Enraonem una estona sobre espiritualitat?

>> dimecres, 22 de febrer de 2017

L'espiritualitat és una cosa massa important per deixar-la a les mans dels sacerdots, els mul.làs o els espiritualistes. És el vessant més noble de l'home, o més aviat la seva funció més elevada, que ens converteix en quelcom diferent de les bèsties, més i millor que els animals que també som. [...] És la nostra manera d'habitar a l'univers o a l'absolut, que habiten en nosaltres. No podem viure res millor, més interessant ni més elevat. No creure en Déu no és raó perquè ens amputem una part de la nostra humanitat, i sobretot aquesta! No tenir religió no és una raó per renunciar a tota vida espiritual.
André Comte-Sponville, L'ànima de l'ateisme
* * *

La primera vegada va passar en un bosc del nord de França. Tenia 25 o 26 anys. Donava classes de filosofia (era la meva primera feina) a l'institut d'una ciutat molt petita, perduda entre els camps, a la vora d'un canal, no gaire lluny de Bèlgica. Aquella nit, després de sopar, vaig sortir a passejar amb alguns amics per aquell bosc que ens estimàvem. Era fosc. Caminàvem. De mica en mica, els riures es van apagar; les paraules escassejaven. Hi quedava l'amistat, la confiança, la presència compartida, la tendresa d'aquella nit i de tot... No pensava en res. Mirava. Escoltava. Envoltat per la foscor del sotabosc. La sorprenent lluminositat del cel. El silenci sorollós del bosc: alguns cruixits de les branques, alguns crits d'animals, el soroll més sord del nostres passos... Tot això feia que el silenci fos més audible. I de sobte... què? No res! És a dir, tot! Cap discurs. Cap sentit. Cap interrogació. Només una sorpresa. Només una evidència. Només una felicitat que semblava infinita. Només una pau que semblava eterna. El cel estelat sobre el meu cap, immens, insondable, lluminós, i cap altra cosa en mi llevat d'aquell cel, del qual jo formava part, cap altra cosa en mi llevat d'aquell silenci, d'aquella llum, com una vibració feliç, com una alegria sense subjecte, sense objecte (sense altre objecte que tot, sense altre subjecte que ella mateixa), cap altra cosa en mi, en la nit fosca, que la presència enlluernadora de tot! Pau. Una pau immensa. Simplicitat. Serenitat. Alegria. Aquestes dues últimes paraules podrien semblar contradictòries, però no es tracta de paraules: era una experiència, un silenci, una harmonia. Formava una mena de calderó, però etern, sobre un acord perfectament afinat que era el món. Em sentia bé. Sorprenentment bé! Tan bé que no sentia la necessitat de dir-m'ho, ni tan sols el desig que no acabés. Ja no hi havia paraules, ni mancança ni espera: pur present de la presència. Amb prou feines puc dir que hi passegés: només hi havia la passejada, el bosc, els estels, la colla d'amics... Ja no hi havia ego, ni separació, ni representació: únicament la presència silenciosa de tot. Ja no hi havia judicis de valor: tan sols el que és real. Ja no hi havia temps: tan sols el present. Ja no hi havia el no-res: tan sols l'ésser. Ja no hi havia insatisfacció, ni odi, ni por, ni còlera ni angoixa: únicament alegria i pau. Ja no hi havia comèdia, ni il.lusions ni mentides: tan sols la veritat que em conté i a la qual jo no continc. Tot això va durar tot just alguns segons. (...) Només hi havia el tot, i la bellesa del tot. (...) I la mort? No era res. I la vida? Només era aquella palpitació de l'ésser dins meu. (...) Va ser el moment més bonic que hagi viscut mai, el més alegre, el més seré i el més evidentment espiritual. Que ridícules em semblen, al seu costat, les oracions de la meva infantesa o adolescència! Massa paraules. Massa ego. Massa narcisisme. El que vaig viure aquella nit, i el que altres vegades vaig arribar a viure o a fregar, és més aviat el contrari: com una veritat sense paraules, com una consciència sense ego, com una felicitat sense narcisisme. Intel.lectualment, no considero que sigui cap prova de res, però tampoc puc fer com si això no hagués tingut lloc. (...) Vaig deixar que l'eternitat continués sense mi... No sóc d'aquests que saben habitar de forma duradora en l'absolut. Però, al cap i a la fi, l'absolut m'havia habitat per espai d'un moment. Finalment havia entès el que era la salvació (o la beatitud, o l'eternitat: poc importen les paraules, ja que no es tracta de discursos), o més aviat l'havia tastat, sentit, experimentat, i això em va dispensar en endavant de cercar-la.
André Comte-Sponville, Una experiència mística, dins de L'ànima de l'ateisme
* * *
El vent no es pot dirigir -recorda Krishnamurti- però cal deixar la finestra oberta. L'absolut és el vent, i l'esperit, la finestra.
André Comte-Sponville, L'ànima de l'ateisme
* * *
Si entenem per eternitat no la durada infinita sinó la intemporalitat, aleshores qui viu al present ja posseeix la vida eterna.
L. Wittgenstein
* * *
Una persona que no es meravella de res està espiritualment morta.
A. Einstein
* * *

Després de contemplar una estona l'immens quadre celestial, emergeixen, com dolls d'aigua, preguntes inquietants, et sents assejat per qüestions que, fins a aquell moment, t'eren desconegudes: ¿Què hi pinto jo aquí enmig? -ressona una veu dins teu- ¿Sóc una pura casualitat de la matèria viva? ¿Quin sentit té aquesta vida? ¿Sóc un bri d'eternitat que cerca a les palpentes la tendresa infinita d'una Mare eterna? ¿Hi ha algú més que se senti tan perdut com jo? ¿Tots estem perduts? ¿Algú em mira i vetlla per mi? ¿Qui sóc jo perquè algú es recordi de mi? I, si hi ha algú que vetlla per mi, ¿per què em trobo tan sol?
[...] De vegades sentim el desig de fer-nos arbre, pedra, carena, de ser-ho tot en tots, de fondre'ns en un tot inconscient, però, immediatament, anhelem projectar la nostra individualitat i fer de la vida una tasca que mereixi la pena, un projecte ple de sentit.
[...] Els grans pensadors de tots els temps s'han referit a l'experiència musical com una vivència quasi de caràcter espiritual, com una ruptura del present, com una espècie de viatge de retorn al fons de les coses, de transcendència cap a l'invisible que ho penetra tot. La música estimula i desenvolupa la religiositat de la persona, la seva voluntat de vincular-se al fons últim de la realitat, al que roman per dessota les infinites formes.
En l'obra de sant Agustí, l'audició de música sacra és un mode d'enlairar l'esperit cap a Déu, de transcendir l'ordre material i de travessar la frontera del cel, a on habiten els àngels i l'Altíssim. En el pensament del jove Friedrich Nietzsche, la música -especialment la de Richard Wagner- és una ocasió per vincular-se amb la matriu del món, amb la Mare de l'ésser d'on provenim tots, amb l'eterna i cega voluntat de viure que va intuir Arthur Schopenhauer.
[...] La gran música suscita la nostàlgia de l'origen, propicia el retorn cap al principi, cap aquell temps originari on tot era u i no sentíem, encara, la necessitat de justificar l'existència, ni el drama de la dualitat.
Francesc Torralba, El sentit de la vida
* * * 
El vent no es pot dirigir -recorda Krishnamurti- però cal deixar la finestra oberta. L'absolut és el vent, i l'esperit, la finestra.
André Comte-Sponville, L'ànima de l'ateisme
* * *
Si entenem per eternitat no la durada infinita sinó la intemporalitat, aleshores qui viu al present ja posseeix la vida eterna.
L. Wittgenstein
A manera d'exercicis espirituals:
  • Si per espiritualitat entenem la vida de l'esperit, què seria un esperit? En un sentit ampli, què entenem per esperit?
  • En un sentit ampli, l'espiritualitat englobaria la totalitat, o gairebé la totalitat, de la vida humana, oi? Seria més o menys sinònim de mental o de psíquic, no? 
  • Pel que fa, però, a la qüestió a debatre avui, ens seria més útil parlar d'espiritualitat en un sentit més restringit. Així, espiritualitat, o vida de l'esperit, faria referència sobretot a tot allò que té relació amb l'absolut, l'infinit o l'eternitat. Podríem posar-nos d'acord en aquesta accepció?
  • És correcte identificar religió amb espiritualitat?
  • No seria més adequat considerar la religió com una de les formes possibles de l'espiritualitat?
  • Podem trobar persones que es manifesten molt religioses però amb ben poca o nul.la espiritualitat?
  • Aixi, doncs, quedem que no tota espiritualitat és necessàriament religiosa?
  • Independentment del tipus de creences que tinguem o deixem de tenir, qüestions com l'eternitat, l'absolut, l'infinit sempre ens acaben interpel.lant? No ens en podem amagar. És així?
  • Ser ateu, significar negar l'absolut, o negar que l'absolut sigui Déu?
  • Podríem entendre per absolut allò que existeix independentment de tota condició, de tota relació o tot punt de vista?
  • Perquè el conjunt de totes les condicions és necessàriament incondicionat? Així, podríem parlar de la natura, l'univers o la veritat com a absoluts?
  • Tot i que podem convenir que l'esperit no és la causa de la natura, podríem afirmar que n'és el resultat més interessant, el més espectacular i el més prometedor?
  • És veritat que en la nostra cultura, pràcticament l'única forma observable d'espiritualitat ha estat la religió?
  • És per això que molta gent els considera sinònims?
  • És per això que també per a molta gent no hi ha espiritualitat fora de la religió?
  • I els savis grecs? I la seva saviesa? Sòcrates ens invita a autoexaminar-nos. I això no és una manifestació de la nostra dimensió espiritual?
  • Si tot és immanent, l'esperit també ho és?
  • Si tot és natural, l'esperit també ho és?
  • Si som al món i pertanyem a la natura, l'esperit també forma part de la natura?
  • L'espiritualitat depèn més de l'experiència, de les experiències, de vivències, més que de pensament?
  • L'espiritualitat és més una porta oberta al misteri, cap a la impossibilitat de comprendre, entendre i saber el perquè de l'ésser?
  • L'espiritualitat, doncs, és més bona amiga del silenci, dels silencis, que de les paraules, i sobretot dels discursos?
  • És una experiència espiritual el que podem sentir quan, a la nit, ens dediquem a mirar els estels?
  • Ens sentim com una petitíssima part d'un Tot immens, llunyà, cada cop més llunyà, més inesgotable. És així?
  • I com pot ser que nosaltres, una ridiculesa finita, que formem part immanent d'aquest Tot, el sentim infinit perquè ens envolta, ens conté, ens supera? És que potser aquest Tot és una transcendència? De cap manera, no pot ser, nosaltres ens hi trobem a dins...
  • Aquesta experiència, d'altra banda ben banal, no és capaç d'emocionar-nos molt més que la Bíblia o qualsevol altre llibre sagrat de qualsevol religió?
  • Davant d'aquest espectacle extraordinari d'una nit estrellada, i la nostra atenció serena i callada, què experimentem: inquietud, pau... ?
  • I que s'acostuma a posar en marxa, el pensament o la percepció?
  • Si penseu, com us sentiu?
  • I si sentiu, en lloc de pensar, com us sentiu?
  • Els mestres zen diuen: Qui pensa, no percep; qui percep, no pensa. Què me'n podeu dir?
  • La contemplació d'una immensitat tan immensa no contribueix a resituar-nos a escala humana? 
  • No representa una bona bufetada a l'orgull tot sovint del nostre ego que es creu més gran, potent i important que l'univers sencer?
  • I és potser per això que l'efecte d'aquest vivència és calmar-nos, tranquil.litzar-nos, donar-nos pau i... relativitzar les nostres grans coses, a l'igual que les nostres pors i misèries?
  • Només és consoladora aquesta experiència, o també és un aprenentatge, també ens ajuda a crèixer, a alliberar-nos de la presó del jo, i cobrar consciència de la nostra petitesa?
  • La natura en general, amb la seva immensitat, produeix tot sovint aquest efecte alliberador?
  • Contemplar la immensitat, ridiculitza el meu ego, debilita el meu egocentrisme i fa minvar, en conseqüència, l'ansietat ocasionada pels grans o petits problemes del meu gran ego acostumat a viure en un petit món?
  • La contemplació d'allò que és llunyà -i, per tant, immens- m'allunya també dels meus problemes? 
  • Al costat del Tot, tot es fa més petit? Tot es relativitza o es pot relativitzar més? 
  • Necessitem, de tant en tant, perdre'ns o capbussar-nos en la immensitat per tal de resituar-nos i recuperar el nostre lloc real a escala humana?
  • Quan ens oblidem, quan desapareix l'ego, s'esdevé la pau, la tranquil.litat, l'absència de preocupacions, l'ataràxia dels grecs?
  • És allò que tot sovint s'anomena l'instant?
  • Pascal deia: El silenci etern d'aquests espais infinits m'espanta. A vosaltres, us espanta o més aviat us assossega?
  • Aquells instants de plenitud, en què es desfan, desapareixen les coordenades espai-temps, per què no els afavorim, potenciem i provoquem més? Llegir, escoltar música, contemplar la natura... fer coses... crear...?
  • Per que no multipliquem totes aquelles excepcions a la monotonia, preocupacions i buidor quotidianes?
  • Francesc d'Assís diu que un sol raig de llum és capaç de desfer mil i una obscuritats. Què en penseu?
  • En tenim prou amb nàixer, créixer, reproduir-nos i morir?
  • O és que esperem alguna cosa més de la vida?
  • Aquest esperar alguna cosa més, fa referència a la dimensió transcendent i espiritual de la persona?
  • I tot i que difícilment no podrem obtenir mai una resposta racional convincent sobre aquestes qüestions que van més enllà dels nostres límits, tenim com una necessitat interna de pensar-les i repensar-les. És així?
  • El misteri, l'enigma de la nostra existència, no deixa d'interpel.lar-nos?
  • Potser perquè tot plegat està molt lligat al sentit o no sentit de la nostra vida?
  • Això voldria dir que el sentit és, sobretot, una construcció humana?
  • Es pot fer compatible el desig que de vegades sentim de voler fondre'ns i desaparèixer en el Tot, i el desig de fer de la nostra vida un projecte que valgui la pena, que justifiqui la nostra existència?
  •  Per què sentim tanta necessitat d'haver de justificar la nostra existència?
  • És que no som capaços de viure amb una certa plenitud i harmonia sense haver trobat un perquè i un per a què viure?
  • Si a partir d'un determinat moment de la nostra vida no adquiríssim la consciència d'existir, i en conseqüència, la terrible responsabilitat que això comporta, tot seria més senzill?
  • És potser per això que aquells instants en què ens sentim connectats, relligats amb el tot, aquells instants on desapareix el drama de la dualitat, són tan i tan reconfortants?
  • Quan experimentem allò que Romain Rolland anomenava sentiment oceànic, tenim necessitat d'una altra cosa? D'un Déu? D'una Església? O amb l'univers, amb el TOT, n'hi ha prou? És que pot haver-hi alguna cosa més més enllà del Tot?
  • Tenim necessitat d'una fe? O amb aquesta experiència n'hi ha prou? Hi ha alguna cosa més convincent que una vivència?
  • És possible una mística no religiosa?
  • Heu tingut mai una experiència mística?
  • Què heu guanyat i com us heu sentit?
  • En quins aspectes, la vostra vida ja no és la mateixa? O és que, passats els instants de l'experiència, tot retorna a la normalitat, i no hi ha cap mena de repercussió real?
  • Quan una cosa, una activitat, qualsevol, deixem de fer-la cercant algun objectiu o finalitat, i no pretenem res més que el que estem fent i com ho estem fent, vol dir que hem iniciat una mena d'aventura o pelegrinatge interior, i que ens dóna un plaer més profund, més elevat? Podríem parlar, en aquest cas, d'una experiència espiritual?
  • Quan una activitat ens absorbeix desapareix l'ego? Podem abocar-nos amb atenció i concentració màximes a alguna cosa i alhora autoobservar-nos i analitzar-nos?
  • Quan, com acabem de dir, alguna cosa ens absorbeix fins al punt de fer desaparèixer les coordenades espai-temps, i l'únic que existeix és el present, aleshores el present s'esdevé etern?
  • Si no hi ha ego, només existeix el present i, per tant, desapareixen les ansietats i angoixes?
  • Cercar l'aliment de l'esperit consisteix a tancar-se dins d'un mateix, pretenent assolir allò que avui en dia se'n diu l'autorealització, o més aviat, obrir-se al món, als altres i a l'univers tot intentant autotranscendir-se? Sense autotranscendència ens podem arribar a sentir veritablement, sincerament, autorealitzats? 
  • Francesc Torralba, entre d'altres, parla d'intel.ligència espiritual, a vegades també anomenada intel.ligència existencial o intel.ligència transcendent. Segons ell és universal, la tenim tots, i a més es pot educar. Aquesta intel.ligència ens capacita i fa possible una sèrie de beneficis: 
    • la capacitat de prendre distància respecte a la nostra vida i poder-la analitzar. 
      • prendre distància respecte a les nostres emocions. Quan em sento trasbalsat per les emocions, puc prendre distància i no deixar-me arrossegar per les seves aigües tèrboles.
      • prendre distància respecte de les nostres creences: per què crec el que crec, podent no creure-hi? Un fanàtic és incapaç de fer-ho.
      • quins vincles em sostenen en les hores i nits més fosques?
    • la capacitat de transcendir, de creuar límits, d'anar més enllà del que coneixem. L'espiritualitat permet anar més enllà dels estereotips, dels prejudicis, dels tòpics, de les generalitzacions, del que es diu. Quantes persones viuen de tòpics que repeteixen de generació en generació?
    •  la capacitat d'admirar-nos, de meravellar-nos, de sorprendre'ns. Com més espiritualitat, més ens meravellem per tot. Si no, només ens resta consumir i produir.
    •  la capacitat de sentir-nos part d'un gran Tot. Capacitat de veure, de sentir, allò que uneix el meu ésser amb l'ésser de l'altre, dels altres, i del tots els elements de l'univers. L'espiritualitat ens apropa als altres i al món. Desfà dualitats, dicotomies. Permet descentrar-nos i oblidar-nos de ser el centre. Perquè allí on hi ha centre hi ha perifèria, i marginalitat.
    • capacitat d'auscultar. Capacitat de captar la nostra vocació, la nostra missió en el món. Quantes persones representen un paper que no té res a veure amb el paper que desitjarien representar?
    • capacitat de vivència plena de l'ara. Capacitat d'atenció plena. Quan estem en el passat o en futur, el temps passa, però no el vivim, no el fem nostre.
  • Aquesta intel.ligència espiritual ha existit des de sempre. La novetat, però, és que ara se la comença a reconèixer en àmbits no religiosos ni confessionals. I, segons Frankl, és una de les dimensions de l'ésser humà. Una dimensió, per cert, que segons ell no emmalalteix mai. Per això, siguin quines siguin les dificultats o situacions per les quals està passant una persona, sempre cal tractar-la amb respecte i amb dignitat, perquè la seva essència espiritual  resta intacta i, com a tal, l'humanitza. Hi esteu d'acord? 
                                                                            

Read more...

Ens costa molt trobar un sentit a la vida?

>> divendres, 13 de gener de 2017

Quan ocorre una catàstrofe, podem sentir tanta llàstima per nosaltres mateixos que perdem de vista els que ens envolten. La sortida, però, es troba en les relacions. La sortida de la tristesa o de l'obsessió és concentrar-se en allò que necessita el teu fill petit o adolescent i la resta de la gent que t'envolta. Costa molt d'aconseguir-ho i tot sovint hom s'ha de forçar. Aquesta és, però, la resposta al problema d'estar paralitzat. Almenys la resposta que jo vaig trobar.
Christopher Reeve (Superman)

Mai no hem d'acontentar-nos amb el que ja hem aconseguit. La vida no para mai de qüestionar-nos, no permet que descansem [...]. A l'home que resta immòbil, la vida el deixarà endarrere; l'home que s'acontenta amb aires de suficiència, es perd a si mateix. No hem de descansar, no hem d'acontentar-nos amb els assoliments aconseguits ni am el que respecta al crear, ni a l'experimentar; cada nou dia i cada nova hora exigeix noves accions i noves experiències.
V. Frankl

No cerqueu mai l'èxit. Com més el cerqueu i el convertiu en el vostre objectiu, més us n'allunyareu. Perquè l'èxit, com la felicitat, no pot ser perseguit; ha de ser una conseqüència i només ho serà com a efecte secundari d'una cosa més gran que un mateix o com el subproducte de la nostra renúncia en favor d'un altre. La felicitat ha d'esdevenir-se i el mateix es pot dir de l'èxit: has de deixar que s'esdevingui deixant de pretendre-ho.
V. Frankl

Si vols rebre, comença donant.
Lao Tse

Si fas comptes al final de la teva vida i examines els dies de la teva existència, t’adonaràs que n’has viscut molt pocs per a tu.
Sèneca
Que ningú tracti de saber quan s’esdevindrà el darrer dia; més aviat vetllem tots els dies, vivint bé perquè el nostre últim dia ens agafi desvetllats.
Agustí d'Hipona
Tenim la sensació que fins i tot quan totes les possibles preguntes científiques s’han contestat, encara no s’han tocat gens els nostres problemes vitals.
Wittgenstein, Tractatus (& 6.52)

Viure amb la mirada atenta en la mort ens desperta a la vida, ens estimula a fruir, el més intensa i exhaustivament possible, de tot el que se’ns ofereix ara i aquí.
Francesc Torralba

No canto perquè sóc feliç, sinó que sóc feliç perquè canto.
W. James

Pot ser que l’acció no et porti la felicitat, però no hi ha felicitat sense acció.
W. James

Com més m’esforço per intentar comprendre una mica el món, més absurd se’m manifesta. Amb tot, mentre ho faig, jo diria que em sento millor.
Joan

* * *
Algunes possibles qüestions:
  • Procurem aclarir-nos una mica: de què estem parlant quan parlem del sentit de la vida? A què ens estem referint?
  • Quan ens preguntem pel sentit de la vida, en realitat estem pensant en el sentit de la nostra vida? És així? En som sempre conscients d’això?
  • Amb tot, pot ser compatible haver trobat un sentit a la meva vida, i no trobar-ne a la VIDA?
  • La pregunta pel sentit va molt lligada a la percepció del temps. Si fóssim eterns, si poguéssim començar i recomençar infinites vegades la nostra vida, ens preocuparíem per com omplenar-la i dotar-la de sentit?
  • És, per tant, quan comencem a ser plenament conscients del pas del temps i de les nostres limitacions, en la maduresa de la nostra vida, quan tenim més necessitat de discernir allò que val i allò que no val per a nosaltres?
  • Així, com més percebem l’acceleració del temps, més sentim la necessitat i el neguit per omplenar-lo de coses i activitats substantives?
  • Podem dir que el temps que es viu amb sentit no es perd mai?
  • I el que dediquem a activitats estúpides, és un temps perdut, buit?
  • Viu igual la mort i l’envelliment qui ha viscut amb sentit, que qui no?
  • Interrogar-nos pel sentit de la vida és un símptoma que alguna cosa falla? És com un toc d’alerta que ens avisa de la necessitat d’introduir canvis una mica importants en la nostra forma de viure?
  • Pot representar també un cert luxe existencial? Qui lluita cada dia per poder sobreviure, se la fa gaire aquesta pregunta? Se la pot permetre?
  • Quan sentim que tot va bé, solem preguntar-nos pel sentit?
  • Cal, doncs, que es produeixi alguna fractura, algun trencament, alguna desgràcia, alguna frustració, la presència de la injustícia en el món  per fer-nos-la?
  • Quan percebem la proximitat de la mort, la pregunta pel sentit es torna més virulenta que mai? I per què? Perquè ja només ens acontentem amb allò que considerem més essencial? Perquè els decorats portaventura ja no ens satisfan?
  • Ser conscients de la futura i alhora propera absència ens fa ser i estar més presents en el present de la vida?
  • D’altra banda, podem dir que hi ha algunes experiències que ens aboquen o que són facilitadores de pensar en el sentit de la vida? Contemplar un cel estelat, caminar silenciosament per la natura, escoltar un determinat tipus de música…
  • Podem carregar la responsabilitat als altres del possible tedi de viure?
  • Quan prenem consciència de la nostra presència contingent en el món: hi sóc, però podria no ser-hi, és quan experimentem més la necessitat de dotar-la de sentit: dotar i omplenar de sentit la nostra contingència?
  • Si algú, un personatge enigmàtic, en llevar-nos al matí ens digués que avui és l’últim dia de la nostra vida, com viuríem aquest darrer dia? Reordenaríem de forma dràstica les nostres prioritats? Viuríem aquest últim dia amb més autenticitat?
  • Bertrand Russell explicava que si se li donés l’oportunitat de viure una altra vegada, tornaria a viure exactament igual. Què en penseu?
  • Una persona realment feliç faria aproximadament el mateix que els altres dies?
  • Intentaríem actualitzar els assumptes pendents?
  • Trencaríem moltes cadenes?
  • I per què cal esperar tant? Per què cal esperar la certesa de l’últim dia per ser capaços de dir gràcies, de mostrar de manera franca els nostres sentiments, per demanar perdó, per curar i tancar ferides, per abraçar algú…?
  • I si en néixer ja sabéssim el dia de la nostra mort, viuríem de forma més conscient? Però potser també de forma més desesperada?
  • La incertesa, doncs, tant que la rebutgem i potser, en el fons, és el que fa il.lusionant la nostra vida? La incertesa ens incomoda però alhora ens deixa camp per córrer? Fa que ens il.lusionem i ens esforcéssim per coses que a la millor no aconseguirem, però mentre ens hi esforcem, mentre lluitem, la vida té un sentit, perquè ens sentim bé?
  • Us sembla que avui en dia la pregunta pel sentit queda eclipsada i enfosquida per la pregunta per la utilitat: per a què serveix una cosa? Quina utilitat té? Passa, però, que tot sovint allò que més ens omple interiorment és molt poc útil des del punt de vista econòmic, social o polític?
  • Quan algú es pregunta pel sentit de la seva vida és també perquè s’adona que ha estat vivint mig endormiscat, és com si tingués ganes i necessitat de viure més despert, i d’assumir, d’una vegada per totes, la responsabilitat de la seva existència?
  • Pot ser que visquéssim en la riquesa i l'abundància, amb un treball segur i una llar confortable i, malgrat tot, notéssim una enorme buidor en la nostra vida?
  • Pot ser que situacions doloroses i, fins i tot molt dures i molt doloroses, no solament no ens bloquegin el sentit sinó que, potser gràcies a elles, el retrobem?
  • Pot succeir que situacions que en el passat ens han abocat gairebé a la desesperació, han resultat ser, temps després, les millors aliades per enfortir i potenciar el sentit?
  • La desídia, la desgana de viure, és la més profunda de les tristeses?
  • Viure sense sentit és viure desganat, sense desig?
  • Qui viu amb sentit espera ansiós que arribi el cap de setmana, les vacances…? Té necessitat de fugir, d’evadir-se, d’oblidar-se de si mateix?
  • Qui viu amb sentit no s’avorreix? Una persona que s’avorreix és una persona que ha perdut la passió per viure, que té la sensació que la seva presència al món és prescindible, sobrera?
  • Sembla que avui en dia la solució a l’avorriment es troba fora d’un mateix? És realment així?
  • No tenir clar quines són les nostres veritables prioritats, fa que malgastéssim la vida en activitats que no ens omplen?
  • Com és que es diu que l’actual crisi ens ha fet valorar coses o aspectes de la vida que teníem del tot abandonats? Què ha canviat, la presència d’aquestes coses o la nostra mirada? ¿Necessitem experimentar certes frustracions per afinar la mirada, per ser capaços de captar la bellesa d’un gest, la calidesa d’una conversa, d’una abraçada, d’una carícia, d’una ridícula i entranyable goteta de pluja fina davallant pel vidre de la finestra des d’on s’albira un tros de natura agraïda…?
  • ¿Quan passem de dir: les punyeteres ulleres de l’avi que se les deixa per tot arreu, a dir, oh! mira, són les ulleres del meu avi estimat? Cal, doncs, repeteixo, una certa frustració, un cert o gran dolor, per fer possible un canvi de mirada que ens permeti captar la bellesa del món?
  • Viure amb sentit no vol dir fer moltes coses i fer-les de pressa, sinó fer-les amb la màxima atenció i intensitat, posant-hi els cinc sentits. Hi esteu d’acord?
  • Allò que en un moment determinat omple i dóna sentit a la nostra vida es manté sempre igual, o va canviant?
  • Quan som grans ens omplen les mateixes coses que quan érem joves?
  • Puc dir el que ara i aquí dóna sentit a la meva vida. Puc anticipar, però, el que la dotarà de sentit en el futur?
  • Hem d’anar, doncs, construint el sentit al llarg de la vida? És possible i desitjable cercar una mena d’homeostasi definitiva
  • Hi ha desitjos que es mantenen al llarg de la vida: ser feliços, ser estimats, acollits, cuidats, però la manera de satisfer-los pot canviar i canvia. Penseu igual?
  • Això ens fa pensar que la vida, més que un cercle és una espiral, perquè encara que retornem a situacions força originàries, mai hi tornem de la mateixa manera, perquè l’equipatge no és el mateix?
  • Escoltar les persones grans ens pot servir de guia per trobar i/o retrobar el nostre propi i inalienable sentit? Les escoltem gaire, avui en dia?
  • La pregunta pel sentit ens humanitza, ens apropa, però les distintes respostes ens singularitzen. És així?
  • Es pot anar a la recerca d’un sentit sense pensar, sense un mínim de reflexió? Pensar, però, fa por perquè, d’entrada ens aïlla, ens separa, ens singularitza i ens fa construir i triar el nostre propi camí. Si ens posem a pensar, podem continuar delegant responsabilitats?
  • Diríeu que entendre algú és, en el fons, entendre el sentit que empeny i guia la seva vida?
  • N’hi ha prou amb voler convèncer amb raons i arguments que el que ha donat sentit a la meva vida és un determinat comportament, actitud, dedicació?  En l’acte de trobar sentit a la vida es pot obviar el que se sent? Cal que allò que doni sentit se senti? O és que, en realitat, només si sentim que alguna cosa té sentit, la podrem considerar com a veritablement valuosa?
  • Viktor Frankl afirmava que tot el que dóna sentit a la vida sempre es conjuga amb el mateix verb: el verb estimar. Què en penseu?
  • El sentit s’esdevé, doncs, sobretot quan som capaços de donar, d’estimar, sense càlculs utilitaris. Potser per això, posem per cas, ajudar a créixer un fill, omple tant. Ser pares és, en certa manera, oblidar-se d’un mateix, i és per això, un acte d’amor, de donar de despreniment…
  • Preocupar-nos, ajudar, esforçar-nos, estimar els altres acostuma a ser una bona estratègia per trobar sentit?
  • Així, allò que dóna sentit és el culte al jo, o més aviat, l’oblit del jo?
  • Penseu que el sentit de la vida el dóna la quantitat de relacions socials que tenim, o la qualitat dels vincles que establim? Les relacions, les converses superficials ens omplen?
  • Tot sovint cerquem el sentit en el treball, en l’èxit social, en els diners, en el reconeixement. I potser ens oblidem d’aprofundir en una amistat mig abandonada que ens donaria, gratuïtament, tot allò pel qual lluitem sense èxit en altres àmbits. És així?
  • Potser és perquè, massa sovint, busquem en les coses coses que les coses no ens poden donar
  • I la qualitat dels vincles, de què depèn sobretot: de nosaltres o dels altres? Exigim profunditat i autenticitat en l’altre, abans, però, sóc capaç jo d’obrir-li la porta del meu petit món?
  • Cal marxar al desert per cercar el sentit?
  • Una conversa sincera i oberta no pot fer el mateix, i millor?
  • Quan una persona és acceptada i estimada tal com és, acostuma a tenir ganes de viure? És per això que la qualitat dels vincles no és irrellevant en la qüestió del sentit?
  • Els solitaris que s’aïllen del món no ho fan, en el fons, per poder-se connectar millor amb un Tot més gran que els parla des de dins? Potser és per això que les persones solitàries solen ser molt acollidores?
  • El tipus majoritari de relacions socials dels nostres dies: líquides, efímeres, superficials, sense compromís, ajuden gaire a facilitar un sentit? La manca de vincles relacionals de qualitat ens fa sentir més buits?
  • Comprometre’s en alguna lluita per millorar algun aspecte de la vida de la gent és una altra manera de dotar de sentit la vida?
  • La necessitat de fugir, d’evadir-se, és un altre símptoma de malestar, d’una buidor interior, d’un desassossec?
  • L’oci enllaunat actual s’ha convertit en una forma d’evasió col.lectiva?
  • L’evasió és una forma d’escórrer la responsabilitat, de no voler afrontar el motiu del malestar? És també una forma d’inautenticitat: incapacitat d’assumir el món i la vida tal com és?
  • La pitjor evasió és la d’evadir-se d’un mateix?
  • Com més ens desconeixem, com més desconeixem allò que ens ompliria la vida, més acostumem a donar a la nostra vida un ritme més accelerat, més trepidant? Per què? Potser perquè la velocitat intensifica l’oblit?
  • Segons V. Frankl, l’ésser humà té 4 tipus de necessitats: físiques, psíquiques, socials i espirituals. I, segons ell, les necessitats d’ordre espiritual són les que inclouen tant la necessitat de dotar de sentit la vida, com també la necessitat de pau interior, de silenci, de meditació, de comunicar-se amb símbols, d’esperar una última reconciliació. Creieu, com V. Frankl, que la voluntat de sentit està present en tota persona i que brolla d’aquest nucli interior espiritual?
  • Encara té mala premsa parlar d’una dimensió espiritual en l’ésser humà? Potser perquè espiritualitat es continua associant a religiositat? Parlar d’espiritualitat, però, no és altra cosa que reconèixer el desig de l’home d’obrir-se a la dimensió més profunda de la realitat: al sentiment del Tot, a allò que Romain Rolland, segons Freud, en deia experiència oceànica, a l’obertura cap als valors més nobles i a la necessitat de sentit. Hi esteu d’acord?
  • No sabem ni potser sabrem mai si la VIDA té, en si mateixa, un sentit últim. I mal que ens pesi, la ciència tampoc no ens pot ajudar gaire, perquè la ciència només ens explica -i cada cop ens ho explica millor- com passen les coses, però la pregunta pel sentit és una pregunta que busca no el com sinó el per què, i això diguem-ne que no ho treballa ni ho pot treballar la  ciència. Així que, ara per ara, acontentem-nos a cercar un sentit només a títol personal, entre d’altres coses perquè, quan sentim, encara que a través d’instants fugissers, que l’hem trobat, és com si estiguéssim tastant ja un trosset d’eternitat. Procurem, doncs, multiplicar i afavorir els  nostres instants d’eternitat.

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP