La nostra percepció del temps

>> dijous, 18 de desembre de 2008

Quan un home passa dues hores amb una dona maca té la sensació que han estat dos minuts; si l'asseuen, però, dos minuts sobre una estufa calenta, li sembla que han passat dues hores. Això és relativitat.
Albert Einstein
* * *

La millor manera de preveure el futur és inventar-lo.

F. Ford Coppola


* * *


Hi ha persones que viuen la vida present però es preparen amb gran zel com si n'haguessin de viure una altra i no la que estan vivint, i mentrestant el temps es consumeix i fuig.

Antifont


* * *

Si no esperes res, mai no trobaràs allò que mai no esperaves trobar.

Heràclit


* * *


Hem d'usar el futur com un motor que ens empeny cap endavant i no com un mur contra el que anem a xocar.

G. Lichtenberg

* * *

Seleccionar el temps significa estalviar temps.
F. Bacon

* * *

No esperis el moment oportú: crea'l
G.B. Shaw
* * *

La vida en Diaspar es una continua fiesta. La diversión ni tan siquiera conoce pausas, puesto que hace tiempo que los médicos han puesto remedio a la necesidad de dormir. El orgasnismo se recupera mientras uno realiza sus actividades. La carga de la edad también se ha superado. Las mujeres y los hombres vienen al mundo con cuerpos maduros; tras un lapso de tiempo equivalente a varios miles de años, abandonan la Tierra en perfectas condiciones de salud. Pero incluso entonces su vida no finaliza. Varios cientos de miles de años después la personalidad se vuelve a adquirir en un nuevo cuerpo.

De este modo en Diaspar no hay principio ni fin, ni nacimiento ni muerte. Unas máquinas de una ingeniería inimaginable contrarrestan todo lo que cambia. Los habitantes de Diaspar han hecho realidad uno de los anhelos más profundos de la humanidad: han logrado liberarse del dominio del tiempo.
¿Le gustaría intercambiarse con los habitantes de la ciudad inmortal, que describe el autor de ciencia ficción Arthur Clarke en su novela La ciudad y las estrellas? Podría cumplir tranquilamente con sus obligaciones y además tendría mucho tiempo libre para divertirse. Podría aprender alemán, ruso y todos los demás idiomas que siempre ha querido hablar; incluso llegaría a dominar con fluidez el chino. Tendría la oportunidad de viajar por todos los rincones del mundo. Podría regalar a las personas de su alrededor tanto tiempo como quisiera y nunca más tendría que temer perderse algo. Y no menos importante: aparentaría siempre 20 años.
No obstante, tendría que hacerse a la idea de que todo seguiría tal como está. Si regresara a Diaspar tras una larga ausencia, la ciudad tendría exactamente el mismo aspecto de siempre (y siempre sería así). Al fin y al cabo el tiempo se habría convertido en algo irrelevante. Y por eso habrían suprimido todos los cambios, no sólo los no deseados. El pasado no albergaría historias, y el futuro estaría abierto ante sus ojos.
No conocería lo que es la curiosidad. Nunca habría experimentado el hormigueo de la alegría anticipada, el temor ansioso, la alegría de una sorpresa; y menos aún el recuerdo melancólico de una persona a la que amó y perdió. En Diaspar no hay nada nuevo ni ninguna pérdida.
¿Pero son realmente posibles en esta ciudad el amor, la tristeza y la ternura? Todos los sentimientos profundos estan sometidos al tiempo. Estamos tristes por algo que ha pasado o por una esperanza que hemos tenido que abandonar. Y ¿qué convierte a una persona en alguien tan único que su presencia nos parece especialmente valiosa? Son las vivencias conjuntas que sólo compartimos con ella; el deseo de permanecer todavía más tiempo a su lado; el miedo a perderla. En un mundo donde las personas se separan y pueden volverse a encontrar en cualquier momento, todo esto carecería de importancia. El amor debe crecer, pero en Diaspar no hay ningún crecimiento. Aunque las mujeres y los hombres disfrutan la magia del enamoramiento, ningún encuentro deja huellas profundas.
[...] Diaspar necesita su fortificación. Una sociedad que ha excluido todo tipo de transformación no puede adaptarse. La ciudad inmortal en realidad está muerta.

Stefan Klein, El tiempo, Urano, Barcelona, 2007, pàgs. 292-294.


Unes quantes preguntes intemporals:
  • La història de Diaspar en què us fa pensar?
  • Sembla que el temps ens té. Ens agradaria, però, tenir-lo, i poder-lo comprar i acumular com si d'una mercaderia es tractés? Què faríem i com viuríem si disposéssim, posem per cas, de 500 anys de vida?
  • I si posats a demanar, disposéssim d'una quantitat infinita de temps?
  • Què els passa als de Diamar? Si el temps disponible és infinit, el temps deixa de tenir cap valor. En un temps infinit, no hi ha moments, instants, dies, setmanes, anys especials. Tots tenen el mateix valor. És a dir, cap.
  • En un temps infinit no hi ha passat ni futur. No hi ha res valuós a recordar ni cap cosa interessant a esperar. I sense passat ni futur, no hi ha moviments, canvis, transformacions. Tot resta sempre igual. No hi ha lloc per als sentiments ni per a les emocions, que s'alimenten de records i d'esperances. Què us sembla tot plegat?
  • Valoraríem alguna cosa o algú si sabéssim que no tenim cap risc de perdre-ho?
  • Què ens acostuma passar quan ens alliberem de totes les nostres obligacions durant una bona temporada? Què ens passa quan reduïm dràsticament els estímuls? Doncs, senzillament, amb una vida tan pobra, on succeeixen tan poques coses, el temps es converteix en una mena de llosa informe: passa davant nostre sense deixar cap mena de rastre.
  • No tenim un sentit destinat a mesurar i orientar-nos en el temps. És la vida que portem i els esdeveniments que vivim el que ens serveixen de termòmetre i d'orientació temporal. Si volem, doncs, que la vida caigui sobre nosaltres com una llosa pesada i asfixiant, deixem d'omplir-la, de viure-la: se'ns farà eterna. Eternament insuportable. Hi esteu d'acord?
  • En una civilitzacio com la nostra, tan carregada d'estímuls, de reclams, de possibilitats permanentment canviants, què us sembla més important: disposar de més temps lliure, o saber triar què volem i com volem invertir el temps que tenim?
  • Stefan Klein diu que ens fa falta una nova cultura del temps. I ens recomana sis passos per deixar de ser esclaus del rellotge i convertir-nos cada cop més en amos del nostre temps:
  1. Domini sobre el temps. Caldria trencar amb l'actual rigidesa d'horaris en què determinades coses només es poden fer en determinats horaris. I caldria caminar cap a un sistema en què cadascú tingués responsabilitat sobre com usar el seu temps. Segons Klein li donem molt poc valor a la llibertat de determinar el nostre propi ritme. Entre més benestar i més temps lliure, la majoria de les persones s'inclina pels diners. Però segons Klein només podrem tenir domini sobre el temps (i per tant una càrrega més petita d'estrés) si el considerem com un valor central de la nostra vida. Hi esteu d'acord? Ens queixem molt del temps, però a l'hora de la veritat, hi ha altres aspectes que valorem molt més?
  2. Viure amb sintonia amb el nostre rellotge corporal. Tots els processos corporals estan regulats per un rellotge interior. I per a aquest rellotge les hores no són intercanviables. Com que cada rellotge interior funciona de manera diferent, no pot existir un ritme de la societat adequat per a totes les persones. Amb tot moltes persones no viuen contra el seu temps corporal perquè no poden, sinó perquè desconeixen el seu propi ritme intern. Aquest rellotge intern depèn molt de la lluminositat natural. Esmorzar a l'aire lliure ens aixeca més l'ànim i la capacitat de rendir que fer-ho en un bar. Què en penseu?
  3. Conrear el temps lliure. Segons Klein el que realment ens fa patir no és el ritme ràpid de la nostra vida, sinó la sensació que ja no tenim a les nostres mans el nostre propi ritme, de manera que el que ens turmenta és que creiem que només podem viure així: ràpidament. Per això, necessitem crear la compensació de disposar d'un temps a un altre ritme. I això és possible. Els japonesos que van de bòlit, quan es reuneixen, les hores deixen de comptar. De vegades ens queixem de no tenir temps lliure. Tot sovint, però, ho programem justament tot per no tenir-ne. Potser perquè no sabem què fer-ne? Som capaços de dedicar-nos a activitats que només tenen valor per elles mateixes: conversar, escoltar música, passejar...?
  4. Viure cada instant. Desitgem tenir més temps per a les nostres aficions, però tot sovint ens passa que quan les estem realitzant tenim el cap en un altre lloc. Viatgem pel passat i el futur, i poques vegades ens centrem en el present, en el que estem fent. La percepció conscient allarga el temps, perquè la vivència del temps depèn de la quantitat d'informació que estem recabant i dels records que emmagatzemem. Culturalment, però, estem més predisposats a valorar les pedres del passat que l'efímera floració dels cirerers.
  5. Aprendre a concentrar-se. Creiem que estem estressats perquè no tenim temps. En realitat, però, és a l'inrevés, quan estem estressats no rendim, i tenim la sensació de no tenir prou temps.
  6. Seguir les nostres preferències. Establir i decidir les nostres prioritats. Decidir entre allò que és important i allò que ens sembla urgent.
  7. Prendre-s'ho amb calma. Els calendaris i les hores no són una presó, sinó únicament recursos amb què les persones organitzen la seva convivència. I cada persona té i necessita un ritme propi. I per això tindrem la sensació que el temps passa més de pressa o més a poc a poc en funció del que fem o d'allò a què prestéssim atenció. El temps, doncs, sembla una cosa absolutament externa a nosaltres. El com el vivim i sentim, però, depèn en bona part de nosaltres. Què us sembla?
  • Com és que en una sala d'espera d'un hospital, d'una oficina de registre en què ens avorrim i ens fan esperar, el temps costa tant de passar?
  • La por estimula la memòria i ens fa retenir una gran quantitat d'informació, per si l'hem d'usar. En conseqüència, què us sembla: en situacions de risc o de perill, la vivència del temps s'allarga o s'escurça?
  • Quan estem avorrits, acostumem a alterar-nos, a excitar-nos pel propi avorriment. Llavors, l'excitació fa que tinguem la sensació que el temps costa més de passar?
  • I en una situació tranquil.la i confortable, el pas del temps també es percep com a més pausat?
  • Quan s'acostuma a fer més curt un viatge cap a un indret desconegut, a l'anada o a la tornada?
  • Per als nens petits i per als joves, el temps passa més de pressa o més a poc a poc?
  • Quan tot és o sembla nou, la memòria treballa molt, emmagatzemant moltes dades, i en conseqüència la sensació és que el temps passa més a poc a poc?
  • Si fem un viatge d'una setmana a una ciutat desconeguda, quins dies passen més de de pressa, els primers o els últims?
  • La primera setmana de l'inici del curs escolar es fa més llarga o més curta que les següents?
  • Quan estem pendent del temps el temps passa més de pressa o més a poc a poc?
  • I quan estem abocats a alguna cosa que ens apassiona?
  • Obsessionar-nos pel temps és la millor manera de perdre'l?
  • En els moments desagradables, desitgem tant que passi el temps, que el temps es fa més llarg que mai?
  • En la sala d'espera d'un dentista, si fullegem una revista, el temps no s'allarga tant, perquè ens oblidem del temps. És així?
  • I quan estem en la cadira d'un dentista, entretenir-nos pensant en una altra cosa, fa que el temps s'allargui o s'escurci?
  • En els moments de felicitat, saber, ser més conscients que aquests moments són efímers, ajuda a perllongar-los o a escurçar-los?
  • Quan aconseguim percebre cada detall quotidià com a sota una lent d'augment, la sensació de velocitat temporal, augmenta o disminueix?
  • I el ritme frenètic i superexcitat?
  • Per a les persones grans, els seus últims anys transcorren més a poc a poc si estan mentalment actives, si tenen la ment activa i ocupada. Com més variats i rics en impressions siguin els anys, més extensos són. Hi esteu d'acord?
  • Les jubilacions obligades poden contribuir a escurçar-nos la vida?


Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP