Justícia o injustícia de la vida

>> dissabte, 22 d’octubre de 2011

La teva vida està circumscrita a un període de temps limitat. Si no aprofites aquesta oportunitat per asserenar-te, passarà i tu també passaràs i ja no n’hi haurà cap altra.
 *
Cadascú viu exclusivament el present, l’instant fugaç. La resta, o ja s’ha viscut o és incert; insignificant és, per tant, la vida de cadascú i insignificant també el racó de la terra on viu.
 Marc Aureli
* * *

Per creure en la possibilitat de ser feliços, primer cal tocar el fons de la desil.lusió.
W. Shakespeare
* * *

 Si existeix alguna possibilitat d'aconseguir alguna cosa semblant a la felicitat, consisteix a aprendre a tolerar la frustració.
Lucía Etxebarría
* * *
Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de l'home d'estar assegut, sol i en silenci.
Blaise Pascal
* * *
Tota l'energia que no aprenem a dirigir a crear es converteix en energia destructiva.
Erich Fromm
* * *
L'ocell trenca la closca de l'ou. L'ou és el món. Qui vulgui nàixer ha de trencar un món.
Hermann Hesse
 * * *
Quan hom parteix de la idea que aquest és el millor dels mons possibles, quedar-se sense diners, tenir mal de queixal o errar el matrimoni constitueix un indescriptible ridícul [...] En canvi, quan hom parteix del principi que aquest és el pitjor dels mons imaginables i que en el curs de la vida succeeixen les coses pitjors, les coses inherents a l'animalitat humana, el fet de tenir encara que no sigui més que una salut relativa, el fet de menjar seguit i de poder anar tirant amb més o menys immodèstia constitueix una satisfacció lluminosa, tònica, evident.
Josep Pla
Parlem-ne una mica:
  • Es pot arribar a determinar objectivament la justícia o injustícia de la vida?
  • Parlar de trobar justa o injusta la vida és parlar més aviat de sensacions, de sentiments, o de realitats objectives que es poden quantificar i mesurar?
  • Perquè sempre que diem, posem per cas, que la vida és injusta, ens estem referint a la vida en si, o a la nostra vida?
  • Hi ha gent que ha rebut molt i, això no obstant, senten que la vida els deu molt, que ha estat injusta?
  • Hi ha gent, per contra, que ha rebut molt poc i se senten satisfets amb la vida, consideren que ha estat prou justa?
  • Si tal com sembla, la valoració decisiva és en termes inevitablement subjectius, de què depèn, sobretot, que ens decantéssim per l'agraïment o per la reclamació?
  • Us sembla que les nostres creences i les consegüents expectatives generades tenen molt a veure en el nostre dictamen final?
  • Unes creences rígides o molt rígides sobre com hauria de ser el món, els altres i nosaltres mateixos, afavoreixen sempre una certa decepció, una certa desil.lusió i, per tant, una certa sensació d'injustícia?
  • Quan considerem que nosaltres, el món o  els altres no funcionen com creiem i esperem que haurien de funcionar, com acostumem a reaccionar?  Quina emoció bàsica se'ns dispara?
  • La ràbia, oi?
  • I quan se'ns dispara la ràbia, el problema que sorgeix és saber-la canalitzar adequadament, i poder-la convertir en motor d'acció. És així?
  • Habitualment, però, ho aconseguim?
  • És difícil no pensar que la vida és injusta quan estem passant per circumstàncies difícils o traumàtiques?
  • És gaire habitual considerar aquest moments o temporades dolorosos com una prova que ens posa la vida per a poder millorar i créixer?
  • És que no és veritat que quan som capaços de superar un fracàs o una contrarietat, la nostra autoestima augmenta?
  • És que continuem pensant, ingènuament, que la nostra autoestima només s'alimenta de coses positives?
  • Com s'enforteix un sistema immunològic? Llavors?...
  • Quan diem que la vida és injusta és perquè esperem que altres persones o altres circumstàncies ens atorguin o ens retornin aquesta justícia? Hi esteu d'acord?
  • Siguin quines siguin les vivències i circumstàncies per les quals passem, no tenim dret a dir que la vida és injusta?
  • És tot i sempre un problema de canalització i gestió internes?
  • Tot es redueix a analitzar i reflexionar sobre com som, quins valors tenim i quines expectatives ens hem format, que ens han portat a trobar la vida injusta?
  • Si anem per la vida sempre amb una mena de calculadora que sempre va sumant i restant, és més possible que no trobéssim l'equitat de la vida?
  • La generositat, l'espontaneïtat i no posar-nos unes expectatives molt elevades poden ser bons antídots contra la possible injustícia de la vida?
  • I quan la vida ens regala coses de forma gratuïta, coses que no ens esperàvem i que potser ni tan sols ens mereixíem, llavors què diem de la vida, que és injustament justa?
  •  Donar gratuïtament sense esperar res a canvi incrementa la probabilitat que la vida, també gratuïtament, d'una o altra manera ens ho acabi recompensant?
  • Pot ser que, tot sovint, ens costa veure aquesta recompensa perquè pretenem que les nostres accions tinguin resultats immediats?
  •  Quan analitzem circumstàncies de la nostra vida, pequem tot sovint de saber adoptar una perspectiva adequada?
  • Així, doncs, només quan som capaços de gaudir de la vida, aquesta ens sembla justa?
  • I gaudir, saber gaudir realment de la vida, és una cosa que només depèn dels vents favorables o desfavorables de l'exterioritat?
  • Som molt estrictes a l'hora d'usar el concepte de justícia? La justícia és necessàriament una cosa que implica reciprocitat, una relació simètrica entre el que dono i el que rebo?
  • I quan no rebem l'equivalent al que hem donat, parlem d'injustícia?
  • Això, però, ens obliga a anar per la vida sempre calculant i comparant, no?
  • D'altra banda, parlar de si la vida ha estat o no justa amb mi, no és una cosa massa genèrica i impersonal?
  • No fóra millor parlar de relacions més justes o de relacions més injustes?
  • Podem realment ser justos amb els nostres pares si tenim en compte que ells ens van donar la vida?
  • Tenim, d'altra banda, una gran facilitat per fixar-nos en allò no rebut i oblidar-nos i no valorar com cal allò rebut?
  • Una petita gota d'ingratitud pot arribar a esborrar tot un mar de generositat?
  • Tenim un concepte massa sòlid, massa fix, del que és la justícia, i en funció justament d'aquesta rigidesa patim. És així?
  • Pot ser, doncs, que el que ens fa sofrir veritablement no és allò que ens passa, sinó com ho tenim categoritzat, com a just, injust... o terriblement injust?
  • Hauríem de ser capaços, de tant en tant, de saber flexibilitzar determinats conceptes?
  • Té sentit i serveix realment d'ajut voler convèncer racionalment algú que ens diu que està passant per una situació dolorosa i injusta, dient-li que està equivocat, que no té motius per sentir-se així... i que ara mateix li mostrarem i demostrarem?
  • Què és, doncs, allò que primer hauríem de fer, si és que realment volem ajudar-lo?
  • Perquè, si una persona ha sofert, això ja és una cosa independent de les seves idees, és una cosa que viu en el seu cos. Hi esteu d'acord?
  • Esteu d'acord, doncs, que només quan l'haguéssim fer-se sentir acompanyat en el seu dolor, podem començar, molt a poc a poc, molt gradualment, a desmuntar i desgranar la rigidesa d'algun dels seus conceptes (o creences)?
  • Els pares, hauríem d'ajudar els joves adolescents a articular i vehicular de manera adequada el seu saludable desig de justícia, i de denúncia de la injustícia?
  • Amb una generació o generacions de joves adormits i sense ganes de canviar i transformar el món, hi hauria conquestes socials?
  • És bo, doncs, ajudar a canalitzar els ideals dels adolescents?
  • I quan el cinisme de molts adults només els ajuda a avortar-los?
  • I quan els tractem d'ingenus, i de romàntics?
  • Com es pot treballar la fortalesa interior davant de les adversitats de la vida?
  • Pot ser que, de vegades, tenim una versió massa idealitzada de nosaltres, dels altres i de la vida en general?
  • Realment ens preparen per poder afrontar les inevitables adversitats de la vida?
  • És veritat que, tot sovint, la vida no ens dóna allò que creiem que ens hem guanyat? És, però, també veritat que la vida, a vegades,  ens dóna allò que no ens mereixem?
  • Si la vida és com és, i nosaltres, cadascun de nosaltres, en som un trosset insignificant, un trosset insignificant d'alguna cosa que ens ultrapassa i que va a la seva, del tot indiferent als nostres desitjos i necessitats, per què aquesta obsessió nostra a queixar-nos llastimosament quan la vida no satisfà les nostres previsions? És que no hi havíem inclòs també allò dolorós i desagradable? És que això no forma part inseparable de la vida? Llavors, quan apareix el fracàs, el desencís, el dolor, diem que això no hauria de passar, que això no és vida, i que la vida és terriblement injusta. I quan això s'esdevé, la VIDA, observant-los incrèdula de dalt estant, conclou que als humans ens costa molt aprendre a viure.

Read more...

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP