Retall de premsa

>> divendres, 9 de juny del 2006



DIARI DEL BAIX 'PENEDÈS


Tribuna I

Un saborós cafè (filosòfic)

El passat mes de gener uns fullets repartits en punts estratègics del Vendrell ens informaven de la imminent posada en marxa d'un experiment ben original: l'inici d'uns Cafès filosòfics amb la intenció d'invitar a reflexionar de manera compartida sobre temes diversos que s'anirien proposant i perfilant sobre la marxa. A dia d'avui ja se n 'han celebrat set.


El promotor d'aquesta pensada -ell mateix aclareix que no
és invent seu, sinó una pràctica que ja és ve fent en diferents poblacions de dins i fora del país- és el professor de Filosofia de l'IES Baix Penedès Joan Bosquet, que es va imposar d'intentar-ho també a la nostra vila, sense estar gaire segur, potser, que la cosa tin­gués èxit. Doncs bé, al Cafè del dia 2 de juny, últim d'aquesta temporada, hi va haver consens que s'havia de continuar després de l'estiu.


Filosofar és una paraula que fem servir per dir de forma casolana que ens posem a divagar sobre qualsevol fet, situació o concepte, passant sovint d'un tema a un altre i sense ser-ne uns entesos, però sobre els quals ens atrevim a opinar, o a ficar-hi cullerada. A l'estil del que es feia en els antics cafès dels pobles -on s'anava afegint gent al voltant dels "experts" -,o fins i tot el que fem en una sobretaula familiar (sobretot quan la llen­gua es toma més parladora després d'unes copes de cava).


No és aquesta exactament la dinàmica ni la intenció dels Cafès filosòfics. El moderador, en aquest cas en Joan Bosquet, suggereix una sèrie de possibles temes, ampliables a d'altres que puguin apuntar els altres participants, i es co­mença per ordre de preferència dels més votats. Alguns dels temes que s'han tocat fins avui són: El sentit de l'humor, Les creences, Egoisme saludable versus generositat perjudicial, La pres­sa en el món modern, com entenem cadascú el sentit de de la vida, etc. (El tema es formula en forma de pregunta, més extensa, evidentment, que com les hem apuntat). També el moderador acostuma a repartir a l'inici de la sessió unes pautes o qüestions escrites que ajuden a centrar el tema del dia, amb bibliografia inclosa, si s'escau.



El més notable d'aquests Cafès vendrellencs -que s 'han anat fent en llocs diferents: Biblioteca Terra Baixa, Centre Cívic, Museu Déu, centre de ioga, etc.- ha estat l'assistència sostinguda i amb tendència a créixer de participants (entre 25 i 50), amb joves i grans a parts iguals i que solen repetir Cafè. També cal valorar el clima relaxat i còmode que el moderador ha sabut crear, de tal manera que tothom parla amb espontaneïtat i és escoltat o contestat de la mateixa manera. El respecte als diferents punts de vista és total i fins ara s'ha evitat que ningú monopolitzi la paraula, ni tan sols el moderador, que sap situar-se en el punt just, administrant silencis i torns de paraula. El seu domini de la filosofia, evitant, això sí, l'ex­cessiva erudició, li permet presentar el tema de tal manera que la gent s'arrenca a parlar amb facili­tat; el seu caràcter aparentment seriós, que dosi­fica eficaçment amb pinzellades d'humor, i una gran facilitat en la recerca de la síntesi, el fan la persona adequada perquè aquests Cafès filosò­fics siguin d'allò més agradables i profitosos.


En Joan Bosquet ha intentat, i crec que asso­lit, provocar la reflexió i el debat tant sobre qüestions quotidianes com d'altres de més pro­fundes, i ha aconseguit el que ell mateix va apuntar el primer dia: que explicant cadascú el seu punt de vista, i també escoltant, tots apren­guem de tots.

Estarem atents a que ens convoqui de nou la propera tardor. I

Josep Mitjans Benach.

EI Vendrell




Read more...

De què depèn que la meva vida tingui sentit?

>> divendres, 2 de juny del 2006


El vertader sentit de la vida ha de trobar-se en el món i no dins l'ésser humà o de la seva pròpia psique, com si es tractés d'un sistema tancat.
V. Frankl

Quan ocorre una catàstrofe, podem sentir tanta llàstima per nosaltres mateixos que perdem de vista els que ens envolten. La sortida, però, es troba en les relacions. La sortida de la tristesa o de l'obsessió és concentrar-se en allò que necessita el teu fill petit o adolescent i la resta de la gent que t'envolta. Costa molt d'aconseguir-ho i tot sovint hom s'ha de forçar. Aquesta és, però, la resposta al problema d'estar paralitzat. Almenys la resposta que jo vaig trobar.
Christopher Reeve (Superman)

Mai no hem d'acontentar-nos amb el que ja hem aconseguit. La vida no para mai de qüestionar-nos, no permet que descansem [...]. A l'home que resta immòbil, la vida el deixarà endarrera; l'home que s'acontenta amb aires de suficiència, es perd a si mateix. No hem de descansar, no hem d'acontentar-nos amb els assoliments aconseguits ni am el que respecta al crear, ni a l'experimentar; cada nou dia i cada nova hora exigeix noves accionsa i noves experiències.
V. Frankl

No cerqueu mai l'èxit. Com més el cerqueu i el convertiu en el vostre objectiu, més us n'allunyareu. Perquè l'èxit, com la felicitat, no pot ser perseguit; ha de ser una conseqüència i només ho serà com a efecte secundari d'una cosa més gran que un mateix o com el subproducte de la nostra renúncia en favor d'un altre. La felicitat ha d'esdevenir-se i el mateix es pot dir de l'èxit: has de deixar que s'esdevingui deixant de pretendre-ho.
V. Frankl

Si vols rebre, comença donant.
Lao Tse
* * *
Algunes possibles qüestions:
  • Quan podem dir que sentim que la nostra vida té sentit? Quins ingredients hi considereu imprescindibles?
  • Quan sentim que no en té?
  • Pot ser que visquéssim en la riquesa i l'abundància, amb un treball segur i una llar confortable i, malgrat tot, notéssim una enorme buidor en la nostra vida?
  • Pot ser que situacions doloroses i, fins i tot molt dures i molt doloroses, no solament no ens bloquegin el sentit sinó que, potser gràcies a elles, el retrobem?
  • Les coses tenen sentit quan notem un cert deure o obligació que brolla del nostre interior? Perden bona part del sentit quan les fem obligats pels altres?
  • Fracassar, no aconseguir les expectatives, ens aboca irreversiblement a la manca de sentit?
  • Es pot lluitar per aconseguir algun objectiu, i un cop obtingut, adonar-nos de la futilitat de l'esforç? I per què? Per què aquesta lluita no era sentida i acceptada realment com a pròpia? O perquè el sentit sempre demana acció, activitat, camí cap a... esforç per a...?
  • Tenir creeences és un bon antídot contra els perills de la manca de sentit?
  • Preocupar-nos, ajudar, esforçar-nos, estimar els altres acostuma a ser una bona estratègia per trobar sentit?
  • Què us sembla aquest aforisme de F. Pessoa: En aquest moment estic portant les ferides de totes les batalles que he evitat.
  • Cercar allò que en diuen l'autorrealització personal és suficient per garantir el sentit a les nostres vides?
  • V. Frankl diu que no, que només arriba a través de l'auto trascendència. Què us sembla?
  • La flexibilitat pot ser la millor amiga a l'hora d'afrontar una crisi de sentit?
  • Pot succeir que situacions que en el passat ens han abocat gairebé a la desesperació, han resultat ser, temps després, les millors aliades per enfortir i potenciar el sentit?
  • La recerca i l'assoliment de l'equilibri, l'homeostasi, garanteix i assegura el sentit?
  • Tenir capacitat d'autodistanciament dels problemes ens pot ajudar?
  • Allò que en un moment determinat tenim (pors, frustracions, dolor, obsessions...) no és allò que som. Creieu que és important saber diferenciar aquests dos aspectes?
  • Viure com viuen els altres o viure tal com els altres esperen que visquem són bones estratègies per assolir una certa plenitud de vida?
* * *
Alguns textos:
Señoras y señores, recientemente recibí una carta de un estudiante norteamericano y me gustaria citar un par de frases de esta carta: Doctor Frankl, tengo veintidós años, un título universitario, un coche, un seguro y más sexo y poder del que necesito. Ahora sólo me resta averiguar qué quiere decir todo esto.
¿Qué le falta? ¿Cuál es el sentido de todo aquello que posee en el seno de una sociedad próspera? Y este sentimiento de carencia de sentido crece y se extiende hoy, especialmente entre los jóvenes. A menudo, se asocia con un sentimiento de vacío interno, lo que he descrito en términos de vacío existencial. Este vacío es la frustración existencial de la búsqueda de un joven de un sentido que dé valor a la vida. Déjenme intentar ofrecerles una explicación.
En comparación con los animales, me atrevo a decir que los instintos de un hombre ya no le dicen qué debe hacer. Y en comparación con tiempos pasados, las tradiciones y los valores ya no le dicen qué debería hacer. Hoy, por momentos, parece que ya no sabe lo que cree que desearía hacer. Por consiguiente, se limita a desear hacer lo mismo que otras personas: conformismo, o a hacer aquello que la gente espera de él: totalitarisme.
No me gustaría suscribir una frase que escribió Simund Freud a la princesa Bonaparte cuando afirmó que un hombre enferma en el momento en que duda o cuestiona el valor, el sentido de su existencia. No creo que enferme de verdad. Pienso, más bien, que manifiesta su verdadera naturaleza humana. Ninguna hormiga, o abeja u otro animal se planteará la pregunta de si su existencia tiene sentido o no, pero el hombre sí lo hace. Y es un privilegio humano que nos ocupemos en hallarle sentido a la vida. No sólo tenemos derecho a buscar ese sentido, sino que es nuestra obligación. Aunque no hubiera más razón, deberíamos reconocer esto como un logro humano y no como un síntoma neurótico. No en vano, es un símbolo de honestidad y sinceridad intelectual. Es una prerrogativa de la capacidad de los jóvenes por lanzarse a esa aventura en lugar de aceptar sin más que la vida tiene un sentido; de la capacidad de cuestionar-lo, de buscar la existencia real de tal sentido. Estos jóvenes deberían esperar, pacientemente, a que tarde o temprano se les haga visible el sentido y no quitarse la vida, por pura impaciencia. Pensemos en el aumento mundial del suicidio entre los jóvenes.
[...] Originariamente, básicamente, en primer lugar, un ser humano no se ocupa de la homeostasis. No se ocupa en primer lugar del placer, de la felicidad o de su estado. Originariamente, básicamente, no le preocupa su persona o nada que tenga que ver con su persona. Pero el símbolo auténtico y la rúbrica del ser humano es que el hecho de ser humano siempre nos conduce a algo ajeno a nosotros mismos. La existencia humana se refiere, en tot momento, a algo ajeno a ella o a alguien ajeno a la propia persona.
O lo que es lo mismo, lo que denomino autotrascendencia significa que el hombre está básicamente preocupado por hallar y satisfacer un sentido vital o sentimental y por reunirse con otro ser humano, no en tanto que herramienta para aliviar las tensiones sexuales o los impulsos agresivos o potenciales y demás. Con todo, a escala personal y humana, significa reconocer y asir la esencia única del otro ser en tanto que persona; y a eso se llega amando a la persona. La autotrascendencia significa que el cometido del hombre, básicament, originariamente, salvo si su existencia se ha visto distorsionada por alguna neurosis, es servir a una causa mayor que su propia persona o amar a una persona que no es él. En este servicio por el bien de una causa o del amor de otra persona se actualiza en términos de efectos colaterales, pero no es ese su objetivo. Pues buscar esa actualización acaba teniendo unas consecuencias nefastas para la propia persona en el análisis último y final.
[...], (en resposta a una pregunta del públic) Catedrática, podría repetirle algo que ya aparece en el libro El hombre en busca de sentido. Y es que, incluso en una situación en la que carecemos de libertad, incluida la libertad de elección, seguimos teniendo la libertad de decisión. Todo ser humano conserva, hasta el último momento de su vida, la libertad de escoger con qué actitud se enfrenta a una situación trágica. Y la actitud que adopte ante una situación trágica puede salvarle de la desesperación. Por ejemplo, si una mujer cree que su valor principal, que el sentido último de su existencia, radica en dar la vida y en tener hijos, se sume en la desesperación si un ginecólogo le dice que jamás podrá quedar encinta. Y se desespera porque había hecho de la procreación un valor absoluto.
Pero si es consciente de que la vida está llena de sentidos potenciales, entonces ése es tan sólo uno más entre muchos de los sentidos potenciales que puede satisfacer. No tiene que desesperarse. Puede, por ejemplo, encontrar el sentido en la ayuda a los demàs. Puede reunir a un grupo de mujeres que jamás podrán tener hijos y que, a pesar de deicha imposibilidad, vean que tiene sentido aunar esfuerzos para ayudar al prójimo. El sentido existe bajo cualquier circunstancia. Y el sentido potencial de la vida es algo incondicional.
[Extracte d'una conferència de Viktor Frankl pronunciada el 1973, als EEUU, davant d'un públic de joves universitaris]

El cuento de la suerte
Su protagonista es un anciano que, a diferencia del resto de la gente del bar donde se encuentra, ofrece el aspecto de ser francamente feliz. Preguntado por la causa de ese estado, el viejo responde: Soy un caso excepcional. Soy el hombre que no pidió el deseo que le quedaba. Los parroquianos le ruegan que argumente esas palabras tan misteriosas y el hombre explica lo siguiente:
Durante mucho tiempo había vivido descontento y amargado. Su pasado había sido un rosario de sufrimientos. Un día se le acercó un personaje, una especie de Papá Noel, y le pidió que eligiera tres deseos, con la promesa que se le cumplirían. El hombre tomó la propuesta como una broma pesada y se enfadó tanto por el ridículo ofrecimiento que envió a aquel Papá Noel literalmente al diablo. Inmediatamente, el personaje se volatilizó. Aquello levantó en el hombre la absurda pero espantosa sospecha de que su interlocutor podría haber ido a parar realmente al infierno. De manera que, por probar, aunque no sin escepticismo, utilizó el segundo deseo para hacerlo volver. Y hete aquí que, de repente, el personaje reapareció, sentado junto a él en un banco, pero con las puntas de la barba chamuscadas y lanzándole una mirada llena de reproche. El hombre del bar reconoce ante sus oyentes que esta experiencia metafísica le ha cambiado completamente y que desde entonces ya no se amarga ni refunfuña por cualquier cosa.
Como es natural, los parroquianos quieren saber para qué utilizó el tercer y último deseo que le quedaba, pero el hombre se levanta y se despide. No he tocado el último deseo durante cuarenta años, murmura mientras se va. A veces he estado a punto de hacerlo. Pero no. Los deseos sólo son buenos mientras no los alcanzamos. ¡Que les vaya bien! Y así acaba el cuento del hombre que era un caso excepcional porque era feliz...
Erich Kästner, Das Märchen vom Glück [Extret de: Elisabeth Lukas, Ganar y perder]
* * *

Paràbola xinesa
Un home vell de nom Chung Lang, que vol dir Mestre Roca, tenia una petita possessió a les muntanyes. Un dia es va donar el cas que va perdre un dels seus cavalls. I aleshores van anar-hi els veïns per manifestar-li el seu condol per aquella desgràcia.
Però el vell va preguntar: Com voleu saber si això és una desgràcia? I mira: uns dies més tard va tornar el cavall amb una bandada sencera de cavalls salvatges. Una altra vegada aparegueren els veïns i el volien felicitar per la seva bona sort.
Però el vell de la muntanya va replicar: Com voleu saber si això és bona sort?
Des que tenien tants cavalls a la seva disposició, el fill del vell va començar a tenir afecció per muntar, i un dia es va trencar la cama. I aleshores van tornar els veïns, per expresar-li el seu condol. Però novament els va dir el vell: Com voleu saber si això és una desgràcia?
L’any següent aparegué la comissió de la llarga estaca a les muntanyes, per endur-se homes forts per a la infanteria de l’emperador i per portar la seva llitera. El fill del vell, que encara tenia la cama malament, no el van agafar.
Chung Lang va haver de somriure.
Hermann Hesse, dins d’Elogi de la vellesa, Empúries, Barna, 2001
* * *
Alguns llibres:
FRANKL, Viktor. L'home a la recerca del sentit. Herder
PATTAKOS, Alex. En busca del sentido (Los principios de V. Frankl aplicados al mundo del trabajo). Barcelona. Paidós. 2005.
KLINGBERG, Haddon. La llamada de la vida: la vida y la obra de Viktor Frankl. Barcelona. RBA. 2002.
LUKAS, Elisabeth. Ganar y perder. Barcelona. Paidós. 2006.


Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP