L'avorriment. Condemna, privilegi o oportunitat?

>> dijous, 19 de maig del 2011

La cultura consumista promou la cultura de l'excitació. Sembla que les emocions han de ser millors quan són més intenses i valorem més la novetat. Per això tenim dificultats perquè ens agradin la familiaritat i el confort, perquè ho associem a l'avorriment.

Eva Ilouz, sociòloga / Ara, 9 de maig del 2011
* * *
Ara qui s'avorreix és la joventut. És natural que sigui així. Quantes vegades ho he escrit? El període de la joventut és el període més pobre, més magre, més ineficient, més desgraciat de la vida. Ho he escrit i reescrit enmig del tolle-tolle de la societat del país, segons la qual la joventut és l'època de la felicitat en aquesta vida. Contra aquesta falsedat, tot el que he escrit ha resultat inútil i pervers. Aquest període només es pot tolerar si la joventut té projectada sobre si mateixa una gran disciplina, familiar, social, etc. Una joventut lliure i pagada pel papà, en cada moment, és perillosíssima. Ara la joventut s'avorreix. Què pot fer sinó avorrir-se? Una joventut disciplinada pot ser l'origen d'una vida correctíssima. Una joventut lliure, com la d'avui, pot implantar un desori indescriptible.
Madame de La Rochefoucauld és partidària de l'avorriment, però d'un avorriment matisat, practicat en dosis petites. La senyora escriu: "El tedi ha estat i és l'origen de tot: de l'art, de les ciències, de les guerres. És la causa de l'evolució, dels canvis de les civilitzacions, de les modes successives". D'acord. Hi ha un nombre de persones que s'avorreixen, i això les porta a manar, a dirigir. Ara, la immensa majoria de persones no s'avorreixen mai, i, si hi cauen, no es queixen. Les persones que treballen, que tenen alguna cosa al cap, que aspiren a fer alguna cosa, a mantenir una família, a seguir el procés de la vida, no s'avorreixen mai. Tiren... què es pot demanar més?

 Josep Pla, Notes del capvesprol
* * *
L’avorriment és un dels privilegis dels col·lectius amb oci. L’avorriment com a malaltia de les persones ‘felices’. La nostra existència pot caure dins l’avorriment perquè ens podem permetre la inactivitat. A molts pobles —o grups dins la nostra societat— això no els és possible: no tenen temps per aturar-se i avorrir-se, perquè si ho fessin caurien dins la més absoluta indigència. Qui té diners pot avorrir-se: l’avorriment és un luxe, com les segones residències o les vacances intercontinentals.
L’experiència de l’avorriment, doncs, està lligada a l’essència del temps. Per uns moments descobrim el temps en tota la seva simplicitat vàcua. Però això ens espanta. Durant uns instants guaitem dins la nostra interioritat i no veiem res. Però en lloc d’usar aquesta clarividència per conèixer-nos n’escapem. I és que la nostra ànima, ai!, no és prou atrevida. Horroritzats no podem fer més que transformar aquesta por en epilèpsia, en l’histerisme consumista que omple els centres comercials, o en una lletja instrumentalització de l’altre: sí, és llavors quan rebem aquelles fastigoses trucades que ens diuen ‘et truco perquè m’avorria i havia pensat que…’. L’amistat entesa com a refugi dels desganats. 
Melcior Comes, Elogi de l'avorriment, Avui,  28/11/2005 
* * * 
Avorrir significa etimològicament patir un estat d'ànim produït per la falta d'estímul, diversions o distraccions. Podríem dir també que, per a molts, avorrir seria també el no poder suportar el no estar ocupat. El nen que no està entretingut diu que s'avorreix, com queixant-se als seus pares. "Papa! m'avorreixoooo!" I llavors el pare s'horroritza perquè se sent en l'obligació d'entretenir el seu fill amb una o altra cosa. Hauríem de poder entendre que en realitat, el no tenir res a fer, per a un nen és una forma de que comenci a desenvolupar la seva imaginació... imaginació que en els nens sembla estar una mica paralitzada.
Pensar amb els ulls oberts, des del sofà, el cotxe o la mateixa habitació és una oportunitat per desitjar noves coses o activitats així com per construir alguna nova idea o possibilitat.
Quan el temps dels nens està absolutament programat no pot aparèixer l'espai necessari per a la improvisació, l'angoixa o l'avorriment. Per a pensar una cosa nova és necessari sentir que ens falta alguna cosa, ja que si ho tenim tot no necessitem res. Ho havíeu pensat així? Si un nen sap que després del col.legi té anglès, després deures, després dutxa, tele, sopar i a dormir, no sent el buit necessari perquè es pugui produir una innovació.
Mònica Dosil, Psicòloga ISEP 

Qui viu amb sentit, no s'avorreix. L'avorriment és l'expressió més eloqüent d'una vida que no ha estat capaç de determinar el seu fi. És un mal anímic que travessa tota la persona, l'afecta tant en la seva dimensió física com mental. En si mateix, és insuportable a llarg termini i exigeix per part de la persona, un antídot, una solució. En una vida sense horitzó, el temps es fa etern i cal, d'alguna manera, matar-lo amb elements externs. L'avorriment és l'expressió vital de la manca de fi, de motivació.
Una persona s'avorreix quan no sap què fer, ni com passar les hores; quan té la percepció que tot està fet i que la seva presència en el món és completament sobrera. L'avorriment s'oposa dialècticament a la passió. Qui sent passió per realitzar un fi, de l'ordre que sigui, viu la seva vida amb sentit. Pot, lògicament, experimentar la decepció si veu fracassat el seu objectiu, però només viu, de veres, qui experimenta el foc de la passió dins de la seva ànima, qui estima, radicalment, alguna realitat d'aquest món i està disposat a donar-ho tot per ella, a descentrar-se. La solució a l'avorriment, doncs, no es troba a fora. No s'ha de cercar al marge de la persona. Està dins d'un mateix.
Francesc Torralba, El sentit de la vida
* * *
 Viu molt trist el que no desitja.
Ramon Llull

Algunes preguntes soporíferes:
  • Què podríem entendre per avorriment, per avorrir-se?
  • Sobre quin eix principal creieu que sobretot pivota: sobre el què o sobre el qui?
  • Us sembla que l'avorriment és un privilegi, un luxe d'alguns col.lectius amb oci?
  • És, doncs, un bon símptoma poder experimentar l'avorriment?
  • Habitualment ho acostumem a valorar així, pero?
  • Diríeu que és impossible lligar l'avorriment amb l'activitat?
  • Hi ha feines que ens mantenen permanentment ocupats, actius, i malgrat tot, les trobem avorrides?
  • Llavors, diríeu que no és tant l'estar ocupats, sinó si aquell estar ocupats en concret ens satisfà més o menys, si el sentim com a més o menys suportable. És així?
  • Perquè us sembla que ordinàriament l'avorriment no ha estat gens ben vist? Com és que fins i tot sovint se l'ha associat amb el pecat, i amb el vici?
  • I en els temps que vivim, està ben vist que una persona manifesti que s'avorreix?
  • Què acostumem a pensar quan una persona ens diu que s'avorreix?
  • I quan de sobte algú ens truca i ens diu: et truco perquè m'avorreixo...?
  • En una societat que disposa i disposarà de cada cop més oci, més temps lliure, saber emplenar de foma gratificant aquests espais potencialment personals, serà cada cop més important?
  • Caldrà introduir en els currículums escolars alguna assignatura sobre com emplenar el temps lliure... i no morir en l'intent?
  • És que les actuals i cada cop més potents indústries de l'oci no aconsegueixen distreure'ns prou?
  • O és que el problema és justament aquest: que només ens distreuen?
  • Com és que els nens actuals no suporten avorrir-se?
  • Com és que els pares actuals de nens actuals no suporten veure els seus fills avorrits?
  • Com és que sempre estan amatents a que això no passi?
  • El lema és: prohibit avorrir-se?
  • Tan dolent és donar-los l'oportunitat d'experimentar l'avorriment?
  • Si no s'han avorrit mai, vol dir que no han tingut l'oportunitat d'elaborar per si mateixos alternatives imaginatives per saber-ho gestionar?
  • Llavors, quan vagin a l'escola, què? Exigiran de l'escola que es transmuti en una mena de Port Aventura amb contínues descàrregues d'adrenalina?
  • I els adults, què? Si majoritàriament actuem així amb els nens és perquè pensem que l'avorriment va lligat de manera irreversible a la monotonia de les petites coses de cada dia? 
  • Associem avorriment a plaers estàtics i gratuïts?
  • O som capaços d'experimentar i cercar emocions-xoc o tot és un fàstic?
  • Sentiu aquest cafè filosòfic com una llosa pesadíssima? 
  • Penseu que Francesc Torralba té raó en oposar avorriment i passió? Una persona que s'avorreix és una persona que ha perdut la passió per viure, que sent la seva vida buida, mancada d'algun objectiu, d'alguna finalitat... d'alguna cosa que li doni sentit?
  • Aquest tipus d'avorriment, la desídia, la desgana per viure, diríeu que és el causant de la més profunda de les tristeses? És, o pot ser, de vegades la porta d'accés a la depressió?
  • Qui viu amb sentit no espera, amb ansietat, el divendres a la tarda?
  • Amb tot, es pot tenir una vida globalment plena de sentit, i això no obstant, rebre de tant en tant la visita de l'avorriment i de la desgana? O és que això és matemàticament impossible? Algú de vosaltres no ha rebut mai la inesperada visita d'allò que n'acostumem a dir la buidor existencial
  • I quina és la sortida, la salvació, de l'avorriment? L'evasió? Omplir el temps amb activitats divertides?
  • I quan l'evasió i la diversió són l'unica finalitat de la nostra vida, aconsegueixen realment emplenar-la de sentit? O més aviat ens retornen als dilluns més miserables de l'existència?
  • Quan estem bé, necessitem gaires distraccions? Quan no ens sentim bé, les distraccions ens aconsegueixen distreure?
  • Procurar estar permanentment ocupats és un antídot infalible contra l'amenaça de l'avorriment?
  • Les coses que tenim molt a l'abast, que les sentim com a segures, com a guanyades i aconseguides, i que, per tant, no requereixen cap mena de lluita, d'esforç, acaben provocant-nos indiferència i fins i tot aversió?
  • Diu Sèneca: si fas comptes al final de la teva vida i examines els dies de la teva existència, t'adonaràs que n'has viscut molts pocs per a tu. Atendre exclusivament o gairebé a les nostres múltiples obligacions rutinàries, i no fer cas i alhora postergar els nostres desitjos més íntims i profunds, acaba passant-nos factura en les ganes de viure?
  • Amb unes poques, però profundes, convicions, el fantasma de l'avorriment s'atreveix tant a envair les nostres vides?
  • En quines circumstàncies i moments de la vostra vida acostumeu a topar-vos més sovint amb l'avorriment? I quan això passa, què feu? L'amagueu, el combateu, l'analitzeu, l'aprofiteu... l'accepteu?
  • Si triem, si elegim, si decidim portar el timó de la nostra vida, i no ens deixem endur per la mecànica de l'existència, la possibilitat de trobar gust i satisfacció pel que fem, augmenta o disminueix?
  • Qui creieu que evita més l'avorriment aquell que fa moltes coses i molt de pressa, o aquell que les procura fer amb atenció i concentració màximes?
  • Com us expliqueu que molts dels adolescents i postadolescents actuals manifesten una desgana per viure, tot i estar envoltats i tenir a la seva disposició un autèntic arsenal de mecanismes d'evasió i de distracció?
  • Com creieu que es podria combatre l'actual desídia dels nostres joves?
  • Què els manca?
  • Què els és sobrer?
  • És insuportablement avorrit... i emprenyador que us faci tantes preguntes?
 

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP