La nostra percepció del temps

>> dijous, 18 de desembre de 2008

Quan un home passa dues hores amb una dona maca té la sensació que han estat dos minuts; si l'asseuen, però, dos minuts sobre una estufa calenta, li sembla que han passat dues hores. Això és relativitat.
Albert Einstein
* * *

La millor manera de preveure el futur és inventar-lo.

F. Ford Coppola


* * *


Hi ha persones que viuen la vida present però es preparen amb gran zel com si n'haguessin de viure una altra i no la que estan vivint, i mentrestant el temps es consumeix i fuig.

Antifont


* * *

Si no esperes res, mai no trobaràs allò que mai no esperaves trobar.

Heràclit


* * *


Hem d'usar el futur com un motor que ens empeny cap endavant i no com un mur contra el que anem a xocar.

G. Lichtenberg

* * *

Seleccionar el temps significa estalviar temps.
F. Bacon

* * *

No esperis el moment oportú: crea'l
G.B. Shaw
* * *

La vida en Diaspar es una continua fiesta. La diversión ni tan siquiera conoce pausas, puesto que hace tiempo que los médicos han puesto remedio a la necesidad de dormir. El orgasnismo se recupera mientras uno realiza sus actividades. La carga de la edad también se ha superado. Las mujeres y los hombres vienen al mundo con cuerpos maduros; tras un lapso de tiempo equivalente a varios miles de años, abandonan la Tierra en perfectas condiciones de salud. Pero incluso entonces su vida no finaliza. Varios cientos de miles de años después la personalidad se vuelve a adquirir en un nuevo cuerpo.

De este modo en Diaspar no hay principio ni fin, ni nacimiento ni muerte. Unas máquinas de una ingeniería inimaginable contrarrestan todo lo que cambia. Los habitantes de Diaspar han hecho realidad uno de los anhelos más profundos de la humanidad: han logrado liberarse del dominio del tiempo.
¿Le gustaría intercambiarse con los habitantes de la ciudad inmortal, que describe el autor de ciencia ficción Arthur Clarke en su novela La ciudad y las estrellas? Podría cumplir tranquilamente con sus obligaciones y además tendría mucho tiempo libre para divertirse. Podría aprender alemán, ruso y todos los demás idiomas que siempre ha querido hablar; incluso llegaría a dominar con fluidez el chino. Tendría la oportunidad de viajar por todos los rincones del mundo. Podría regalar a las personas de su alrededor tanto tiempo como quisiera y nunca más tendría que temer perderse algo. Y no menos importante: aparentaría siempre 20 años.
No obstante, tendría que hacerse a la idea de que todo seguiría tal como está. Si regresara a Diaspar tras una larga ausencia, la ciudad tendría exactamente el mismo aspecto de siempre (y siempre sería así). Al fin y al cabo el tiempo se habría convertido en algo irrelevante. Y por eso habrían suprimido todos los cambios, no sólo los no deseados. El pasado no albergaría historias, y el futuro estaría abierto ante sus ojos.
No conocería lo que es la curiosidad. Nunca habría experimentado el hormigueo de la alegría anticipada, el temor ansioso, la alegría de una sorpresa; y menos aún el recuerdo melancólico de una persona a la que amó y perdió. En Diaspar no hay nada nuevo ni ninguna pérdida.
¿Pero son realmente posibles en esta ciudad el amor, la tristeza y la ternura? Todos los sentimientos profundos estan sometidos al tiempo. Estamos tristes por algo que ha pasado o por una esperanza que hemos tenido que abandonar. Y ¿qué convierte a una persona en alguien tan único que su presencia nos parece especialmente valiosa? Son las vivencias conjuntas que sólo compartimos con ella; el deseo de permanecer todavía más tiempo a su lado; el miedo a perderla. En un mundo donde las personas se separan y pueden volverse a encontrar en cualquier momento, todo esto carecería de importancia. El amor debe crecer, pero en Diaspar no hay ningún crecimiento. Aunque las mujeres y los hombres disfrutan la magia del enamoramiento, ningún encuentro deja huellas profundas.
[...] Diaspar necesita su fortificación. Una sociedad que ha excluido todo tipo de transformación no puede adaptarse. La ciudad inmortal en realidad está muerta.

Stefan Klein, El tiempo, Urano, Barcelona, 2007, pàgs. 292-294.


Unes quantes preguntes intemporals:
  • La història de Diaspar en què us fa pensar?
  • Sembla que el temps ens té. Ens agradaria, però, tenir-lo, i poder-lo comprar i acumular com si d'una mercaderia es tractés? Què faríem i com viuríem si disposéssim, posem per cas, de 500 anys de vida?
  • I si posats a demanar, disposéssim d'una quantitat infinita de temps?
  • Què els passa als de Diamar? Si el temps disponible és infinit, el temps deixa de tenir cap valor. En un temps infinit, no hi ha moments, instants, dies, setmanes, anys especials. Tots tenen el mateix valor. És a dir, cap.
  • En un temps infinit no hi ha passat ni futur. No hi ha res valuós a recordar ni cap cosa interessant a esperar. I sense passat ni futur, no hi ha moviments, canvis, transformacions. Tot resta sempre igual. No hi ha lloc per als sentiments ni per a les emocions, que s'alimenten de records i d'esperances. Què us sembla tot plegat?
  • Valoraríem alguna cosa o algú si sabéssim que no tenim cap risc de perdre-ho?
  • Què ens acostuma passar quan ens alliberem de totes les nostres obligacions durant una bona temporada? Què ens passa quan reduïm dràsticament els estímuls? Doncs, senzillament, amb una vida tan pobra, on succeeixen tan poques coses, el temps es converteix en una mena de llosa informe: passa davant nostre sense deixar cap mena de rastre.
  • No tenim un sentit destinat a mesurar i orientar-nos en el temps. És la vida que portem i els esdeveniments que vivim el que ens serveixen de termòmetre i d'orientació temporal. Si volem, doncs, que la vida caigui sobre nosaltres com una llosa pesada i asfixiant, deixem d'omplir-la, de viure-la: se'ns farà eterna. Eternament insuportable. Hi esteu d'acord?
  • En una civilitzacio com la nostra, tan carregada d'estímuls, de reclams, de possibilitats permanentment canviants, què us sembla més important: disposar de més temps lliure, o saber triar què volem i com volem invertir el temps que tenim?
  • Stefan Klein diu que ens fa falta una nova cultura del temps. I ens recomana sis passos per deixar de ser esclaus del rellotge i convertir-nos cada cop més en amos del nostre temps:
  1. Domini sobre el temps. Caldria trencar amb l'actual rigidesa d'horaris en què determinades coses només es poden fer en determinats horaris. I caldria caminar cap a un sistema en què cadascú tingués responsabilitat sobre com usar el seu temps. Segons Klein li donem molt poc valor a la llibertat de determinar el nostre propi ritme. Entre més benestar i més temps lliure, la majoria de les persones s'inclina pels diners. Però segons Klein només podrem tenir domini sobre el temps (i per tant una càrrega més petita d'estrés) si el considerem com un valor central de la nostra vida. Hi esteu d'acord? Ens queixem molt del temps, però a l'hora de la veritat, hi ha altres aspectes que valorem molt més?
  2. Viure amb sintonia amb el nostre rellotge corporal. Tots els processos corporals estan regulats per un rellotge interior. I per a aquest rellotge les hores no són intercanviables. Com que cada rellotge interior funciona de manera diferent, no pot existir un ritme de la societat adequat per a totes les persones. Amb tot moltes persones no viuen contra el seu temps corporal perquè no poden, sinó perquè desconeixen el seu propi ritme intern. Aquest rellotge intern depèn molt de la lluminositat natural. Esmorzar a l'aire lliure ens aixeca més l'ànim i la capacitat de rendir que fer-ho en un bar. Què en penseu?
  3. Conrear el temps lliure. Segons Klein el que realment ens fa patir no és el ritme ràpid de la nostra vida, sinó la sensació que ja no tenim a les nostres mans el nostre propi ritme, de manera que el que ens turmenta és que creiem que només podem viure així: ràpidament. Per això, necessitem crear la compensació de disposar d'un temps a un altre ritme. I això és possible. Els japonesos que van de bòlit, quan es reuneixen, les hores deixen de comptar. De vegades ens queixem de no tenir temps lliure. Tot sovint, però, ho programem justament tot per no tenir-ne. Potser perquè no sabem què fer-ne? Som capaços de dedicar-nos a activitats que només tenen valor per elles mateixes: conversar, escoltar música, passejar...?
  4. Viure cada instant. Desitgem tenir més temps per a les nostres aficions, però tot sovint ens passa que quan les estem realitzant tenim el cap en un altre lloc. Viatgem pel passat i el futur, i poques vegades ens centrem en el present, en el que estem fent. La percepció conscient allarga el temps, perquè la vivència del temps depèn de la quantitat d'informació que estem recabant i dels records que emmagatzemem. Culturalment, però, estem més predisposats a valorar les pedres del passat que l'efímera floració dels cirerers.
  5. Aprendre a concentrar-se. Creiem que estem estressats perquè no tenim temps. En realitat, però, és a l'inrevés, quan estem estressats no rendim, i tenim la sensació de no tenir prou temps.
  6. Seguir les nostres preferències. Establir i decidir les nostres prioritats. Decidir entre allò que és important i allò que ens sembla urgent.
  7. Prendre-s'ho amb calma. Els calendaris i les hores no són una presó, sinó únicament recursos amb què les persones organitzen la seva convivència. I cada persona té i necessita un ritme propi. I per això tindrem la sensació que el temps passa més de pressa o més a poc a poc en funció del que fem o d'allò a què prestéssim atenció. El temps, doncs, sembla una cosa absolutament externa a nosaltres. El com el vivim i sentim, però, depèn en bona part de nosaltres. Què us sembla?
  • Com és que en una sala d'espera d'un hospital, d'una oficina de registre en què ens avorrim i ens fan esperar, el temps costa tant de passar?
  • La por estimula la memòria i ens fa retenir una gran quantitat d'informació, per si l'hem d'usar. En conseqüència, què us sembla: en situacions de risc o de perill, la vivència del temps s'allarga o s'escurça?
  • Quan estem avorrits, acostumem a alterar-nos, a excitar-nos pel propi avorriment. Llavors, l'excitació fa que tinguem la sensació que el temps costa més de passar?
  • I en una situació tranquil.la i confortable, el pas del temps també es percep com a més pausat?
  • Quan s'acostuma a fer més curt un viatge cap a un indret desconegut, a l'anada o a la tornada?
  • Per als nens petits i per als joves, el temps passa més de pressa o més a poc a poc?
  • Quan tot és o sembla nou, la memòria treballa molt, emmagatzemant moltes dades, i en conseqüència la sensació és que el temps passa més a poc a poc?
  • Si fem un viatge d'una setmana a una ciutat desconeguda, quins dies passen més de de pressa, els primers o els últims?
  • La primera setmana de l'inici del curs escolar es fa més llarga o més curta que les següents?
  • Quan estem pendent del temps el temps passa més de pressa o més a poc a poc?
  • I quan estem abocats a alguna cosa que ens apassiona?
  • Obsessionar-nos pel temps és la millor manera de perdre'l?
  • En els moments desagradables, desitgem tant que passi el temps, que el temps es fa més llarg que mai?
  • En la sala d'espera d'un dentista, si fullegem una revista, el temps no s'allarga tant, perquè ens oblidem del temps. És així?
  • I quan estem en la cadira d'un dentista, entretenir-nos pensant en una altra cosa, fa que el temps s'allargui o s'escurci?
  • En els moments de felicitat, saber, ser més conscients que aquests moments són efímers, ajuda a perllongar-los o a escurçar-los?
  • Quan aconseguim percebre cada detall quotidià com a sota una lent d'augment, la sensació de velocitat temporal, augmenta o disminueix?
  • I el ritme frenètic i superexcitat?
  • Per a les persones grans, els seus últims anys transcorren més a poc a poc si estan mentalment actives, si tenen la ment activa i ocupada. Com més variats i rics en impressions siguin els anys, més extensos són. Hi esteu d'acord?
  • Les jubilacions obligades poden contribuir a escurçar-nos la vida?


Read more...

Fins a quin punt ens condiciona l'opinió dels altres?

>> dijous, 13 de novembre de 2008


La millor manera de venjar-te de la injúria és no assemblar-te a qui te la va inferir.

Marc Aureli

* * *

Es fa malbé un jove amb tota seguretat quan se li ensenya a apreciar més els que pensen com ell que els que pensen el contrari.
Friedrich Nietzsche, Aurora


* * *

Com més junts seiem, més difícil és que ens arribem a conèixer.

*

Els qui necessiten cabdills són aquells que no volen assumir responsabilitats ni pensar per si mateixos.

*
Podem arribar a entendre'ns els uns als altres, però d'interpretar-se només n'és capaç un mateix.

*

A la gent no els agraden els originals, s'estimen més tenir-ho tot de segona mà. El que és nou agrada només quan se serveix ben mastegat i transformat, retrinxat i ornamentat.

*

Quan tenim por d'algú és perquè a aquest algú li hem cedit poder sobre nosaltres.

*

Crec que no sóc responsable del sentit o de l'absurditat de la vida, però sí que sóc responsable del que faci amb la meva pròpia i única vida.

Hermann Hesse, Lectures per a minuts


* * *

Ningú no pot fer que et sentis infeliç si tu no li ho permets.
F. D. Roosevelt

* * *


Una persona deixa de ser jove quan ja no escull els seus enemics, quan s'acontenta amb els que té a mà.
E.M. Cioran, Silogismos de la amargura

*

Res no delata tant al vulgar com el seu rebuig a ser decepcionat.
E.M. Cioran, Silogismos de la amargura


Qüestions:
  • Diu mentida aquell que afirma que l'opinió que tenen els altres sobre ell li és absolutament indiferent?
  • És possible viure passant absolutament dels altres?
  • És recomanable?
  • Hi ha alguna mena de termómetre per mesurar quan cedim massa a l'opinió dels altres?
  • En què diríeu que es pot notar?
  • En els pobles petits, la pressió dels altres acostuma a ser més asfixiant?
  • La imatge que projectem davant dels altres és obra nostra, o més aviat, són els altres els que fabriquen la seva pròpia versió?
  • Podem sentir-nos del tot indefensos davant d'aquesta construcció aliena?
  • I pot ser que, de vegades, actuem més per sintonitzar amb aquesta plantilla, que per contentar la nostra pròpia veu interior?
  • Sense els altres seríem i viuríem més lliures?
  • De vegades, cal canviar de lloc de viure, per poder tenir l'oportunitat de reinventar-nos, de refer la nostra vida?
  • La pressió dels altres pot arribar a ofegar i a paralitzar la realització dels desitjos i il.lusions més potents?
  • És més còmode acomodar-nos a la perspectiva dels altres?
  • Costa cada cop més atrevir-se a tenir veu pròpia?
  • És possible caure bé a tothom?
  • És desitjable?
  • És interessant tenir algun enemic?
  • I quan ens sembla que no els tenim, és útil fabricar-ne algun?
  • La dependència que tenim dels altres està en funció directament proporcional al grau de desconeixement que tenim de nosaltres mateixos?
  • Com més fem dependre la nostra vida dels altres, la sensació de control que tenim és més gran o més petita?
  • Prendre les nostres decisions al marge o fins i tot en contra de l'opinió i la perspectiva dels altres, fa la nostra vida més o menys atractiva i estimulant?
  • Pot ser que persones que, en un moment de la nostra vida, van tenir un gran poder sobre nosaltres, a partir d'un moment determinat, deixen de tenir-lo, o sempre som esclaus de les mateixes persones?
  • Trobeu que en la nostra societat hi ha una gran demanda de gurús?
  • I què us fa pensar això?
  • Assistir a una cafè filosòfic és un exercici anti-gurú?
  • J.A. Marina diu que la falta de coratge, la covardia, és tot sovint resultat de la mandra i la comoditat. És per manca de coratge, és a dir, per mandra i comoditat, que ens deixem guiar tant pels altres?
  • Trobeu que, avui en dia, i cada cop més, hi ha una mena d'obsessió per voler ser i aparèixer com a normal?
  • I qui ho dicta o ho estableix allò que és ser normal?
  • És de molt mala educació no pensar i actuar de forma políticament correcta?
  • La por a ser jutjat pels altres és una de les pors més potents i difícils d'erradicar? Preferiríem passar qualsevol cosa abans de passar vergonya?
  • Posar-nos vermells davant dels altres és una de les coses que ens fan més ràbia?
  • La por a actuar o a parlar en públic és una por molt estesa?
  • I com l'acostumem a combatre?
  • Com és que quan, en plena natura, ens asseiem sota una arbre, i ens dediquem a contemplar el paisatge, experimentem una sensació de pau i de tranquil.litat?
  • És veritat que hi ha persones hipersensibles i molt susceptibles davant qualsevol gest dels altres?
  • Tot sovint se'ns enfada gent amb nosaltres sense que en siguem ben bé conscients del motiu, del gran mal que els hem causat?
  • I quna ho detectem i intentem explicar-nos, la cosa acostuma a millorar o a empitjorar?
  • És possible agradar i estar bé amb tothom?
  • Cercar desesperadament i obsessivament l'aprovació dels altres, com acostuma a acabar?
  • Caure bé, pot esdevenir-se una autèntica obsessió?
  • És del tot impossible ser feliç sense comptar amb l'aprovació dels altres?
  • És pot comptar amb el beneplàcit de gairebé tothom, i amb tot, sentir-nos profundament insatisfets? Es pot tenir molt èxit davant dels altres i molt poc davant de nosaltres mateixos?
  • Acostumem a donar massa importància al judici -als judicis- que fan de nosaltres persones que pràcticament no ens coneixen o que ens coneixen molt poc?
  • Alguns comentaris poden arribar realment a enfonsar-nos?
  • Un judici negatiu expressat de forma amable no ens dol tant? O més?
  • Quan el judici negatiu ens el fa una persona amb qui tenim vincles d'estimació, ens dol infinitament més?
  • Quan estem passant per una temporada dolenta, qualsevol petita observació ens pot arribar a desmuntar?
  • Ens molesta molt que els altres ens valorin, ens jutgin, sense haver-los-ho demanat?
  • Tenim molta tendència a fer-ho?
  • Costa molt escoltar sense fer sentir la nostra opinió?
  • Com és que en sabem tant de solucionar la vida dels altres?
  • Què acostuma a passar quan la nostra vida s'adapta més a l'opinió dels altres que a la nostra?
  • Intentar ocultar sistemàticament els nostres punts febles davant dels altres ens revaloritza als seus ulls?
  • Quan ho intentem, solem aconseguir-ho?
  • Ens eduquen massa per a aparentar el que no som? Ens eduquen massa per intentar sempre amagar les nostres febleses, les nostres debilitats?
  • I aquesta feina d'ocultació sistemàtica ens enforteix o ens debilita?
  • Preferim sentir el que realment pensen els altres de nosaltres, o que ens menteixin una mica ja ens està bé?
  • Seria possible la convivència humana sense un mínim de mentides?
  • Què dol més d'un fracàs, el fracàs, o que els altres se n'assabentin?
  • Si tinguéssim la seguretat que els altres no poguessin assabentar-se mai dels nostres errors, seríem més agosarats del que som? Seríem més imaginatius en els afers de la nostra vida?
  • Ser capaços de riure'ns, de nosaltres mateixos, acostuma a ser la millor defensa davant els possibles atacs dels altres?
  • Com més gran ens fem, la valoració que fem de la nostra vida, el nostre nivell de satisfacció, depèn més o menys de la valoració que rebem dels altres? Depèn molt més o molt menys que quan érem més joves?
  • Podríem dir que, com més grans ens fem, l'autojudici va desplaçant cada cop més el judici dels altres?
  • Us sembla que la por a l'opinió dels altres, a ser jutjat pels altres, és la causa en moltes persones del seu aïllament?
  • Aïllar-nos ens fa ser encara més hipersensibles als comentaris del altres?
  • Quan les opinions dels altres són expressades a través d'un diàleg respectuós, i ens descobreixen noves perspectives, com les valorem?
  • En la qüestió de les opinions compta més el com que el què? En som ben bé conscients d'això?
  • Gràcies als altres, de vegades hi veiem més clar?
  • El com i el mitjà a través del qual accedim als punts de vista d'altra gent condiciona molt la nostra receptivitat? És molt diferent sentir-se censurat i recriminat pel missatge d'un llibre que per la conversa amb algú?
  • Quan detectem que la nostra visió de les coses no coincideix o va en contra del corrent d'opinió majoritari, acostumem a callar?
  • La gent que viu i s'alimenta exclusivament d'opinions majoritàries, d'opinions mediàtiques, d'allò que hom dóna per descomptat ens resulten interessants? O insuportables?
  • I davant d'això, ens autocensurem més del que desitjaríem?
  • Com ens sentim quan necessitem sentir el parer d'algú, i aquest, pel que sigui, ens el nega?
  • Com coneixem millor les persones, per les respostes que ens donen o per les preguntes, pels dubtes, pels interrogants que es plantegen?
  • Quan demanem l'opinió d'algú què preferim: que ens digui la veritat sobre la qüestió tractada, o que siguin honestos?
  • Pot ser que, tot sovint, passéssim hores i hores intercanviant punts de vista realment no sentits com a propis?

Read more...

Per què ens costa tant acceptar la nostra finitud?

>> dimecres, 24 de setembre de 2008



Només una vida plena de sentit dóna sentit a la mort.

Anònim

* * *

Viu la vida com si fos l'últim dia, i pensa en la vida com si fos eterna.
Haiku

* * *

La utilitat de la vida no rau en la durada sinó en l'ús.
Montaigne

* * *

La font de totes les misèries humanes no és la mort, sinó la por a la mort.
Epictet

* * *




Quan pensem en el sentit de la nostra vida, en el que hem fet amb ella, sorgeix sovint una por negativa produïda no pas per fets o accions puntuals, sinó per les oportunitats i ocasions que li hem deixat escapar.

V. Frankl, la psicoterapia al alcance de todos

* * *


Freud creía que buena parte de las enfermedades psicológicas provienen de la represión de la sexualidad. Opino que es una visión extremadamente limitada. En mi trabajo clínico he llegado a entender que lo que uno reprime no es sólo la sexualidad, sino la totalidad del propio ser y, más particularmente, la finitud de nuestra naturaleza.

*

Estoy convencido, en tanto que hombre que morirá en un futuro no demasiado lejano y psiquiatra que ha pasado décadas tratando la ansiedad ante la muerte, que enfrentarla no es abrir una inmanejable caja de Pandora, sino que nos permite reingresar en nuestras vidas de una manera más profunda y compasiva.

*

Hace unos años, un joven rabino ortodoxo que venía del extranjero telefoneó para solicitar una visita. Dijo que estaba estudiando para terapeuta existencial, pero que encontraba algunos conflictos entre su formación religiosa y mis planteos psicológicos. Le di cita, y, al cabo de una semana, acudió a mi oficina. Era un apuesto joven de ojos penetrantes, larga barba, peios (largas patillas rizadas), yarmulke, y, curiosamente, zapatillas de tenis. Durante treinta minutos hablamos en términos generales de su deseo de convertirse en terapeuta y de muchas afirmaciones específicas de mi libro de texto Psicoterapia existencial.
Su actitud, inicialmente deferente, fue cambiando poco a poco, y comenzó a pregonar sus creencias con tanto celo que comencé a sospechar que el verdadero propósito de su visita era convertirme. A medida que su voz se alzaba y el ritmo de su discurso se aceleraba, me impacienté, por desgracia, mostrándome mucho más directo e incauto de lo que acostumbro.
-Tu preocupación tiene fundamento, rabino -lo interrumpí-. En efecto, hay un antagonismo de base entre tu manera de ver las cosas y la mía. Tu crees en un Dios personal omnipresente y omnisciente que te mira y vela por ti, dándole sentido a tu vida. Eso es incompatible con el núcleo de mi visión existencial de una humanidad libre y mortal, arrojada sola y al azar a un universo que no es consciente de ella. Según tu visión -continué- la muerte no es final. Me dices que la muerte no es más que una noche entre dos días y que el alma es inmortal. Entonces, ciertamente hay un problema con tu deseo de convertirte en un terapeuta existencial. Nuestros puntos de vista son diametralmente opuestos.
-Pero -dijo con expresión intensamente preocupada-, ¿cómo haces para vivir con esa única creencia? ¿Sin sentido? -Me apuntó con el índice.- Piensa bien. ¿Cómo puedes vivir sin creer en algo mayor que tú? Te aseguro que eso no es posible. Es vivir en la oscuridad, como un animal. ¿Qué sentido tendrían las cosas si todo estuviera destinado a desaparecer? Mi religión me da sentido, sabiduría, moral, consuelo divino, una forma de vivir.
-No me parece que ésa sea una respuesta racional, rabino. Esas cosas, sentido, sabiduría, moralidad, vivir bien, no dependen de si se cree o no en Dios. Y sí, por supuesto que las creencias religiosas te hacen sentir bueno, confortado, virtuoso. Ése es precisamente el motivo por el cual se inventaron las religiones. Me preguntas cómo puedo vivir. Creo que vivo bien. Me guían doctrinas generadas por los seres humanos. Me guía el juramento hipocrático que hice al graduarme como médico, y me dedico a ayudar a los demás a curarse y crecer. Vivo una vida moral. Siento compasión por los que me rodean. Me une una religión de amor a mis familiares y amigos. No necesito la religión como brújula moral.
-¿Cómo puedes decir algo así? -interrumpió-. Me das mucha pena. A veces, siento que, sin mi Dios, mis rituales diarios, mis creencias, no podría vivir.
-Y yo -respondí, perdiendo por completo la paciencia- a veces siento que si tuviese que dedicar mi vida a creer en lo increíble y pasar el día siguiendo seiscientas trece reglas y glorificando a un Dios que se nutre de la alabanza humana, me darían ganas de ahorcarme.
En este momento, el rabino tomó su yarmulke. "Oh, no", pensé, "lo va a tirar". ¡Me pasé de la raya! ¡Fui demasiado lejos! Sin quererlo, dije más de lo que quería". Nunca, jamás, quise socavar la fe religiosa de nadie.
Pero me equivoqué. Lo que el rabino hizo fue quitarse el yarmulke para rascarse la cabeza mientras expresaba su atónito desconcierto ante la vastedad del abismo que nos separaba y el hecho de que yo me hubiese alejado tanto de mi legado y mi trasfondo cultural. Terminamos la sesión amigablemente y nos separamos. Él se fue con rumbo al norte; yo, al sur. Nunca supe si continuó con sus estudios de psicoterapia existencial.

Irvin D. Yalom, Mirar al sol

* * *


Quan estem cansats... ens ataquen idees que vam véncer fa molt de temps.
Friedrich Nietzsche


* * *

Es incomprensible que el pensar en lo transitorio de la belleza afecte nuestro disfrute de ella. En lo que hace a la belleza de la naturaleza, el invierno la destruye cada año. Pero regresa al siguiente, de modo que, en relación con la extensión de nuestras vidas, podemos decir que es eterna. La belleza de la forma y el semblante humanos se desvanece para siempre en el transcurso de nuestras vidas, pero su transitoriedad les añade encanto. No porque una flor se abra sólo durante una noche nos parece menos bella. Tampoco puedo entender por qué la belleza y la perfección de una obra de arte o de un logro intelectual habrían de perder valor por su limitación temporal. Es posible que llegue una época en que las estatuas y los cuadros que admiramos hoy se conviertan en polvo, o que nos suceda alguna raza de hombres que ya no entienda las obras de nuestros poetas y pensadores, o que llegue una era geológica en la que ya no exista la vida sobre la Tierra. Pero, como el valor de toda esta belleza y perfección sólo existe en relación con el significado que tiene para nuestras propias vidas emocionales, no hace ninguna falta que nos sobreviva y es independiente de la duración absoluta.
Sigmund Freud, La transitoriedad

Unes quantes preguntes inacabades:

  • Per què sembla que només ens obsessioni, ens preocupi, ens neguitegi, la llargada o no llargada de la vida?
  • Quin és veritablement el temps real, el que compta més per a nosaltres: el temps cronològic, un temps idèntic per a tothom, el que marquen els rellotges o el temps viscut, el temps vital?
  • Ens hem parat a pensar alguna vegada que els moments, instants, realment intensos i de plenitud de la nostra vida, quan els vam viure, els vam viure fora de tota coordenada espacio-temporal? Eren de tanta plenitud que ni el temps, ni el lloc, ni nosaltres mateixos, la nostra identitat, el nostres diferents rols, els nostres problemes semblaven no existir. Per què no cerquem i ens procurem més instants de plenitud, i ens oblidem de qüestions purament de durada, qüestions purament cronològiques? Una vida llarga, farcida d'avorriment, d'apatia, d'absurd, de buidor... val gaire la pena de ser viscuda? Viure així no s'esdevé una autèntica tortura?
  • Una vida infinita, sense data de caducitat, seria molt menys angoixant, molt més agradable de ser viscuda, tindria tot el sentit que de vegades li reclamem a la nostra?
  • Si ens dol tant haver d'abandonar aquesta vida, deu ser perquè la trobem realment valuosa, i si és tan valuosa, com és que l'acostumem a desaprofitar tant? Com és que dediquem tant temps a queixar-nos, i tan poc a viure?
  • És veritat que no volem existir a qualsevol preu? Més que la durada de la vida, de la nostra vida, compta més el sentit que hagi tingut?
  • Amb tot, en el dia a dia, creieu que ho tenim gaire en compte això de la qualitat de la nostra vida?
  • Hi ha persones que han viscut molts anys, però que en realitat han viscut molt poc?
  • Podem trobar plaer en el que fem si no hi trobem un sentit? Llavors, què és realment més important i bàsic?
  • Per què la majoria de pares aconsellen els seus fills que triïn uns estudis que els permeti guanyar força diners? Per què tenen tan poc en compte allò que veritablement els agrada?
  • Podríem distingir entre allò que és urgent i allò que és important?
  • Us sembla que acostumem a viure gairebé sempre darrera d'urgències?
  • La majoria de coses urgents són realment urgents?
  • Només darrera d'allò important podem trobar sentit al que fem?
  • Quan diem, no tinc temps per a res, és com si en realitat diguéssim, no tinc res important per al temps?
  • Acceptar i ser conscients de la nostra finitud i alhora trobar un sentit al que fem és la millor manera d'acceptar la mort i de no angoixar-nos?
  • Fugir, evadir-nos, negar-la... funciona?
  • Esteu d'acord que l'ansietat davant la mort és la mare, la causa última, de totes les religions? Esteu d'acord que totes cerquen, d'alguna manera, esmorteir, reduir l'impacte de l'angoixa de la nostra finitud?
  • Per què es considera, entre nosaltres, tan impertinent i de mal gust parlar de finitud, de la nostra finitud? És que així vivim millor? És que així la vida se'ns fa molt més agradable, molt menys angoixant?
  • Es pot estimar de veritat la vida sense saber-nos finits?
  • No es tracta de pensar sempre en la mort, sinó de viure amb plenitud, però això només és possible si ens sabem finits. Hi esteu d'acord?
  • Si tot és transitori, res no val la pena, res no té cap valor, res no és important. La transitorietat resta o afegeix valor a les coses, a les experiències... a la vida?
  • Esteu d'acord amb l'haiku? Normalment ho fem a l'inrevés: pensem que la vida s'està acabant, i vivim com si tinguéssim tot el temps del món. Perquè, vivim la vida com si fos l'últim dia o pensem en la vida com si fos l'últim dia?
  • Epicur, que d'alguna manera va anticipar el concepte modern d'inconscient, va afirmar que la preocupació per la mort no és ben bé conscient en la majoria de les persones, i que ha de ser deduïda a partir de manifestacions disfressades: l'excés de religiositat, l'obsessiva acumulació de riqueses i la recerca també obsessiva i cega de poder i honor, ofereixen una versió falsa d'immortalitat. Hi esteu d'acord?
  • Projectar-nos cap al futur, per a molts, resulta una forma idònia de dominar l'ansietat i el terror davant la mort. Ens podem projectar cap al futur tenint fills, fent donació d'òrgans, deixant una empremta en el camp polític, artístic, financer, en la ciència, deixant el nostre nom en carrers, institucions... També, tenint clar que en morir ens reincorporem a la natura, i que les nostres molècules donaran vida a d'altres éssers. I també a través del que podríem anomenar propagació a través d'ones concèntriques: tots nosaltres i tot sovint de forma no intencional i sense ser-ne conscients influïm en els altres, i això es transmet de generació en generació. Algun gest, algun bon consell, algun consol, alguna orientació. Alguna cosa nostra persisteix en els altres, encara que no ho sabéssim ni ens n'adonéssim. Com ho veieu això de la projecció cap al futur?
  • De vegades, o tot sovint, les distintes idees o estratagemes per superar l'ansietat i el temor a desaparèixer no són suficients. Perquè sonen fredes, retòriques, i potser massa estereotipades,. Sonen a llibret d'instruccions de primers auxilis. Llavors, en aquestes circumstàncies, ens queda encara l'últim i més potent recurs: la nostra presència incondicional, la nostra comprensió, l'empatia amb la persona que està patint. Que l'altre senti que tots estem en el mateix vaixell i que, tot sovint, també ens sentim com ell. Les idees són importants, però reforçar la connexió amb els altres, ho és molt més. Què n'opineu?

Read more...

Com gestionem les nostres crisis personals?

>> dijous, 29 de maig de 2008

Si el teu tren circula per la via equivocada, qualsevol estació on arribis serà l'estació equivocada.

Bernard Malamud


* * *


Una filla estava molt amoïnada perquè semblava que quan un entrebanc se li solucionava apareixia un problema nou encara més complicat. Això li va explicar al seu pare, que era xef de cuina: se la va mirar i somrient va agafar tres olles. En un tupí va posar uns ous; en un altre, unes pastanagues; i en una tercera olleta, cafè. La noia es va quedar pensant que el seu pare no l'escoltava, com ja era habitual, perquè en comptes de donar-li una resposta s'havia posat a cuinar. Després de vint minuts de cocció, el pare li va preguntar a la filla: què veus? Ara sí que la noia es va quedar atònita: Què vols que vegi? Com no em fas gens de cas mentre cous uns ous i unes pastanagues i fas cafè!, va respondre mig enfadada. El pare, impertorbable, va convidar-la a tocar els tres ingredients. La noia, astorada, li va va preguntar al pare què significava.
Ell li va respondre que els ous eren fràgils abans de la cocció i que davant l'adversitat (l'escalfament del foc) s'havien tornat durs; les pastanagues, en canvi, eren dures i amb el foc havien esdevingut toves; en canvi, el cafè quan s'ha escalfat ha estat fins i tot capaç de poder transformar el seu context: el cafè ha transformat l'aigua. Què vols ser tu, filla meva, davant les adversitats? Tan de bo siguis com el cafè i que quan vinguin els problemes o les adversitats, siguis capaç de fer-te forta, sense deixar-te vèncer ni aïllar-te, reeixir, i fins i tot millorar tu mateixa, tot canviant el teu entorn.

Metàfora que circula per internet recollida per Jordi Grané i Anna Forés a La resiliència, UOC, 2007

* * *


De totes les il.lusions, la més perillosa consisteix a pensar que només hi ha una única realitat.
Paul Watzlawick

* * *

No existeix res tan perillós com tenir una única idea.
Emile Chartier

* * *

Pienso que existen dos tipos de crisis. El primero es casual y exterior; es decir, ocurre algo terrible, de lo que no somos artífices en absoluto, y este hecho nos afecta enormemente. Puede más que los mecanismos que poseemos para soportar adversidades. El otro tipo es el que nosotros mismos generamos; es decir, crisis de las que, de algún modo, somos cómplices.
Bill O'Hanlon, Crecer a partir de las crisis, Paidós, 2005

* * *

A mediados de la década de 1990, a mi mujer, Steffanie, le diagnosticaron una disfunción aguda del sistema inmunológico de carácter neurodegenerativo que además ponía en peligro su vida. En 1997 ya estaba postrada en la cama, demacrada y consumida, y sufría además dolores extremos. Los médicos no acababan de encontrar el tratamiento efectivo y muchos de ellos incluso tiraron la toalla. Steffanie estaba abatida y bastante segura de que iba a morir, sufría tanto dolor que a menuda deseaba que llegase el final.

Sin embargo, quizá porque soy alguien que suelo buscar soluciones, y además soy hombre, yo quería arreglar las cosas o, por lo menos, hacer que mejorasen. Asimismo, había crecido en una família en la que la norma tácita era no ponerse enfermo. Mi madre, que siempre había vivido en un entorno rural, no sentía simpatía alguna por las enfermedades. De hecho, teníamos que encontrarnos en nuestro lecho de muerte para no ir al colegio. Quedarnos en casa significaba estar sin televisión y sin amigos que viniesen a jugar con nosotros al salir de clase. Cuando nos poníamos enfermos, mi madre tenía la costumbre de dejarnos un refresco y algunas galletas en la mesilla de noche y luego pasaba a vernos de vez en cuando para comprobar que seguíamos vivos. Nada de médicos ni de medicamentos. Era como si mostrar empatía en estas situaciones significase reforzar la enfermedad o mimarnos, lo que, según ella, podía traducirse en más días en la cama. De pequeño me ponía enfermo con frecuencia, pero pronto lo superé. Inconscientemente, debo de haber adquirido la misma actitud que mi madre, porque luego, en mis relaciones posteriores, cuando mi pareja se ponía enferma la dejaba sola y le mostraba muy poco afecto. Este hecho siempre comportaba conflictos. Así pues, cuando Steffanie enfermó seriamente, para mí fue todo un reto dejar atrás esta pauta.

Enfrentándome a su más absoluta impotencia, le decía cosas como: Tiene que haber una solución y vamos a encontrarla, o Todo va a salir bien y tú no vas a morir. Steffanie me contestaba que con esas palabras no hacía más que empeorar la situación y que se sentía muy sola. Ahora creo que de algún modo yo temía que, si aceptaba su punto de vista, la estaba condenando y entonces acabaría perdiéndola. Mi experiencia me decía que si no encontraba argumentos alternativos, estaría reforzando el dolor y la impotencia.

Más o menos en esa época, vimos una película llamada Más allá de los sueños, en la que Robin Williams hace el papel de un hombre cuyos hijos han muerto y cuya mujer se culpa de ello, porque trabajar en la galería de arte le impidió ir a buscarlos al colegio y murieron en un accidente de coche de camino a casa. Williams intenta llevarlo lo mejor posible; en cambio, ella se derrumba, intenta suicidarse y termina en un psiquiátrico. Lo que desea es rendirse y morir. Un día, cuando él acude a visitarla, le cuenta que ha comprendido que la ha dejado sola ante el dolor porque había creído que era su deber hacer de tripas corazón y animarla para que no se culpase. Entonces le dice que está dispuesto a solicitar el divorcio e irse, si así lo desea ella. Asimismo, le cuenta que había hablado con sus compañeros de la galería de arte y les había dicho que, si ella volvía al trabajo, sería señal de que aceptaba no ser culpable de la muerte de sus hijos. Los compañeros le respondieron que ésta era una idea descabellada; que no cabía duda de que ella no tenía culpa alguna de lo sucedido. Él les contestó que de hecho no lo habían entendido: si alguien cree que algo es cierto, entonces para él es cierto y basta. Cuando ella entiende, gracias a él, que los compañeros de la galería comprendieron que los sentimientos de responsabilidad de ella eran legítimos, se da cuenta de que él no va a abandonarla porque ha dejado de intentar convencerla de que no es culpable. Entonces decide que quiere seguir viviendo.

Cuando Steffanie y yo hablamos después de haber visto la película, me di cuenta de que con mi actitud positiva inflexible yo también había dejado a Steffanie sola con su dolor. Al cabo de poco tiempo, al llegar un día a casa después de una clase, me dirigí a nuestra habitación y simplemente me tumbé a su lado y la abracé. Luego me dijo que ésa había sido la primera vez que no se había sentido sola ante la impotencia y el dolor. Asimismo, comprendí que aunque me uniera a su dolor y a su impotencia no tenía por qué haber perdido la esperanza. Al cabo de un tiempo comenzó a hablarme de planes de futuro así como de otras cosas que indicaban que no había perdido la esperanza. Confié, pues, en que estar pendiente de su desesperación no excluía la esperanza. Ya no tenía por qué hablarle de esas esperanzas; podía simplemente retenerlas en silencio mientras me unía a su dolor. Así pues, empecé a mantener a raya mi propia ansiedad y a estar más presente en su experiencia. Mientras escribo esto, Steffanie todavía está viva y me dice que ahora no se siente tan sola, pese a que estoy muy lejos de haber alcanzado la perfección a la hora de escucharla.
Bill O'Hanlon, Crecer a partir de las crisis, Paidós, 2005


Algunes preguntes crítiques:
  • De què parlem quan parlem de crisis personals?
  • Caldria distingir entre entrebancs i crisis?
  • La mort d'un familiar, un divorci o una separació traumàtica, la malaltia, un fill toxicòman, un accident amb seqüeles, el maltractament, els abusos sexuals, un acomiadament laboral amb fortes repercussions (arruinar-nos), una depressió o malaltia mental que afecti greument la nostra vida... són només entrebancs? O són adversitats, esdeveniments, que alteren, paralitzen i afecten la nostra vida i la percepció que tenim de nosaltres mateixos fins al punt que ens bloquegem i perdem la capacitat de tirar endavant amb normalitat? Podíem realment, en aquests casos, parlar de crisis?
  • Quan les dificultats provocades per distints esdeveniments ens ultrapassen, poden més que nosaltres, i ens bloquegen, podem parlar de crisis?
  • Quan ens trobem en aquest tipus de situacions, hi ha un moment en què hem de triar entre enfonsar-nos, intentar no ofegar-nos o agafar-nos a un clau ardent?
  • Quan esclata la crisi, com acostumem a reaccionar: culpem al món, als altres, a Déu i ens fem les víctimes?
  • Acostumem a tardar una mica per intentar posar fil a l'agulla, i començar a analitzar possibles sortides?
  • Les crisis poden aconseguir de nosaltres reflotar i reactivar recursos i potencialitats desconegudes -fins aquell moment- per a nosaltres mateixos?
  • N'hi ha que diuen que els problemes són oportunitats camuflades. Les crisis, també?
  • Les crisis són, com la febre, un toc d'alerta, un avís perquè ens adonéssim que hi ha coses que no funcionen?
  • Parlar de crisis és parlar de canvis inevitables?
  • Es pot afrontar i superar una crisi sense introduir alguns canvis en la nostra vida?
  • Un cop superada la crisi, aquests canvis es mantenen, els hem incorporat a la nostra vida?
  • Els resultats d'una crisi depenen molt de la manera en què l'afrontem, de com reaccionem quan la crisi resulta ja imminent i de quina resposta li donem quan la crisi ja s'ha materialitzat?
  • Hi ha crisis que no tenen cap caràcter redemptor? Els camps d'extermini, l'holocaust, en poden tenir?
  • Les crisis ens posen en contacte amb un gran desconegut, amb un personatge gairebé foraster: nosaltres mateixos?
  • És impossible en una crisi continuar fugint de nosaltres mateixos?
  • Quan una persona porta una vida molt allunyada d'allò que podríem dir el seu jo intern, la seva veu interior, el seu propi ésser, perquè viu una vida molt acomodada i ha agafat molts compromisos, vol dir que aviat la crisi, alguna crisi, treurà el nas?
  • Les crisis ens avisen que ens estem allunyant massa de nosaltres mateixos, d'allò que sentim i volem realment?
  • Tenim una mena d'indicador per saber allò que realment ens proporciona alegria i vitalitat, d'allò que ens anima i ens dóna energia i ganes de viure?
  • I en fem cas?
  • Viure sempre només des d'un rol, que no té mai en compte la nostra identitat real, és un passaport per a la crisi?
  • Tenim les armadures massa rovellades?
  • Les èpoques de creixement, de canvis, són èpoques de crisis?
  • Canvis i crisis són dues cares de la mateixa moneda?
  • Hi ha gent que davant una crisi la seva estratègia immediata és fugir, no voler acceptar-ho, no assumir-ho?
  • L'alcohol, les drogues, el consumisme, dormir més del compte, menjar més del compte, sobrecarregar-nos de treball, fer més exercici del compte, ser cada cop més promiscus sexualment... s'acostumen a usar com antídot de les crisis? Funcionen?
  • Si fugim, les crisis s'acaben diluint, desfent... se'n van soles?
  • Quan algú està passant una forta crisi, realment l'ajudem donant-li ànims, consells i un llistat de solucions i d'històries positives?
  • No l'ajudaríem més escoltant-lo, escoltant el seu dolor i estant al seu costat?
  • Per què ens costa tant no saber aguantar-nos d'entaforar-li la nostra opinió -sobretot si no ens l'ha demanada?
  • I quan fem servir expressions del tipus: tot anirà bé, et recuperaràs, tot s'arreglarà...?
  • O del tipus: què vas fer, com vas actuar perquè et passés això? Ja veuràs com d'aquesta situació en treuràs alguna cosa positiva. Quina part teva es beneficia d'aquest sofriment?
  • Intentar racionalitzar de seguida una situació d'un fort impacte emotiu realment ajuda?
  • Es pot frenar abans d'hora el dolor? Es pot superar el dolor sense dolor? Es pot superar el dolor sense travessar-lo?
  • Llegir testimonis personals de gent que ha passat per situacions tan o més dures que les nostres ens pot ajudar?
  • Més que els clàssics i convencionals llibres d'autoajuda?
  • Per evitar les crisis, l'impacte terrorífic de les grans crisi, hauríem de procurar estar cada dia una mica en crisi?
  • Les famoses crisis dels 30, 40, 50... es basen en la consciència del límit del temps? És per això que les persones que s'hi instal.len actuen precipitadament: Si no ho faig ara o aviat, potser ja serà massa tard.
  • Afecten per igual a homes i dones?
  • Per què algunes persones poden fer front als entrebancs i a les proves més dures de la vida, mentre que altres se senten superades per l'obstacle més nimi? Quin és el secret que permet recollir flors en el femer?








Read more...

Què ens atrau dels altres?

>> dijous, 24 d’abril de 2008

La certitud religiosa, sobretot entre catòlics (no entro ara a dilucidar si aquesta certitud és il.lusòria o concreta), produeix sovint una infatuació que trobo asfixiant [...] Però encara aquesta infatuació no és mortífera. És molt pitjor la infatuació produïa per la certitud política [...] Només es pot conviure -i perdonin- amb escèptics.

Josep Pla

* * *


Es fa malbé un jove amb tota seguretat quan se li ensenya a apreciar més els que pensen com ell que els que pensen el contrari.
Friedric Nietzsche, Aurora

* * *


Els homes que no tenen cap defecte m'embafen sobiranament. I el curiós és que n'hi ha, almenys públicament. M'embafen tant com les cases de les quals la gent diu que no hi falta res. L'avantatge dels defectes és que solen anar lligats a les millors qualitats.
Josep Pla

* * *


El desocupat supera sempre, com a home, l'enfeinat. Però quan parlo d'oci i d'ociositat, ¿no creureu, tanmateix, que em refereixo a vosaltres, els mandrosos?...
Friedrich Nietzsche, Humà, massa humà

* * *

Els homes actius roden com ho fa una pedra, segons l'absurd de la mecànica.
F. Nietzsche, Humà, massa humà

* * *

El ritme monstruosament accelerat de la vida acostuma l'esperit i la mirada a una visió i un judici parcials o falsos, i tothom s'assembla a aquests viatgers que només coneixen els països i les seves gents sense sortir del tren.
F. Nietzsche, Humà, massa humà




Algunes preguntes atractives:
  • Hi estem més bé amb persones que denoten vitalitat, és a dir, ganes d'aprendre i capacitat d'apreciar i gaudir de la vida?
  • És el mateix vitalitat que força física? Hi ha gent jove amb molta força física i amb molt poca vitalitat, amb poques ganes de viure i estimar la vida?
  • Llavors, l'edat, per si mateixa, és capaç de provocar atracció o rebuig? Per què parlem, doncs, de forma tan desmesurada de l'atractiu de la joventut?
  • Una persona gran, o fins i tot molt gran, amb vitalitat, no és per a la resta de persones, un autèntic regal del cel? No és un dels estimulants més potents que podem trobar per animar-nos a viure i a estimar la vida?
  • Per què ens resulta tan reconfortant el seu exemple?
  • La pau interior o un cert equilibri emocional acostumen a ser indestriables de la vitalitat d'una persona?
  • Ens atrauen les persones que gairebé sempre i a la més petita inconveniència s'alteren, s'irriten, es desequilibren?
  • Ens atrauen les persones neutres? Ens atrauen les persones que no mostren cap mena de passió?
  • I les que no es mullen mai?
  • I les opaques?
  • Ens resulten interessants les persones que van per la vida sempre amb una cuirassa, que no mostren mai els seus sentiments, que són realment impermeables?
  • I les que sempre són i es comporten de forma políticament correcta?
  • I les que s'esforcen i procuren dissimular sempre les seves mancances, els seus petits o grans errors, les seves pors, els seus neguits, els seus dubtes... la seva humanitat?
  • És veritat que, tot sovint, com més s'amaguen, més es mostren?
  • I les persones que tenen sempre necessitat d'explicar-nos les últimes manifestacions del seu ull de poll?
  • Tenim dret a anar pel món atabalant els altres amb les nostres petites misèries?
  • Ens atrauen les persones dites sense defectes?
  • Existeixen realment?
  • Virtuts i defectes no són les dues cares de la mateixa moneda?
  • Virtuts i defectes són absoluts, o aspectes interpretables?
  • Pot ser que allò que algunes persones ens valoren com a virtuts, d'altres ho consideren greus defectes?
  • Pot ser que alguns aspectes de la nostra manera de ser dels que ens en sentim orgullosos, siguin denostats per alguns? I a l'inrevés?
  • Quan acabem de conèixer algú, i amb un tres i no res, i sense haver-li-ho demanat, ens ha fet saber les grandeses de la seva vida, els seus enormes assoliments, les seves extraordinàries capacitats, com ens sentim? Com ens sentim davant d'algú acabat de conèixer que ens palplanta el seu currículum?
  • Coincidiu amb el que diu el psiquiatre Carlos Castilla del Pino?: Si t'exhibeixes, canses. No t'exhibeixis, deixa que els altres et descobreixin.
  • És veritat, doncs, que si un vol ser reconegut pels altres és millor no exhibir-se?
  • Per què tenim tanta necessitat d'impressionar els altres? Ho solem aconseguir? I en positiu?
  • L'exhibicionisme lliga també amb un cert afany d'immortalitat. Perquè la immortalitat, en el fons, és estar sempre presents, és desitjar estar sempre presents. Els diners, el poder, la fama són bones estratègies per perpetuar-nos en la memòria dels altres?
  • És veritat que ens resulten més interessants les persones que ens donen l'oportunitat d'anar descobrint-les a poc a poc?
  • La seriositat, ens atrau? La seriositat permanent i gratuïta, ens resulta còmoda i agradable?
  • Una persona amb tot un allau de grans virtuts, però mancada de sentit de l'humor, ens resulta atractiva?
  • Les persones que ens fan riure, que tenen sentit de l'humor, són persones amb qui ens hi trobem a gust?
  • I per què? Què aporta, què ens aporta l'humor? A què ens ajuden les persones que són capaces fins i tot d'enriure-se'n dels seus propis defectes?
  • Com ens hi trobem amb la gent que ens respecta, que ens comprèn, i que encara que no coincideixi del tot o gens amb nosaltres, ens escolta i és capaç de no estar jutjant-nos contínuament?
  • I amb persones que sempre ens estan donant consells, que sempre ens diuen allò que hauríem de fer o de deixar de fer, de dir o deixar de dir, de pensar o deixar de pensar?
  • Costa trobar algú amb qui tenim la sensació de ser escoltats de forma sincera i autèntica?
  • És dolorós notar que el nostre interlocutor fa comèdia i que, realment, no li interessa gens allò que amb tota la bona fe li expliquem?
  • És dolorós haver-nos despullat davant algú que sempre guarda la roba?
  • Tenir la sort de comptar amb algun bon amic/ga resulta tot sovint terapèutic?
  • Amb gent molt i molt convençuda, molt i molt segura de les seves idees i/o creences ens hi trobem a gust?
  • Amb una persona, posem per cas, de fortíssimes conviccions religioses i/o polítiques, amb una fe sense cap mena de crivells, ens hi agrada enraonar? S'hi pot dialogar de manera amena i enriquidora?
  • És veritat que només es pot dialogar amb escèptics?
  • Les persones que parlen molt d'ells mateixos és que, realment, tenen moltes coses a amagar, o ens amaguen moltes coses?
  • La bellesa física d'una persona té tanta força com diuen? I quan descobrim que la bellesa física només és bellesa física, i que més enllà de l'epidermis no hi ha res més?
  • Per què les persones que estimem les trobem maques?
  • Per què els nostres enemics són tan lletjos?
  • Esforçar-nos sempre per intentar caure bé a tothom, per agradar tothom, és la millor manera de no agradar ni atreure ningú?
  • És possible realment caure bé a tothom?
  • Intentar sempre complaure els altres per tal que els altres no puguin tenir mai cap motiu de queixa, acostuma a ser una bona estratègia perquè ens respectin i ens valorin?
  • És una bona estratègia esforçar-nos a moure sempre la coa en presència dels altres?
  • Resulta atractiva la gent que no demostren un mínim de personalitat, un mínim de vida pròpia?
  • S'hi està bé amb persones que no ens porten mai la contrària i que sistemàticament sempre ens donen la raó?
  • Esteu d'acord amb el que diu el Dalai Lama: sigueu intel.ligentment egoistes?
  • Quina impressió us fan les persones que diuen?: jo sempre vaig amb la veritat per endavant.
  • De què depèn, bàsicament, que ens trobéssim còmodes amb algú?
  • És veritat que hi ha persones que només se saben fixar en els aspectes negatius dels altres? I com els valoreu?
  • Com és que hi ha gent que necessita sempre negar per a poder autoafirmar-se?
  • És bo admirar algú que té unes qualitats superiors a les nostres? S'esdevé un estímul que ens invita a l'aprenentage i a la superació personals?
  • Com és que en els llibres de lectura que es recomanen als nostres adolescents actuals hi apareixen tants pocs personatges dignes d'admiració?
  • És interessant tenir models positius a imitar?

Read more...

Com ens ho fem per conviure amb la incertesa?

>> dijous, 27 de març de 2008



Tothom ha de ser plenament conscient que la vida és una aventura, fins i tot quan ens pensem que la tenim tancada en una seguretat funcionària; qualsevol destí humà comporta una incertesa irreductible, fins i tot en la certesa absoluta, que és la de la mort, ja que n'ignorem la data. Tothom ha de ser plenament conscient de participar en l'aventura de la humanitat, que va, d'ara endavant, a una velocitat accelerada, llançada cap al desconegut.
Edgar Morin, Tenir el cap clar, pàgs. 76-77

* * *

La condició humana està determinada per dues grans incerteses: la incertesa cognitiva i la incertesa històrica.

Conèixer i pensar no és arribar a una veritat absolutament segura; és dialogar amb la incertesa.
Edgar Morin, pàg. 72

* * *

Reconduir alguna cosa desconeguda a alguna coneguda alleugera, tranquil.litza, satisfà i dóna també una sensació de poder. Allò incògnit comporta a més el perill, la inquietud, la preocupació; el primer instint és el d'abolir aquestes desagradables situacions. Primer principi: una explicació és millor que cap explicació. Com que fonamentalment es tracta d'una voluntat d'alliberar-se d'idees opressives, no es fila gaire prim quant als mitjans per alliberar-se'n: la primera idea que explica allò desconegut com a conegut fa tant de bé que ja se la considera vertadera. [...] L'instint de les causes està llavors determinat i avivat pel sentiment de la por.

Friedrich Nietzsche, Com es filosofa a cops de martell


* * *


Unes quantes preguntes amb respostes, inevitablement, incertes:
  • Una de les aportacions cabdals del segle XX ha estat l'adquisició de la plena consciència que les certeses absolutes s'han acabat. Hem adquirit, doncs, d'una manera clara i definitiva, una gran certesa: la certesa de la incertesa. Dels castells de les veritats absolutes només en queden les runes. El segle XX ens ha resituat a escala humana. Què en penseu?
  • Així les coses, què us sembla? El futur, i la vida en general, resulten més fascinants que mai o, per contra, estem bloquejats i paralitzats per la presència anorreadora de la incertesa?
  • La incertesa de les nostres accions ja la coneixíem. Ara sabem, però, que el nostre propi coneixement és i serà sempre incert. Per què ens costa tant acceptar aquesta situació? Qui redimonis ens havíem cregut que érem?
  • Si la ciència ens diu que tot coneixement sempre és i serà provisional -en el sentit de millorable, perfeccionable i fins i tot refutable-, per què en lloc de fer-nos els suecs, no ens esforcem més a aprendre a viure des d'aquesta provisionalitat? Tant difícil és acceptar i procurar viure des de la provisionalitat i la incertesa?
  • És la por la que ens reclama certituds absolutes?
  • En nom de la por som capaços d'edificar i d'acceptar les absurditats més absurdes?
  • La revifada actual de les sectes i de les supersticions és, en bona part, una resposta a aquesta por?
  • Tan difícil és acceptar la vida tal com és amb el seu fons incomprensible, inabastable, atzarós... tràgic?
  • Tan difícil és acceptar la vida sense edulcorants?
  • Tan difícil és admetre que passem quatre dies en aquest món, i que ens n'anirem sense haver entès pràcticament res de substantiu?
  • Tanta set de Veritat -la que sigui- tenim?
  • Tant costa autoacceptar-nos com som?
  • Per què totes les persones que han fet avançar la humanitat, persones que han dinamitat certeses donades per definitives, han tingut sempre tants i tants problemes? Per què, habitualment, han generat rebuig i fins i tot odi per part dels seus coetanis? Potser perquè haver d'acceptar noves veritats vol dir haver de desprendre's de les nostres entranyables i caduques creences?
  • Estem i estarem sempre condemnats a haver d'admetre veritats com a Veritats?
  • El malestar que genera avui la incertesa es viu i es digereix més malament que en generacions pretèrites?
  • L'evolució espectacular de la ciència i la tecnologia han generat en molta gent la creença que la vida és controlable. I, és clar, en no ser-ho, les frustracions i l'ansietat estan augmentat molt?
  • Som massa exigents en coses que mai no podrem controlar del tot, i ens oblidem massa sovint de tot allò que sí que està a les nostres mans?
  • Per què ens obsessionem tant per voler controlar al mil.límetre tots els esdeveniments de la nostra vida i, en canvi, oblidem que l'actitud davant d'aquests esdeveniments, de qualsevol circumstància, sigui quina sigui, depèn exclusivament de nosaltres?
  • Davant de la incertesa, què ens funciona? Quins intents de solució ens donen més bon resultat? I quins no?
  • Ens sentim absolutament aclaparats i impotents davant la incertesa?
  • Intentar donar-nos i/o cercar respostes intel.ligents davant dels dubtes obsessius generats per la incertesa, desfà els dubtes i l'ansietat o més aviat els retroalimenta?
  • Què en penseu d'aquesta afirmació del filòsof alemany I. Kant: la intel.ligència d'una persona es mesura per la seva capacitat de conviure amb la incertesa?
  • Obsessionar-nos per obtenir i disposar de seguretats, de veritats absolutes, no és propi més aviat de nens petits?
  • És possible imaginar-nos vivint en un món on tots els interrogants bàsics i essencials de la nostra existència estiguessin resolts? Us agradaria viure en un món així? Seria estimulant viure en un món així?
  • Quan estem ocupats en alguna cosa il.lusionant i a la que li trobem un sentit, l'angoixa per la incertesa, augmenta, minva o desapareix?
  • Pensem massa en el futur, i molt poc en el present?
  • Si abans de fer, de posar en pràctica, d'efectuar qualsevol acció poguéssim preveure'n totes i cadascuna de les possibles conseqüències i repercussions, la vida seria molt més tranquil.la i segura? I més interessant? I més avorrida?
  • Sense un cert risc, sense una certa indeterminació, la vida seria apassionant?
  • Segons Freud, hi ha una relació inversament proporcional entre felicitat i seguretat. Els nostres primitius avantpassats, diu a El malestar en la cultura, vivien menys, la seva vida tenia molt més risc, però eren molt més feliços. Què n'opineu?
  • Quan ens lamentem que la nostra vida ens resulta trista, avorrida, monòtona, quins ingredients hi acostumen a mancar?


Read more...

De quina manera o maneres ens comuniquem millor amb els altres?

>> dijous, 21 de febrer de 2008


El fondo y la forma. No basta la sustancia, también se necesita la circunstancia. Los malos modos todo lo corrompen, hasta la justicia y la razón. Los buenos todo lo remedian: doran el no, endulzan la verdad y hermosean la misma vejez. En las cosas tiene gran parte el cómo. Las maneras simpáticas són el tahúr de los gustos. Lo más estimado en la vida es un comportamiento cortés. Hablar y portarse de buen modo resuelve cualquier situación difícil.

Baltasar Gracián, El arte de la prudencia



* * *


No ens enfrontem amb les adversitats perquè són difícils, sinó que són difícils perquè no ens hi enfrontem.

Sèneca

* * *

Quan tenim por d'algú és perquè a aquest algú li hem cedit poder sobre nosaltres.

Hermann Hesse

* * *


Qui no encaixa amb el món sempre és a prop de trobar-se a si mateix. Aquell que sí que hi encaixa no es trobarà mai, però arribarà a conseller nacional.

Hermann Hesse

* * *

És la teoria la qui decideix el que podem observar.

Albert Einstein

* * *

En una cola de espera para hacer fotocopias en la biblioteca, la petición por parte de un estudiante de que se le permita no respetar el orden de la fila produce efectos diferentes según sea su formulación. Perdona, tengo cinco páginas, ¿puedo usar la fotocopiadora?, porque tengo mucha prisa. La eficacia de esta petición, con explicación (contenido), ha sido casi total: el 95% de los interpelados lo han dejado pasar delante en la fila. Compárese este porcentaje de éxitos con los resultados obtenidos con la simple petición Perdona, tengo cinco páginas, ¿puedo usar la fotocopiadora? En esta situación solamente lo conseguía el 60%. A primera vista parece que la diferencia decisiva entre las dos formulaciones consistía en la información añadida contenida en las palabras porque tengo mucha prisa. Pero una tercera fórmula experimentada por la profesora Langer ha demostrado que las cosas no eran exactamente así. Por lo que parece, lo que constituía la diferencia no era la serie entera de palabras con sentido completo, sino la primera: porque. En vez de dar una verdadera razón para justificar la petición, la tercera formulación se limitaba a usar el porque sin añadir nada nuevo: Perdona tengo cinco páginas ¿puedo usar la fotocopiadora?, porque tengo que hacer fotocopias.
El resultado fue que, una vez más, casi todos (93%) dieron su consentimiento, aun cuando no había ninguna información nueva que explicase su condescendencia. Al igual que el piar de los polluelos basta para desencadenar la respuesta automática de la madre, aun cuando provenga de un aparato mecánico, así también la palabra porque lograba desencadenar una respuesta automática por parte de los sujetos de Langer, aunque tras la palabra porque no llegaba ninguna razón particularment decisiva.

G. Nardone i P. Watzlawick


* * *

Doncs bé: quan al mercat laboral hi ha tants llicenciats, tots amb una formació tècnica prou adequada, quin és el factor de discriminació en l'elecció d'un candidat per incorporar-lo a una feina de responsabilitat? Sense cap mena de dubte, les seves qualitats formals, enteses en el sentit de les seves virtuts cíviques: la puntualitat, una parla acurada, el compromís en el compliment dels terminis, la cordialitat en el tracte, la capacitat de sacrifici en el treball, l'entusiasme en els objectius, les ganes de seguir aprenent... Tot plegat criteris per a una bona orientació professional. Efectivament, ser ben educat és decisiu quan ja tothom té formació tècnica. El problema és que ningú els ho ha fet saber.

Salvador Cardús, Ben educats, pàg. 115.


Provem de discutir una mica?:

  • La majoria de les vegades que ens discutim ho fem per coses substantives, de pes, per qüestions i/o aspectes realment importants?

  • Us sembla que concedim més importància al què ens diem que al com ens ho diem? En les relacions interpersonals, la forma de dir-nos les coses no hauria de tenir un protagonisme i un relleu més grans?

  • Quantes vegades generem autèntics incendis amb petiteses quotidianes, ridícules, insignificants, estúpides i... aparentment incombustibles?

  • I quants cops, després de l'incendi, ens hem adonat que no hi havia llenya per cremar? Per què: perquè en realitat no volíem cremar res o perquè potser només volíem fer foc?

  • I amb tot, quantes vegades ens hem acabat cremant de veritat? Quantes vegades hem acabat construint, generant diferències substantives allí on només hi havia simples malentesos formals?

  • Per què sabent que no ens agraden, que ens disgusten determinades formes comunicatives, som tan poc curosos quan parlem amb els altres?

  • Creieu que, en general, s'estan perdent cada cop més les formes amables de dir-nos les coses?

  • Per què, fins i tot en l'escola, es continua emfasitzant tant la quantitat de coses que es diuen, i ben poc la forma d'explicar-nos-les? Per què es continua valorant molt més vint-i-cinc pàgines impersonals que dues línies imaginatives i carregades de sensibilitat?

  • Com és que de vegades anem al metge i en sortir ens demanen què ens ha dit, què tenim, i no sabem contestar-los? Com és que, amb tot, continuem dient que és un gran metge?

  • Aquell que té realment saviesa i no sap comunicar-la, és realment savi?

  • No és veritat que com més dominem una qüestió, més fàcil ens resulta explicar-nos?

  • Com és que encara continuem associant llenguatge críptic amb profunditat?

  • Com és que ens costa tant explicar-nos amb paraules senzilles?

  • Qualsevol moment és bo per parlar de qualsevol cosa? Caldria saber seleccionar l'atmosfera adequada per parlar de segons què?

  • Es pot generar voluntàriament una determinada atmosfera?

  • Ens ha passat algun cop que hem desistit de comentar alguna cosa perquè l'aire que s'hi respirava era massa viciat?

  • I en cas contrari: hem arribat a parlar i sincerar-nos d'aspectes que creiem del tot inconfessables només perquè els decorats comunicatius ens resultaven còmodes?

  • Costa cada cop més trobar persones que ens escoltin sense que ens sentim a cada instant jutjats?

  • Ens vénen ganes d'enrahonar amb persones que sempre sempre són políticament correctes?

  • Què ens atrau més dels altres: la sinceritat, la noblesa, l'autenticitat...?

  • Continuaríeu venint a aquests cafès filosòfics si els aspectes formals de comunicació no es tinguessin en compte?

  • Si veniu als cafès filosòfics és, sobretot, pels temes que es tracten, per l'erudició dels assistents o per com es tracten?

  • Els silencis ben administrats no diuen, a vegades, molt més que les pròpies paraules?

  • Com és que ens acostuma a neguitejar tant el silenci?

  • Parlar en excés no és, tot sovint, una forma d'amagar-se?

  • Hi ha molts adolescents monosil.làbics?

  • I no adolescents?

  • És veritat que és impossible no comunicar?

  • Prestem l'atenció que es mereix al cos i al seu llenguatge?

  • Quan notem que algú ens comunica un missatge ambigu i notem disparitat entre el que ens transmeten les seves paraules i el que ens està comunicant el seu cos (expressió de la cara, mirada...), de què ens en refiem més?

  • Emoció i motivació procedeixen totes dues del mateix vocable llatí, movere, que vol dir moure. Com volem moure, motivar algú per fer o convèncer-lo d'alguna cosa, si amb les nostres paraules no intentem evocar cap emoció, si no mouen?

  • Cal variar les modalitats comunicatives en funció de la relació que tenim amb les persones amb què ens estem comunicant? És el mateix parlar amb un company de feina que amb el nostre fill o amb la nostra parella? Caldria usar fórmules comunicatives distintes? En som conscients? Ho fem?

  • Giorgio Nardone, a Corrígeme si me equivoco, diu que la reina de les modalitats comunicatives destinades al fracàs és la reprovació, és a dir, el famós sí, però... Hi esteu d'acord? És veritat que vivim en el país de perolàndia?

  • D'altres fórmules que no acostumen a funcionar en relacions presidides per vincles afectius són: puntualitzar, sermonejar, ho veus?, ja t'ho havia dit, deixa-ho, ja ho faig jo, el xantatge emocional... Parlem-ne una mica des de les vostres experiències.
  • Per tenir bones relacions n'hi ha prou amb tenir bones intencions? O cal també disposar de la capacitat d'utilitzar de manera eficaç les distintes formes de comunicar?

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP