge que pretén comprendre racionalment el món, com una figura còmica. És, en el fons, una metàfora de la condició humana? Podríem dir que, d'una banda, l'experiència còmica manifesta la nostra feblesa, la nostra impotència, la nostra petitesa davant d'una immensitat que ens desborda però, d'altra banda, mostra la força, la capacitat que tenim de poder relativitzar-ho tot, de canviar la mirada?
  • En general, la filosofia i la comicitat no s'han agradat gaire. Perquè la filosofia sempre ha estat un intent d'abraçar tota la realitat en un ordre presidit per la raó. I la comicitat, justament el que denuncia és la impossibilitat i fins i tot l'absurd d'aquesta abraçada. 
  • I la comicitat és experimentada sempre com a incongruència? La comicitat mostra, denuncia,  les fractures, les incongruències, els límits, fins i tot l'absurd d'aquest món de cada dia, aparentment tan reglat, tan racional, tan lògic?
  • El riure sempre acostuma, doncs, a implicar la percepció d'una incongruència: el món sempre o habitualment tan quadriculat, se'ns presenta de sobte com a contradictori. És així?
  • La percepció còmica és conseqüència, doncs, del contrast entre allò que un voldria ser i allò que és en realitat. Contradicció entre els nostres esforços i els resultats, entre l'ambició i les capacitats, entre els objectius i els inevitables accidents externs. Contradicció entre el món real i el món al qual aspirem. Contradicció entre com són les coses, el món, la vida i com voldríem, desitjaríem que fossin. Contradicció entre la nostra insuperable finitud i l'insaciable desig d'infinitud.  
  • La comicitat mostra la incongruència d'allò que se'ns vol presentar com a paradigma de l'ordre, de la congruència?
  • La comicitat ens manifesta que les coses no són el que semblen ser
  • Ara, si la comicitat expressa i és resultat d'una incongruència, això no seria possible si els humans no tinguéssim aquesta obsessiva necessitat d'ordenar i de classificar la realitat. La terra no és una rodona perfecta, però els homes ho hem solucionat inventant la circumferència. I tan contents! La mirada còmica dirà, però: sí, sí, contents i enganyats!
  • La comicitat ens ajuda a saltar els límits tot sovint massa estrets de les nostres formes de vida, del que els sociòlegs anomenen el món d'allò que hom dóna per descomptat?
  • Freud veu la comicitat com una sublimació, com l'expressió que permet donar sortida, disfressada, als desitjos inconscients; com un mitjà que ens permet superar, esquivar les censures. Potser per això els acudits sexuals són alliberadors? Permeten dir coses fortes d'una manera que permet saltar algunes censures?
  • I els acudits polítics, sobretot en les dictadures?
  • El Quixot se'ns presenta com una mena d'heroi de la comicitat. Potser perquè se'ns manifesta tan per damunt, tan alliberat de la dura i vulgar realitat representada per Sancho Panza? Creieu que, d'alguna manera, sempre hi ha un cert lligam entre llibertat, entre alliberar-se i comicitat?
  • La persona que riu, que és capaç de somriure, creieu que en el fons ho fa des d'un cert sentiment de superioritat? No de riure-se'n a les costelles d'un altre, sinó de la superioritat d'una mirada que se sent lliure i capaç de mirar la dura realitat d'una altra manera? Com si fos capaç fins i tot d'entendre la vida com un joc, i on ell és capaç de jugar-hi?
  • La comicitat, doncs, permet oxigenar i anar més enllà dels límits d'una quotidianitat tot sovint massa asfixiant?
  • Permet la percepció d'una dimensió de la realitat que habitualment resta amagada? Així, podríem dir que la comicitat amplifica i enriqueix la mirada, i en aquest sentit, permet desbloquejar algunes mirades massa rígides, massa neuròtiques?
  • Allò còmic és també una mena d'epojé, de suspensió del judici, i per tant, dels dubtes? És com dir: i jo què sé! Aquest món, tot plegat, és tan estrany...! No cal amoïnar-s'hi tant!
  • Allò còmic seria comparable amb els somnis? El somni representa una altra realitat, amb una lògica distinta. Tot és possible. Mentre dura, el somni és ben real. Quan despertem, però, és un xoc. I nosaltres mateixos ens diem per tranquil.litzar-nos: només era un somni. Amb la comicitat, no ens passa alguna cosa semblant? També hem de retornar a la dura, seriosa i implacable realitat. Però, com hi retornem? Com abans? Perquè en els moments o instants en què vivíem la comicitat, la realitat de cada dia queda com en suspens. I això no és ja un alliberament? No produeix un efecte de descompressió? No ens ajuda a posar distància, a relativitzar el nostre dia a dia?
  • Ara bé, un somni sobre l'infern, acostuma a ser un malson infernal. En canvi, un acudit sobre l'infern, permet l'epojé, el terror queda en suspens, posat entre parèntesi. 
  • Creieu que l'humor és capaç d'humanitzar una situació i també de trencar i facilitar barreres i formalismes relacionals?
  • La comicitat s'hauria d'entendre, doncs, com una mena de màgia, perquè és capaç de provocar un canvi en la percepció de la realitat?  
  • L'humor permet, doncs, l'accés a altres lògiques, no aristotèliques, no cartesianes, no tan quadriculades? L'humor dóna accés i facilita la creativitat?
  • Així, si alguna cosa ens provoca el somriure és perquè algú altre o nosaltres mateixos hem estat capaços de mirar-nos i de mirar les coses a través d'unes ulleres distintes?
  • Però, sempre riure amb els altres, més que no pas riure'ns dels altres, no? 
  • Perquè l'humor, a l'igual que la ironia, pot arribar a ser una forma socialment acceptada, diplomàtica, de ferir l'altre?
  • Quan l'altre no riu, ens ho hauríem de fer mirar? Els acudits sobre defectes (especialment els fisiològics) seria preferible que els expliquessin, si els ve de gust, els qui els tinguin?
  • Us sembla que la nostra societat, en general, valora prou el sentit de l'humor o més aviat el ridiculitza?
  • Tot sovint ens prenem la vida massa seriosament?
  • L'humor permet distanciar-nos, agafar perspectiva i no obsessionar-nos tant pels nostres problemes? És com un lubricant que suavitza les rigideses excessives? És un bon antídot contra la neurosi?
  • Riure'ns de les coses és com permetre'ns un petit descontrol que ens assegura continuar mantenint el control? L'humor permet continuar sent seriosos?
  • Tenir sentit de l'humor exigeix com a condició prèvia la capacitat de saber riure'ns de nosaltres mateixos?
  • Ser capaços de riure'ns de nosaltres mateixos produeix una espècie d'alliberació? I l'obertura, per tant, a un món sense les limitacions pròpies de la condició humana?
  • El sentit de l'humor s'expandeix i es contagia si s'està envoltat de gent que també en té?
  • L'humor facilita la comunicació? Pot ser una manera d'escurçar distàncies i freds protocols relacionals?
  • El riure o somriure és una conseqüència d'haver trobat, d'haver entès, el sentit de l'humor? És per això que l'home és l'únic ésser capaç de riure, perquè és l'únic capaç de trobar el sentit còmic i tot sovint, ridícul, de la realitat?
  • Potser per això un riure hipòcrita, sense fonament, apareix com a ridícul?
  • És possible, voluntàriament, conscientment, atacar un dolor profund amb l'humor? O més aviat, l'aparició de l'humor és un dels primers símptomes indicadors que la temperatura emocional comença a cedir? I és, per tant, a partir de llavors que l'humor ens pot ajudar a escurçar i accelerar el procés dolorós?
  • Prendre's la vida o determinades situacions de la vida amb humor és fruit d'un tarannà, d'una manera de ser, o amb tot, exigeix sempre una decisió, un acte de la voluntat de no permetre exagerar segons quines mirades tràgiques?
  • Groucho Marx deia tragèdia més temps, igual a comèdia.
  • David Rousset, membre de la resistència francesa, després de la seva experiència en els camps de concentració nazis va dir que no havia après gairebé res que no hagués sabut ja abans. Però una de les poques coses que sí va aprendre va ser la constatació que, per molt bèsties que siguin les circumstàncies, la comicitat és un ingredient constitutiu de la realitat. Què en penseu?
  • La vida té components ben absurds. Si comencem a analitzar i analitzar les coses acabem arribant a l'absurd, i per tant, per què no riure? Si accentuem l'aspecte seriós de la vida, arribem a allò còmic?
  • Tenir sentit de l'humor vol dir ser una persona frívola, que no dóna importància a les coses?
  • No seria més aviat a l'inrevés? Només aquell que aprofundeix en el misteri de la vida és capaç i veu necessari, justament per això mateix, de relativitzar-ho a través de l'humor. És així?
  • En aquest sentit, potser no caldria esperar que ens passin tragèdies per aprendre a relativitzar. L'humor també pot fer la mateixa feina i de manera indolora. O no?
  • Alguns humoristes són molt bons fent riure els altres, però no són capaços de riure's d'ells mateixos. Què en penseu?
  • Quin és el poder terapèutic dels pallassos (en hospitals, en països en guerra...)?
  • El millor somriure és aquell que es produeix de manera inesperada, no buscada, i que apareix enmig, de vegades, de situacions on no tocaria? Com és que, tot sovint, on ens ve més ganes de riure és en moments i situacions on no està ben vist fer-ho?
  • Hem compartimentat massa els espais, els moments i el dies d'humor? I fent això, restringint-lo tant, no l'hem arrabassat dels nostres espais més habituals? Només ens autoritzem (i/o ens autoritzen) una espurna d'humor quan toca i pertoca. O no?
  • Hi ha riures i riures. Una persona pot riure perquè li fan pessigolles, o perquè està molt contenta, o perquè se sent violenta o avergonyida. Però el riure específicament còmic és el provocat per la percepció d'una cosa com a divertida. I una percepció no és una simple reacció a un estímul, sinó que implica una mirada, una capacitat de mirar, en definitiva, una determinada concepció del món.  
  • Què en penseu dels tallers de risoteràpia? En teniu alguna experiència? No fa riure que hi hagi tallers per riure?
  • Penseu i digueu-me alguna situació delicada, tensa, rígida, problemàtica que, gràcies a l'humor, la vau poder reconduir molt millor. A què us va ajudar l'humor?
  • I en les relacions pares-fills, per què l'usem tan poc? Per què no fem més ús de la ironia?
  • I en les relacions de parella, quants conflictes i mals rotllos podríem canalitzar? 
  • I algunes disfuncions sexuals?
  • I entre els companys de feina?
  • I quan hi ha algun incident en els transports públics?
  • Es pot sobreviure a la Renfe sense l'humor?
  • Digueu-me algunes situacions còmiques.
  • Us costa molt percebre la vessant còmica de les distintes situacions per les quals passeu?

Read more...

Enraonem una estona sobre espiritualitat?

>> dimecres, 22 de febrer de 2017

L'espiritualitat és una cosa massa important per deixar-la a les mans dels sacerdots, els mul.làs o els espiritualistes. És el vessant més noble de l'home, o més aviat la seva funció més elevada, que ens converteix en quelcom diferent de les bèsties, més i millor que els animals que també som. [...] És la nostra manera d'habitar a l'univers o a l'absolut, que habiten en nosaltres. No podem viure res millor, més interessant ni més elevat. No creure en Déu no és raó perquè ens amputem una part de la nostra humanitat, i sobretot aquesta! No tenir religió no és una raó per renunciar a tota vida espiritual.
André Comte-Sponville, L'ànima de l'ateisme
* * *

La primera vegada va passar en un bosc del nord de França. Tenia 25 o 26 anys. Donava classes de filosofia (era la meva primera feina) a l'institut d'una ciutat molt petita, perduda entre els camps, a la vora d'un canal, no gaire lluny de Bèlgica. Aquella nit, després de sopar, vaig sortir a passejar amb alguns amics per aquell bosc que ens estimàvem. Era fosc. Caminàvem. De mica en mica, els riures es van apagar; les paraules escassejaven. Hi quedava l'amistat, la confiança, la presència compartida, la tendresa d'aquella nit i de tot... No pensava en res. Mirava. Escoltava. Envoltat per la foscor del sotabosc. La sorprenent lluminositat del cel. El silenci sorollós del bosc: alguns cruixits de les branques, alguns crits d'animals, el soroll més sord del nostres passos... Tot això feia que el silenci fos més audible. I de sobte... què? No res! És a dir, tot! Cap discurs. Cap sentit. Cap interrogació. Només una sorpresa. Només una evidència. Només una felicitat que semblava infinita. Només una pau que semblava eterna. El cel estelat sobre el meu cap, immens, insondable, lluminós, i cap altra cosa en mi llevat d'aquell cel, del qual jo formava part, cap altra cosa en mi llevat d'aquell silenci, d'aquella llum, com una vibració feliç, com una alegria sense subjecte, sense objecte (sense altre objecte que tot, sense altre subjecte que ella mateixa), cap altra cosa en mi, en la nit fosca, que la presència enlluernadora de tot! Pau. Una pau immensa. Simplicitat. Serenitat. Alegria. Aquestes dues últimes paraules podrien semblar contradictòries, però no es tracta de paraules: era una experiència, un silenci, una harmonia. Formava una mena de calderó, però etern, sobre un acord perfectament afinat que era el món. Em sentia bé. Sorprenentment bé! Tan bé que no sentia la necessitat de dir-m'ho, ni tan sols el desig que no acabés. Ja no hi havia paraules, ni mancança ni espera: pur present de la presència. Amb prou feines puc dir que hi passegés: només hi havia la passejada, el bosc, els estels, la colla d'amics... Ja no hi havia ego, ni separació, ni representació: únicament la presència silenciosa de tot. Ja no hi havia judicis de valor: tan sols el que és real. Ja no hi havia temps: tan sols el present. Ja no hi havia el no-res: tan sols l'ésser. Ja no hi havia insatisfacció, ni odi, ni por, ni còlera ni angoixa: únicament alegria i pau. Ja no hi havia comèdia, ni il.lusions ni mentides: tan sols la veritat que em conté i a la qual jo no continc. Tot això va durar tot just alguns segons. (...) Només hi havia el tot, i la bellesa del tot. (...) I la mort? No era res. I la vida? Només era aquella palpitació de l'ésser dins meu. (...) Va ser el moment més bonic que hagi viscut mai, el més alegre, el més seré i el més evidentment espiritual. Que ridícules em semblen, al seu costat, les oracions de la meva infantesa o adolescència! Massa paraules. Massa ego. Massa narcisisme. El que vaig viure aquella nit, i el que altres vegades vaig arribar a viure o a fregar, és més aviat el contrari: com una veritat sense paraules, com una consciència sense ego, com una felicitat sense narcisisme. Intel.lectualment, no considero que sigui cap prova de res, però tampoc puc fer com si això no hagués tingut lloc. (...) Vaig deixar que l'eternitat continués sense mi... No sóc d'aquests que saben habitar de forma duradora en l'absolut. Però, al cap i a la fi, l'absolut m'havia habitat per espai d'un moment. Finalment havia entès el que era la salvació (o la beatitud, o l'eternitat: poc importen les paraules, ja que no es tracta de discursos), o més aviat l'havia tastat, sentit, experimentat, i això em va dispensar en endavant de cercar-la.
André Comte-Sponville, Una experiència mística, dins de L'ànima de l'ateisme
* * *
El vent no es pot dirigir -recorda Krishnamurti- però cal deixar la finestra oberta. L'absolut és el vent, i l'esperit, la finestra.
André Comte-Sponville, L'ànima de l'ateisme
* * *
Si entenem per eternitat no la durada infinita sinó la intemporalitat, aleshores qui viu al present ja posseeix la vida eterna.
L. Wittgenstein
* * *
Una persona que no es meravella de res està espiritualment morta.
A. Einstein
* * *

Després de contemplar una estona l'immens quadre celestial, emergeixen, com dolls d'aigua, preguntes inquietants, et sents assejat per qüestions que, fins a aquell moment, t'eren desconegudes: ¿Què hi pinto jo aquí enmig? -ressona una veu dins teu- ¿Sóc una pura casualitat de la matèria viva? ¿Quin sentit té aquesta vida? ¿Sóc un bri d'eternitat que cerca a les palpentes la tendresa infinita d'una Mare eterna? ¿Hi ha algú més que se senti tan perdut com jo? ¿Tots estem perduts? ¿Algú em mira i vetlla per mi? ¿Qui sóc jo perquè algú es recordi de mi? I, si hi ha algú que vetlla per mi, ¿per què em trobo tan sol?
[...] De vegades sentim el desig de fer-nos arbre, pedra, carena, de ser-ho tot en tots, de fondre'ns en un tot inconscient, però, immediatament, anhelem projectar la nostra individualitat i fer de la vida una tasca que mereixi la pena, un projecte ple de sentit.
[...] Els grans pensadors de tots els temps s'han referit a l'experiència musical com una vivència quasi de caràcter espiritual, com una ruptura del present, com una espècie de viatge de retorn al fons de les coses, de transcendència cap a l'invisible que ho penetra tot. La música estimula i desenvolupa la religiositat de la persona, la seva voluntat de vincular-se al fons últim de la realitat, al que roman per dessota les infinites formes.
En l'obra de sant Agustí, l'audició de música sacra és un mode d'enlairar l'esperit cap a Déu, de transcendir l'ordre material i de travessar la frontera del cel, a on habiten els àngels i l'Altíssim. En el pensament del jove Friedrich Nietzsche, la música -especialment la de Richard Wagner- és una ocasió per vincular-se amb la matriu del món, amb la Mare de l'ésser d'on provenim tots, amb l'eterna i cega voluntat de viure que va intuir Arthur Schopenhauer.
[...] La gran música suscita la nostàlgia de l'origen, propicia el retorn cap al principi, cap aquell temps originari on tot era u i no sentíem, encara, la necessitat de justificar l'existència, ni el drama de la dualitat.
Francesc Torralba, El sentit de la vida
* * * 
El vent no es pot dirigir -recorda Krishnamurti- però cal deixar la finestra oberta. L'absolut és el vent, i l'esperit, la finestra.
André Comte-Sponville, L'ànima de l'ateisme
* * *
Si entenem per eternitat no la durada infinita sinó la intemporalitat, aleshores qui viu al present ja posseeix la vida eterna.
L. Wittgenstein
A manera d'exercicis espirituals:
  • Si per espiritualitat entenem la vida de l'esperit, què seria un esperit? En un sentit ampli, què entenem per esperit?
  • En un sentit ampli, l'espiritualitat englobaria la totalitat, o gairebé la totalitat, de la vida humana, oi? Seria més o menys sinònim de mental o de psíquic, no? 
  • Pel que fa, però, a la qüestió a debatre avui, ens seria més útil parlar d'espiritualitat en un sentit més restringit. Així, espiritualitat, o vida de l'esperit, faria referència sobretot a tot allò que té relació amb l'absolut, l'infinit o l'eternitat. Podríem posar-nos d'acord en aquesta accepció?
  • És correcte identificar religió amb espiritualitat?
  • No seria més adequat considerar la religió com una de les formes possibles de l'espiritualitat?
  • Podem trobar persones que es manifesten molt religioses però amb ben poca o nul.la espiritualitat?
  • Aixi, doncs, quedem que no tota espiritualitat és necessàriament religiosa?
  • Independentment del tipus de creences que tinguem o deixem de tenir, qüestions com l'eternitat, l'absolut, l'infinit sempre ens acaben interpel.lant? No ens en podem amagar. És així?
  • Ser ateu, significar negar l'absolut, o negar que l'absolut sigui Déu?
  • Podríem entendre per absolut allò que existeix independentment de tota condició, de tota relació o tot punt de vista?
  • Perquè el conjunt de totes les condicions és necessàriament incondicionat? Així, podríem parlar de la natura, l'univers o la veritat com a absoluts?
  • Tot i que podem convenir que l'esperit no és la causa de la natura, podríem afirmar que n'és el resultat més interessant, el més espectacular i el més prometedor?
  • És veritat que en la nostra cultura, pràcticament l'única forma observable d'espiritualitat ha estat la religió?
  • És per això que molta gent els considera sinònims?
  • És per això que també per a molta gent no hi ha espiritualitat fora de la religió?
  • I els savis grecs? I la seva saviesa? Sòcrates ens invita a autoexaminar-nos. I això no és una manifestació de la nostra dimensió espiritual?
  • Si tot és immanent, l'esperit també ho és?
  • Si tot és natural, l'esperit també ho és?
  • Si som al món i pertanyem a la natura, l'esperit també forma part de la natura?
  • L'espiritualitat depèn més de l'experiència, de les experiències, de vivències, més que de pensament?
  • L'espiritualitat és més una porta oberta al misteri, cap a la impossibilitat de comprendre, entendre i saber el perquè de l'ésser?
  • L'espiritualitat, doncs, és més bona amiga del silenci, dels silencis, que de les paraules, i sobretot dels discursos?
  • És una experiència espiritual el que podem sentir quan, a la nit, ens dediquem a mirar els estels?
  • Ens sentim com una petitíssima part d'un Tot immens, llunyà, cada cop més llunyà, més inesgotable. És així?
  • I com pot ser que nosaltres, una ridiculesa finita, que formem part immanent d'aquest Tot, el sentim infinit perquè ens envolta, ens conté, ens supera? És que potser aquest Tot és una transcendència? De cap manera, no pot ser, nosaltres ens hi trobem a dins...
  • Aquesta experiència, d'altra banda ben banal, no és capaç d'emocionar-nos molt més que la Bíblia o qualsevol altre llibre sagrat de qualsevol religió?
  • Davant d'aquest espectacle extraordinari d'una nit estrellada, i la nostra atenció serena i callada, què experimentem: inquietud, pau... ?
  • I que s'acostuma a posar en marxa, el pensament o la percepció?
  • Si penseu, com us sentiu?
  • I si sentiu, en lloc de pensar, com us sentiu?
  • Els mestres zen diuen: Qui pensa, no percep; qui percep, no pensa. Què me'n podeu dir?
  • La contemplació d'una immensitat tan immensa no contribueix a resituar-nos a escala humana? 
  • No representa una bona bufetada a l'orgull tot sovint del nostre ego que es creu més gran, potent i important que l'univers sencer?
  • I és potser per això que l'efecte d'aquest vivència és calmar-nos, tranquil.litzar-nos, donar-nos pau i... relativitzar les nostres grans coses, a l'igual que les nostres pors i misèries?
  • Només és consoladora aquesta experiència, o també és un aprenentatge, també ens ajuda a crèixer, a alliberar-nos de la presó del jo, i cobrar consciència de la nostra petitesa?
  • La natura en general, amb la seva immensitat, produeix tot sovint aquest efecte alliberador?
  • Contemplar la immensitat, ridiculitza el meu ego, debilita el meu egocentrisme i fa minvar, en conseqüència, l'ansietat ocasionada pels grans o petits problemes del meu gran ego acostumat a viure en un petit món?
  • La contemplació d'allò que és llunyà -i, per tant, immens- m'allunya també dels meus problemes? 
  • Al costat del Tot, tot es fa més petit? Tot es relativitza o es pot relativitzar més? 
  • Necessitem, de tant en tant, perdre'ns o capbussar-nos en la immensitat per tal de resituar-nos i recuperar el nostre lloc real a escala humana?
  • Quan ens oblidem, quan desapareix l'ego, s'esdevé la pau, la tranquil.litat, l'absència de preocupacions, l'ataràxia dels grecs?
  • És allò que tot sovint s'anomena l'instant?
  • Pascal deia: El silenci etern d'aquests espais infinits m'espanta. A vosaltres, us espanta o més aviat us assossega?
  • Aquells instants de plenitud, en què es desfan, desapareixen les coordenades espai-temps, per què no els afavorim, potenciem i provoquem més? Llegir, escoltar música, contemplar la natura... fer coses... crear...?
  • Per que no multipliquem totes aquelles excepcions a la monotonia, preocupacions i buidor quotidianes?
  • Francesc d'Assís diu que un sol raig de llum és capaç de desfer mil i una obscuritats. Què en penseu?
  • En tenim prou amb nàixer, créixer, reproduir-nos i morir?
  • O és que esperem alguna cosa més de la vida?
  • Aquest esperar alguna cosa més, fa referència a la dimensió transcendent i espiritual de la persona?
  • I tot i que difícilment no podrem obtenir mai una resposta racional convincent sobre aquestes qüestions que van més enllà dels nostres límits, tenim com una necessitat interna de pensar-les i repensar-les. És així?
  • El misteri, l'enigma de la nostra existència, no deixa d'interpel.lar-nos?
  • Potser perquè tot plegat està molt lligat al sentit o no sentit de la nostra vida?
  • Això voldria dir que el sentit és, sobretot, una construcció humana?
  • Es pot fer compatible el desig que de vegades sentim de voler fondre'ns i desaparèixer en el Tot, i el desig de fer de la nostra vida un projecte que valgui la pena, que justifiqui la nostra existència?
  •  Per què sentim tanta necessitat d'haver de justificar la nostra existència?
  • És que no som capaços de viure amb una certa plenitud i harmonia sense haver trobat un perquè i un per a què viure?
  • Si a partir d'un determinat moment de la nostra vida no adquiríssim la consciència d'existir, i en conseqüència, la terrible responsabilitat que això comporta, tot seria més senzill?
  • És potser per això que aquells instants en què ens sentim connectats, relligats amb el tot, aquells instants on desapareix el drama de la dualitat, són tan i tan reconfortants?
  • Quan experimentem allò que Romain Rolland anomenava sentiment oceànic, tenim necessitat d'una altra cosa? D'un Déu? D'una Església? O amb l'univers, amb el TOT, n'hi ha prou? És que pot haver-hi alguna cosa més més enllà del Tot?
  • Tenim necessitat d'una fe? O amb aquesta experiència n'hi ha prou? Hi ha alguna cosa més convincent que una vivència?
  • És possible una mística no religiosa?
  • Heu tingut mai una experiència mística?
  • Què heu guanyat i com us heu sentit?
  • En quins aspectes, la vostra vida ja no és la mateixa? O és que, passats els instants de l'experiència, tot retorna a la normalitat, i no hi ha cap mena de repercussió real?
  • Quan una cosa, una activitat, qualsevol, deixem de fer-la cercant algun objectiu o finalitat, i no pretenem res més que el que estem fent i com ho estem fent, vol dir que hem iniciat una mena d'aventura o pelegrinatge interior, i que ens dóna un plaer més profund, més elevat? Podríem parlar, en aquest cas, d'una experiència espiritual?
  • Quan una activitat ens absorbeix desapareix l'ego? Podem abocar-nos amb atenció i concentració màximes a alguna cosa i alhora autoobservar-nos i analitzar-nos?
  • Quan, com acabem de dir, alguna cosa ens absorbeix fins al punt de fer desaparèixer les coordenades espai-temps, i l'únic que existeix és el present, aleshores el present s'esdevé etern?
  • Si no hi ha ego, només existeix el present i, per tant, desapareixen les ansietats i angoixes?
  • Cercar l'aliment de l'esperit consisteix a tancar-se dins d'un mateix, pretenent assolir allò que avui en dia se'n diu l'autorealització, o més aviat, obrir-se al món, als altres i a l'univers tot intentant autotranscendir-se? Sense autotranscendència ens podem arribar a sentir veritablement, sincerament, autorealitzats? 
  • Francesc Torralba, entre d'altres, parla d'intel.ligència espiritual, a vegades també anomenada intel.ligència existencial o intel.ligència transcendent. Segons ell és universal, la tenim tots, i a més es pot educar. Aquesta intel.ligència ens capacita i fa possible una sèrie de beneficis: 
    • la capacitat de prendre distància respecte a la nostra vida i poder-la analitzar. 
      • prendre distància respecte a les nostres emocions. Quan em sento trasbalsat per les emocions, puc prendre distància i no deixar-me arrossegar per les seves aigües tèrboles.
      • prendre distància respecte de les nostres creences: per què crec el que crec, podent no creure-hi? Un fanàtic és incapaç de fer-ho.
      • quins vincles em sostenen en les hores i nits més fosques?
    • la capacitat de transcendir, de creuar límits, d'anar més enllà del que coneixem. L'espiritualitat permet anar més enllà dels estereotips, dels prejudicis, dels tòpics, de les generalitzacions, del que es diu. Quantes persones viuen de tòpics que repeteixen de generació en generació?
    •  la capacitat d'admirar-nos, de meravellar-nos, de sorprendre'ns. Com més espiritualitat, més ens meravellem per tot. Si no, només ens resta consumir i produir.
    •  la capacitat de sentir-nos part d'un gran Tot. Capacitat de veure, de sentir, allò que uneix el meu ésser amb l'ésser de l'altre, dels altres, i del tots els elements de l'univers. L'espiritualitat ens apropa als altres i al món. Desfà dualitats, dicotomies. Permet descentrar-nos i oblidar-nos de ser el centre. Perquè allí on hi ha centre hi ha perifèria, i marginalitat.
    • capacitat d'auscultar. Capacitat de captar la nostra vocació, la nostra missió en el món. Quantes persones representen un paper que no té res a veure amb el paper que desitjarien representar?
    • capacitat de vivència plena de l'ara. Capacitat d'atenció plena. Quan estem en el passat o en futur, el temps passa, però no el vivim, no el fem nostre.
  • Aquesta intel.ligència espiritual ha existit des de sempre. La novetat, però, és que ara se la comença a reconèixer en àmbits no religiosos ni confessionals. I, segons Frankl, és una de les dimensions de l'ésser humà. Una dimensió, per cert, que segons ell no emmalalteix mai. Per això, siguin quines siguin les dificultats o situacions per les quals està passant una persona, sempre cal tractar-la amb respecte i amb dignitat, perquè la seva essència espiritual  resta intacta i, com a tal, l'humanitza. Hi esteu d'acord? 
                                                                            

Read more...

Ens costa molt trobar un sentit a la vida?

>> divendres, 13 de gener de 2017

Quan ocorre una catàstrofe, podem sentir tanta llàstima per nosaltres mateixos que perdem de vista els que ens envolten. La sortida, però, es troba en les relacions. La sortida de la tristesa o de l'obsessió és concentrar-se en allò que necessita el teu fill petit o adolescent i la resta de la gent que t'envolta. Costa molt d'aconseguir-ho i tot sovint hom s'ha de forçar. Aquesta és, però, la resposta al problema d'estar paralitzat. Almenys la resposta que jo vaig trobar.
Christopher Reeve (Superman)

Mai no hem d'acontentar-nos amb el que ja hem aconseguit. La vida no para mai de qüestionar-nos, no permet que descansem [...]. A l'home que resta immòbil, la vida el deixarà endarrere; l'home que s'acontenta amb aires de suficiència, es perd a si mateix. No hem de descansar, no hem d'acontentar-nos amb els assoliments aconseguits ni am el que respecta al crear, ni a l'experimentar; cada nou dia i cada nova hora exigeix noves accions i noves experiències.
V. Frankl

No cerqueu mai l'èxit. Com més el cerqueu i el convertiu en el vostre objectiu, més us n'allunyareu. Perquè l'èxit, com la felicitat, no pot ser perseguit; ha de ser una conseqüència i només ho serà com a efecte secundari d'una cosa més gran que un mateix o com el subproducte de la nostra renúncia en favor d'un altre. La felicitat ha d'esdevenir-se i el mateix es pot dir de l'èxit: has de deixar que s'esdevingui deixant de pretendre-ho.
V. Frankl

Si vols rebre, comença donant.
Lao Tse

Si fas comptes al final de la teva vida i examines els dies de la teva existència, t’adonaràs que n’has viscut molt pocs per a tu.
Sèneca
Que ningú tracti de saber quan s’esdevindrà el darrer dia; més aviat vetllem tots els dies, vivint bé perquè el nostre últim dia ens agafi desvetllats.
Agustí d'Hipona
Tenim la sensació que fins i tot quan totes les possibles preguntes científiques s’han contestat, encara no s’han tocat gens els nostres problemes vitals.
Wittgenstein, Tractatus (& 6.52)

Viure amb la mirada atenta en la mort ens desperta a la vida, ens estimula a fruir, el més intensa i exhaustivament possible, de tot el que se’ns ofereix ara i aquí.
Francesc Torralba

No canto perquè sóc feliç, sinó que sóc feliç perquè canto.
W. James

Pot ser que l’acció no et porti la felicitat, però no hi ha felicitat sense acció.
W. James

Com més m’esforço per intentar comprendre una mica el món, més absurd se’m manifesta. Amb tot, mentre ho faig, jo diria que em sento millor.
Joan

* * *
Algunes possibles qüestions:
  • Procurem aclarir-nos una mica: de què estem parlant quan parlem del sentit de la vida? A què ens estem referint?
  • Quan ens preguntem pel sentit de la vida, en realitat estem pensant en el sentit de la nostra vida? És així? En som sempre conscients d’això?
  • Amb tot, pot ser compatible haver trobat un sentit a la meva vida, i no trobar-ne a la VIDA?
  • La pregunta pel sentit va molt lligada a la percepció del temps. Si fóssim eterns, si poguéssim començar i recomençar infinites vegades la nostra vida, ens preocuparíem per com omplenar-la i dotar-la de sentit?
  • És, per tant, quan comencem a ser plenament conscients del pas del temps i de les nostres limitacions, en la maduresa de la nostra vida, quan tenim més necessitat de discernir allò que val i allò que no val per a nosaltres?
  • Així, com més percebem l’acceleració del temps, més sentim la necessitat i el neguit per omplenar-lo de coses i activitats substantives?
  • Podem dir que el temps que es viu amb sentit no es perd mai?
  • I el que dediquem a activitats estúpides, és un temps perdut, buit?
  • Viu igual la mort i l’envelliment qui ha viscut amb sentit, que qui no?
  • Interrogar-nos pel sentit de la vida és un símptoma que alguna cosa falla? És com un toc d’alerta que ens avisa de la necessitat d’introduir canvis una mica importants en la nostra forma de viure?
  • Pot representar també un cert luxe existencial? Qui lluita cada dia per poder sobreviure, se la fa gaire aquesta pregunta? Se la pot permetre?
  • Quan sentim que tot va bé, solem preguntar-nos pel sentit?
  • Cal, doncs, que es produeixi alguna fractura, algun trencament, alguna desgràcia, alguna frustració, la presència de la injustícia en el món  per fer-nos-la?
  • Quan percebem la proximitat de la mort, la pregunta pel sentit es torna més virulenta que mai? I per què? Perquè ja només ens acontentem amb allò que considerem més essencial? Perquè els decorats portaventura ja no ens satisfan?
  • Ser conscients de la futura i alhora propera absència ens fa ser i estar més presents en el present de la vida?
  • D’altra banda, podem dir que hi ha algunes experiències que ens aboquen o que són facilitadores de pensar en el sentit de la vida? Contemplar un cel estelat, caminar silenciosament per la natura, escoltar un determinat tipus de música…
  • Podem carregar la responsabilitat als altres del possible tedi de viure?
  • Quan prenem consciència de la nostra presència contingent en el món: hi sóc, però podria no ser-hi, és quan experimentem més la necessitat de dotar-la de sentit: dotar i omplenar de sentit la nostra contingència?
  • Si algú, un personatge enigmàtic, en llevar-nos al matí ens digués que avui és l’últim dia de la nostra vida, com viuríem aquest darrer dia? Reordenaríem de forma dràstica les nostres prioritats? Viuríem aquest últim dia amb més autenticitat?
  • Bertrand Russell explicava que si se li donés l’oportunitat de viure una altra vegada, tornaria a viure exactament igual. Què en penseu?
  • Una persona realment feliç faria aproximadament el mateix que els altres dies?
  • Intentaríem actualitzar els assumptes pendents?
  • Trencaríem moltes cadenes?
  • I per què cal esperar tant? Per què cal esperar la certesa de l’últim dia per ser capaços de dir gràcies, de mostrar de manera franca els nostres sentiments, per demanar perdó, per curar i tancar ferides, per abraçar algú…?
  • I si en néixer ja sabéssim el dia de la nostra mort, viuríem de forma més conscient? Però potser també de forma més desesperada?
  • La incertesa, doncs, tant que la rebutgem i potser, en el fons, és el que fa il.lusionant la nostra vida? La incertesa ens incomoda però alhora ens deixa camp per córrer? Fa que ens il.lusionem i ens esforcéssim per coses que a la millor no aconseguirem, però mentre ens hi esforcem, mentre lluitem, la vida té un sentit, perquè ens sentim bé?
  • Us sembla que avui en dia la pregunta pel sentit queda eclipsada i enfosquida per la pregunta per la utilitat: per a què serveix una cosa? Quina utilitat té? Passa, però, que tot sovint allò que més ens omple interiorment és molt poc útil des del punt de vista econòmic, social o polític?
  • Quan algú es pregunta pel sentit de la seva vida és també perquè s’adona que ha estat vivint mig endormiscat, és com si tingués ganes i necessitat de viure més despert, i d’assumir, d’una vegada per totes, la responsabilitat de la seva existència?
  • Pot ser que visquéssim en la riquesa i l'abundància, amb un treball segur i una llar confortable i, malgrat tot, notéssim una enorme buidor en la nostra vida?
  • Pot ser que situacions doloroses i, fins i tot molt dures i molt doloroses, no solament no ens bloquegin el sentit sinó que, potser gràcies a elles, el retrobem?
  • Pot succeir que situacions que en el passat ens han abocat gairebé a la desesperació, han resultat ser, temps després, les millors aliades per enfortir i potenciar el sentit?
  • La desídia, la desgana de viure, és la més profunda de les tristeses?
  • Viure sense sentit és viure desganat, sense desig?
  • Qui viu amb sentit espera ansiós que arribi el cap de setmana, les vacances…? Té necessitat de fugir, d’evadir-se, d’oblidar-se de si mateix?
  • Qui viu amb sentit no s’avorreix? Una persona que s’avorreix és una persona que ha perdut la passió per viure, que té la sensació que la seva presència al món és prescindible, sobrera?
  • Sembla que avui en dia la solució a l’avorriment es troba fora d’un mateix? És realment així?
  • No tenir clar quines són les nostres veritables prioritats, fa que malgastéssim la vida en activitats que no ens omplen?
  • Com és que es diu que l’actual crisi ens ha fet valorar coses o aspectes de la vida que teníem del tot abandonats? Què ha canviat, la presència d’aquestes coses o la nostra mirada? ¿Necessitem experimentar certes frustracions per afinar la mirada, per ser capaços de captar la bellesa d’un gest, la calidesa d’una conversa, d’una abraçada, d’una carícia, d’una ridícula i entranyable goteta de pluja fina davallant pel vidre de la finestra des d’on s’albira un tros de natura agraïda…?
  • ¿Quan passem de dir: les punyeteres ulleres de l’avi que se les deixa per tot arreu, a dir, oh! mira, són les ulleres del meu avi estimat? Cal, doncs, repeteixo, una certa frustració, un cert o gran dolor, per fer possible un canvi de mirada que ens permeti captar la bellesa del món?
  • Viure amb sentit no vol dir fer moltes coses i fer-les de pressa, sinó fer-les amb la màxima atenció i intensitat, posant-hi els cinc sentits. Hi esteu d’acord?
  • Allò que en un moment determinat omple i dóna sentit a la nostra vida es manté sempre igual, o va canviant?
  • Quan som grans ens omplen les mateixes coses que quan érem joves?
  • Puc dir el que ara i aquí dóna sentit a la meva vida. Puc anticipar, però, el que la dotarà de sentit en el futur?
  • Hem d’anar, doncs, construint el sentit al llarg de la vida? És possible i desitjable cercar una mena d’homeostasi definitiva
  • Hi ha desitjos que es mantenen al llarg de la vida: ser feliços, ser estimats, acollits, cuidats, però la manera de satisfer-los pot canviar i canvia. Penseu igual?
  • Això ens fa pensar que la vida, més que un cercle és una espiral, perquè encara que retornem a situacions força originàries, mai hi tornem de la mateixa manera, perquè l’equipatge no és el mateix?
  • Escoltar les persones grans ens pot servir de guia per trobar i/o retrobar el nostre propi i inalienable sentit? Les escoltem gaire, avui en dia?
  • La pregunta pel sentit ens humanitza, ens apropa, però les distintes respostes ens singularitzen. És així?
  • Es pot anar a la recerca d’un sentit sense pensar, sense un mínim de reflexió? Pensar, però, fa por perquè, d’entrada ens aïlla, ens separa, ens singularitza i ens fa construir i triar el nostre propi camí. Si ens posem a pensar, podem continuar delegant responsabilitats?
  • Diríeu que entendre algú és, en el fons, entendre el sentit que empeny i guia la seva vida?
  • N’hi ha prou amb voler convèncer amb raons i arguments que el que ha donat sentit a la meva vida és un determinat comportament, actitud, dedicació?  En l’acte de trobar sentit a la vida es pot obviar el que se sent? Cal que allò que doni sentit se senti? O és que, en realitat, només si sentim que alguna cosa té sentit, la podrem considerar com a veritablement valuosa?
  • Viktor Frankl afirmava que tot el que dóna sentit a la vida sempre es conjuga amb el mateix verb: el verb estimar. Què en penseu?
  • El sentit s’esdevé, doncs, sobretot quan som capaços de donar, d’estimar, sense càlculs utilitaris. Potser per això, posem per cas, ajudar a créixer un fill, omple tant. Ser pares és, en certa manera, oblidar-se d’un mateix, i és per això, un acte d’amor, de donar de despreniment…
  • Preocupar-nos, ajudar, esforçar-nos, estimar els altres acostuma a ser una bona estratègia per trobar sentit?
  • Així, allò que dóna sentit és el culte al jo, o més aviat, l’oblit del jo?
  • Penseu que el sentit de la vida el dóna la quantitat de relacions socials que tenim, o la qualitat dels vincles que establim? Les relacions, les converses superficials ens omplen?
  • Tot sovint cerquem el sentit en el treball, en l’èxit social, en els diners, en el reconeixement. I potser ens oblidem d’aprofundir en una amistat mig abandonada que ens donaria, gratuïtament, tot allò pel qual lluitem sense èxit en altres àmbits. És així?
  • Potser és perquè, massa sovint, busquem en les coses coses que les coses no ens poden donar
  • I la qualitat dels vincles, de què depèn sobretot: de nosaltres o dels altres? Exigim profunditat i autenticitat en l’altre, abans, però, sóc capaç jo d’obrir-li la porta del meu petit món?
  • Cal marxar al desert per cercar el sentit?
  • Una conversa sincera i oberta no pot fer el mateix, i millor?
  • Quan una persona és acceptada i estimada tal com és, acostuma a tenir ganes de viure? És per això que la qualitat dels vincles no és irrellevant en la qüestió del sentit?
  • Els solitaris que s’aïllen del món no ho fan, en el fons, per poder-se connectar millor amb un Tot més gran que els parla des de dins? Potser és per això que les persones solitàries solen ser molt acollidores?
  • El tipus majoritari de relacions socials dels nostres dies: líquides, efímeres, superficials, sense compromís, ajuden gaire a facilitar un sentit? La manca de vincles relacionals de qualitat ens fa sentir més buits?
  • Comprometre’s en alguna lluita per millorar algun aspecte de la vida de la gent és una altra manera de dotar de sentit la vida?
  • La necessitat de fugir, d’evadir-se, és un altre símptoma de malestar, d’una buidor interior, d’un desassossec?
  • L’oci enllaunat actual s’ha convertit en una forma d’evasió col.lectiva?
  • L’evasió és una forma d’escórrer la responsabilitat, de no voler afrontar el motiu del malestar? És també una forma d’inautenticitat: incapacitat d’assumir el món i la vida tal com és?
  • La pitjor evasió és la d’evadir-se d’un mateix?
  • Com més ens desconeixem, com més desconeixem allò que ens ompliria la vida, més acostumem a donar a la nostra vida un ritme més accelerat, més trepidant? Per què? Potser perquè la velocitat intensifica l’oblit?
  • Segons V. Frankl, l’ésser humà té 4 tipus de necessitats: físiques, psíquiques, socials i espirituals. I, segons ell, les necessitats d’ordre espiritual són les que inclouen tant la necessitat de dotar de sentit la vida, com també la necessitat de pau interior, de silenci, de meditació, de comunicar-se amb símbols, d’esperar una última reconciliació. Creieu, com V. Frankl, que la voluntat de sentit està present en tota persona i que brolla d’aquest nucli interior espiritual?
  • Encara té mala premsa parlar d’una dimensió espiritual en l’ésser humà? Potser perquè espiritualitat es continua associant a religiositat? Parlar d’espiritualitat, però, no és altra cosa que reconèixer el desig de l’home d’obrir-se a la dimensió més profunda de la realitat: al sentiment del Tot, a allò que Romain Rolland, segons Freud, en deia experiència oceànica, a l’obertura cap als valors més nobles i a la necessitat de sentit. Hi esteu d’acord?
  • No sabem ni potser sabrem mai si la VIDA té, en si mateixa, un sentit últim. I mal que ens pesi, la ciència tampoc no ens pot ajudar gaire, perquè la ciència només ens explica -i cada cop ens ho explica millor- com passen les coses, però la pregunta pel sentit és una pregunta que busca no el com sinó el per què, i això diguem-ne que no ho treballa ni ho pot treballar la  ciència. Així que, ara per ara, acontentem-nos a cercar un sentit només a títol personal, entre d’altres coses perquè, quan sentim, encara que a través d’instants fugissers, que l’hem trobat, és com si estiguéssim tastant ja un trosset d’eternitat. Procurem, doncs, multiplicar i afavorir els  nostres instants d’eternitat.

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP