Els plaers

>> dijous, 14 de desembre del 2006


És més fàcil l’abstinència que la moderació

Sant Agustí

* * *

És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc inconscient: és millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet.

John Stuart Mill

* * *

Si t’ho concedeixes, pots renunciar-hi. Si no t’ho concedeixes, passa a ser irrenunciable.

G. Nardone

* * *

La felicitat consisteix en el plaer, i el plaer és l’absència de dolor.

Epicur

Possibles qüestions:

  • Esteu d’acord amb el que diu Epicur sobre el plaer? Si no tenim dolor al cos, ni dolor (preocupacions, pors, angoixes...) a l’ànima, ja experimentem sensacions agradables? Quan, en quines circumstàncies podem dir que el no dolor és un plaer?
  • Avui en dia les coses es veuen així?
  • Quin tipus de plaers cerquem avui: plaers més aviat estàtics, contemplatius, o plaers més aviat dinàmics?
  • Quins ens satisfan més?
  • És veritat que el nivell d’ansietat o de malestar que experimentem condiciona el o els tipus de plaers que cerquem?
  • Quan interiorment estem bé ens atrauem més els plaers interiors?
  • Comprar i consumir compulsivament és símptoma d’alguna cosa?
  • Com és que cerquem en les coses coses que les coses no ens donaran mai?
  • Creieu que Sant Agustí té raó en afirmar que l’abstinència és més fàcil que la moderació?
  • El control absolut ens aboca al descontrol absolut?
  • La moderació exisgeix un cert descontrol de tant en tant? Cal descontrolar-nos una mica per mantenir el control?
  • Quin element no es pot suprimir d’una dieta perquè la dieta tingui èxit?
  • Què ens dóna més plaer: anticipar un bé futur o evocar-ne algun de passat?
  • Pensar en un plaer futur, ens fa sentir plaer ja en el ara i aquí, en el mentrestant?
  • Demorar un plaer, augmenta el plaer del plaer?
  • Els plaers que s’aconsegueixen després i com a conseqüència d’esforç, sacrifici... d’n cert dolor, són millors, els valorem més que els que no són tan exigents?
  • Les preocupacions són obstacles per al plaer o només entrebancs necessaris per a incrementar el posterior gaudi?
  • El que més importa és la quantitat total de plaer aconseguit en la vida o la distribució d’aquest plaer? Què preferim en la distribuió del plaer o la felicitat en la nostra vida: una corba ascendent o una corba descendent?
  • Quan valorem una determinada circumstància, a què donem preferència: a evitar les pèrdues o a incrementar els guanys? En el món dels plaers ens preocupa més no perdre que guanyar?
  • Hi ha alguna regla objectiva universal per puntuar objectivament quin nivell de plaer gaudim o la puntuació sempre l’establim a través de referències subjectives?

Read more...

Si Déu existeix, no entenc res. Si Déu no existeix, no entenc res

>> dijous, 26 d’octubre del 2006


El vent del nord i la seva força bruta, descomunal, atàvica, indiferent... prehumana. Que petits que som... De nit.

* * *

Textos

Per a mi, i per a molts d’altres, Déu és un ésser que transcendeix la condició humana. La idea que ens elaborem d’ell és merament aproximada. Ja els antics deien que tot allò que es pot dir de Déu té sempre un valor analògic, és a dir, un valor de semblança, no d’exactitud.

Miquel Batllori

Em moc entre l’estupor i la indignació en veure com es parla amb gran tranquil.litat i seguretat sobre Déu. Predomina aquest astorament davant d’aquest tipus de discursos, un astorament queixós en veure que es parla massa de Déu.

Jo no parlaria de la idea de Déu, sinó més aviat d’experiència de Déu. De fet, no sé quina és la meva idea de Déu i, per tant, no puc dir si juga o no juga algun paper en aquestes situacions frontereres. No m’hi cap al cap la possibilitat de tenir una idea de Déu. Si ja em resulta difícil tenir una idea del que és la persona, del que significa ser català, del que vol dir ser europeu, etcètera, encara resulta més difícil arribar a tenir una idea de Déu. Déu no és tant una idea que tinc al cap, sinó l’arrel d’una experiència que visc en el cor i que apareix i se’n va; algú amb qui entro en relació al llarg de la vida, que oblido i que torno a recordar. L’experiència de Déu, per a mi, és fonamental, però és una experiència sense idea.

Si no és possible tenir-ne una idea clara, ¿com descriuries aquesta recerca de Déu?

És la recerca d’aquest Altre més gran que qualsevol altre. És la recerca d’algú que m’acompanyi. És una experiència que es mou en diferents plans: des del desassossec i el desconcert, fins a la plenitud i la gratitud. L’experiència de Déu és l’experiència de la recerca del gran Tu. Busco aquest element de connexió amb la vida i els altres que no em donen ni la vida ni els altres, però que, en canvi, el trobo en Déu. Quan parlo d’experiència de Déu, doncs, em refereixo a aquesta recerca del gran Tu que no trobo ni en la natura, ni en la societat.

No tracto de racionalitzar la meva experiència religiosa. Crec que l’angoixa (de què parles) és fruit d’un intent d’explicar el que no pot ser explicat.

No puc evitar de sentir-me un cristià estrany que simpatitza amb els ateus i amb els agnòstics, perquè, entre aquests, hi veig, de vegades, molta més noblesa moral que no pas entre els qui s’anomenen cristians.

Em confesso, filosòfiament, agnòstic. Sóc creient des de la fe, no per les raons que em pugui aportar el pensament. Són les raons del cor, com diria Blaise Pascal, les que em porten a creure, no els raonaments filosòfics. És una experiència que tinc al cor, sobretot.

Norbert Bilbeny

Crec que més que ateisme, el que hi ha en l’actualitat és indiferència.

-Davant de les qüestions últimes com la mort, ¿quina funció hi juga la idea de Déu?

-La idea de Déu funciona com una taula de salvació. Gairebé no em puc explicar la vida sense un Déu que faci justícia a aquesta vida.

-Tornem al Déu venjatiu?

-No parlo de la justícia entesa en el sentit del judici final, sinó que crec que cal que hi hagi un més enllà on Déu pugui premiar els pobres, els qui han patit, els qui han estat humiliats. Al final, hi ha d’haver una justícia total. No crec en un final venjatiu. Estic convençuda que tothom se salva...

-I l’infern?

-No hi crec, en l’infern. És una idea que ha consternat milions de cristians al llarg de la història. La iconografia és plena d’aquestes imatges de l’infern. Crec que ha estat una idea horrorosa. Crec que, si Déu existeix, és un pare que espera tothom, que acull tothom.

Roser Bofill

-En el teu plantejament ètic, ¿Déu hi juga algun paper? Com a fonament? Com a horitzó de sentit?

-Déu no hi juga, pròpiament, cap paper. Crec que és possible una ètica sense Déu. Més encara, crec que l’ètica no necessita Déu per a res, ni com a fonament, ni com a horitzó. La pregunta de l’ètica es relaciona amb la convivència i les raons de la bona convivència. Crec que aquesta entesa pot trobar-se en la raó i també en el sentiment. No cal referir-se a Déu per donar força a les regles, les normes, als nostres deures morals. Seria un fonament que a mi, personalment, no em serviria.

-Així, doncs, ¿la religió no tindria cap funció en la configuració dels deures morals?

-La religió podria funcionar a nivell psicològic, com una espècie d’instància que mantingui despert el sentit del deure, però només en aquest nivell. Crec que un dels problemes que tenim quan pensem l’ètica en relació amb l’educació és, precisament, que ens manca aquesta motivació. La religió cristiana havia jugat aquest paper.

-Com et situes davant del Déu que ens presenta la Bíblia?

-No em sento gens còmoda amb la imatge de Déu que ens ofereixen els anomenats textos sagrats.

-Per què?

-La trobo massa humana. Fins i tot, infantil.

-Però més enllà d’aquesta tradició, ¿té sentit l’experiència religiosa en la teva vida?

-No descarto un sentiment religiós. Jo m’inclino més a creure en una religió de tipus panteista, on Déu s’identifica amb el tot. Finalment, crec que tots som expressió d’una única realitat que és el tot, que és l’origen i el final. Naixem d’ell i tornem cap a ell.

-De tipus spinozià, tal vegada?

-En certa manera, sí. No crec en un Déu personal, en un Déu antropomòrfic. Em resulta, tal com t’he dit, fins i tot infantil la imatge de Déu que ens presenta la Bíblia. Crec en un esquema circular de la natura. Persisteix la natura, el tot, i les individualitats vénen i se’n van.

-Si el Déu en què creus no és moral, sinó impersonal i còsmic, ¿com acabaries aquella famosa frase de Dostoievski: <>?

-Jo la començaria d’un altra manera.

-De quina?

-Jo diria: Encara que Déu no existeixi, no tot està permès.

-Des d’aquesta religiositat de tipus panteista, ¿com t’acostes a la mort?

-La mort la visc amb resignació...

-Això sona molt estoic.

-En efecte. Jo no entenc la vida com un absurd. Crec que, encara que no hi hagi una altra vida, la mort pot tenir sentit, com pot tenir sentit aquesta vida que vivim. Admeto que s’acaba, però no per això és absurda. Queden vestigis d’allò que fem, quedem en la memòria dels qui ens estimen...

-Això és suficient per apaivagar l’angoixa de desaparèixer. Unamuno diria que sent fam d’immortalitat...

-Jo crec que hem de viure com si Déu no existís. Això ho vaig aprendre de Dietrich Bonhoeffer, teòleg que em va influir molt. Si l’única visió que ens fem de Déu cau sota la idea de consol, tornem a caure en una visió antropomòrfica de Déu que de cap manera puc acceptar.

Victòria Camps

-En què s’ha fallat, a l’hora de transmetre aquesta presència religiosa?

-Després del Concili II del Vaticà, ens va semblar que totes les formes de pietisme religiós eren supersticioses i que el vertader accés a la fe havia de ser de tipus intel.lectual i reflexiu. Ara bé, això només manifestava l’aspiració –i les possibilitats- d’un grup molt minoritari. Ens vam pensar que expurgant tota l’experiència pietosa de la fe, fèiem neteja i així arribaríem a allò essencial. Però no ha estat així. Ens vam equivocar. No s’ha d’oblidar la dimensió afectiva i, sobretot, que la reflexió es construeix sobre l’experiència, en el terreny educatiu, i no a l’inrevés.

Salvador Cardús

-¿És compatible la fe i la ciència? És a dir, ¿es pot ser un home científic i un home creient sense esquizofrènia?

-Sí que es pot, però, segons un estudi de la revista Nature, menys del quaranta-cin per cent de la comunitat de científics no creu en Déu i això encara és més evident entre els biòlegs que no pas entre els físics.

-Independentment de si creus o no en l’existència de Déu, ¿quina imatge de Déu tens en la teva ment?

-La imatge que tinc en la meva ment és difícil d’expressar, però sí que puc comunicar-te, si més no, el que no és Déu per a mi.

-Endavant, doncs!

-Jo no crec en un Déu antropomòrfic, és a dir, en forma humana, a l’estil dels déus grecs, romans i, fins i tot, el que trobem en la tradició bíblica.

-Per què?

-Em sembla que un Déu descrit en termes humans no és altra cosa que una projecció de la naturalesa humana en un regne superior. No és Déu que crea l’home a imatge i semblança, sinó l’home que crea els déus a imatge i semblança.

-Einstein deia creure en el Déu de Spinoza.

-La meva forma d’entendre la relació entre Déu i el món passa pel panteisme. Déu no és quelcom separat del món, quelcom transcendent que crea el món i el conserva, sinó que és la mateixa essència lògica del món, el nucli explicatiu de les lleis naturals que, mitjançant la investigació científica, anem tractant d’explorar i d’aclarir.

-Amb aquest Déu, així entès, no establim cap relació?

-Evidentment. No es pot establir cap relació personal amb aquest Déu, perquè aquest Déu no és persona. No pot escoltar, ni estimar, ni judicar, ni perdonar, ni castigar.

-Tampoc no podem pregar-li?

-Pregar és evitar de pensar. Consisteix a repetir mimèticament el mateix. L’esperit científic parteix de la idea que la veritat no ha estat donada, sinó que cal buscar-la en l’horitzó i això depèn substancialment de la persona.

-I una figura com Gandhi?

-Durant el gueto de Varsòvia, al nazisme, van sortir disset messies. En un context de patiment co.lectiu i de desesperació, les paraules conhortants de qualsevol messies quallen. La religió és la resposta a una necessitat individual o col.lectiva.

(...) Totes les religions, ajuden les persones a acceptar la seva pròpia indigència, la seva precarietat, el sofriment i la mort. No hi ha grans diferències entre elles. Potser en les religions d’Orient, l’assoliment de la calma espiritual té un valor més important.

(...) L’home de Neandertal, que no era un Homo sapiens, ja va sentir compassió dels seus semblants morts i els va enterrar. Els primats encara no ho feren. Davant d’aquesta angoixa terrible de la mort, es respon amb la idea de Déu. És l’angoixa de no conèixer. Per tant la idea de la mort i la idea de Déu van molt lligades en aquest sentit.

-No sents el desig de ser etern, de no morir?

-La idea de l’eternitat em molesta, crec que és una vanitat, que cal acceptar la pròpia finitud i la futura desaparició. En el fons, el desig de ser etern és una expressió eloqüent del pecat de supèrbia.

-Així, doncs, hem de creure que no queda res de nosaltres...

-No n’estic segur. El cos es desfà, però, de fet, el cos ha canviat ja molt al llarg de la vida. Tu mateix no conserves ni un àtom en el teu cos de quan eres un infant. Tot el teu cos ha canviat i canvia constantment. La identitat personal, però, no depèn de la matèria. Aquí no hi ha cap incompatibilitat científica. De fet, ens reconeixem quan observem les fotografies de quan som petits.

-Podria quedar una identitat separada del cos?

-Això vol dir que la identitat, allò que realment som, no va lligat necessàriament al cos, sinó a quelcom interior. Hi ha una informació que pot mantenir-se després de la descomposició del cos, que és la que ens dóna la identitat.

-És el que els grecs anomenarien l’ànima?

-Sí, però no una ànima reservada als humans, sinó també als altres éssers vius. Una medusa també tindria informació sobre ella mateixa.

-Això no és estrany. El mateix Aristòtil, en el De l’ànima, defensa que tot ésser viu, també les plantes i els animals, tenen ànima.

-Aristòtil era un home molt intel.ligent. En aquest punt, com en tants d’altres, pot ser il.luminador. Aquesta informació entesa com a ànima sí que pot ser eterna. Crec, a més a més, que si Déu existeix no em pot demanar que sigui etern.

Jorge Wagensberg

(Extret de: Francesc Torralba: Vint-i-cinc catalans i Déu. Barcelona. Planeta. 2002.)

Algunes propostes:

  • Qui és Déu? Què volem dir quan diem Déu? Què entenem per Déu? Qué és Déu per a nosaltres?
  • Déu és l’element clau per entendre una mica les quatre (o quatre-centes) coses bàsiques i essencials de la vida?
  • Si la fe en Déu té tants beneficis, sobretot psicològics, es pot aprendre a tenir fe? És una qüestió de ganes? O potser de necessitat? Si necessito estar més tranquil, mneys angoixat, i Déu m’ho pot proporcionar, puc decidir i esforçar-me a creure, i així, de ben segur, que els beneficis m’arribaran?
  • Freud diu que Déu és el substitut simbòlic del pare, amb les mateixes funcions però hiperbolitzades. Què en penseu?
  • Freud diu també, però, que ens ho hauríem de pensar bé abans d’abandonar Déu i la religió, perquè cal que la societat sigui molt madura per poder-nos-ho permetre. Hi coincidiu?
  • Es pot tenir una visió religiosa de la vida sense Déu?
  • Hi ha planejaments religiosos veritablement immorals?
  • Sense Déu, tot està permès?
  • Sense Déu, fa més fred? I a qui truco quan tinc un problema de veritat?
  • És forassenyat afirmar que creure en Déu és, en el fons, no acceptar la nostra condició humana?

Read more...

Qui no té por és un valent?

>> dijous, 5 d’octubre del 2006


Mira la por a la cara i deixarà de molestar-te

Sri Yukteswar

* * *

Tot sovint els problemes no deriven de les respostes que ens donem, sinó de les preguntes que ens fem.

I. Kant

* * *

No pot viure sense el temor que és la causa del seu temor.

Epicur

* * *

A allò que tinc més por és a la por mateixa

Michel de Montaigne

* * *

Tots els grans esdeveniments tenen lloc en la nostra ment.

O. Wilde

* * *

La por més gran expulsa sempre la més petita.

A. Grazini

Per escalfar motors:

  • Us sembla bé l’enunciat de la pregunta? El coratge, la valentia, és realment l’absència de por, o això té un altre nom?
  • És dolent tenir por? Ens aporta alguns beneficis la por? Tota por és rebutjable? Tot sentiment o sensació de por s’ha d’evitar?
  • Seria desitjable un món en què ningú no tingués por de res?
  • La por és sempre un símptoma de feblesa? La por és només cosa dels dèbils? Una persona sana, com cal, no ha de tenir mai por de res?
  • La timidesa seria el grau més descafeïnat de por? El pànic, en seria el grau màxim?
  • És correcte afirmar que molts temors creixen en progressió directament proporcional a l’increment de les possessions materials, del prestigi social... de l’estatus?A més benestar material i/o professional, més o menys temors?
  • Podríem distingir entre pors reals i pors imaginàries? Acceptaríeu que les primeres estan vinculades al grau d’adherència que tenim per les coses, per la família, pel prestigi, per perdre la vida? Com més enganxats estem a tot això, més por tenim... de perdre-ho? Els rics tenen més pors que els pobres?
  • Les pors imaginàries són les construïdes per la ment, per la imaginació? No és un producte de la ment també pensar que totes les coses que tenim mentre vivim les conservarem per saecula saeculorum?
  • Us sembla que, avui, hi ha més motius objectius per tenir més por, més pors, que en èpoques pretèrites?
  • Se’n pot fer, se n’ha fet o se’n continua fent un ús polític de la por? En quin sentit? Per part de qui? Amb quina finalitat?
  • La ignorància, el desconeixement, alimenta i dóna vida a moltes pors?
  • Per a molta gent Déu, la religió, és el millor antídot contra la por?
  • La saviesa i l’amor, poden fer el mateix?
  • Si als anys 60-70 dominaven les depressions, ara sembla que han estat desplaçades per les fòbies i les obsessions. Hi trobeu alguna explicació?
  • Com es construeix una fòbia? A quantes coses podem tenir fòbia?
  • Coneixeu alguna fòbia d’ultima generació?
  • Quina recepta filosòfica ens podria ajudar a esmorteir l’impacte de les pors en la nostra vida?

Read more...

Retall de premsa

>> divendres, 9 de juny del 2006



DIARI DEL BAIX 'PENEDÈS


Tribuna I

Un saborós cafè (filosòfic)

El passat mes de gener uns fullets repartits en punts estratègics del Vendrell ens informaven de la imminent posada en marxa d'un experiment ben original: l'inici d'uns Cafès filosòfics amb la intenció d'invitar a reflexionar de manera compartida sobre temes diversos que s'anirien proposant i perfilant sobre la marxa. A dia d'avui ja se n 'han celebrat set.


El promotor d'aquesta pensada -ell mateix aclareix que no
és invent seu, sinó una pràctica que ja és ve fent en diferents poblacions de dins i fora del país- és el professor de Filosofia de l'IES Baix Penedès Joan Bosquet, que es va imposar d'intentar-ho també a la nostra vila, sense estar gaire segur, potser, que la cosa tin­gués èxit. Doncs bé, al Cafè del dia 2 de juny, últim d'aquesta temporada, hi va haver consens que s'havia de continuar després de l'estiu.


Filosofar és una paraula que fem servir per dir de forma casolana que ens posem a divagar sobre qualsevol fet, situació o concepte, passant sovint d'un tema a un altre i sense ser-ne uns entesos, però sobre els quals ens atrevim a opinar, o a ficar-hi cullerada. A l'estil del que es feia en els antics cafès dels pobles -on s'anava afegint gent al voltant dels "experts" -,o fins i tot el que fem en una sobretaula familiar (sobretot quan la llen­gua es toma més parladora després d'unes copes de cava).


No és aquesta exactament la dinàmica ni la intenció dels Cafès filosòfics. El moderador, en aquest cas en Joan Bosquet, suggereix una sèrie de possibles temes, ampliables a d'altres que puguin apuntar els altres participants, i es co­mença per ordre de preferència dels més votats. Alguns dels temes que s'han tocat fins avui són: El sentit de l'humor, Les creences, Egoisme saludable versus generositat perjudicial, La pres­sa en el món modern, com entenem cadascú el sentit de de la vida, etc. (El tema es formula en forma de pregunta, més extensa, evidentment, que com les hem apuntat). També el moderador acostuma a repartir a l'inici de la sessió unes pautes o qüestions escrites que ajuden a centrar el tema del dia, amb bibliografia inclosa, si s'escau.



El més notable d'aquests Cafès vendrellencs -que s 'han anat fent en llocs diferents: Biblioteca Terra Baixa, Centre Cívic, Museu Déu, centre de ioga, etc.- ha estat l'assistència sostinguda i amb tendència a créixer de participants (entre 25 i 50), amb joves i grans a parts iguals i que solen repetir Cafè. També cal valorar el clima relaxat i còmode que el moderador ha sabut crear, de tal manera que tothom parla amb espontaneïtat i és escoltat o contestat de la mateixa manera. El respecte als diferents punts de vista és total i fins ara s'ha evitat que ningú monopolitzi la paraula, ni tan sols el moderador, que sap situar-se en el punt just, administrant silencis i torns de paraula. El seu domini de la filosofia, evitant, això sí, l'ex­cessiva erudició, li permet presentar el tema de tal manera que la gent s'arrenca a parlar amb facili­tat; el seu caràcter aparentment seriós, que dosi­fica eficaçment amb pinzellades d'humor, i una gran facilitat en la recerca de la síntesi, el fan la persona adequada perquè aquests Cafès filosò­fics siguin d'allò més agradables i profitosos.


En Joan Bosquet ha intentat, i crec que asso­lit, provocar la reflexió i el debat tant sobre qüestions quotidianes com d'altres de més pro­fundes, i ha aconseguit el que ell mateix va apuntar el primer dia: que explicant cadascú el seu punt de vista, i també escoltant, tots apren­guem de tots.

Estarem atents a que ens convoqui de nou la propera tardor. I

Josep Mitjans Benach.

EI Vendrell




Read more...

De què depèn que la meva vida tingui sentit?

>> divendres, 2 de juny del 2006


El vertader sentit de la vida ha de trobar-se en el món i no dins l'ésser humà o de la seva pròpia psique, com si es tractés d'un sistema tancat.
V. Frankl

Quan ocorre una catàstrofe, podem sentir tanta llàstima per nosaltres mateixos que perdem de vista els que ens envolten. La sortida, però, es troba en les relacions. La sortida de la tristesa o de l'obsessió és concentrar-se en allò que necessita el teu fill petit o adolescent i la resta de la gent que t'envolta. Costa molt d'aconseguir-ho i tot sovint hom s'ha de forçar. Aquesta és, però, la resposta al problema d'estar paralitzat. Almenys la resposta que jo vaig trobar.
Christopher Reeve (Superman)

Mai no hem d'acontentar-nos amb el que ja hem aconseguit. La vida no para mai de qüestionar-nos, no permet que descansem [...]. A l'home que resta immòbil, la vida el deixarà endarrera; l'home que s'acontenta amb aires de suficiència, es perd a si mateix. No hem de descansar, no hem d'acontentar-nos amb els assoliments aconseguits ni am el que respecta al crear, ni a l'experimentar; cada nou dia i cada nova hora exigeix noves accionsa i noves experiències.
V. Frankl

No cerqueu mai l'èxit. Com més el cerqueu i el convertiu en el vostre objectiu, més us n'allunyareu. Perquè l'èxit, com la felicitat, no pot ser perseguit; ha de ser una conseqüència i només ho serà com a efecte secundari d'una cosa més gran que un mateix o com el subproducte de la nostra renúncia en favor d'un altre. La felicitat ha d'esdevenir-se i el mateix es pot dir de l'èxit: has de deixar que s'esdevingui deixant de pretendre-ho.
V. Frankl

Si vols rebre, comença donant.
Lao Tse
* * *
Algunes possibles qüestions:
  • Quan podem dir que sentim que la nostra vida té sentit? Quins ingredients hi considereu imprescindibles?
  • Quan sentim que no en té?
  • Pot ser que visquéssim en la riquesa i l'abundància, amb un treball segur i una llar confortable i, malgrat tot, notéssim una enorme buidor en la nostra vida?
  • Pot ser que situacions doloroses i, fins i tot molt dures i molt doloroses, no solament no ens bloquegin el sentit sinó que, potser gràcies a elles, el retrobem?
  • Les coses tenen sentit quan notem un cert deure o obligació que brolla del nostre interior? Perden bona part del sentit quan les fem obligats pels altres?
  • Fracassar, no aconseguir les expectatives, ens aboca irreversiblement a la manca de sentit?
  • Es pot lluitar per aconseguir algun objectiu, i un cop obtingut, adonar-nos de la futilitat de l'esforç? I per què? Per què aquesta lluita no era sentida i acceptada realment com a pròpia? O perquè el sentit sempre demana acció, activitat, camí cap a... esforç per a...?
  • Tenir creeences és un bon antídot contra els perills de la manca de sentit?
  • Preocupar-nos, ajudar, esforçar-nos, estimar els altres acostuma a ser una bona estratègia per trobar sentit?
  • Què us sembla aquest aforisme de F. Pessoa: En aquest moment estic portant les ferides de totes les batalles que he evitat.
  • Cercar allò que en diuen l'autorrealització personal és suficient per garantir el sentit a les nostres vides?
  • V. Frankl diu que no, que només arriba a través de l'auto trascendència. Què us sembla?
  • La flexibilitat pot ser la millor amiga a l'hora d'afrontar una crisi de sentit?
  • Pot succeir que situacions que en el passat ens han abocat gairebé a la desesperació, han resultat ser, temps després, les millors aliades per enfortir i potenciar el sentit?
  • La recerca i l'assoliment de l'equilibri, l'homeostasi, garanteix i assegura el sentit?
  • Tenir capacitat d'autodistanciament dels problemes ens pot ajudar?
  • Allò que en un moment determinat tenim (pors, frustracions, dolor, obsessions...) no és allò que som. Creieu que és important saber diferenciar aquests dos aspectes?
  • Viure com viuen els altres o viure tal com els altres esperen que visquem són bones estratègies per assolir una certa plenitud de vida?
* * *
Alguns textos:
Señoras y señores, recientemente recibí una carta de un estudiante norteamericano y me gustaria citar un par de frases de esta carta: Doctor Frankl, tengo veintidós años, un título universitario, un coche, un seguro y más sexo y poder del que necesito. Ahora sólo me resta averiguar qué quiere decir todo esto.
¿Qué le falta? ¿Cuál es el sentido de todo aquello que posee en el seno de una sociedad próspera? Y este sentimiento de carencia de sentido crece y se extiende hoy, especialmente entre los jóvenes. A menudo, se asocia con un sentimiento de vacío interno, lo que he descrito en términos de vacío existencial. Este vacío es la frustración existencial de la búsqueda de un joven de un sentido que dé valor a la vida. Déjenme intentar ofrecerles una explicación.
En comparación con los animales, me atrevo a decir que los instintos de un hombre ya no le dicen qué debe hacer. Y en comparación con tiempos pasados, las tradiciones y los valores ya no le dicen qué debería hacer. Hoy, por momentos, parece que ya no sabe lo que cree que desearía hacer. Por consiguiente, se limita a desear hacer lo mismo que otras personas: conformismo, o a hacer aquello que la gente espera de él: totalitarisme.
No me gustaría suscribir una frase que escribió Simund Freud a la princesa Bonaparte cuando afirmó que un hombre enferma en el momento en que duda o cuestiona el valor, el sentido de su existencia. No creo que enferme de verdad. Pienso, más bien, que manifiesta su verdadera naturaleza humana. Ninguna hormiga, o abeja u otro animal se planteará la pregunta de si su existencia tiene sentido o no, pero el hombre sí lo hace. Y es un privilegio humano que nos ocupemos en hallarle sentido a la vida. No sólo tenemos derecho a buscar ese sentido, sino que es nuestra obligación. Aunque no hubiera más razón, deberíamos reconocer esto como un logro humano y no como un síntoma neurótico. No en vano, es un símbolo de honestidad y sinceridad intelectual. Es una prerrogativa de la capacidad de los jóvenes por lanzarse a esa aventura en lugar de aceptar sin más que la vida tiene un sentido; de la capacidad de cuestionar-lo, de buscar la existencia real de tal sentido. Estos jóvenes deberían esperar, pacientemente, a que tarde o temprano se les haga visible el sentido y no quitarse la vida, por pura impaciencia. Pensemos en el aumento mundial del suicidio entre los jóvenes.
[...] Originariamente, básicamente, en primer lugar, un ser humano no se ocupa de la homeostasis. No se ocupa en primer lugar del placer, de la felicidad o de su estado. Originariamente, básicamente, no le preocupa su persona o nada que tenga que ver con su persona. Pero el símbolo auténtico y la rúbrica del ser humano es que el hecho de ser humano siempre nos conduce a algo ajeno a nosotros mismos. La existencia humana se refiere, en tot momento, a algo ajeno a ella o a alguien ajeno a la propia persona.
O lo que es lo mismo, lo que denomino autotrascendencia significa que el hombre está básicamente preocupado por hallar y satisfacer un sentido vital o sentimental y por reunirse con otro ser humano, no en tanto que herramienta para aliviar las tensiones sexuales o los impulsos agresivos o potenciales y demás. Con todo, a escala personal y humana, significa reconocer y asir la esencia única del otro ser en tanto que persona; y a eso se llega amando a la persona. La autotrascendencia significa que el cometido del hombre, básicament, originariamente, salvo si su existencia se ha visto distorsionada por alguna neurosis, es servir a una causa mayor que su propia persona o amar a una persona que no es él. En este servicio por el bien de una causa o del amor de otra persona se actualiza en términos de efectos colaterales, pero no es ese su objetivo. Pues buscar esa actualización acaba teniendo unas consecuencias nefastas para la propia persona en el análisis último y final.
[...], (en resposta a una pregunta del públic) Catedrática, podría repetirle algo que ya aparece en el libro El hombre en busca de sentido. Y es que, incluso en una situación en la que carecemos de libertad, incluida la libertad de elección, seguimos teniendo la libertad de decisión. Todo ser humano conserva, hasta el último momento de su vida, la libertad de escoger con qué actitud se enfrenta a una situación trágica. Y la actitud que adopte ante una situación trágica puede salvarle de la desesperación. Por ejemplo, si una mujer cree que su valor principal, que el sentido último de su existencia, radica en dar la vida y en tener hijos, se sume en la desesperación si un ginecólogo le dice que jamás podrá quedar encinta. Y se desespera porque había hecho de la procreación un valor absoluto.
Pero si es consciente de que la vida está llena de sentidos potenciales, entonces ése es tan sólo uno más entre muchos de los sentidos potenciales que puede satisfacer. No tiene que desesperarse. Puede, por ejemplo, encontrar el sentido en la ayuda a los demàs. Puede reunir a un grupo de mujeres que jamás podrán tener hijos y que, a pesar de deicha imposibilidad, vean que tiene sentido aunar esfuerzos para ayudar al prójimo. El sentido existe bajo cualquier circunstancia. Y el sentido potencial de la vida es algo incondicional.
[Extracte d'una conferència de Viktor Frankl pronunciada el 1973, als EEUU, davant d'un públic de joves universitaris]

El cuento de la suerte
Su protagonista es un anciano que, a diferencia del resto de la gente del bar donde se encuentra, ofrece el aspecto de ser francamente feliz. Preguntado por la causa de ese estado, el viejo responde: Soy un caso excepcional. Soy el hombre que no pidió el deseo que le quedaba. Los parroquianos le ruegan que argumente esas palabras tan misteriosas y el hombre explica lo siguiente:
Durante mucho tiempo había vivido descontento y amargado. Su pasado había sido un rosario de sufrimientos. Un día se le acercó un personaje, una especie de Papá Noel, y le pidió que eligiera tres deseos, con la promesa que se le cumplirían. El hombre tomó la propuesta como una broma pesada y se enfadó tanto por el ridículo ofrecimiento que envió a aquel Papá Noel literalmente al diablo. Inmediatamente, el personaje se volatilizó. Aquello levantó en el hombre la absurda pero espantosa sospecha de que su interlocutor podría haber ido a parar realmente al infierno. De manera que, por probar, aunque no sin escepticismo, utilizó el segundo deseo para hacerlo volver. Y hete aquí que, de repente, el personaje reapareció, sentado junto a él en un banco, pero con las puntas de la barba chamuscadas y lanzándole una mirada llena de reproche. El hombre del bar reconoce ante sus oyentes que esta experiencia metafísica le ha cambiado completamente y que desde entonces ya no se amarga ni refunfuña por cualquier cosa.
Como es natural, los parroquianos quieren saber para qué utilizó el tercer y último deseo que le quedaba, pero el hombre se levanta y se despide. No he tocado el último deseo durante cuarenta años, murmura mientras se va. A veces he estado a punto de hacerlo. Pero no. Los deseos sólo son buenos mientras no los alcanzamos. ¡Que les vaya bien! Y así acaba el cuento del hombre que era un caso excepcional porque era feliz...
Erich Kästner, Das Märchen vom Glück [Extret de: Elisabeth Lukas, Ganar y perder]
* * *

Paràbola xinesa
Un home vell de nom Chung Lang, que vol dir Mestre Roca, tenia una petita possessió a les muntanyes. Un dia es va donar el cas que va perdre un dels seus cavalls. I aleshores van anar-hi els veïns per manifestar-li el seu condol per aquella desgràcia.
Però el vell va preguntar: Com voleu saber si això és una desgràcia? I mira: uns dies més tard va tornar el cavall amb una bandada sencera de cavalls salvatges. Una altra vegada aparegueren els veïns i el volien felicitar per la seva bona sort.
Però el vell de la muntanya va replicar: Com voleu saber si això és bona sort?
Des que tenien tants cavalls a la seva disposició, el fill del vell va començar a tenir afecció per muntar, i un dia es va trencar la cama. I aleshores van tornar els veïns, per expresar-li el seu condol. Però novament els va dir el vell: Com voleu saber si això és una desgràcia?
L’any següent aparegué la comissió de la llarga estaca a les muntanyes, per endur-se homes forts per a la infanteria de l’emperador i per portar la seva llitera. El fill del vell, que encara tenia la cama malament, no el van agafar.
Chung Lang va haver de somriure.
Hermann Hesse, dins d’Elogi de la vellesa, Empúries, Barna, 2001
* * *
Alguns llibres:
FRANKL, Viktor. L'home a la recerca del sentit. Herder
PATTAKOS, Alex. En busca del sentido (Los principios de V. Frankl aplicados al mundo del trabajo). Barcelona. Paidós. 2005.
KLINGBERG, Haddon. La llamada de la vida: la vida y la obra de Viktor Frankl. Barcelona. RBA. 2002.
LUKAS, Elisabeth. Ganar y perder. Barcelona. Paidós. 2006.


Read more...

• És veritat que la millor manera d'anar de pressa és anar a poc a poc?

>> divendres, 5 de maig del 2006



  • Esteu d'acord amb la l'enunciat de la pregunta?
  • Què enteneu o què hem d'entendre per anar de pressa? Hi ha maneres i maneres d'anar de pressa?
  • Hi ha maneres d'anar de pressa no justificades? I si no són justificades, per què les seguim? Com les justifiquem?
  • Anar o no anar de pressa és una cosa que depèn bàsicament del caràcter, de la manera de ser de cadascú, i no es pot canviar? O depèn més aviat de les circumstàncies amb que ens trobem?
  • Sense rellotges, també correríem? O no caldria anar a contra-rellotge?
  • En un món on sembla que s'ha imposat la velocitat i on, per tant, també sembla que tothom va de bòlit, aconseguim algun avantatge afegint-nos-hi?
  • Anar de pressa es considera, avui, sinònim de persona ocupada, de persona responsable, de persona treballadora? I és realment així?
  • És veritat que molts cops diem No tinc temps per donar-nos importància? Ens preocupa no poder-nos mostrar davant dels altres com a persones molt i molt ocupades?
  • Les agendes serveixen per recordatori de tasques a fer o per recordar-nos i poder constatar que hem fet alguna cosa? Una agenda buida denota una vida buida?
  • Hi ha una relació directa entre velocitat i competitivitat?
  • Allò que veritablement importa és anar ràpid o anar més ràpid que els altres?
  • Haver viscut veloçment equival a haver viscut intensament?
  • Les coses que més deixen pòsit, les que més es recorden, les que més ens satisfan acostumen a ser les que hem viscut de forma més frenètica?
  • Us sembla que hi ha una relació entre desig de córrer i desig d'oblidar?
  • I entre desig de córrer i por a pensar?
  • La velocitat aconsegueix allunyar-nos d'un personatge miserable, pesat i odiós anomenat jo mateix?
  • Us sembla que la velocitat iguala, uniformitza, fa perdre els matisos, les distincions... la riquesa i diversitat infinita de la vida?
  • Què us sembla més important: arribar de pressa a un lloc, o saber per què hi volem anar?
  • Qui hauria de marcar el ritme adequat de la nostra vida?
  • Creieu que, avui en dia, la velocitat impregna gairebé tots els aspectes de la nostra existència?
  • El cine, la televisió, la publicitat ajuden a incrementar el ritme perceptiu de les nostres vides?
  • Per què molta gent jove no suporta determinades i meravelloses pel.lícules que ells en diuen lentes?
  • La velocitat és la millor eina per malmetre la sensibilitat vers les coses senzilles, belles i profundes?

Alguns llibres:

Honoré, Carl. Elogio de la lentitud (un movimiento mundial desafía el culto a la velocidad). Barcelona. RBA. 2004.

Kundera, Milan. La lentitud. Barcelona. Destino.

Sansot, Piérre. Del buen uso de la lentitud. Barcelona. Tusquets.

Nadolny, Sten. El descubrimiento de la lentitud. Barcelona. Edhasa.

Read more...

Hi ha formes d'egoisme saludables? Hi ha formes de generositat perjudicials?

>> dijous, 20 d’abril del 2006

Sigueu intel.ligentment egoistes

Dalai Lama

  • Esteu d'acord amb l'enunciat de les preguntes? Les formularíeu d'una altra manera? Tot egoisme és sempre egoista? La generositat sempre és generosa? Com és que l'egoisme té tanta mala premsa? Perquè potser gairebé ningú no n'és?
  • Què creieu que pot voler dir sigueu intel.ligentment egoistes? Coneixeu casos de gent no intel.ligentment egoista?
  • Hi ha comportaments humans en què l'egoisme hi és completament absent? Hi ha accions humanes que, en fer-les, no hi guanyem res de res? Què entenem o què hauríem d'entendre per guanyar alguna cosa?
  • Si uns pares, posem per cas, són generosos en grau màxim respecte als seus fills, fins al punt d'oblidar-se d'ells mateixos, creieu que són un bon ajut per als fills? Creieu que és un bon ajut per a ells mateixos? I si no és un bon ajut per a ells mateixos, ho pot ser per als altres? Llavors...
  • Fem-nos les mateixes reflexions respecte a les relacions que s'estableixen en la vida de parella, entre amics...
  • Pot passar que, a vegades, sent egoista puc ajudar més als altres que mostrant-me generosíssim?
  • Qui pot o qui hauria de determinar, de valorar, de jutjar, l'egoisme o el despreniment, la generositat, d'alguna acció o comportament? Algú extern, no implicat en l'acció, algú que pugui oferir una mirada objectiva... neutra? O l'únic jutge hem de ser nosaltres mateixos, la nostra sensibilitat, la nostra consciència?
  • Hi ha persones massa abnegades? Què vol dir massa? Qui hauria de posar els límits? Ha d'haver-hi límits?
  • Hi ha formes d'abnegació extrema que, amb tot, tenen sentit per part de la persona que les experimenta i que, fins i tot, són les úniques que donen sentit a la seva vida? I un altre cop, què o qui ha de marcar els límits d'aquesta generositat extrema?
  • En quins aspectes, sobretot, ens hauríem de fixar a l'hora de catalogar un acte de generositat com a perjudicial per a nosaltres?
  • Picasso, Miró, Einstein... Pau Casals, van ser egoistes? En quin sentit? En el bo? I nosaltres, que no som pas genis, podem accedir igualment a formes d'egoisme saludables?
  • Mostrar-nos generosos respecte a les diverses formes de xantatge emocional és una de les pitjors coses que podem fer-nos?

Read more...

Necessitem creure en alguna cosa?

>> dimarts, 28 de març del 2006

La gent no vol veritats, vol creences

Krishnamurti

Si li dius a un home que hi ha 400.000 milions d'estrelles, et creurà. Si li dius que el banc està recent pintat, de seguida el tocarà amb el dit per tal de veure si és veritat.

Anònim

...quan s'accepta com a cert alguna cosa que no se sap -en això consisteix la fe-, s'està acceptant, en el fons, la paraula de qui ho diu. Per això el sacerdot, el gurú, el predicador o el xamà tenen tanta importància en la transmissió del afe: representen la garantia personal.

Francisco López-Seivane: Cosas que aprendí de Oriente


Possibles reflexions:

  • Què és una creença? Què vol dir creure en alguna cosa? Vol dir tenir fe? Què vol dir tenir fe en alguna cosa? Només es pot tenir fe en qüestions relacionades amb la fe?
  • Segons Krishnamurti, la gent no vol veritats. Hi esteu d'acord? I per què? Perquè avui sabemque totes les veritats, en el fons, són provisionals, i la provisionalitat no ens acaba de satisfer? O perquè les veritats sempre són massa fredes, massa racionals... massa inhumanes?
  • Com és que en l'època que la ciència ens proporciona més coneixements sobre nosaltres i sobre el món, sembla que tenim més necessitat de creences?
  • Quin forat ve a omplenar la fe? En què ens ha de fer pensar, que amb la racionalitat no en tenim prou?
  • Creure en alguna cosa significa recuperar el sentit de la vida? Necessitem creure en alguna cosa perquè necessitem trobar un sentit a la vida? Les creences només són un mitjà per a la recuperació d'un sentit?
  • I saber que no sabem, i que no sabrem mai del tot, no és suficient? Estar segurs, saber que no podrem estar mai segurs de res, no és suficient? Tenir la seguretat de la inseguretat, no ens hauria de tranquil.litzar?
  • Cal estar absolutament convençuts d'alguna cosa per poder viure en pau? No és demanar la pau dels morts, dels éssers inerts? Podem reduir la vida a un programa informàtic, amb totes les variables controlades?
  • En quines coses hem deixat de creure?
  • En quines coses creiem realment avui?
  • Quantes vegades hem hagut de rectificar les nostres creences? I quan ho hem fet, les hem substituïdes tranquil.lament per unes altres? O hem assumit que no hi ha creences sòlides?
  • Cercar creences és cercar punts ferms de suport per a la nostra existència?
  • Mites, religio i ideologies són elements de simplicació i reducció d'una realitat que tot sovint ens apareix com a molt, excessivament, complexa? La raó ens individualitza, ens separa del ramat, però també ens aïlla?
  • Pensar de forma similar no és suficient per aglutinar, per notar la presència càlida i confortable de l'altre? Compartir pensaments no és el mateix que compartir sentiments?
  • L'impuls principal, el motor de les nostres accions és la raó, la lògica, la coherència que hi trobem en una determinada activitat? Què ens impulsa veritablement a actuar? En tenim prou a tenir les coses clares per abocar-nos a l'acció?
  • Creure o no creure són dues maneres de conjugar el mateix verb? Només acceptant que no se sap, podem continuar la recerca espiritul -i personal? Mentre ens movem en el terreny de les creences hem d'admetre que necessitem ésser tutoritzats per alguna institució i per la companyia confortable de la massa?
  • Les creences de cadascú estan en funció de l'evolució personal, del seu grau de madures, i del seu esforç de recerca?

Read more...

Serveix d'alguna cosa tenir sentit de l'humor?

>> dijous, 9 de març del 2006

Per escalfar l'aigua del cafè:

Més val riure en una cova que plorar en un palau

Anònim

Desconfiem d'aquells que mai no riuen. No són persones serioses.

Juli Cèsar

Després d'un curs de lectura ràpida, vaig ser capaç de llegir-me Guerra i pau en vint minuts. Crec que deia alguna cosa de Rússia.

Woody Allen

No entenc perquè la gent no reconeix els seus defectes. Si jo en tingués, els reconeixeria.

Anònim

Hi ha dos insults que cap ésser humà no suporta: que no té sentit de l'humor i que no sap el que és sofrir.

Sinclair Lewis

Ésser conscient d'allò horrible i enriure-nos-en és dominar-ho. Només l'humor pot donar-nos la força necessària per suportar les tragèdies de l'existència.

Eugène Ionesco

Només dues coses són infinites, l'univers i l'estupidesa humana. I pel que fa al primer, no n'estic molt segur.

Albert Einstein

Déu és un actor que interpreta una obra còmica davant d'un auditori massa esporuguit per riure-se'n.

Voltaire

La facultat de tenir esclats de riure denota una ànima excel.lent.

Jean Cocteau


Alguns llibres:

BERGER, Peter L. La rialla que salva. La dimensió còmica de l'experiència humana. Barcelona: La Campana. 1997.

GARCIA WALKER, David. Los efectos terapéuticos del humor y de la risa. Málaga: Sirio. 2005.

HÖSLE, Vitorio. Woody Allen. Filosofia del humor. Barcelona: Tusquets. 2002.

FREUD, Sigmund. El chiste y su relación con el inconsciente. Madrid: Alianza Editorial. 1973.

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP