La buidor existencial. Aquells moments o temporades en què la vida no sembla tenir cap sentit

Jutjar si la vida val o no la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia.

Albert Camus, El mite de Sísif

* * *

Aquell que hagi sentit sempre no solament el desig de viure, sinó també el de portar una vida digna d'un ésser humà, haurà d'admetre que qualsevol ésser humà que mereixi dit nom no s'hauria d'acontentar amb el simple fet d'estar i permanèixer viu. Una existència així s'assembla més al fet de vegetar, i així s'hauria d'anomenar.

Quan el desig, la lluita per trobar un objectiu en la vida i un contingut existencial, no es pot satisfer, llavors això no solament es manifesta en l'àmbit dels sentiments, és a dir, en el sentiment de monotonia i buidor, sinó que també produeix efectes negatius en el cos. Així, per exemple, sabem que les persones que es jubilen i que no tenen una activitat substitutiva d'igual valor psíquic que la seva professió, tard o d'hora acostumen a emmalaltir.

Contràriament, la consciència de tenir una missió concreta i personal no solament manté psíquicament i intel.lectual les persones grans, sinó que les preserva de malalties. El fet de ser útil té una gran importància psicològica. En la meva opinió, el valor d'estar enfeinat rau a deixar en la persona gran el sentiment de tenir un sentit malgrat la seva edat.

El que és important no és que hom sigui jove o vell; allò que és decisiu és la qüestió de si el seu temps i la seva consciència tenen un objectiu, al qual aquesta persona es lliura, i si ella mateixa té la sensació, a pesar de la seva edat, de viure una existència valuosa i digna de ser viscuda; ras i curt, si és capaç de realitzar-se interiorment, tingui l'edat que tingui.

Frankl, Viktor E., La psicoterapia al alcance de todos

* * *

La nostra capacitat d’afrontar les coses i la nostra resistència personal es posa a prova en les situacions més difícils de la vida. És llavors quan la llibertat d’escollir la nostra actitud adquireix rellevància. Per fer un bon ús d’aquesta llibertat, això no obstant, hem de ser capaços de veure qualsevol situació des de diferents posicions estratègiques. Hem de saber qui som i ser prou flexibles i valents com per fer un canvi quan calgui, encara que això signifiqui allunyar-se del que s’espera de nosaltres o del que es considera.

Alex Pattakos: En busca del sentido.

Algunes preguntes mancades de sentit:

• Quan parlem de buidor o de buit existencial, ens estem referint, en el fons, a una existència buida?
• Teniu la impressió que vivim temps proclius a la buidor?
• L'actual estil de vida us sembla que afavoreix i incrementa aquesta buidor?
• Preguntar sobre si la vida té o no sentit, us sembla una pregunta del tot ben formulada?
• Per a Viktor E. Frankl preguntar d'una forma obsessiva sobre el sentit o no sentit de la vida és una pregunta mal formulada (sense sentit) que només ens portarà a respostes errònies. Capficar-nos i hiperreflexionar sobre si la vida té sentit i sobre si val la pena o no de ser viscuda, ens empresona i ens bloqueja en una mena d'espiral d'angoixa i de buidor que cada cop es retroalimenta més. La pregunta no és, segons ell, què esperem de la vida, sinó què espera la vida de nosaltres, què ens està demanant a cada moment. Quina cosa o quines coses ens requereix que nosaltres i només nosaltres podem satisfer. Perquè si som capaços de descobrir alguna de les missions que la vida ens ha encarregat, ens oblidarem de la pregunta, ens llancarem a l'acció, i de retruc ens adonarem que la nostra acció, el nostre esforç, el nostre sacrifici, té sentit i justifica plenament la nostra existència, la nostra vida. Només quan som capaços de descobrir alguna cosa que ens permet autotranscendir-nos, sortir de nosaltres mateixos i del nostre egoisme, només llavors ens retrobem realment. Ens retrobem, però, satisfets: amerats de sentit i de ganes de viure. Què en penseu de tot plegat?
• Amb tot, segons Frankl, allò que dóna sentit a la vida de les persones correspon sempre al seu jo moral, a la part més noble i generosa de l'ésser humà. I sempre sempre, totes les coses capaces d'atorgar sentit a una existència es conjuguen amb el verb estimar . Estimar algú, estimar alguna cosa per la cosa mateixa, no pel que podem aconseguir a través d'ella. Les accions o activitats que donen sentit són autosuficients, són fins per elles mateixes, no són mai mitjans. Com ho veieu?
• El buit existencial demana, doncs, acció, metes, objectius pels quals esforçar-se i lluitar?
• Així, doncs, la felicitat, la nostra felicitat, la de cadascú, no s'aconsegueix, com prediquen la majoria de psicologies, quan retrobem l'equilibri, l'homeostasi, de les tensions que ens aclaparen?
• Perquè potser hauria de quedar ben clar que no som només animals, necessitem alguna cosa més. O no? Quan tenim les necessitats psicofísiques cobertes, ens manca encara la satisfacció de la nostra part fonamental: l'esperit. I aquest només resta satisfet quan l'home surt d'ell mateix, quan deixa d'autocontemplar-se satisfet, quan deixa de mirar-se el melic, quan no es dóna per satisfet, quan es tensió vers algú o alguna cosa que manca i que només ell pot proporcionar. Quan descobreix que encara resta una feina que només ell pot complir. És més o menys així?
  
• Us sembla que per això mateix, a l'home contemporani occidental, tancat egoistament en ell mateix i només preocupat per satisfer les seves falses necessitats, l'amenaça del nihilisme, de la buidor, de l'absurd de l'existència cada cop l'amenaçarà més i més?
• Cal sempre un objectiu que ens mogui i que ens faci sortir de la nostra confortable closca de caragol?
• Cal sempre una certa tensió, un cert malestar, per trobar el veritable benestar?
  
• Pot haver-hi, doncs, autorealització sense autotrascendir-nos?
• Si l'home no surt d'ell mateix, i es llença cap algun objectiu que la vida li reclama,pot arribar a retrobar-se (ell mateix)?
• És una bona estratègia intentar trobar un sentit a la vida, tancant-me en mi mateix, tancant les portes a la vida?
• Decidim, elegim, triem massa per imitació i, massa poc, per reflexió i per pròpia voluntat el nostre estil de vida i, de retruc, el nostre projecte vital? I quan la tria no coincideix amb les demandes del que podríem anomenar el nostre jo interior, com ens sentim?
• Com és que sabem diferenciar perfectament entre bons i mals hàbits de vida, i no canviem quan caldria fer-ho? Per què ens fa tanta mandra replantejar-nos les coses amb contundència? Potser perquè l'equivocat estil de vida que portem encara no ens fa prou mal? Cal una pressió dolorosa forta, gairebé irresistible, perquè reaccionem? Cal haver tocat fons?
• Així, doncs, trobar o no sentit a la vida és responsabilitat meva? Sóc jo qui dóna o deixa de donar sentit a la vida?
  
• Té raó, per tant, Sartre quan diu: la vida a priori no té sentit. Abans de viure la vida no és res. Ens correspon a nosaltres donar-li un sentit?
  
• I si això és així, com és que tot sovint sentim la necessitat de trobar alguna cosa, més enllà de mi mateix, més enllà de la meva subjectivitat, que em garanteixi i que em justifiqui la meva tria?
  
• Per què continuem exigint que la VIDA, per si mateixa, tingui sentit?
• Per què continuem esperant que des d'algun lloc o des d'algú ens arribi una mena de sentit precuinat de la VIDA?
  
• Per què ens tempta tant poder eludir la nostra irreductible i inalienable responsabilitat?
• Creieu que ser capaços d'experimentar el buit dins de nosaltres mateixos i no abocar-nos a la depressió és un dels passos necessaris per desenvolupar-nos com a éssers humans i per madurar com a persones?
• Perquè quan vivim moments realment dolorosos i de sofriment recórrer a allò que dia a dia, per activa i per passiva, maxaconament, sobretot a través de la publicitat i dels media, se'ns proclama com a ideals de felicitat, funciona?
  
• Com és que, només en moments així, deixem d'escoltar les habituals estupideses ambientals, i procurem sintonitzar amb nosaltres mateixos, amb la nostra desatesa veu interior?
• Podríem dir que el buit existencial és el dolor de la vida no viscuda, és el dolor que experimenta una persona quan sent que no està vivint la seva vida?
• La pretensió, de vegades l'obsessió, per voler o intentar controlar la nostra vida, incrementa la sensació de buit?
• Segons Hawking, a mesura que entenem més l'univers ens adonem que no té cap sentit, si entenem per sentit que pretèn alguna cosa, que té una direcció, alguna finalitat, algun per a què. Com ho veieu?
• El buit existencial us sembla que és sobretot alguna cosa pensable o sobretot una cosa sentida, experimentada, que fa patir?
• Tothom amb un mínim de sensibilitat ha tingut moments de buidor, de manca de sentit, d'absurd de la seva existència?
• En qualsevol procés de canvi, de creixement, de pèrdua de la comoditat i seguretat habituals, ens pot visitar aquesta sensació de buit, si més no en els primers moments?
  
• Per als existencialistes francesos, el buit existencial, el no-res, no és tant un obstacle a superar, sinó que forma part ineludible de la condició humana, i així ho hem d'entendre i acceptar. Hi esteu d'acord?
• Els guionistes de la nostra han perdut credibilitat. Davant d'això, ens cal inventar i escriure el nostre propi guió de vida? I aquesta possibilitat, aquesta meravellosa possibilitat, ens fa molta i molta por? Ens pesa massa?
• El tot de la Naturalesa, el curs de la Història o un Déu transcendent són bons companys de viatge per evitar el buit existencial? Sense cap d'ells la tria del nostre projecte de vida ens causa massa vertigen?
• Necessitem sentir-nos connectats amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos?
  
• Viure amb autenticitat, procurar estar connectats i escoltar el nostre jo autèntic, i fer de la nostra vida un projecte personal, pot ser un bon antídot contra la buidor existencial?
• Pensar, sentir i actuar en la mateixa direcció pot ser també una bona estratègia?
• Eduquem els nens, fent-los forts per poder afrontar els inevitables moments de manca de sentit de la vida? Quin coi d'educació estem trametent?
• Cal sentir-nos completament buits algun cop a la vida però donar-nos l'oportunitat de reomplir-nos de coses realment valuoses?
• Té sentit medicalitzar la manca de sentit vital?
• Acceptar aquest buit, la possibilitat d'aquest buit, és gairebé una condició indispensable per madurar com a persones? Viure el buit, i malgrat tot, continuar, tirar endavant, ens fa més forts i millors?
• En aquest sentit, el buit és una cosa a superar (és realment superable?) o a afrontar?
• Podem viure de manera autèntica sense afrontar amb tota la radicalitat que calgui la nostra irreversible condició humana? Podem viure intentant permanentment defugir o fugir del buit?
• I si al capdavall resultés que l'únic sentit que té la vida és justament permete'ns plantejar-nos i qüestionar-nos el seu sentit?...
• I si al capdavall resultés que l'únic sentit de la vida és permetre muntar un cafè filosòfic al Vendrell sobre el sentit de la vida?...
  

Read more...

Els nostres petits tresors reflexiu-emocionals

En aquest cafè, molts dels participants ens vau fer arribar i comentar els vostres valuosos petits tresors. Crec que va ser un cafè força entranyable. Per això, i per tal que no es perdin en l'oblit i els puguem rememorar de tant en tant vam quedar que, a mesura que els trameteu, els anirem afegint al bloc. Així ho anirem fent.

* * *

L' aportació del David:

En aquest món, hi ha només dues tragèdies. Una, és no tenir allò que vols i l'altra, és aconseguir-ho.

Oscar Wilde, Lady Windermere's Fan (1892, Mr. Dumby, Act III)

* * *

El tresor del Joan:

Porto les ferides de totes les batalles evitades.

Fernando Pessoa

* * *

Read more...

Els moments d'èxtasi

El savi guarda la seva atenció com el seu bé més preuat

Buda

* * *

La música neteja la pols de la vida quotidiana de l'ànima

Berthold Auerbach

* * *

Ocupa't de les petites coses, i les coses grans s'ocuparan d'elles mateixes.

Emily Dickinson

* * *

Al comú de la gent la falta de sentit de la vida els fa patir tant com als cucs de terra. Però són justament els quatre que afligeix i que comencen a buscar-li significació els qui proveeixen de sentit la humanitat.

* * *

La natura té deu mil colors, i se'ns ha ficat al cap reduir-ne l'escala a vint.

* * *

Quan del cel tapat se n'esquitlla un raig de sol que cau en un carreró ombrívol, tant se val el que ensopegui: vidres trencats, un cartell estripat a la paret o la mata de cabells rossos d'un nen; porta llum, porta màgia, transforma i transfigura.

Hermann Hesse, Lectures per a minuts

* * *

El psicólogo Mihaly Csikszentmihalyi decidió consagrarse a documentar este tipo de experiencias, a las que denominó flow, flujo. Este científico ha entrevistado a deportistas, cirujanos, directores de orquesta y otros profesionales cuyo oficio requiere concentración máxima, pero también ha hablado con centenares de obreros y empleados que desempeñan trabajos corrientes. De sus observaciones saca la conclusión de que todas las experiencias se asemejan en los instantes de mayor atención, con relativa independencia de cuál sea la actividad. Csikszentmihalyi no se limitó a la evocación retrospectiva, porque le constaba que la memoria distorsiona las vivencias recordadas, y solicitó de sus informantes la cumplimentación regular de cuestionarios en donde quedaban registrados todos los sentimientos. Una de las revelaciones de este trabajo fue que las personas tienden a idealizar su tiempo de ocio. En la realidad, y por regla general, los sujetos se sentían mejor durante una actividad absorbente que cuando dedicaban las tardes o los fines de semana a no hacer nada. Los obreros industriales dijeron, en una proporción de dos a uno, sentirse mejor durante la jornada de trabajo que en sus horas de ocio. Entre los empleados y cuadros directivos esa proporción resultó incluso más alta.
Evidentemente, eso no se debe a que los bancos de trabajo de una fábrica o los escritorios de un despacho constituyan un entorno más agradable que el jardín o huerto doméstico. Lo que ocurre es que en el puesto de trabajo por lo general hay que trabajar, y eso mejora el estado de ánimo. En casa, en cambio, las personas tienen la posibilidad de dicarse a la holganza. Los informantes acusaron tres veces más sentimientos de malestar y desgana durante el tiempo libre que en horas de trabajo.

* * *

La dopamina actúa directamente sobre las neuronas de la región frontal responsables de la memoria de trabajo. En opinión de algunos científicos, una de las misiones principales de este neurotransmisor consiste precisamente en conseguir que el cerebro sepa diferenciar entre las informaciones esenciales y el ruido, definido como estímulos que no contienen ninguna información relevante para nosotros. Es posible que el acto de concentrarse vaya asociado a un aumento de la secreción de dopamina. Pero, al mismo tiempo, ésta viene a ser como un lubricante del intelecto. Bajo su influencia reaccionamos y pensamos con mayor rapidez, formamos con más facilidad las asociaciones, y las ideas acuden en tropel, ya que el cerebro procesa las informaciones con mayor eficiencia. Lo cual explicaría la aparente paradoja de que una concentración intensa y un máximo esfuerzo mental produzcan al mismo tiempo sentimientos agradables.

Stefan Klein, La fórmula de la felicidad

Qüestions:

• Els moments d'èxtasi, d'eufòria, o com els vulgueu anomenar, depenen molt de la intensitat de les nostres percepcions? Hi ha persones que són capaces d'entusiasmar-se amb la percepció de les petites coses de la vida?
• Creieu que tenen molta relació percepció i estat d'ànim?
• Quan estem abatuts cap a on anem solem mirar: cap endins o cap enfora?
• I si optem per la mirada interna i ens oblidem del món exterior i dels altres, la nostra situació de tristesa, de desencís, d'abatiment, acostuma a millorar o a empitjorar?
• Ocupar-nos i centrar-nos en alguna cosa o en algunes persones, ens fa sentir millor o pitjor amb nosaltres mateixos?
• L'ull sà es veu a si mateix?
  
• I l'ull amb algun problema?
• Tancar-nos en nosaltres mateixos i oblidar-nos de lluitar i esforçar-nos per alguna cosa o per algú, ens fa sentir bé, ens ajuda a ser feliços?
• Esteu d'acord que la ment es comporta com si tingués un cert terror al buit?
  
• Quan la ment no està ocupada i centrada en alguna cosa, qualsevol petit estímul l'afecta, i sembla com si continuament sentissim un soroll de fons. I aquest soroll de fons com podem eliminar-lo? Centrant la nostra atenció en alguna cosa que ens interessa?
• Podíem dir que moltes de les nostres preocupacions quotidianes són com a sorolls de fons que no aconseguim eliminar fins que no ens centrem en alguna activitat?
• Què hem de pensar de tot això? Que si no ocupem la ment, si no li fem gastar energia en alguna qüestió, la probabilitat que apareguin problemes, dubtes, neguits, preocupacions, augmenta de forma extraordinària?
• Per raó de la programació evolutiva del nostre cervell, que és supersensible a la detecció de qualsevol por, de qualsevol perill, de qualsevol preocupació, en els moments d'oci, apareixen molt més i ens dediquem més a elaborar fantasies desagradables, que a recordar moments feliços. Què us fa pensar això?
• Segons la neuropsicòloga Nilli Lavie, si estem concentrats en alguna activitat, la majoria dels estímuls negatius i molestos no arriben a la nostra consciència. I si estem intensament concentrats a mirar, escoltar o sentir, ens podem oblidar de totes les altres coses, i fins i tot de nosaltres mateixos. Doncs bé, és només quan es donen aquestes condicions quan poden arribar aquells meravellosos moments d'exaltació, d'èxtasi vivencial.
• Us heu parat a pensar mai que els moments en què millor estem són aquells en què ens hem oblidat de nosaltres mateixos?
• Ara, aquesta concentració tan intensa molts cops es produeix de forma espontània. Forçar la percepció no sempre dóna bons resultats. Amb tot la nostra actitud, més o menys receptiva, el nostre grau de sensibilitat afavorirà o no l'aparició d'aquests moments màgics.
• Per què són tan gratificants aquests moments?
• Per què desconnectem de les nostres circumstàncies personals més concretes?
• O també perquè tenim una sensació de novetat, de descoberta, i per tant, de trencament amb allò més habitual i quotidià?
• Ara bé, tot això seria possible si no disposéssim de la nostra capacitat de representació simbòlica de la realitat? La pluja, només són gotes d'aigua que cauen? Una fulla que cau de l'arbre només és una simple fulla que ha exhaurit el seu cicle vital? ...
• Podríem, sense aquesta capacitat simbòlica, arribar a extasiar-nos en la pura contemplació de coses tan senzilles?
  
• I si les imatges que ens vénen a la ment fossin neutres, i no estiguessin impregnades d'afectivitat, també serien possibles aquests instants?
• Al nostre cervell no li interessa en què ens ocupem, en quina cosa ens concentrem, sinó el grau de concentració que som capaços d'assolir. El nostre cervell, en el fons, el que vol és estar ocupat. Vol la dedicació intensa a una activitat. Què us sembla?
  
• Què en penseu de molts dels nostres adolescents, que reben mil i un estímuls diferents alhora, sense estar concentrats en cap cosa?
  
• Les formes actuals majoritàres per lluitar contra el tedi són realment efectives?
• Les sensacions agradables es produeixen quan la nostra ocupació no està allunyada de les nostres capacitats ni és massa fàcil. Hi ha d'haver, doncs, un cert desafiament, un desafiament que estigui a l'abast de les nostres possibilitats perquè la nostra atenció i concentració en alguna tasca es posi en marxa. Si això és així, la davallada espectacular de nivells d'exigència i esforç de la reforma educativa, en un intent de captar l'atenció i motivació dels alumnes, és una bona estratègia?
• Tenir el cervell desocupat pot ser tan negatiu per al nostre equilibri psíquic com tenir-lo sobresaturat. Hi esteu d'acord?
• Les persones a qui la seva feina habitual no els omple prou, i no intenten compensar-ho amb d'altres activitats, creieu que són més propenses als baixons depressius i a les angoixes?
  
• Esteu d'acord que, habitualment, al principi cal un cert esforç per concentrar-nos en alguna activitat, però si persistim aviat la concentració es manté i se sosté de forma automàtica, sense la nostra intervenció conscient?
• I quan els nostres nens i adolescents es queixen que no es concentren, què els hauríem de dir?
• Descomposar el nostre o nostres grans objectius finals en petits objectius parcials que es van assolint, acostuma a ser una bona estratègia per mantenir l'esforç i la concentració necessaris? La recompensa per l'objectiu parcial assolit ens anima a continuar el camí?
• És interessant de procurar convertir el camí en la meta?
• L'atenció concentrada i intensa en alguna cosa produeix una desconnexió de les informacions que rebem de l'exterior, i quan actuem així el cervell ho interpreta com si els límits del propi cos desapareguessin i es dilueixin en l'espai. I com a conseqüència, sentim com si ens fusionéssim en l'espai. Tenim la sensació de fondre'ns en el Tot, de formar part d'alguna instància infinitament més gran que nosaltres. Són aquests sentiments oceànics els que assolim en aquests instants, en aquests moments exultants, d'èxtasi indescriptible?
• És això del que ens parlaven i ens parlen els místics?
• Són aquestes també les sensacions que es poden assolir a través de la meditació i d'altres estratègies?
• Són aquestes també les sensacions que ens vénen quan estem absolutament centrats i concentrats en alguna activitat?
  

Read more...

La solitud: infern o paradís?

La disposició a aguantar també les coses desagradables fa que la vida resulti més fàcil; la manca de disposició la converteix en una catàstrofe.

*

Qui es vulgui trobar a si mateix ha de cercar els altres.

Elisabeth Lukas

* * *

Creure en el vostre propi pensament, creure que allò que és vertader per a un en la intimitat del cor és vertader per a tots els homes: això és el geni.

R. W. Emerson

És un home gran el que envoltat de multitud conserva amb perfecta dolçor la independència de la solitud.

R.W. Emerson

* * *

L'ésser humà [...] ha d'aprendre [a tenir] un desert interior on vulgui i amb qui vulgui que estigui.

R.W. Emerson

* * *

El desert està creixent. Afortunat qui guarda dins seu deserts.

F. Nietzsche

* * *

El yo superficial no puede estar solo. Porque cuando está solo y en silencio, ya no existe. De aquí su pavor a la soledad, su incapacidad de abandonar el parloteo exterior o interior. Sin este estado interior de tensión, sin juzgar y juzgarse, sencillamente deja de ser. La soledad física del yo superficial nunca es genuina soledad. De hecho, el retiro exterior suele agudizar su estado de confrontación interior, y por eso, para tantos, el aislamiento es un infierno: un encuentro con el propio vacio y un desesperado intento de huir de él mediante el acrecentamiento del diálogo interno, de las medidas y de los juicios.

El yo superficial necesita cómplices para su existencia. La debilidad siempre precisa de complicidad.

En medio del griterío externo e interno, es preciso saber distinguir nuestra verdadera voz. Ello requiere escucha y atención, es decir, silencio, y un espacio interior de soledad que nos acompañe siempre, también en nuestro trato con los demás y en el ajetreo diario.

Mónica Cavallé, La sabiduria recobrada (Filosofia como terapia), pàgs. 145-146.

* * *

-Hem parlat -obeeix Sampedro- de la soledat no desitjada, dels seus vicis, les seves falses salvacions. Però el solitari, el que s'aïlla deliberadament, a un nivell intel.lectual i espiritual molt superior, aquest pot viure i conviure molt bé amb la seva soledat sense egoisme ni res d'això. Naturalment, són casos minoritaris, que m'agradaria que abundessin, però en general no és això el que s'entén per soledat.
-És clar, aquest és el tema en l'àmbit social, però jo torno a l'àmbit familiar, al cas del pacient que t'he presentat. Un pacient que té un infart de miocardi que fa que tot d'una s'adoni de la seva vulnerabilitat i del fet que no té on ni a qui aferrar-se. És un cas molt freqüent, creu-me. I és la gran oportunitat del metge.
-De metge accessible i preocupat per la qüestió humana, a més de la tècnica, evidentment.
-Bé, del metge com jo entenc que s'ha de practicar la medicina. Precisament ha estat penetrant en aquests pacients que he adquirit consciència del grau d'aïllament i soledat existent en la societat en què m'ha tocat viure. Quan aquest tipus de pacient es comença a obrir al seu metge, aquest té l'oportunitat de descobrir i de fer-li descobrir el gran potencial no desenvolupat que du a dins. Aquí jo he vist de prop grans transformacions de malalts. Comencen per la preocupació sobre la seva malaltia, però si se senten escoltats i compresos, es van obrint a temes personals que cada vegada tenen menys relació directa amb la malaltia, i el fet d'exterioritzar-los els ajuda a reflexionar i replantejar-se moltes coses. Per això crec en l'enorme valor de la comunicació,...
[...] -Per a mi, comunicar-se és transmetre la realitat d'un mateix -continua Fuster-, la veritat d'un. De la manera que es vulgui i es pugui, però es tracta d'exterioritzar el que es du a dins. Això és per a mi la comunicació. Parlar del temps, de l'última notícia, no és comunicació. La comunicació a què em refereixo consisteix en l'obertura de l'individu en la seva profunditat anímica, en una transmissió de sinceritat que connecta amb l'amistat i l'amor o suport de què parlàvem ahir. El fet de sortir de l'aïllament i de la cuirassa personal és el que proporciona la pau interior, ho entens?

Valentí Fuster i José Luis Sampedro, La ciència i la vida, Rosa dels Vents, pàgs 184-186.

* * *

Aunque Everyman, el auto sacro (obra teatral pedagógica de inspiración religiosa) medieval, dramatiza la soledad del encuentro con la muerte, también puede ser leída como una descripción del poder consolador de la propagación por ondas. Everyman, que fue un éxito multitudinario durante siglos, se representaba en el atrio de las iglesias frente a los fieles. La obra cuenta la historia alegórica de Everyman, que recibe la visita del ángel de la muerte, quien le anuncia que ha llegado el momento de que emprenda su viaje final.
Everyman suplica una postergación. Imposible, responde el ángel de la muerte. Entones pide otra cosa: ¿No puedo invitar a alguien que me acompañe en este deseperantemente solitario viaje?. El ángel sonríe y asiente enseguida. Sí, claro, si encuentras a quién esté dispuesto a hacerlo.
El resto de la obra describe los intentos de Everyman por encontrar a alguien que quiera acompañarlo en su viaje. Ningún amigo ni conocido está dispuesto a hacerlo. Su prima, por ejemplo, alega que le es imposible porque se le acalambró un dedo del pie. Ni siquiera personajes metafóricos (Bienes Terrenales, Belleza, Fuerza, Conocimiento) quieren hacerlo. Pero cuando ya se ha resignado a viajar solo, encuentra un compañero dispuesto a viajar con él. Su nombre es Buenas Acciones.
El descubrimiento de Everyman de que sólo hay uno, Buenas Acciones, dispuesto a acompañarlo es, por supuesto, la moraleja de este auto cristiano: no puedes llevarte de este mundo nada de lo que recibiste, sinó sólo lo que diste. Una interpretación secular de la obra sugiere que la propagación por ondas concéntricas -es decir, tus buenas acciones o tu influencia virtuosa sobre los demás, que persisten más allá de ti mismo- puede aliviar el dolor y la soledad del viaje final.

Irvin D. Yalom, Mirar al sol, Emecé, pàgs. 117-118

Algunes preguntes solitàries:

• D'entrada, us sembla que es pot respondre de forma categòrica, i sense gaires matisos, a la pregunta del cafè filosòfic d'avui?
• Hi ha, doncs, solituds i solituds? I hi ha també moltes maneres de viure aquestes distintes solituds?
• Podem estar contínuament envoltats de gent i sentir-nos profundament ben sols?
• Les nostres converses habituals giren gairebé sempre a l'entorn de qüestions pràctico-instrumentals?
• I ens fan sentir bé, ens donen la sensació d'acompanyament?
• Si quan enraonem amb algú no tenim l'oportunitat -o no volem- d'expressar allò que veritablement pensa i sent la nostra veu interior, com ens sentim?
• Si quan estem amb els altres només cerquem la comparació i/o la confrontació, com ens hi trobem?
• Per molt bé que tinguéssim la sort d'estar amb algú, per molts vincles d'afecte i d'estimació que tenim la sort de fruir, cal, considereu necessari de tant en tant, uns quants moments de soledat física?
• Prendre'ns cada dia un cafè amb nosaltres mateixos, ho trobeu gairebé imprescindible per al conreu de la nostra interioritat?
• Quan tenim una certa solidesa interior, una certa riquesa interior que procurem anar conreant dia rera dia, tenim més o menys probabilitats de sentir-nos sols, aïllats?
• Quan ens sentim connectats amb allò més íntim i autèntic nostre, ens sentim també més connectats amb allò més universal?
• Perquè allò que ens és més íntim, més profund, més sincer, més autèntic, allò que ens motiva, commou o alegra més pregonament, en definitiva el camí del cor, ens fa sentir també més connectats amb els altres?
• Després de compartir, d'intercanviar punts de vista sobre coses i aspectes de la vida i de la nostra existència que considerem substantius, ens sentim més o menys sols?
  
• Com ens sentim després d'un cafè filosòfic? Malgrat les perspectives saludablement distintes, ens sentim més o menys connectats amb els altres?
• Una comunicació no autèntica, com ens deixa?
• Així, doncs, com més íntims i personals procurem ser, més universals ens tornem? Com més individuals som, més universals ens esdevenim?
• Com més aprofundim en la nostra subjectivitat, és quan ens tornem més objectius?
• Així, doncs, mantenir un nivell de comunicació epidèrmic amb els altres -i amb nosaltres mateixos- no ajuda gaire a sentir-nos realment més acompanyats?
• Compartir coses autèntiques ajuda a augmentar la nostra auto-confiança?
• Com és que hi ha gent que quan arriba a casa i està sol se sent tan bé?
• Com és que hi ha gent que quan arriba a casa i està sol se sent tan i tan malament?
• Hi ha gent que té molta por al silenci?
• El silenci és necessàriament solitud?
• Quan procurem actuar en funció d'allò que som i no d'allò que la gent espera que féssim, com ens sentim?
• I quan esdevenim passius o només actuem per reacció, com ens sentim?
• Sense silenci, sense moments de solitud, és possible generar alguna cosa mínimament creativa i/o personal?
• Es pot estar bé amb els altres sense estar bé amb nosaltres mateixos?
  
• L'estil de vida actual, posa molts entrebancs perquè la gent jove pugui fruir del plaer d'aquests silencis i solituds cercades?
• Amb tot, cercar aquests silencis interiors de forma egoista, sense interès per autotrascendir-los, ens fa realment més humans? No hi ha un cert perill?
• Ens podem retrobar a nosaltres mateixos sense autotrascendir-nos?
  
• Podem trobar-nos i retrobar-nos a nosaltres mateixos sense comptar amb els altres, o sense lluitar i esforçar-se per algun objectiu?
• Hi ha molta gent que per afirmar-se necessita negar, comparar-se o confrontar-se amb el altres?
• De què creieu que depèn sobretot que una persona senti la solitud, la seva solitud, com un autèntic infern?
• Creieu que ens eduquen adequadament per valorar i/o suportar la solitud ?
• Estem prou preparats per fer front a les solituds no desitjades amb què la vida ens obsequia?
• Hi ha un tipus de solitud que podríem anomenar existencial, i que és irreversible perquè és consubstancial amb la nostra condició humana?
  
• Hi ha coses a la vida que necessàriament afrontem o haurem d'afrontar sols?
• Estar amb algú, o formar part d'algun grup, només per por a estar sol, acostuma a ser una bona estratègia?
  
• Hi ha persones que cerquen obsessivament el contacte amb els altres només per defugir el contacte amb un mateix? Tenim por de nosaltres mateixos?
• Som capaços de renunciar a coses molt i molt personals només per aconseguir l'acolliment, l'acceptació dels altres?
• Moltes de les noves tecnologies són i representen autèntiques oportunitats per a la comunicació, i per evitar l'aïllament? Ho aconsegueixen, pero? Ho aconseguim?
• Perquè allò decisiu és comunicar-nos? Comuniqueu-vos fins a morir! L'intercanvi de collonades satisfà el nostre desig de comunicació?
• Per què s'emfatitza tant les noves i immenses possibilitats comunicatives, i s'esmenta tan poc allò que ens comuniquem realment i com ho comuniquem?
• Què n'opineu dels facebook?
• Un bon llibre, una bona música, una bona pel.lícula... un paisatge poden trencar la nostra solitud?
• I una paraula amable i sincera?
  
• I una mirada comprensiva?
• I un somriure?
• I una petita mostra d'humanitat?
• I un insignificant detall generós, desinteressat i del tot imprevist?
• I la confessió d'alguna fragilitat?
  
• I un polsim d'humor?
• Algunes de les nostres creences, quan es trenquen, poden contribuir a augmentar el nostre sentiment de solitud?
• Imaginem que estic covençut que si m'esforço, si lluito, si em sacrifico, podré superar qualsevol dificultat. Imaginem també que ni tan sols havia pensat en la probabilitat de no aconseguir-ho. Què em pot passar i com em puc sentir si, un dia, descobreixo de forma per a mi sobtada i del tot imprevista, que no he sigut capaç de gestionar un determinat problema?
• I si tota la vida he estat convençut que si m'esforço i em sacrifico i estic sempre absolutament disponible per als altres, els controlaré i no em fallaran mai? Si sempre sóc generós amb els altres, complaent-los i donant-los la raó, els altres em correspondran, perquè estic convençut que el que sembra, recull. Si crec això, com em sentiré si algun dia els altres no responen en absolut als meus desitjos?
• Pensar, parlar amb nosaltres mateixos, és una bon contrapunt a la solitud?
• Com més pensem i reflexionem sobre les coses, més ens aïllem dels altres?
• Mites, ideologies, religions -malgrat el preu que hem de pagar-, continuen fent una interessant feina d'integració social?
• Criticar els altres i a la societat en general, i no fer cap aportació activa per a la seva millora, aprofondeix el nostre sentit d'aïllament?

Read more...

La nostra percepció del temps

Quan un home passa dues hores amb una dona maca té la sensació que han estat dos minuts; si l'asseuen, però, dos minuts sobre una estufa calenta, li sembla que han passat dues hores. Això és relativitat.

Albert Einstein

* * *

La millor manera de preveure el futur és inventar-lo.

F. Ford Coppola

* * *

Hi ha persones que viuen la vida present però es preparen amb gran zel com si n'haguessin de viure una altra i no la que estan vivint, i mentrestant el temps es consumeix i fuig.

Antifont

* * *

Si no esperes res, mai no trobaràs allò que mai no esperaves trobar.

Heràclit

* * *

Hem d'usar el futur com un motor que ens empeny cap endavant i no com un mur contra el que anem a xocar.

G. Lichtenberg

* * *

Seleccionar el temps significa estalviar temps.

F. Bacon

* * *

No esperis el moment oportú: crea'l

G.B. Shaw

* * *

La vida en Diaspar es una continua fiesta. La diversión ni tan siquiera conoce pausas, puesto que hace tiempo que los médicos han puesto remedio a la necesidad de dormir. El orgasnismo se recupera mientras uno realiza sus actividades. La carga de la edad también se ha superado. Las mujeres y los hombres vienen al mundo con cuerpos maduros; tras un lapso de tiempo equivalente a varios miles de años, abandonan la Tierra en perfectas condiciones de salud. Pero incluso entonces su vida no finaliza. Varios cientos de miles de años después la personalidad se vuelve a adquirir en un nuevo cuerpo.
De este modo en Diaspar no hay principio ni fin, ni nacimiento ni muerte. Unas máquinas de una ingeniería inimaginable contrarrestan todo lo que cambia. Los habitantes de Diaspar han hecho realidad uno de los anhelos más profundos de la humanidad: han logrado liberarse del dominio del tiempo.
¿Le gustaría intercambiarse con los habitantes de la ciudad inmortal, que describe el autor de ciencia ficción Arthur Clarke en su novela La ciudad y las estrellas? Podría cumplir tranquilamente con sus obligaciones y además tendría mucho tiempo libre para divertirse. Podría aprender alemán, ruso y todos los demás idiomas que siempre ha querido hablar; incluso llegaría a dominar con fluidez el chino. Tendría la oportunidad de viajar por todos los rincones del mundo. Podría regalar a las personas de su alrededor tanto tiempo como quisiera y nunca más tendría que temer perderse algo. Y no menos importante: aparentaría siempre 20 años.
No obstante, tendría que hacerse a la idea de que todo seguiría tal como está. Si regresara a Diaspar tras una larga ausencia, la ciudad tendría exactamente el mismo aspecto de siempre (y siempre sería así). Al fin y al cabo el tiempo se habría convertido en algo irrelevante. Y por eso habrían suprimido todos los cambios, no sólo los no deseados. El pasado no albergaría historias, y el futuro estaría abierto ante sus ojos.
No conocería lo que es la curiosidad. Nunca habría experimentado el hormigueo de la alegría anticipada, el temor ansioso, la alegría de una sorpresa; y menos aún el recuerdo melancólico de una persona a la que amó y perdió. En Diaspar no hay nada nuevo ni ninguna pérdida.
¿Pero son realmente posibles en esta ciudad el amor, la tristeza y la ternura? Todos los sentimientos profundos estan sometidos al tiempo. Estamos tristes por algo que ha pasado o por una esperanza que hemos tenido que abandonar. Y ¿qué convierte a una persona en alguien tan único que su presencia nos parece especialmente valiosa? Son las vivencias conjuntas que sólo compartimos con ella; el deseo de permanecer todavía más tiempo a su lado; el miedo a perderla. En un mundo donde las personas se separan y pueden volverse a encontrar en cualquier momento, todo esto carecería de importancia. El amor debe crecer, pero en Diaspar no hay ningún crecimiento. Aunque las mujeres y los hombres disfrutan la magia del enamoramiento, ningún encuentro deja huellas profundas.
[...] Diaspar necesita su fortificación. Una sociedad que ha excluido todo tipo de transformación no puede adaptarse. La ciudad inmortal en realidad está muerta.

Stefan Klein, El tiempo, Urano, Barcelona, 2007, pàgs. 292-294.

Unes quantes preguntes intemporals:

• La història de Diaspar en què us fa pensar?
• Sembla que el temps ens té. Ens agradaria, però, tenir-lo, i poder-lo comprar i acumular com si d'una mercaderia es tractés? Què faríem i com viuríem si disposéssim, posem per cas, de 500 anys de vida?
• I si posats a demanar, disposéssim d'una quantitat infinita de temps?
• Què els passa als de Diamar? Si el temps disponible és infinit, el temps deixa de tenir cap valor. En un temps infinit, no hi ha moments, instants, dies, setmanes, anys especials. Tots tenen el mateix valor. És a dir, cap.
  
• En un temps infinit no hi ha passat ni futur. No hi ha res valuós a recordar ni cap cosa interessant a esperar. I sense passat ni futur, no hi ha moviments, canvis, transformacions. Tot resta sempre igual. No hi ha lloc per als sentiments ni per a les emocions, que s'alimenten de records i d'esperances. Què us sembla tot plegat?
• Valoraríem alguna cosa o algú si sabéssim que no tenim cap risc de perdre-ho?
  
• Què ens acostuma passar quan ens alliberem de totes les nostres obligacions durant una bona temporada? Què ens passa quan reduïm dràsticament els estímuls? Doncs, senzillament, amb una vida tan pobra, on succeeixen tan poques coses, el temps es converteix en una mena de llosa informe: passa davant nostre sense deixar cap mena de rastre.
• No tenim un sentit destinat a mesurar i orientar-nos en el temps. És la vida que portem i els esdeveniments que vivim el que ens serveixen de termòmetre i d'orientació temporal. Si volem, doncs, que la vida caigui sobre nosaltres com una llosa pesada i asfixiant, deixem d'omplir-la, de viure-la: se'ns farà eterna. Eternament insuportable. Hi esteu d'acord?
• En una civilitzacio com la nostra, tan carregada d'estímuls, de reclams, de possibilitats permanentment canviants, què us sembla més important: disposar de més temps lliure, o saber triar què volem i com volem invertir el temps que tenim?
• Stefan Klein diu que ens fa falta una nova cultura del temps. I ens recomana sis passos per deixar de ser esclaus del rellotge i convertir-nos cada cop més en amos del nostre temps:

1. Domini sobre el temps. Caldria trencar amb l'actual rigidesa d'horaris en què determinades coses només es poden fer en determinats horaris. I caldria caminar cap a un sistema en què cadascú tingués responsabilitat sobre com usar el seu temps. Segons Klein li donem molt poc valor a la llibertat de determinar el nostre propi ritme. Entre més benestar i més temps lliure, la majoria de les persones s'inclina pels diners. Però segons Klein només podrem tenir domini sobre el temps (i per tant una càrrega més petita d'estrés) si el considerem com un valor central de la nostra vida. Hi esteu d'acord? Ens queixem molt del temps, però a l'hora de la veritat, hi ha altres aspectes que valorem molt més?
2. Viure amb sintonia amb el nostre rellotge corporal. Tots els processos corporals estan regulats per un rellotge interior. I per a aquest rellotge les hores no són intercanviables. Com que cada rellotge interior funciona de manera diferent, no pot existir un ritme de la societat adequat per a totes les persones. Amb tot moltes persones no viuen contra el seu temps corporal perquè no poden, sinó perquè desconeixen el seu propi ritme intern. Aquest rellotge intern depèn molt de la lluminositat natural. Esmorzar a l'aire lliure ens aixeca més l'ànim i la capacitat de rendir que fer-ho en un bar. Què en penseu?
3. Conrear el temps lliure. Segons Klein el que realment ens fa patir no és el ritme ràpid de la nostra vida, sinó la sensació que ja no tenim a les nostres mans el nostre propi ritme, de manera que el que ens turmenta és que creiem que només podem viure així: ràpidament. Per això, necessitem crear la compensació de disposar d'un temps a un altre ritme. I això és possible. Els japonesos que van de bòlit, quan es reuneixen, les hores deixen de comptar. De vegades ens queixem de no tenir temps lliure. Tot sovint, però, ho programem justament tot per no tenir-ne. Potser perquè no sabem què fer-ne? Som capaços de dedicar-nos a activitats que només tenen valor per elles mateixes: conversar, escoltar música, passejar...?
4. Viure cada instant. Desitgem tenir més temps per a les nostres aficions, però tot sovint ens passa que quan les estem realitzant tenim el cap en un altre lloc. Viatgem pel passat i el futur, i poques vegades ens centrem en el present, en el que estem fent. La percepció conscient allarga el temps, perquè la vivència del temps depèn de la quantitat d'informació que estem recabant i dels records que emmagatzemem. Culturalment, però, estem més predisposats a valorar les pedres del passat que l'efímera floració dels cirerers.
   
5. Aprendre a concentrar-se. Creiem que estem estressats perquè no tenim temps. En realitat, però, és a l'inrevés, quan estem estressats no rendim, i tenim la sensació de no tenir prou temps.
   
6. Seguir les nostres preferències. Establir i decidir les nostres prioritats. Decidir entre allò que és important i allò que ens sembla urgent.
   
7. Prendre-s'ho amb calma. Els calendaris i les hores no són una presó, sinó únicament recursos amb què les persones organitzen la seva convivència. I cada persona té i necessita un ritme propi. I per això tindrem la sensació que el temps passa més de pressa o més a poc a poc en funció del que fem o d'allò a què prestéssim atenció. El temps, doncs, sembla una cosa absolutament externa a nosaltres. El com el vivim i sentim, però, depèn en bona part de nosaltres. Què us sembla?

• Com és que en una sala d'espera d'un hospital, d'una oficina de registre en què ens avorrim i ens fan esperar, el temps costa tant de passar?
• La por estimula la memòria i ens fa retenir una gran quantitat d'informació, per si l'hem d'usar. En conseqüència, què us sembla: en situacions de risc o de perill, la vivència del temps s'allarga o s'escurça?
  
• Quan estem avorrits, acostumem a alterar-nos, a excitar-nos pel propi avorriment. Llavors, l'excitació fa que tinguem la sensació que el temps costa més de passar?
  
• I en una situació tranquil.la i confortable, el pas del temps també es percep com a més pausat?
  
• Quan s'acostuma a fer més curt un viatge cap a un indret desconegut, a l'anada o a la tornada?
• Per als nens petits i per als joves, el temps passa més de pressa o més a poc a poc?
• Quan tot és o sembla nou, la memòria treballa molt, emmagatzemant moltes dades, i en conseqüència la sensació és que el temps passa més a poc a poc?
• Si fem un viatge d'una setmana a una ciutat desconeguda, quins dies passen més de de pressa, els primers o els últims?
• La primera setmana de l'inici del curs escolar es fa més llarga o més curta que les següents?
• Quan estem pendent del temps el temps passa més de pressa o més a poc a poc?
• I quan estem abocats a alguna cosa que ens apassiona?
• Obsessionar-nos pel temps és la millor manera de perdre'l?
• En els moments desagradables, desitgem tant que passi el temps, que el temps es fa més llarg que mai?
• En la sala d'espera d'un dentista, si fullegem una revista, el temps no s'allarga tant, perquè ens oblidem del temps. És així?
• I quan estem en la cadira d'un dentista, entretenir-nos pensant en una altra cosa, fa que el temps s'allargui o s'escurci?
• En els moments de felicitat, saber, ser més conscients que aquests moments són efímers, ajuda a perllongar-los o a escurçar-los?
• Quan aconseguim percebre cada detall quotidià com a sota una lent d'augment, la sensació de velocitat temporal, augmenta o disminueix?
• I el ritme frenètic i superexcitat?
• Per a les persones grans, els seus últims anys transcorren més a poc a poc si estan mentalment actives, si tenen la ment activa i ocupada. Com més variats i rics en impressions siguin els anys, més extensos són. Hi esteu d'acord?
• Les jubilacions obligades poden contribuir a escurçar-nos la vida?
  

Read more...

Fins a quin punt ens condiciona l'opinió dels altres?

La millor manera de venjar-te de la injúria és no assemblar-te a qui te la va inferir.

Marc Aureli

* * *

Es fa malbé un jove amb tota seguretat quan se li ensenya a apreciar més els que pensen com ell que els que pensen el contrari.

Friedrich Nietzsche, Aurora

* * *

Com més junts seiem, més difícil és que ens arribem a conèixer.

*

Els qui necessiten cabdills són aquells que no volen assumir responsabilitats ni pensar per si mateixos.

*

Podem arribar a entendre'ns els uns als altres, però d'interpretar-se només n'és capaç un mateix.

*

A la gent no els agraden els originals, s'estimen més tenir-ho tot de segona mà. El que és nou agrada només quan se serveix ben mastegat i transformat, retrinxat i ornamentat.

*

Quan tenim por d'algú és perquè a aquest algú li hem cedit poder sobre nosaltres.

*

Crec que no sóc responsable del sentit o de l'absurditat de la vida, però sí que sóc responsable del que faci amb la meva pròpia i única vida.

Hermann Hesse, Lectures per a minuts

* * *

Ningú no pot fer que et sentis infeliç si tu no li ho permets.

F. D. Roosevelt

* * *

Una persona deixa de ser jove quan ja no escull els seus enemics, quan s'acontenta amb els que té a mà.

E.M. Cioran, Silogismos de la amargura

*

Res no delata tant al vulgar com el seu rebuig a ser decepcionat.

E.M. Cioran, Silogismos de la amargura

Qüestions:

• Diu mentida aquell que afirma que l'opinió que tenen els altres sobre ell li és absolutament indiferent?
• És possible viure passant absolutament dels altres?
• És recomanable?
• Hi ha alguna mena de termómetre per mesurar quan cedim massa a l'opinió dels altres?
• En què diríeu que es pot notar?
• En els pobles petits, la pressió dels altres acostuma a ser més asfixiant?
  
• La imatge que projectem davant dels altres és obra nostra, o més aviat, són els altres els que fabriquen la seva pròpia versió?
• Podem sentir-nos del tot indefensos davant d'aquesta construcció aliena?
• I pot ser que, de vegades, actuem més per sintonitzar amb aquesta plantilla, que per contentar la nostra pròpia veu interior?
• Sense els altres seríem i viuríem més lliures?
• De vegades, cal canviar de lloc de viure, per poder tenir l'oportunitat de reinventar-nos, de refer la nostra vida?
• La pressió dels altres pot arribar a ofegar i a paralitzar la realització dels desitjos i il.lusions més potents?
• És més còmode acomodar-nos a la perspectiva dels altres?
• Costa cada cop més atrevir-se a tenir veu pròpia?
• És possible caure bé a tothom?
• És desitjable?
• És interessant tenir algun enemic?
• I quan ens sembla que no els tenim, és útil fabricar-ne algun?
• La dependència que tenim dels altres està en funció directament proporcional al grau de desconeixement que tenim de nosaltres mateixos?
• Com més fem dependre la nostra vida dels altres, la sensació de control que tenim és més gran o més petita?
• Prendre les nostres decisions al marge o fins i tot en contra de l'opinió i la perspectiva dels altres, fa la nostra vida més o menys atractiva i estimulant?
• Pot ser que persones que, en un moment de la nostra vida, van tenir un gran poder sobre nosaltres, a partir d'un moment determinat, deixen de tenir-lo, o sempre som esclaus de les mateixes persones?
  
• Trobeu que en la nostra societat hi ha una gran demanda de gurús?
• I què us fa pensar això?
• Assistir a una cafè filosòfic és un exercici anti-gurú?
  
• J.A. Marina diu que la falta de coratge, la covardia, és tot sovint resultat de la mandra i la comoditat. És per manca de coratge, és a dir, per mandra i comoditat, que ens deixem guiar tant pels altres?
  
• Trobeu que, avui en dia, i cada cop més, hi ha una mena d'obsessió per voler ser i aparèixer com a normal?
  
• I qui ho dicta o ho estableix allò que és ser normal?
• És de molt mala educació no pensar i actuar de forma políticament correcta?
  
• La por a ser jutjat pels altres és una de les pors més potents i difícils d'erradicar? Preferiríem passar qualsevol cosa abans de passar vergonya?
• Posar-nos vermells davant dels altres és una de les coses que ens fan més ràbia?
  
• La por a actuar o a parlar en públic és una por molt estesa?
• I com l'acostumem a combatre?
• Com és que quan, en plena natura, ens asseiem sota una arbre, i ens dediquem a contemplar el paisatge, experimentem una sensació de pau i de tranquil.litat?
  
• És veritat que hi ha persones hipersensibles i molt susceptibles davant qualsevol gest dels altres?
• Tot sovint se'ns enfada gent amb nosaltres sense que en siguem ben bé conscients del motiu, del gran mal que els hem causat?
• I quna ho detectem i intentem explicar-nos, la cosa acostuma a millorar o a empitjorar?
  
• És possible agradar i estar bé amb tothom?
• Cercar desesperadament i obsessivament l'aprovació dels altres, com acostuma a acabar?
• Caure bé, pot esdevenir-se una autèntica obsessió?
  
• És del tot impossible ser feliç sense comptar amb l'aprovació dels altres?
• És pot comptar amb el beneplàcit de gairebé tothom, i amb tot, sentir-nos profundament insatisfets? Es pot tenir molt èxit davant dels altres i molt poc davant de nosaltres mateixos?
  
• Acostumem a donar massa importància al judici -als judicis- que fan de nosaltres persones que pràcticament no ens coneixen o que ens coneixen molt poc?
• Alguns comentaris poden arribar realment a enfonsar-nos?
• Un judici negatiu expressat de forma amable no ens dol tant? O més?
• Quan el judici negatiu ens el fa una persona amb qui tenim vincles d'estimació, ens dol infinitament més?
• Quan estem passant per una temporada dolenta, qualsevol petita observació ens pot arribar a desmuntar?
  
• Ens molesta molt que els altres ens valorin, ens jutgin, sense haver-los-ho demanat?
• Tenim molta tendència a fer-ho?
• Costa molt escoltar sense fer sentir la nostra opinió?
• Com és que en sabem tant de solucionar la vida dels altres?
  
• Què acostuma a passar quan la nostra vida s'adapta més a l'opinió dels altres que a la nostra?
• Intentar ocultar sistemàticament els nostres punts febles davant dels altres ens revaloritza als seus ulls?
• Quan ho intentem, solem aconseguir-ho?
• Ens eduquen massa per a aparentar el que no som? Ens eduquen massa per intentar sempre amagar les nostres febleses, les nostres debilitats?
• I aquesta feina d'ocultació sistemàtica ens enforteix o ens debilita?
  
• Preferim sentir el que realment pensen els altres de nosaltres, o que ens menteixin una mica ja ens està bé?
• Seria possible la convivència humana sense un mínim de mentides?
• Què dol més d'un fracàs, el fracàs, o que els altres se n'assabentin?
• Si tinguéssim la seguretat que els altres no poguessin assabentar-se mai dels nostres errors, seríem més agosarats del que som? Seríem més imaginatius en els afers de la nostra vida?
  
• Ser capaços de riure'ns, de nosaltres mateixos, acostuma a ser la millor defensa davant els possibles atacs dels altres?
• Com més gran ens fem, la valoració que fem de la nostra vida, el nostre nivell de satisfacció, depèn més o menys de la valoració que rebem dels altres? Depèn molt més o molt menys que quan érem més joves?
• Podríem dir que, com més grans ens fem, l'autojudici va desplaçant cada cop més el judici dels altres?
• Us sembla que la por a l'opinió dels altres, a ser jutjat pels altres, és la causa en moltes persones del seu aïllament?
• Aïllar-nos ens fa ser encara més hipersensibles als comentaris del altres?
• Quan les opinions dels altres són expressades a través d'un diàleg respectuós, i ens descobreixen noves perspectives, com les valorem?
• En la qüestió de les opinions compta més el com que el què? En som ben bé conscients d'això?
• Gràcies als altres, de vegades hi veiem més clar?
• El com i el mitjà a través del qual accedim als punts de vista d'altra gent condiciona molt la nostra receptivitat? És molt diferent sentir-se censurat i recriminat pel missatge d'un llibre que per la conversa amb algú?
• Quan detectem que la nostra visió de les coses no coincideix o va en contra del corrent d'opinió majoritari, acostumem a callar?
• La gent que viu i s'alimenta exclusivament d'opinions majoritàries, d'opinions mediàtiques, d'allò que hom dóna per descomptat ens resulten interessants? O insuportables?
• I davant d'això, ens autocensurem més del que desitjaríem?
• Com ens sentim quan necessitem sentir el parer d'algú, i aquest, pel que sigui, ens el nega?
• Com coneixem millor les persones, per les respostes que ens donen o per les preguntes, pels dubtes, pels interrogants que es plantegen?
• Quan demanem l'opinió d'algú què preferim: que ens digui la veritat sobre la qüestió tractada, o que siguin honestos?
• Pot ser que, tot sovint, passéssim hores i hores intercanviant punts de vista realment no sentits com a propis?
  

Read more...

Per què ens costa tant acceptar la nostra finitud?

Només una vida plena de sentit dóna sentit a la mort.

Anònim

* * *

Viu la vida com si fos l'últim dia, i pensa en la vida com si fos eterna.

Haiku

* * *

La utilitat de la vida no rau en la durada sinó en l'ús.

Montaigne

* * *

La font de totes les misèries humanes no és la mort, sinó la por a la mort.

Epictet

* * *

Quan pensem en el sentit de la nostra vida, en el que hem fet amb ella, sorgeix sovint una por negativa produïda no pas per fets o accions puntuals, sinó per les oportunitats i ocasions que li hem deixat escapar.

V. Frankl, la psicoterapia al alcance de todos

* * *

Freud creía que buena parte de las enfermedades psicológicas provienen de la represión de la sexualidad. Opino que es una visión extremadamente limitada. En mi trabajo clínico he llegado a entender que lo que uno reprime no es sólo la sexualidad, sino la totalidad del propio ser y, más particularmente, la finitud de nuestra naturaleza.

*

Estoy convencido, en tanto que hombre que morirá en un futuro no demasiado lejano y psiquiatra que ha pasado décadas tratando la ansiedad ante la muerte, que enfrentarla no es abrir una inmanejable caja de Pandora, sino que nos permite reingresar en nuestras vidas de una manera más profunda y compasiva.

*

Hace unos años, un joven rabino ortodoxo que venía del extranjero telefoneó para solicitar una visita. Dijo que estaba estudiando para terapeuta existencial, pero que encontraba algunos conflictos entre su formación religiosa y mis planteos psicológicos. Le di cita, y, al cabo de una semana, acudió a mi oficina. Era un apuesto joven de ojos penetrantes, larga barba, peios (largas patillas rizadas), yarmulke, y, curiosamente, zapatillas de tenis. Durante treinta minutos hablamos en términos generales de su deseo de convertirse en terapeuta y de muchas afirmaciones específicas de mi libro de texto Psicoterapia existencial.
Su actitud, inicialmente deferente, fue cambiando poco a poco, y comenzó a pregonar sus creencias con tanto celo que comencé a sospechar que el verdadero propósito de su visita era convertirme. A medida que su voz se alzaba y el ritmo de su discurso se aceleraba, me impacienté, por desgracia, mostrándome mucho más directo e incauto de lo que acostumbro.
-Tu preocupación tiene fundamento, rabino -lo interrumpí-. En efecto, hay un antagonismo de base entre tu manera de ver las cosas y la mía. Tu crees en un Dios personal omnipresente y omnisciente que te mira y vela por ti, dándole sentido a tu vida. Eso es incompatible con el núcleo de mi visión existencial de una humanidad libre y mortal, arrojada sola y al azar a un universo que no es consciente de ella. Según tu visión -continué- la muerte no es final. Me dices que la muerte no es más que una noche entre dos días y que el alma es inmortal. Entonces, ciertamente hay un problema con tu deseo de convertirte en un terapeuta existencial. Nuestros puntos de vista son diametralmente opuestos.
-Pero -dijo con expresión intensamente preocupada-, ¿cómo haces para vivir con esa única creencia? ¿Sin sentido? -Me apuntó con el índice.- Piensa bien. ¿Cómo puedes vivir sin creer en algo mayor que tú? Te aseguro que eso no es posible. Es vivir en la oscuridad, como un animal. ¿Qué sentido tendrían las cosas si todo estuviera destinado a desaparecer? Mi religión me da sentido, sabiduría, moral, consuelo divino, una forma de vivir.
-No me parece que ésa sea una respuesta racional, rabino. Esas cosas, sentido, sabiduría, moralidad, vivir bien, no dependen de si se cree o no en Dios. Y sí, por supuesto que las creencias religiosas te hacen sentir bueno, confortado, virtuoso. Ése es precisamente el motivo por el cual se inventaron las religiones. Me preguntas cómo puedo vivir. Creo que vivo bien. Me guían doctrinas generadas por los seres humanos. Me guía el juramento hipocrático que hice al graduarme como médico, y me dedico a ayudar a los demás a curarse y crecer. Vivo una vida moral. Siento compasión por los que me rodean. Me une una religión de amor a mis familiares y amigos. No necesito la religión como brújula moral.
-¿Cómo puedes decir algo así? -interrumpió-. Me das mucha pena. A veces, siento que, sin mi Dios, mis rituales diarios, mis creencias, no podría vivir.
-Y yo -respondí, perdiendo por completo la paciencia- a veces siento que si tuviese que dedicar mi vida a creer en lo increíble y pasar el día siguiendo seiscientas trece reglas y glorificando a un Dios que se nutre de la alabanza humana, me darían ganas de ahorcarme.
En este momento, el rabino tomó su yarmulke. "Oh, no", pensé, "lo va a tirar". ¡Me pasé de la raya! ¡Fui demasiado lejos! Sin quererlo, dije más de lo que quería". Nunca, jamás, quise socavar la fe religiosa de nadie.
Pero me equivoqué. Lo que el rabino hizo fue quitarse el yarmulke para rascarse la cabeza mientras expresaba su atónito desconcierto ante la vastedad del abismo que nos separaba y el hecho de que yo me hubiese alejado tanto de mi legado y mi trasfondo cultural. Terminamos la sesión amigablemente y nos separamos. Él se fue con rumbo al norte; yo, al sur. Nunca supe si continuó con sus estudios de psicoterapia existencial.

Irvin D. Yalom, Mirar al sol

* * *

Quan estem cansats... ens ataquen idees que vam véncer fa molt de temps.

Friedrich Nietzsche

* * *

Es incomprensible que el pensar en lo transitorio de la belleza afecte nuestro disfrute de ella. En lo que hace a la belleza de la naturaleza, el invierno la destruye cada año. Pero regresa al siguiente, de modo que, en relación con la extensión de nuestras vidas, podemos decir que es eterna. La belleza de la forma y el semblante humanos se desvanece para siempre en el transcurso de nuestras vidas, pero su transitoriedad les añade encanto. No porque una flor se abra sólo durante una noche nos parece menos bella. Tampoco puedo entender por qué la belleza y la perfección de una obra de arte o de un logro intelectual habrían de perder valor por su limitación temporal. Es posible que llegue una época en que las estatuas y los cuadros que admiramos hoy se conviertan en polvo, o que nos suceda alguna raza de hombres que ya no entienda las obras de nuestros poetas y pensadores, o que llegue una era geológica en la que ya no exista la vida sobre la Tierra. Pero, como el valor de toda esta belleza y perfección sólo existe en relación con el significado que tiene para nuestras propias vidas emocionales, no hace ninguna falta que nos sobreviva y es independiente de la duración absoluta.

Sigmund Freud, La transitoriedad

Unes quantes preguntes inacabades:

• Per què sembla que només ens obsessioni, ens preocupi, ens neguitegi, la llargada o no llargada de la vida?
• Quin és veritablement el temps real, el que compta més per a nosaltres: el temps cronològic, un temps idèntic per a tothom, el que marquen els rellotges o el temps viscut, el temps vital?
  
• Ens hem parat a pensar alguna vegada que els moments, instants, realment intensos i de plenitud de la nostra vida, quan els vam viure, els vam viure fora de tota coordenada espacio-temporal? Eren de tanta plenitud que ni el temps, ni el lloc, ni nosaltres mateixos, la nostra identitat, el nostres diferents rols, els nostres problemes semblaven no existir. Per què no cerquem i ens procurem més instants de plenitud, i ens oblidem de qüestions purament de durada, qüestions purament cronològiques? Una vida llarga, farcida d'avorriment, d'apatia, d'absurd, de buidor... val gaire la pena de ser viscuda? Viure així no s'esdevé una autèntica tortura?
• Una vida infinita, sense data de caducitat, seria molt menys angoixant, molt més agradable de ser viscuda, tindria tot el sentit que de vegades li reclamem a la nostra?
• Si ens dol tant haver d'abandonar aquesta vida, deu ser perquè la trobem realment valuosa, i si és tan valuosa, com és que l'acostumem a desaprofitar tant? Com és que dediquem tant temps a queixar-nos, i tan poc a viure?
• És veritat que no volem existir a qualsevol preu? Més que la durada de la vida, de la nostra vida, compta més el sentit que hagi tingut?
• Amb tot, en el dia a dia, creieu que ho tenim gaire en compte això de la qualitat de la nostra vida?
• Hi ha persones que han viscut molts anys, però que en realitat han viscut molt poc?
• Podem trobar plaer en el que fem si no hi trobem un sentit? Llavors, què és realment més important i bàsic?
• Per què la majoria de pares aconsellen els seus fills que triïn uns estudis que els permeti guanyar força diners? Per què tenen tan poc en compte allò que veritablement els agrada?
  
• Podríem distingir entre allò que és urgent i allò que és important?
  
• Us sembla que acostumem a viure gairebé sempre darrera d'urgències?
• La majoria de coses urgents són realment urgents?
• Només darrera d'allò important podem trobar sentit al que fem?
• Quan diem, no tinc temps per a res, és com si en realitat diguéssim, no tinc res important per al temps?
• Acceptar i ser conscients de la nostra finitud i alhora trobar un sentit al que fem és la millor manera d'acceptar la mort i de no angoixar-nos?
• Fugir, evadir-nos, negar-la... funciona?
• Esteu d'acord que l'ansietat davant la mort és la mare, la causa última, de totes les religions? Esteu d'acord que totes cerquen, d'alguna manera, esmorteir, reduir l'impacte de l'angoixa de la nostra finitud?
  
• Per què es considera, entre nosaltres, tan impertinent i de mal gust parlar de finitud, de la nostra finitud? És que així vivim millor? És que així la vida se'ns fa molt més agradable, molt menys angoixant?
• Es pot estimar de veritat la vida sense saber-nos finits?
• No es tracta de pensar sempre en la mort, sinó de viure amb plenitud, però això només és possible si ens sabem finits. Hi esteu d'acord?
• Si tot és transitori, res no val la pena, res no té cap valor, res no és important. La transitorietat resta o afegeix valor a les coses, a les experiències... a la vida?
  
• Esteu d'acord amb l'haiku? Normalment ho fem a l'inrevés: pensem que la vida s'està acabant, i vivim com si tinguéssim tot el temps del món. Perquè, vivim la vida com si fos l'últim dia o pensem en la vida com si fos l'últim dia?
• Epicur, que d'alguna manera va anticipar el concepte modern d'inconscient, va afirmar que la preocupació per la mort no és ben bé conscient en la majoria de les persones, i que ha de ser deduïda a partir de manifestacions disfressades: l'excés de religiositat, l'obsessiva acumulació de riqueses i la recerca també obsessiva i cega de poder i honor, ofereixen una versió falsa d'immortalitat. Hi esteu d'acord?
• Projectar-nos cap al futur, per a molts, resulta una forma idònia de dominar l'ansietat i el terror davant la mort. Ens podem projectar cap al futur tenint fills, fent donació d'òrgans, deixant una empremta en el camp polític, artístic, financer, en la ciència, deixant el nostre nom en carrers, institucions... També, tenint clar que en morir ens reincorporem a la natura, i que les nostres molècules donaran vida a d'altres éssers. I també a través del que podríem anomenar propagació a través d'ones concèntriques: tots nosaltres i tot sovint de forma no intencional i sense ser-ne conscients influïm en els altres, i això es transmet de generació en generació. Algun gest, algun bon consell, algun consol, alguna orientació. Alguna cosa nostra persisteix en els altres, encara que no ho sabéssim ni ens n'adonéssim. Com ho veieu això de la projecció cap al futur?
• De vegades, o tot sovint, les distintes idees o estratagemes per superar l'ansietat i el temor a desaparèixer no són suficients. Perquè sonen fredes, retòriques, i potser massa estereotipades,. Sonen a llibret d'instruccions de primers auxilis. Llavors, en aquestes circumstàncies, ens queda encara l'últim i més potent recurs: la nostra presència incondicional, la nostra comprensió, l'empatia amb la persona que està patint. Que l'altre senti que tots estem en el mateix vaixell i que, tot sovint, també ens sentim com ell. Les idees són importants, però reforçar la connexió amb els altres, ho és molt més. Què n'opineu?
  

Read more...