Si Déu existeix, no entenc res. Si Déu no existeix, no entenc res

>> dijous, 26 d’octubre de 2006


El vent del nord i la seva força bruta, descomunal, atàvica, indiferent... prehumana. Que petits que som... De nit.

* * *

Textos

Per a mi, i per a molts d’altres, Déu és un ésser que transcendeix la condició humana. La idea que ens elaborem d’ell és merament aproximada. Ja els antics deien que tot allò que es pot dir de Déu té sempre un valor analògic, és a dir, un valor de semblança, no d’exactitud.

Miquel Batllori

Em moc entre l’estupor i la indignació en veure com es parla amb gran tranquil.litat i seguretat sobre Déu. Predomina aquest astorament davant d’aquest tipus de discursos, un astorament queixós en veure que es parla massa de Déu.

Jo no parlaria de la idea de Déu, sinó més aviat d’experiència de Déu. De fet, no sé quina és la meva idea de Déu i, per tant, no puc dir si juga o no juga algun paper en aquestes situacions frontereres. No m’hi cap al cap la possibilitat de tenir una idea de Déu. Si ja em resulta difícil tenir una idea del que és la persona, del que significa ser català, del que vol dir ser europeu, etcètera, encara resulta més difícil arribar a tenir una idea de Déu. Déu no és tant una idea que tinc al cap, sinó l’arrel d’una experiència que visc en el cor i que apareix i se’n va; algú amb qui entro en relació al llarg de la vida, que oblido i que torno a recordar. L’experiència de Déu, per a mi, és fonamental, però és una experiència sense idea.

Si no és possible tenir-ne una idea clara, ¿com descriuries aquesta recerca de Déu?

És la recerca d’aquest Altre més gran que qualsevol altre. És la recerca d’algú que m’acompanyi. És una experiència que es mou en diferents plans: des del desassossec i el desconcert, fins a la plenitud i la gratitud. L’experiència de Déu és l’experiència de la recerca del gran Tu. Busco aquest element de connexió amb la vida i els altres que no em donen ni la vida ni els altres, però que, en canvi, el trobo en Déu. Quan parlo d’experiència de Déu, doncs, em refereixo a aquesta recerca del gran Tu que no trobo ni en la natura, ni en la societat.

No tracto de racionalitzar la meva experiència religiosa. Crec que l’angoixa (de què parles) és fruit d’un intent d’explicar el que no pot ser explicat.

No puc evitar de sentir-me un cristià estrany que simpatitza amb els ateus i amb els agnòstics, perquè, entre aquests, hi veig, de vegades, molta més noblesa moral que no pas entre els qui s’anomenen cristians.

Em confesso, filosòfiament, agnòstic. Sóc creient des de la fe, no per les raons que em pugui aportar el pensament. Són les raons del cor, com diria Blaise Pascal, les que em porten a creure, no els raonaments filosòfics. És una experiència que tinc al cor, sobretot.

Norbert Bilbeny

Crec que més que ateisme, el que hi ha en l’actualitat és indiferència.

-Davant de les qüestions últimes com la mort, ¿quina funció hi juga la idea de Déu?

-La idea de Déu funciona com una taula de salvació. Gairebé no em puc explicar la vida sense un Déu que faci justícia a aquesta vida.

-Tornem al Déu venjatiu?

-No parlo de la justícia entesa en el sentit del judici final, sinó que crec que cal que hi hagi un més enllà on Déu pugui premiar els pobres, els qui han patit, els qui han estat humiliats. Al final, hi ha d’haver una justícia total. No crec en un final venjatiu. Estic convençuda que tothom se salva...

-I l’infern?

-No hi crec, en l’infern. És una idea que ha consternat milions de cristians al llarg de la història. La iconografia és plena d’aquestes imatges de l’infern. Crec que ha estat una idea horrorosa. Crec que, si Déu existeix, és un pare que espera tothom, que acull tothom.

Roser Bofill

-En el teu plantejament ètic, ¿Déu hi juga algun paper? Com a fonament? Com a horitzó de sentit?

-Déu no hi juga, pròpiament, cap paper. Crec que és possible una ètica sense Déu. Més encara, crec que l’ètica no necessita Déu per a res, ni com a fonament, ni com a horitzó. La pregunta de l’ètica es relaciona amb la convivència i les raons de la bona convivència. Crec que aquesta entesa pot trobar-se en la raó i també en el sentiment. No cal referir-se a Déu per donar força a les regles, les normes, als nostres deures morals. Seria un fonament que a mi, personalment, no em serviria.

-Així, doncs, ¿la religió no tindria cap funció en la configuració dels deures morals?

-La religió podria funcionar a nivell psicològic, com una espècie d’instància que mantingui despert el sentit del deure, però només en aquest nivell. Crec que un dels problemes que tenim quan pensem l’ètica en relació amb l’educació és, precisament, que ens manca aquesta motivació. La religió cristiana havia jugat aquest paper.

-Com et situes davant del Déu que ens presenta la Bíblia?

-No em sento gens còmoda amb la imatge de Déu que ens ofereixen els anomenats textos sagrats.

-Per què?

-La trobo massa humana. Fins i tot, infantil.

-Però més enllà d’aquesta tradició, ¿té sentit l’experiència religiosa en la teva vida?

-No descarto un sentiment religiós. Jo m’inclino més a creure en una religió de tipus panteista, on Déu s’identifica amb el tot. Finalment, crec que tots som expressió d’una única realitat que és el tot, que és l’origen i el final. Naixem d’ell i tornem cap a ell.

-De tipus spinozià, tal vegada?

-En certa manera, sí. No crec en un Déu personal, en un Déu antropomòrfic. Em resulta, tal com t’he dit, fins i tot infantil la imatge de Déu que ens presenta la Bíblia. Crec en un esquema circular de la natura. Persisteix la natura, el tot, i les individualitats vénen i se’n van.

-Si el Déu en què creus no és moral, sinó impersonal i còsmic, ¿com acabaries aquella famosa frase de Dostoievski: <>?

-Jo la començaria d’un altra manera.

-De quina?

-Jo diria: Encara que Déu no existeixi, no tot està permès.

-Des d’aquesta religiositat de tipus panteista, ¿com t’acostes a la mort?

-La mort la visc amb resignació...

-Això sona molt estoic.

-En efecte. Jo no entenc la vida com un absurd. Crec que, encara que no hi hagi una altra vida, la mort pot tenir sentit, com pot tenir sentit aquesta vida que vivim. Admeto que s’acaba, però no per això és absurda. Queden vestigis d’allò que fem, quedem en la memòria dels qui ens estimen...

-Això és suficient per apaivagar l’angoixa de desaparèixer. Unamuno diria que sent fam d’immortalitat...

-Jo crec que hem de viure com si Déu no existís. Això ho vaig aprendre de Dietrich Bonhoeffer, teòleg que em va influir molt. Si l’única visió que ens fem de Déu cau sota la idea de consol, tornem a caure en una visió antropomòrfica de Déu que de cap manera puc acceptar.

Victòria Camps

-En què s’ha fallat, a l’hora de transmetre aquesta presència religiosa?

-Després del Concili II del Vaticà, ens va semblar que totes les formes de pietisme religiós eren supersticioses i que el vertader accés a la fe havia de ser de tipus intel.lectual i reflexiu. Ara bé, això només manifestava l’aspiració –i les possibilitats- d’un grup molt minoritari. Ens vam pensar que expurgant tota l’experiència pietosa de la fe, fèiem neteja i així arribaríem a allò essencial. Però no ha estat així. Ens vam equivocar. No s’ha d’oblidar la dimensió afectiva i, sobretot, que la reflexió es construeix sobre l’experiència, en el terreny educatiu, i no a l’inrevés.

Salvador Cardús

-¿És compatible la fe i la ciència? És a dir, ¿es pot ser un home científic i un home creient sense esquizofrènia?

-Sí que es pot, però, segons un estudi de la revista Nature, menys del quaranta-cin per cent de la comunitat de científics no creu en Déu i això encara és més evident entre els biòlegs que no pas entre els físics.

-Independentment de si creus o no en l’existència de Déu, ¿quina imatge de Déu tens en la teva ment?

-La imatge que tinc en la meva ment és difícil d’expressar, però sí que puc comunicar-te, si més no, el que no és Déu per a mi.

-Endavant, doncs!

-Jo no crec en un Déu antropomòrfic, és a dir, en forma humana, a l’estil dels déus grecs, romans i, fins i tot, el que trobem en la tradició bíblica.

-Per què?

-Em sembla que un Déu descrit en termes humans no és altra cosa que una projecció de la naturalesa humana en un regne superior. No és Déu que crea l’home a imatge i semblança, sinó l’home que crea els déus a imatge i semblança.

-Einstein deia creure en el Déu de Spinoza.

-La meva forma d’entendre la relació entre Déu i el món passa pel panteisme. Déu no és quelcom separat del món, quelcom transcendent que crea el món i el conserva, sinó que és la mateixa essència lògica del món, el nucli explicatiu de les lleis naturals que, mitjançant la investigació científica, anem tractant d’explorar i d’aclarir.

-Amb aquest Déu, així entès, no establim cap relació?

-Evidentment. No es pot establir cap relació personal amb aquest Déu, perquè aquest Déu no és persona. No pot escoltar, ni estimar, ni judicar, ni perdonar, ni castigar.

-Tampoc no podem pregar-li?

-Pregar és evitar de pensar. Consisteix a repetir mimèticament el mateix. L’esperit científic parteix de la idea que la veritat no ha estat donada, sinó que cal buscar-la en l’horitzó i això depèn substancialment de la persona.

-I una figura com Gandhi?

-Durant el gueto de Varsòvia, al nazisme, van sortir disset messies. En un context de patiment co.lectiu i de desesperació, les paraules conhortants de qualsevol messies quallen. La religió és la resposta a una necessitat individual o col.lectiva.

(...) Totes les religions, ajuden les persones a acceptar la seva pròpia indigència, la seva precarietat, el sofriment i la mort. No hi ha grans diferències entre elles. Potser en les religions d’Orient, l’assoliment de la calma espiritual té un valor més important.

(...) L’home de Neandertal, que no era un Homo sapiens, ja va sentir compassió dels seus semblants morts i els va enterrar. Els primats encara no ho feren. Davant d’aquesta angoixa terrible de la mort, es respon amb la idea de Déu. És l’angoixa de no conèixer. Per tant la idea de la mort i la idea de Déu van molt lligades en aquest sentit.

-No sents el desig de ser etern, de no morir?

-La idea de l’eternitat em molesta, crec que és una vanitat, que cal acceptar la pròpia finitud i la futura desaparició. En el fons, el desig de ser etern és una expressió eloqüent del pecat de supèrbia.

-Així, doncs, hem de creure que no queda res de nosaltres...

-No n’estic segur. El cos es desfà, però, de fet, el cos ha canviat ja molt al llarg de la vida. Tu mateix no conserves ni un àtom en el teu cos de quan eres un infant. Tot el teu cos ha canviat i canvia constantment. La identitat personal, però, no depèn de la matèria. Aquí no hi ha cap incompatibilitat científica. De fet, ens reconeixem quan observem les fotografies de quan som petits.

-Podria quedar una identitat separada del cos?

-Això vol dir que la identitat, allò que realment som, no va lligat necessàriament al cos, sinó a quelcom interior. Hi ha una informació que pot mantenir-se després de la descomposició del cos, que és la que ens dóna la identitat.

-És el que els grecs anomenarien l’ànima?

-Sí, però no una ànima reservada als humans, sinó també als altres éssers vius. Una medusa també tindria informació sobre ella mateixa.

-Això no és estrany. El mateix Aristòtil, en el De l’ànima, defensa que tot ésser viu, també les plantes i els animals, tenen ànima.

-Aristòtil era un home molt intel.ligent. En aquest punt, com en tants d’altres, pot ser il.luminador. Aquesta informació entesa com a ànima sí que pot ser eterna. Crec, a més a més, que si Déu existeix no em pot demanar que sigui etern.

Jorge Wagensberg

(Extret de: Francesc Torralba: Vint-i-cinc catalans i Déu. Barcelona. Planeta. 2002.)

Algunes propostes:

  • Qui és Déu? Què volem dir quan diem Déu? Què entenem per Déu? Qué és Déu per a nosaltres?
  • Déu és l’element clau per entendre una mica les quatre (o quatre-centes) coses bàsiques i essencials de la vida?
  • Si la fe en Déu té tants beneficis, sobretot psicològics, es pot aprendre a tenir fe? És una qüestió de ganes? O potser de necessitat? Si necessito estar més tranquil, mneys angoixat, i Déu m’ho pot proporcionar, puc decidir i esforçar-me a creure, i així, de ben segur, que els beneficis m’arribaran?
  • Freud diu que Déu és el substitut simbòlic del pare, amb les mateixes funcions però hiperbolitzades. Què en penseu?
  • Freud diu també, però, que ens ho hauríem de pensar bé abans d’abandonar Déu i la religió, perquè cal que la societat sigui molt madura per poder-nos-ho permetre. Hi coincidiu?
  • Es pot tenir una visió religiosa de la vida sense Déu?
  • Hi ha planejaments religiosos veritablement immorals?
  • Sense Déu, tot està permès?
  • Sense Déu, fa més fred? I a qui truco quan tinc un problema de veritat?
  • És forassenyat afirmar que creure en Déu és, en el fons, no acceptar la nostra condició humana?

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP