Per què tenim tanta por a prendre decisions?

>> dimarts, 20 de desembre de 2016

Són les teories les que determinen les observacions.

Einstein
* * *
La realitat és fruit del llenguatge que fem servir per descriure-la.
Wittgenstein
* * *
Encara que no sempre fem el que volem, continuem sent responsables del que som.
Jean-Paul Sartre
* * *
La ment intuïtiva és un regal sagrat, i la ment racional, un fidel servent.
A. Einstein
* * *
Casa't i te'n penediràs, no et casis i també te'n penediràs; casar-se o no casar-se, te'n penediràs  de totes maneres; et casis  o no et casis, ho lamentaràs. Riute'n de les absurditats del món i te'n penediràs; plora per les absurditats del món i te'n penediràs; riguis o ploris te'n penediràs igualment; tant si te'n rius o bé ploris ho lamentaràs de totes maneres. Confia en una noia i te'n penediràs; no hi confiïs i te'n penediràs igualment; tant si li dónes com si no li dónes confiança ho lamentaràs. Penja't i te'n penediràs; no et pengis i te'n penediràs; et pengis o no et pengis, ho lamentaràs; tant si et penges com si no ho fas, ho lamentaràs de totes maneres.
S. Kierkegaard
* * *
La vida és tota una sèrie de problemes que cal resoldre. [...] Com més grans siguin les competències adquirides, més complexos seran els problemes als que cal trobar solució.
Karl Popper 
* * *
Davant de certes pors els arguments de la raó resulten tan ineficaços com els subterfugis de l'esperança.
E. Cioran 
* * *
Abans d'esforçar-nos a cercar les respostes s'ha de valorar la correcció de les preguntes.
I. Kant 
* * *
Els homes, davant la incertesa, tot sovint donen per vertadera una realitat que saben falsa, després, actuant en virtut d'aquesta, es convencen de la seva efectiva veracitat.
F. Nietzsche, La Gaia Ciència

Engeguem la maquina de pensar. Màquina de dubtar?
La por a decidir afecta, en gradacions distintes, tothom: homes i dones, rics i pobres, intel.ligents i menys dotats. A mesura que hem anat tenint la sensació de control sobre la natura i sobre els distints esdeveniments de la nostra vida, hem anat construint una realitat cada cop més complexa en què haver de prendre decisions s'esdevé cada cop més complicat.
Així, i paradoxalment, com més poder operatiu tenim -o creiem tenir- sobre la realitat, més complicats es tornen els nostres dilemes, trilemes, quadrilemes... En augmentar les nostres opcions, les nostres possibilitats d'elecció, la nostra responsabilitat també ha augmentat. I s'ha produït la paradoxa que com més opcions a triar tenim, com més llibertat, més bloqueig, més dubtes, més col.lapse. 
A tot això, s'hi afegeix també el fet que els models familiars i socials protectors, cada cop més majoritaris, afavoreixen la delegació i no l'assumpció de responsabilitats. Resulta més còmode delegar responsabilitats individuals en els altres. Sí, certament, d'entrada és molt més còmode. A la llarga, però, ens va incapacitant a prendre aquelles decisions que són imprescindibles per a la construcció d'una vida mínimament funcional. 
  • Per tal de ser capaços de prendre decisions importants primer hem de ser capaços de gestionar les distintes emocions associades a les decisions, sobretot la por, i després, estar en possessió de les capacitats i competències necessàries per executar-les. És així? O a l'inrevés?
  • Dit d'una altra manera, què us sembla més primordial: disposar de les competències i capacitats per tal d'executar el que requereix una decisió, o saber gestionar la por que comporta l'execució? La por a parlar en públic, posem per cas, se soluciona únicament capacitant-lo i dotant-lo d'eines i recursos? Creieu que serà capaç d'aplicar aquests nous recursos si encara està bloquejat per la por?
  • Qui pateix i té més por (ansietat) davant dels exàmens: l'alumne que ha estudiat més o el que ni s'ho ha mirat?
  • Sartre deia que estem condemnats a ser lliures. La vida ens obliga contínuament a elegir i a prendre decisions. Ens obliga a exercir la llibertat. Què ens passa quan, sistemàticament, i sempre que ens ho podem permetre, renunciem a elegir?
  • Amb les nostres decisions anem construint i ens fem responsables, doncs, de la nostra existència. Així les coses, és comprensible que apareguin les por a l'hora de triar entre distintes opcions?
  • Distintes formes adoptades per la por a decidir:
    • La por a equivocar-nos. És segurament la por més recurrent i que està en la base de totes les formes de por. I com més crucial és la decisió a prendre, més vacil.lació, fins i tot, bloqueig i paràlisi. Però, què en penseu, la por a equivocar-nos depèn de la situació objectiva, de la realitat, sobre la que hem de decidir, o més aviat de com la percebem?
    • La por a no estar a l'alçada. És com si tinguéssim una mena de perseguidor interior, una veu interior que ens fa dubtar de les nostres capacitats. És una lluita contra nosaltres mateixos. Tot sovint, com que confio tan poc amb mi mateix, intento convèncer-me que sóc capaç i ho faig d'una manera tan espectacular que genero en els altres unes expectatives més grans que alhora incrementen la meva responsabilitat. Les persones que tenen por a no estar a l'alçada, no s'atribueixen els èxits com a resultat dels seus mèrits, sinó com a producte de la sort. Així, d'alguna manera, sempre perden. Com ho veieu?
    • La por a exposar-se (al judici i a la valoració dels altres). Situacions de parlar en públic, i en general, quan prenem decisions i les hem de comunicar-les als altres. Què en penseu?
    • La por a no tenir el control o a perdre'l. La por a no tenir el control o a perdre'l ens obliga a cercar la seguretat abans d'emprendre qualsevol acció. I, és clar, com que no és possible obtenir una seguretat absoluta sobre res, com més la cerquem, més insegurs ens sentim, i per tant, més bloquejats a l'hora de decidir-nos. Penseu que, abans de qualsevol acció, podem estar absolutament segurs, al cent per cent, d'alguna cosa? 
    • La por a la impopularitat, a no caure bé a la gent. Paradoxalment, com més intentem caure bé a tothom, menys ho aconseguirem, menys atractius per als altres resultarem. És veritat que, enduts per aquesta por, a vegades ens costa saber dir no.
  • Vist tot això, podem concloure que, en realitat, tots construïm la realitat que després gaudirem o patirem? 
  • Així, des del punt de vista perceptiu, hi ha sobretot tres modalitats perceptives disfuncionals: la del que vol o intenta controlar-ho tot, la del que evita i retarda infínitament les seves responsabilitats delegant-les en els altres, i la del que tracta de defensar-se culpant o pensant sempre que són els altres els que el volen perjudicar.
  • La por a decidir pot generar un estat d'ansietat més elevat que el del nostre llindar habitual tolerable. Llavors, què penseu, si tractem l'ansietat, ja ho hem solucionat tot? O el que cal és modificar la nostra percepció disfuncional de les distintes situacions ansiògenes? 
  • És el mateix estar angoixat que estar ansiós?
  • Una persona ansiosa té por davant d'esdeveniments que no s'han produït o d'accions que encara no ha realitzat. Una persona angoixada, per contra, té la certesa que les coses aniran a pitjor sense possibilitat d'intervenir-hi. Se sent com un condemnat sense escapatòria possible. Prengui la decisió que prengui, està convençut que no hi ha solució. Moltes persones amb aquesta percepció de la realitat, per intentar no patir, opten per la renuncia i acostumen a caure en una fase depressiva. És això?
  • Hi ha decisions i decisions. N'hi ha, efectivament, de més crucials i transcendentals que unes altres. Amb tot, el grau de malestar que podem experimentar a l'hora de prendre una decisió no és directament proporcional a la importància de la decisió, tal com podríem pensar, sinó a com la persona viu i percep l'obligació que té de decidir. Hi esteu d'acord?
  • Sembla que, un cop més, hem de donar la raó al vell Epictet quan deia que el que determina les nostres reaccions no són les coses o situacions en si, sinó com les percebem. Potser les nostres pors ens fan engrandir els perills, potser la nostra baixa autoestima ens fot fer sentir incapaços de superar fins i tot obstacles ben petits. És així?
  • En siguem o no conscients, a l'hora de decidir tenim tendència a sobrevalorar o infravalorar les distintes circumstàncies, i és, justament això el que complica més la feina de decidir. 
  • Les persones ens podem trobar i veure afectades per diferents modes d'incapacitat: incapacitat per trobar la solució davant d'una determinada dificultat o problema, dificultat per aplicar la solució, dificultat per continuar mantenint la solució adoptada i dificultat per gestionar-ne els efectes. Quina incapacitat creieu que és la més habitual?
  • L'indubtable avantatge que suposa disposar de moltes opcions pot convertir una decisió banal en una de crucial, tal com passa com quan hem de triar un jersei, la destinació d'unes vacances o el restaurant on portar a algú que ens importa. És així?
  • L'home actual no solament entra en crisi quan s'enfronta a eleccions que provocaran profunds canvis en la seva vida, sinó fins i tot, tot sovint, quan s'enfronta a decisions força menys determinants. I és que el fet d'haver d'estar constantment ocupats decidint collonades ens distrau i ens resta capacitat per reflexionar amb atenció sobre les més importants. Com ho veieu?
  • Us sembla que allò que realment converteix en difícil una elecció no és tant l'elecció en si, sinó la consciència dels seus efectes? Perquè de vegades no resulta complicat ni emocionalment compromès saber quina és la decisió adequada, però sí dur-la a terme perquè al costat dels avantatges també comportarà alguns efectes indesitjats. Pensem, posem per cas, en algú que dubta a acceptar un ascens laboral perquè, juntament amb els avantatges hi va implícit un horari més carregat i haver de viure lluny de casa. 
  • Encara que saber decidir implica saber gestionar alhora pensaments, accions i emocions, allò més important i que ajuda més a una persona amb dificultats per prendre decisions, és ajudar-la abans que res a saber gestionar les seves pors. Perquè si no, podem formar persones i professionals hàbils i competents, però incapaços. Ho veieu així?
  • És veritat que, al llarg del dia, bona part de les decisions que hem de prendre, en realitat no les hem de prendre perquè els hàbits decideixen per nosaltres?
  • Les millors decisions són les decisions passejades i fetes sense precipitació?
  • Algunes decisions del passat ens poden arribar a condicionar molt, potser massa, les decisions del present?
  • Tot es complica, però, quan esperem fins a obtenir evidències. Es pot aconseguir alguna evidència sobre el futur?
  • Què acostuma a passar quan les decisions que prenem estan sempre hipotecades per complaure els altres?
  • Què passa quan en lloc de decidir nosaltres, decideixen les nostres pors?
  • Escriure pot ajudar-nos a clarificar i ordenar el nostre possible caos mental i així facilitar l'acte de decidir?
  • Les decisions irreversibles com, posem per cas, tenir un fill són infinitament més complicades que d'altres en què podem fer marxa enrere?
  • Les conseqüències de les nostres decisions, bones o dolentes, per a nosaltres i per als altres són un factor realment molt determinant? La pregunta ètica, en definitiva, és un factor essencial? 
  • Quan reflexionem sobre què fer, acostumem a pensar únicament en les possibles repercussions a nivell personal? Tenim prou en compte els altres? I si els hi tenim, això complica o facilita la decisió?
  • Ara bé, realment es pot prendre una decisió que no afecti en absolut ningú, ni directament ni indirecta? Vivint socialment, és possible això? 
  • Tot sovint ens hem d'inclinar per la decisió menys injusta?
  • Hi ha decisions químicament pures? Escollir una opció implica sempre descartar-ne d'altres. Tenir més clar aquest aspecte evitaria molts capficaments inútils?
  • Som conscients que quan no decidim, ja estem decidint?
  • Som conscients que no ens podem escapar?
  • No decidir, allargassar eternament les decisions expressa i manifesta una certa enyorança de la infantesa?
  • Com podem ajudar i estimular els fills a decidir i a responsabilitzar-se de les seves decisions? S'ha de fer només a partir de determinada edat, o hauria de ser un procés gradual i progressiu?
  • Dialogar amb algú que estimem i en qui confiem ens pot ajudar, o sempre és millor consultar-ho amb el coixí?
  • Pot ser, però, que fem trampa, que escollim consultar-ho només amb qui creiem que validarà la nostra opció principal?
  • Som conscients, però, que escoltar els altres, no eludeix la nostra inalienable responsabilitat?
  • Veig clarament que amb aquesta persona m'hi entendré i seré feliç, o tinc arguments molt sòlids per pensar que amb aquesta persona tot anirà bé? Intuir o pensar? O intuir i alhora pensar? 
  • Intuir és sentir alguna cosa profundament, però des de la pau i la serenor, sense urgències. Per contra, seguir un impuls emocional és deixar-se endur per l'alteració i el desig. 
  • Les emocions són importants i ens ajuden a prendre bones decisions, sempre i quan, però, no estiguem alterats i torbats. M'hi caso perquè estic molt enamorat/da o deixa que baixi una mica el suflé i potser decidiràs millor? 
  • La memòria, el record d'experiències passades, ens pot ajudar en la presa de decisions? La memòria de l'error ens pot ajudar a encertar la propera decisió?
  • Les decisions equivocades del passat ens poden ajudar a prendre millors decisions en el present?
  • El passat, però, ha de ser lliçó i no tortura. No hem de permetre que els errors, les males decisions del passat, hipotequin i/o bloquegin les inevitables decisions del present. Hi esteu d'acord? 
  • Moltes vegades entrem en una mena de bucle, i sempre estem explicant com ens hagués anat la vida si no haguéssim pres aquella decisió. És així?
  • Tenim tendència, doncs, a idealitzar els camins deixats de banda, els no triats? Si no m'hagués casat, si no hagués tingut fills, si no hagués anat a viure, si no...
  • Qui pot saber les pedres que hom pot trobar en un camí que hem decidit no trepitjar?...
  • Estar, doncs, sempre lamentant-nos de les males decisions del passat ens ajuda a encarar de manera adequada el futur?
  • La pressió social, les convencions socials, ens fan prendre decisions no adaptades als nostres veritables interessos i necessitats?
  • Porto la vida que he triat, o he triat el tipus de vida que els altres em diuen que és la correcta... la normal?
  • Compta molt la necessitat de ser acceptats a l'hora de decidir segons quines coses?
  • ¿Quan prenem una decisió d'una certa rellevància vital, hem de tenir present també que possiblement no tot serà un camí de roses, i que sorgiran entrebancs i imprevistos però que, amb tot, creiem i confiem en els nostres recursos per tirar-la endavant?
  • És important el grau de contundència i de convenciment amb què decidim i ens proposem fer alguna cosa? Què acostuma a passar quan la decisió la prenem a mig gas?
  • Tenir la possibilitat de decidir què fer amb la nostra vida no és, en el fons, un cert luxe existencial? Algú que lluita diàriament per sobreviure, per poder satisfer les seves necessitats primàries, l'afecten alguns dubtes més aviat patològics de les classes socials que viuen en l'opulència?

Read more...

Estem condemnats a mentir-nos i a mentir?

>> dimarts, 22 de novembre de 2016

Per a eliminar la mentida hauríem d'eliminar el llenguatge, que és l'àmbit en què s'expressa.

Sant Agustí
* * *
En l'amor, la sinceritat a petites dosis és perillosa, a grans dosis és letal.
O. Wilde 
* * *
 La veritat no és més que una mentida que es creu vertadera.
O. Wilde
* * *

La mentida és la forma més simple d'autodefensa.
Susan Sontang
* * *
Qui tingui ulls per veure-hi i orelles per sentir-hi, es pot convèncer ell mateix que cap mortal no és capaç de guardar un secret. El que els llavis callen, ho diuen els dits o la cara.
Sigmund Freud
* * *
El que diu una mentida no s'adona de la feina que comporta, perquè després n'ha d'inventar mil més per tal d'aguantar la primera.
Alexander Pope
* * *
Erase una mujer que vivía disfrazada de mujer y un hombre que vivía disfrazado de hombre. Cuando se encontraron creyeron esta comedia y formaron pareja. El hombre falso y la mujer falsa haciendo esfuerzos tremendos alcanzaron una modorra que llamaron felicidad. El hombre y la mujer verdaderos nunca llegaron a conocerse.
Alejandro Jodorowsky
* * *

Jo mai no he pretès dir la veritat a ningú, en part perquè de res serveix, i en part perquè no la conec.
Fernando Pessoa
* * *
Quan el mentider sent com a vertadera la seva mentida, la transmet a l'oient activant-li les neurones espill, que la faran no solament creïble, sinó també emocionalment familiar.
Giorgio Nardone

Condemnats a mentir i a mentir-nos:
  • Com és que heu vingut avui, aquí, en aquest cafè filosòfic? Doncs, segurament, perquè heu imaginat que podríeu passar una estona agradable. És a dir, heu construït l'autoengany que si veniu, estareu bé. Podem pensar, en conseqüència, que hi ha una realitat del cafè filosòfic neutra, objectiva i igual per a tothom? No. Perquè si tothom que s'ha assabentat que hi ha un cafè filosòfic, s'hagués construït aquest autoengany, ara, aquí, no hi cabríem. De manera que sempre, en tot moment estem filtrant, interpretant... construint la realitat que després patim o gaudim. Aquest acte de mentir-nos a nosaltres mateixos, d'autoenganyar-nos, ens pot portar efectes beneficiosos, facilitadors de la vida, de la nostra vida o perjudicials. Ara, el que està clar és són absolutament inevitables.
  • Sempre actuem i ens comportem com si allò que anomenem realitat fos d'una determinada manera. I aquests com si produeixen, certament, efectes reals en les nostres vides. Fins i tot quan els fem servir només com a estratègia més o menys calculada i oportunista i sense, d'entrada, creure'ns-els (Pascal, cas dels paranoics...)
  • Així, doncs, els autoenganys són inevitables. No són deliberats ni conscients, però els vivim com si fossin visions absolutament reals i objectives, els vivim com la Veritat. Des d'aquesta perspectiva, us sembla que allò més sensat seria aprendre a mentir-nos i autoenganyar-nos d'una manera com més funcional millor?
  • Recordo que, de petit, quan ens feien confessar amb el capellà de torn, un dels meus pecats clàssics i reincidents era he dit mentides. I recordo també com, just en acabar de confessar-me, en sortir al carrer i retrobar-me amb els meus amics, passaven ben pocs segons abans que, sense adonar-me'n, no digués una o altra mentida. Això em feia sentir fatal: un nen molt dolent, condemnat irremeiablement al foc etern de l'infern. Amb els anys vaig anar assumint que la mentida forma part substancial de la vida i que, fins i tot, ens ajuda a viure. Com ho veieu?
  • Quins dos autoenganys ens diem quan decidim unir-nos afectivament amb una altra persona?
  • Quan ens enamorem, no acostumem a sobrevalorar les virtuts de la persona a qui estimem?
  • Quan es produeix el desamor, diem  és que ja no és ell/ella. I potser sí que és així, però potser som nosaltres qui li hem arrabassat les qualitats que els nostres autoenganys amorosos li havien atribuït. Què en penseu?
  • És possible mantenir una relació de parella sense mentir? Cal dir-ho tot?
  • En el món de la parella, també hi ha un acord tàcit sobre el que es diu i el que no. I, en bona part, d'això depèn l'estabilitat de la parella. Cal l'expressió sincera de les emocions i sentiments, però també l'omissió de fantasies incòmodes i pertorbadores que, a la millor, l'altre no suportaria. És així?
  • I l'amor dels pares als fills que, tot sovint els fa cecs als seus defectes, i que fins i tot els porta a defensar-los en situacions indefensables? 
  • El mentir també té una funció educativa. Quants cops hem mentit els nostres fills? El xumet, substitut del pit de la mare, no és ja una gran mentida? I les històries que ens inventem per tal que deixin el xumet, perquè mengin no sé quins aliments saludables, perquè vagin a dormir...?
  • I l'experiment de Rosenthal, l'anomenat efecte Pigmalió? Creure en les capacitats d'algú genera un autoengany, que acaba convertint el que només era una creença en una realitat.
  • I el mentir terapèutic: l'efecte placebo?
  • Com és que molts metges són tan poc convincents i persuasius en els seus actes comunicatius amb els pacients?
  • I el poder terapèutic dels rituals religiosos d'oració?
  • I la religió?
  • En l'exercici de professions que donen suport a la gent, la regla bàsica és ajudar i per això, d'entrada, mai no desqualificar la perspectiva, l'autoengany del que pateix. Després, l'induirem a canviar, però només ho aconseguirem si prèviament hem acceptat la seva perspectiva com si fos correcta i vertadera. Aquesta manera d'actuar és extrapolable a la majoria d'interaccions socials en què pretenem ajudar canviant la perspectiva disfuncional de qui sol.licita el nostre ajut. Us sembla, doncs, que el consol i el suport psicològic (humà, en definitiva) requereix, si més no al principi, un mentir benèvol?
  • I el perillós autoengany consistent a creure que si controlem al màxim les variables de la nostra existència viurem més tranquils i farem desaparèixer la incertesa? No és ben bé, a l'inrevés? Com més cerquem una cosa inexistent, la certesa absoluta, més insegurs ens sentim i més incerta i trasbalsadora apareix la nostra existència?
  • Per definir la mentida no solament hem de tenir en compte el mentider sinó també el destinatari de la mentida. Així, hi ha mentida quan el destinatari ha demanat no ser enganyat i quan el que la diu no avisa de la seva intenció de mentir.
  • Anem aprenent a mentir per protegir-nos i/o també per no ferir els altres?
  • Hi ha diverses formes de mentir: negació, omissió censura, desinformació. La combinació de les tres primeres genera hipocresia o un cínic distanciament d'alguna cosa de la que, en realitat, som responsables. La desinformació consisteix a intentar fer creïble allò fals. En mans de qui estan els distints mass media?
  • Una mentida ben construïda té més números de ser creguda que un fet vertader però sorprenent.
  • La versemblança és una bona eina per fer creïble la falsedat. Una mentida ben contada pot semblar-nos més creïble que el veritable relat dels fets? La ficció versemblant té un impacte persuasiu més gran i eficaç que el relat històric. És així?
  • Potser perquè la nostra ment cerca més la coherència que la veritat? Tendeix més a reconèixer que a conèixer i descobrir?
  • Una veritat que no respecti la coherència, la congruència i la no contradicció, és més difícil de creure i acceptar que una mentida (versemblant) que ho respecti?
  • Per mentir amb eficàcia cal narrar històries que barregin allò vertader i allò fals. Així, la veritat contagia la falsedat fent-la creïble.  No ho fan molt això tant la publicitat com alguns programes televisius?
  • Ho podeu comprovar contant una història construïda així als vostres amics i us adonareu què fàcil que és convèncer-los que és vertadera. I això passa perquè la nostra ment associa les informacions, i si concorden dins del relat, de la trama narrativa, les dóna per bones. Un relat incoherent, per contra, encara que sigui vertader, no s'accepta fàcilment. 
  • Avui en dia, la forma de mentir de molts mitjans és saturant-nos d'informacions verídiques però intranscendents per tal de tapar i bloquejar la informació de qüestions realment importants.
  • Som més sincers, més autèntics i més espontanis quan som petits?  Als petits, se'ls nota molt quan menteixen? Hi ha, doncs, un aprenentatge del mentir?
  • A banda de considerar la mentida des del punt de vista moral, cal tenir també en compte els possibles efectes beneficiosos que, de vegades, té el fet de mentir? O, cal condemnar sempre, siguin quines siguin les circumstàncies i els contextos, la mentida?
  • Allò que està bé o malament es pot decidir amb independència del context i de les finalitats? Si l'objectiu és noble i benèvol, la mentida pot ser considerada ètica. Hi esteu d'acord?
  • Acostumem a ser comprensius amb els qui ens menteixen? 
  • Si del fet de dir la veritat se'n poden derivar greus conseqüències, és millor ocultar part de la veritat?
  • Més que de les mentides en si, ens hauríem de penedir del possible mal que amb elles hem ocasionat?
  • Si dic bon dia a una persona que no em cau bé, i ho faig per crear un millor ambient, és una mentida reprovable?
  • I les mentides pietoses?
  • Si dic una mentida pietosa a algú, en el fons no li estic transmetent el missatge que no és prou fort, que no serà capaç, per afrontar aquest entrebanc de la vida? No és, en el fons, una falta de respecte cap a la persona en qüestió? Qui som nosaltres per decidir la capacitat de lluita, de resistència i de superació d'un altre?
  • En principi una mentida pietosa no està justificada ni tan sols quan es fa per compassió i/o per misericòrdia. Potser fóra millor, però, parlar, diu Francesc Torralba, de veritat suportable. I llavors, és clar, podem suportar totes les veritats o tota la veritat de cop? Evidentment, no. Però si se'ns dóna temps i se'ns diu d'una determinada manera, la podem o les podem acabar per digerir. Hi esteu d'acord?
  • Un pacient té dret a estar informat. També a no voler estar informat?
  • I com ho descobrim això? Potser a través del que ens pregunta i de com ho pregunta? La retòrica de la pregunta, oi que no em moriré, doctor? predisposa una resposta distinta a em moriré, oi doctor?
  • Potser el voler no saber, l'ajuda més a afrontar la seva vida?
  • En la vida quotidiana, les petites mentides ajuden la convivència?
  • Acompanyar un malalt vol dir acompanyar-lo, i no fer un pas endavant si el pacient no ho ha demanat. Si fa, però, una pregunta directa, sí que cal respondre-li perquè hi té dret. Com ho veieu?
  • Pot ser que ens acabem creient les nostres pròpies mentides i acabem vivint en un món falsejat?
  • Per què creieu que molts fills menteixen els pares? De què depèn, només dels fill? O sobretot, de com acostumen a reaccionar els pares davant segons quins comentaris o situacions dels fills? Pot ser que moltes mentides dels fills als pares són per protegir-los, perquè els veuen dèbils per digerir i assimilar segons què?
  • Què fa que hi hagi persones amb molta facilitat per a la mentida i d'altres que els costi tant?
  • Una persona que menteix sistemàticament és que té poca autoconfiança? És un intent també de fugir de la responsabilitat? 
  • Com més parlem, més ens veiem obligats a mentir?
  • Com que vivim en la societat de l'exhibició, tot sovint ens veiem obligats a mostrar-nos distints del que som i a mostrar virtuts i capacitats que no tenim. Qui porta una vida mediocre, amb dificultats per arribar a final de mes i amb una autoestima molt baixa, pot tendir a mentir per tal de ser acceptat. Així, de vegades la mentida és una forma de supervivència: no vull quedar desmanegat. És clar que això no ho justifica, però potser sí que ho explica, ni que sigui una mica. Què us sembla?
  • Seria l'explicació del camaleó: en funció del lloc, assumeixo un color o un altre.
  • Internet és com intentar viure una segona vida? És un territori molt adobat per a la impostura?
  • Què fer quan notem que l'altre ens està mentint de manera descarada? Potser, en lloc de dir-li: menteixes, dir-li: la meva visió (o, tal com ho ho vaig viure jo) és diferent de la teva?
  • A vegades, o molt sovint, amb la nostra actitud dificultem molt, posem molts obstacles als altres perquè ens diguin la veritat?
  • Amb el mòbil: estic arribant!, i potser tardo més de mitja hora. Uf, no hi manera, definitivament: enganxats a la mentida...

Read more...

Va en augment la infoxicació?

>> dimecres, 19 d’octubre de 2016

Agafant la humanitat en conjunt, la quantitat de coneixements que hi ha avui en dia en el món és enorme, fenomenal. Aquesta quantitat cada dia augmenta, a passos de gegant. Per a un home sol, accedir a una part mínima, petitissima, d'aquests coneixements és pràcticament prohibitiu, impossible. [...] Així, com més coneixements reals -o sigui momentanis- hi hagi en aquest món, més ase serà el savi reconegudament existent, declarat. Serà un gran especialista, és a dir, un home limitat, certament útil, però donat a la intemperància, a causa de la tendència dels especialistes a veure les coses d'aquest món a través de les morralles de la seva especialitat. Com més avancen els coneixements, més passen de moda i són inexistents les idees generals.
Josep Pla

* * *
 En primer lloc, a inicis del segle XXI, ens trobem immersos, pel que fa al coneixement, en un immens procés maltlhusià: amb les creixents interrelacions que genera la globalització i Internet, el creixement hiperbòlic en la informació disponible és molt superior al de la capacitat dels individus per processar aquesta informació. Malgrat les ajudes informàtiques, bibliogràfiques, documentalistes, etc., la condició humana té uns límits biològics i neuronals que impedeixen, a llarg termini, seguir aquesta progressió geomètrica dels coneixements. Atesa, doncs, la creixent desproporció entre la capacitat col·lectiva per crear saber i la capacitat individual per assumir i integrar vitalment, sembla justificat i potser inevitable l’adveniment d’una “societat de la ignorància” (Brey), “del desconeixement” (Innerarity) o “de la incultura “(Mayos).
En segon lloc, per damunt d’altres perspectives similars, la denominació “societat de la incultura” sembla descriure més adequadament les paradoxes i contradiccions que avui emanen després de la “societat del coneixement”. Perquè el procés de creixent especialització dels experts continuarà acceleradament, amb la qual cosa no es preveu a mig termini el col·lapse del coneixement expert ni dels tècnics especialitzats. Salvant els aspectes específics destacats per Innerarity, la “societat del coneixement” cientificotecnològica podrà determinar el que en cada cas serà considerat com a “cert”, “establert per la ciència” o “més adequat tecnològicament”.
Ara bé, sí que cal dubtar que la majoria de la població pugui tenir un coneixement, cultura o “sàvia” composició general de l’estat global dels sabers humans i les seves problemàtiques. És a dir, continuarà el coneixement especialitzat i expert, però augmentaran les dificultats de la gent (fora del propi camp d’especialització) per disposar d’una “cultura” general o “capacitat de fer-se càrrec” reflexivament de les problemàtiques humanes en conjunt. Això no és accessori, ja que si la majoria de la població no pot interioritzar aquest coneixement general, les seves decisions polítiques mitjançant el vot i la participació democràtica resultaran altament problemàtiques.
Gonçal Mayos, La societat de la incultura

* * *

El coneixement no implica saviesa, així com la informació no implica coneixement.
T.S. Elliot
 * * *
A mesura que multipliquem la informació, de ser bona passa a ser contaminant.

David Shenk
* * *
Un món concentrat només en el fet de veure és un món estúpid. L'homo sapiens, un ésser caracteritzat per la reflexió, per la seva capacitat per generar abstraccions, s'està convertint en un homo videns, una criatura que mira però que no pensa, que veu però que no entén.
Giovanni Sartori, Homo videns 
* * *
Persisteix una lògica errònia que ens porta a pensar que l'ús d'eines cada cop més sofisticades implica necessàriament un coneixement més gran, i confonem la destresa per utilitzar un complex programa informàtic que ens permet escriure amb el fet d'escriure alguna cosa interessant, o fins i tot amb saber escriure. Ens hem convençut que disposar d'una xarxa que ens permet veure el que emet la televisió a l'altra punta del món és tornar-se més savis, quan l'únic que fem és passar l'estona o, en el millor dels casos, adquirir coneixements trivials. I ens encanta sentir "Societat del Coneixement" quan a escala individual, en molts casos, consisteix simplement a passar un munt d'hores xatejant amb els amics o intentant lligar per Internet. [...] La Societat de la Ignorància és, al cap i a  la fi, l'estat més avançat d'un sistema capitalista que basa l'estabilitat de la societat en el progrés, entès bàsicament com a progrés econòmic, però que un cop satisfetes les necessitats bàsiques només és possible mantenir gràcies a l'existència d'unes masses empatxades, fascinades i essencialment ignorants. 
Antoni Brey, La societat de la ignorància
* * *
Però si acceptem mirar el revers de la moneda possiblement descobrirem que a més de nens prodigi o eficients executius també estan proliferant al nostre voltant individus incapaços de concentrar-se en un text de més de quatre págines, persones que només poden assimilar conceptes predigerits en formats multimèdia, estudiants que confonen aprendre amb recopilar, tallar i enganxar fragments d'informació trobats a Internet, o un nombre creixent d'analfabets funcionals. Si bé és cert que el nou mitjà posa al nostre abast tot el saber disponible, això no implica necessàriament que siguem capaços de treure'n profit.
Antoni Brey, La societat de la ignorància
 

 Sense ànim d'infoxicar més:

  •  Infoxicació és un terme creat per l'Alfons Cornella, fundador d' infonomia.com per indicar l'excés d'informació: descriu l'estat d'estrés que pateix l'ésser humà davant l'actual sobrecàrrega d'informació. Als EEUU fins i tot s'ha tipificat com un trastorn psicològic, que es podria traduir com a síndrome de fatiga per la informació. La persona que el pateix experimenta confusió mental, angoixa i por de col.lapsar-se. En l'origen d'aquest trastorn està el volum creixent i ingent d'estímuls que rebem cada dia tots o pràcticament tots. La informació que rebem i generem augmenta sense parar i ens sentim angoixats davant la impossibilitat d'estar al dia. Entre correus electrònics, sms, missatges a la bústia de veu, trucades telefòniques... el volum d'informació a què hem de donar resposta s'incrementa i s'infla exponencialment. A tot això, a aquests estímuls personals hi hem d'afegir la ràdio, la televisió, la publicitat als mitjans escrits i audiovisuals... Què podem fer davant d'aquest allau d'informació que de manera implacable ens cau cada dia a sobre?
  • Als EEUU, a la dècada dels 70, el nombre de missatges diaris publicitaris que rebia un ciutadà mig era d'uns 500, avui n'hi arriben més de 3000. I les persones que tenen un càrrec estan exposades a deu o vint vegades aquest volum. S'ha calculat que un gerent típic entre missatges i informes ha de llegir un milió de paraules per setmana, és a dir, l'equivalent a empassar-se tres vegades el Quixot sencer. Què en penseu?
  • En aquestes circumstàncies, és possible no estressar-se?
  • Cada vegada rebem més informació per unitat de temps i en conseqüència la nostra capacitat per prestar atenció a aquesta informació decreix. Com es pot resoldre aquest conflicte?
  • L'Alfons Cornella diu que a través d'una combinació de tecnologia i de psicologia. Necessitem, diu, d'una banda instruments que ens permetin manegar millor aquesta informació. Per exemple, en lloc d'haver de consultar quin dia farà a través de l'ordinador, podria disposar d'un paraigua el pom del qual estés connectat al servei meteorològic i en funció de la previsió s'encengués una llum d'un determinat color. I de l'altra, fer una crida perquè tothom que emet informació faci un esforç suplementari per sintetitzar-la i fer-la més fàcil d'entendre. És a dir, noves tecnologies i noves formes de compressió per fer-la més capturable i per poder viure, per tant, sense angoixar-se tant. Què en penseu?
  • Avui ja es parla d'ibiqüitat o d'informació ibíqua, i es refereix a una sèrie d'aplicacionsque fan possible trobar la informació que realment m'interessa, sense pensar i de manera molt ràpida. És com si li diguéssim a la xarxa: no em maregis, dóna'm exactament el que vull en el moment en què ho vull. Per exemple: dóna'm la música que ara necessito d'acord amb el meu estat d'ànim actual. Com ho veieu?
  • Si la informació cada cop va creixent d'una manera més exponencial, per molt bones i noves eines de cribatge que siguem capaços d'elaborar, no és una quimera, o una batalla perduda, pretendre gestionar de manera totalment eficaç i eficient tot aquest allau d'informació? Els facilitadors d'informació podran solventar el problema?
  • No ens haurem d'acontentar a gestionar, com a mal menor, l'inevitable ansietat que comportarà? 
  • Si això és així, l'única solució és la desconnexió?
  • Serà realment possible això? 
  • En un món cada cop més i més interconnectat, serà cada cop més difícil gestionar i salvaguardar la nostra autonomia?
  • No poder desconnectar ens condemna, doncs, a un estrès permanent?
  • És urgent educar les noves generacions en la gestió de la informació?
  • Saber ser més selectius a l'hora d'informar-nos, preferir la qualitat a la quantitat és una cosa a aprendre?
  • Si no podem aprofundir en res, com podem tenir i/o elaborar bons criteris per ser selectius a l'hora de filtrar informació?
  • A estar infoxicats s'hi arriba de manera conscient? Algú infoxicat s'adona que està infoxicat?
  • Adonar-se'n ja és la solució?
  • La infoxicació genera addicció?
  • Quins plaers o gratificacions ens ofereix?
  • Ara per ara, treballem i usem informació. Aviat, però, gestionar la informació serà una part més del treball? 
  • Habitualment ens llancem a la caça i captura d'informació sense saber què volem exactament, i si disposem de les eines (coneixements) adequats per caçar? Cada vegada serà més necessari una reflexió prèvia sobre què vull buscar exactament, què m'interessa i què (ara mateix) no m'interessa?
  • Es dóna molt sovint el fenomen de la serendipitat?
  • Si sabéssim buscar, ens estalviaríem molt brossa?
  • Torna a ser cada cop més veritat el que deien els vells i no tan vells filòsofs que allò realment important és saber preguntar, saber què busquem i quines fonts són fiables?
  • Anem per les xarxes com a zombis? 
  • Saber memoritzar com hem classificat i on hem emmagatzemat la informació serà cada cop més valuós?
  • Sense una mínima reflexió i/o algun criteri de cerca, la xarxa genera fàcilment dispersió i un cert caos?
  • Podem aconseguir tenir i mantenir el mateix estat emocional davant d'una pantalla que davant un llibre, un diari... uns fulls escrits?
  • El suport amb què accedim a la informació, condiciona molt i molt el tipus de lectura que en fem?
  • Un pensador francès, Edgar Morin, ha reiterat sovint que cada cop serà més important tenir el cap clar, que tenir el cap ple. Hi esteu d'acord?
  • Aquesta tendència que tenim a emmagatzemar i emmagatzemar tot el que trobem, és realment operativa?
  • Què n'acabem fent de tot el que guardem?
  • Igual que se'ns ha ensenyat a llegir paraules, caldria ensenyar-nos a llegir imatges i a llegir pantalles?
  • Tenim una actitud massa passiva, i fins i tot de bona fe, davant la informació i els continguts que ens ofereixen les pantalles?
  • La creixent ultraespecialització, cada cop sabem més però de més poques coses) no suposa un greu perill: la incapacitat d'elaborar una visió global, integradora i crítica sobre el món i sobre nosaltres mateixos? 
  • Aquests sabers cada cop més fragmentaris no amenacen la construcció d'una identitat mínimament sòlida i estable?



















Read more...

Ocupats-desocupats: què ens ajuda més a viure?

>> dijous, 22 de setembre de 2016

El treball és el refugi dels que no tenen res a fer

O. Wilde


* * *
Em sembla que la vida està totalment mancada d'interès, i això succeïa especialment quan treballava vuit o deu hores al dia. I la majoria dels homes treballen vuit hores per dia un mínim de cinc dies a la setmana. I tampoc ells estimen la vida. No hi ha cap raó per estimar la vida per a algú que treballa vuit hores al dia, perquè és un derrotat. Dorms vuit hores, en treballes vuit, vas d'una banda a l'altra amb totes les bajanades que has de fer. [...] a algú que treballi vuit hores al dia li'n resten només dues o una i mitja lliures per a ell mateix. Pot viure veritablement només hora i mitja al dia. Com és possible estimar la vida si només es viu una hora i mitja per dia i es perden totes les altres hores? I això és el que jo he fet durant tota la vida. I no la he estimat. Crec que si hi ha algú que l'estimi és un enorme idiota. No hi ha manera d'estimar aquest tipus de vida.
Charles Bukowski, Lo que más me gusta es rascarme los sobacos.
* * *
El desocupat supera sempre, com a home, l'enfeinat. Però, quan parlo d'oci i d'ociositat, ¿no creureu, tanmateix, que em refereixo a vosaltres, els mandrosos?...
F. Nietzsche, Humà, massa humà, 284 
* * *

No tinc res en contra del treballador i creador infatigable, ni de l'ermità que es mira el melic, però cap dels dos no em sembla interessant ni tampoc exemplar. La persona que busco i desitjo és aquella que és capaç tant d'integrar-se en la comunitat com de viure tota sola, tant d'actuar com de reflexionar. I si fa la impressió que en els meus escrits anteposo la vida contemplativa a l'activa, deu ser perquè veig el nostre món i el nostre temps ple de persones actives, eficients i emprenedores, però incapaces per a la contemplació.
Hermann Hesse
* * *
Declaració del poble més longeu del món
Als vuitanta anys encara sóc un nen,
Quan vinguis a buscar-me als noranta, 
oblida't de mi i espera'm fins que en faci cent. 
Com més vells, més forts,
i res de deixar que els nostres fills ens mimin. 
Si vols llarga vida i salut, ets benvingut al nostre poble, 
on rebràs les benediccions de la naturalesa
 i descobrirem junts els secrets de la longevitat.
3 d'abril de 1993
Federació de Clubs d'Ancians d'Ogimi
***

Igual que la peresa física es cobra un preu, així també ho fa la peresa mental. La peresa mental durant la joventut posa en perill el cervell durant la vellesa. Recordem l'admonició de William James de no malgastar els anys formatius, quan la ment és plàstica. Aquells que frueixen amb els desafiaments mentals i els cerquen més enllà de les necessitats bàsiques de l'existència quotidiana, apresten la ment i el cervell amb una resistent capa de protecció que els ajudarà a preservar una vida mental sana i rica fins la vellesa.
Elkhonon Goldberg, La paradoja de la sabiduría (Cómo la mente puede mejorar con la edad)
* * *
Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de l'home d'estar assegut, sol i en silenci.
Blaise Pascal
* * *
Si tot continua igual, sospito que en el segle XXI es donarà encara més importància al fet de construir-se una vida que a construir-se un mitjà de vida. Per tant, a mesura que la gent sigui m és conscient de la seva pròpia mortalitat i de la necessitat de comprometre's amb valors significatius (per exemple, amb la seva voluntat de sentit), tots prestarem més atenció al llegat personal que volem deixar. 
Alex Pattakos, En busca del sentido. Los principios de V. Krankl aplicados al mundo del trabajo.
* * *

D'entre tots els conceptes que han sorgit dels meus anys de pràctica dedicats a contrarestar l'ansietat davant la mort, considero que el de la propagació per ones concèntriques és molt útil.
Això de les ones concèntriques vol dir que tots nosaltres creem, tot sovint de forma no intencional i sense tenir-ne consciència, cercles concèntrics d'influència que poden afectar els altres durant anys o fins i tot, generacions. L'efecte que tenim sobre els altres es transmet, al seu torn, a d'altres, de la mateixa manera que els cercles concèntrics que es produeixen en llançar una pedra a un llac es continuen expandint, encara que ja no siguin visibles per a nosaltres. La idea que podem deixar alguna cosa nostra, encara que no hi siguéssim per tal de veure-ho, ofereix una potent resposta als que afirmen que la manca de sentit és la conclusió necessària de la nostra finitud i transitorietat.
Produir ones concèntriques no necessàriament significa que el nostre nom o la nostra imatge vagin a sobreviure. (...) Els intents de preservar la identitat personal sempre són fútils. La transitorietat és permanent. El concepte d'ones concèntriques es refereix a deixar alguna cosa de la pròpia experiència de vida. Algun gest, algun bon consell, alguna guia, algun consol als altres, sabent-ho o no.
Irvin D. Yalom, Mirar al sol
* * *
Tenir presa vol dir no estar en el que cada moment s'ha de fer. Vol dir tenir el cap en un altre lloc, en una altra cosa, en el que vindrà [...] Hi ha cada vegada més persones que es passen els dies anant d'una banda a l'altra, sense parar mai, sense donar pau als peus, ni als tramvies, ni als autobusos, ni als taxis, i que, quan ens troben, ens diuen: tinc pressa, molta pressa, faig tard, m'esperen, ja ens veurem d'un moment a l'altre [...] I, al capdavall, no fan absolutament res. Es passen anys sense fer literalment res [...] i, així, el que s'anomena fer bé les coses no es produeix mai perquè la disposició mental s'hi oposa d'una manera maquinal [...] En realitat, és ja literalment impossible d'aturar-se en el que es fa, dedicar un mínim de lentitud en els successius moments del present, fer les coses ben fetes.
Josep Pla, OC (31, 336)



Algunes qüestions:
  • Tot funciona millor amb una certa activitat? Tant la ment com el cos ens ho reclamen?
  • Així, doncs, l'activitat és una de les claus del benestar físic i psicològic?
  • La ment i el cos ocupats ens allarga la vida?
  • Ha de ser, però, quan es tracta d'un actuar que ens atorga sentit?
  • O fins i tot, l'actuar per actuar, sempre és millor que l'apatia i la inacció?
  • Estar ocupats permanentment consultant els emails, els watsapps, facebook... ens fa sentir bé?
  • Hi ha formes d'estar ocupats postisses, artificials, neuròtiques que són com una escapatòria desesperada per evitar trobar-nos amb nosaltres mateixos?
  • El possible sentit de l'actuar acostuma a venir abans, durant o després de l'acció?
  • Diríem que un estrès sa i desitjable és aquell en què puntualment m'activo, però després em relaxo? 
  • I, per contra, un estrès insà seria aquell en què estic permanentment ansiós?
  • Si ens accelerem massa, si anem hiperactius, perdem la sensació de control, i ens podem posar maníacs?
  • Quan em sento bé i en tinc ganes, faig coses. És així habitualment? O més aviat, faig coses i em vénen ganes de fer coses? Què acostuma a venir abans, la motivació o l'acció?
  • A Ikigai, llibre de Francesc Miralles i Héctor Lozano, la gent no es jubila mai. És clar que la paraula jubilació, en el nostre sentit occidental, no existeix. Jubilar-se, aquí ve a dir acabar. I al Japó, indica més aviat un canvi d'aires, on procures estar ocupat en alguna cosa, i gairebé sempre fent la teva aportació a la comunitat. Què en penseu?
  • Com ho veieu aquest continuar aportant coses a la comunitat d'una manera no productiva?
  • Què us sembla això de procurar sentir-se un membre útil i actiu de la societat, i no un individu ja aparcat?
  • La dieta d'Ogimi consisteix en la llei del 80%; és a dir, quan menges i notes, sents, que estàs ja al 80%, deixes de menjar. És el que d'una manera habitual i majoritària practiquem per aquí?
  • V. Frankl no es va cansar mai de proclamar que quan la persona perd el sentit de la seva vida, emmalalteix. Si no tenim un per a què viure, se'ns enfonsa tot. Els habitants d'Ogimi sempre tenen un motiu per llevar-se al matí, alguna cosa que si ells no fan, quedarà per fer. Diríeu que aquest és un dels secrets si no d'una vida més llarga, d'una vida més plena?
  • V. Frankl també deia que allò que atorga sentit a una persona pot divergir molt del que li atorga a una altra. D'acord. Però també insistia en què siguin quin siguin les activitats capaces d'injectar un sentit a la nostra vida, totes es conjuguen amb el verb estimar. És això? 
  • Són activitats, doncs, en què l'aspecte més pròpiament productiu, si hi és, és només secundari. Hi coincidiu?
  • Pot ser que algú que realitza una feina pesada, sense cap al.licient i mal pagada, amb tot, sigui capaç de trobar-hi un sentit?
  • Voldrà dir això que s'hi hagi de resignar per sempre més? Voldrà dir que no s'ha de lluitar per defensar unes condicions laborals justes i més humanes?
  • Voldrà dir, però, que el sentit o no d'una activitat està més enllà de la pròpia activitat, què depèn força de la consciència amb què la realitzem?
  • Cal tenir un treball remunerat perquè la vida tingui sentit?
  • Quan tenim o estem patint una determinada situació vital complexa i que ens trasbalsa, per on començaríeu a gestionar-la d'una manera més funcional: pel que pensem, pel que sentim o per les accions i comportaments?
  • Una persona té el caràcter que té, o més aviat, el caràcter es forma i, per tant, és conseqüència del que hom fa? Podem, doncs, canviar el nostre caràcter directament?
  • Ens aniria bé, com a filosofia de fons, com a bona filosofia de fons, pensar que el món és un lloc imperfecte, que les persones també ho som, però que, amb tot, està ple de possibilitats de creixement i realització?
  • Caldria, doncs, interrogar-nos sobre quin és el nostre combustible existencial, què és allò, quin tipus d'activitats ens fan mantenir la passió per la vida?

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP