La memòria, una senyora no gaire endreçada

>> diumenge, 28 de maig de 2017

La gent creu que la memòria és el retorn al passat, i no es tracta gens d'això. La memòria és la representació del passat. És a dir, que busquem en el nostre passat les imatges, les paraules, les escenes i els arguments que construeixen una representació del passat. Si sóc feliç, buscaré en el meu passat les imatges, les paraules i les situacions que expliquin la meva felicitat d'avui; i si sóc infeliç, buscaré en el meu passat unes altres imatges, unes paraules i uns esdeveniments que expliquin per què avui no sóc feliç. No menteixo i, no obstant això, tinc dos relats completament oposats. No menteixo perquè la memòria és intencional. Anem a cercar intencionalment en el nostre passat allò que pot donar coherència al que ens succeeix avui.
Boris Cyrulnik
*
[...] los recuerdos explícitos y conscientes sólo son una fracción de lo que guardamos en nuestra memoria implícita e inconsciente y los recuerdos autobiográficos que retenemos no son estables, sino que estan sujetos a cambios, como Freud señaló repetidamente. Los recuerdos se revisan con el tiempo y sus significados cambian a medida que envejecemos, algo que hoy reconoce la neurociencia y que se denomina reconsolidación de los recuerdos. El acto de recordar no consiste en recuperar algún hecho real almacenado en el disco duro del cerebro. Lo que nos viene a la memoria es la última versión de ese recuerdo. A quien escribe una autobiografía no se le exige que lo haga desde la perspectiva de una tercera persona, sino que asuma su identidad de primera persona plenamente y escriba lo que él o ella recuerde. Dicho esto, mi marido y yo, que llevamos viviendo juntos casi treinta años, a menudo recordamos los mismos hechos de maneras diferentes. Él sostiene que cuando nuestra hija nos comunicó que deseaba ser actriz nos encontrábamos los tres en el metro; yo digo que íbamos en un taxi. Sophie, el centro de la disputa, no recuerda con exactitud dónde fue ni lo que nos dijo en aquel momento. Yo estoy convencida que aquel recuerdo me pertenece a mí sola, pero para complicar más las cosas, mi marido cree que es de su exclusiva propiedad mental. Él recuerda el hecho perfectamente y está seguro de que quien se equivoca soy yo. Uno de los dos yerra. Lo que esta anécdota nos aclara acerca de la memoria es que cuando escuchamos a alguien contar una historia, quizás a una persona con la que tenemos una relación íntima, su relato puede evocar unas imágenes mentales tan vívidas que podemos llegar a registrarlas como nuestras, como una experiencia subjetiva originada, sin embargo, fuera de nuestra mente y no dentro de ella. El yo adopta el recuerdo del . La memoria, como la percepción, no es un recuerdo pasivo de algo, sino un proceso activo y creativo que involucra a la imaginación. Siempre estamos reinventando nuestro pasado, pero no lo hacemos a propósito.
Siri Hustvedt, Vivir, pensar, mirar
*
És obvi que no es pot establir una demarcació clara entre les imatges de la imaginació i les de la memòria [...] Tots els nostres records estan, per tant, compostos de realitat i fantasia. Sota la influència dels sentiments i de la voluntat, la memòria canvia i crea imatges procedents de la imaginació que solen enganyar-nos per la seva semblança amb les experiències reals.
Wilhelm Wundt, Compendi de psicologia
*
Penso, ara mateix, en el desig manifestat per moltes persones grans quan intueixen que s’apropa el seu final, de retornar al lloc on van nàixer i on van passar els primers anys de la seva vida.  Penso també alhora en les habituals excuses dels seus familiars per intentar no satisfer aquest desig: i per què hi vol tornar? Han passat més de seixanta anys, tot ha canviat, no queda ningú dels seus antics amics o coneguts. No reconeixerà ningú. Ningú no el reconeixerà. La casa on vivia ja no existeix. Que no ho veu que tindrà una gran decepció, que s’entristirà encara més...? I penso també en qualsevol vellet o velleta que, malgrat tot, intueix i està convençut que tot no ha canviat. I que la remor de l’aire, les olors, els arbres, els camps de conreu, els crits dels nens, les pedres, el bosc, el sol, aquella típica pluja, els ocells... tot això hi ha de ser: seran les pistes que l’ajudaran a desvetllar escenaris i veus del seu passat que ara mateix resten com a endormiscats. No sap com succeirà ni el perquè, però té la convicció plena que si hi va, aquestes veus silenciades li tornaran a parlar i l’ajudaran a relligar tota una vida que, malgrat tot, ha tingut un sentit. Una força enigmàtica l’impulsa. Hi anirà. I ho aconseguirà. En les coses realment importants, la memòria no acostuma a fallar-nos mai.
Em pregunto, però, si aquests desitjos dels nostres ancians actuals es podran continuar satisfent sempre? Penso ara en l’antropòleg francès Marc Augé, i en el seu fructífer concepte dels no-llocs de la nostra contemporaneïtat. Marc Augé utilitza el terme no-lloc per referir-se a una sèrie d’espais de transitorietat, com autopistes, centres comercials, portsaventures, eurovegas, aeroports o hotels. Les relacions interpersonals en aquests no llocs no parteixen de la família, l’amistat o la confiança. Les relacions s’estableixen només a partir de la lògica del consum. En un no-lloc tothom és client, consumidor, tripulació, usuari, informador o venedor. No hi ha context, ni relacions personals ni de confiança vàlides. La identitat es redueix a un paper oficial. Als hotels, els documents i els formularis donen fe de la nostra presència, encara que sigui fugaç, encara que no hi hagi contacte amb les persones. La nostra petjada és un número, un codi en un llibre, un tiquet de compra, ni tan sols una firma. Són espais freds, uniformes i uniformadors, de trànsit, indiferenciats. Espais que no deixen pòsit en les nostres vides. Espais on el present anihila la història.
Tot i que Augé no planteja la relació llocs / no-llocs com a polaritats absolutes, em pregunto què passarà quan els no-llocs, aquests espais de l’anonimat, ho hagin envaït gairebé tot. Com s’ho farà la nostra memòria amb unes pistes contextuals tan poc singulars, tan flonges, tan inestables... tan provisionals? Com ens reconeixerem? On podrem ancorar les nostres vivències?
Joan Bosquet
*
Con el tiempo, el Libro de la Vida de cada persona se va espesando hasta que no se puede leer completamente. Entonces viene la elección. Unos leen las primeras páginas para conocerse de niños, otros prefieren leer el final para conocerse de mayores. Algunos, sin embargo, dejan de leer del todo. Abandonan el pasado. Deciden que da igual si ayer fueron ricos o pobres, instruidos o ignorantes, orgullosos o sencillos, amorosos o de corazón frío. Estos hombres y mujeres caminan con el paso ágil de su juventud. Han aprendido a vivir sin rencor en un mundo sin memoria.
Alan Lightman, Los sueños de Einstein
* * *
S'ha d'haver començat a perdre la memòria, ni que sigui només a fragments, per adonar-se que aquesta memòria és allò que conforma tota la nostra vida. Una vida sense memòria no seria vida [...] La nostra memòria és la nostra coherència, la nostra raó, la nostra acció, el nostre sentiment. Sense ella no som res [...] (Arriba finalment l'amnèsia retrògrada, que pot esborrar tota una vida, com li va passar a la meva mare).
Luis Buñuel 
*
Aquest fragment commovedor i espantós de les memòries de Buñuel planteja interrogants fonamentals de tipus clínic, pràctic, existencial i filosòfic: quina mena de vida (si és que es pot parlar de vida), quina mena de món, quina mena de jo pot sobreviure en la persona que ha perdut la major part de la memòria i, amb ella, el seu passat i el seu ancoratge en el temps? 
Oliver Sacks, l'home que va confondre la seva dona amb un barret 
*
De hecho, tanto si estamos con amigos íntimos como si nos encontramos ante personas que acabamos de conocer, todos hablamos continuamente sobre nuestro pasado. Varios investigadores que han grabado y analizado las conversaciones espontáneas que se producen entre las personas han concluido que rememorar algun aspecto del ayer es un tema de conversación favorito universal que sale a colación un promedio de seis veces por cada hora de conversación.
Luis Rojas Marcos, La fuerza del optimismo
*
Pretender que un individuo retenga todo lo que ha leído es como exigir que lleve consigo todo lo que ha comido. Ha vivido físicamente, en cuanto al cuerpo, de lo que ha comido, y ha vivido espiritualmente de lo que ha leído, y gracias a eso ha llegado a ser lo que es. Lo mismo que el cuerpo asimila tan sólo lo que le es homogéneo, así cada uno conservará en sí lo que le interesa; es decir lo que se adapta a su sistema de pensamiento o a sus fines.
Arthur Schopenhauer, Pensamiento, palabras y música
Algunes qüestions:
  • Vivim temps saludables per a la memòria?
  • Està prestigiada o són temps de descrèdit de la memòria?
  • Us sembla fal·laç discutir si a l'hora d'educar és més important els continguts o la formació?
  • Us sembla que forma i contingut són dues coses conceptualment distintes però que no poden funcionar autònomament?
  • Perquè: es pot ordenar una habitació buida?
  • Esteu d’acord que, avui en dia, i potser més que mai, l’important és tenir el cap ben clar, ben ordenat?
  • Es pot tenir un cap ben ordenat sense criteris previs d’ordenació, sense coneixements que ens ajudin a ordenar?
  • Serveix d’alguna cosa una informació que no formi? És possible una formació sense informació, sense continguts?
  • Té sentit distingir entre intel·ligència i memòria?
  • Si considerem la intel·ligència a la manera d’un joc, com els escacs posem per cas, podem jugar, podem funcionar intel·lectivament sense les distintes peces dels escacs, sense les idees?
  • Com és que molta gent presumeix de falta de memòria (com si memòria i intel·ligència fossin inversament proporcionals) i ningú de manca d’intel·ligència?
  • En el món de l’educació es diu que l’important no és que els estudiants adquireixin coneixements, sinó destreses. Creieu possible, però, adquirir la destresa de dividir, si abans no em sé les taules de multiplicar? Com es pot entendre el diari si no sé res d’història contemporània?
  • És veritat que els llibres amplifiquen la nostra memòria però no la substitueixen?
  • Puc consultar –o arribaré a consultar- alguna cosa de la qual no en sé res de res?
  • Com és que els estudiants, en els exàmens en què el professor els deixa el llibre, acostumen a treure pitjors resultats?
  • Si els mètodes que en el passat –època franquista- es van aplicar per educar la memòria eren dolents, això vol dir que cal suprimir la memòria o bé substituir-los per uns altres?
  • Créixer, evolucionar, madurar no és, en el fons, intentar no cometre els errors del passat? I tot això, es pot fer sense el recurs de la memòria?
  • Amb el bombardeig mediàtic tan bèstia que patim avui en dia, no estem sobresaturant massa d’estupideses la nostra pobra memòria? No valdria la pena procurar ser una mica més selectius?
  • Una dosi raonable d’amnèsia selectiva ens ajuda a sobreviure?
  • És veritat que, en general –i sempre que no estéssim deprimits-, els humans ens en recordem més de les experiències positives que de les negatives?
  • És empipador no recordar determinades coses?
  •  Alguns elements que no ajuden gens la memòria podrien ser?:
    • La velocitat. Les presses. L'ansietat.
    • La manca d'atenció. L'ús i sobretot l'abús de les multitasques.
    • La manca d'espais de silenci, de sedimentació d'experiències.
    • La infoxicació: la intoxicació per excés d'informació.
    • L'excés, en conseqüència, de brossa mental.
    • La cada cop més gran dificultat per discriminar entre el que són autèntiques deixalles i allò que realment val la pena i resulta significatiu per a les nostres vides.
  • Les olors són dipòsits de memòria? Quan una olor o un sabor és capaç d’activar un record, en tenim control?
  • Com és que, a vegades, algú ens demana: aquesta paraula s’escriu amb b o v, i nosaltres li responem: un moment, deixeu-me-la escriure?
  • Com és que, a vegades, tenim una sensació de familiaritat amb persones o coses que no som conscients d’haver-les vistes mai?
  • Seria horrorós no oblidar mai res?
  • Oblidar, com l’avellana, és cosa sana?
  • Segons Nietzsche, oblidar, la capacitat d’oblidar és patrimoni dels forts. Els dèbils, no obliden mai. Hi esteu d’acord?
  • Quan el passat, un determinat passat dolorós o traumàtic, es fa present, es fa massa present i volem, necessitem oblidar, què acostumem a fer?
  • Perquè, l'intent de voler oblidar voluntàriament, amb tota la intencionalitat i consciència del món, acostuma a funcionar?
  • Per poder deixar el passat en el passat i que no interfereixi el present, cal tornar al passat, cal tornar-lo a recordar? Però, com? De quina manera?
  • Podem aconseguir esborrar el passat? I deixar el passat en el passat?
  • Com és que tendim a responsabilitzar-nos més dels nostres èxits que dels nostres fracassos?
  • Subscriviu aquesta frase: digue’m quins records selecciones del teu passat, i et diré quin nivell d’autoestima o d’optimisme-pessimisme tens sobre la teva vida?
  • Recordar el passat és fotocopiar-lo o re-construir-lo?
  • L’estat emocional del present condiciona les tonalitats dels records del passat?
  • Quan recordem, estem recordant allò que realment va passar o allò que creiem que va passar? 
  • Percebem la realitat d'una determinada manera, i llavors el record el fixem en funció d'aquesta percepció?
  • Com és que ens costa tant admetre que quan recordem estem, en el fons, construint o reconstruint contínuament el nostre passat? Com és que ens costa d'admetre que això ho fem d'una manera inconscient, no deliberada?
  • Com és que en gairebé totes les famílies, hi ha sempre algú que creu tenir la versió autèntica i irrefutable dels distints esdeveniments?
  • Som conscients que, al llarg de la nostra vida, anem modificant la pel·lícula de les nostres vivències?
  • Un mateix esdeveniment, recordat en distints moments de la nostra existència, adquireix colors o tonalitats distints?
  • Sempre, doncs, i inevitablement recordem des del present, des d'un determinat present?
  • Tots els successos i esdeveniments que guardem en la memòria i que creiem que els hem viscut, podem estar absolutament segurs que els hem viscut realment?
  • Els forats que el temps va produint en la cadena de la memòria, com els reomplim?
  • Perquè, realment, la nostra ment quan recorda el passat, què hi cerca: la veritat o la coherència, el sentit? I l’obsessió pel sentit pot fer que siguem capaços de reconstruir o reinventar de dalt a baix parts considerables de la nostra vida?
  • Una persona que cada cop parla més del passat, del seu passat, és una persona que comença a ésser o que s’ha fet gran?
  • Per a un vellet/a els records d’altres temps l’ajuda a suportar el seu present-futur?
  • Recordar i viure són inversament proporcionals?
  • Segons Tulving, tot és conserva, res no es perd.  Si el problema del recordar és trobar la clau o pista d’accés requerida, possiblement estem en condicions de poder sentenciar i de manera força categòrica que nosaltres som una construcció de la memòria, perquè tot  el nostre bagatge existencial ens acompanya fins al final.
  • I quan aquesta persona gran està afectada per una malaltia degenerativa de la memòria, què perd aquesta persona: només els seus records? 
  • Segons el filòsof empirista, David Hume, nosaltres, allò que anomenem la nostra identitat, el nostre jo, no és altra cosa que un conjunt d'impressions (més o menys semblants però no idèntiques) unides per la memòria al llarg del temps. En desaparèixer la capacitat de fixar, retenir i connectar impressions aïllades, el nostre suposat jo, comença a diluir-se. Es desfà. Si tot, qualsevol impressió, es perd ràpidament, tot, en el fons, sempre és nou i, per tant, indiferent. En no poder establir associacions de familiaritat en la meva vida, en no poder lligar res amb res, el fil conductor que ho enganxa tot desapareix, i jo amb ell. Perquè jo no sóc altra cosa que la resultant d'aquesta unió necessària d'impressions. Com ho veieu?
  • Som ben bé conscients que el jo és, en el fons, una construcció de la memòria i que quan es produeix una aluminosi mental, no solament perdem els records sinó que, en la mesura que estem fets per aquests materials, al final ens acabem perdent nosaltres mateixos? Potser és per això que la majoria de malalties degeneratives en què hi està implicada la memòria són tan cruels?
  • A Blade Runner, els famosos replicants eren gairebé idèntics als humans. Només els mancava una cosa per ser-ho de veritat: els records.

Read more...

Quin paper juguen les creences en la nostra vida?

>> diumenge, 7 de maig de 2017

Quan l'individu ha d'estar a l'alçada de l'etiqueta que el classifica, l'ésser deixa d'existir. Totes les autoclassificacions vénen del passat de l'individu. Tots els jo sóc autodestructius provenen d'aquestes quatre frases: jo sóc així, jo sempre he estat així, no ho puc evitar, és el meu caràcter. Aquestes són les traves que t'impedeixen créixer, canviar i fer la teva vida nova, estimulant i plena de moments plens i feliços.
Wayne Dyer
* * *

Les creences són una força molt poderosa en les nostres vides.
Robert Dilts
* * *

Si aconseguim canviar les nostres creences, automàticament es produirà un canvi en les nostres accions.
Walter Dresel
* * *
El món és tan còmic fora dels manicomis com a dins.
* * *
La fe i el dubte es corresponen l'una amb l'altre, són complementaris. Si no es posa en dubte mai res, tampoc no es creu de veritat
* * *
Considero que el més important no és quina creença té una persona, sinó que en tingui una.
Hermann Hesse
* * *
El 1962 un psicòleg que havia estat psicoanalista, Albert Ellis, proposa una teoria sobre les emocions des de la perspectiva cognitiva. Afirma que els problemes emocionals provenen d'una sèrie de creences irracionals que tenim les persones i que orienten la nostra vida i la nostra conducta. Es tracta d'una mena de regles o principis que tenim interioritzats i que desconeixem. És com una concepció global del món i de la vida que tenim les persones, i que considerem com a indiscutibles de  tant  convençuts  com  n'estem.  Aquestes  idees  irracionals  són,  però,  les responsables de les pertorbacions emocionals i dels nostres conflictes psíquics. En el seu primer llibre sobre aquest tema  Ellis va elaborar una relació d'11 idees o pensaments irracionals:
  1. És una necessitat fonamental de cada persona ser estimada i que la seva conducta sigui aprovada per les persones importants de la seva comunitat. 
  2. Per  considerar-se un mateix valuós, s'ha de ser molt competent i tenir capacitat per aconseguir qualsevol cosa en tots els aspectes possibles. 
  3. Hi ha certa gent que és vil, malèvola i infame i han de ser castigats i culpabilitzats per la seva dolenteria. 
  4. És terrible i catastròfic el fet que les coses no vagin pel camí que a una persona li agradaria que anessin. 
  5. La desgràcia humana s'origina per causes externes i la gent té poca capacitat, o cap, per controlar les seves penes i pertorbacions. 
  6. Si alguna cosa és o pot ser perillosa o temible, caldrà tenir una inquietud terrible cap a aquesta cosa i caldrà pensar constantment en la possibilitat que succeeixi. 
  7. És més fàcil evitar que afrontar certes responsabilitats i dificultats de la vida. 
  8. S'ha de dependre dels altres i es necessita algú més fort en qui confiar. 
  9. La història passada d'una persona és determinant i decisiva en la conducta actual, i si en el passat va tenir una mala actuació o una mala experiència, això ha de seguir afectant-la de manera indefinida.
  10. Una persona s'ha de sentir molt preocupada pels problemes i pertorbacions dels altres.
  11. Només hi ha una solució correcta, perfecta i concreta pel que fa als problemes humans, i si no es troba aquesta solució perfecta es produeix la catàstrofe
 * * *
El resum seria aquest: les persones experimenten més o menys el que creuen, si bé a vegades no creuen que ho estan creient.
Harry Palmer
* * *
És molt aconsellable fer un treball de revisió de les nostres creences. Descobrir el que pensem sobre la vida, les relacions, els diners, sobre nosaltres mateixos, la nostra comunicació, la nostra salut... sobre qualsevol aspecte que potser ens amoïna o és font habitual de conflictes. És convenient descobrir com utilitzem aquestes creences, fins a quin punt són un obstacle en la nostra vida o bé operen amb extrema utilitat, encara que aparentment semblin negatives.
[...] Per això hi ha una cosa que no hem d'oblidar: podem dubtar de moltes coses, però allò que considerem del tot cert és el que atraurem a la nostra vida, és la realitat que crearem.
Xavier Guix, Pensar no és de franc

* * *
  • Les creences són inevitables?
  • La creença és un acte de fe, mai no es basa en evidències. Hi esteu d'acord?
  • Quan algú parla, creu, confia que l'escolten; portem els nostres fills a l'escola i creiem que ens l'educaran i formaran correctament; creiem que si vivim d'una manera saludable, no ens passarà res; creiem que si ens donem de forma generosa i desinteressada als altres, els altres no ens fallaran; creiem que si lluitem, ens esforcem, acabarem aconseguint el que ens proposem; creiem que si som bons treballadors no ens faran fora de l'empresa; creiem que si som bons creients anirem al cel...
  • Si les creences són com a actes de fe, es podria viure sense aquests actes de fe?
  • Es pot viure sense confiar i fiar-nos dels nostres amics, de la nostra parella, del menjar del restaurant, del metge que ens atén...?
  • Amb tot, la realitat s'esdevé o s'hauria d'esdevenir l'autèntic tribunal d'aquestes creences o actes de fe. És realment així: legitimem o desestimem les nostres creences en funció de la seva corroboració o no per la realitat? Som capaços d'anar modificant i substituint unes creences per unes de noves?
  • I quan s'esdevenen rígides? I quan som incapaços de flexibilitzar-les i/o modificar-les? 
  • És veritat que les nostres creences actuen com una pantalla, com un filtre a través del qual ens observem a nosaltres mateixos, i ens impedeixen veure'ns tal com som, tal com és la nostra ment?
  • És possible, però, autoobservar-nos sense cap pressupòsit previ? És possible mirar-nos des de cap perspectiva concreta? És possible fer abstracció de tota hipòtesi prèvia?
  • No és una altra creença creure que ens podem autoobservar d'una forma pura?
  • Les velles creences que continuem mantenint -potser perquè fins aleshores ens han estat útils- poden, a partir d'un determinat moment esdevenir-se una autèntica llosa que hipoteca el canvi, la transformació i l'evolució més o menys funcional de la nostra vida?
  • Es poden canviar directament, voluntàriament, les nostres creences. O és més aviat la vida, les coses que ens passen, i les noves accions que hem dut a terme i que ens han proporcionat noves vivències, noves experiències, noves sensacions, les que ens fan canviar de creences?
  • Hi ha molts tipus de creences limitadores: sobre si una cosa és possible o no, sobre si jo sóc o no capaç de fer alguna cosa, sobre si jo em mereixo ser feliç, sobre si em mereixo l'amor...?
  • Podem arribar a creure'ns que no tenim dret a ser feliços, que no ens mereixem que ens vagin bé les coses, que algú ens estimi de veritat, que algunes persones confiïn en nosaltres...?
  •  I quan ens diem ( potser perquè abans ens ho han dit) jo sóc com l'avi, o jo sóc com el tiet?
  •  I quan: sóc un desastre, no me'n sortiré, sempre igual... mai no canviaré, no seré capaç... no podré... jo això no puc dir-li...  m'ha tocat a mi... ho sento, t'ha tocat...? Aquests pensaments acaben provocant i produint efectes reals?
  • Com podem esbrinar les creences limitadores d'algú? Seria un bon sistema demanar-li que completi aquestes frases: jo sóc.........; la vida és.........; els altres són........?
  • Seria també un bon sistema demanar-li en quina àrea de la seva vida té dificultats?
  • Coses que se'ns diuen i ens repeteixen de petits, podem acabar fent-les nostres, creient-nos-les i esdevenint limitadores de cara al nostre futur? Coses com: sempre seràs gras, ets un maldestre, ets un sapastre, ets un ingenu, ets un ruc...?
  • Les creences vénen a ser com un software que acaba programant la nostra vida?
  • Quantes frases hem sentit de petits i ens les hem empassat com si fossin nostres, però sense triar-les ni digerir-les?
  • Les creences que els altres tenen sobre nosaltres ens afecten o ens poden arribar a afectar moltíssim?
  • Tenim molts prejudicis que es van enquistant de generació en generació?
  • És possible desaprendre algunes creences?
  • Hi ha creences que s'instal.len en l'inconscient col.lectiu?
  • La gent a qui les coses els va malament acostumen a ser persones víctimes -tot sovint inconscient- d'alguna o algunes creences limitadores?
  • Les persones que empenyen, que obren camins, que fan avançar la humanitat, són persones que trenquen creences limitadores col.lectives?
  • La ruptura de velles creences, en genera de noves?
  • Hi ha creences que es poden trencar o esquarterar amb una pregunta?
  • Digue'm que creus sobre el teu futur, i et diré com estaràs en el futur. Què en penseu?
  • Tot procés terapèutic és, en el fons, un desbloqueig de creences inhibidores?
  • Totes les creences són limitants?
  • Les creences limitadores ho són perquè descompten una part de la realitat, convertint una part, una variable, una perspectiva, en l'única possible?
  • Les creences no entenen gaire de flexibilitat i de matisos? Acostumen a ser molt absolutes?
  • Darrera d'una crisi personal sempre hi ha el trencament d'alguna creença fortament arrelada?
  • Un procés depressiu s'inicia sempre amb el trencament d'una creença realment capital per a la nostra vida?
  • Què és, en el fons, una desil.lusió?
  • Ens fem tan nostres les creences perquè són un bon antídot contra la incertesa de la vida?
  • Com més por hi ha davant d'aquesta incertesa, com més ens costa acceptar-la, tenim necessitat de més creences i més rígides? A més por, més absolutesa i radicalitat en les nostres creences?
  • Hi ha creences o pensaments que no resisteixen cap mínima anàlisi i, això no obstant, dirigeixen i programen la nostra vida?
  • Som o acostumem a ser conscients del poder que tenen les nostres creences, sobretot de les limitadores, sobre el govern de la nostra vida?
  • Les creences són com una mena de profecia que s'acaba acomplint?
  • Les nostres creences tenen repercussions directes en les nostres accions i comportaments? És per això que les creences sempre produeixen efectes reals en les nostres vides?
  • Les creences, limitadores o no, ens acompanyen sempre i inconscientment? Són els filtres que ens impedeixen veure tota la gamma possible de colors?
  • Les nostres creences són fruit del que hem experimentat o més aviat de com ho hem experimentat? Són fruit de les nostres vivències o de la percepció i interpretació d'aquestes vivències? 
  • Si com diu Schopenhauer el món és la meva representació, i, per tant, tot, en el fons, és representació, té sentit encaparrar-nos tant i tant en les nostres creences, presentant-les sempre com l'única veritat possible? Això, no ens arriba a allunyar massa dels altres?
  • Les pors, les ansietats, són el resultat de creences negatives sobre el futur més proper o més allunyat?
  • Són, doncs, les nostres creences les que condicionen la nostra percepció de la realitat? Quan percebem, doncs, no cerquem tant trobar la veritat de les coses sinó aquella imatge del món que més s'adequa a les nostres creences prèvies. Ho creieu així?
  • Abans que vegem el món, doncs, el nostre cervell ja l'ha interpretat de manera que encaixi amb el que volem veure?
  • Estem més predisposats a veure allò que ens agrada o allò que ens desagrada o espanta?
  • I davant d'una imatge ambigua, tendim a interpretar-la en benefici o en contra nostre?
  • Com és que habitualment no en som conscients de les nostres creences?
  • Potser perquè la majoria habiten a les golfes de l'inconscient?
  • És en bona part per això que tot sovint no aconseguim fer el que ens havíem proposat, tot i haver-ho decidit?
  • Aquestes creences inconscients, darrera de les quals sempre hi ha una determinada emoció, actuen com un obstacle que paralitza uns cops i condueix d'altres la nostra vida cap a indrets no volguts?
  • Descartes distingia entre certesa i veritat. Afirmava que la certesa és la seguretat subjectiva, el convenciment, la creença que una cosa donada com a veritat és realment veritat. En aquest sentit, penseu que té més força la certesa que la veritat? Això explica que algunes veritats científiques, corroborades una i deu mil vegades, no sigui cregudes per tothom? Explicaria això el conflicte, posem per cas, entre creacionisme i evolucionisme que es dóna en alguns indrets i sectors dels EEUU?

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP