Quan és bo i convenient parlar i explicar-nos?

>> dijous, 19 de novembre de 2009

 En un temps d'engany generalitzat, dir la veritat és un acte revolucionari.

George Orwell


* * *


 La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l'espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d'un llenguatge i d'un lèxic eficaç per a representar aquesta segregació, no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment que la intimitat fos expressable, ¿qui l'entendria, qui la podria comprendre? Si no fos única, particularista, personalíssima, absolutament primigènia, ¿quin aspecte tindria, com es podria imaginar la seva presència? Quan no podem aclarir la nebulosa interna, diem habitualment: jo ja m'entenc... Els embriacs diuen el mateix. Sospito que les criatures, quan no arriben a fer-se entendre, pensen el mateix. La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d'instruments d'expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable.
Josep Pla


* * *


No cansar. Suele ser pesado el hombre de un solo asunto y el que habla de un solo tema. La brevedad agrada y es útil: gana por lo cortés lo que pierde por lo corto. Lo bueno, si breve, dos veces bueno; incluso lo malo, si poco, no tan malo.
Baltasar Gracián, El arte de la prudencia


* * *


No em correspon donar als altres el que és millor objectivament, sinó el que és meu, tan purament i sincera com es pugui.
Hermann Hesse

* * *

Ningú no pot veure ni entendre en els altres el que ell mateix no ha experimentat.
Hermann Hesse

* * *
D'allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.
Ludwig Wittgenstein


Parlem una mica?:
  • Parlar allibera?
  • Sempre?
  • I no pot ser que, de vegades, parlant alimentem i fem créixer més el problema?
  • Parlant la gent s'entén?
  • O només s'entén la gent que s'entén?
  • Segons Sòcrates, val la pena parlar quan el que hem de dir és útil, vertader i bo. Si no és així, val més callar. Què en penseu?
  • Què considereu més important, saber parlar, o saber parlar quan és oportú de fer-ho?
  • Quan hem d'enraonar amb algú, de què estem més pendents: del que hem de dir, o de com ho hem de dir?
  • Es pot parlar de tot, sempre que ho féssim de la manera adequada?
  • Hi ha circumstàncies en què pot ser més útil callar, i fins i tot mentir?
  • Per què acostumem a associar de manera unívoca parlar i comunicar-nos?
  • Per què valorem tan poc el silenci respectuós?
  • Podríem dir que una de les coses que mesura la maduresa d'una persona és la capacitat que té per saber discernir entre si s'ha de parlar o no, què s'ha dir, a qui s'ha de dir, com s'ha de dir i quan s'ha de dir?
  • És bo i convenient que hi hagi coses tan nostres, tan íntimes i personals, que no les vulguem comunicar mai  a ningú, ni tan sols a les persones que més ens estimem i que més confiança els tenim?
  • Ser una mica opacs, reservant zones pròpies, no transitades per ningú, és un dels atractius de les persones?
  • Si ho explico tot, em dilueixo?
  • És veritat, doncs, que les persones que guarden o que sembla que guarden secrets resulten força seductores? Ens fascinen i ens vénen ganes de conèixer-les?
  • Hi ha coses que em reservo per parlar només amb mi mateix?
  • És incongruent o més aviat contradictori voler desvetllar els secrets d'una persona que se'ns ha fet atractiva gràcies precisament a aquests secrets o zones desconegudes?
  • Ens costa molt mantenir un secret?
  • Ens costa molt callar quan sabem una cosa i sabem (o suposem) que l'altre no la sap?
  • Creieu que els humans estem fets per compartir estats emocionals, siguin els que siguin?
  • I què acostuma a passar quan un nen no s'atreveix a explicar als seus pares les seves pors, dubtes o problemes perquè no els veu prou forts, els veu insegurs i no vol ferir-los o desequilibrar-los?
  • I quan tampoc ho fem amb la nostra parella, o amb les persones que estimem, i no perquè no en tinguem ganes o no ho necessitéssim, sinó perquè no les veiem prou fortes?
  • Portar en secret allò que un sent, no ens desgasta molt?
  • El preu emocional és molt alt?
  • I els nens o no nens, que han patit abusos i /o experiències traumàtiques?
  • I els dolors no digerits?
  • Hi ha coses que tot i no ser secretes no les comuniquem?
  • Hi ha persones a qui els agrada més que a unes altres explicar el que senten?
  • Hi ha persones que en tenen més necessitat?
  • Quan algú ens demana alguna cosa que preferim no dir, podem contestar sense dir-ho tot?
  • Acostuma a ser el que fem més sovint?
  • Es dóna de vegades el cas que afers que, a priori, no pensàvem explicar, es generin unes circumstàncies, una atmosfera, que ajudi i faciliti la confessió?
  • I després, sols a casa, acostumem a penedir-nos d'haver explicat segons què?
  • És veritat que quan estem amb algú i no hi ha una certa coincidència i sintònia mútues respecte a les zones a mostrar i/o amagar, la comunicació acaba fallant?
  • Resulta profundament desagradable, i dolorós, adonar-nos que estem explicant alguna cosa per a nosaltres molt important, i notar que l'interlocutor només fa veure que li interessa?
  • Encara que no sigui la nostra intenció, ni de bon tros, sempre que preveiem que podem fer mal a algú, val més no dir res?
  • Es genera molt de patiment per no atrevir-nos a dir segons què a alguna persona estimada: mare, parella, fills...?
  • Quan, posem per cas, ens diem: jo, això, no li puc fer a la meva mare. I això pot referir-se tant a dir-li que deixo la meva actual parella, o que he decidit anar-me'n a viure a un altre lloc, o que deixo els actuals estudis perquè no és el que jo hagués volgut estudiar... Callem, molts cops, per no defraudar les expectatives d'algú i, per tant, per no ferir-lo? 
  • Pot ser, però, que l'intent reiterat i sistemàtic de no voler fer mal algú, ens acabi passant una factura ben alta?
  • Entre dir-ho tot, de cop i sense miraments (tal com raja) i no dir res, existeix l'anar dient les coses gradualment, vigilant el com ho diem, i donant l'oportunitat que l'altre ho pugui suportar?
  • Som del tot sincers quan diem que mantenim coses en secret per no ferir l'altre? No serà perquè no suportaríem la reacció de l'altre? No serà, en el fons, per no ferir-nos a nosaltres mateixos?
  • El tal com raja, és una bona estratègia?
  • Què en penseu de les persones que proclamen als quatre vents que elles no tenen pèls a la llengua, i que sempre van amb la veritat per endavant?
  • És possible que volguéssim saber coses del passat de la persona, posem per cas, amb qui convivim, però que ens faci una certa por que ens ho expliqui amb massa detalls?
  • Penseu que, avui en dia, en general, ens comuniquem de manera massa epidèrmica?
  • Quin percentatge de les coses que diàriament ens comuniquem són de tipus utilitari?
  • Això explicaria, en bona part, l'assistència a un cafè filosòfic?
  • En un cafè filosòfic acostumem a parlar i reflexionar sobre temes que ens resulta més aviat difícil comentar amb gent del nostre entorn?
  • Hi ha racons i raconets de la nostra ànima que tenim massa oblidats, que no són gaire visitats en les nostres converses habituals?
  • Tenim por de ser massa sincers?
  • Per què ens costa tant ser una mica, una mica més autèntics?
  • I si en alguna conversa d'aquelles superconvencionals, trenquem el protocol, i ens mostrem més autèntics, com acostumen a reaccionar els altres? Es trenca el gel, ho agraeixen i s'hi afegeixen?
  • I al costat d'això, com veieu i interpreteu l'actual allau emotiva d'alguns programes televisius de molta audiència? Per què creieu que en tenen tanta? És que estan omplenant algun buit, alguna mancança?
  • Tenim dret a reservar-nos els nostres pensaments i emocions més íntimes en funció del qui, quan, com i fins a quin punt?
  • Hauríem d'evitar una mica més parlar en nom de persones que no hi són presents: parlar per la nostra parella, pels nostres fills... pels nostres amics?
  • Hi ha gent que es pot sentir culpable per dir determinades coses?
  • Hi ha gent que es pot sentir culpable per no dir determinades coses?
  • Som conscients de la força i el poder que amaguen les paraules?
  • Som conscients del mal que podem arribar a fer amb les paraules?
  • Som conscients de la quantitat de benestar que podríem oferir amb les paraules?
  • I si al capdavall resulta, tal com deia Nietzsche, que parlar és una manera d'ocultar-nos?

Read more...

Per què deixem per a demà el que hauríem de fer avui?

>> dijous, 29 d’octubre de 2009

A la taverna del mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l'antiga frescor d'aquella bellesa que tenia.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.


I se'n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

A la taverna del mar, hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s'ha quedat adormit damunt la taula.

Kavafis, A la taverna del mar. Poema musicat i cantat per Lluís Llach.

* * *

Si pudiera vivir nuevamente mi vida …..
En la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido, de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría más riesgos, haría más viajes, contemplaría más atardeceres, subiría más montañas, nadaría más ríos.
Iría a más lugares a donde nunca he ido, comería más helados y menos habas, tendría más problemas reales y menos imaginarios.
Yo fui de esas personas que vivió sensata y prolíficamente cada minuto de su vida, claro que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás trataría de tener solamente buenos momentos.
Por si no lo saben, de eso está hecha la vida, sólo de momentos, no te pierdas el Ahora.
Yo era de esos que no iban a ninguna parte sin un termómetro, una bolsa de agua caliente, un paraguas y un paracaídas, si pudiera volver a vivir viajaría más liviano.
Si pudiera volver a vivir comenzaría a andar descalzo a principio de la primavera y seguiría así hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita, contemplaría más amaneceres y jugaría con más niños, si tuviera otra vez la vida por delante.
Pero ya ven, tengo 85 años y sé que me estoy muriendo.


Jorge Luis Borges, Instantes

* * *


Si ets del tipus de persona que viu d'una manera i diu que en viurà d'una altra en el futur, les teves declaracions no tenen contingut. (...) Si vols que el món canviï, no et limitis a lamentar-te. Fes alguna cosa en lloc de malgastar els teus moments presents amb ansietats immobilitzants. Viu ara. Sigues algú que fa en lloc d'una persona que només desitja, espera o critica. Sigues algú que fa.
Wayne W. Dyer

* * *

La catàstrofe que tant et preocupa, tot sovint acostuma a ser menys horrible en la realitat, del que ho va ser en la teva imaginació.
Wayne W. Dyer

* * *

Porto les ferides de totes les batalles evitades.

Fernando Pessoa


* * *


Primer salta del precipici i ja aniràs construint les ales mentre vas caient.

Ray Bradbury

* * *

L'home entenimentat només pensa en els seus mals quan això condueix a alguna cosa pràctica; tots els altres moments els dedica a d'altres coses.
Bertrand Russell

* * *

Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.

Josep Pla

* * *

La postergació és l'assassina de l'oportunitat.

O. Wilde

* * *

No ens enfrontem amb les adversitats perquè són difícils, sinó que són difícils perquè no ens hi enfrontem.

Sèneca


* * *

Qüestions inajornables:

  • Quan hem de fer alguna cosa però en realitat no ens ve de gust o tenim por de fer-ho malament, ens diem que ho farem en el futur, i així no hem d'admetre que no ho farem. És una manera d'autoacceptar-nos?
  • Decidir que hi ha coses que les hem de fer, no perquè ens les hagi ordenades algú, sinó perquè les hem triat deliberadament, i decidir que les farem en el futur, no és una manera d'autoenganyar-nos?
  • Deixar que passi el temps i que sigui ell qui de forma màgica arregli les coses, vol dir no fer-nos càrrec de les nostres pròpies responsabilitats?
  • Quan de manera sistemàtica ens acostumem a demorar les coses, estem demorant també la nostra felicitat?
  • Perquè, què ens fa sentir bé: pensar a fer determinades coses, o fer-les?
  • Demorar pot a la llarga erosionar i qüestionar la nostra voluntat i la nostra capacitat de decisió?
  • Les qüestions no resoltes són generadores d'ansietat?
  • Fer llistes, cada cop més sofisticades, del que tenim programat fer, acostuma a ser una bona estratègia per a l'acció?
  • Per què ens costa tan poc engrandir, allargar i perfeccionar els llistats?
  • I per què ens costa tant començar? Per què ens costa tant posar-nos en marxa?
  • És veritat que, de vegades, els moments claus de la vida s'han de resoldre dins d'un ara i aquí?
  • Quan diem ho faré demà, per a l'inconscient el demà és un mai?
  • Posterguem perquè parlar és més divertit -o més fàcil- que fer?
  • Posterguem perquè tenim por a equivocar-nos o a posar-nos a prova?
  • Posterguem perquè creiem que tindrem, que disposarem sempre, d'un demà adequat per fer aquesta cosa?
  • Qui té garantit el demà?
  • Quan em jubili, faré... I donem per garantida la jubilació... i la VIDA. Què en penseu?
  • Com és que vivim com si tinguéssim tot el temps del món, com si controléssim el tempo de la nostra vida?
  • Podem també demorar les accions i/o decisions per por a tenir èxit? Demorem perquè tenim por als canvis, a la transformació?
  • Som esclaus dels nostres costums?
  • Ens comportem tot sovint com a autèntics boicotejadors de la nostra felicitat?
  • Actuant i fent coses preveiem que la nostra vida canviaria i ens desestabilitzaria?
  • Preferim, doncs, estar estabilitzats en el malestar que feliços en la incertesa, en el canvi, en la transformació, en el continu adaptar-se i readaptar-se?
  • Som animals de costums i donem per descomptat que demà les coses restaran igual, continuaran intactes, i que tornarem a tenir una altra oportunitat?
  • I a més, donem també per descomptat que nosaltres i el nostre desig restaran inalterables?
  • Us sembla que aquestes dues idees són creences gaire raonables?
  • I si dieu que sí, com us expliqueu que quan algú estimat ens deixa, sempre ens queda tantes i tantes qüestions pendents que haguéssim hagut de dir o fer?
  • Temps nostre i identitat idèntica són, doncs, dues creences sense cap fonament?
  • Demorar és, en el fons, acostumar-se a patir i a no rebre cap mena de satisfacció i plaer?
  • Postergació és, en definitiva, insatisfacció?
  • Podríem fer una mena d'anàlisi del posposar: en quines situacions acostumo a postergar? Quines feines o decisions deixo habitualment? Quins temes importants estan pendents en la meva vida? Què estic deixant per fer o decidir?
  • Quines excuses, què ens estem dient a nosaltres mateixos quan posposem?
  • Manca de temps és l'excusa típica?
  • Quan estigui format o preparat ja ho faré.
  • Quan estigui bé, ja ho faré.
  • Quan em senti bé, ja començaré i actuaré.
  • Quan tingui prou autoestima.
  • Quan m'inspiri, quan trobi la inspiració.
  • Posposar o ajornar és, però, sempre un mal hàbit?
  • La precipitació pot ser també un perill?
  • Què és el que ens ha de donar la justa mesura? El seny?
  • Fer coses, no privar-nos d'allò que desitgem i concedir-nos-ho a través de l'acció, és una manera d'estimar-nos una mica més?
  • Hi ha persones que es veuen més com a efectes que com a causes de la seva vida?
  • Avui, tampoc. Viure així és una frustració contínua? És, en definitiva, posposar la felicitat?
  • Si som capaços d'establir un ordre de prioritats del que és veritablement important, decidir-nos a tirar-ho endavant no ens costarà tant?
  • Quan prenem una decisió amb plena consciència i amb una certa contundència, les probabilitats de dur a terme allò decidit així, augmenten o disminueixen?
  • Dels 7 dies de la setmana, de vegades en malgastem 5 esperant els 2 últims?
  • Acostuma a ser força freqüent que quan ens posem a fer alguna cosa o activitat que crèiem del tot desagradable i feixuga, no en resulta tant? Pot ser que fins i tot ens ho acabem passant bé?
  • Les persones que no acostumen a fer res solen ser més hipercrítiques amb els altres?
  • És més fàcil ser crític que ser algú que fa coses i que demostra capacitat de canviar?
  • És bo, o seria bo, que un cop presa una decisió, no posterguem el seu inici de realització més d'un o dos dies? És bo que durant aquest interval poséssim en marxa una primera acció que segelli la nostra decisió?
  • La força de voluntat és una mena de loteria que a uns toca i als altres no?
  • O et fas, a cop de decisions o accions, o et fan. I quan et fan, no pots queixar-te. Hi esteu d'acord?
  • Quan recordem un bon cuiner, el recordem pels plats que va cuinar i que vam poder tastar, o pels plats que pensava fer, que tenia intenció de cuinar?
  • Uns quants típics i tòpics comportaments postergatoris:
    continuar en una feina en què estem atrapats i en què no podem crèixer; aferrar-nos a una relació que no funciona tot esperant que les coses millorin; negar-nos a fer alguna cosa positiva per tal de superar timideses, obsessions, fòbies... esperant que les coses millorin soles; no lluitar contra les addiccions; postergar feines concretes; postergar una confrontació delicada pensant que evitant-la s'arreglaran les coses; postergar passar un dia o una hora amb els fills o fent una activitat que ens agradi perquè estem molt ocupats; decidir començar un règim demà o la setmana que ve; fer servir el cansament o la por per demorar alguna cosa; posar-nos malalts quan ens enfrontem a una feina pertorbadora o molesta; viure il.lusionats per coses que passaran en el futur sense gaudir del moment present; no atrevir-nos a apropar-nos a algú a qui estimem o dir-li que l'estimem; avorrir-nos en qualsevol moment de la nostra vida; viure completament dedicats als fills, postergant la nostra pròpia felicitat...
  • Demorar les coses és, en el fons, por a enfrontar-nos amb la realitat?
  • Com és que passem d'excusa en excusa? Primer: ara no, encara no. I després: ara ja no, ara ja és massa tard.
  • La gent que actua té més sort?
  • Per què? Potser perquè l'acció és generadora d'oportunitats?
  • És veritat que les persones que han fet coses no sabien ben bé com les farien, però sí que sabien que les farien?
  • El com ve després, quan ja hem arrancat, quan ja hem començat? Primer, doncs, cal posar-nos en marxa?
  • Posar dates concretes als nostres projectes, a l'inici dels nostres projectes o desitjos, en lloc de dir -nos algun dia..., evitaria els successius ajornaments?

Read more...

Per què deixem per a demà el que hauríem de fer avui?



A la taverna del mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l'antiga frescor d'aquella bellesa que tenia.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.


I se'n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

A la taverna del mar, hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s'ha quedat adormit damunt la taula.

Kavafis, A la taverna del mar. Poema musicat i cantat per Lluís Llach.

* * *

Si pudiera vivir nuevamente mi vida …..
En la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido, de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría más riesgos, haría más viajes, contemplaría más atardeceres, subiría más montañas, nadaría más ríos.
Iría a más lugares a donde nunca he ido, comería más helados y menos habas, tendría más problemas reales y menos imaginarios.
Yo fui de esas personas que vivió sensata y prolíficamente cada minuto de su vida, claro que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás trataría de tener solamente buenos momentos.
Por si no lo saben, de eso está hecha la vida, sólo de momentos, no te pierdas el Ahora.
Yo era de esos que no iban a ninguna parte sin un termómetro, una bolsa de agua caliente, un paraguas y un paracaídas, si pudiera volver a vivir viajaría más liviano.
Si pudiera volver a vivir comenzaría a andar descalzo a principio de la primavera y seguiría así hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita, contemplaría más amaneceres y jugaría con más niños, si tuviera otra vez la vida por delante.
Pero ya ven, tengo 85 años y sé que me estoy muriendo.


Jorge Luis Borges, Instantes

* * *


Si ets del tipus de persona que viu d'una manera i diu que en viurà d'una altra en el futur, les teves declaracions no tenen contingut. (...) Si vols que el món canviï, no et limitis a lamentar-te. Fes alguna cosa en lloc de malgastar els teus moments presents amb ansietats immobilitzants. Viu ara. Sigues algú que fa en lloc d'una persona que només desitja, espera o critica. Sigues algú que fa.
Wayne W. Dyer

* * *

La catàstrofe que tant et preocupa, tot sovint acostuma a ser menys horrible en la realitat, del que ho va ser en la teva imaginació.
Wayne W. Dyer

* * *

Porto les ferides de totes les batalles evitades.

Fernando Pessoa


* * *


Primer salta del precipici i ja aniràs construint les ales mentre vas caient.

Ray Bradbury

* * *

L'home entenimentat només pensa en els seus mals quan això condueix a alguna cosa pràctica; tots els altres moments els dedica a d'altres coses.
Bertrand Russell

* * *

Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.

Josep Pla

* * *

La postergació és l'assassina de l'oportunitat.

O. Wilde

* * *

No ens enfrontem amb les adversitats perquè són difícils, sinó que són difícils perquè no ens hi enfrontem.

Sèneca


* * *



Qüestions inajornables:

  • Quan hem de fer alguna cosa però en realitat no ens ve de gust o tenim por de fer-ho malament, ens diem que ho farem en el futur, i així no hem d'admetre que no ho farem. És una manera d'autoacceptar-nos?
  • Decidir que hi ha coses que les hem de fer, no perquè ens les hagi ordenades algú, sinó perquè les hem triat deliberadament, i decidir que les farem en el futur, no és una manera d'autoenganyar-nos?
  • Deixar que passi el temps i que sigui ell qui de forma màgica arregli les coses, vol dir no fer-nos càrrec de les nostres pròpies responsabilitats?
  • Quan de manera sistemàtica ens acostumem a demorar les coses, estem demorant també la nostra felicitat?
  • Perquè, què ens fa sentir bé: pensar a fer determinades coses, o fer-les?
  • Demorar pot a la llarga erosionar i qüestionar la nostra voluntat i la nostra capacitat de decisió?
  • Les qüestions no resoltes són generadores d'ansietat?
  • Fer llistes, cada cop més sofisticades, del que tenim programat fer, acostuma a ser una bona estratègia per a l'acció?
  • Per què ens costa tan poc engrandir, allargar i perfeccionar els llistats?
  • I per què ens costa tant començar? Per què ens costa tant posar-nos en marxa?
  • És veritat que, de vegades, els moments claus de la vida s'han de resoldre dins d'un ara i aquí?
  • Quan diem ho faré demà, per a l'inconscient el demà és un mai?
  • Posterguem perquè parlar és més divertit -o més fàcil- que fer?
  • Posterguem perquè tenim por a equivocar-nos o a posar-nos a prova?
  • Posterguem perquè creiem que tindrem, que disposarem sempre, d'un demà adequat per fer aquesta cosa?
  • Qui té garantit el demà?
  • Quan em jubili, faré... I donem per garantida la jubilació... i la VIDA. Què en penseu?
  • Com és que vivim com si tinguéssim tot el temps del món, com si controléssim el tempo de la nostra vida?
  • Podem també demorar les accions i/o decisions per por a tenir èxit? Demorem perquè tenim por als canvis, a la transformació?
  • Som esclaus dels nostres costums?
  • Ens comportem tot sovint com a autèntics boicotejadors de la nostra felicitat?
  • Actuant i fent coses preveiem que la nostra vida canviaria i ens desestabilitzaria?
  • Preferim, doncs, estar estabilitzats en el malestar que feliços en la incertesa, en el canvi, en la transformació, en el continu adaptar-se i readaptar-se?
  • Som animals de costums i donem per descomptat que demà les coses restaran igual, continuaran intactes, i que tornarem a tenir una altra oportunitat?
  • I a més, donem també per descomptat que nosaltres i el nostre desig restaran inalterables?
  • Us sembla que aquestes dues idees són creences gaire raonables?
  • I si dieu que sí, com us expliqueu que quan algú estimat ens deixa, sempre ens queda tantes i tantes qüestions pendents que haguéssim hagut de dir o fer?
  • Temps nostre i identitat idèntica són, doncs, dues creences sense cap fonament?
  • Demorar és, en el fons, acostumar-se a patir i a no rebre cap mena de satisfacció i plaer?
  • Postergació és, en definitiva, insatisfacció?
  • Podríem fer una mena d'anàlisi del posposar: en quines situacions acostumo a postergar? Quines feines o decisions deixo habitualment? Quins temes importants estan pendents en la meva vida? Què estic deixant per fer o decidir?
  • Quines excuses, què ens estem dient a nosaltres mateixos quan posposem?
  • Manca de temps és l'excusa típica?
  • Quan estigui format o preparat ja ho faré.
  • Quan estigui bé, ja ho faré.
  • Quan em senti bé, ja començaré i actuaré.
  • Quan tingui prou autoestima.
  • Quan m'inspiri, quan trobi la inspiració.
  • Posposar o ajornar és, però, sempre un mal hàbit?
  • La precipitació pot ser també un perill?
  • Què és el que ens ha de donar la justa mesura? El seny?
  • Fer coses, no privar-nos d'allò que desitgem i concedir-nos-ho a través de l'acció, és una manera d'estimar-nos una mica més?
  • Hi ha persones que es veuen més com a efectes que com a causes de la seva vida?
  • Avui, tampoc. Viure així és una frustració contínua? És, en definitiva, posposar la felicitat?
  • Si som capaços d'establir un ordre de prioritats del que és veritablement important, decidir-nos a tirar-ho endavant no ens costarà tant?
  • Quan prenem una decisió amb plena consciència i amb una certa contundència, les probabilitats de dur a terme allò decidit així, augmenten o disminueixen?
  • Dels 7 dies de la setmana, de vegades en malgastem 5 esperant els 2 últims?
  • Acostuma a ser força freqüent que quan ens posem a fer alguna cosa o activitat que crèiem del tot desagradable i feixuga, no en resulta tant? Pot ser que fins i tot ens ho acabem passant bé?
  • Les persones que no acostumen a fer res solen ser més hipercrítiques amb els altres?
  • És més fàcil ser crític que ser algú que fa coses i que demostra capacitat de canviar?
  • És bo, o seria bo, que un cop presa una decisió, no posterguem el seu inici de realització més d'un o dos dies? És bo que durant aquest interval poséssim en marxa una primera acció que segelli la nostra decisió?
  • La força de voluntat és una mena de loteria que a uns toca i als altres no?
  • O et fas, a cop de decisions o accions, o et fan. I quan et fan, no pots queixar-te. Hi esteu d'acord?
  • Quan recordem un bon cuiner, el recordem pels plats que va cuinar i que vam poder tastar, o pels plats que pensava fer, que tenia intenció de cuinar?
  • Uns quants típics i tòpics comportaments postergatoris:
    continuar en una feina en què estem atrapats i en què no podem crèixer; aferrar-nos a una relació que no funciona tot esperant que les coses millorin; negar-nos a fer alguna cosa positiva per tal de superar timideses, obsessions, fòbies... esperant que les coses millorin soles; no lluitar contra les addiccions; postergar feines concretes; postergar una confrontació delicada pensant que evitant-la s'arreglaran les coses; postergar passar un dia o una hora amb els fills o fent una activitat que ens agradi perquè estem molt ocupats; decidir començar un règim demà o la setmana que ve; fer servir el cansament o la por per demorar alguna cosa; posar-nos malalts quan ens enfrontem a una feina pertorbadora o molesta; viure il.lusionats per coses que passaran en el futur sense gaudir del moment present; no atrevir-nos a apropar-nos a algú a qui estimem o dir-li que l'estimem; avorrir-nos en qualsevol moment de la nostra vida; viure completament dedicats als fills, postergant la nostra pròpia felicitat...
  • Demorar les coses és, en el fons, por a enfrontar-nos amb la realitat?
  • Com és que passem d'excusa en excusa? Primer: ara no, encara no. I després: ara ja no, ara ja és massa tard.
  • La gent que actua té més sort?
  • Per què? Potser perquè l'acció és generadora d'oportunitats?
  • És veritat que les persones que han fet coses no sabien ben bé com les farien, però sí que sabien que les farien?
  • El com ve després, quan ja hem arrancat, quan ja hem començat? Primer, doncs, cal posar-nos en marxa?
  • Posar dates concretes als nostres projectes, a l'inici dels nostres projectes o desitjos, en lloc de dir -nos algun dia..., evitaria els successius ajornaments?

Read more...

Som una colla de neuròtics?

>> dijous, 11 de juny de 2009

-Tens res a fer ara?

-No, tinc temps. Després tinc una cita amb el meu psicoanalista.

-Oh! Vas al psicoanalista?

-Només des de fa 15 anys.

-Quinze anys!

-Sí, li'n concediré un més, després aniré a Lourdes.

(Woody Allen i Diane Keaton a Annie Hall)

* * *





La neurosi és la pèrdua de contacte amb la realitat per la incapacitat d'adaptar-nos-hi.

S. Freud

* * *

El neuròtic és aquell individu que no es deixa sotmetre, que no està disposat a perdre la seva identitat en nom de l'adaptació i de la normalitat dins la societat.

E. Fromm

* * *

Existeixen certes condicions socials ue ens fan més vulnerables a patir la malaltia. En aquest sentit, la neurosi pot tenir el seu origen en les desigualtats de classe o en la societat on vivim.

M. Foucault

* * *

He apuntat en quin sentit la necessitat de veure-hi clar i de donar a tot un nom contundent és una necessitat en certa mesura primitiva.

He apuntat en quin sentit la necessitat de veure-hi clar i de donar a tot un nom contundent és una necessitat en certa mesura primitiva. Però dèiem al principi que és també una necessitat neuròtica. Per què en dèiem neuròtica? Un conegut tret neuròtic és precisament aquesta necessitat convulsiva de veure-hi clar: el fet de no saber simplement veure sense necessitat d'entendre, o ser incapaç d'atendre a allò que les coses són sense haver d'esbrinar-ne el perquè. (...)

El famós cas de paranoic estudiat per Freud, el cas del doctor Schroeder, era precisament el d'un personatge que no podia acceptar que en el món hi hagués res de casual. Si el doctor Schroeder, per exemple, intentava d'anar dues vegades al wàter i se'l trobava ocupat per un altre, immediatament es deia: Ah!, això vol dir que hi ha una força oculta que cada vegada que estimula els meus budells, un poc abans estimula els d'un altre, per tal que quan jo vagi al wàter el trobi sempre ocupat.

La recerca obsessiva del sentit de tot acaba així fàcilment en la paranoia. Entraré per exemple a una tenda, em trobaré que els dependents parlen entre ells sense fer-me cas, i aviat conclouré que hi ha una conspiració dels dependents per tal de no servir-me a mi. Sortiré llavors al camí i els moviments dels xipresos al vent em semblaran senyals que es fan els uns als altres tot dient-se: mira aquest desgraciat, que volia comprar uns mitjons... Per a mi no hi haurà ja res de casual o d'aleatori: tot tindrà un sentit que jo aniré endevinant, desxifrant aquí i allí -fins que em tanquin... Ara bé, el que vull apuntar amb tot això és que aquella necessitat de veure-hi clar, d'entendre-ho tot, de posar un mot sobre cada cosa, respon no tant al nostre desig de coneixement com al nostre desig d'apaivagament; que no és tant un producte de la nostra curiositat com de la nostra ansietat; que més que expressió del nostre interès pel món és producte de la nostra por que en tenim.

Xavier Rubert de Ventós, Per què Filosofia?

* * *

Reconduir alguna cosa desconeguda a alguna coneguda alleugera, tranquil·litza, satisfà i dóna també una sensació de poder. Allò incògnit comporta a més el perill, la inquietud, la preocupació; el primer instint és el d'abolir aquestes desagradables situacions. Primer principi: una explicació qualsevol és millor que cap explicació. Com que fonamentalment es tracta només d'una voluntat d'alliberar-se d'idees opressives, no es fila gaire prim quant als mitjans per alliberar-se'n: la primera idea que explica allò desconegut com a conegut fa tant de bé que ja se la considera vertadera. [...] L'instint de les causes està llavors determinat i avivat pel sentiment de la por.

Friedrich Nietzsche, Com es filosofa a cops de martell

Preguntes neuròtiques:

  • Podriem dir que W. Allen és el neuròtic més famós del món?
  • Quins trets neuròtics reconeixeu en les seves pel·lícules?
  • Us sembla que el personatge està absolutament allunyat de la realitat quotidiana, de la nostra realitat quotidiana?
  • No ens hi assemblem en pràcticament res?
  • Tots estem afectats per un cert grau de neurosi, tots tenim trets neuròtics?
  • Fòbies, obsessions, ansietat, pànic, angoixa davant la mort, hipocondria, són símptomes neuròtics?
  • L'obsessió per tenir-ho tot absolutament controlat és un dels símptomes neuròtics més freqüents?
  • La neurosi pròpiament dita es dóna quan som incapaços de gestionar amb una certa normalitat la nostra relació amb el món, amb els altres i amb nosaltres mateixos?
  • És veritat que les persones neuròtiques són, sobretot, les que pensen i voldrien que la vida s'adaptés a les seves expectatives?
  • Les persones menys neuròtiques són les que admeten que hi ha coses que no depenen d'ells, però que la seva actitud pot afavorir o no una més gran adaptació a aquest entorn no controlable?
  • L'ideal d'un neuròtic seria tenir-ho tot, absolutament tot, lligat i relligat de manera que tot fos previsible i controlable?
  • Vist així, podríem dir que, en el fons, tots som una mica neuròtics?
  • L’estrès és un bon símptoma neuròtic?
  • La neurosi implica sempre una certa distorsió de la realitat?
  • O més aviat, una percepció de la realitat no funcional?
  • Fins a quin punt la societat facilita i condiciona la nostra neurosi?
  • Perquè, us sembla que vivim en una societat força neuròtica?
  • Podríem dir que tots tenim una certa deformació de la realitat perquè estem condemnats a interpretar-la sempre des d'una determinada perspectiva?
  • Podríem dir també que, per això mateix, només quan una determinada i inevitable interpretació dificulta o paralitza el nostre projecte vital, és quan necessitem ajuda?
  • Que s'entén per salut mental?
  • Foucault, a Història de la bogeria, va demostrar que el concepte de salut mental és molt social. Què en penseu?
  • Tots om neuròtics, però no tots som malalts mentals. Salut mental vol dir tenir una certa satisfacció per com va la vida, la nostra vida?
  • Si tots inevitablement distorsionem la realitat, seria bo que admetéssim que tots tenim una mica de malaltia? Vist així, ens ajudaria a no estigmatitzar tant els altres?
  • La velocitat extrema, el ritme accelerat de la vida és una fàbrica de neurosis?
  • I la inactivitat, la passivitat, el conformisme, la comoditat, la manca de lluita, d'objectius, la manca absoluta d’estrès?
  • Acceptar amb tota naturalitat que tenim algun o alguns trets neuròtics és la millor manera de no engrandir-los i de no acabar convertint-los en un problema més o menys greu? L'acceptació és el camí indispensable per a la curació?
  • Creieu que la gelosia és una neurosi típica del món de la parella? Com és que, per contra, tot sovint es considera un acte d'amor?
  • Totes les obsessions i preocupacions excessives per caure bé, agradar i ser acceptat pels altres són també símptomes neuròtics?
  • I voler mantenir-nos permanentment joves?
  • La davallada en l'autoestima és un bon brou de cultiu per a la neurosi?
  • Qui no accepta ni el seu cos ni la seva ment, desenvolupa comportaments neuròtics?
  • L'ansietat -i no cal dir, els atacs d'ansietat- és una de les formes de manifestació de la neurosi?
  • La neurosi pot ser l'avantsala d'un procés de creixement?
  • Davant la neurosi, podem: tancar portes i no voler veure el problema, o acceptar el nostre nivell d'insatisfacció i introduir canvis en la nostra vida, per tal d'accedir a un nivell superior. Hi esteu d'acord?
  • Tan sols pensar que és possible una altra percepció de les coses, de la realitat, és un fet positiu?
  • Només de pensar que la meva percepció no és la PERCEPCIÓ, ja tenim la meitat de la solució del problema?
  • La neurosi marca i indica un desajustament, i la necessitat, per tant, d'un reajustament?
  • La neurosi ens mostra que l'equilibri assolit fins aquell moment no era funcional, i que cal introduir algun canvi en el sistema, que cal moure alguna fitxa nova en la nostra partida d'escacs amb la vida?
  • Mai no solucionarem definitivament la neurosi perquè sempre hi ha i hi haurà un desajustament entre la nostra visió del món i la realitat?
  • La flexibilitat i la necessitat de canvis i reajustaments temporals són o poden ser bons antídots contra la neurosi?
  • La rigidesa i les creences absolutes són el millor combustible per al foc de la neurosi?
  • Tota la nostra vida hauria de ser un procés continu d'adequació i ajustament a les circumstàncies sempre canviants?
  • Voler, pretendre, estar ajustats d'una vegada per totes, i no haver de canviar, és un tret neuròtic?
  • Un neuròtic és capaç de pujar i baixar emocionalment sense tocar mai el punt mig? La labilitat emocional, els canvis ràpids d'humor sense quedar-se mai al mig, és un tret neuròtic?
  • Un neuròtic és una persona molt dicotòmica, oscila contínuament entre el blanc i el negre, el bé i el mal?
  • El neuròtic sempre pensa en termes de a favor o en contra respecte a la realitat i les coses en general, quan en realitat, la realitat només és?
  • Segons E. Fromm, el neuròtic, en lloc d'expressar la seva personalitat de forma creadora, busca la salvació en els símptomes neuròtics. Es refugia en aquests símptomes com en una vida de fantasia. Què en penseu?
  • És veritat que el neuròtic cerca tot sovint un món ideal, i que quan aquest món ideal no s'ajusta a la realitat, a la seva visió de la realitat, llavors cada cop apareix un símptoma, i aquest símptoma cada cop creix més, i pot passar de l'ansietat als atacs de pànic, o dels estats de tristesa a la depressió, o als estat s d'obsessió per controlar la seva vida?
  • Desitjar alguna cosa que no aconseguim, que no podem aconseguir i que desitgem molt, pot generar-nos pensaments reiteratius i obsessius?
  • Quan es dóna una dicotomia entre el que som i el que voldríem ser, entre el que som i el que la societat voldria que fóssim, entre el que sentim i el que ens diuen que hauríem de sentir... tot això, genera comportaments neuròtics?
  • I quan vivim instal.lats en un conflicte emocional?
  • La neurosi pot arribar a ser una estratègia -potser inconscient- per tal de ser el centre d'atenció i per reclamar-ne en cara més?
  • La neurosi, és immaduresa o un senyal, un indicatiu, que s'està madurant?

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP