Tenim o no tenim por a la llibertat?

>> dijous, 22 de novembre de 2007




Atreveix-te a pensar!

Lema de la Il.lustració



Compte amb allò que desitges perquè ho aconseguiràs.


Charles Chaplin


Res no li venia de gust, però menjava de tot.

G.C. Lichtenberg



L'home està condemnat a ser lliure.

J. P. Sartre


Quan algú és capaç d'escoltar i descobrir les demandes del seu esperit, del seu jo més profund, experimenta una tensió que el fa estar viu i que el fa superar qualsevol circumstància adversa que se li pugui presentar.

Elisabeth Lukas: Logoteràpia


La malaltia és un obstacle per al cos, però no per a la voluntat, a no ser que la tinguem afeblida. Sóc discapacitat (Epictet era coix). Vet aquí un impediment per als meus peus, però de cap manera per a la meva voluntat.

Epictet



Si vols que els teus fills i la teva dona i els teus amics visquin sempre, estàs boig, perquè vols que les coses que no depenen de tu, en depenguin, i que allò aliè, sigui teu. De la mateixa manera, si vols que un subordinat teu no cometi cap error, estàs boig, perquè ell és el teu col.laborador i no a l'inrevés. Aquesta és una bona raó. Si vols no frustrar els teus desitjos, pots aconseguir-ho: només has de desitjar allò que depèn de tu.

Epictet

Cuando un alfarero consultó a Sócrates sobre qué hacer, si casarse o permanecer soltero, Sócrates le aconsejó:
-Hagas lo que hagas, te arrepentirás.
Pedro González: Filosofía para bufones

-D'acord, diguem, doncs, que sóc pobre, sense futur... I sobretot que penso massa, no puc evitar d'analitzar i d'intentar comprendre com s'aguanta i funciona aquest tinglado, que m'entristeix immensament comprovar que no som lliures i que cada pensament, cada acte lliure ens costa una ferida que no cicatritza.
(...) -És això el que vull! -exclamà Antoine, martellejant el taulell amb el seu petit puny-. Ja no tinc prou força per ser jo, ja no tinc el coratge ni les ganes de tenir el que se'n diu una personalitat. La personalitat és un luxe que em costa massa car. Vull ser un espectre banal. Ja en tinc prou de la meva llibertat de pensar, de tots els meus coneixements, de la meva satanitzada consciència!
Martin Page: Com em vaig convertir en un estúpid


Una joven pareja estaba paseando por la playa después de varios días de impresionantes tormentas. El mar se había agitado con frenesí. Las turbulentas olas y la subida de la marea habían llenado la orilla de desafortunadas criaturas marinas. Los desechos de vida marina eran tan abundantes que la pareja apenas tenía sitio para pasear. Medusas, caracolas y estrellas de mar y otros animales cubrían la playa como un manto de muerte.

Al avanzar en su paseo vieron en la costa a un anciano y curtido hombre de mar entrando y saliendo del agua. Se detuvieron a observar su curioso comportamiento. El hombre se agachó y cogió una de las criaturas marinas. La sostuvo suavemente entre sus manos, la depositó en el agua y la devolvió al mar.
La pareja empezó a reir. Cuando se acercaron al hombre le preguntaron: ¿Qué está usted haciendo, anciano? ¿No ve lo inútiles que resultan sus esfuerzos? La orilla está cubierta con miles de criaturas muertas o agónicas. Sus esfuerzos no cambiarán nada.
El hombre recogió un pequeño pulpo que parecía estar muerto. Lo sostuvo cuidadosamente en sus manos y se volvió a introducir en el mar, como si ignorara a la pareja. Colocó el pulpo dentro del agua con ternura, quitándole la arena y las algas que lo cubrían y que se enredaban entre sus tentáculos. Lentamente, bajó sus manos y dejó que la pequeña criatura volviera a sentir la caricia del mar. El pulpo extendió sus extremidades al percibir el entorno familiar de su hogar. Con cuidado, el anciano sostuvo al pulpo hasta que éste tuvo fuerzas suficientes para impulsarse por sí solo y marchar. El hombre de mar permaneció de pie mirando; una leve sonrisa se esbozaba en su rostro ante el placer de ver otra criatura a salvo.
Sólo entonces se dio la vuelta y se dirigió hacia la orilla. Levantó la vista, miró a la pareja a los ojos y dijo: ¡Seguro que para éste sí que han cambiado las cosas!
George W. Burns: El empleo de metáforas en psicoterapia.

Algunes preguntes per exercitar la llibertat:


  • Esteu d'acord que allò que ens dignifica, ens humanitza, ens fa ser alguna cosa especial dins del multiforme escenari de la vida, és la capacitat d'escollir?

  • I si és un bé tan preuat, com és que tan sovint, hi renunciem?

  • Cal que ens el prenguin per valorar-lo com es mereix? A nivell col.lectiu, el valoren més, posem per cas, els que han viscut -o sobreviscut- amb moltes llibertats bàsiques retallades i/o suprimides, que els que, per sort, han nascut ja en plena democràcia?

  • Es pot ser lliure malgrat viure en una dictadura?

  • Es pot viure com un esclau en plena democràcia?

  • Què vol dir ser ciutadà? I súbdit?

  • Diríem que la democràcia és condició necessària però no suficient per a la llibertat?

  • Atrevir-nos a pensar és, ras i curt, el mateix que atrevir-nos a ser lliures?
  • Estem disposats a bescanviar llibertat per felicitat?

  • S'hi pot realment accedir a la felicitat sense passar pel peatge de la llibertat?

  • A quin tipus de felicitat accediríem -o accedim?

  • A una felicitat que ens dignifica, que ens fa estar realment orgullosos i satisfets de la nostra condició humana?

  • Trobeu que cada cop més ens venen seguretat a canvi de renúncies a la llibertat?

  • Es pot estar i viure realment segur sense llibertat?

  • Confiar i cedir parcel.les essencials de la nostra vida al poder establert, ens assegura més tranquil.litat? O és només una sensació?

  • El poder -o els poders- són realment fiables?

  • Renunciar a portar el volant de la nostra vida, la fa més fàcil? La fa millor?

  • O la fa menys compromesa?

  • Una vida sense compromisos val la pena ser viscuda? Ens omple? Ens fa sentir bé?

  • És possible créixer sense reptes i desafiaments nous?

  • L'exercici de la llibertat comporta la responsabilitat del que fem o deixem de fer, del que diem o deixem de dir, del que pensem o deixem de pensar, del que creiem o deixem de creure. Assumir la responsabilitat de la nostra vida ens pesa massa?

  • Ens pesa massa assumir els nostres errors?

  • L'alternativa és deixar-se tutoritzar pels altres?

  • De petits, érem més feliços?

  • Ens agradaria retornar-hi? Ens agradaria viure en un món on no hem de prendre cap decisió, on les decisisons importants les prenen els altres?
  • Quan un adolescent, en època d'exàmens, demana als pares si aquella nit pot sortir, i li responen tu mateix, com acostuma a reaccionar?

  • Com és que tots els models de societats ideals, tots els projectes utòpics, coincideixen en un aspecte: la manca de llibertat? Què us fa pensar tot això?

  • La renúncia sistemàtica a decidir l'orientació de la nostra vida ens fa sentir millor, és una bona estratègia?

  • Una vida plena o viscuda amb plenitud què és: una vida triada o una vida patida, suportada?

  • Quan amb la memòria recorrem el nostre passat i cerquem moments agradables i satisfactoris, són moments majoritàriament escollits o imposats? Són moments bàsicament de submissió o d'una certa revolta?

  • Viure tant de lloguer d'idees, creences i valors no assumits com a propis, no ens hipoteca la vida?

  • S'hi està més bé amb persones sense identitat, sense criteris propis, que han renunciat a escollir el seu propi itinerari vital? Amb aquest tipus de persones ens sentim més acompanyats, notem més la seva escalfor vital o, per contra, la seva presència, el seu contacte amplifica el mar de la nostra solitud?

  • Té raó V. Frankl quan afirma que siguin quines siguin les circumstàncies de la nostra vida sempre tenim la facultat de decidir, de triar, amb quina actitud ens hi enfrontem?

  • Els grecs deien que un coneixement no compartit no és autèntic coneixement. I una llibertat no compartida, no conjugada en plural? Es pot continuar exercint la nostra llibertat envoltats d'una majoria de desertors? Quina reacció ens provoca això?

  • A algú que s'emborratxa o que es droga, i que després conduint provoca un accident, i addueix en descàrreg que no era ell, que estava borratxo i/o drogat, què li diríem? Es pot eludir tan fàcilment la nostra responsabilitat?

  • Quan diem que no tenim cap altra opció, que no podem triar, la majoria de vegades ho diem perquè realment no podem, o perquè tenim por a assumir les conseqüències de la nostra elecció?

  • Si no tinguéssim tan present allò que els altres suposem que esperen de nosaltres, triaríem de forma més lliure?

  • Necessitem dels altres per entendre'ns a nosaltres mateixos, necessitem de la seva llibertat i de les seves experiències d'homes lliures. Què passa, però, quan els que ens envolten són i actuen de forma tan estereotipada, tan previsible? Quines experiències valuoses poden aportar-vos?

  • Teniu la sensació que, cada cop més, ens donen la vida molt i molt precuinada?

  • I si és així, què ens està passant?

5 comentaris:

El blog del Xavier Ollonarte i Rovira 21 de novembre de 2007 a les 11:03  

Jo, crec que l'home al llarg de la seva història a tingut por a la llibertat. Aquesta por ha estat conflicte constant de disputes i guerres.

La llibertat és un dret per a tothom o, si més no, hauria de ser així.

Rep cordials salutacions del Xavier Ollonarte i Rovira.

Anonymous,  21 de novembre de 2007 a les 11:43  

Sí, hi ha hagut guerres per por a la llibertat, però també en nom de la llibertat. Encara que si analitzem una mica més en profunditat les causes reals de la majoria dels conflictes, els motius no acostumen a ser tan honorables.

Anonymous,  28 de novembre de 2008 a les 1:33  

La llibertat, eixa parula tan estimada i tan terrible...Em demane si existeix realment o només és una il.lusió. Si estem tan predeterminats des del naixement, per genètica, per educació, on trobar el lloc per a la llibertat? De tota manera, no és eixe el tema sinó la por a la llibertat. Sí, tenim por a la llibertat, sobretot quan no ens han criat per assaborir-la, perquè comporta soledat i angoixa.
Ara recorde aquell llibre tan interessant, "La por a la llibertat", d´Eric Fromm.

Anonymous,  28 de novembre de 2008 a les 11:23  

Tens raó que, tot sovint, l'ús, l'atrevir-se a exercir la llibertat, comporta soledat i angoixa. I també crec que és un fet que la forma com ens eduquen, a banda del bombardeig mediàtic, no ens ajuda gaire, per no dir gens, a il.lusionar-nos-hi. Amb tot, Epicur la situava al costat de l'amistat com a un dels elements absolutament imprescindibles per a ser feliç. Francament, hi estic d'acord. Ara bé, el tipus de felicitat que ens pot aportar la llibertat no és una felicitat babosa o narcòtica. És una felicitat que comporta inevitablement la incertesa i una bona dosi de dolor... i de incomprensió. I, a mi, malgrat tot, és l'únic tipus de felicitat que em fa el pes. Perquè, per a mi, és l'única que sintonitza amb la meva irreversible condició humana.

Anonymous,  29 de novembre de 2008 a les 1:11  

Estic d´acord amb el què dius, Anònim. I la cita d´Epicur es molt encertada. Em quede amb la teua última frase sobre la condició humana.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP