Tenim o no tenim por a la llibertat?

>> dijous, 22 de novembre del 2007




Atreveix-te a pensar!

Lema de la Il.lustració



Compte amb allò que desitges perquè ho aconseguiràs.


Charles Chaplin


Res no li venia de gust, però menjava de tot.

G.C. Lichtenberg



L'home està condemnat a ser lliure.

J. P. Sartre


Quan algú és capaç d'escoltar i descobrir les demandes del seu esperit, del seu jo més profund, experimenta una tensió que el fa estar viu i que el fa superar qualsevol circumstància adversa que se li pugui presentar.

Elisabeth Lukas: Logoteràpia


La malaltia és un obstacle per al cos, però no per a la voluntat, a no ser que la tinguem afeblida. Sóc discapacitat (Epictet era coix). Vet aquí un impediment per als meus peus, però de cap manera per a la meva voluntat.

Epictet



Si vols que els teus fills i la teva dona i els teus amics visquin sempre, estàs boig, perquè vols que les coses que no depenen de tu, en depenguin, i que allò aliè, sigui teu. De la mateixa manera, si vols que un subordinat teu no cometi cap error, estàs boig, perquè ell és el teu col.laborador i no a l'inrevés. Aquesta és una bona raó. Si vols no frustrar els teus desitjos, pots aconseguir-ho: només has de desitjar allò que depèn de tu.

Epictet

Cuando un alfarero consultó a Sócrates sobre qué hacer, si casarse o permanecer soltero, Sócrates le aconsejó:
-Hagas lo que hagas, te arrepentirás.
Pedro González: Filosofía para bufones

-D'acord, diguem, doncs, que sóc pobre, sense futur... I sobretot que penso massa, no puc evitar d'analitzar i d'intentar comprendre com s'aguanta i funciona aquest tinglado, que m'entristeix immensament comprovar que no som lliures i que cada pensament, cada acte lliure ens costa una ferida que no cicatritza.
(...) -És això el que vull! -exclamà Antoine, martellejant el taulell amb el seu petit puny-. Ja no tinc prou força per ser jo, ja no tinc el coratge ni les ganes de tenir el que se'n diu una personalitat. La personalitat és un luxe que em costa massa car. Vull ser un espectre banal. Ja en tinc prou de la meva llibertat de pensar, de tots els meus coneixements, de la meva satanitzada consciència!
Martin Page: Com em vaig convertir en un estúpid


Una joven pareja estaba paseando por la playa después de varios días de impresionantes tormentas. El mar se había agitado con frenesí. Las turbulentas olas y la subida de la marea habían llenado la orilla de desafortunadas criaturas marinas. Los desechos de vida marina eran tan abundantes que la pareja apenas tenía sitio para pasear. Medusas, caracolas y estrellas de mar y otros animales cubrían la playa como un manto de muerte.

Al avanzar en su paseo vieron en la costa a un anciano y curtido hombre de mar entrando y saliendo del agua. Se detuvieron a observar su curioso comportamiento. El hombre se agachó y cogió una de las criaturas marinas. La sostuvo suavemente entre sus manos, la depositó en el agua y la devolvió al mar.
La pareja empezó a reir. Cuando se acercaron al hombre le preguntaron: ¿Qué está usted haciendo, anciano? ¿No ve lo inútiles que resultan sus esfuerzos? La orilla está cubierta con miles de criaturas muertas o agónicas. Sus esfuerzos no cambiarán nada.
El hombre recogió un pequeño pulpo que parecía estar muerto. Lo sostuvo cuidadosamente en sus manos y se volvió a introducir en el mar, como si ignorara a la pareja. Colocó el pulpo dentro del agua con ternura, quitándole la arena y las algas que lo cubrían y que se enredaban entre sus tentáculos. Lentamente, bajó sus manos y dejó que la pequeña criatura volviera a sentir la caricia del mar. El pulpo extendió sus extremidades al percibir el entorno familiar de su hogar. Con cuidado, el anciano sostuvo al pulpo hasta que éste tuvo fuerzas suficientes para impulsarse por sí solo y marchar. El hombre de mar permaneció de pie mirando; una leve sonrisa se esbozaba en su rostro ante el placer de ver otra criatura a salvo.
Sólo entonces se dio la vuelta y se dirigió hacia la orilla. Levantó la vista, miró a la pareja a los ojos y dijo: ¡Seguro que para éste sí que han cambiado las cosas!
George W. Burns: El empleo de metáforas en psicoterapia.

Algunes preguntes per exercitar la llibertat:


  • Esteu d'acord que allò que ens dignifica, ens humanitza, ens fa ser alguna cosa especial dins del multiforme escenari de la vida, és la capacitat d'escollir?

  • I si és un bé tan preuat, com és que tan sovint, hi renunciem?

  • Cal que ens el prenguin per valorar-lo com es mereix? A nivell col.lectiu, el valoren més, posem per cas, els que han viscut -o sobreviscut- amb moltes llibertats bàsiques retallades i/o suprimides, que els que, per sort, han nascut ja en plena democràcia?

  • Es pot ser lliure malgrat viure en una dictadura?

  • Es pot viure com un esclau en plena democràcia?

  • Què vol dir ser ciutadà? I súbdit?

  • Diríem que la democràcia és condició necessària però no suficient per a la llibertat?

  • Atrevir-nos a pensar és, ras i curt, el mateix que atrevir-nos a ser lliures?
  • Estem disposats a bescanviar llibertat per felicitat?

  • S'hi pot realment accedir a la felicitat sense passar pel peatge de la llibertat?

  • A quin tipus de felicitat accediríem -o accedim?

  • A una felicitat que ens dignifica, que ens fa estar realment orgullosos i satisfets de la nostra condició humana?

  • Trobeu que cada cop més ens venen seguretat a canvi de renúncies a la llibertat?

  • Es pot estar i viure realment segur sense llibertat?

  • Confiar i cedir parcel.les essencials de la nostra vida al poder establert, ens assegura més tranquil.litat? O és només una sensació?

  • El poder -o els poders- són realment fiables?

  • Renunciar a portar el volant de la nostra vida, la fa més fàcil? La fa millor?

  • O la fa menys compromesa?

  • Una vida sense compromisos val la pena ser viscuda? Ens omple? Ens fa sentir bé?

  • És possible créixer sense reptes i desafiaments nous?

  • L'exercici de la llibertat comporta la responsabilitat del que fem o deixem de fer, del que diem o deixem de dir, del que pensem o deixem de pensar, del que creiem o deixem de creure. Assumir la responsabilitat de la nostra vida ens pesa massa?

  • Ens pesa massa assumir els nostres errors?

  • L'alternativa és deixar-se tutoritzar pels altres?

  • De petits, érem més feliços?

  • Ens agradaria retornar-hi? Ens agradaria viure en un món on no hem de prendre cap decisió, on les decisisons importants les prenen els altres?
  • Quan un adolescent, en època d'exàmens, demana als pares si aquella nit pot sortir, i li responen tu mateix, com acostuma a reaccionar?

  • Com és que tots els models de societats ideals, tots els projectes utòpics, coincideixen en un aspecte: la manca de llibertat? Què us fa pensar tot això?

  • La renúncia sistemàtica a decidir l'orientació de la nostra vida ens fa sentir millor, és una bona estratègia?

  • Una vida plena o viscuda amb plenitud què és: una vida triada o una vida patida, suportada?

  • Quan amb la memòria recorrem el nostre passat i cerquem moments agradables i satisfactoris, són moments majoritàriament escollits o imposats? Són moments bàsicament de submissió o d'una certa revolta?

  • Viure tant de lloguer d'idees, creences i valors no assumits com a propis, no ens hipoteca la vida?

  • S'hi està més bé amb persones sense identitat, sense criteris propis, que han renunciat a escollir el seu propi itinerari vital? Amb aquest tipus de persones ens sentim més acompanyats, notem més la seva escalfor vital o, per contra, la seva presència, el seu contacte amplifica el mar de la nostra solitud?

  • Té raó V. Frankl quan afirma que siguin quines siguin les circumstàncies de la nostra vida sempre tenim la facultat de decidir, de triar, amb quina actitud ens hi enfrontem?

  • Els grecs deien que un coneixement no compartit no és autèntic coneixement. I una llibertat no compartida, no conjugada en plural? Es pot continuar exercint la nostra llibertat envoltats d'una majoria de desertors? Quina reacció ens provoca això?

  • A algú que s'emborratxa o que es droga, i que després conduint provoca un accident, i addueix en descàrreg que no era ell, que estava borratxo i/o drogat, què li diríem? Es pot eludir tan fàcilment la nostra responsabilitat?

  • Quan diem que no tenim cap altra opció, que no podem triar, la majoria de vegades ho diem perquè realment no podem, o perquè tenim por a assumir les conseqüències de la nostra elecció?

  • Si no tinguéssim tan present allò que els altres suposem que esperen de nosaltres, triaríem de forma més lliure?

  • Necessitem dels altres per entendre'ns a nosaltres mateixos, necessitem de la seva llibertat i de les seves experiències d'homes lliures. Què passa, però, quan els que ens envolten són i actuen de forma tan estereotipada, tan previsible? Quines experiències valuoses poden aportar-vos?

  • Teniu la sensació que, cada cop més, ens donen la vida molt i molt precuinada?

  • I si és així, què ens està passant?

Read more...

El mite de la perfecció

>> dijous, 25 d’octubre del 2007


Per als obsessionats no hi ha elecció: l'obsessió ha elegit ja per ells, abans que ells.
E. Cioran


Si estic bé escullo el camí que desitjo, si estic malalt, no sóc jo qui decideix: és la meva malaltia.
E. Cioran


Tot és molt difícil abans de ser senzill.
Thomas Fuller

Portar una vida amargada ho pot fer qualsevol, però amargar-se la vida expressament és un art que s'aprèn, i no n'hi ha prou amb tenir alguna experiència personal amb un parell de contratemps.
Paul Watzlawick



Un grupo de mujeres se había reunido para celebrar la inminente boda de una amiga. Durante el curso de la velada la futura novia se dirigió a una vieja amiga que todavía seguía soltera y le preguntó: ¿Cómo es que nunca te has casado? ¿En alguna ocasión has encontrado al hombre adecuado?
Oh sí!, le contestó ella. Ya encontré al hombre apropiado.
Entonces, qué sucedió? ¿Por qué no te casaste con él?, inquirió la prometida.
Las cosas sucedieron así, dijo la amiga. Sabía exactament a quién estaba buscando. Tenia que ser el hombre perfecto. Había confeccioado una lista con todas las cualidades que yo deseaba que tuviera un hombre, y empecé a viajar alrededor del mundo para encontrarlo. Tenía que estar en algún sitio. Y efectivamente estaba.
Explícame entonces, preguntó la curiosa novia. Qué sucedió?.
Bien, empecé buscando en Nueva York, explicó la amiga. Allí encontré un hombre muy rico. Era generoso con el dinero, pero era retraído, introvertido y poco sociable. Esto hizo que lo sacara de la lista.
Entonces viajé a Los Angeles, buscando en cada rincón entre Nueva York y la Costa Oeste. En Los Ángeles encontré un hombre que no sólo era rico, sino que también era divertido, de talante feliz y sociable. Gozaba de prosperidad económica y tenía todas las cualidades sociales que siempre había deseado en un hombre. Lamentablemente, no era demasiado guapo. Pensé durante mucho tiempo, “si me caso me tendré que despertar cada mañana junto a esa fea cara”. No, tampoco era Don Perfecto.
En Sidney sentí que me estaba acercando mucho. Allí conocí a un hombre independiente. Era amigable y extrovertido, e increíblemente guapo. Era alto, rubio y musculoso. Era surfista, solía acudir al gimnasio regularmente, y tenía un cuerpo de modelo de portada. Pero como todos los hombres que había encontrado tenía una faceta inaceptable. Con éste era su arrogante actitud machista. Era un chauvinista.
Así pues, viajé a Europa. En Londres encontré un hombre rico, sociable, guapo y liberado de prejuicios respecto a las mujeres. Estaba realmente muy cerca de mi objetivo. Al principio pensé que finalmente lo había enconrado, pero faltaba la sensualidad y el romance que yo ansiaba. Está bien encontrar a un hombre que cocine y que lave los platos, pero a mí también me gusta que me regalen rosas rojas y cenar a la luz de la luna.
Viajé cruzando el Canal hasta llegar a París y allí lo encontré. Ya sabes lo que dicen de los franceses. Bien, lo tenía todo. Era rico, extrovertido, guapo, liberal y extremadamente sensual. Tenía la máxima puntuación en todos los aspectos contemplados en mi lista. No había duda. Era mi homre perfecto.
¿Entonces?, preguntó con curiosidad la novia, ¿por qué no te casaste con él?
Oh!, respondió la amiga. La razón fue simple. Él estaba buscando la mujer perfecta.

George W. Burns. El empleo de metáforas en psicoterapia. Masson. Barcelona. 2005. pàgs. 80-81



Algunes preguntes imperfectes:

  • En un món que sempre ha estat, és i serà imperfecte, quin sentit pot tenir obsessionar-nos per ser perfectes?
  • Pensar que les coses sempre han de sortir com jo voldria, és un pensament gaire racional, gaire lògic, gaire assenyat... gaire funcional?
  • Tinc realment dret a exigir que tot funcioni tal com a mi m'agradaria? És humà desitjar això? És racional exigir-ho? Llavors, què ens està passant?
  • Creieu que la gent d'abans (els nostres pares, iaios, oncles...) tenien, en general, més capacitat d'acceptar allò que no els agradava: el dolor, els contratemps, els errors, les equivocacions, els fracassos, els imprevistos, els desenganys... que ara?
  • Eren més resignats? Per què?
  • Perquè no esperaven tant de la vida?
  • Perquè no tenien tants coneixements, però eren més savis, i sabien que la vida és com és, amb els seus moments bons però també dolents, i que els humans som, això, humans?
  • És veritat que, tot sovint, creiem o si més no actuem com si la vida fos una mena de programa informàtic amb totes les variables controlades?
  • És correcte pensar realment així?
  • No us sembla una forma de pensar egoista, una forma de pensar més pròpia de déus que d'humans?
  • Com podem afrontar de manera no traumàtica el procés natural i inevitable de l'envelliment?
  • A quantes operacions de cirurgia ens voldrem sotmetre? I l'ànima, ens l'haurem també d'operar?
  • Existeix realment la perfecció? Existeix algú perfecte? I si existís ens resultaria atractiu?
  • Els pares que, amb tota la bona fe, protegeixen els seus fills per tal que no hagin de patir cap frustració, desencís, cap mancança, cap dolor... els estan preparant per a la vida? No estan fabricant exigents implacables i obsessius de perfecció?
  • Els grans genis de la humanitat com han arribat a desenvolupar el seu alt grau de perfecció: obsessionant-s'hi i no fent res, o treballant cada dia i anant polint els inevitables errors?
  • Per què tenim tanta por que les coses no surtin com nosaltres desitjaríem?
  • Els grecs tenien sempre al cap un ideal, un model, una mena de plantilla perfecta a imitar que els esperonava a superar-se i a avançar. Amb tot, ells tenien molt clar que mai no arribarien a assolir aquest ideal per molt que s'hi capfiquessin, perquè un ideal és això, un ideal. Què ens està passant, però, avui en dia? Per què molts cops actuem sense tenir prou en compte que sempre hi haurà una certa distància, més o menys llarga, més o menys curta, entre el desig de perfecció i el grau de perfecció que aconseguirem assolir?
  • Per què ens fa tanta por cometre errors, equivocar-nos... no ser prou competitius?
  • Per què ens costa tan acceptar que les coses, el món, la vida, no serà mai tal com nosaltres voldríem i potser necessitaríem que fos?
  • Quan acostumem obtenir més bons resultats, quan ens n'oblidem i ens limitem a treballar el màxim possible, o quan sempre els tenim in ment?
  • L'obsessió per la perfecció pot arribar a bloquejar l'espontaneïtat i la imaginació necessàries per produir alguna obra interessant?
  • Anar per la vida sempre amb una cuirassa que oculta i dissimula les nostres mancances, insuficiències... imperfeccions acostuma a ser una bona estratègia? Ens enforteix o acaba produint-nos una bona llaga?
  • Una persona que s'esforça per aparentar davant dels altres seguretat, control, que no té defectes, la fa més atractiva? Hi estem millor?
  • Què acostuma a passar quan, amb tota naturalitat, ens atrevim a relatar algunes de les nostres petites o no tan petites desgràcies quotidianes?

Read more...

Com seria la nostra vida sense memòria?

>> dijous, 24 de maig del 2007








La memòria és una senyora no gaire endreçada

* * *

La memòria és el diari que portem arreu amb nosaltres.

O. Wilde

* * *

La meva vida no té propòsit, ni direcció, ni finalitat, ni significat, i malgrat tot sóc feliç. No ho puc entendre. Què estaré fent bé?

Charles M. Schulz, Charlie Brown, 1999

* * *

Con el tiempo, el Libro de la Vida de cada persona se va espesando hasta que no se puede leer completamente. Entonces viene la elección. Unos leen las primeras páginas para conocerse de niños, otros prefieren leer el final para conocerse de mayores. Algunos, sin embargo, dejan de leer del todo. Abandonan el pasado. Deciden que da igual si ayer fueron ricos o pobres, instruidos o ignorantes, orgullosos o sencillos, amorosos o de corazón frío. Estos hombres y mujeres caminan con el paso ágil de su juventud. Han aprendido a vivir sin rencor en un mundo sin memoria.

Alan Lightman, Los sueños de Einstein

* * *

Els continguts del coneixement sense les estructures del pensament són cecs, i les estructures del pensament sense els continguts del coneixement són buides.

I. Kant

* * *

De hecho, tanto si estamos con amigos íntimos como si nos encontramos ante personas que acabamos de conocer, todos hablamos continuamente sobre nuestro pasado. Varios investigadores que han grabado y analizado las conversaciones espontáneas que se producen entre las personas han concluido que rememorar algun aspecto del ayer es un tema de conversación favorito universal que sale a colación un promedio de seis veces por cada hora de conversación.

Luis Rojas Marcos, La fuerza del optimismo

* * *

Pretender que un individuo retenga todo lo que ha leído es como exigir que lleve consigo todo lo que ha comido. Ha vivido físicamente, en cuanto al cuerpo, de lo que ha comido, y ha vivido espiritualmente de lo que ha leído, y gracias a eso ha llegado a ser lo que es. Lo mismo que el cuerpo asimila tan sólo lo que le es homogéneo, así cada uno conservará en sí lo que le interesa; es decir lo que se adapta a su sistema de pensamiento o a sus fines.

Arthur Schopenhauer, Pensamiento, palabras y música

Algunes qüestions:

  • És veritat que la reforma educativa ha suposat, en la pràctica, un descrèdit de la memòria?
  • Us sembla fal.laç discutir sobre què és més important a l’hora d’educar: els continguts o la formació, informar o formar?
  • Us sembla que forma i contingut són dues coses conceptualment distintes però que no poden funcionar autònomament?
  • Perquè: es pot ordenar una habitació buida?
  • I uns continguts desestructurats, serveixen d’alguna cosa?
  • Esteu d’acord que, avui en dia, i potser més que mai, l’important és tenir el cap ben clar, ben ordenat?
  • Es pot tenir un cap ben ordenat sense criteris previs d’ordenació, sense coneixements que ens ajudin a ordenar?
  • Serveix d’alguna cosa una informació que no formi? És possible una formació sense informació, sense continguts?
  • Té sentit distingir entre intel.ligència i memòria?
  • Si considerem la intel.ligència a la manera d’un joc, com els escacs posem per cas, podem jugar, podem funcionar intel.lectivament sense les distintes peces dels escacs, sense les idees?
  • Com és que molta gent presumeix de falta de memòria (com si memòria i intel.ligència fossin inversament proporcionals) i ningú de manca d’intel.ligència?
  • En el món de l’educació es diu que l’important no és que els estudiants adquireixin coneixements, sinó destreses. Creieu possible, però, adquirir la destresa de dividir, si abans no em sé les taules de multiplicar? Com es pot entendre el diari si no sé res d’història contemporània?
  • És veritat que els llibres amplifiquen la nostra memòria però no la substitueixen?
  • Puc consultar –o arribaré a consultar- alguna cosa de la qual no en sé res de res?
  • Com és que els estudiants, en els exàmens en què el professor els deixa el llibre, acostumen a treure pitjors resultats?
  • Si els mètodes que en el passat –època franquista- es van aplicar per educar la memòria eren dolents, això vol dir que cal suprimir la memòria o bé substituir-los per uns altres?
  • Créixer, evolucionar, madurar no és, en el fons, intentar no cometre els errors del passat? I tot això, es pot fer sense el recurs de la memòria?
  • Els continguts no són més que un camp d’entrenament per afinar la intel.ligència?
  • O és més aviat a l’inrevés: cal un instrument afinat per poder saber sobre coses?
  • Una dosi raonable d’amnèsia selectiva ens ajuda a sobreviure?
  • És veritat que, en general –i sempre que no estéssim deprimits-, els humans ens en recordem més de les experiències positives que de les negatives?
  • És empipador no recordar determinades coses?
  • Seria horrorós no oblidar mai res?
  • Oblidar, com l’avellana, és cosa sana?
  • Segons Nietzsche, oblidar, la capacitat d’oblidar és patrimoni dels forts. Els dèbils, no obliden mai. Hi esteu d’acord?
  • Com és que tendim a responsabilitzar-nos més dels nostres èxits que dels nostres fracassos?
  • Subscriviu aquesta frase: digue’m quins records selecciones del teu passat, i et diré quin nivell d’autoestima o d’optimisme-pessimisme tens sobre la teva vida?
  • Es pot esborrar a voluntat un esdeveniment dolorós del passat amb una forta càrrega emocional? Què podríem fer, doncs?
  • Recordar el passat és fotocopiarlo o re-construir-lo?
  • L’estat emocional del present condiciona les tonalitats dels records del passat?
  • Una persona que cada cop parla més del passat, del seu passat, és una persona que comença a ésser o que s’ha fet gran?
  • Per a un vellet/a els records d’altres temps l’ajuda a suportar el seu present-futur?
  • Recordar i viure són inversament proporcionals?
  • I quan aquesta persona gran està afectada per una malatia degenerativa de la memòria, què perd aquesta persona: només els seus records?
  • Les olors són dipòsits de memòria? Quan una olor o un sabor és capaç d’activar un record, en tenim control?
  • Com és que, a vegades, algú ens demana: aquesta paraula s’escriu amb b o v, i nosaltres li responem: un moment, deixe-me-la escriure?
  • Com és que, a vegades, tenim una sensació de familiaritat amb persones o coses que no som conscients d’haver-les vistes mai?
  • Tots els successos i esdeveniments que guardem en la memòria i que creiem que els hem viscut, podem estar absolutament segurs que els hem viscut realment?
  • Amb el bombardeig mediàtic tan bèstia que patim avui en dia, no estem sobresaturant massa d’estupideses la nostra pobra memòria? No valdria la pena procurar ser una mica més selectius?
  • Els forats que el temps va produint en la cadena de la memòria, com els reomplim?
  • Perquè, realment, la nostra ment quan recorda el passat, què hi cerca: la veritat o la coherència, el sentit? I l’obsessió pel sentit pot fer que siguem capaços de reconstruir o reinventar de dalt a baix parts considerables de la nostra vida?

Read more...

Quin paper juguen les emocions i els sentiments en la nostra vida?

>> dijous, 12 d’abril del 2007

  • Trobeu correcte afirmar que en poc temps hem passat de menystenir i infravalorar la importància de les emocions en la nostra vida a desmesurar-ne la seva importància?
  • Quin tipus d’emocions creieu que cerquem, sobretot, avui en dia: les que Michel Lacroix anomena emocions-xoc o les emocions contemplatives?
  • L’actual sobreestimulació sensorial, la recerca obsessiva de descàrregues d’adrenalina, afavoreix o empobreix la nostra imaginació?
  • L’acceleració de la vida afavoreix el desig d’emocions que ens enriqueixen, que ens fan créixer, o més aviat bloquegen la capacitat de commoure’ns davant aquelles petites coses que ens humanitzen?
  • L’home que fa les coses lentament pot extreure tot el suc emocional de l’ara i aquí? Assaboreix més el gust per la vida?
  • Com podem saber si l’emoció que estem experimentant és una emoció que val la pena, que ens deixarà un pòsit, que es transformarà en un sentiment agradable de recordar?
  • L’home contemporani s’està decantant massa cap a la recerca obsessiva de sensacions cada cop més fortes, cada cop més bèsties? Què us fa pensar tot això?
  • Quin valor tenen unes emocions provocades de manera artificial, instrumentalitzades i consumides voraçment?
  • Com és que l’home contemporani necessita sacsejar la seva subjectivitat amb estimulants, éxtasis, estats modificats de consciència, conductes de risc, velocitat, esports acrobàtics, videojocs palpitants, ocis sorollosos, aventures extremes, violència?
  • Les sensacions fortes es poden realment compartir, o és una cosa que egoistament ens guardem per a nosaltres mateixos? Quan l’emoció es redueix a excitació, l’altre compta?
  • Les persones que cerquen emocionar-se amb activitats de risc és perquè se senten incapaços de commoure’s amb els seus semblants?
  • L’home intuïtiu viu i sent d’una manera molt més intensa que el previsor i cerebral home racional?
  • Les persones més sensibles, capaços d’emocionar-se i de commoure’s davant de determinades situacions, viuen més intensament? Són més proclius també al patiment, al dolor?
  • Es pot ser feliç domesticant de forma rígida els sentiments? Es pot ser feliç a la manera estoica?
  • El llenguatge sempre s’esdevé un bon aliat de l’expressió dels sentiments o, segons com, pot arribar a esmussar-los? Les persones que més xerren són potser les que menys senten? L’expressió sincera dels sentiments requereix més aviat poques paraules, requereix una certa austeritat i, per tant, paraules senzilles, directes, sentides... profundes?
  • No acabem de captar l’autèntic estat emocional d’una persona fins que no sentim el seu discurs verbal o, abans que digui res, el seu cos ja ens ha transmès allò més essencial?
  • Si notem que el que ens diu una persona i el que ens transmet el seu cos entren en conflicte, de què ens en fiem més? És possible separar el missatge conceptual del missatge sensorial?
  • Quan en la nostra vida se’ns presenta un dilema, un trilema... què és el que pesa més, què és el que, en última instància, ens fa decantar per un camí o per un altre: l’anàlisi racional o l’impuls sentimental?
  • Les emocions i els sentiments distorsionen i dificulten la presa de decisions? Les nostres eleccions, les nostres decisions, serien més encertades i més benèfiques per a nosaltres sense el tic tac inoportú de les emocions?
  • Com és que, posem per cas, un alpinista es proposa ocupar-se d’infants malalts després d’haver escalat l’Everest? Cal pujar tan amunt per adonar-nos del que està passant per aquí baix?
  • La contaminació acústica voluntària, l’absència d’espais de silenci, ajuden al conreu de la vida interior?
  • I la sobreestimulació visual? Resta espai per a les nostres pròpies imatges? Quants resets hem de fer abans de començar a parlar, a escriure, a imaginar des de nosaltres mateixos? De quantes coses ens hem de desintoxicar abans de generar un espai propi, un espai no contaminat pels impactes mediàtics? Estem perdent la capacitat d’emocionar-nos per coses triades, decidides, fabricades per nosaltres mateixos, per coses no enllaunades?
  • I quan viatgem a països exòtics i allunyats com és moltes vegades la nostra actitud: contemplativa o predadora, devoradora? Com és que algunes agències de viatges inclouen passajades pels barris i els indrets on la misèria és més extrema? Les emocions morboses que tenen els turistes els afecta realment quan retornen satisfets als seus luxosos hotels?
  • Quan només es viatja a la recerca i captura d’emocions fortes el paisatge, la geografia visitada, l’indret en si és realment important?
  • Quan reflexionem sobre la nostra vida, o una circumstància concreta de la nostra vida, què pesa més: la reflexió o l’estat emocional des del qual reflexionem? És realment possible una reflexió neutra, asèptica, farmacològica... objectiva?
  • Quan la raó domina les emocions, què acostuma a passar? Puc ser feliç amb una feina molt ben pagada però que no em motiva? O amb una dona o un home que no estimo i que sexualment m’és indiferent?
  • I quan les emocions i els sentiments s’imposen sobre la raó? Llavors, què passa, la raó s’esdevé una mena de veu de la consciència que ens rosega per dins i no ens deixa viure? Va ser per això que Günter Grass va decidir fer pública la seva pertinença a les joventuts de les SS? Va ser gaire racional aquesta decisió?
  • És possible, doncs, separar el benestar de les persones dels seu estat emocional?
  • Pot la raó esborrar, eliminar, emocions i sentiments negatius? I com creieu que ho fa: esborrant-los de soca-rel o produint-ne d’altres, incompatibles amb els primers?

Read more...

Pares-fills: nous i vells models de família

>> dijous, 22 de març del 2007


Amb les millors intencions s’obtenen, la majoria de les vegades, els pitjors efectes.

Oscar Wilde

* * *


Per escalfar motors:

  • És veritat que en les relacions pares-fills, moltes vegades, amb les més bones intencions, aconseguim resultats no desitjats en absolut?
  • És veritat que, amb les millors intencions, oferim mapes precuinats als fills amb la pretensió que els segueixin al peu de la lletra, i fent això ens oblidem que aquests mapes només els hem pogut confeccionar a través de les nostres pròpies experiències?
  • En una revista italiana d’economia que oferia assessorament gratuït per a problemes financers, els redactors van constatar que, d’un temps ençà, la majoria de cartes demanaven assessorament sobre com aconseguir, de forma legal, heretar el patrimoni de la família amb els pares encara en vida. Què us fa pensar aquesta notícia? Què li contestaríeu a un fill/a que us fes aquesta proposta? Us semblaria bé respondre-li: Guanya’t abans allò que et vols gastar?
  • L’amor de pares a fills sempre és bo? Mai no és sobrer? Com més amor, millor? L’amor, l’estimació, de pares a fills sempre ha de ser incondicional?
  • I a l’inrevès, l’amor dels fills als pares?
  • Ajudar els fills quan els fills no ho sol.liciten, és una bona estratègia? Els ajuda realment?
  • Evitar i/o anticipar-se als errors, als fracassos dels fills, és també una bona estratègia? Privar-los de la possibilitat de viure, d’experimentar, de sentir la frustració, el desencís, els prepara per a la vida?
  • En l’àmbit familiar hi ha d’haver, és bo, que predomini una estructura democràtica? Cal abolir qualsevol mena de jerarquia?
  • I suposant que democràticament, de forma consensuada, es pactin unes regles de joc, uns deures, unes feines, unes obligacions, com és que s’és tan tolerant quan els fills no les compleixen?
  • Què volen, que esperen els fills dels pares: un amic, un col.lega o un punt de referència? Pares i fills han de ser amics? S’han de comportar i interactuar com si fossin iguals?
  • És un fet constatable estadísticament que cada cop hi ha més famílies amb un sol fill/a i, per tant, les atencions dels pares, iaios, tiets, padrins, gat, gosset, periquito... s’adreça exclusivament cap a aquest fill/a únic. Quins efectes creieu que s’acostumen a produir?
  • Si els fills de 30 a 35 anys prefereixen continuar vivint amb els pares és degut bàsicament a dificultats econòmico-laborals?
  • Com adquireix confiança un jove en els propis recursos: superant obstacles o evitant-los?
  • L’autoestima és un regal que rebem i hem de rebre dels altres o és una cosa que s’ha de conquerir a través de les nostres experiències? De què depèn, sobretot, que una persona se senti bé, a gust, amb ella mateixa: del que fa o del que rep?
  • En el nostre context actual, quin us sembla que és el problema majoritari: la privació afectiva o la hiperprotecció?
  • És realment útil que, en lloc d’ensenyar els joves a prendre decisions i a assumir responsabilitats, optem per prohibicions protectores: avançar l’horari de tancament de determinats locals d’oci, dificultar l’accés a determinats productes...?
  • Quina és possiblement la cosa que molesta més a un fill o filla adolescents respecte al comportament dels pares?
  • És habitual que les adolescències més dures corresponen, tot sovint, a estructures familiars on la relació pares-fills ha estat molt intensa afectivament durant la infantesa?
  • Sovinteja més del que seria desitjable el xantage emocional dels pares als fills? I dels fills als pares?
  • Uns pares atemorits davant dels fills, són un pares molt perillosos?
  • Procurar observar sense intervenir, o si més no sense intervenir tant, podria ser una bona estratègia per millorar les interaccions entre pares i fills adolescents?
  • S’acostuma a culpabilitzar massa els pares del problemes dels seus fills? S’autoculpabilitzen ells en excés?
  • Es pot definir a priori com a sana un determinat tipus d’interacció pares-fills, o cal anar observant els resultats i ajustant i reajustant les formes de relacionar-nos? Si una cosa ens ha funcionat molts cops en el passat, podem assegurar que en el futur ens continuarà funcionant?
  • Amb menys rigidesa i una mica més d’imaginació podríem arribar a solventar alguns problemes que sovint considerem insolubles?
  • Actualment s’és més tolerant i permissiu amb els nois que amb les noies? Les noies són educades amb menys privilegis que els nois?
  • Quan a cada intent que el fill/a adolescent per prendre iniciatives li responem: digue’ns el que et falta, i nosaltres t’ho donarem, quin missatge creieu que, en el fons, li estem transmetent?

Read more...

Si no tinc o no aconsegueixo un treball com cal, la vida no val la pena

>> dijous, 15 de febrer del 2007


¿Cómo decidimos lo que es de valor duradero en nosotros en una sociedad impaciente y centrada en lo inmediato? ¿Cómo perseguir metas a largo plazo en una economía entregada al corto plazo? ¿Cómo sostener la lealtad y el compromiso recíproco en instituciones que están en continua desintegración o reorganización? Éstas son las cuestiones relativas al carácter que plantea el nuevo capitalismo flexible?

Richard Sennett: La corrosión del carácter

La nostra capacitat d’afrontar les coses i la nostra resistència personal es posa a prova en les situacions més difícils de la vida. És llavors quan la llibertat d’escollir la nostra actitud adquireix rellevància. Per fer un bon ús d’aquesta llibertat, això no obstant, hem de ser capaços de veure qualsevol situació des de diferents posicions estratègiques. Hem de saber qui som i ser prou flexibles i valents com per fer un canvi quan calgui, encara que això signifiqui allunyar-se del que s’espera de nosaltres o del que es considera <>.

Alex Pattakos: En busca del sentido. Los principios de V. Frankl aplicados al mundo del trabajo

No has de sofrir per a aprendre, però si no aprens del sofriment sobre el qual no tens control, llavors la teva vida perd veritablement tot el sentit.

V. Frankl: L’home a la recerca del sentit

Algunes qüestions:

  • Què entenem, què hauríem d’entendre per un treball com cal?
  • Que féssim de la nostra vida una valoració positiva o negativa, depèn, sobretot, del tipus de treball que tinguem?
  • I quan el treball no és el que desitjàvem, què podem fer?
  • És gaire racional cercar la nostra realització personal només o gairebé exclusivament a través de la feina?
  • Un treball dolent afrontat amb una actitud bona, és menys dolent?
  • Entre un treball fastigós i ben remunerat i un altre de més atractiu i poc remunerat, quin acostumem a preferir?
  • En un món tan oscil.lant i imprevisible com l’actual, continua tenint sentit fer pivotar la nostra realització personal en el treball?
  • Què, quines coses, ens proporciona la feina, a més de la remuneració? I aquestes coses, no és possible d’aconseguir-les fora de l’àmbit laboral?
  • És veritat que l’actual capitalisme flexible, centrat en el No res a llarg termini, acaba malmetent el caràcter de la gent?
  • És difícil intentar transmetre als fills valors com la lleialtat, el compromís, la constància, la paciència, que no són precisament el que impera en el mercat laboral?
  • Si en la societat occidental som allò que fem, i allò que fem ho fem a través del treball, com és possible construir-nos una identitat moral en un marc laboral tan insegur i tan imprevisible?
  • Les noves formes d’un capitalisme cada cop més salvatge, però que en diuen flexible, generen tones i tones d’ansietat i d’altres trasbalsos?
  • Com s’han de sentir treballadors altament qualificats i ben remunerats que, de cop i volta, i de forma totalment imprevisible són llançats a l’atur per culpa, posem per cas, d’un reajustament de personal?
  • Si ens van tractant cada cop més com a coses, ens estant incitant també que nosaltres tractem els altres com a coses?
  • És veritat que si cada cop resulta i resultarà més problemàtic, si més no per a bona part de la gent, realitzar-se a través del treball, llavors l’oci, el temps llire, passa a tenir un protagonisme molt i mol especial?
  • Què en fem, però, del temps lliure? Ens han educat per saber-ne gaudir de forma realment profitosa per al nostre bon equilibri i desenvolupament personal?
  • Com és que la majoria de conflictes de parella, i estats depressius, acostumen a esclatar en períodes de no treball, en temps d’oci?
  • És realment lliure l’oci? És possible escapar-se de l’oci enllaunat? Si sortim del mercat laboral, caiem inevitablement en el mercat de l’oci?
  • El grau de comoditat de les nostres llars és directament proporcional al grau d’incomoditat de les nostres ments?
  • Pot ser també que l’actual precarietat laboral ens doni irònicament l’oportunitat d’esprémer al màxim les nostres capacitats i potencialitats que, sense aquesta situació, haguessin restat inerts? Tenim així més possibilitats de fer i refer, de canviar els horitzons de la nostra vida?
  • No seria possible una tercera via entre la monotonia soporífera d’abans i el dinamisme esbojarrat d’ara? No seria possible trobar una dinàmica equilibrada?

Read more...

Pensem massa o massa poc?

>> dilluns, 15 de gener del 2007


La intel.ligència no és no cometre errors, sinó descobrir la manera de treure’n profit.

Bertolt Brecht

* * *

L’egoisme no consisteix a viure segons com ens sembla, sinó a exigir que els altres visquin com ens sembla a nosaltres.

Oscar Wilde

* * *

Més val un pessic de bon sentit que muntanyes d’intel.ligència.

Baltasar Gracián, aforisme 92

El arte de la prudencia

* * *

Un graó d’escala no excavat a fons pels passos no és, considerat en ell mateix, res més que un trist llistó de fusta.

Franz Kafka, Aforismes de Zürau

* * *

Algunes qüestions:

  • Què vol dir pensar massa? Què vol dir pensar massa poc?
  • Un excés de reflexió pot arribar a hipotecar la vida, la nostra vida?
  • Esteu d’acord amb l’expressió: pensar és de rucs, el que cal és viure?
  • Les persones hiperanalítiques acaben tenint problemes?
  • Pensar genera dubtes, i els dubtes ens incomoden. És difícil, complicat, empipador haver de conviure amb els dubtes, sobretot amb aquells que anomenem existencials?
  • Un savi és aquell que no té dubtes? Com més sabem, menys dubtes tenim?
  • Pensar a no pensar, no és pensar molt?
  • Es pot deixar de pensar a voluntat? Us agradaria disposar d’un interruptor mental? Què feu quan voleu deixar de pensar? Què feu quan, posem per cas, us heu discutit, disgustat i fins i tot enrabiat molt amb algú, i arribeu a casa i no podeu deixar de donar-hi voltes? I realment us funciona?
  • Pot ser que a través de la reflexió poguéssim arribar a creure’ns que podem aconseguir un control gairebé absolut sobre nosaltres i la nostra vida?
  • Quan una persona no elabora els seus propis pensaments, vol dir que viu –potser sense saber-ho- dels pensaments dels altres? Qui no vol ser esclau de les seves rumiades, es converteix en esclau de les rumiades dels altres?
  • La vida ens porta on nosaltres hem decidit –a través de la reflexió- que volem anar, o la vida ens porta a on vol, i després reflexionem com és que som a on som? La vida sempre s’anticipa a la reflexió sobre la vida?
  • Com és que habitualment, o si més no molt sovint, fem el contrari del que racionalment hauríem de fer o hem decidit fer?
  • Una persona equilibrada és aquella que la seva raó controla i vigila les seves emocions? És possible això? És desitjable?
  • Si un pensa massa acaba sent un infeliç?
  • Quan a la vida tenim un problema greu, quin és el nostre millor amic? O si més no, a qui sempre anem a consultar?
  • La reflexió només és útil i interessant quan el vent no bufa al nostre favor?
  • Esteu contents, satisfets, us en refieu de la vostra capacitat per reflexionar sobre les coses? Esteu satisfets sobre com gestioneu reflexivament la vostra vida?
  • Reflexionar sobre la nostra vida, condiciona i repercuteix en la pròpia vida, o només és un exercici de pura curiositat intel.lectual? Hi ha un abans i un després?
  • Què creieu que té més valor, saber moltes coses o tenir el cap ben ordenat?
  • Quan reflexionem sobre la nostra vida, o una circumstància concreta de la nostra vida, què pesa més: la reflexió o l’estat emocional des del qual reflexionem? És realment possible una reflexió neutra, asèptica, farmacològica... objectiva?
  • Quan la raó domina les emocions, què acostuma a passar? Puc ser feliç amb una feina molt ben pagada però que no em motiva? O amb una dona o un home que no estimo i que sexualment m’es indiferent?
  • I quan les emocions i els sentiments s’imposen sobre la raó? Llavors, què passa, la raó s’esdevé una mena de veu de la consciència que ens rosega per dins i no ens deixa viure? Va ser per això que Günter Grass va decidir fer pública la seva pertinença a les joventuts de les SS? Va ser gaire racional aquesta decisió?
  • És possible, doncs, separar el benestar de les persones dels seu estat emocional?
  • Pot la raó esborrar, eliminar, emocions i sentiments negatius? I com creieu que ho fa: esborrant-los de soca-rel o produint-ne d’altres, incompatibles amb els primers?

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP