La solitud: infern o paradís?

>> dijous, 22 de gener de 2009

La disposició a aguantar també les coses desagradables fa que la vida resulti més fàcil; la manca de disposició la converteix en una catàstrofe.


*

Qui es vulgui trobar a si mateix ha de cercar els altres.

Elisabeth Lukas

* * *

Creure en el vostre propi pensament, creure que allò que és vertader per a un en la intimitat del cor és vertader per a tots els homes: això és el geni.

R. W. Emerson


És un home gran el que envoltat de multitud conserva amb perfecta dolçor la independència de la solitud.

R.W. Emerson

* * *

L'ésser humà [...] ha d'aprendre [a tenir] un desert interior on vulgui i amb qui vulgui que estigui.

R.W. Emerson

* * *

El desert està creixent. Afortunat qui guarda dins seu deserts.

F. Nietzsche

* * *

El yo superficial no puede estar solo. Porque cuando está solo y en silencio, ya no existe. De aquí su pavor a la soledad, su incapacidad de abandonar el parloteo exterior o interior. Sin este estado interior de tensión, sin juzgar y juzgarse, sencillamente deja de ser. La soledad física del yo superficial nunca es genuina soledad. De hecho, el retiro exterior suele agudizar su estado de confrontación interior, y por eso, para tantos, el aislamiento es un infierno: un encuentro con el propio vacio y un desesperado intento de huir de él mediante el acrecentamiento del diálogo interno, de las medidas y de los juicios.

El yo superficial necesita cómplices para su existencia. La debilidad siempre precisa de complicidad.

En medio del griterío externo e interno, es preciso saber distinguir nuestra verdadera voz. Ello requiere escucha y atención, es decir, silencio, y un espacio interior de soledad que nos acompañe siempre, también en nuestro trato con los demás y en el ajetreo diario.

Mónica Cavallé, La sabiduria recobrada (Filosofia como terapia), pàgs. 145-146.

* * *

-Hem parlat -obeeix Sampedro- de la soledat no desitjada, dels seus vicis, les seves falses salvacions. Però el solitari, el que s'aïlla deliberadament, a un nivell intel.lectual i espiritual molt superior, aquest pot viure i conviure molt bé amb la seva soledat sense egoisme ni res d'això. Naturalment, són casos minoritaris, que m'agradaria que abundessin, però en general no és això el que s'entén per soledat.
-És clar, aquest és el tema en l'àmbit social, però jo torno a l'àmbit familiar, al cas del pacient que t'he presentat. Un pacient que té un infart de miocardi que fa que tot d'una s'adoni de la seva vulnerabilitat i del fet que no té on ni a qui aferrar-se. És un cas molt freqüent, creu-me. I és la gran oportunitat del metge.
-De metge accessible i preocupat per la qüestió humana, a més de la tècnica, evidentment.
-Bé, del metge com jo entenc que s'ha de practicar la medicina. Precisament ha estat penetrant en aquests pacients que he adquirit consciència del grau d'aïllament i soledat existent en la societat en què m'ha tocat viure. Quan aquest tipus de pacient es comença a obrir al seu metge, aquest té l'oportunitat de descobrir i de fer-li descobrir el gran potencial no desenvolupat que du a dins. Aquí jo he vist de prop grans transformacions de malalts. Comencen per la preocupació sobre la seva malaltia, però si se senten escoltats i compresos, es van obrint a temes personals que cada vegada tenen menys relació directa amb la malaltia, i el fet d'exterioritzar-los els ajuda a reflexionar i replantejar-se moltes coses. Per això crec en l'enorme valor de la comunicació,...
[...] -Per a mi, comunicar-se és transmetre la realitat d'un mateix -continua Fuster-, la veritat d'un. De la manera que es vulgui i es pugui, però es tracta d'exterioritzar el que es du a dins. Això és per a mi la comunicació. Parlar del temps, de l'última notícia, no és comunicació. La comunicació a què em refereixo consisteix en l'obertura de l'individu en la seva profunditat anímica, en una transmissió de sinceritat que connecta amb l'amistat i l'amor o suport de què parlàvem ahir. El fet de sortir de l'aïllament i de la cuirassa personal és el que proporciona la pau interior, ho entens?
Valentí Fuster i José Luis Sampedro, La ciència i la vida, Rosa dels Vents, pàgs 184-186.

* * *

Aunque Everyman, el auto sacro (obra teatral pedagógica de inspiración religiosa) medieval, dramatiza la soledad del encuentro con la muerte, también puede ser leída como una descripción del poder consolador de la propagación por ondas. Everyman, que fue un éxito multitudinario durante siglos, se representaba en el atrio de las iglesias frente a los fieles. La obra cuenta la historia alegórica de Everyman, que recibe la visita del ángel de la muerte, quien le anuncia que ha llegado el momento de que emprenda su viaje final.
Everyman suplica una postergación. Imposible, responde el ángel de la muerte. Entones pide otra cosa: ¿No puedo invitar a alguien que me acompañe en este deseperantemente solitario viaje?. El ángel sonríe y asiente enseguida. Sí, claro, si encuentras a quién esté dispuesto a hacerlo.
El resto de la obra describe los intentos de Everyman por encontrar a alguien que quiera acompañarlo en su viaje. Ningún amigo ni conocido está dispuesto a hacerlo. Su prima, por ejemplo, alega que le es imposible porque se le acalambró un dedo del pie. Ni siquiera personajes metafóricos (Bienes Terrenales, Belleza, Fuerza, Conocimiento) quieren hacerlo. Pero cuando ya se ha resignado a viajar solo, encuentra un compañero dispuesto a viajar con él. Su nombre es Buenas Acciones.
El descubrimiento de Everyman de que sólo hay uno, Buenas Acciones, dispuesto a acompañarlo es, por supuesto, la moraleja de este auto cristiano: no puedes llevarte de este mundo nada de lo que recibiste, sinó sólo lo que diste. Una interpretación secular de la obra sugiere que la propagación por ondas concéntricas -es decir, tus buenas acciones o tu influencia virtuosa sobre los demás, que persisten más allá de ti mismo- puede aliviar el dolor y la soledad del viaje final.
Irvin D. Yalom, Mirar al sol, Emecé, pàgs. 117-118

Algunes preguntes solitàries:
  • D'entrada, us sembla que es pot respondre de forma categòrica, i sense gaires matisos, a la pregunta del cafè filosòfic d'avui?
  • Hi ha, doncs, solituds i solituds? I hi ha també moltes maneres de viure aquestes distintes solituds?
  • Podem estar contínuament envoltats de gent i sentir-nos profundament ben sols?
  • Les nostres converses habituals giren gairebé sempre a l'entorn de qüestions pràctico-instrumentals?
  • I ens fan sentir bé, ens donen la sensació d'acompanyament?
  • Si quan enraonem amb algú no tenim l'oportunitat -o no volem- d'expressar allò que veritablement pensa i sent la nostra veu interior, com ens sentim?
  • Si quan estem amb els altres només cerquem la comparació i/o la confrontació, com ens hi trobem?
  • Per molt bé que tinguéssim la sort d'estar amb algú, per molts vincles d'afecte i d'estimació que tenim la sort de fruir, cal, considereu necessari de tant en tant, uns quants moments de soledat física?
  • Prendre'ns cada dia un cafè amb nosaltres mateixos, ho trobeu gairebé imprescindible per al conreu de la nostra interioritat?
  • Quan tenim una certa solidesa interior, una certa riquesa interior que procurem anar conreant dia rera dia, tenim més o menys probabilitats de sentir-nos sols, aïllats?
  • Quan ens sentim connectats amb allò més íntim i autèntic nostre, ens sentim també més connectats amb allò més universal?
  • Perquè allò que ens és més íntim, més profund, més sincer, més autèntic, allò que ens motiva, commou o alegra més pregonament, en definitiva el camí del cor, ens fa sentir també més connectats amb els altres?
  • Després de compartir, d'intercanviar punts de vista sobre coses i aspectes de la vida i de la nostra existència que considerem substantius, ens sentim més o menys sols?
  • Com ens sentim després d'un cafè filosòfic? Malgrat les perspectives saludablement distintes, ens sentim més o menys connectats amb els altres?
  • Una comunicació no autèntica, com ens deixa?
  • Així, doncs, com més íntims i personals procurem ser, més universals ens tornem? Com més individuals som, més universals ens esdevenim?
  • Com més aprofundim en la nostra subjectivitat, és quan ens tornem més objectius?
  • Així, doncs, mantenir un nivell de comunicació epidèrmic amb els altres -i amb nosaltres mateixos- no ajuda gaire a sentir-nos realment més acompanyats?
  • Compartir coses autèntiques ajuda a augmentar la nostra auto-confiança?
  • Com és que hi ha gent que quan arriba a casa i està sol se sent tan bé?
  • Com és que hi ha gent que quan arriba a casa i està sol se sent tan i tan malament?
  • Hi ha gent que té molta por al silenci?
  • El silenci és necessàriament solitud?
  • Quan procurem actuar en funció d'allò que som i no d'allò que la gent espera que féssim, com ens sentim?
  • I quan esdevenim passius o només actuem per reacció, com ens sentim?
  • Sense silenci, sense moments de solitud, és possible generar alguna cosa mínimament creativa i/o personal?
  • Es pot estar bé amb els altres sense estar bé amb nosaltres mateixos?
  • L'estil de vida actual, posa molts entrebancs perquè la gent jove pugui fruir del plaer d'aquests silencis i solituds cercades?
  • Amb tot, cercar aquests silencis interiors de forma egoista, sense interès per autotrascendir-los, ens fa realment més humans? No hi ha un cert perill?
  • Ens podem retrobar a nosaltres mateixos sense autotrascendir-nos?
  • Podem trobar-nos i retrobar-nos a nosaltres mateixos sense comptar amb els altres, o sense lluitar i esforçar-se per algun objectiu?
  • Hi ha molta gent que per afirmar-se necessita negar, comparar-se o confrontar-se amb el altres?
  • De què creieu que depèn sobretot que una persona senti la solitud, la seva solitud, com un autèntic infern?
  • Creieu que ens eduquen adequadament per valorar i/o suportar la solitud ?
  • Estem prou preparats per fer front a les solituds no desitjades amb què la vida ens obsequia?
  • Hi ha un tipus de solitud que podríem anomenar existencial, i que és irreversible perquè és consubstancial amb la nostra condició humana?
  • Hi ha coses a la vida que necessàriament afrontem o haurem d'afrontar sols?
  • Estar amb algú, o formar part d'algun grup, només per por a estar sol, acostuma a ser una bona estratègia?
  • Hi ha persones que cerquen obsessivament el contacte amb els altres només per defugir el contacte amb un mateix? Tenim por de nosaltres mateixos?
  • Som capaços de renunciar a coses molt i molt personals només per aconseguir l'acolliment, l'acceptació dels altres?
  • Moltes de les noves tecnologies són i representen autèntiques oportunitats per a la comunicació, i per evitar l'aïllament? Ho aconsegueixen, pero? Ho aconseguim?
  • Perquè allò decisiu és comunicar-nos? Comuniqueu-vos fins a morir! L'intercanvi de collonades satisfà el nostre desig de comunicació?
  • Per què s'emfatitza tant les noves i immenses possibilitats comunicatives, i s'esmenta tan poc allò que ens comuniquem realment i com ho comuniquem?
  • Què n'opineu dels facebook?
  • Un bon llibre, una bona música, una bona pel.lícula... un paisatge poden trencar la nostra solitud?
  • I una paraula amable i sincera?
  • I una mirada comprensiva?
  • I un somriure?
  • I una petita mostra d'humanitat?
  • I un insignificant detall generós, desinteressat i del tot imprevist?
  • I la confessió d'alguna fragilitat?
  • I un polsim d'humor?
  • Algunes de les nostres creences, quan es trenquen, poden contribuir a augmentar el nostre sentiment de solitud?
  • Imaginem que estic covençut que si m'esforço, si lluito, si em sacrifico, podré superar qualsevol dificultat. Imaginem també que ni tan sols havia pensat en la probabilitat de no aconseguir-ho. Què em pot passar i com em puc sentir si, un dia, descobreixo de forma per a mi sobtada i del tot imprevista, que no he sigut capaç de gestionar un determinat problema?
  • I si tota la vida he estat convençut que si m'esforço i em sacrifico i estic sempre absolutament disponible per als altres, els controlaré i no em fallaran mai? Si sempre sóc generós amb els altres, complaent-los i donant-los la raó, els altres em correspondran, perquè estic convençut que el que sembra, recull. Si crec això, com em sentiré si algun dia els altres no responen en absolut als meus desitjos?
  • Pensar, parlar amb nosaltres mateixos, és una bon contrapunt a la solitud?
  • Com més pensem i reflexionem sobre les coses, més ens aïllem dels altres?
  • Mites, ideologies, religions -malgrat el preu que hem de pagar-, continuen fent una interessant feina d'integració social?
  • Criticar els altres i a la societat en general, i no fer cap aportació activa per a la seva millora, aprofondeix el nostre sentit d'aïllament?

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP