Estem infoxicats? Els perills de l'excés d'informació

>> dilluns, 13 de desembre de 2010

Agafant la humanitat en conjunt, la quantitat de coneixements que hi ha avui en dia en el món és enorme, fenomenal. Aquesta quantitat cada dia augmenta, a passos de gegant. Per a un home sol, accedir a una part mínima, petitíssima, d'aquests coneixements és pràcticament prohibitiu, impossible. [...] Així, com més coneixements reals -o sigui momentanis- hi hagi en aquest món, més ase serà el savi reconegudament existent, declarat. Serà un gran especialista, és a dir, un home limitat, certament útil, però donat a la intemperància, a causa de la tendència dels especialistes a veure les coses d'aquest món a través de les moralles de la seva especialitat. Com més avancen els coneixements, més passen de moda i són inexistents les idees generals.
Josep Pla

* * *
 En primer lloc, a inicis del segle XXI, ens trobem immersos, pel que fa al coneixement, en un immens procés maltlhusià: amb les creixents interrelacions que genera la globalització i Internet, el creixement hiperbòlic en la informació disponible és molt superior al de la capacitat dels individus per processar aquesta informació. Malgrat les ajudes informàtiques, bibliogràfiques, documentalistes, etc., la condició humana té uns límits biològics i neuronals que impedeixen, a llarg termini, seguir aquesta progressió geomètrica dels coneixements. Atesa, doncs, la creixent desproporció entre la capacitat col·lectiva per crear saber i la capacitat individual per assumir i integrar vitalment, sembla justificat i potser inevitable l’adveniment d’una “societat de la ignorància” (Brey), “del desconeixement” (Innerarity) o “de la incultura “(Mayos).
En segon lloc, per damunt d’altres perspectives similars, la denominació “societat de la incultura” sembla descriure més adequadament les paradoxes i contradiccions que avui emanen després de la “societat del coneixement”. Perquè el procés de creixent especialització dels experts continuarà acceleradament, amb la qual cosa no es preveu a mig termini el col·lapse del coneixement expert ni dels tècnics especialitzats. Salvant els aspectes específics destacats per Innerarity, la “societat del coneixement” cientificotecnològica podrà determinar el que en cada cas serà considerat com a “cert”, “establert per la ciència” o “més adequat tecnològicament”.
Ara bé, sí que cal dubtar que la majoria de la població pugui tenir un coneixement, cultura o “sàvia” composició general de l’estat global dels sabers humans i les seves problemàtiques. És a dir, continuarà el coneixement especialitzat i expert, però augmentaran les dificultats de la gent (fora del propi camp d’especialització) per disposar d’una “cultura” general o “capacitat de fer-se càrrec” reflexivament de les problemàtiques humanes en conjunt. Això no és accessori, ja que si la majoria de la població no pot interioritzar aquest coneixement general, les seves decisions polítiques mitjançant el vot i la participació democràtica resultaran altament problemàtiques.
Gonçal Mayos, La societat de la incultura

* * *

El coneixement no implica saviesa, així com la informació no implica coneixement.
T.S. Elliot
* * *

A mesura que multipliquem la informació, de ser bona passa a ser contaminant.
David Shenk
* * * 


Sense ànim d'atabalar:
  •  Infoxicació és un terme creat per l'Alfons Cornella, fundador d' infonomia.com per indicar l'excés d'informació: descriu l'estat d'estrés que pateix l'ésser humà davant l'actual sobrecàrrega d'informació. Als EEUU fins i tot s'ha tipificat com un trastorn psicològic, que es podria traduir com a síndrome de fatiga per la informació. La persona que el pateix experimenta confusió mental, angoixa i por de col.lapsar-se. En l'origen d'aquest trastorn està el volum creixent i ingent d'estímuls que rebem cada dia tots o pràcticament tots. La informació que rebem i generem augmenta sense parar i ens sentim angoixats davant la impossibilitat d'estar al dia. Entre correus electrònics, sms, missatges a la bústia de veu, trucades telefòniques... el volum d'informació a què hem de donar resposta s'incrementa i s'infla exponencialment. A tot això, a aquests estímuls personals hi hem d'afegir la ràdio, la televisió, la publicitat als mitjans escrits i audiovisuals... Què podem fer davant d'aquest allau d'informació que de manera implacable ens cau cada dia a sobre?
  • Als EEUU, a la dècada dels 70, el nombre de missatges diaris publicitaris que rebia un ciutadà mig era d'uns 500, avui n'hi arriben més de 3000. I les persones que tenen un càrrec estan exposades a deu o vint vegades aquest volum. S'ha calculat que un gerent típic entre missatges i informes ha de llegir un milió de paraules per setmana, és a dir, l'equivalent a empassar-se tres vegades el Quixot sencer. Què en penseu?
  • En aquestes circumstàncies, és possible no estressar-se?
  • Cada vegada rebem més informació per unitat de temps i en conseqüència la nostra capacitat per prestar atenció a aquesta informació decreix. Com es pot resoldre aquest conflicte?
  • L'Alfons Cornella diu que a través d'una combinació de tecnologia i de psicologia. Necessitem, diu, d'una banda instruments que ens permetin manegar millor aquesta informació. Per exemple, en lloc d'haver de consultar quin dia farà a través de l'ordinador, podria disposar d'un paraigua el pom del qual estés connectat al servei meteorològic i en funció de la previsió s'encengués una llum d'un determinat color. I de l'altra, fer una crida perquè tothom que emet informació faci un esforç suplementari per sintetitzar-la i fer-la més fàcil d'entendre. És a dir, noves tecnologies i noves formes de compressió per fer-la més capturable i per poder viure, per tant, sense angoixar-se tant. Què en penseu?
  • El problema és la informació, o quan ens tornem addictes a la informació? Hi ha informació que ens pot fer depenents i informació que ens pot fer pensar, que ens pot fer lliures? I això depèn de cadascun de nosaltres, de la forma com la intentéssim gestionar?
  • Perquè què és més important: tenir el cap ple, o tenir el cap ben ordenat, tenir el cap clar?
  • Les tecnologies que ens permeten un grau de connectivitat bestial i, per tant, un accés a la informació immediat, ens obliguen a treballar a un ritme molt més accelerat que abans?
  • Amb l'excusa que hem d'estar ben informats, i com que només són notícia les coses negatives, rebem al cap del dia molts i molts inputs negatius. Com acostumem a reaccionar davant d'aquest allau de males notícies?
  • Es pot sobreviure amb molta menys informació?
  • Es pot, fins i tot, viure millor?
  • Com la gestioneu la informació que rebeu cada dia?
  • Sou selectius? Procureu prestar atenció només a allò que reclama el vostre interès?
  • O us deixeu endur per allò que els mitjans volen que sabéssiu?
  • Si ens deixem endur per les notícies precuinades quina visió acabem tenint del món i de les persones?
  • Arribem a pensar que hi ha coses meravelloses i persones extraordinàries?
  • Si només rebem notícies negatives acabem estressant-nos i estant permanentment preocupats?
  • Què passarà si...? I si...? I si...? 
  • L'ansietat permanent pel futur ens priva del plaer de viure i fruir del present? Mai no estem pel que estem?
  • El problema està, doncs, en les notícies o en la incapacitat o en la renúncia a seleccionar-les?
  • Internet pot ajudar-nos molt en la selecció de la informació? O més aviat a l'inrevés? Perquè Internet vol dir estar permanentment connectat amb tot el món, i per a això no hem estat dissenyats.
  • Els sectors o capes socials que estan més estressats són els qui estaven acostumats a estar ben informats, quan el món era petit, i ara amb l'allau que els ve a sobre, no poden?
  • Sempre es té la sensació que no estem a l'última, que no sabem el que hauríem de saber, que no hem sentit el que hauríem d'haver sentit?
  • Continuem confonent informació amb coneixement?
  • Es possible tenir informació de determinades coses, però és impossible tenir coneixement o saber d'aquestes mateixes determinades coses. És així?
  • Cercar informació per internet no ens pot fer sentir coneixedors de coses en realitat desconegudes?
  • L'accés al coneixement, al saber, requereix i exigeix temps, esforç i dedicació. Si no, és impossible digerir res. Estem. doncs, saturats i intoxicats d'informacions no assimilades?
  • Què en penseu d'aquests personatges que surten a no sé quantes tertúlies radiofòniques o televisives i que sembla que saben de tot, i que s'atreveixen a pontificar sobre qualsevol tema?
  • Hi ha, doncs, molta informació i molt poca comprensió, molt poc enteniment i molta poca saviesa?
  • Els nostres iaios tenien molt poca informació, però molta saviesa sobre aquesta informació. Nosaltres tenim molta informació, però en sabem molt poc. És així?
  • De què serveix tenir tanta informació si després resulta que no té cap impacte en la meva vida?
  •  Podríem dir que no hi ha reflexió ni aprofondiment, sinó suma de dades?
  • En els treballs dels alumnes: mira quantes fonts he consultat...! Mira quants quilos de patates he recollit!
  • Fins i tot podríem parlar en termes d'especialització professional: mira quantes dades he recollit! Molt bé, però què signifiquen?.... Silenci.
  • És veritat que quan no sabem com afrontar o resoldre un problema ens reunim o elaborem estadístiques?
  • Tenim avui en dia, moltes vegades, una falsa sensació de coneixement? I tot perquè tenim moltes dades, molta informació...
  • Podem afirmar que la tècnica ha evolucionat molt més de pressa que el pensament i que la filosofia, i que per això mateix, la tècnica pot esdevenir el nostre propi enemic?
  • L'excés d'informació, en el fons, pot provocar el mateix que l'excés de menjar?
  • Necessitem, doncs, la informació, però necessitem també poder-la digerir, i poder-la intercanviar?
  • I la saturació produïda per l'excés d'emails?
  • No hauríem de ser una mica més conscients que cada cop que tremetem informació a  algú realment li pugui interessar i ser útil? Per què reenviem tantes i tantes collonades? 
  • Hauríem de ser una mica més responsables en l'ús de les tecnologies i pensar una mica més en els altres?
  • L'email dóna una sensació d'immediatesa i fa que cada cosa que ens passa pel cap, automàticament, la comuniquem. És així? No és el mateix problema que tenen els professors davant d'alumnes que allò que els passa pel cap, sense cap mena de pausa i de reflexió, ho han de dir?
  • Com podem pair aquest volum d'informació?
  • Amb els emails, és una bona estratègia respondre d'immediat o no respondre?
  • Si decidim obrir-ho, el contestem. Si no, no l'obrim. Perquè si l'obrim i no el contestem ens queda una mena de preocupació i aclaparament al subconscient. És així?
  • Com és que les televisions que filtren i filtren molt (continguts, invitats, enfocaments) quan reben sms a sota la pantalla, sembla que ho permeten tot? Què ens volen trametre, que tot s'hi val? Que qualsevol opinió, pel fet de ser l'opinió d'algú, ja és respectable? 
  • Com podem retornar als ritmes naturals de la vida i del viure humà?
  • Hauríem de procurar prendre consciència dels resultats que obtenim quan veiem determinats programes o ens empassem determinades informacions, i avaluar-ho?
  • Hauríem de procurar evitar que l'accés als continguts mediàtics fos una cosa irreflexiva i automàtica?
  • Com em sento abans i després de determinats programes amb determinades informacions, millor o pitjor? Més tranquil, més calmat, o més estressat i malhumorat?
  • Amb tot, rebem una certa pressió social que bloqueja la nostra capacitat de decidir si volem o no volem veure un determinat programa? Perquè hi ha coses que hem d'haver vist, programes que hem d'haver mirat...? Estem força obligats a haver de sintonitzar permanentment amb les sintonies majoritàries?
  • Si privem, posem per cas, als nostres fills de determinats continguts televisius, els posem en una situació en què hauran de justificar-se davant dels seus companys per no haver-los vist, per no tenir-ne notícia? Poden mostrar-se com a ignorants? Ignorants d'absurditats, ignorants d'ombres, diríem alguns adults? Amb tot, quines eines els podem donar perquè puguin gestionar aquesta possible situació?
  • Seria bo acostumar-nos a decidir què volem fer en cada moment?
  • Estem preocupats, i cerquem informació, cerquem estar informats per calmar-nos, però paradoxalment  això ens genera més preocupació...  Com sortir d'aquest cercle viciós que s'autoalimenta? Us en recordeu de la grip A?
  • La informació que existeix en tot el planeta actualment es duplica cada quatre anys. Així les coses, qui pot estar al dia? Ni tan sols els especialistes en la seva especialitat ho poden fer. Llavors?...
  • Aquest cafè filosòfic seria el mateix si interactuéssim des de casa nostra, i no estiguéssim per tant físicament presents aquí i ara?
  • No hauríem de vigilar més allò que guanyem i allò que perdem amb la tecnologia?
  • Potser que de vegades més que reflexionar el que fem és sumar informació? Això, però, és conversar?
  • Quants amic puc tenir, tots els del facebook, o els que puc atendre? Quanta informació puc tenir, la que puc rebre o la que puc digerir?
  • I si tot plegat es redueix a tenir clar qui ha de manar o manar-nos: nosaltres o la tecnologia?

Read more...

Caldria reconnectar-nos amb la natura?

>> dijous, 18 de novembre de 2010

La mentalitat materialista veia en la natura un caòtic magatzem de recursos i creia que les innovacions tecnològiques eclipsen qualsevol prodigi que pogués atribuir-se al món natural. En gran mesura, la civilització es va desenvolupar a través d'un progressiu aïllament respecte de la natura i dels seus cicles, per acabar somiant amb paradisos artificials (de plàstic o virtuals) en què la natura quedaria, per fi, superada i relegada a l'oblit. Però una mirada més assenyada descobreis que la veritable tecnologia punta del nostre món és la que dissenya la natura, amb mils de cicles perfectament coordinats en els quals tot s'autoregula, res no es perd i tot es recicla -cicles que fan possible la vida en condicions extremes, de selves a deserts. La natura aconsegueix prodigis a temperatura ambient emprant un mínim d'energia que nosaltres utilitzem i sense generar residus tòxics. No hi ha empresa de disseny i tecnologia més neta, eficaç, sorprenent i instructiva. Així, per exemple, el fil de la tela que teixeix l'aranya és, en relació al seu pes, tres vegades més resistent que l'acer -i molt més flexible.
[...] Per posar remei al divorci entre el nostre món interior i el nostre món exterior va néixer a principis dels anys noranta l'ecopsicologia. [...] L'ecopsicologia, d'una banda, explora la nostra separació del món natural i, de l'altra, intenta reconciliar-nos amb la natura, rescatar-nos de l'exili en les nostres petites ments i tornar-nos al nostre veritable lloc: el món. (...) L'eina més típica de la ecopsicologia són els viatges d'immersió en la natura -de fet, tota activitat que ens ajudi a tornar a connectar amb el nostre cos i amb la natura contribueix, d'una manera o d'una altra, a la nostra salut ecopsicològica.


Jordi Pigem, Bona crisi. Cap a un món postmaterialista
* * *
Tinc la desgràcia de contradir-me sempre. La realitat ho fa contínuament, però no pas l'esperit ni la virtut. Després d'una fatigosa caminada d'estiu, per exemple, puc arribar a obsessionar-me per un vas d'aigua i manifestar que l'aigua és la cosa més meravellosa del món. Un quart d'hora després, en acabat de beure, no hi ha res al món que m'importi menys que l'aigua o el beure. El mateix em passa amb el menjar, el dormir i el pensar. La meva relació amb l'anomenat esperit, per exemple, és exactament la mateixa que amb el menjar o el beure. De vegades no hi ha res al món que m'atregui tant i que em sembli més indispensable que l'esperit, la possibilitat d'emprar les abstraccions, la lògica, les idees. Després, quan me n'he atipat i necessito i cobejo el contrari, tot el que tingui a veure amb l'esperit em repugna com si fos menjar podrit. Sé per experiència que aquest comportament és té per arbitrari, que denota feblesa de caràcter i que fins i tot està prohibit, però mai no he entès per què. Ja que de la mateixa manera que haig d'alternar sempre el menjar i el dejuni, el son i la vigília, també haig de bascular constantment entre la naturalitat i l'espiritualitat, l'experiència i el platonisme, l'ordre i la revolució, el catolicisme i l'esperit de la Reforma. Que una persona pugui passar la vida venerant l'esperit i menyspreant la natura, que pugui ser sempre revolucionària i mai conservadora, o a l'inrevés, em sembla molt virtuós, tot un signe de fermesa i de perseverança, però alhora ho trobo tan funest, repulsiu i esbojarrat com si algú pretengués menjar o dormir sense parar. I no obstant això, tots els partits, tant els politics com els espirituals, els religiosos com els científics, es basen en el supòsit que un comportament tan esbojarrat és possible i natural.
Hermann Hesse
* * *


Actua de manera que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència d'una vida genuïnament humana sobre la terra.
Hans Jonas, el principi de responsabilitat
* * *



Tots tenim una necessitat instintiva de connectar amb la naturalesa.
Edward O. Wilson
* * *

Retirar-se de tant en tant al camp o a la muntanya ens ajuda a tenir la ment fresca per saber què volem fer en cada moment.
Claudio Naranjo 
* * *
Parlem de la naturalesa, i fent-ho ens oblidem de nosaltres mateixos, però nosaltres som també naturalesa.
F. Nietzsche

* * *
M'agrada el paisatge pintat. M'agrada encara més contemplar un paisatge real. I encara m'agrada més convertir-me en un element del paisatge, en una petita cosa que el paisatge conte.
Josep Pla

Qüestions força naturals:
  • Creieu que, sobretot les generacions més joves, un dèficit de natura?
  • Si els comparem amb generacions anteriors, on passen la major part del temps els nostres xiquets: jugant, corrent i ajudant els seus pares per entremig de la natura, o tancats entre les quatre parets de casa i l'escola?
  • S'ha dit que el contacte amb la natura redueix significativament els problemes d'atenció i d'hiperactivitat en els nens, alleugereix la depressió i estimula la concentració, la intuïció i la creativitat. Què en penseu?
  • Ens concentrem millor després d'haver estat en contacte amb la natura?
  • Les formes, els colors... els sons de la natura ens ajuden a potenciar una atenció atenta i alhora relaxada?
  • La pau que ens produeix la natura ens pot ajudar a reorientar-nos en la nostra vida?
  • Creieu que la natura té alguna cosa de sagrat que no pot ser comprès pel pensament?
  • El món modern tendeix a veure, a fer-nos veure la natura, com una cosa exterior a nosaltres, que podem tallar i retallar com ens vingui de gust?
  • Ens sentim realment un tros de natura?
  • La sentim, o només la usem?
  • És gaire assenyat pensar i creure que podem destrossar la natura i a nosaltres, que som un tros de natura, no ens passarà res?
  •  Ens hem tornat uns autèntics analfabets ambientals?
  • Hem anat perdent els noms de les plantes, dels arbres, dels ocells...?
  • Quants dels nostres fills, en llevar-se, el primer que fan és observar el cel?
  • Tant ens hem allunyat de la natura que som gairebé insensibles al seu batec profund?
  • Reconnectar-nos amb la natura ens ajudaria a resituar-nos a escala humana?
  • Ens sentim perduts, aïllats, desarrelats... en bona part per oblidar el nostre lloc natural?
  • El PIB d'un país reflecteix realment el benestar dels seus ciutadans?
  • El dia o els dies que hem gastat més diners han estat necessàriament els més feliços?
  • L'any passat es va editar l'índex del planeta feliç que a través de tres variables, petjada ecològica, esperança de vida i satisfacció vital que declara la gent, on Costa Rica ocupa el primer lloc. Costa Rica, un país sense exèrcit i amb molta cura pel medi ambient. Espanya ocupa el lloc 76, i EEUU, paradigma del progrés econòmic, el 114, entre Nigèria i Madagascar. Què us fa pensar tot això?
  • La crisi actual serà capaç de fer-nos veure que el camí de la cobdícia no és bo per a nosaltres ni per al planeta, o continuarem igual?
  • Podríem parlar que el model ha fet fallida, i sobretot el model de relacionar-nos amb la natura?
  • Cal o caldria una mirada nova sobre la natura, una mirada també contemplativa i no solament instrumental com fins ara?
  • Caldria passar de considerar-la un simple objecte a sentir-nos-en part? Caldria, doncs, superar aquest malèfic i erroni dualisme home-natura?
  • Podríem fer compatible la natura com a font de recursos i com a font d'espiritualitat?
  • Si tota forma de vida és interdependent, per què ens hem allunyat de la font on brolla la vida?
  • Som només la part conscient de la Terra, però cal no oblidar que som Terra. Hi esteu d'acord?
  • Hauríem de passar de ser explotadors de la terra a uns bons jardiners, uns bons cuidadors de la terra?
  • Ens domina una visió exclusivament materialista sobre el món en què tot ho hem reduït a coses, tot són coses, coses que es compren i es venen? No és possible cap altra cosa fora de les coses? No és possible cap forma de felicitat més enllà de les coses?
  • Hem muntat una societat depredadora?
  • Plotí deia que l'ànima s'expandeix en funció d'allò que s'està contemplant. Si contemples una cosa bella la teva ment s'expandeix. I si contemples una cosa lletja, es contrau.Us sembla que pot tenir raó?
  •  La nostra ment s'expandeix quan contempla l'horitzó des de dalt d'una muntanya o des de la costa; per contra, tendeix a contraure's quan es troba en un espai tancat. Hi esteu d'acord?
  • Sembla ser que les habitacions d'hospitals amb bones vistes acceleren la recuperació dels pacients. Què hi dieu?
  • La naturalesa afavoreix uns tipus d'interaccions que no es donen en d'altres indrets.
  • Com és que, de moment, amb la majoria de persones desconegudes amb qui et trobes passejant per la muntanya et saludes?
  • Com és que, amb tot, últimament això experimenta un sensible retrocés?
  • És que la natura ja no té prou força per vèncer l'actual analfabetisme mediambiental?
  • Tan cecs i insensibles ens hem tornat?
  • Quan estem a la natura, la nostra ment calculadora deixa de funcionar?
  • La grandària de les actuals ciutats desborda el que és un habitat natural per als éssers humans?
  • Molts o alguns dels problemes que presenten els nostres nens no són en bona part deguts a un viure d'esquena a la natura i als seus cicles?
  • El contacte que d'altres generacions teníem amb la natura no servia de coixí canalitzador de moltes energies que ara, en no existir, es disparen amb símptomes força preocupants?
  • Com volem que no demostrin símptomes d'hiperactivitat, de manca de concentració... d'agressivitat vivint entre quatre parets i envoltats d'estris electrònics?
  • Contactar o sintonitzar amb la natura vol dir contactar o sintonitzar amb el cos i, per tant, amb els sentits, amb les emocions... amb els sentiments? Allunyar-se'n o viure'n d'esquena vol dir allunyar-se també de tot allò que ens humanitza i ens fa ser genuinament persones?
  • Penseu que gran part dels desequilibris que tenim avui en dia són a causa del nostre distanciament de la natura.
  • Saber fluir amb la natura és també una forma d'intel.ligència?
  • Per què hem reduït la intel.ligència a la intel.ligència calculadora?
  • Estem fabricant nens analfabets emocionals, analfabets espirituals i analfabets en naturalesa?
  • Per què posem tant l'èmfasi en les competències tecnològiques? L'educació no hauria de ser integral?
  • No els estem deixant coixos d'allò que realment haurien de conèixer per poder gestionar la seva vida d'una manera satisfactòria?
  • Com és que els nostres nens tenen tan poca capacitat contemplativa o meditativa? Com és que es neguitegen de seguida en no aconseguir allò que desitgen?
  • Si espiritualitat és respecte, admiració i agraiment pel que t'envolta, els nostres nens el tenen aquest sentiment?
  • Per què continuem associant espiritualitat amb religió?
  •  El deteriorament actual de la natura i de la nostra relació amb ella marca la necessitat d'una nova mirada sobre el món i sobre nosaltres mateixos? Té realment futur l'actual mirada materialista? Estem patint només una crisi econòmica? Si l'economia va bé, tot va bé? La nostra economia és sostenible?
  • És possible compatibilitzar la permanència d'una vida genuïnament humana amb la pèrdua de biodiversitat i amb la degradació actual dels sistemes terrestres i marins?
  • Amb una natura destrossada perdem només la font dels recursos? No perdem també, i sobretot, la font principal d'on brolla la nostra humanitat?
  • És veritat que la natura no coneix el concepte de residu (el que no és desitjable per a un organisme nodreix els organismes d'una altra espècie o d'un altre regne) i que només els humans som capaços de produir coses que ningú no vol?
  • Quants compostos tòxics hi ha en cada passadís d'un supermercat?
  • Acostuma a ser veritat que els millors pensaments són els pensaments passejats?
  • Quantes vegades una simple passejada per la natura ha aconseguit desbloquejar-nos de molts i molt foscos carrerons mentals?
  • Per què ens sentim tan bé i amb pau quan estem dins la natura? Potser per què no hi ha uns ulls humans que ens observen i que ens jutgen? 
  • Explicava José Saramago que el seu pare, que era pastor, intuint que estava molt malalt i que se n'aniria cap un hospital del que potser no tornaria, es va acomiadar dels arbres i els va abraçar. Què en penseu?

    Read more...

    Té mala premsa la tristesa?

    >> diumenge, 31 d’octubre de 2010

    Una sana maduració personal no passa per eliminar el sentiment de tristesa, sinó per aprendre-la a detectar i a tractar adequadament. Acomiadar la tristesa sense que s'instal.li en nosaltres eternament és fer el camí de l'acceptació, que no és el de la resignació, és acollida cordial de la condició humana.
    Francesc Torralba

    * * *
    Moltes persones es treuen les flors marcides de la tristesa mitjançant l'entreteniment: la lectura, l'esport, el cinema, trencaclosques, el son, somiar desperts... Les distraccions més eficaces són les que poden canviar el nostre estat d'ànim. Tambés són antídots contra la tristesa donar-se ànims a un mateix amb regals i plaers sensorials com prendre un bany d'aigua calenta, gaudir dels menjars preferits, escoltar música, fer una activitat que ens pugui proporcionar un petit triomf, ajudar els altres, intentar veure les coses des d'una òptica diferent...
    Daniel Goleman

    * * *

    Estàs trist? Busca una altra persona trista i consola-la: trobaràs l'alegria.
    Rabindranath Tagore
    * * *
    He decidit ser feliç perquè és bo per a la salut
    Voltaire
    * * *
    La tristesa és un mur entre dos jardins
    Kahlil Gibral

    * * *


    En un reino encantado donde los hombres nunca pueden llegar, o quizás donde los hombres transitan eternamente sin darse cuenta...
    En un reino mágico, donde las cosas no tangibles, se vuelven concretas...
    Había una vez... un estanque maravilloso.
    Era una laguna de agua cristalina y pura donde nadaban peces de todos los colores existentes y donde todas las tonalidades del verde se reflejaban permanentemente...
    Hasta ese estanque mágico y transparente se acercaron a bañarse haciéndose mutua compañía, la tristeza y la furia.
    Las dos se quitaron sus vestimentas y desnudas las dos entraron al estanque.
    La furia, apurada (como siempre está la furia), urgida -sin saber por qué- se baño rápidamente y mas rápidamente aun, salió del agua...
    Pero la furia es ciega, o por lo menos no distingue claramente la realidad, así que, desnuda y apurada, se puso, al salir, la primera ropa que encontró...
    Y sucedió que esa ropa no era la suya, sino la de la tristeza...
    Y así vestida de tristeza, la furia se fue.
    Muy calma, y muy serena, dispuesta como siempre a quedarse en el lugar donde está, la tristeza terminó su baño y sin ningún apuro (o mejor dicho, sin conciencia del paso del tiempo), con pereza y lentamente, salió del estanque.
    En la orilla se encontró con que su ropa ya no estaba.
    Como todos sabemos, si hay algo que a la tristeza no le gusta es quedar al desnudo, así que se puso la única ropa que había junto al estanque, la ropa de la furia.
    Cuentan que desde entonces, muchas veces uno se encuentra con la furia, ciega, cruel, terrible y enfadada, pero si nos damos el tiempo de mirar bien, encontramos que esta furia que vemos es sólo un disfraz, y que detrás del disfraz de la furia, en realidad... está escondida la tristeza.
    Jorge Bucay, La tristeza y la furia

    * * *
    És ben cert que la pau existeix, però no una pau que visqui dins nostre per sempre més. L'única pau que hi ha és aquella que es conquereix lliurant continus combats i que s'ha de reconquerir cada dia.
    Hermann Hesse
    * * *


    Los dolores y alegrías existenciales y los dolores y alegrías esenciales son cualitativamente diferentes. [...] Así, el dolor existencial se solventa multiplicando nuestro haber: aumentando nuestras posesiones materiales, ejercitando nuestras facultades y habilidades, multiplicando nuestras tenencias intelectuales, recibiendo el afecto del exterior, adquiriendo reconocimiento social, etc. El dolor esencial, por el contrario, no se solventa con nada que se puede tener. En ocasiones, puesto que este dolor se traduce psicológicamente en una sensación de vacío, lo malinterpretamos: creemos que se trata de un vacío relacionado con la necesidad de cosas, experiencias, logros, etc. Pero ninguna cosa, persona, situación, experiencia o logro puede llenarlo, porque se trata de un vacío de nosotros mismos. [...] El vacío esencial, por el contrario, sólo se supera cuando abandonamos el impulso por tener (...) y dejamos a las cosas, a las personas y a las situaciones ser lo que son, sin esperar que sean de ningún modo particular, sin buscar en ellas ningún provecho o beneficio personal. También cuando nos permitimos sencillamente ser y abandonamos nuestra ansiedad por lograr, por tener que llegar a ser esto o lo otro.

    Mónica Cavallé, La sabiduría recobrada


    Reflexionem:

    • S'ha dit que la tristesa és la crosta que amb el temps formen les llàgrimes no vessades i  dipositades en el cor, i que aquesta crosta tot sovint ens paralitza. Què en penseu?
    • Si això és així, vol dir que és important donar-nos permís i donar-ne també als altres per poder expressar la tristesa?
    • La tristesa és una emoció primària i necessària que portem en el nostre equipatge vital, i que ens aporta informació. Hauríem d'aprendre a saber escoltar la tristesa. Acostuma a ser un bon indicador de com ens van les coses, del nivell de satisfacció de la nostra vida?
    • La tristesa ens hauria de fer aturar-nos, pensar i reflexionar?
    • La tristesa, doncs, ens aporta molta informació valuosa sobre la nostra vida i les nostres relacions?
    • Si la sabem escoltar, ens pot ajudar a anar passant la nostra itv vital?
    • La tristesa, en la mesura que ens atura, que ens provoca una pausa en el brogit diari, ens facilita també una pausa per a la reflexió? Ens obliga a fer un balanç de la nostra vida?
    • Podríem considerar-la també com una mena de recordatori de la nostra irreversible condició humana?
    • La tristesa és uniforme o, com la vida mateixa, naix, creix i mor?
    • Si la tristesa és una emoció bàsica, i forma part del nostre equipatge emocional, per què ens resulta tot sovint tan estranya?
    • Sempre que estem o ens sentim tristos la tenim identificada la tristesa, el motiu?
    • I quan no?
    • Tenim dret a estar tristos?
    • Tenim dret a sentir el que sentim?
    • Ens hauríem de permetre sentir el que sentim?
    • Els triem els sentiments, o apareixen?
    • És possible estar sempre en un estat de permanent felicitat?
    • La cultura actual tendeix a amagar el dolor, la mort... la tristesa?
    • En aquesta atmosfera, pot ser que hi hagi persones que a més d'estar tristes se sentin culpables per estar-ne?
    • Intentar viure el sentiments, acceptar-los, és la millor manera d'aconseguir que no es arrosseguin? És la millor manera de gestionar-los, de poder-los canalitzar?
    • Ser capaç d'observar i ser conscient del que sentim és una bona estratègia?
    • Actuant així, aconseguim convertir els sentiments, fins i tot el sentiment de tristesa, en els nostres aliats?
    • Actuant així, els sentiments ens poden donar una informació molt valuosa sobre la nostra vida que, tot sovint, el pensament no ens pot donar?
    • Què us fa pensar aquest habitual somriure forçat dels americans? I dels polítics en general?
    • Amb tot, els francesos van posar de moda la tristesa, gairebé l'obligació d'estar tristos. O no? Després de la segona guerra mundial, l'existencialisme va potenciar la tristesa, la nàusea, l'angoixa... com si la moda fóra estar tristos. Pensem en Sartre, Françoise Sagan i el seu Bon jour, tristesse...
    • L'existencialisme ve a ser el reconeixement que estem ben perduts i no sabem cap on tirar, i amb el pensar no arribem enlloc, estem perduts... L'home ha perdut qualsevol punt on ancorar-se.
    • Quina versió de la tristesa mana avui en dia, l'americana o la francesa?
    • La tristesa podria ser una mena de davallada física com a conseqüència d'un estat mental?
    • La tristesa ens provoca gairebé sempre una baixada del to vital?
    • La pèrdua d'espiritualitat, de connexió amb alguna cosa més gran que un mateix, o de connexió amb el món interior d'un mateix, expliquen bona part de la tristesa o de les tristeses d'avui en dia?
    • Estem com desconnectats del nostre origen i la filosofia i el pensament, per si sols, són incapaços de restablir aquesta connexió? Ens cal sumar-hi unes altres facultats?
    • Diríem que en principi, tot i que pot tenir aspectes positius molt interessants, la tristesa és una emoció negativa perquè sempre parteix d'un dol, d'una pèrdua, d'una desil.lusió, d'un problema...? Per tal de veure-la sempre així ens han d'ensenyar a saber-la gestionar i a usar-la en benefici nostre?
    • Als nostres nens se'ls educa en aquest sentit?
    • Els preparem adequadament per poder afrontar i canalitzar les distintes emocions?
    • Permetem als nens sentir el que senten?
    • Els permetem expressar el que realment senten?
    • Quan els pares diuen els seus fills petits o adolescents que els expressin el que realment senten, o més aviat el que volen sentir?
    • Davant d'un nen trist o enrabiat, com acostumen a actuar els pares d'avui en dia?
    • I davant d'un adolescent que està un dia o dos un pèl capficat i sense gaire ganes d'enraonar?
    • No els estem trametent la idea que tot ha de ser perfecte, que tot ha de quadrar, que no és possible cap frustració?
    • No els hauríem d'ensenyar que totes les emocions formen part de la nostra condició humana, i que totes tenen aspectes positius si les sabem gestionar?
    • I sobretot, no els hauríem de donar l'oportunitat que, quan calgui, les puguin viure i experimentar?
    • Teoritzar sobre les emocions i alhora privar-los de viure-les serveix d'alguna cosa?
    • La tristesa en els nens només ens hauria de preocupar si va acompanyada d'altres símptomes, quan suposa un canvi dels seus patrons de comportament habituals? Hi esteu d'acord?
    • Els pensaments obsessius, reiterats, afavoreixen que la tristesa s'instal.li més del que voldríem en les nostres vides?
    • Els romàntics exaltaven la tristesa?
    • Els fados parlen de la saudade... (melangia?)
    • Podem arribar a recrear-nos en la melangia? Per què? Què ens dóna: un plaer morbós?
    • En els nens, doncs, donar-los l'oportunitat de reconèixer la tristesa, el seu estat, la seva tristesa, i que la puguin comunicar lliurement, és un bon antídot?
    • Ens eduquen o eduquem massa per a la comoditat? I per a la lluita, el compromís, el sofriment...?
    • Una vida còmoda és una vida feliç?
    • Una vida no lluitada és una vida feliç?
    • Les coses difícils ens ajuden, però les fàcils també. Hi esteu d'acord?
    • El problema de les coses fàcils és sobretot que, en no valorar-les com cal, les devaluem?
    • Hauríem de ser capaços d'afrontar tant el dolor com el plaer? Diríem que avui en dia ens costa acceptar i afrontar el dolor? Hi ha hagut èpoques, però, en què allò difícil d'afrontar i de saber gaudir ha estat el plaer?
    • Shakespeare: no hi ha nit que no vegi el dia.
    • Quines estratègies us acostumen a funcionar més bé per gestionar adequadament la tristesa?
    • Segons Rousseau, l'ànima resisteix millor els dolors aguts que la tristesa perllongada. Què en penseu?
    • Pot ser que, de vegades fins i tot ens agradi la tristesa? Potser que amb un determinat estat de tristesa ens vingui també un estat de tranquil.litat, de pau?
    • Podem usar la tristesa també per cridar l'atenció dels altres, perquè ens estimin més?
    • La tristesa afavoreix la creativitat?
    • És veritat el que diu Bucay que la tristesa acostuma a anar disfressada de malhumor i d'agressivitat? 
    • I per què?
    • Perquè preferim mostrar-nos agressius que tristos...?
    • La tristesa sempre és l'altra cara de l'alegria o bé també és possible una zona neutra, indiferenciada i de mal pair?
    • La tristesa aparentment immotivada és la que sap burxar més la ferida de la possible buidor de la nostra vida?
    • Tenir una sèrie de creences massa idealitzades sobre el que és i hauria de ser la vida, afavoreix les probabilitats de topar-nos sovint amb estat de tristesa?
    • Podem tenir totes les necessitats cobertes amb escreix i, amb tot, sentir-nos tristos?
    • Podríem distingir, doncs, entre necessitats existencials (necessitats del fet d'estar en el món) i necessitats essencials (necessitats del ser)? Són les segones les que ens procuren una alegria essencial?
    • Un tipus de vida inautèntic que no connecta ni respecta el nostre jo profund, la nostra essència més intima, és el millor camí cap a la infelicitat i la tristesa?
    • Tancar-nos en nosaltres mateixos i estar sempre pendents de com ens trobem, de com ens sentim, és un bon camí per gestionar el que sentim?

      Read more...

      Sabem estar sols? Ens hi eduquen?

      >> dijous, 10 de juny de 2010

      Un excés de companyia fa mal, però un excés de soledat condueix a la follia.

      Francesc Torralba

      * * *

      Com més junts seiem, més difícil és que ens arribem a conèixer.
       *
      D'acord amb la meva experiència, el pitjor enemic i corruptor de l'home és l'afany, basat en la peresa mental i en la necessitat de calma, de col.lectivitat, de comunitats amb dogmàtiques absolutament inamovibles, tant religioses com polítiques.
      *
      Podem arribar a entendre'ns els uns als altres, però d'interpretar-se només n'és capaç un mateix.
      *
      No tinc res en contra del treballador i creador infatigable, ni de l'ermità que es mira el melic, però cap dels dos no em sembla interessant ni tampoc exemplar. La persona que busco i desitjo és aquella que és capaç tant d'integrar-se en la comunitat com de viure sola, tant d'actuar com de reflexionar. I si fa la impressió que en els meus escrits anteposo la vida contemplativa a l'activa, deu ser perquè veig el nostre món i el nostre temps ple de persones actives, eficients i emprenedores, però incapaces per a la contemplació.
      Hermann Hesse

      * * *

      Es fa malbé un jove amb tota seguretat quan se li ensenya a apreciar més els que pensen com ell que els que pensen el contrari.
      Friedrich Nietzsche

      Amb la intenció de no sentir-nos sols:
      • Per començar, caldria distingir entre la soledat no volguda ni desitjada, i la soledat que necessitem per retrobar-nos amb nosaltres mateixos i amb la nostra vida. En aquest cafè ens atendrem sobretot a la segona, a la soledat cercada, a la soledat que permet la creació, la innovació i l'autonomia personal.
      • Creieu que ens eduquen per saber estar sols? Ens eduquen per tal de poder aprendre a estar sols?
      • Ens parlen algun cop de les virtuts i dels aspectes positius de la soledat?
      • És veritat que la soledat sempre té mala premsa?
      • És veritat que habitualment se'ns diu que és una cosa a evitar?
      • Allò de val més estar sol que mal acompanyat, creieu que, realment, ens ho continuem creient?
      • Com és que, poques vegades, som capaços de veure la soledat com una amiga càlida, sincera i entranyable?
      • Per què ens costa tant i tant estar sols?
      • És que tenim por d'enfrontar-nos als nostres fantasmes?
      • És que tenim por d'haver-nos d'encarar a problemes, conflictes i situacions no resolts, o mal gestionats?
      • Preferim no mirar? Preferim no mirar-nos?
      • Preferim més observar que observar-nos?
      • És veritat que, tot sovint, la soledat més que un lloc habitual per transitar, s'esdevé un refugi desesperat per protegir-nos de les tempestes de la vida, un lloc per perdre'ns quan les coses van maldades, quan els altres ens han decebut profundament?
      • La soledat s'esdevé així l'únic lloc on anar quan ja no hi ha llocs per anar?
      • Quan algú ens diu: és que vull estar sol o sola aquest cap de setmana, o aquesta tarda, de seguida ens precipitem a dir-li: és que et passa alguna cosa? Vols que parlem? 
      • Tan anormal és tenir la necessitat de tant en tant de voler estar sol?
      • Pot ser que ens facin sentir culpables per reclamar espais de soledat?
      • Acostumem a ser massa invasius amb les opcions dels altres?
      • I si vivim en parella, ens costa molt entendre la necessitat d'aquests espais de soledat de l'altre?
      • Acostumem a interpretar-ho de forma alarmista?
      • Segons Francesc Torralba, la soledat dóna dos fruits especials: un aprofondiment de consciència i una lluita contra l'alienació. Què en penseu?
      • Les persones amb una vida interior rica suporten i fins i tot desitgen i necessiten més la soledat?
      • A més pobresa interior, més por i menys ganes d'estar sols?
      • Schopenhauer diu que a les persones molt riques interiorment la soledat no els avorreix ni els empresona, perquè tenen una casa tan rica que no necessiten sortir gaire fora. Què en penseu?
      • Les persones pobres interiorment són molt poc tolerants amb la soledat?  Necessiten imperiosament sortir, connectar-se... la televisió... conversar del que sigui amb qui sigui...?
      • Poso la televisió per por a mirar en un buit que sento, i que no vull afrontar... No vull afrontar allò que realment necessitaria afrontar i que m'ajudaria de veritat a tirar endavant?
      • La soledat és una qüestió física o sobretot mental?
      • Podem sentir-nos molt sols vivint en parella? I al mig d'una gran ciutat?
      • Caldria distingir entre estar sol i sentir-se sol?
      • Sempre que estem sols ens sentim sols?
      • Quan estem amb gent i ens sentim sols és perquè la nostra relació, el nostre contacte no ens resulta satisfactori, no ens omple?
      • Podem parlar de distints tipus de contactes: físic, mental, emocional, espiritual... i també, dins de cada contacte, de més superficials o de més profunds?
      • Pot ser que ens sentíssim sols amb persones que contactem a nivell físic, mental i espiritual, però no emocionalment?
      • I amb persones que contactem a nivell físic, mental, emocional, espiritual, però que tots aquests contactes per a nosaltres es donen a un nivell massa epidèrmic, poc profund?
      • Podem pensar i coincidir intel.lectualment amb una altra persona i, malgrat tot, sentir-nos-en molt allunyats?
      • I quan ens sentim sols dins de la pròpia llar, quan la casa és plena de persones estimades? És perquè hi ha una mena de desconnexió de móns?
      • Podem sentir-nos terriblement sols fins i tot després d'una relació molt íntima? Després d'una relació sexual?
      • Hi ha persones que sempre se senten soles?
      • És veritat que tots necessitem compartir coses, però també diferenciar-nos?
      • Diu Nietzsche que la soledat és un viatge molt arriscat perquè podem descobrir que no pertanyem ni compartim gairebé cap cosa amb cap grup o clan. Què en penseu?
      • Podríem parlar d'una soledat que em provoca tristesa, avorriment i malestar, una soledat gens fèrtil, i una altra de creativa, que em proporciona allò que se'n diu una diferenciació positiva: jo pertanyo al món però hi aporto la meva diferència?
      • Si això és així, hauríem de ser capaços d'intentar transformar la soledat no productiva en una de fèrtil?
      • Hom es pot sentir acompanyat per Déu o per la natura?
      • Podríem admetre que algunes relacions són una fugida endavant per no sentir-nos sols? Deixem una persona per una altra, perquè, en el fons, no sé com gestionar la meva soledat?
      • Viure és viure en relació, en relació amb els altres, però també amb nosaltres mateixos. Si no hem après a estar bé amb nosaltres, podem aconseguir estar bé amb els altres, i amb el món?
      • L'art de saber estar sols ens permet i ens facilita poder connectar-nos i sintonitzar amb la nostra veu interior?
      • Diríeu que aquesta veu interior és la veu més sàvia que podem escoltar a l'hora de decidir qüestions importants?
      • Per poder aportar coses valuoses i originals a la societat cal, de tant, un parèntesi, un retir?
      • Hauríem d'instaurar en la nostra vida el costum saludable de prendre'ns cada dia un cafè amb nosaltres mateixos?
      • Les persones que sempre observen i miren cap enfora, acostumen a fascinar-nos gaire? Acostumen a tenir coses interessants a dir? Expliquen el que han trobat dins seu o només les coses que ha vist passar davant seu?
      • I quan l'única finestra des de la qual observen el món és la finestra mediàtica, què?
      • Així, doncs, una persona que sempre mira enfora, i mai endins, no sap mai què dir, no té res mínimament interessant a dir?
      • Hi ha persones que només saben dir el que diuen els altres? Diríem que estan plens de buidor?
      • Sense soledat, no hi ha cap mena d'originalitat? 
      • I de personalitat?
      • I d'autenticitat?
      • Seria agosarat afirmar que la soledat és una mena de laboratori de recerca personal?
      • La soledat afavoreix la independència de criteri? I de forma de vida?
      • La persona que, de tant en tant, es retira del brogit del món, sap o està en condicions de ppder separar i diferenciar entre les opinions del món i el que ell veritablement pensa?
      • És veritat que, d'una banda la societat estigmatitza qui està sol, i de l'altra facilita i estimula l'individualisme egoista, la insolidaritat, la competitivitat, la velocitat, la hiperactivitat?
      • És fàcil moure's dins d'aquestes coordenades tan contradictòries, d'estigmatitzar qui està sol i alhora afavorir una societat que estimula la soledat més empobridora i gens propícia a unes relacions més autèntiques?
      • A través de la soledat, del retir, l'home pot aprendre a prendre distància de les coses? La soledat ens pot ajudar a desenganxar-nos de les coses, ens pot ajudar a respirar, a oxigenar atmosferes massa carregades i a relativitzar moltes qüestions?
      • Prendre distància és ser capaç de veure les coses fora de nosaltres mateixos, i sobretot ser capaç de veure'ns a nosaltres mateixos amb les diverses i variades possibilitats d'actuació. Si això és així, podríem afirmar que, en el fons, la soledat ens fa o ens permet ser lliures?
      • Hauríem d'aprendre a estar en contacte quan necessitem estar en contacte i a estar sols quan necessitem estar sols?
      • I per què quan sento clarament que necessito estar sol, de vegades, em costa tant de concedir-m'ho?
      • L'anomenat telèfon de l'esperança, és una sortida a l'altra tipus de soledat, a la soledat no desitjada, no cercada?
      • Hauríem d'aprendre més a saber escoltar, simplement escoltar, i no imposar receptes, tot sovint no demanades?




      Read more...

      Com podem gestionar millor els nostres estats d'ànim?

      >> dijous, 13 de maig de 2010

       No es poden evitar els defectes dels homes sense renunciar alhora a les seves virtuts.

      E.M. Cioran


      * * *


      Quan un home fa alguna cosa completament estúpida, la fa sempre pel més noble dels motius.
      O. Wilde


      * * *


      Si escric allò que sento és perquè així disminueixo la febre de sentir.
      F. Pessoa


      * * *

      Per creure en la possibilitat de ser feliços, primer cal tocar el fons de la desil.lusió.
      W. Shakespeare

      * * *

      No hi ha nit, per llarga que sigui, que no vegi el dia.
      W. Shakespeare

      * * *

      No afrontem les adversitats perquè siguin difícils, sinó que són difícils perquè no les afrontem
      Sèneca

      * * *

      Com més llegeixo els pessimistes, més estimo la vida.
      E.M. Cioran

      * * *

      La vida no és breu, sinó que nosaltres la fem breu malgastant el nostre temps en activitats sense sentit, sense adonar-nos que mentre esperem viure, la vida passa.
      Sèneca

      * * *

      Quan algú vol retratar-se, tant se val que exposi la seva filosofia de vida com que expliqui una anècdota.
      Hermann Hesse

       
       
      Qüestions per mantenir un bon estat d'ànim:
      • Són força diversos els factors que poden alterar el nostre estat d'ànim: les hores de sol o de llum, el clima, l'exercici, dormir i descansar bé, tenir una bona autoestima, però sobretot la nostra actitud davant les coses que ens passen. Hi esteu d'acord?
      • L'estat d'ànim depènmolt i molt de com ens van les coses que tenim entre mans? L'humor o el mal humor depèn bàsicament d'això?
      • No pot passar, però, que les coses ens vagin molt bé i, amb tot, no ens sentíssim bé?
      • I això, què mostraria? Que potser no són tan essencials per a nosaltres aquestes coses?
      • No cal que les coses ens vagin molt malament per sentir-nos malament? N'hi ha prou que vagin com nosaltres no esperàvem?
      • Com gestionar adequadament l'esperança, les il.lusions, les expectatives?
      • A menys expectatives, menys decepcions?
      • Amb l'esperança arriba la desesperança?
      • Es pot viure sense tenir cap expectativa de futur?
      • Amb tot, no caldria diferenciar entre desitjar i exigir?
      • Tenim dret a exigir res en aquesta vida?
      • Definir les nostres prioritats ens ajudaria a gestionar millor els estats d'ànim?
      • Esteu d'acord d'entendre allò prioritari com allò a què li donem valor?
      • Seria una bona estratègia establir i planificar cada dia les nostres prioritats?
      • Potser així tindríem més en compte la vella distinció entre allò urgent i allò realment important?
      • L'actual i frenètic ritme de vida, amb tot l'allau d'informacions i sobresaturació perceptiva, no ens descentra amb molta facilitat impedint així que ens centréssim en allò realment important i valuós per a nosaltres?
      • I si descuidem allò valuós per a nosaltres, allò que ens defineix, com podem sentir la nostra existència plena i agradable? Com podem generar emocions positives si oblidem amb tanta facilitat allò que ens proporciona plaer?
      • Penseu que si ens aturem cada dia una mica, si ens acostumem a prendre un cafè amb nosaltres mateixos, si ens centrem en allò que per a nosaltres té realment valor i ens ho concedim, la serenor, la pau i el benestar guanyaran l'ansietat i l'estrès?
      • Voler abastar moltes coses, no ens condemna a tenir massa fronts oberts? No hauríem d'aprendre a focalitzar una mica més?
      • Per a la medicina xinesa l'estat d'ànim de les persones depèn de l'estat i del funcionament dels diversos òrgans del cos. Tan i tan important és el cos?
      • Sembla que naixem amb una certa tendència cap al goig i la felicitat o cap a la tristor i la infelicitat. Això no obstant, una de les últimes aportacions de la neurociència és el descobriment de l'enorme plasticitat del nostre cervell. Podem entrenar-lo a activar determinades parts que ajuden a filtrar les emocions negatives, i a potenciar i estimular les positives. Què us sembla?
      • Som conscients de sobre quantes potes depèn el nostre estat d'ànim?
      • No és veritat que, tot sovint i sense adonar-nos-en, el fem pivotar sobre una sola pota?
      • No és veritat que l'ànim de moltes persones, en el fons, depèn d'un sol factor?
      • I quan això passa, no correm el risc de dependre aboslutament dels vaivens d'aquest factor?
      • És bo jugar-nos la nostra felicitat a una sola carta?
      • És bo dependre, posem per cas, només de la relació afectiva amb una persona? Amb una sola pota no hi ha molta inestabilitat?
      • I amb dues: relació afectiva i activitat professional? No us sembla encara massa inestable? Si en falla una, no sé si l'altra és capaç d'aguantar harmònicament la taula de la vida, de la nostra vida...
      • I tres potes? Això comença a ser estable. Tres potes és l'estructura ideal per aconseguir un alt rendiment: no dividim gaire l'esforç, només tenim tres punts de suport.
      • I amb quatre? És molt estable. No podem, però, aspirar a obtenir un alt rendiment en les quatre activitats. Penseu el mateix?
      • Amb 5 potes, més estabilitat, però menys rendiment. Haurem de decidir, doncs, què volem fer, què preferim?
      • L'avantatge de tenir només una pota és que pot afavorir i molt l'activitat creativa. Perquè la inspiració, en el fons, prové d'una certa obsessió. I no hi ha res que obsessioni tant com tenir un únic punt de suport. Què en penseu?
      • La creativitat es basa en una obsessió?
      • L'obsessió genera una tensió creativa que fa que tota la força surti en la mateixa direcció. En realitat, és una sola pota però és enorme.
      • La majoria de genis no acostumen a encaixar, posem per cas, en àmbits socials, però en la pota que tenen són genials. És així?
      • Amb tot, hauríem de procurar no posar els ous al mateix cistell?
      • Com podríem millorar una estructura de 2 potes? Podríem afegir-ne una tercera, o bé ampliar i potenciar les dues que tenim, invertint-hi més per tal de poder recollir més coses. Què n'opineu?
      • Com podem generar un estat d'ànim positiu abans de realitzar alguna feina: a casa, al treball, en un determinat entorn...? Podríem evocar alguna imatge, algun record, alguna situació, escoltar alguna música... per tal d'ajudar-nos a generar un determinat estat?
      • Això últim equivaldria a una mena de visualització? Es tractaria de representar-nos aquella realitat que ens produeix un determinat efecte.
      • Segons Paul Eckman, l'estat d'ànim vindria a ser com una emoció que comença a durar massa, i que altera la nostra percepció de les coses. Una persona té un problema i s'enfada, i té un altre problema i s'enfada, i després tot s'ho pren de manera personal i s'enfada, i ja no sap de què li ve l'enfadament, però el cas és que està enfadat permanentment. S'ha produït una mena de rutina automàtica. Ens acostuma a passar això?
      • Tot sovint anem sempre de bòlit, i en realitat no sabem ben bé per què hi anem, però hi anem. Així, estic enfadat, trist o amb ansietat permanent, i no sé ben bé d'on m'ha vingut. Com ho veieu?
      • L'estat d'ànim seria com una mena d'ulleres a través de les quals filtrem d'una determinada manera la realitat. Si els vidres són foscos, l'estat d'ànim és més aviat trist, deprimit, tot ho veiem negre. Si són de color rosa, ho veurem tot de color rosa. L'ideal seria portar-les transparents? És possible això? És possible un estat d'ànim gairebé no afectat per res?
      • Podríem dir també que la febre per als metges és l'equivalent de l'estat d'ànim per als psicòlegs? Quan una persona té febre, no cal saber-ne gaire per adonar-se que li passa alguna cosa al seu organisme. Quan una persona té un estat d'ànim molt inestable o molt poc habitual, és possible també que a nivell psicològic li passi també alguna cosa. Hi esteu d'acord?
      • Si una persona sempre està més aviat trista, el dia que està molt contenta, no és un bon senyal, alguna cosa li està passant, no és el seu estat d'ànim habitual. Què en penseu?
      • Hi ha psicòlegs que afirmen que si prenc consciència, si m'adono que tinc una determinada emoció perquè ha passat això o això altre, ja ho podré regular i no es convertirà en un estat d'ànim. És com si digués: jo em sento així perquè ha passat això, però co que me n'he adonat ara, ja torno al meu estat normal, habitual, sà, correcte. I des d'aquest estat habitual restaurat abordaré el proper esdeveniment que em passi. Pot ser una bona estratègia?
      • L'esport, l'exercici físic moderat, millora i regula l'estat d'a`nim?
      • L'estat d'ànim depèn molt de com valorem les coses? Si per a nosaltres tenir la feina de cada dia enllestida és molt important, en no aconseguir-ho, se'ns generarà un estat d'ànim negatiu?
      • L'estat d'ànim depèn també molt de l'actitud que tenen els altres respecte a mi?
      • Si, com hem dit abans, el que més regula el nostre estat és la nostra valoració sobre si s'estan acomplint les coses o no, seria bo afegir-hi una bona dosi de flexibilitat mental?
      • Com més detalladament esperem que passi una cosa concreta, més possibilitats tenim que no s'esdevingui amb tots els ets i uts desitjats?
      • És veritat que només en casos o situacions límit acostumem a ser conscients del nostre estat real d'ànim? Abans d'un examen, d'un esdeveniment important... reconeixem i sentim com ens sentim? En la vida diària, però, habitualment ni ens n'adonem?
      • La relaxació pot ajudar-nos a gestionar estats d'ànim?
      • I el contacte amb la natura?
      • La terra té a veure amb l'estabilitat, l'arrelament, la confiança, amb la seguretat i les ganes de viure. L'aigua, amb l'adaptació, amb la flexibilitat, i també amb els afectes, les relacions, els sentiments. El foc, amb la capacitat de transformar unes coses amb unes altres, les coses negatives en positives, en la capacitat d'oblidar-nos del passat i de centrar-nos en el present. L'aire ens fa sentir lliures, ens ajuda a expandir l'energia. Què n'opineu?
      • Si estem molt angoixats i preocupats per la feina, caldria cercar activitats alternatives, complementàries i satisfactòries?
      • És veritat que no sempre parlar de les nostres preocupacions ens ajuda a alliberar-nos-en? Acostuma a passar que tot sovint les manté i les alimenta encara més?
      • Dormir malament ens fa més vulnerables als estats d'ànim? Som més irritables i, en general, ens desestabilitzem de manera més fàcil?
      • Si dormim malament és perquè no hem estat capaços de dissoldre les emocions negatives del dia?
      • Per indagar quantes potes tenim, seria una bona estratègia que cerquéssim exemples de coses que ens fan canviar d'estat d'ànim, que ens fan pujar o baixar d'estat d'ànim? Tots els exemples d'un mateix àmbit constituirien una pota.
      • Canviar molt sovint de música, de forma de vestir, o el nostre aspecte personal, és un bon indicador per saber si som estables o inestables emocionalment?

      Read more...

        © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

      Back to TOP